El món en 7 dies
Semblarà, per un moment, que ho perdem tot, però, tampoc aleshores, no renunciarem al treball, el compromís i la coherència. Aquesta és l’única via possible i la que hem triat per, no només recuperar el que teníem, sinó per anar una mica més enllà. Avançar sòlidament per deixar de banda les inseguretats, la provisionalitat i les construccions efímeres. No ens demaneu resultats de cara a la galeria que amaguin les nostres vergonyes. No ens demaneu maquillatge d’urgència per suavitzar les nostres ombres. No ens demaneu que edifiquem ràpid i sobre un sòl inestable. Anirem consolidant el terreny pam a pam, metre a metre i la pressa no formarà part del nostre programari. Hem d’aixecar una estructura veritablement sòlida perquè duri molts anys i ho faci en perfecte estat de salut. No claudicarem davant el repte i no escatimarem esforços per aconseguir l’objectiu. No som partidaris de la flor d’un dia, de les gràfiques amb agulles, del minut de glòria,...Trigarem més que d’altres en trenar la xarxa, en treballar els vímets, en estendre el formigó, però aquesta és la nostra proposta i l’únic camí possible per a no tornar a cometre els mateixos errors. Som gent de futur que treballa el present sense oblidar el passat i el nostre èxit serà l’èxit de tots. No cal fer-ho tot en 7 dies, Déu ho va intentar i no se’n va sortir.
divendres, 16 d’octubre del 2009
dijous, 15 d’octubre del 2009
Cinquanta estrelles
Fem una mica de política ficció. Us imagineu per un moment que en lloc de ser colonitzats pels espanyols ho haguéssim estat pels anglesos. En lloc de ser aquest país amb complexa d’inferioritat que per a tot necessita demanar permís i no aixeca cap, ara potser seriem els EEUU i regiríem el destí del món. En comptes de ser la sola de la sabata d’en Zapatero, seria el propi Zapatero el que ens netejaria les sabates. En comptes de viure a la lluna sense oxigen estaríem preparant un viatge a Mart. En comptes de celebrar una derrota com a diada nacional, estaríem celebrant el dia de la Independència. En comptes de ser els figurants d’una pel•lícula de terror, tindríem una industria cinematogràfica de primer ordre. Viuríem a Hollywood i les pel•lícules les faríem nosaltres i el final el triaríem nosaltres. En comptes del Montilla tindríem a l’Obama i en comptes del Saura a la Hillary Clinton. I no tindríem una sola estrella de cinc puntes a la bandera sinó cinquanta.
Fem una mica de política ficció. Us imagineu per un moment que en lloc de ser colonitzats pels espanyols ho haguéssim estat pels anglesos. En lloc de ser aquest país amb complexa d’inferioritat que per a tot necessita demanar permís i no aixeca cap, ara potser seriem els EEUU i regiríem el destí del món. En comptes de ser la sola de la sabata d’en Zapatero, seria el propi Zapatero el que ens netejaria les sabates. En comptes de viure a la lluna sense oxigen estaríem preparant un viatge a Mart. En comptes de celebrar una derrota com a diada nacional, estaríem celebrant el dia de la Independència. En comptes de ser els figurants d’una pel•lícula de terror, tindríem una industria cinematogràfica de primer ordre. Viuríem a Hollywood i les pel•lícules les faríem nosaltres i el final el triaríem nosaltres. En comptes del Montilla tindríem a l’Obama i en comptes del Saura a la Hillary Clinton. I no tindríem una sola estrella de cinc puntes a la bandera sinó cinquanta.
URTAIN
La debilitat d’un règim
A tots aquells que m’heu fet confiança. A tots els que heu volgut interpretar i acceptar els meus suggeriments. A tots vosaltres i, perquè no, a tots els que mai m’heu tingut en consideració, us demanaria que aquest cop féssiu una excepció i us acostéssiu al Teatre Romea a veure una obra excepcional i irrepetible. Penseu que un cop despengin la darrera funció ja no ho podreu recuperar en DVD o per la tele. El teatre és intens però efímer i cal aprofitar el moment: carpe diem. Alguns coneguts, alguns amics i fins i tot la gent que m’aprecia, no es cansa de retreure’m que adjectivo en excés, que guarneix-ho innecessariament el verb, però ho faig, els hi responc, en busca de la precisió, d’acostar-me el màxim al nucli de la descripció, de mostrar el perfil més complert i ric d’allò que intento definir. El cas d’ Urtain és doncs un cas excepcional, un contra exemple del que no acostumo a fer habitualment i aquest cop em quedaré amb un únic adjectiu: COLPIDOR. La resta d’adjectius els deixo per vosaltres. Ja podeu córrer a buscar el diccionari de sinònims, us en faltaran.
