En defensa pròpia

Per a un nutricionista, som el que mengem. Per a un esteticista, som el que aparentem. Per a un materialista, som el que tenim. Per a un espiritualista, som el que som. Per a un realista, som el que fem. Per a un idealista, som el que somiem. Per a un...

Som tot això i segurament molt més, però sense oblidar, ni passar per alt que, en la vida diària, som també allò que defensem. En aquesta actitud ens manifestem en un o altra sentit, ens signifiquem i prenem partit i això ens defineix i contextualitza.

Som el que defensem i així ens acaben per veure els altres. Som el que defensem i la nostra personalitat va creixent i modelant en funció de les nostres actituds i els nostres posicionaments.

Som el que defensem i per això és tan necessari defensar la integritat, l’ètica i la coherència. Defensar la noblesa que ens farà nobles i forts. Defensar les actituds valentes i la lluita contra la mesquinesa i la infàmia. Defensar tot allò que mereix ser defensat per damunt de qualsevol debilitat.

Som els bons i els altres, els dolents, no se’n sortiran.

Impressionant Shaw!

He visitat durant més de tres hores La casa dels cors trencats i ha estat una experiència enlluernadora. Coneixia vagament el text però mai fins avui havia tingut la oportunitat de veure’l representat en un escenari. Gràcies al TNC i de la ma d’un inspirat Josep Maria Mestres (un, aquest sí, veritable mestre) he pogut esqueixar, paladejar i assaborir una de les obres teatrals més inspirades i lúcides del seu autor i, per tant, del teatre en general. Gran Bernard Shaw que es va fer esperar en la publicació d’aquest text i que no va veure la llum fins desprès d’acabada la primera Guerra Mundial. Un Bernard Shaw pletòric, inspirat i punyent que dispara a matar amb una precisió de tirador d’elit avantatjat i que, mitjançant la seva paraula, fa miques tots i cadascun dels cors que se li posen a tir. La casa dels cors trencats és un luxe de sensibilitat, de personatges extraordinàriament ben definits i amb un text bellíssim, alhora que incisiu. Irònic, en alguns moments pervers i volgudament misogin, el àcid Shaw ens retrata uns individus que darrera la seva aparent duresa, amaguen una fragilitat endèmica, a punt d’esquerdar-se. Els cors de les dones es trenquen, els cors del homes es trenquen, però són elles les evidents dominadores i ells clarament, els titelles a mercè dels seus designis.

T’he trencat el cor? Ho sento, em pensava que no en tenies.

No és una casa qualsevol

Anem cap a la llum

La meva raó

Una de les raons per la que estic plenament a favor de l’autodeterminació dels pobles, de la seva independència, és pel gran número de països que aquest fet genera. Us imagineu la quantitat de problemes que tindria l’escola del CE Europa per organitzar les seves lligues, lligues formades per desenes d’equips amb noms de països? Com s’ho farien sí en tot el planeta només n’hi haguessin 10?

Aquesta és la raó, el principal motiu i no un altra pel que estic absoluta i determinadament a favor de la independència de Catalunya. M’agradaria molt que un equip de l’Escola del CE Europa dugués el nom del meu país. Pot haver una raó millor?

Càlida Frida

Encès com una foguera

Avui és el dia. Aquell dia màgic per a cremar-ho tot. Els mals esperits, els mals hàbits, els mals rotllos. Les actituds intolerants, les actituds negatives, les actituds fanàtiques i les mancades d’ètica. El pessimisme i la desídia. La mesquinesa, la ira i la prepotència.

És el dia, millor dit, la nit ideal per a cremar tota la fusta i que no quedi ni un pal per a posar entre les rodes. La nit per a aixecar fogueres prop dels núvols. La nit més curta de l’any per a bastir els somnis més duradors. El dia més llarg, la llum més intensa i nítida per a mirar-se als ulls i estendre ponts de complicitats.

