Aneu a cagar
dissabte, 24 de gener del 2009
Estimada Marta
Deixa’m que aprofundeixi una mica sobre la nostra conversa d’aquesta tarda i que et faci un parell de puntualitzacions que considero importants. Tota democràcia, al menys la que ho és de veritat, es sustenta sobre uns pilars fonamentals que anomenem lleis. Les lleis són un conjunt de normes bàsiques, consensuades i pactades, que fan possible i també més fàcil la convivència dins una comunitat. Les lleis són, en condicions normals, fetes per les majories i en benefici de les majories, tenint en compte, això sí, el respecte pels drets de les minories. Les lleis han de vetllar perquè cap minoria imposi la seva voluntat i la seva particularitat a la majoria democràticament establerta. T’acceptaré, si vols, la màxima que la democràcia és la forma de govern menys dolenta de totes les formes possibles, però no et puc acceptar que el dret, l’opinió, o la forma personal i particular de veure les coses d’una persona o un petit col·lectiu s’imposi, apel·lant justament a la democràcia, al conjunt de la societat. Les lleis, estimada Marta, o algunes d’elles, et poden semblar desproporcionades, desmesurades, poc ajustades a la realitat, injustes,...i no seré jo qui et tregui o et doni la raó sobre la seva oportunitat o conveniència, però sí que em veig amb cor de dir-te que estan fetes per a ser respectades i aquest és i ha de ser un principi fonamental i innegociable pel bon funcionament d’un grup, d’un col·lectiu, d’un país,...Sí s’està en desacord amb una llei i el seu contingut, el camí ha de ser el de treballar democràticament per canviar-la, no el de infringir-la sistemàticament. Saltar-se unilateral i conscientment la llei és una actitud irrespectuosa, immadura, asocial i d’una temeritat amb conseqüències imprevisibles. Imaginat, per un moment, i crec que tens capacitat per fer-ho, que passaria si cadascú de nosaltres ens saltéssim aquella llei amb la que discrepem, si pel fet de que una determinada llei ens sembla més o menys injusta o bé que no s’ajusta als nostres interessos, a la nostra forma de pensar o de ser, ens la passéssim pel forro dels pantalons. Imaginat una, dues, mil, cent mil persones fent el mateix. O és que el que reclames o argumentes només ho podries fer tu i els demès sí que haurien d’acceptar i complir les lleis? Estic convençut que tu, a casa teva, tens les teves normes. Normes de convivència que comprometen i obliguen a la teva parella, als teus fills i a tu mateixa. Normes que heu pactat i heu decidit aplicar pel bon funcionament del grup fins que decidiu democràticament canviar-les, si la situació ho demana. I ho trobes normal i no entendries que fos d’una altra manera.
Respectar les lleis, fins i tot en el supòsit d’estar en desacord, és un dels actes més civilitzats, més compromesos, més solidaris, més humans i també més intel·ligents que ens podem permetre.
Reivindico, estimada Marta,i per acabar, el meu dret inalienable i voluntari a ser respectuós amb les lleis, comportament que, per altra banda, et permet tenir una vida més feliç i tranqui-la de la que tindries si jo fos un infractor.
