USAP el PEP
USAP vostè que el rugby català ha guanyat la lliga francesa. USAP vostè que l’equip de Perpinyà s’ha proclamat campió a l’Stade de France de Paris. USAP vostè que l’èxit estava escrit, escrit amb lletres blaves al pit dels jugadors: PEP SI. I està clar que amb aquest nom no podien fer una altra cosa que guanyar. Sense cap mena de dubte ha estat l’any del PEP i de tot allò que li està relacionat.
USAP tothom? Sí, sí, USAP tothom!
“Pepito” de llom
Algú em pot explicar perquè m’he de menjar a la força un “pepito” de llom. Algú em sabria dir quina mena de beneficis nutricionals resultarien d’aquesta ingesta. Algú, sent jo ovolactovegetarià, s’atreviria a forçar la meva voluntat i pervertir els meus principis per culpa d’un entrepà de cadàver. Algú seria capaç d’entendre que sacrifiqués el meu regim alimentari a canvi d’un “pepito” que res té a veure amb la meva filosofia vital. Algú estaria en condicions d’afirmar que cruspint-me el “pepito” la meva vida seria millor, més satisfactòria i feliç. Algú que no sigui, evidentment, un “matarife” de porc i/o un marxant de carn, em podria garantir un encaix racional amb el meu metabolisme energètic.
Conreu les meves pròpies verdures i hortalisses des de fa molts anys i la meva dieta està sustentada en el producte de la terra, fet a casa i sense additius ni productes químics. La meva aposta alimentaria no passa pel sacrifici d’animals ni la seva transformació en “pepitos” o “flamenquines”. La meva aposta és sostenible i adaptada a les meves necessitats, sense excessos ni soroll. La terra, la meva terra, és rica en nutrients i orgànicament excepcional. Només necessita una mica d’aigua i un molt d’afecte per a donar un producte de primer ordre.
Perquè doncs m’hauria de cruspir un “pepito” de llom i convertir-me en un carnívor sense personalitat pròpia com la majoria dels meus veïns. Res ho justifica. Res s’ho val. Estic serena, però també fermament disposat a fer front a les temptacions de la carn per coherència i per convenciment. Cap “pepito” de llom és ni serà mai millor que el pitjor dels meus bròquils.
Entre vista
J.L.G.C. és, en l’actualitat, el màxim responsable del Departament d’Educació i un dels cervells més brillants i actius del nostre panorama intel·lectual.
Vostè ha tingut una trajectòria molt intensa, es podria dir que sempre ha estat a totes les salses.
La veritat és que, ja de petit, em trobava còmode entre les olles i els fogons. He tingut dèria pel tema culinari i sempre m’ha agradat estar allà on es cuinen les coses.
Vaja, que li agrada manar.
No tant el manar, com el prendre decisions. Estar en disposició de fer sentir la teva veu i formar part dels grups que prenen les iniciatives. Per a viatjar en tren, triaré el vagó de davant i si puc, intentaré pujar a la Màquina.
No tem la responsabilitat?
De cap manera. Li tinc molt de respecte, però no la temo. La por ens tenalla, ens paralitza i no ens deixa avançar. La responsabilitat ens fa prendre decisions i assumir les conseqüències, també els errors.
No és més fàcil no haver de decidir?
Sí tu no ho fas, ho faran per tu. I és molt probable que les decisions no t’agradin o no s’ajustin al teu ideari. Si vols ser part de la decisió t’has d’implicar.
El que es diu vulgarment mullar-se?
Efectivament. Quanta més gent es mulli, més variades i riques seran les propostes i l’avenç, més universal. No es pot deixar el destí en mans d’uns pocs que no representen, en absolut, el sentir de les majories, ni les seves idees responen als anhels generals.
Hi ha una certa desgana, un deixar-se anar, que ens ha portat a desertar de les nostres obligacions col·lectives...
Això respon a l’ interès, per part d’aquests grups dirigents, de fer veure que ja estan bé les coses com estan, que per molt que la gent s’impliqui, res canviarà. I no és així. La participació de les persones en tots els àmbits d’acció i decisió es fonamental pel progrés comunitari i un progrés molt més satisfactori pel conjunt de la societat perquè disposa d’un major nombre d’aportacions.
Quanta més gent, més conflictes, més discussions, més problemes...
Més discussions, més problemes en el terreny teòric, però més perspectives i més capacitat per resoldre’ls. Només en matemàtiques, el resultat és únic. Una operació matemàtica té una solució i prou. A la vida, un mateix problema pot tenir centenars de solucions diferents i totes elles vàlides. Caldrà tenir la habilitat i la capacitat de triar la més adequada.