La debilitat d’un règim
A tots aquells que m’heu fet confiança. A tots els que heu volgut interpretar i acceptar els meus suggeriments. A tots vosaltres i, perquè no, a tots els que mai m’heu tingut en consideració, us demanaria que aquest cop féssiu una excepció i us acostéssiu al Teatre Romea a veure una obra excepcional i irrepetible. Penseu que un cop despengin la darrera funció ja no ho podreu recuperar en DVD o per la tele. El teatre és intens però efímer i cal aprofitar el moment: carpe diem. Alguns coneguts, alguns amics i fins i tot la gent que m’aprecia, no es cansa de retreure’m que adjectivo en excés, que guarneix-ho innecessariament el verb, però ho faig, els hi responc, en busca de la precisió, d’acostar-me el màxim al nucli de la descripció, de mostrar el perfil més complert i ric d’allò que intento definir. El cas d’ Urtain és doncs un cas excepcional, un contra exemple del que no acostumo a fer habitualment i aquest cop em quedaré amb un únic adjectiu: COLPIDOR. La resta d’adjectius els deixo per vosaltres. Ja podeu córrer a buscar el diccionari de sinònims, us en faltaran.
dimecres, 14 d’octubre del 2009
El llast del cognom
Està molt clar que el nom, en aquest cas el cognom, no fa la cosa. Només cal fixar-se en el cognom d’algunes persones “il•lustres” per confirmar-ho. Francisco Camps, Rita Barberà, Alberto Boadella,... són tres clars exemples que donen arguments a la nostra estrafolària teoria. Pel seu cognom, d’origen i arrel catalana, es podria pensar en que la seva tendència natural hauria de ser la bona relació amb el país dels seus avantpassats. En canvi, tots tres, es signifiquen justament pel contrari. El seu odi, la seva animadversió cap a tot allò que ensuma català és proverbial i, perquè no dir-ho, un xic patològica. La fòbia portada a l’extrem. La ràbia portada al límit. L’ auto-odi per uns orígens no acceptats i una espiritualitat mal resolta els ha dut, malgrat els seus cognoms, a desenvolupar una personalitat profundament agressiva contra tot allò que ensumi a català. Deia Raimon que qui perd els orígens perd identitat. I jo afegiria, en aquest cas, que també perd el nord.
Hi ha alguna cosa pitjor que ser ex-fumador? Sí, ser ex-català.
Està molt clar que el nom, en aquest cas el cognom, no fa la cosa. Només cal fixar-se en el cognom d’algunes persones “il•lustres” per confirmar-ho. Francisco Camps, Rita Barberà, Alberto Boadella,... són tres clars exemples que donen arguments a la nostra estrafolària teoria. Pel seu cognom, d’origen i arrel catalana, es podria pensar en que la seva tendència natural hauria de ser la bona relació amb el país dels seus avantpassats. En canvi, tots tres, es signifiquen justament pel contrari. El seu odi, la seva animadversió cap a tot allò que ensuma català és proverbial i, perquè no dir-ho, un xic patològica. La fòbia portada a l’extrem. La ràbia portada al límit. L’ auto-odi per uns orígens no acceptats i una espiritualitat mal resolta els ha dut, malgrat els seus cognoms, a desenvolupar una personalitat profundament agressiva contra tot allò que ensumi a català. Deia Raimon que qui perd els orígens perd identitat. I jo afegiria, en aquest cas, que també perd el nord.
Hi ha alguna cosa pitjor que ser ex-fumador? Sí, ser ex-català.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
Canmerlot
Tothom coneix Camelot. Sigui mitjançant la literatura o el cinema, Camelot ha resistit el pas dels anys gaudint d’una salut excel•lent i ha esdevingut una llegenda universal fins abastar la categoria de mite. Tothom coneix la història, tothom coneix els grans i petits detalls, tothom coneix els personatges i les seves cuites, tothom coneix les seves aventures, la seva glòria, el seu esplendor i el seu final tràgic. Però el que molt poca gent coneix és que Camelot no era el seu veritable nom. En aquell temps, a la que amb els anys es coneixeria com la ciutat daurada, se l’anomenava popularment Can Merlot per la gran quantitat d’aquesta varietat de raïm que es consumia. El merlot era, de lluny, el tresor més preuat, l’or negre, el nèctar dels déus per a la ciutat més festiva i lúdica de la cristiandat. El culte al vi era, a Can Merlot, religió, i els seus ciutadans, fervents seguidors d’aquest torbador elixir. Tot a la ciutat girava entorn al merlot i les celebracions es succeïen amb l’única finalitat de gaudir-ne. El rei era feliç, els cavallers eren feliços, els servents eren feliços, els ciutadans eren feliços, els pagesos eren feliços,...fins que va arribar Ginebra, el merlot va caure en desgràcia i la història va canviar. Només una revolta popular va impedir que Can Merlot canvies el seu nom original pel més xic de Can Ginebra quedant, finalment, amb el que ara coneixem com a Camelot, pel gran camelo, el camelot que aquella enganyifa va significar.