Deixa’m que aprofundeixi una mica sobre la nostra conversa d’aquesta tarda i que et faci un parell de puntualitzacions que considero importants. Tota democràcia, al menys la que ho és de veritat, es sustenta sobre uns pilars fonamentals que anomenem lleis. Les lleis són un conjunt de normes bàsiques, consensuades i pactades, que fan possible i també més fàcil la convivència dins una comunitat. Les lleis són, en condicions normals, fetes per les majories i en benefici de les majories, tenint en compte, això sí, el respecte pels drets de les minories. Les lleis han de vetllar perquè cap minoria imposi la seva voluntat i la seva particularitat a la majoria democràticament establerta. T’acceptaré, si vols, la màxima que la democràcia és la forma de govern menys dolenta de totes les formes possibles, però no et puc acceptar que el dret, l’opinió, o la forma personal i particular de veure les coses d’una persona o un petit col·lectiu s’imposi, apel·lant justament a la democràcia, al conjunt de la societat. Les lleis, estimada Marta, o algunes d’elles, et poden semblar desproporcionades, desmesurades, poc ajustades a la realitat, injustes,...i no seré jo qui et tregui o et doni la raó sobre la seva oportunitat o conveniència, però sí que em veig amb cor de dir-te que estan fetes per a ser respectades i aquest és i ha de ser un principi fonamental i innegociable pel bon funcionament d’un grup, d’un col·lectiu, d’un país,...Sí s’està en desacord amb una llei i el seu contingut, el camí ha de ser el de treballar democràticament per canviar-la, no el de infringir-la sistemàticament. Saltar-se unilateral i conscientment la llei és una actitud irrespectuosa, immadura, asocial i d’una temeritat amb conseqüències imprevisibles. Imaginat, per un moment, i crec que tens capacitat per fer-ho, que passaria si cadascú de nosaltres ens saltéssim aquella llei amb la que discrepem, si pel fet de que una determinada llei ens sembla més o menys injusta o bé que no s’ajusta als nostres interessos, a la nostra forma de pensar o de ser, ens la passéssim pel forro dels pantalons. Imaginat una, dues, mil, cent mil persones fent el mateix. O és que el que reclames o argumentes només ho podries fer tu i els demès sí que haurien d’acceptar i complir les lleis? Estic convençut que tu, a casa teva, tens les teves normes. Normes de convivència que comprometen i obliguen a la teva parella, als teus fills i a tu mateixa. Normes que heu pactat i heu decidit aplicar pel bon funcionament del grup fins que decidiu democràticament canviar-les, si la situació ho demana. I ho trobes normal i no entendries que fos d’una altra manera.
Respectar les lleis, fins i tot en el supòsit d’estar en desacord, és un dels actes més civilitzats, més compromesos, més solidaris, més humans i també més intel·ligents que ens podem permetre.
Reivindico, estimada Marta,i per acabar, el meu dret inalienable i voluntari a ser respectuós amb les lleis, comportament que, per altra banda, et permet tenir una vida més feliç i tranqui-la de la que tindries si jo fos un infractor.
dijous, 22 de gener del 2009
Yo me manejo bien con todo el mundo
Yo me manejo bien con todo el mundo,
en eso mi padre puede estar tranquilo:
él me ha dejado en vida sus ahorros
y yo corro con los gastos del asilo.
Con mi mujer, cuando nos vemos, nunca
tenemos el más mínimo conflicto:
ella se ocupa de alimentarme los niños
y yo le paso un tanto al mes por los servicios.
No sé a qué viene, portera, que vaya usted por ahí
contando esas groserías de mí,
que al jefe siempre estoy listo a servirlo,
lo que me dice coincide con lo que pienso,
le tapo sus chapuzas, le presto mi piso
y él me recomienda para un ascenso.
A los subordinados sé tratarlos
con mano izquierda, les llamo camaradas,
ellos pregonan que soy muy campechano
y a cambio no me piden nunca nada.
No me cabe en la cabeza lo que llegan a escribir
en las paredes del retrete de mí,
que me llevo bien con las autoridades,
jamás les llamo con nombres soeces,
yo les consiento sus barbaridades
y ellos se cuidan de mis intereses.
En las cuestiones espirituales,
con las sotanas me entiendo de perlas,
yo les financio sus bienes temporales
y ellos tramitan mi salvación eterna.
No sé cómo hay quien se atreve en esta comunidad
a poner en duda mi moralidad.
Joan Manuel Serrat
Yo me manejo bien con todo el mundo,
en eso mi padre puede estar tranquilo:
él me ha dejado en vida sus ahorros
y yo corro con los gastos del asilo.
Con mi mujer, cuando nos vemos, nunca
tenemos el más mínimo conflicto:
ella se ocupa de alimentarme los niños
y yo le paso un tanto al mes por los servicios.
No sé a qué viene, portera, que vaya usted por ahí
contando esas groserías de mí,
que al jefe siempre estoy listo a servirlo,
lo que me dice coincide con lo que pienso,
le tapo sus chapuzas, le presto mi piso
y él me recomienda para un ascenso.