I si el problema és molt gros...?
Sí el problema és molt gros, se l’haurà de tractar per parts. Sí cada dia li traiem un trosset, el problema acabarà per desaparèixer. I sí no, com deia el meu avi: “sí el problema té solució, perquè et preocupes i si no la té, perquè et preocupes”. La saviesa popular és molt útil i vigent perquè és producte de l’experiència, per això, davant els problemes, jo opto per ocupar-me i, en la mesura del possible, no preocupar-me.
Te llaman porvenir
porque no vienes nunca.
Te llaman: porvenir,
y esperan que tú llegues
como un animal manso
a comer en su mano.
Pero tú permaneces
más allá de las horas,
agazapado no se sabe dónde.
!Mañana! Y mañana será otro día tranquilo
un día como hoy, jueves o martes,
cualquier cosa y no eso
que esperamos aún, todavía, siempre.
Angel Gonzalez
Tot ajuda
Els pensaments negatius, sempre que no envaeixin tota la nostra existència, també tenen una funció positiva. I és que la por ens protegeix de les conductes que comporten risc, i a més la culpabilitat evita que perjudiquem els altres. L’angoixa i els moments de tristesa ens fan sentir humans i sensibles davant del patiment dels altres; ens fan tenir empatia. “Quan som conscients de la realitat, per força ens hem de sentir turmentats”, declarava el psicoanalista Adam Phillips al diari britànic The Guardian. “Les persones que poden mirar les noticies de la televisió i estar contents tenen alguna cosa que no els funciona correctament”, deia també aquest famós psicoanalista anglès, que nega molt convençut, com la majoria dels seus col·legues, l’eficàcia de la psicologia positiva, “que actualment està molt de moda”, i afirma que “tenir l’esperit sa implica aprendre a estimar els conflictes i abandonar qualsevol mite d’harmonia i redempció”.
La sort existeix
Els gurus de l’autoajuda i el PNL ens han fet creure, durant molt de temps, que el sistema era perfecte i només nosaltres érem responsables del nostre propi fracàs. Ens deien, i de fet ens segueixen dient amb un cinisme a prova de crisi, que nosaltres som amos del destí, que no podem fiar res a la sort i que el treball ens durà a situacions d’un idíl·lic benestar tant mental com material. El sistema no falla mai i quan les coses van maldades, quan fracasses i no aconsegueixes determinats objectius, tu i ningú més que tu, n’ets el responsable per manca de previsió, per manca de treball o simplement per manca d’atenció o dedicació. D’aquesta manera ens convertim en benefactors acrítics del sistema i en els seus principals valedors.
La crisi, aquesta crisi que ens hiper-ventila, ha posat de manifest la fragilitat de les seves teories. Persones amb gran capacitat de treball, persones amb iniciativa, persones que han passat la vida esmerçant esforços i dedicació per aconseguir una certa estabilitat, han vist frustrades les seves aspiracions, els seus somnis, de la nit al dia.
Quan la sort i la mala sort, quan els errors aliens, quan la incompetència del pròxim, quan la mala planificació dels governs, quan les males arts dels especuladors,... quan tot això –que sí que existeix- apareix en escena, poc, molt poc, hi pots fer.
Posem un exemple molt clar: una final de futbol. Un equip que treballa perfecta i intensament durant tota la temporada, que segueix un pla estratègic d’autoajuda i va PeNaLitzat fins el moll de l’os, fins i tot, aquest equip depèn de la sort, l’encert i/o circumstàncies alienes a ell mateix: siguin errors de l’àrbitre, lesions, jugades desafortunades o afortunades pel rival, una pluja inoportuna, un despistament puntual,...L’èxit de tota una temporada pot dependre d’un moment de sort, de que la pilota traspassi o no la línia de gol. Ens agradi o no, amb autoajuda o sense, no tot està en les nostres mans i caldria relativitzar el fracàs i optar per sentir-nos una mica menys culpables.
Excés de paper
Una jove parella casada es trasllada a un pis nou i decideix tornar a empaperar el menjador. Van a veure un veí que té un menjador de la mateixa mida i li pregunten:
-Quants rotllos de paper vas comprar quan vas empaperar el menjador?
-Set –contesta.
La parella, doncs, compra set rotllos d’un paper caríssim i comença a empaperar. Quan arriben al final del quart rotllo, el menjador ja està acabat. Empipats, tornen a la casa del veí i li diuen:
-Hem seguit el teu consell, però ens han sobrat tres rotllos!
-O sigui –diu el veí- que a vosaltres també us ha passat...