Tothom coneix Camelot. Sigui mitjançant la literatura o el cinema, Camelot ha resistit el pas dels anys gaudint d’una salut excel•lent i ha esdevingut una llegenda universal fins abastar la categoria de mite. Tothom coneix la història, tothom coneix els grans i petits detalls, tothom coneix els personatges i les seves cuites, tothom coneix les seves aventures, la seva glòria, el seu esplendor i el seu final tràgic. Però el que molt poca gent coneix és que Camelot no era el seu veritable nom. En aquell temps, a la que amb els anys es coneixeria com la ciutat daurada, se l’anomenava popularment Can Merlot per la gran quantitat d’aquesta varietat de raïm que es consumia. El merlot era, de lluny, el tresor més preuat, l’or negre, el nèctar dels déus per a la ciutat més festiva i lúdica de la cristiandat. El culte al vi era, a Can Merlot, religió, i els seus ciutadans, fervents seguidors d’aquest torbador elixir. Tot a la ciutat girava entorn al merlot i les celebracions es succeïen amb l’única finalitat de gaudir-ne. El rei era feliç, els cavallers eren feliços, els servents eren feliços, els ciutadans eren feliços, els pagesos eren feliços,...fins que va arribar Ginebra, el merlot va caure en desgràcia i la història va canviar. Només una revolta popular va impedir que Can Merlot canvies el seu nom original pel més xic de Can Ginebra quedant, finalment, amb el que ara coneixem com a Camelot, pel gran camelo, el camelot que aquella enganyifa va significar.
dilluns, 12 d’octubre del 2009
La festa de la cabra
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys dels fets que varen portar al llavors president de la Generalitat, Lluis Companys, a proclamar l’Estat Català dins el marc de la República espanyola. Aquest Estat Català va ser de curta durada i va duu a la presó al mateix president Companys i a tots els membres del seu govern que varen ser reclosos, primer al vaixell Uruguay ancorat al port de Barcelona i posteriorment al Penal del Puerto de Santa María d’ on no sortirien fins al triomf del Front Popular en les eleccions de l’any 36. Una vegada més l’exèrcit espanyol, aquest cop comandat pel general Batet, va ser l’encarregat de “restablir l’ordre” ofegant per enèsima vegada el desig i la voluntat d’un poble, el meu poble. Fruit d’aquesta bàrbara reprensió que va esclafar per la força de les armes la proclama d’un govern democràtic, escollit democràticament en unes eleccions lliures i democràtiques, la brutalitat i la indignitat es varen imposar a la raó. Aquests argument democràtics, segurament, intranscendents per a un exèrcit i un estat (espanyol) acostumat a mantenir la unitat d’Espanya a qualsevol preu, no varen ser suficients per aturar el salvatge atac sobre el poble català i els seus legítims representants.
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys d’uns fets que podrien haver canviat la història del nostre país i cap institució, cap partit, cap col•lectiu, ni el parlament, ni el mateix govern han tingut un record per aquest aniversari. En canvi, cada any, 6 dies desprès, acceptem de bon grat homenatjar a l’exèrcit d’un estat que sempre ens ha fet la vida impossible i que no dubtaria, en cap moment, en tornant-se-la a fer si ho consideressin oportú. Ens volen febles, ens volen sotmesos o simplement no ens volen. Acceptem el repte d’aquesta desafecció i trobem el nostre propi espai. Ho podem fer un 6 d’Octubre, un 23 de Març o un 39 de Setembre, tant se val la data, el que cal és fer-ho.
La festa de la cabra no ha estat, no és, ni serà mai la meva festa. I a més, a poc que us hi fixeu, darrera i al voltant de la cabra, només hi veureu "masculins".
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys dels fets que varen portar al llavors president de la Generalitat, Lluis Companys, a proclamar l’Estat Català dins el marc de la República espanyola. Aquest Estat Català va ser de curta durada i va duu a la presó al mateix president Companys i a tots els membres del seu govern que varen ser reclosos, primer al vaixell Uruguay ancorat al port de Barcelona i posteriorment al Penal del Puerto de Santa María d’ on no sortirien fins al triomf del Front Popular en les eleccions de l’any 36. Una vegada més l’exèrcit espanyol, aquest cop comandat pel general Batet, va ser l’encarregat de “restablir l’ordre” ofegant per enèsima vegada el desig i la voluntat d’un poble, el meu poble. Fruit d’aquesta bàrbara reprensió que va esclafar per la força de les armes la proclama d’un govern democràtic, escollit democràticament en unes eleccions lliures i democràtiques, la brutalitat i la indignitat es varen imposar a la raó. Aquests argument democràtics, segurament, intranscendents per a un exèrcit i un estat (espanyol) acostumat a mantenir la unitat d’Espanya a qualsevol preu, no varen ser suficients per aturar el salvatge atac sobre el poble català i els seus legítims representants.
