The Boss
dissabte, 4 de juliol del 2009
Cafè
Regalar un somriure, una paraula amable, una carícia, un petó, un cafè sol, amb llet o amb els amics.
Mirar el cel, dormir sota un arbre, caminar descalç per l’herba, sota la lluna. Olorar la brisa del mar, un cafè curt o llarg sense mirar el rellotge.
Resituar idees, mirar cap a dins, cap a fora, estalviar energies, somiar...
divendres, 3 de juliol del 2009
Estimats companys
Encara ressonen dins el meu cap les paraules d’alguns de vosaltres apostant cegament per la fidelitat del grup. Recordo perfectament la defensa abrandada dels companys que ens varem aplegar per sopar i poder parlar d’alguns temes urgents i absolutament confidencials. Sento, com si fos ahir, les afirmacions d’alguns de vosaltres dient: “jo posaria la mà al foc per tots i cadascun dels que estem en aquesta taula”.
Doncs no, estimats companys, els meus dubtes al respecte s’han esvaït un cop més, el pitjor dels presagis s’ha complert: hem estat traïts. El senyor Raúl González sap que dins el Consell de Direcció té molts enemics, que la gran majoria, per no dir tots els seus membres, li han posat data de caducitat, be, tots no, n’hi ha un que, no solament li ha dit que ell està en contra de la seva destitució, què és l’únic que està al seu favor , sinó que farà tot el que pugui per salvar-li el coll. És a dir, què ell és el bo de la pel·lícula i tots els demés, els dolents. El típic, topic i suat doble joc que salva el cul de qui el practica i rebenta el dels altres. El típic, topic i suat doble joc del qui canvia cromos per interès personal al dictat del “favor amb favor es paga”.
Tot això m’ho podria haver callat, és cert, però acostumo a pixar fora de test i estic fart de que em prenguin el pel, que juguin amb la meva persona i amb el meu temps. No estic disposat a treballar desinteressada i honradament i que per darrera m’omplin de merda. La persona a la que em refereix-ho ha de saber que, pot seguir comportant-se com vulgui (que no dubto que ho farà), però a mi no em tornarà a enganyar.
dijous, 2 de juliol del 2009
Fracàs escolar, fracàs familiar
És cert que el fracàs escolar va de baixa? És cert que ha pujat el nivell acadèmic entre els alumnes? És cert que tot el que aprova s’ho mereix? Ho dubto. Bé, més que dubtar-ho, estic segur que la resposta a les tres preguntes és no.
Sí la darrera decisió perquè un alumne passi de curs pertany al mestre, sí d’ ell depèn que l’alumne aprovi, vosaltres creieu sincerament que aquest sacrificat, desvalgut i desprotegit mestre es jugarà el físic suspenent a un alumne dels anomenats “conflictius”? Segurament que no. I més si tenim en compte que darrera un alumne difícil hi ha una família molt difícil i que no entendria que al seu fill se li negui un aprovat pel caprici d’un “mestre incompetent”. Hi ha alguna cosa més sagnant i més incomprensible per a un pare o una mare que dir-li que el seu fill/a no és tot lo bo que ells es pensen. Fracàs escolar és sinònim de fracàs familiar i això, la gran majoria de famílies no estan disposades ha acceptar-ho.
El mestre, mogut per un instint de supervivència, amaga el fracàs de l’alumne, el traspassa a un altre curs, se’l treu de sobre, pensant que, serà la pròpia societat, més endavant, la que s’encarregarà d’avaluar la capacitat i la preparació de l’individu. Perquè, pensa el mestre, m’he d’enfrontar jo a una situació d’alt risc sí la vida ja s’encarregarà de posar les coses al seu lloc?
Aprovar i fer passar de curs a alumnes “insuficients”, manté la integritat física de les persones, però no pot amagar el fracàs escolar, només l’ajorna.
dimecres, 1 de juliol del 2009
Irregular
És lícit qualificar el joc del Primer equip del CE Europa d’irregular? És raonable qualificar la darrera campanya de desastrosa? És just carregar contra l’entrenador i demanar la seva destitució?