A los subordinados sé tratarlos
con mano izquierda, les llamo camaradas,
ellos pregonan que soy muy campechano
y a cambio no me piden nunca nada.
No me cabe en la cabeza lo que llegan a escribir
en las paredes del retrete de mí,
que me llevo bien con las autoridades,
jamás les llamo con nombres soeces,
yo les consiento sus barbaridades
y ellos se cuidan de mis intereses.
En las cuestiones espirituales,
con las sotanas me entiendo de perlas,
yo les financio sus bienes temporales
y ellos tramitan mi salvación eterna.
No sé cómo hay quien se atreve en esta comunidad
a poner en duda mi moralidad.
Joan Manuel Serrat
dimecres, 21 de gener del 2009
John Lennon
Us recordeu del malaguanyat John Lennon? Malgrat està d’acord amb molts aspectes del seu ideari, hi ha una cosa de la que sempre he discrepat; un cop va dir: “Abans d’Elvis, no hi havia res”. Això seria com abonar la teoria de la creatio ex nihilo –la creació a partir del no res- i crec que, en aquest aspecte, el propi Lennon tampoc hi estaria d’acord. Elvis i la seva música va ser producte de l’evolució, com ho ha estat TOT, res no es crea del no res, res sorgeix per generació espontània i sinó, pareu atenció a qualsevol cosa que us passi i trobareu, indefectiblement, un abans i potser, fins i tot un per què.
Us recordeu del malaguanyat John Lennon? Malgrat està d’acord amb molts aspectes del seu ideari, hi ha una cosa de la que sempre he discrepat; un cop va dir: “Abans d’Elvis, no hi havia res”. Això seria com abonar la teoria de la creatio ex nihilo –la creació a partir del no res- i crec que, en aquest aspecte, el propi Lennon tampoc hi estaria d’acord. Elvis i la seva música va ser producte de l’evolució, com ho ha estat TOT, res no es crea del no res, res sorgeix per generació espontània i sinó, pareu atenció a qualsevol cosa que us passi i trobareu, indefectiblement, un abans i potser, fins i tot un per què.
dimarts, 20 de gener del 2009
Fes-te el boig
L’altre dia, en un moment de debilitat, vaig cometre una imprudència. Una dona amb el rostre de Paz Vega i amb el nom de Teresa se’m va colar a casa i no vaig tenir el senderi ni els reflexes oportuns per aturar aquella barbaritat a temps. Poc a poc vaig ser abduït, buidat de coneixement, al temps que notava una dolça fluixesa per tot el cos i em mantenia hipnotitzat davant una successió de seqüències al·lucinants. La tal Teresa, vaig anar descobrint, era Teresa de Jesús, i allò que em bufetejava era, ni més ni menys, que la història de la seva vida o alguna cosa que se li assemblava. Caram amb la Teresa! Resulta que amb el temps la varen fer Santa, que va estar posseïda per Déu i que va ser una dona il·luminada. En canvi a mi i sincerament, veient les imatges, em semblava que el que li havia passat a la pobre dona, és que en algun moment, se li varen fondre els ploms. Alguna cosa va deixar d’anar bé al seu interior, alguna connexió no va reeixir, algun petit transmissor va patir una avaria irreparable.
Curiosa evolució la nostra. Anys enrere els trastorns mentals et portaven directament a la foguera o la santedat, ara, amb una mica de sort, acabes al psiquiatra.
Abans, un volia ser Neró i cremar Roma i era Neró i cremava Roma. Que volia ser Napoleó i conquerir el món, doncs a ser Napoleó i a conquerir el món. Que un volia fer surf al mar de Galilea, cap problema, se li formaven cues de seguidors esperant a la riba per aclamar-lo. Que una dona volia ser Santa Teresa, estar posseïda per Déu, tenir tremolors i levitar, doncs a fundar una ordre religiosa i a pujar als altars.
Ara, desgraciadament o no, aquests personatges estan reclosos en centres on només se’ls pot visitar de 5 a 6 i en dies alterns.