El passat 6 d’Octubre s’han complert 75 anys d’uns fets que podrien haver canviat la història del nostre país i cap institució, cap partit, cap col•lectiu, ni el parlament, ni el mateix govern han tingut un record per aquest aniversari. En canvi, cada any, 6 dies desprès, acceptem de bon grat homenatjar a l’exèrcit d’un estat que sempre ens ha fet la vida impossible i que no dubtaria, en cap moment, en tornant-se-la a fer si ho consideressin oportú. Ens volen febles, ens volen sotmesos o simplement no ens volen. Acceptem el repte d’aquesta desafecció i trobem el nostre propi espai. Ho podem fer un 6 d’Octubre, un 23 de Març o un 39 de Setembre, tant se val la data, el que cal és fer-ho.
La festa de la cabra no ha estat, no és, ni serà mai la meva festa. I a més, a poc que us hi fixeu, darrera i al voltant de la cabra, només hi veureu "masculins".
diumenge, 11 d’octubre del 2009
Retrobar la sensació
Europa 5 – Hospitalet At. 0
Lliga Cadet 2ª. Divisió
Tornar a començar. O començar de nou però no de zero. Aquest és un dels avantatges d’aquest equip que té molta de la feina feta, mentre els rivals encara estan tancant plantilles o buscant el sistema ideal per afrontar la nova temporada. L’Europa és l’equip que millor futbol practica de la seva categoria i podria estar, perfectament, jugant a primera i fins i tot a preferent, sense cap mena de dubte. Si bé aquestes coses cal demostrar-les en el terreny de joc i fer-ho jornada darrera jornada, és evident que, sobre el paper, aquest grup de cadets està cridat a donar-nos moltes alegries. Ja ho varen aconseguir la darrera temporada quedant campions de grup i disputant una promoció que, només per la manca de sort i un xic d’inexperiència, s’acabaria escapant. Aquest any no serà fàcil. Competiran amb equips de segon any, forts físicament i molts d’ells amb un any més d’experiència. Un temporada on la qualitat tècnica haurà d’estar especialment afinada si es vol desgastar la resistència d’equips molt potents que ompliran tot el camp i treballaran fins l’extenuació per suplir les seves limitacions. Uns equips que vendran la seva pell molt cara i que no es deixaran intimidar per 3 ó 4 passes seguits als que, per altra banda, no estan acostumats. S’haurà d’estar molt encertat i resoldre els partits el més aviat possible i no donar vida al rival. Un rival ferit pot ser extremadament perillós i més si tenim en compte que el que l’ha ferit és l’Europa. Un Europa que no s’haurà de deixar intimidar ni renunciar a les seves característiques, als trets diferencials que el defineixen, als seus actius, a la seva identitat, encara que el rival intentarà portar el joc al seu terreny sempre que pugui i amb això, és possible, que compti amb el vist i plau d’àrbitres tous, permissius o simplement dolents. En aquests casos no valdrà la queixa ni el lament, només el bon joc i els tres punts. La concentració en tot moment i el fer, senzillament, el que saben fer serà el millor tònic per tenir èxit, alhora que serà el millor antídot per a desactivar qualsevol resistència que se’ls hi oposi.
Començar guanyant per 5 a 0 és un molt bon començament però només és el principi d’una carrera de fons. Va haver, durant el partit, algunes coses que ens van deixar entreveure la temporada tant difícil i exigent que ens espera. Una correcta lectura d’aquests desencaixos ens ha de fer molts més fort i solvents. Confiança? Tota. Però no oblidem mai el treball, el compromís i la humilitat. Aquest any haurem de ser l’ombra i que els rivals es preocupin de perseguir-la.