Segurament tant, com qualificar al propi Club, al Club en la seva totalitat, d’irregular. Tant com reconèixer que el CE Europa és un Club miracle dins la més estricta irregularitat social i esportiva. Tant increïble com que, amb tres-cents socis, la meitat jubilats, es pugui mantenir un equip a Tercera Divisió. Tant irregular i sorprenent com que empreses de la magnitud de Toshiba li donin suport econòmic i tant irregular com que persones sense cap interès personal, treballant durament, remant contra corrent i deixant-se la pell, estiguin posant ordre en un Club massa procliu al desànim.
dimarts, 30 de juny del 2009
Secret de confessió
Tommy va a confessar-se i diu al capellà:
-Beneeixi’m, pare, perquè he pecat: He estat amb una dona fàcil:
-Ets tu, Tommy?
-Sí, pare.
-Amb qui has estat, Tommy?
-M’estimaria més no dir-ho, pare.
-Era la Bridget?
-No, pare.
-Era la Colleen?
-No, pare.
-Era la Megan?
-No, pare.
-Bé, Tommy, resa quatre parenostres i quatre avemaries.
Quan Tommy surt, el seu amic Pat li pregunta com li ha anat.
-Fantàstic –diu Tommy-. M’han caigut quatre parenostres, quatre avemaries i tres grans pistes!
dilluns, 29 de juny del 2009
Roberto al quadrat
Petites coses que ens porten a grans moments. Solituds curulles de plenitud. Silencis buscats, silencis trobats. Quietud rescatada del brogit. Matí de diumenge, festa pels sentits.
Dues propostes irrebatibles, una combinació perfecte. Llegir Bolaño i aprofundir els seus Detectives salvajes, acompanyats de fons, pels versos melangiosos del Highlands de Bob Dylan. Un paradís a la terra a l’abast de tothom, molt econòmic i sense proves d’accés.
El cert és que em costa obrir un llibre en castellà, però el cas de Roberto Bolaño és un cas atípic, una debilitat irrenunciable i un plaer innegociable. Un escriptor que se t’enganxa com una “lapa” i et xucla la sang i el senderi . Et posseeix, t’abdueix i, a partir d’aquell moment únic, ja no tornes a ser el mateix.
Bolaño i Dylan al mateix temps, per a trencar totes les rutines i poder arribar al dilluns amb la sensació que hi ha coses que realment valen la pena.
Well, my heart’s in the Highlands at the break of day
Over the hills and far away
There’s a way to get there and i’ll figure it out somehow
But i’m already there in my mind
And that’s good enough for now
O el que és el mateix
El meu cor està a les Terres Altes al trencar el dia
Lluny d’aquí, més enllà dels turons
Hi ha una manera d’arribar i aconseguiré esbrinar-ho
Però ja estic allí en els meus pensaments
I amb això en tinc prou per ara
diumenge, 28 de juny del 2009
A qui fitxaries per al Barça?
Recullo aquesta enquesta/debat de la xarxa i com que soc compulsivament participatiu, m’apunto.
En aquesta època de compra i venda, de moviment de mercat, de fer, refer i desfer equips per a encarar la nova temporada. En aquesta època d’especulacions i travesses. De pronòstics i juguesques. En aquesta època en el que tothom fa llistes del que voldria, aquí va la meva. Sé que és pràcticament impossible materialitzar-la per la gran qualitat dels jugadors que proposo i els seu inabastable preu de mercat, però, és la meva llista i aquest són els jugadors que m’agradaria veure vestits amb la samarreta del Barça per a la propera Temporada. Digueu-me somiador.
Comencem per la porteria, sense cap mena de dubte, el millor porter per al Barça seria Valdés. Un porter jove i alhora amb molta experiència. Amb dues copes d’Europa a les seves mans i un caràcter guanyador difícil d’igualar. Per això fitxaria a Valdès per al Barça.
Pel que fa a la defensa, em faria amb els serveis del millor lateral del món: Dani Alves. Un lateral atípic, treballador en defensa, agressiu i contundent. Participatiu en atac, decisiu i golejador. Un tot terreny amb una qualitat contrastada i, en aquests moments, immillorable.
De centrals portaria, si pogués, a Puyol, a Marquez i a la nova revelació mundial: Gerard Piqué. Un triplet defensiu inexpugnable i amb garanties d’èxit segur. Un luxe per a qualsevol equip, però molt difícil d’aconseguir, per la seva alta cotització de mercat, que juguin en el mateix Club.