La foguera de les vanitats. El foc sagrat. Les flames de l’ infern per on vagareja Dante i el sol que no se’n vol anar a dormir. La rauxa que venç al seny en una lluita desigual i previsible. El punt i apart. El propòsit d’esmena. La voluntat de canvi i el salpar sense rumb.

L’ombra de l’amant i el desig insatisfet. La promesa incomplerta i el futur incert. I el foc que tot ho crema, que tot ho purifica sense solució de continuïtat. El foc de formes estranyes i pensaments únics. La foguera irrepetible. La foguera que crema quan t’apropes i enyores quan la deixes.

Vigília d’un presagi que arriba sense avisar i del que mai més serem capaços de fugir.

Foguera de foc que crema i que bressola l’origen de quasi bé tot.

Ar riba Pau

Paisatge per a adreçar

Adéu Al Capone!

Voldria, aquest cop sí, felicitar al CE Europa per actuar amb coherència; per fer allò que pensen i dur a la pràctica el que sovint es queda només en teoria. Per fer realitat un projecte i bastir-lo de noms que li escauen com un guant. I tot fer-ho, a més, amb molta gràcia.

Veieu sinó la idoneïtat de les persones triades per a liderar aquesta nova i engrescadora etapa.

Per a començar i per a fer-se càrrec del Primer Equip, la nau insígnia, el màxim exponent del Club i el seu referent més emblemàtic, han triat a Pedro Dólera. Per aixecar aquest nou edifici qui millor que un entrenador que respongui al nom de Pedro, només cal recordar les paraules del Nou Testament: “tu ets Pedro i damunt d’aquesta pedra aixecaré la meva església”.

La segona pista d’aquesta coherència a la que feia referència i que es manifesta, no només en el fons sinó també en la forma, la trobem en l’elecció de l’entrenador del Juvenil B. Quin ha de ser el perfil dels nous entrenadors dels diferents equips del CE Europa? Quina mena d’entrenador ens serviria de model i/o exemple? Fàcil, Dani Mena.

Com es podria aixecar un decaigut i deprimit Juvenil A, desprès de l’ensopegada de la darrera temporada on va perdre la categoria i les conseqüències, en tots els àmbits, que aquest fet ha provocat? Com aixecar la moral, no només d’un equip, sinó de tota la base que s’hi emmiralla? Hi ha alguna cosa més adient que un reconstituent? La solució: un tònic extraordinari, Toni Cosano. Un tónico sano.

Per a marcar estratègies, per a marcar pautes, per a marcar línies, per a marcar ritmes. Un coordinador de Juvenils i Cadets per emmarcar: Marc Fernández. Un excel·lent professional que treballarà en un marc nou on tot està per fer i on tot és possible.

La nova etapa del Femení, el naixement del nou Femení no podia començar amb un altre nom que no fos el de Natalia (naixement) Astrain. I més sí tenim en compte el seu significat en llatí, la seva etimologia, Natalia: la que té cura de la vida.

I per donar rumb a tot aquest projecte, per a portar la nau a bon port, per a aprofitar els vents i treure’n partit, qui millor que una gran i ben cosida vela. L’ escollit: Jordi Vela.

El més significatiu de tot és, sens dubte, que totes les persones triades, malgrat la seva experiència i vàlua, són molt joves i per tant, es té garantit un projecte de llarg recorregut i que aboca a l’optimisme.

Penseu que la majoria, per a no dir tots, els “escollits” no saben qui era Simon Templar, ni los hermanos malasombra, ni Al Capone, ni Hermann Munster. Una sort i un símptoma evident que els temps, ara sí, estan canviant.

En fi, una lliçó de coherència en tots els aspectes i molt rara en el món del futbol i, fins i tot, en el món en general. Per molts anys.

Qui no vol jugar i ha trencat la pilota perquè ningú pugui jugar?