Europa 5 – Hospitalet At. 0
Lliga Cadet 2ª. Divisió
Tornar a començar. O començar de nou però no de zero. Aquest és un dels avantatges d’aquest equip que té molta de la feina feta, mentre els rivals encara estan tancant plantilles o buscant el sistema ideal per afrontar la nova temporada. L’Europa és l’equip que millor futbol practica de la seva categoria i podria estar, perfectament, jugant a primera i fins i tot a preferent, sense cap mena de dubte. Si bé aquestes coses cal demostrar-les en el terreny de joc i fer-ho jornada darrera jornada, és evident que, sobre el paper, aquest grup de cadets està cridat a donar-nos moltes alegries. Ja ho varen aconseguir la darrera temporada quedant campions de grup i disputant una promoció que, només per la manca de sort i un xic d’inexperiència, s’acabaria escapant. Aquest any no serà fàcil. Competiran amb equips de segon any, forts físicament i molts d’ells amb un any més d’experiència. Un temporada on la qualitat tècnica haurà d’estar especialment afinada si es vol desgastar la resistència d’equips molt potents que ompliran tot el camp i treballaran fins l’extenuació per suplir les seves limitacions. Uns equips que vendran la seva pell molt cara i que no es deixaran intimidar per 3 ó 4 passes seguits als que, per altra banda, no estan acostumats. S’haurà d’estar molt encertat i resoldre els partits el més aviat possible i no donar vida al rival. Un rival ferit pot ser extremadament perillós i més si tenim en compte que el que l’ha ferit és l’Europa. Un Europa que no s’haurà de deixar intimidar ni renunciar a les seves característiques, als trets diferencials que el defineixen, als seus actius, a la seva identitat, encara que el rival intentarà portar el joc al seu terreny sempre que pugui i amb això, és possible, que compti amb el vist i plau d’àrbitres tous, permissius o simplement dolents. En aquests casos no valdrà la queixa ni el lament, només el bon joc i els tres punts. La concentració en tot moment i el fer, senzillament, el que saben fer serà el millor tònic per tenir èxit, alhora que serà el millor antídot per a desactivar qualsevol resistència que se’ls hi oposi.
Començar guanyant per 5 a 0 és un molt bon començament però només és el principi d’una carrera de fons. Va haver, durant el partit, algunes coses que ens van deixar entreveure la temporada tant difícil i exigent que ens espera. Una correcta lectura d’aquests desencaixos ens ha de fer molts més fort i solvents. Confiança? Tota. Però no oblidem mai el treball, el compromís i la humilitat. Aquest any haurem de ser l’ombra i que els rivals es preocupin de perseguir-la.
Relació d’equilibri
De vegades el guerrer de la llum lluita contra qui estima.
A l’home que conserva els amics, mai no el dominen les tempestes de l’existència; té forces per superar les dificultats i tirar endavant.
Tot i així, sovint se sent desafiat per aquells a qui prova d’ensenyar l’art de l’espasa. Els seus deixebles el repten a un combat.
I el guerrer els mostra la seva capacitat: amb uns quants cops, fa caure per terra els alumnes i l’harmonia torna al lloc on es reuneixen.
-Per que ho fa, si és tan superior? –li pregunta un passavolant.
-Perquè, quan em desafien, el que volen en realitat és conversar amb mi i, d’aquesta manera, mantinc el diàleg –respon el guerrer.
De vegades el guerrer de la llum lluita contra qui estima.
A l’home que conserva els amics, mai no el dominen les tempestes de l’existència; té forces per superar les dificultats i tirar endavant.
Tot i així, sovint se sent desafiat per aquells a qui prova d’ensenyar l’art de l’espasa. Els seus deixebles el repten a un combat.
I el guerrer els mostra la seva capacitat: amb uns quants cops, fa caure per terra els alumnes i l’harmonia torna al lloc on es reuneixen.
-Per que ho fa, si és tan superior? –li pregunta un passavolant.
-Perquè, quan em desafien, el que volen en realitat és conversar amb mi i, d’aquesta manera, mantinc el diàleg –respon el guerrer.
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Match point
Mataró 1 – Europa 0
Lliga Nacional juvenil
Anem avançant. Anem cremant etapes. Potser no ho estem fent a la velocitat que voldríem, però sí, amb tota seguretat, a la velocitat que correspon. El ritme i la progressió s’ajusta, si volem ser seriosos i realistes, a les expectatives de principi de temporada. Tothom, al menys els que van gestar el projecte des de les beceroles, era conscient de l’extrema dificultat que aquest inici comportaria. Que s’hauria de fer una aportació suplementària de paciència i endorfines per contrarestar les mancances i desencaixos d’un equip en formació i que partia, per una sèrie de circumstàncies, amb una enorme desavantatge respecte als seus rivals. Un esforç titànic per aixecar un grup del no res i que només a força de treball, il•lusió, compromís i molta, molta fe, podrà reeixir. Temps, qüestió de temps, perquè tots els altres elements necessaris per a dur a bon port el vaixell hi són. Hi són amb escreix i ben aviat es podrà visualitzar. Estem en aquell punt on, malgrat no dependre d’ ella , la sort hi juga un paper molt important, a vegades decisiu. Aquell punt on la sort o la seva absència decanta els partits cap a un o altre lloc. Aquell punt en el que la pilota toca la xarxa i només és qüestió de sort que caigui a un o altre costat de la pista, perquè el resultat sigui favorable o no. Estem just en aquell punt on tots aquests elements capriciosos i imprevisibles ens són adversos. No es tracta de fiar-ho tot a la sort. Res es pot deixar en mans de la sort. S’ha de treballar fins l’extenuació per estar en disposició d’aprofitar-la quan aquesta arriba. Però, malgrat estar en les millors condicions, la sort et pot ser fugissera i girar-te l’esquena. És qüestió de perseverança insistir en revertir aquesta tendència adversa i trobar el camí de la sort, o sí més no, que la sort et trobi fent el camí. Un dia els petits detalls ens seran favorables perquè estem treballant, i molt, els grans arguments que ho facin possible.