A l’altre lateral, un jugador excel·lent que encara no ha acabat d’explotar però segur que la propera temporada, si jugués al Barça, demostraria tot el seu potencial. Un diamant en brut amb un esplèndid futur. Jo fitxaria a Eric Abidal.
El mig camp és un dels llocs més complicat i per on passa tot el futbol d’un equip. L’equip és el que el seu mig camp és. La força, la qualitat, la intel·ligència, el talent i la imaginació d’un equip passa, sí o sí, pel seu mig del camp. És un lloc extremadament compromès i de risc i en el que cal encertar amb les peces triades per aconseguir les fites proposades. Pel mig del camp del Barça, un mig camp tan exigent, m’ho gastaria tot per incorporar dues peces essencials i, indiscutiblement, genials: Xavi i Iniesta. Dos motors que poden fer funcionar tot un equip, amb solvència, brillantor, eficiència i eficàcia. És un somni i sí es posessin a tir no ho dubtaria, ni un segon: els portaria al Barça!
Com a complement ideal per aquest mig camp genial, apostaria per un perfil més físic i treballador, jugadors que ocupessin molt de terreny, sense oblidar, això sí, la qualitat tècnica, imprescindible i segell d’identitat d’aquest equip . Rastrejant el mercat, em decantaria per Touré Yaya i Keita, dues forces de la naturalesa i que donarien un gran rendiment a curt termini.
Davant? Davant, sí fos possible, fitxaria al número 1 mundial: Leo Mesi. Un jugador diferent, excepcional, brillant en el terreny individual i que té la virtut de fer brillar als seus companys d’equip. Un número 1 molt per damunt de qualsevol altre jugador en aquests moments i amb un gran marge d’aprenentatge per endavant, donada la seva joventut. El Barça hauria de tenir al millor jugador del món i aquest no és un altre que Mesi.
Per a acompanyar a Mesi, no estaria gens malament poder comptar amb Henry, un grandíssim jugador, que malgrat la seva edat, podria aportar experiència i molta, molta qualitat a un equip que sempre juga a l’atac. Un jugador que garanteix espectacle, gols, assistències i un punt de màgia gens menyspreable.
I finalment, un “killer”, un golejador tocat per la mà dels déus. Un insaciable depredador buscant sempre la porteria rival. Un atacant que defensa i un virtuós amb l’estrany do de la oportunitat. Hi ha algú millor que Samuel Eto’o? Un jugador amb dues finals de copa d’Europa a les seves esquenes i que en totes dues ha estat protagonista fent el primer gol, el més difícil, el que obre la llauna i va encarrilar el triomf del seu equip. Ho tinc clar! Eto’o seria el meu escollit per a jugar de davanter centre al Barça del futur.
No voldria pecar d’ excessivament optimista, però amb aquest equip, es podrien fer coses molt grans, fins i tot, guanyar la copa, la lliga i la champions. Agosarat? Pot ser sí, però jo no ho descartaria.
dissabte, 27 de juny del 2009
La teoria de l’omnipotència humana
La creença que si ens ho proposem podem canviar qualsevol cosa es remunta als inicis del pensament humà. Durant molt de temps els especialistes en la prehistòria van pensar que els bisons i els cavalls pintats a les coves d’ Altamira reproduïen escenes de caça reals. Però recentment, s’ha descobert que en realitat els nostres avantpassats dibuixaven aquests animals com una tècnica mental màgica per atreure la sort, perquè els fos favorable i els garantís una caça abundant. Aquesta il·lusió de control és una forma de socors per a les persones ansioses, per a qui la incertesa és una de les pitjors coses que existeixen. Els aporta seguretat. D’altra banda, submergir-nos en el món del somnis, en el món imaginari, on tot és possible, també ens permet escapar de les nostres pors existencials i de l’angoixa que ens causa la mort.