Menjadors compulsius de carronya

En temps de crisi, i no em refereix-ho només a les de caràcter econòmic, és quan les persones es mostren en la seva exacta mesura. Quan la seva vàlua, la seva capacitat, però sobre tot quan la seva implicació i compromís, es fan evidents. Les crisis tenen la virtut de posar al descobert el millor i, també, el pitjor de l’esser humà i mostrar-lo en tota la seva cruesa. Així, persones que en període de calma passen més o menys desapercebudes per la seva laxitud i apatia, quan la situació es revolta i es necessita un augment d’intensitat i eficàcia, aquestes persones mostren clarament la seva incompetència, la seva manca d’identificació amb el projecte i la seva incapacitat per a fer front a una situació que els sobrepassa.

Un exemple que demostra aquesta particular conducta, el podem trobar en la situació que ha viscut el CE Europa en el darrer mes i en els canvis tan profunds que ha patit. Substituir l’entrenador del primer equip i donar la baixa al màxim responsable del futbol base i als seus col·laboradors més propers, no ha estat una decisió fàcil, més si es té en compte que no es perseguia un canvi de noms, sinó un canvi d’estructura, de projecte i de concepte general per a apropar al Club a una idea més transparent, eficaç i moderna del que ha de ser un model a imitar en el terreny esportiu i social.

És en aquest escenari de trasbals, de ruptura, de nervis, de molta feina i sobre tot de construcció, on aquestes conductes, abans exposades, s’identifiquen amb tota nitidesa. Persones amb càrrecs o sense, que no estan a l’alçada del que les circumstàncies demanen. Persones que s’amaguen i declinen les seves responsabilitats. Persones involucionistes, aterrides pels canvis i paralitzades pel pànic, incapaces de moure fitxa. Persones enfilades en torres de marfil, lluny de les trinxeres, sense embrutar-se les mans i reclamant cínicament la seva quota de protagonisme.

Però no contents amb aquesta actitud absent, adopten un paper destructiu contra tot allò que altres, amb molta dedicació, il·lusió i esforç, construeixen. Esdevenen, aleshores, voltors, depredadors insaciables, esperant el descuit de la mare per a abalançar-se sobre les cries desprotegides i acabar amb el seu incipient futur.

Com podeu identificar a aquestes persones? Fàcil, molt fàcil. Mireu les seves cares, mireu als seus ulls, acostumats a menjar carronya, hi veureu un interior (una ànima pels creients) profundament torturada i podrida.

Bells i sòlids pilars

Mai plou a gust de tothom

Festa de l'Escola del CE Europa

Dissabte, 20 de Juny de 2009

Avui s’havia de celebrar la festa de cloenda de l’Escola del CE Europa i el que són les coses (alguns en dirien Llei de Murphy): ha plogut. El cel no ha pogut contenir l’emoció i ha vessat llàgrimes d’aigua just en el moment que l’acte havia de començar. Festa suspesa i decepció entre els centenars de nenes i nens que, malgrat la inestabilitat del temps, s’havien acostat al Nou Sardenya, amb els seus familiars, per a rebre l’homenatge col·lectiu al que s’havien fet mereixedors durant tota la temporada. Festa suspesa encertadament, doncs, pluja i nens, nens i pluja, són dos elements difícils de conjugar i que comporta sempre un risc que és millor evitar. Decisió correcta dels responsables i un exemple més de seny i coherència en la ja llarga trajectòria d’aquesta escola modèlica.

Per un cop inesperat de sort, he tingut accés al parlament que havia d’obrir l’acte i que, desprès d’una curta però intensa negociació, he estat autoritzat a fer-lo públic. Aquest és el text:

Bon dia a tothom

Benvingudes i benvinguts a la festa de l’Escola del CE Europa. Una escola que, segurament, no és la millor escola de futbol del món, i no serà perquè no ho haguem intentat i vosaltres, tots vosaltres, n’heu estat els soferts testimonis. Però encara, i és d’obligat reconeixement, ens queda un llarg camí per recórrer.

Amb fred o amb calor, a les 8 o a les dues, amb ganes o sense, tots hem posat el nostre granet de sorra durant 26 llargues setmanes per apropar-nos a l’excel·lència. Però companys, i permeteu-me la familiaritat, aquest any, encara no ha sigut possible.