Mataró 1 – Europa 0
Lliga Nacional juvenil
Anem avançant. Anem cremant etapes. Potser no ho estem fent a la velocitat que voldríem, però sí, amb tota seguretat, a la velocitat que correspon. El ritme i la progressió s’ajusta, si volem ser seriosos i realistes, a les expectatives de principi de temporada. Tothom, al menys els que van gestar el projecte des de les beceroles, era conscient de l’extrema dificultat que aquest inici comportaria. Que s’hauria de fer una aportació suplementària de paciència i endorfines per contrarestar les mancances i desencaixos d’un equip en formació i que partia, per una sèrie de circumstàncies, amb una enorme desavantatge respecte als seus rivals. Un esforç titànic per aixecar un grup del no res i que només a força de treball, il•lusió, compromís i molta, molta fe, podrà reeixir. Temps, qüestió de temps, perquè tots els altres elements necessaris per a dur a bon port el vaixell hi són. Hi són amb escreix i ben aviat es podrà visualitzar. Estem en aquell punt on, malgrat no dependre d’ ella , la sort hi juga un paper molt important, a vegades decisiu. Aquell punt on la sort o la seva absència decanta els partits cap a un o altre lloc. Aquell punt en el que la pilota toca la xarxa i només és qüestió de sort que caigui a un o altre costat de la pista, perquè el resultat sigui favorable o no. Estem just en aquell punt on tots aquests elements capriciosos i imprevisibles ens són adversos. No es tracta de fiar-ho tot a la sort. Res es pot deixar en mans de la sort. S’ha de treballar fins l’extenuació per estar en disposició d’aprofitar-la quan aquesta arriba. Però, malgrat estar en les millors condicions, la sort et pot ser fugissera i girar-te l’esquena. És qüestió de perseverança insistir en revertir aquesta tendència adversa i trobar el camí de la sort, o sí més no, que la sort et trobi fent el camí. Un dia els petits detalls ens seran favorables perquè estem treballant, i molt, els grans arguments que ho facin possible.
Viatge a la Lluna
S’ha trobat aigua a la Lluna. Per fi tots aquells que vivien d’una manera metafòrica a la Lluna no tindran cap excusa per anar-hi i convertir-se en residents. Ja no podran posar cap trava al seu trasllat i ens en podrem deslliurar. Els llunàtics trobaran el seu habitat natural i, vivint a la Lluna, ningú els podrà acusar de llunàtics sense motiu perquè serà una evidència descriptiva. Ara només caldrà trobar aigua a Mart perquè tots els marcianos, i en són molts, puguin fer el viatge que els hi correspon.
S’ha trobat aigua a la Lluna. Per fi tots aquells que vivien d’una manera metafòrica a la Lluna no tindran cap excusa per anar-hi i convertir-se en residents. Ja no podran posar cap trava al seu trasllat i ens en podrem deslliurar. Els llunàtics trobaran el seu habitat natural i, vivint a la Lluna, ningú els podrà acusar de llunàtics sense motiu perquè serà una evidència descriptiva. Ara només caldrà trobar aigua a Mart perquè tots els marcianos, i en són molts, puguin fer el viatge que els hi correspon.
Cinderella
La ventafocs, un conte macabre
La ventafocs sempre m’ha semblat un conte esgarrifós i el mateix personatge de la ventafocs, un ésser indigne i pervers. Un personatge que darrera la seva aparent fragilitat i bonhomia amaga un cervell calculador, psicòtic i terrible. Un ésser que valent-se de l’engany i la mentida no dubte en fer-se un lloc immerescut en l’escala social. Que es podia esperar d’un personatge incendiari que té com a única ocupació coneguda i reconeguda la de ventar focs, atiar els que s’apaguen i , si cal, encendren de nous? Un ésser malèvol entossudit en cremar-ho tot per fer-se valer i sobretot, notar. Un personatge fred i sòrdid que no dubtarà en apartar a les seves pròpies germanes per aconseguir els favors del príncep al preu que sigui. Un ésser capriciós i malcriat que pactarà amb la fada de torn per utilitzar un poder que, d’altra manera, mai podria abastar. Engany darrera engany com a senyal d’identitat, com a codi de barres d’un dels personatges més abominables que s’han imaginat. El pitjor del conte no és el que ens va fer creure l’ensucrat del Walt Disney, quan el príncep i la ventafocs es casen i són eternament feliços i mengen anissos. No, el conte acaba com havia d’acabar, sent fidel a la idiosincràsia del personatge. La ventafocs, cansada dels seu avorrit matrimoni, acaba per calar foc al castell. L’ incendi ho crema tot. I d’aquell antic esplendor només queda un grapat de cendres que el vent del nord s’encarrega d’escampar pels quatre punts cardinals. Un final aparentment tràgic però molt coherent i, internament, d’una extrema felicitat.