L’altre dia, en un moment de debilitat, vaig cometre una imprudència. Una dona amb el rostre de Paz Vega i amb el nom de Teresa se’m va colar a casa i no vaig tenir el senderi ni els reflexes oportuns per aturar aquella barbaritat a temps. Poc a poc vaig ser abduït, buidat de coneixement, al temps que notava una dolça fluixesa per tot el cos i em mantenia hipnotitzat davant una successió de seqüències al·lucinants. La tal Teresa, vaig anar descobrint, era Teresa de Jesús, i allò que em bufetejava era, ni més ni menys, que la història de la seva vida o alguna cosa que se li assemblava. Caram amb la Teresa! Resulta que amb el temps la varen fer Santa, que va estar posseïda per Déu i que va ser una dona il·luminada. En canvi a mi i sincerament, veient les imatges, em semblava que el que li havia passat a la pobre dona, és que en algun moment, se li varen fondre els ploms. Alguna cosa va deixar d’anar bé al seu interior, alguna connexió no va reeixir, algun petit transmissor va patir una avaria irreparable.
Curiosa evolució la nostra. Anys enrere els trastorns mentals et portaven directament a la foguera o la santedat, ara, amb una mica de sort, acabes al psiquiatra.
Abans, un volia ser Neró i cremar Roma i era Neró i cremava Roma. Que volia ser Napoleó i conquerir el món, doncs a ser Napoleó i a conquerir el món. Que un volia fer surf al mar de Galilea, cap problema, se li formaven cues de seguidors esperant a la riba per aclamar-lo. Que una dona volia ser Santa Teresa, estar posseïda per Déu, tenir tremolors i levitar, doncs a fundar una ordre religiosa i a pujar als altars.
Ara, desgraciadament o no, aquests personatges estan reclosos en centres on només se’ls pot visitar de 5 a 6 i en dies alterns.
dilluns, 19 de gener del 2009
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
L’àliga i l’escarabat
Estava una llebre sent perseguida per una àliga, i veient-se perduda va demanar ajuda a un escarabat, pregant-li que la salvés.
L’escarabat li va demanar a l’àliga que perdonés a la seva amiga. Però l’àliga, menyspreant la insignificança de l’escarabat, la va devorar allí mateix.
Des d’aleshores, cercant venjança, l’escarabat observava els llocs on l’àliga posava els seus ous, i fent-los rodolar, els llençava al terra.
Veient l’àliga que no se’n sortia, va demanar ajuda a Zeus, per salvar la seva descendència.
Zeus li va oferir col·locar-los a la seva falda, però l’escarabat veient la jugada, va fer una boleta de fang, i volant la va deixar caure sobre la falda de Zeus. En veure la boleta de fang, Zeus es va aixecar d’una revolada per espolsar-se-la, fent caure tots els ous sense adonar-se’n.
Per això des de llavors, les àligues no posen ous a l’època en que els escarabats surten a volar.
No menyspreïs mai el que sembla insignificant, doncs no hi ha esser tan dèbil que no pugui abastar-te.
Tens un e.sopo
L’àliga i l’escarabat
Estava una llebre sent perseguida per una àliga, i veient-se perduda va demanar ajuda a un escarabat, pregant-li que la salvés.
L’escarabat li va demanar a l’àliga que perdonés a la seva amiga. Però l’àliga, menyspreant la insignificança de l’escarabat, la va devorar allí mateix.
Des d’aleshores, cercant venjança, l’escarabat observava els llocs on l’àliga posava els seus ous, i fent-los rodolar, els llençava al terra.
Veient l’àliga que no se’n sortia, va demanar ajuda a Zeus, per salvar la seva descendència.
Zeus li va oferir col·locar-los a la seva falda, però l’escarabat veient la jugada, va fer una boleta de fang, i volant la va deixar caure sobre la falda de Zeus. En veure la boleta de fang, Zeus es va aixecar d’una revolada per espolsar-se-la, fent caure tots els ous sense adonar-se’n.
Per això des de llavors, les àligues no posen ous a l’època en que els escarabats surten a volar.
No menyspreïs mai el que sembla insignificant, doncs no hi ha esser tan dèbil que no pugui abastar-te.