Certament no us podem prometre que el proper any ho aconseguirem, però el que si que us podem prometre i us prometem, que ho seguirem intentant fins el darrer alè. La nostra fi, el nostre objectiu és la Utopia, una utopia plena de nenes i nens feliços i no afluixarem en l’ intent.

Us preguntareu perquè us parlo d’utopia dins un marc cada cop menys utòpic i resultadista, doncs justament perquè en el CE Europa seguim creient en ella i en fem bandera.

Arribat fins aquí, permeteu-me que faci una mica de pedagogia i us estalviï la pertinent consulta. Diu el diccionari de la Llengua Catalana per definir la paraula UTOPIA, la utopia és: la concepció imaginària d’una societat ideal.

Estareu d’acord amb mi que és una bona definició, una excel·lent definició i un immillorable objectiu pel que mereix la pena esforçar-se.

Quan el Xavi, perdó, quan el senyor Xavi Lucas, em va proposar de presentar i conduir aquest acte, per convencem em va dir: no hauràs de fer pràcticament res, només unes paraules de benvinguda al principi. Podràs dir el que vulguis, però això sí, diguis el que diguis que et surti del cor.

El resultat? que he estat tres dies amb una hemorràgia imparable. Tot em sortia del cor. Tot em brollava sense aturador. Fins que vaig aconseguir posar ordre i trobar aquell fil invisible que et connecta amb que vols dir.

I el que vull dir és senzillament que, per la meva responsabilitat dins el Club he tingut el privilegi d’estar molt a prop del funcionament de l’escola i els seus principals protagonistes i això, creieu-me, ha estat una de les experiències més gratificants i satisfactòries d’aquest món del futbol, a vegades tan dur, injust i desagraït.

Veure la cara expectant dels nens i les nenes quan arriben al camp, copsar el seu neguit abans de començar els partits, la seva joia al fer un gol o una passada de gol, les seves celebracions extraordinàries. El nerviosisme dels pares i mares a la grada, -alguns cops excessiu nerviosisme-. Els avis embadalits imaginant el futur dels seus nets. Un futur que, segurament, va massa de pressa. La son dels monitors, a les 8 del matí, en el seu particular after hours del Nou Sardenya, quan els seus companys de generació estan tancant els bars del carrer Aribau. L’esforç i el compromís d’uns joves vocacionals que són un dels grans actius de la nostra escola.

Per tots aquests moments impagables. Per a tots els nens i nenes, per a tots els pares i mares i avis i avies i familiars en general, per a tots els monitors i els seus responsables que ho són i molt. Per a tots el reconeixement del nostre Club.

En fi, he volgut fugir del tòpics i he acabat fent-ne apologia, quan en realitat, volia parlar-vos només de la utopia. En benefici d’aquesta utopia espero que tots aquestes noies i nois arribin a pensar algun dia, que un altre món és possible. Nosaltres des del CE Europa, des de la nostra petita quota d’influència farem l’impossible perquè s’ho creguin. Esperem, sincerament, comptar amb la vostra imprescindible complicitat.

He volgut deixar pel final una recomanació que m’han fet aquest mateix matí: no t’oblidis de fer esment del presi i de les autoritats assistents.

I com que soc ben manat i acostumo a fer cas de les recomanacions sobre tot sí són oportunes, i aquesta ho és, dic:

Senyor president Guils de Bode, senyors directius, autoritats competents; avui no és el vostre dia, avui vosaltres no sou els protagonistes, haureu d’esperar una altra ocasió. Avui és la festa d’aquests centenars de nenes i nens que tenim al darrera i us convido a gaudir amb ells d’aquest dia tan especial, a gaudir amb, els que amb tota seguretat, seran el vostre relleu en un futur utòpic.

Moltes gràcies a tots per estar aquí i no a un altre lloc i que comenci la festa.

Visc a el CE Europa, us ho juro.

