Cròniques sicilianes

Palermo

Dia novè

A banda de ser conegut el nom de Palermo gràcies a un jugador de futbol argentí (res de l’altre món) que va jugar algunes temporades a la Lliga espanyola, també, i us dono paraula, existeix una ciutat (res de l’altre món) que duu el nom del jugador. Crec, i no voldria equivocar-me, que el nom de la ciutat i la ciutat mateixa són anteriors al jugador i que té un passat prou galdós encara que el seu present no li faci justícia.

Palermo, malgrat el lamentable estat actual del conjunt dels seus edificis històrics i més emblemàtics, que recorden en molts moments i en molts aspectes a l’Havana vella, és una ciutat que mereix una visita. Deixem-ho, si ho preferiu, en una ullada. Una ullada ràpida, però fins a cert punt necessària, per copsar la lluentor d’altres temps i la gran importància estratègica, política i cultural que la varen convertir en una de les principals i més representatives urbs de la Mediterrània medieval. Res a veure amb el Palermo actual. Sotmès a un abandonament per part de les autoritats i els organismes competents (competents?) increïble i difícil d’entendre. Palermo sobreviu enmig de les urgències i els esfondraments. La màfia (altre cop la màfia) i els successius governs corruptes han fet d’aquesta, en altre temps esplèndida ciutat, un cau de misèria amb síndrome de Diógenes. Una ciutat decadent, estranyament decadent, que compta amb el suport i la complicitat dels seus adaptats conciutadans. Un Palermo amable malgrat la seva aspror i oberta als visitants. A Palermo és difícil sentir-se estrany. Palermo es fa estimar com s’estima a una persona entranyable quan li apareixen les arrugues. És una mica com l’aneguet lleig del conte, algun dia es farà gran i tornarà a lluir com mai.