Final i principi
Quinzena jornada
Juvenil Primera Divisió, grup 3
ANGUERA 0 – SANTS 2
Lligues diferents
Aquest ha estat, sense cap mena dubte, el partit de l’evidencia. Perquè evident era que el Sants guanyaria i evident, també, que l’Anguera perdria, per acabar, al final de la primera volta, al lloc que fa temps li pronosticava, i que va aixecar ampolles en pells extremadament sensibles, desmesuradament parcials i definitivament encegades. L’Anguera té el que té i el lloc que ocupava al primer terç de la Lliga era irreal, cosa que es va anar fent evident a mida que s’enfrontava a rivals de més nivell. I és que, a vegades, no cal ser un linx per adonar-se d’aspectes que són públics i notoris per a la gran majoria d’observadors mitjanament orientats. El Sants ha fet, per la seva banda, una primera volta impecable, uns números que serà molt difícil que puguin repetir a la segona. Però el que han aconseguit fins el moment, ja no els hi traurà ningú i amb aquesta còmoda avantatge, encaren una segona volta que promet ser interessantíssima.
BARCELONETA 1 - MASNOU 1
Waterpolo a l’aire lliure
Una Barceloneta amb l’aigua al coll ha estat incapaç de doblegar a un equip que sembla haver trobat el camí cap a la salvació. Els locals no acaben de veure el final del túnel i deixen en un no res, la reacció, la sorprenent reacció d’última hora, la setmana passada davant el líder. Ja aleshores, em preguntava si allò va ser producte d’una millora per part de la Barceloneta o bé un empitjorament puntual del Sants. Amb el partit d’aquest cap de setmana ha quedat clar que no es tractava, en cap cas, d’una millora visitant, sinó més aviat d’una migdiada local. El Masnou pujant i la Barceloneta posant en evidència que els seus mals no s’arreglaven amb el canvi de tècnic. La segona volta, a poc que no espavilin, se’ls hi farà molt, però que molt, llarga.
JUPITER 2 - DOM BOSCO 3
Els locals s’enyoren i estranyen la llar
Desprès del sever correctiu de la setmana passada, tothom o quasi tothom, esperava la reacció davant un imprevisible Bosco. No ha estat així, el Júpiter ha tornat als orígens, a ser fidel a la seva endèmica irregularitat. Desprès del més difícil, desprès de repassar al líder i donar-li un bany cau en una desesperant indolència que l’aparta del segon lloc i tira per terra tota la feina feta fins el moment. En el torneig de la regularitat, no hi ha cap dubte, que el Júpiter serà, amb la seva imprevisibilitat, un dels animadors del grup. El Bosco, el recuperat Bosco, a seguir pescant en aigües tèrboles i fugint com un esperitat dels llocs de descens on ha estat vivint gran part de la primera volta. Quina sorpresa ens tindran preparada aquests dos equips per la segona part de la lliga? El temps i les ganes que hi posin acabaran per descobrir-ho.
TRAJANA 3 – MUNTANYESA 3
Equip contra Goliath
Aquesta és la prova evident que marca la diferència entre tenir bons jugadors i tenir un bon equip. La Muntanyesa, no hi ha cap dubte, té bones individualitats capaços per ells sols de decidir un partit, dos o tres. Però tenir un bon equip és una altra cosa, una cosa molt diferent i que, en partits com el d’aquest cap de setmana, es fa molt evident. Els partits potser els puguin guanyar els jugadors, però les lligues les guanyen els equips. I a hores d’ara, la Muntanyesa està molt lluny de ser un equip i, en conseqüència, lluny de qualsevol opció de liderar el grup. El Trajana, amb totes les seves limitacions, amb una manca absoluta de figures individuals, ha estat molt més equip que el seu rival i ha merescut, amb tota certesa, un premi més alt del que ha acabat obtenint.
EUROPA 6 - SANTA EULALIA 1
Titulars pel desgreuge
Un Europa amb sort doblega al seu rival.
Fins el darrer alè el Santa Eulàlia ha tingut opcions.
L’àrbitre s’erigeix en protagonista.