Zombie vigència

I walked with a Zombie (1943)

Yo anduve con un zombie

Clàssic entre els clàssics d’un director, Jacques Tourneur, que va tocar tots els gèneres amb una especial sensibilitat i força èxit.

Pel·lícula ambientada a les Antilles, aprofundeix el mite dels morts vivents a través dels ulls d’una infermera occidental descreguda i escèptica que acaba fascinada per la màgia i l’espiritualitat d’aquesta cultura ancestral.

Un film de terror inquietant en la seva forma, però sobre tot, en el seu fons abismal i que neguiteja i incomoda a parts iguals.

L’esplèndid blanc i negre, el calypso omnipresent, els ulls de Darby Jones i un romanticisme malaltís abocat al desastre, són alguns dels trets més rellevants d’una història per a no dormir, o sí més no, dormir malament.

Malgrat les aparences, una bona tarda

Les malediccions poderoses

El pensament màgic, una etapa ineludible del desenvolupament psíquic, no necessàriament desapareix amb la maduresa. Ens hi retrobem quan, per exemple, ens sentim estranyament culpables per la mort de persones que odiàvem profundament: com si els nostres desitjos haguessin estat armes veritablement ofensives. Però creure que les malediccions o les benediccions influeixen en l’existència d’aquells a qui les dirigim també forma part del pensament màgic. Sens dubte, les paraules tenen un efecte gairebé material, ja que poden impactar, ferir o reconfortar. Però només els déus són capaços de crear universos amb el poder de la paraula, i això si ets creient, si no ningú n’és capaç.

Encertar malgrat les dificultats

Les mares també follen

Amb aquesta afirmació vull rebatre una idea reduccionista per la que una dona ho deixa de ser per a convertir-se només en mare quan té un fill. Negant-li , per aquesta condició, qualsevol altre aspecte i/o comportament que no estigui relacionat única i exclusivament amb la maternitat. La dona és, en primer lloc dona, i justament per aquesta circumstància, pot ser mare i mai a l’inrevés. La complexitat de les dones, la seva riquesa, la seva amplitud i profunditat no pot, en cap cas, estar subjecta a la simplificació. La dona mare té vida pròpia més enllà del fet circumstancial de la maternitat i per tant, té les mateixes necessitats, inquietuds i estímuls que qualsevol esser vivent. La maternitat no pot convertir-se en el tret definitori i excloent per a unes persones que treballen, es relacionen, es diverteixen i també, de tant en tant, follen.

Neu a fer punyetes

On és Saviola?

El Real Madrid es políticament del PP, religiosament cristià(no) i moralment una KK.

Que es podia esperar tenint un president que és com el “ratoncito Pérez” que quan se’t cau una dent (perds una lliga) et porta un “regal”.

No és per a justificar-ho, però amb una grada cridant durant tota la temporada passada: roben, roben, roben...El senyor Florentino no ha tingut més remei que fer cas a la parròquia i llançar-se a un espoli del mercat.

La grada és sobirana. Tot, sempre que no el treguin de les seves “casillas” i torni a dimitir. Experiència no li en falta.

La porta al paradís

Acte de desgravi

La poesia i, més concretament la poesia de Josep Carner, ha estat motiu de rebuig en les darreres proves de selectivitat. Per això, des de la meva modesta finestra, vull trencar una llança en favor, no només d’en Carner, sinó de la poesia en general i reivindicar la seva vigència i destacar el seu paper absolutament necessari per al desenvolupament de l’esperit.

UNITAT

En el més llarg viatge ens acompanya
la llinda vella del portal.
Ella invisiblement, en terra estranya,
jutja, afaiçona el termenal.

Llisca a l’intent de l’última besada
un plor d’infant que sobreviu,
i la mateixa mort és enllaçada
a la por primera del niu.

L’afany, de bella, imprevisible cursa,
quan tot just mesura el planell,
va replegant-se en àmbit que s’escurça,
com fil estirat pel cabdell.

