Fracàs escolar, fracàs familiar

És cert que el fracàs escolar va de baixa? És cert que ha pujat el nivell acadèmic entre els alumnes? És cert que tot el que aprova s’ho mereix? Ho dubto. Bé, més que dubtar-ho, estic segur que la resposta a les tres preguntes és no.

Sí la darrera decisió perquè un alumne passi de curs pertany al mestre, sí d’ ell depèn que l’alumne aprovi, vosaltres creieu sincerament que aquest sacrificat, desvalgut i desprotegit mestre es jugarà el físic suspenent a un alumne dels anomenats “conflictius”? Segurament que no. I més si tenim en compte que darrera un alumne difícil hi ha una família molt difícil i que no entendria que al seu fill se li negui un aprovat pel caprici d’un “mestre incompetent”. Hi ha alguna cosa més sagnant i més incomprensible per a un pare o una mare que dir-li que el seu fill/a no és tot lo bo que ells es pensen. Fracàs escolar és sinònim de fracàs familiar i això, la gran majoria de famílies no estan disposades ha acceptar-ho.

El mestre, mogut per un instint de supervivència, amaga el fracàs de l’alumne, el traspassa a un altre curs, se’l treu de sobre, pensant que, serà la pròpia societat, més endavant, la que s’encarregarà d’avaluar la capacitat i la preparació de l’individu. Perquè, pensa el mestre, m’he d’enfrontar jo a una situació d’alt risc sí la vida ja s’encarregarà de posar les coses al seu lloc?

Aprovar i fer passar de curs a alumnes “insuficients”, manté la integritat física de les persones, però no pot amagar el fracàs escolar, només l’ajorna.