La ventafocs, un conte macabre
La ventafocs sempre m’ha semblat un conte esgarrifós i el mateix personatge de la ventafocs, un ésser indigne i pervers. Un personatge que darrera la seva aparent fragilitat i bonhomia amaga un cervell calculador, psicòtic i terrible. Un ésser que valent-se de l’engany i la mentida no dubte en fer-se un lloc immerescut en l’escala social. Que es podia esperar d’un personatge incendiari que té com a única ocupació coneguda i reconeguda la de ventar focs, atiar els que s’apaguen i , si cal, encendren de nous? Un ésser malèvol entossudit en cremar-ho tot per fer-se valer i sobretot, notar. Un personatge fred i sòrdid que no dubtarà en apartar a les seves pròpies germanes per aconseguir els favors del príncep al preu que sigui. Un ésser capriciós i malcriat que pactarà amb la fada de torn per utilitzar un poder que, d’altra manera, mai podria abastar. Engany darrera engany com a senyal d’identitat, com a codi de barres d’un dels personatges més abominables que s’han imaginat. El pitjor del conte no és el que ens va fer creure l’ensucrat del Walt Disney, quan el príncep i la ventafocs es casen i són eternament feliços i mengen anissos. No, el conte acaba com havia d’acabar, sent fidel a la idiosincràsia del personatge. La ventafocs, cansada dels seu avorrit matrimoni, acaba per calar foc al castell. L’ incendi ho crema tot. I d’aquell antic esplendor només queda un grapat de cendres que el vent del nord s’encarrega d’escampar pels quatre punts cardinals. Un final aparentment tràgic però molt coherent i, internament, d’una extrema felicitat.
dijous, 8 d’octubre del 2009
La llei de la física
Si convenim que 6000 anys d’evolució continuada ens han permès arribar fins on som ara i acceptem que els canvis més transcendents s’han produït en el darrer segle; estarem d’acord, també, que la transformació més determinant l’ha experimentat el propi ésser humà. L’ésser humà com a centre de l’Univers, ja que sense la nostra percepció l’Univers podria seguir existint però no en tindríem consciencia, ha sofert una alteració radical en la seva conducta. L’home tribal, l’home rústic i essencialment masculinitzat s’ha anat feminitzant amb el pas dels anys i, per contra, la dona, la dona bàsica i intrínsecament feminitzada s’ha anat masculinitzant progressivament. Els dos sexes s’han anat poc a poc igualant. S’han diluït les diferencies. S’han desdibuixat els trets característics i definitoris d’un i altre sexe fins a la quasi total paritat. Els sexes cada cop s’assemblen més entre ells i els seus rols dins la parella es confonen i es solapen. Amb això la tensió sexual desapareix i l’atracció es relaxa. Les parelles més evolucionades en aquest aspecte esdevenen parelles asexuades on l’amistat, en el millor dels casos, substitueix l’atracció física i el desig amatori. La dona masculinitzada intimida a l’home i l’ home feminitzat és menystingut per la dona forta. La diferència és atraient, la igualtat pot ser, i de fet és, tremendament avorrida i desmotivant. En el fons no deixem de ser uns cossos físics i primitius i en física està demostrat que els pols oposats s’atrauen i els iguals es repelen. Pura física.
Si convenim que 6000 anys d’evolució continuada ens han permès arribar fins on som ara i acceptem que els canvis més transcendents s’han produït en el darrer segle; estarem d’acord, també, que la transformació més determinant l’ha experimentat el propi ésser humà. L’ésser humà com a centre de l’Univers, ja que sense la nostra percepció l’Univers podria seguir existint però no en tindríem consciencia, ha sofert una alteració radical en la seva conducta. L’home tribal, l’home rústic i essencialment masculinitzat s’ha anat feminitzant amb el pas dels anys i, per contra, la dona, la dona bàsica i intrínsecament feminitzada s’ha anat masculinitzant progressivament. Els dos sexes s’han anat poc a poc igualant. S’han diluït les diferencies. S’han desdibuixat els trets característics i definitoris d’un i altre sexe fins a la quasi total paritat. Els sexes cada cop s’assemblen més entre ells i els seus rols dins la parella es confonen i es solapen. Amb això la tensió sexual desapareix i l’atracció es relaxa. Les parelles més evolucionades en aquest aspecte esdevenen parelles asexuades on l’amistat, en el millor dels casos, substitueix l’atracció física i el desig amatori. La dona masculinitzada intimida a l’home i l’ home feminitzat és menystingut per la dona forta. La diferència és atraient, la igualtat pot ser, i de fet és, tremendament avorrida i desmotivant. En el fons no deixem de ser uns cossos físics i primitius i en física està demostrat que els pols oposats s’atrauen i els iguals es repelen. Pura física.