Demano una moció de censura pel senyor Laporta
El pas del temps ens hauria de tenir acostumats a ser prudents en les nostres afirmacions i preses de decisió. No de bades el temps treu i dóna raons, col·loca les coses al seu lloc i ens desvetlla la vàlua real de les persones.
Potser no ha arribat l’hora de la revenja, potser no cal fer sang dels que sí que la varen fer en el seu dia, dels que pretenien cremar-ho tot i deixar la terra erma. Potser n’hi haurà prou recordant al senyor Oriol Giralt i la seva obstinada infàmia que va estar a punt de privar-nos d’aquest somni , d’aquest increïble i històric somni que ara gaudim.
L’il·luminat senyor Giralt i la seva cort de voltors obcecats i paranoics maldant per foragitar al millor president que ha tingut mai el Barça. Guiats per la ceguesa, la incapacitat, la incompetència, la gelosia i un malaltís i exacerbat afany de protagonisme que va posar en perill el que avui és una esplèndida realitat.
Potser, com dic, no és el moment de fer memòria i recordar el passat recent, però està molt clar que tenim el que tenim perquè el senyor Giralt i la seva corrua no se’n varen sortir. Bo serà tenir present aquell passat per a no tornar-ho a repetir i felicitar-nos tots els que varem aportar el nostre granet de sorra perquè aquell despropòsit fracassés.
Sincerament trobo a faltar, en aquests moments, l’opinió de tots aquells que no varen tenir miraments ni escrúpols de fer-se sentir, ara fa un any. Sincerament trobo a faltar una intervenció pública de l’amagat senyor Giralt reconeixent el seu error i la incorrecció dels seus plantejaments i les seves propostes. Sincerament ho trobo a faltar, però és clar que els voltors només ataquen quan la presa està debilitada o agonitzant, és el seu “modus vivendi” i el seu covard “modus operandi”.
A tots aquells que han celebrat els èxits esportius del Barça, a tots aquells que han sortit al carrer fins a set vegades en el darrer mes, a tots ells els hi demanaria un punt de seny i uns moments de reflexió. Que el que ha passat aquest any ens serveix per al futur i que pensem molt be les nostres accions abans d’executar-les.
La feina ben feta no pot dependre mai d’un resultat, de la pura sort o del caprici del destí. El treball, la paciència, la confiança, la coherència,...són tots ells valors que haurem de tenir molt presents sinó volem que l’Oriol Giralt de torn ens ho esguerri a la primera de canvi.
Alguns dels perquès de la final de BRoma
Qui acostuma a guanyar? El que fa guardiola.
Qui es va menjar als “cristianos” a l’antiga Roma? Els Leo...ns.
Per on s’accedeix a la glòria? Per la porta.
Quin és el masculí de victòria? Victor.
Perquè el Barça havia d’aconseguir el triplet? Perquè té Antres Iniesta.
Perquè el mig camp va ser blaugrana? Perquè va plantar un “busquet” impenetrable.
Perquè el Manchester va perdre? Perquè en lloc d’un joc de camp, va practicar un futbol de “park”.
Perquè Eto’o va fer el primer gol? Perquè els serbis no han tingut mai una bona cintura.
Perquè l’equip anglès va ser inferior al Barça? Perquè és un equip que encara està aprenent, encara va a l’escola: a la Paul Schooles.
Perquè els davanters del Manchester ho van veure tan negre? Perquè Touré va jugar de central.
Perquè l’esquadra anglesa no va arribar a bon port? Perquè se’n va anar a “pique”
Perquè Xavi va passar com un huracà per damunt dels jugadors rivals? Perquè és de T’arrassa.
A la final de la Champions 09 va marcar el número 9 al minut 9.
La 3 Champions de la història, la 3 Copa d’aquest anys, per a un equip que duia el logo de tv3 a la màniga i que es va poder veure per antena 3.
I finalment, està clar que el color blanc se li dóna molt bé al Barça.
Infantil C…ampió
Promoció a Preferent, categoria Infantil
Finalment s’ha consumat: l’infantil C del CE Europa ha guanyat la Lliga. Una lliga increïble on no han perdut cap partit en una de les trajectòries més impecables dels darrers temps i a l’abast de molts pocs equips. S’ha consumat la lliga i s’han consumit, lenta i apassionadament, les esperances d’assolir l’ascens a Preferent. No ha estat possible. La loteria de la promoció els hi ha estat adversa, la sort fugissera, la moneda llençada a l’aire ha caigut de la cara contraria i els ha deixat a les portes del paradís amb la mel als llavis i el regust amarg dels tarongers bords. No ha estat possible. Malgrat fer tot el que calia i fer-ho bé, els hi ha mancat aquell cop de vent favorable que decideix el sentit, esborra estratègies i escriu la història.