I bé caldrà que un dia, fi del nombre,
jo sigui cert i definit.
I finalment, sota el gran mur de l’ombra,
erm de senyals, em collirà l’oblit.

Josep Carner

Raons per a la cessació

El gall i la mostela

Una mostela va atrapar a un gall i volia tenir una bona raó per menjar-se’l.

La primera acusació fou la de molestar als homes i destorbar el seu son amb els càntics nocturns. Es defensà el gall tot dient: ho faig per advertir-los que han de començar els seus treballs diaris.

Aleshores la mostela va cercar una segona acusació: que maltractava a la Naturalesa per buscar com a novies inclús a la seva mare i a les seves germanes. El gall va respondre que amb aquesta pràctica afavoria als seus amos, perquè així les gallines posaven més ous.

-- ¡ Vaja – va exclamar la mostela --, veig que tens respostes per a tot, però no per això penso quedar-me en dejú! – i se’l va cruspir.

Al pervers decidit a agredir, no l’atura cap classe de raons.

Per a l'Arturo amb tota la meva estimació.

Finestra a les estrelles

La Montse ho té clar

Els organismes oficials, l’administració, té una obsessiva fixació pels alts càrrecs. Qualsevol departament, qualsevol àrea ha d’estar encapçalada per un nom de renom, per una persona que, independentment de la seva vàlua professional, sigui mediàtica o bé políticament afí. Tant se val que l’individu en qüestió tingui mancances evidents, desconegui el terreny en el que s’haurà de moure i que entengui el seu nomenament com una simple plataforma per a la seva escalada mediàtica i/o el seu currículum professional, sense importar-li cap aspecte pel que, teòricament, se l’ha contractat. En aquests càrrecs, en aquests noms, no s’escatimaran recursos econòmics encara que aquests siguin limitats i en alguns casos, escassos. En canvi, per a equilibrar, aquests mateixos recursos seran negats, retallats i desviats de tot aquell personal que, a la pràctica, haurà de fer funcionar el departament. Així se li discutiran 100 euros a una persona que en cobra 800 per 50 hores setmanals i no es tindrà cap reserva en oferir-li 3000 euros a un alt càrrec per a una feina indefinida, inefectiva i innecessària.

La feina la fa la gent que treballa. La gent que treballa estarà contenta si se la valora en la seva justa mesura. La gent que treballa, i no ho fa únicament per diners, mereix ser justament retribuïda.

Els alts càrrecs, per ambició personal, per decisió política o per circumstàncies conjunturals, ens acabaran deixant per a buscar el seu espai, cada cop més a prop del sol. Que no ens deixin enlluernats i un departament desestructurat, desmotivat, mal pagat i amb signes irreversibles d’esgotament.

Tinc raó Montse?

Un altre món és possible

El millor equip

Euronexe

El passat dissabte el CE Europa va disputar un dels millors partits de la seva dilatada història. El va disputar i el va guanyar amb un resultat que costarà d’oblidar. Un resultat que quedarà gravat als caps i als cors dels que varen tenir el privilegi de viure’l en directe. Una experiència vital que sí bé, no canviarà les seves vides, els hi donarà unes perspectives noves i més amples.

Fruit de la col·laboració amb la Fundació Nexe, a les 5 de la tarda s’obria la porta del Nou Sardenya a una significativa representació d’integrants d’aquesta fundació germana per a dur a terme una sèrie d’activitats lúdiques entre components de les dues entitats. La tarda va ser una festa. Una festa de la diversitat i de la diferència des de la més profunda i sincera de les sensibilitats.

Una tarda especial per a persones especials i compartida per persones especials. Una tarda de jocs entre amics, d’aigua elemental, de rialles espontànies, de gespa bullint, de fotos tendres i divertides, de carreres vertiginoses, d’emocions a flor de pell, d’aprenentatges i descobertes. Una tarda única que esperem es repeteix i a la que ja no voldrem renunciar.

Aquella tarda del 13 de Juny jo hi vaig ser i no ho oblidaré mai.