El pensament màgic també té inconvenients: si acceptem la premissa que pensar en alguna cosa fa que es converteixi en realitat, llavors les persones derrotistes, ansioses i pessimistes estarien condemnades a la desgràcia eterna. Les idees negatives ens fan ser més vulnerables i posen en perill la nostra capacitat d’adaptació als obstacles de la vida. I la veritat és que al final es reprodueixen: inevitablement, donar voltes als pensaments negatius ens causa desesperació i ens desanima, amb la qual cosa minva la nostra capacitat de superació.
divendres, 26 de juny del 2009
Europa en l’horitzó
Sí desprès d’escoltar les declaracions dels líders de les diferents formacions polítiques arrel de les darreres eleccions, resulta que a Europa, tots han guanyat. Com n’ha de ser de fàcil que, a l’Europa, al CE Europa, un col·lectiu infinitament més petit que la CEE aquesta afirmació sigui encara més abastable.
L’Europa, el CE Europa és un Club dels anomenats històrics, per la seva edat i també, per la seva trajectòria esportiva i social. Un Club que, desprès d’alguns anys a la deriva i desproveït de personalitat, sembla haver trobat el camí cap a l’assoliment d’una identitat pròpia que li ha de donar l’ impuls definitiu cap el futur més immediat. El CE Europa fa temps que buscava i es mereixia un lloc en el sol i tot apunta que s’hi estan posant les bases perquè això sigui una sòlida realitat molt i molt engrescadora.
dijous, 25 de juny del 2009
No tinguis pressa per a jugar al golf
Un home demana a una endevina que li descrigui com és el Cel. L’endevina fixa la mirada en la bola de vidre i diu:
-Vejam, veig una bona notícia i una de dolenta. La bona és que al Cel hi ha uns quants camps de golf i que tots són increïblement bonics.
-Ostres! Que bé! Quina és la dolenta?
-Demà, a dos quarts de nou del matí, tens partit.
En defensa pròpia
Per a un nutricionista, som el que mengem. Per a un esteticista, som el que aparentem. Per a un materialista, som el que tenim. Per a un espiritualista, som el que som. Per a un realista, som el que fem. Per a un idealista, som el que somiem. Per a un...
Som tot això i segurament molt més, però sense oblidar, ni passar per alt que, en la vida diària, som també allò que defensem. En aquesta actitud ens manifestem en un o altra sentit, ens signifiquem i prenem partit i això ens defineix i contextualitza.
Som el que defensem i així ens acaben per veure els altres. Som el que defensem i la nostra personalitat va creixent i modelant en funció de les nostres actituds i els nostres posicionaments.
Som el que defensem i per això és tan necessari defensar la integritat, l’ètica i la coherència. Defensar la noblesa que ens farà nobles i forts. Defensar les actituds valentes i la lluita contra la mesquinesa i la infàmia. Defensar tot allò que mereix ser defensat per damunt de qualsevol debilitat.
Som els bons i els altres, els dolents, no se’n sortiran.
dimecres, 24 de juny del 2009
Impressionant Shaw!
He visitat durant més de tres hores La casa dels cors trencats i ha estat una experiència enlluernadora. Coneixia vagament el text però mai fins avui havia tingut la oportunitat de veure’l representat en un escenari. Gràcies al TNC i de la ma d’un inspirat Josep Maria Mestres (un, aquest sí, veritable mestre) he pogut esqueixar, paladejar i assaborir una de les obres teatrals més inspirades i lúcides del seu autor i, per tant, del teatre en general. Gran Bernard Shaw que es va fer esperar en la publicació d’aquest text i que no va veure la llum fins desprès d’acabada la primera Guerra Mundial. Un Bernard Shaw pletòric, inspirat i punyent que dispara a matar amb una precisió de tirador d’elit avantatjat i que, mitjançant la seva paraula, fa miques tots i cadascun dels cors que se li posen a tir. La casa dels cors trencats és un luxe de sensibilitat, de personatges extraordinàriament ben definits i amb un text bellíssim, alhora que incisiu. Irònic, en alguns moments pervers i volgudament misogin, el àcid Shaw ens retrata uns individus que darrera la seva aparent duresa, amaguen una fragilitat endèmica, a punt d’esquerdar-se. Els cors de les dones es trenquen, els cors del homes es trenquen, però són elles les evidents dominadores i ells clarament, els titelles a mercè dels seus designis.
T’he trencat el cor? Ho sento, em pensava que no en tenies.
No és una casa qualsevol
Subscriure's a:
Missatges (Atom)