Un partit igualat que es decideix en els darrers minuts.
El Santa Eulàlia a punt de donar la sorpresa al Nou Sardenya.
L’Europa acaba demanant l’hora.
L’Europa comença, amb aquest partit, el seu particular mini-Turmalet i que conclourà la propera setmana rebent al Pere Gol. Salut
Quinzena jornada
Juvenil Primera Divisió, grup 3
ANGUERA 0 – SANTS 2
Lligues diferents
Aquest ha estat, sense cap mena dubte, el partit de l’evidencia. Perquè evident era que el Sants guanyaria i evident, també, que l’Anguera perdria, per acabar, al final de la primera volta, al lloc que fa temps li pronosticava, i que va aixecar ampolles en pells extremadament sensibles, desmesuradament parcials i definitivament encegades. L’Anguera té el que té i el lloc que ocupava al primer terç de la Lliga era irreal, cosa que es va anar fent evident a mida que s’enfrontava a rivals de més nivell. I és que, a vegades, no cal ser un linx per adonar-se d’aspectes que són públics i notoris per a la gran majoria d’observadors mitjanament orientats. El Sants ha fet, per la seva banda, una primera volta impecable, uns números que serà molt difícil que puguin repetir a la segona. Però el que han aconseguit fins el moment, ja no els hi traurà ningú i amb aquesta còmoda avantatge, encaren una segona volta que promet ser interessantíssima.
BARCELONETA 1 - MASNOU 1
Waterpolo a l’aire lliure
Una Barceloneta amb l’aigua al coll ha estat incapaç de doblegar a un equip que sembla haver trobat el camí cap a la salvació. Els locals no acaben de veure el final del túnel i deixen en un no res, la reacció, la sorprenent reacció d’última hora, la setmana passada davant el líder. Ja aleshores, em preguntava si allò va ser producte d’una millora per part de la Barceloneta o bé un empitjorament puntual del Sants. Amb el partit d’aquest cap de setmana ha quedat clar que no es tractava, en cap cas, d’una millora visitant, sinó més aviat d’una migdiada local. El Masnou pujant i la Barceloneta posant en evidència que els seus mals no s’arreglaven amb el canvi de tècnic. La segona volta, a poc que no espavilin, se’ls hi farà molt, però que molt, llarga.
JUPITER 2 - DOM BOSCO 3
Els locals s’enyoren i estranyen la llar
Desprès del sever correctiu de la setmana passada, tothom o quasi tothom, esperava la reacció davant un imprevisible Bosco. No ha estat així, el Júpiter ha tornat als orígens, a ser fidel a la seva endèmica irregularitat. Desprès del més difícil, desprès de repassar al líder i donar-li un bany cau en una desesperant indolència que l’aparta del segon lloc i tira per terra tota la feina feta fins el moment. En el torneig de la regularitat, no hi ha cap dubte, que el Júpiter serà, amb la seva imprevisibilitat, un dels animadors del grup. El Bosco, el recuperat Bosco, a seguir pescant en aigües tèrboles i fugint com un esperitat dels llocs de descens on ha estat vivint gran part de la primera volta. Quina sorpresa ens tindran preparada aquests dos equips per la segona part de la lliga? El temps i les ganes que hi posin acabaran per descobrir-ho.
TRAJANA 3 – MUNTANYESA 3
Equip contra Goliath
Aquesta és la prova evident que marca la diferència entre tenir bons jugadors i tenir un bon equip. La Muntanyesa, no hi ha cap dubte, té bones individualitats capaços per ells sols de decidir un partit, dos o tres. Però tenir un bon equip és una altra cosa, una cosa molt diferent i que, en partits com el d’aquest cap de setmana, es fa molt evident. Els partits potser els puguin guanyar els jugadors, però les lligues les guanyen els equips. I a hores d’ara, la Muntanyesa està molt lluny de ser un equip i, en conseqüència, lluny de qualsevol opció de liderar el grup. El Trajana, amb totes les seves limitacions, amb una manca absoluta de figures individuals, ha estat molt més equip que el seu rival i ha merescut, amb tota certesa, un premi més alt del que ha acabat obtenint.