Jugar-se la Temporada, tota la Temporada a dos partits és una de les arbitrarietat del mon del futbol, però també, i aquí rau part de la seva grandesa, una de les característiques que el fa un espectacle fantàstic i una vivència única i irrepetible. Aquesta fórmula serà, amb tots els seus condicionants, la més justa pel guanyador i la més injusta per l’equip que no aconsegueixi el seu objectiu.
L’Europa ha estat valent, brillant i coherent. Valent en el plantejament i en l’aplicació dels seus principis. Ha estat l’equip que ha volgut guanyar els dos partits i el que més mèrits ha fet per aconseguir-ho. Només el “pecat” de no marcar al partit d’anada ha estat la penitència que finalment els hi barrat el pas cap a l’ascens. Brillant pel seu futbol, molt superior al mostrat pel seu rival, en el conjunt dels 140 minuts disputats. Brillant i, per moments abassegador, sense donar pràcticament opcions a un equip molt sòlid i que ha superat aquesta eliminatòria jugant a no perdre. I finalment coherent per ser fidel als seus principis i a la seva pròpia essència. Fidel perquè, podent ser reforçat amb jugadors de l’A o el B, han renunciat a aquesta possibilitat confiant plenament en el bloc que havia aconseguit el dret a disputar la promoció. Tant el cos tècnic com el Coordinador i la mateixa Junta Directiva han coincidit en la decisió per unanimitat: les persones que havien començat la feina l’havien d’acabar. Ningú més que ells s’ho mereixia. S’ha perdut, és cert, però la decisió presa ha estat la correcte. Més enllà de l’ interès de Club està el creixement individual de les persones. Per damunt d’aconseguir categories futbolístiques està formar persones amb categoria. I això ha estat irrenunciable des de qualsevol punt de vista i des de qualsevol àmbit del Club.
Una vegada més i en contra de les darreres critiques rebudes en vers d’aquest equip i el seu comportament esportiu, s’ha demostrat l’altíssim grau de formació ètica i els valors que atresora aquest grup increïble que només mereix elogis.
Han perdut una batalla, és una dolorosa evidència, però els materials amb els que estan fets aquests xavals no trigarà a congriar. L’aigua, el ciment, la sorra,...materials que, junts i en la proporció justa, resultaran una base sòlida, equilibrada i amb garanties per a aixecar els edificis més bells que ens puguem imaginar.
Us garanteix-ho que la derrota només és aparent, la punta de l’ iceberg d’un munt de victòries molt i molt profundes.
XXVII Saló del còmic
Si es tracta o no d’un art ho deixaré per als experts. Si els dibuixants són o no són artistes ho fiaré a la interpretació del públic. Si els consumidors d’aquest producte són infants avançats al seu temps o bé adults infantilitzats amb la síndrome de Peter Pan ha de ser matèria d’estudi del psicoanàlisi. Jo em limitaré a fer el que faig cada any: donar-me una volta pel saló i gaudir com un nen de tot allò que només els nens són capaços d’entendre. Em perdré pels racons cercant els personatges esperpèntics del Corben, les aventures evocadores del Pratt i les corbes sublims del Manara. Un luxe pel sentits, imprescindible per l’esperit.
Maleït sigui el Barça
Maleït sigui per sempre més aquest Barça. Aquest Barça insolentment superior. Aquest Barça bellíssimament estètic i profundament ètic. Maleït sigui aquest Barça de l’èpica i la brillantor, aquest Barça perfecte que no coneix el defalliment ni la renúncia. Aquest Barça d’espais reduïts i ampli missatge. Maleït sigui aquest Barça que ha fet que m’adormi en qualsevol altra partit on ell no hi juga. Maleït aquest Barça dels assoliments inversemblants i les propostes agosarades. Maleït sigui aquest Barça de les amistats eternes i la il·lusió permanent. Aquest Barça d’una altra galàxia i alhora tant i tant proper. Maleït sigui aquest Barça de l’espectacularitat com a norma i la sinceritat en les propostes. Aquest Barça fidel a ell mateix i generador de fidelitats incondicionals. Maleït aquest Barça d’allaus desbordats i passions al límit. Aquest Barça que ha fet de les petites coses un referent estel·lar. Maleït sigui aquest Barça aglutinador d’esperances, teixidor de fils sentimentals i gols impossibles. Aquest Barça esplèndid en el plantejament i magnífic en la definició. Maleït sigui per sempre més aquest Barça que m’ha dut al paradís on els somnis es fan realitat.