dimecres, 7 d’octubre del 2009
Lamento haver d’ intervenir…
Així començava, l’amic Lasparri, la seva primera participació a la darrera Assemblea del Centre Taxidermista Europeu. Faltaria més que un soci s’hagués de lamentar per la seva intervenció i menys un soci que portava tant i tant de temps preparant-ho. No se li pot negar a ningú, i menys a una persona que tant s’ho ha treballat, el seu minut de glòria, el seu moment per a la història. Seria una veritable injustícia, una indignitat reconèixer com a lamentable qualsevol intervenció en un acte de caràcter i d’arrels profundament democràtiques. Ho sento senyor Lasparri però vostè no ha de lamentar res. Les assemblees, encara que algú no s’ho cregui, són precisament el marc idoni per expressar lliurement les opinions dels associats.
Lamento haver de tornar a intervenir...
Continuava l’amic Lasparri, en la seva segona participació. Insisteix-ho, cap excusa, cap lament és acceptable en un àmbit de lliure expressió. Quan es tenen coses a dir, s’han de dir en el moment i en el lloc que correspon. A la vista de tothom i amb llum i taquígrafs. Lamentar intervenir només seria acceptable sí es tingués mala consciència o ànim de ferir innecessària i injustament. I aquest, vull pensar, no és el seu cas.
Lamento haver escrit aquest article... Algú s’ho creu?
Així començava, l’amic Lasparri, la seva primera participació a la darrera Assemblea del Centre Taxidermista Europeu. Faltaria més que un soci s’hagués de lamentar per la seva intervenció i menys un soci que portava tant i tant de temps preparant-ho. No se li pot negar a ningú, i menys a una persona que tant s’ho ha treballat, el seu minut de glòria, el seu moment per a la història. Seria una veritable injustícia, una indignitat reconèixer com a lamentable qualsevol intervenció en un acte de caràcter i d’arrels profundament democràtiques. Ho sento senyor Lasparri però vostè no ha de lamentar res. Les assemblees, encara que algú no s’ho cregui, són precisament el marc idoni per expressar lliurement les opinions dels associats.
Lamento haver de tornar a intervenir...
Continuava l’amic Lasparri, en la seva segona participació. Insisteix-ho, cap excusa, cap lament és acceptable en un àmbit de lliure expressió. Quan es tenen coses a dir, s’han de dir en el moment i en el lloc que correspon. A la vista de tothom i amb llum i taquígrafs. Lamentar intervenir només seria acceptable sí es tingués mala consciència o ànim de ferir innecessària i injustament. I aquest, vull pensar, no és el seu cas.
Lamento haver escrit aquest article... Algú s’ho creu?
dimarts, 6 d’octubre del 2009
El tercer home (1949)
Corrien temps difícils. A la segona meitat dels anys 40, Europa estava despertant d’un mal són en mig d’un escenari terrible de destrucció i misèria. El cinema, però, no havia perdut ni un bri de la seva creativitat i es mostrava vigorós, punyent i força viu. Producte d’aquesta època dolorosa i tràgica són alguns dels millors films de la història contemporània. El tercer home n’és un dels més destacats exponents. Una pel·lícula negre, molt negre, dirigida per Carol Reed i on, malgrat no aparèixer en pantalla fins desprès de més de 60 minuts de metratge, l’autèntic protagonista i veritable motor, no és un altre que el mateix Orson Welles. Un Orson Welles que, fins i tot invisible, la seva presència és omnipresent al llarg de tot el film. Un clàssic menor on es posa al descobert la foscor de l’ànima humana, els seus inescrutables racons, les seves agudes arestes i l’infinita gama de tons i textures. Un film centrípet que no busca l’expansió sinó la concreció. Un viatge a l’interior de l’esser humà a través de les clavegueres de Viena. Ha quedat per a la posteritat, la conversa entre Welles i Cotten a la noria del Prater vienès i quan el mateix Welles, per argumentar la seva conducta poc ètica o directament delictiva, li diu: A Itàlia, durant 30 anys de dominació dels Borja, només hi va haver terror, guerres i matances, però varen sorgir Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i el renaixement. A Suïssa, en canvi, varen tenir 500 anys d’amor, democràcia i pau; i quin va ser el resultat? el rellotge de cucut.
Cotten i la noria
Welles i el cucut
Subscriure's a:
Missatges (Atom)