EUROPA 6 - SANTA EULALIA 1
Titulars pel desgreuge
Un Europa amb sort doblega al seu rival.
Fins el darrer alè el Santa Eulàlia ha tingut opcions.
L’àrbitre s’erigeix en protagonista.
Un partit igualat que es decideix en els darrers minuts.
El Santa Eulàlia a punt de donar la sorpresa al Nou Sardenya.
L’Europa acaba demanant l’hora.
L’Europa comença, amb aquest partit, el seu particular mini-Turmalet i que conclourà la propera setmana rebent al Pere Gol. Salut
diumenge, 18 de gener del 2009
La maledicció del Sants
Un fet curiós s’està produint en el grup 3er. de la Primera Divisió de Juvenils i que té al Sants com a protagonista. En tota la primera volta, una primera volta excel·lent, l’equip verd i blanc només ha perdut set punts dels 45 possibles. Fins aquí tot “normal”. L’anècdota la trobem en la maledicció que ha sobrevingut sobre aquells equips que han tingut la gosadia de prendre-li punts. Així, el primer en patir aquest estrany fenomen va ser el Dom Bosco, que desprès d’empatar al seu propi camp, va caure en una ratxa de mals resultats que el van dur, durant moltes setmanes, als llocs cuers de la classificació, llocs dels que, tot just ara, sembla que està sortint. El segon en tastar els efectes d’aquesta malastrugança va ser l’Europa, un Europa que arribava molt ben posicionat i que va aconseguir empatar a la Bàscula en un bon partit dels escapulats. Però tot va ser empatar i caure, immediatament, en una sèrie de mals resultats que el van fer perdre, fins i tot, la segona posició a la Taula. Segon lloc que, just aquesta setmana , han recuperat en detriment del tercer afectat per la “síndrome Sants”, el Júpiter. Un Júpiter que va aconseguir derrotar clarament al Sants, sent l’únic equip que ho ha aconseguit fins el moment, per entrar, posteriorment, en una dinàmica de caiguda lliure perdent inexplicable i sorprenentment els dos darrers partits. En resum, els tres equips que han estat capaços de restar punts al Sants ho han acabat pagant amb una davallada de joc i resultats que hauria de fer pensar, i molt, als propers rivals del líder.
Un fet curiós s’està produint en el grup 3er. de la Primera Divisió de Juvenils i que té al Sants com a protagonista. En tota la primera volta, una primera volta excel·lent, l’equip verd i blanc només ha perdut set punts dels 45 possibles. Fins aquí tot “normal”. L’anècdota la trobem en la maledicció que ha sobrevingut sobre aquells equips que han tingut la gosadia de prendre-li punts. Així, el primer en patir aquest estrany fenomen va ser el Dom Bosco, que desprès d’empatar al seu propi camp, va caure en una ratxa de mals resultats que el van dur, durant moltes setmanes, als llocs cuers de la classificació, llocs dels que, tot just ara, sembla que està sortint. El segon en tastar els efectes d’aquesta malastrugança va ser l’Europa, un Europa que arribava molt ben posicionat i que va aconseguir empatar a la Bàscula en un bon partit dels escapulats. Però tot va ser empatar i caure, immediatament, en una sèrie de mals resultats que el van fer perdre, fins i tot, la segona posició a la Taula. Segon lloc que, just aquesta setmana , han recuperat en detriment del tercer afectat per la “síndrome Sants”, el Júpiter. Un Júpiter que va aconseguir derrotar clarament al Sants, sent l’únic equip que ho ha aconseguit fins el moment, per entrar, posteriorment, en una dinàmica de caiguda lliure perdent inexplicable i sorprenentment els dos darrers partits. En resum, els tres equips que han estat capaços de restar punts al Sants ho han acabat pagant amb una davallada de joc i resultats que hauria de fer pensar, i molt, als propers rivals del líder.
Resultat ajustat
Europa D 12 – Escola Guineueta 1
Cadet Segona Divisió
Ajustat a la realitat. Ajustat als mèrits dels uns i dels altres. Ajustat a les qualitats exhibides per tots dos equips i que ha quedat clarament reflectit en un marcador, fins i tot curt. Avui l’Europa ha estat quasi perfecte, al gran futbol que acostumen a fer, inclòs quan perden, han afegit una gran dosi d’efectivitat que ha fet les delícies dels sacrificats espectadors que han decidit acostar-se a l’Àliga en un fred matí de Diumenge. L’Europa els ha premiat amb un joc de molts quirats i gols de bellíssima factura que els ha rescabalat de la climatologia, canviant la son lògica pel somni més plaent i engrescador.
Veure aquest equip comença a ser com assistir a un concert simfònic i em recorda, cada cop més, aquelles matinals al Palau de la Música, on les Walkiries sonaven esplèndides i la Carmina Burana m’eriçava la pell. Un equip conjuntat, on cada “instrument” sap el so que ha de fer, el moment quan ha d’entrar i la nota que ha d’executar. Un equip on el vent sona a vent, la corda està afinada i la percussió té l’estrany do de la precisió. Un equip entonat, sense estridències i que té a la banqueta el millor dels seus actius i, segurament, l’artífex d’aquesta melodia harmònica i , per moments, dolcíssima. Un equip que, fins i tot, quan perd, no sembla que estigui fent malament les coses, més aviat sembla un assaig, una posada a punt dels seus instruments per al proper concert. Clar que amb un “director d’orquestra” amb nom de baríton, Joan Pons, la cosa no podia ser d’una altra manera.
En el futbol, com no em cansaré de repetir, hi podeu trobar de tot, també música, i en aquests moments, una de les millors partitures està sonant a l’Àliga i l’interpreten uns cadets amb una capacitat innata per emocionar poc habitual. Si sou hàbils, si sou intel·ligents, no us voldreu perdre cap concert d’aquest equip, us educaran l’esperit i us estimularan la sensibilitat. Ho heu de provar.
Europa D 12 – Escola Guineueta 1
Cadet Segona Divisió
Ajustat a la realitat. Ajustat als mèrits dels uns i dels altres. Ajustat a les qualitats exhibides per tots dos equips i que ha quedat clarament reflectit en un marcador, fins i tot curt. Avui l’Europa ha estat quasi perfecte, al gran futbol que acostumen a fer, inclòs quan perden, han afegit una gran dosi d’efectivitat que ha fet les delícies dels sacrificats espectadors que han decidit acostar-se a l’Àliga en un fred matí de Diumenge. L’Europa els ha premiat amb un joc de molts quirats i gols de bellíssima factura que els ha rescabalat de la climatologia, canviant la son lògica pel somni més plaent i engrescador.
Veure aquest equip comença a ser com assistir a un concert simfònic i em recorda, cada cop més, aquelles matinals al Palau de la Música, on les Walkiries sonaven esplèndides i la Carmina Burana m’eriçava la pell. Un equip conjuntat, on cada “instrument” sap el so que ha de fer, el moment quan ha d’entrar i la nota que ha d’executar. Un equip on el vent sona a vent, la corda està afinada i la percussió té l’estrany do de la precisió. Un equip entonat, sense estridències i que té a la banqueta el millor dels seus actius i, segurament, l’artífex d’aquesta melodia harmònica i , per moments, dolcíssima. Un equip que, fins i tot, quan perd, no sembla que estigui fent malament les coses, més aviat sembla un assaig, una posada a punt dels seus instruments per al proper concert. Clar que amb un “director d’orquestra” amb nom de baríton, Joan Pons, la cosa no podia ser d’una altra manera.
En el futbol, com no em cansaré de repetir, hi podeu trobar de tot, també música, i en aquests moments, una de les millors partitures està sonant a l’Àliga i l’interpreten uns cadets amb una capacitat innata per emocionar poc habitual. Si sou hàbils, si sou intel·ligents, no us voldreu perdre cap concert d’aquest equip, us educaran l’esperit i us estimularan la sensibilitat. Ho heu de provar.
dissabte, 17 de gener del 2009
A voltes amb la relativitat
Un home prega a Déu:
-Senyor –diu-, m’agradaria fer-te una pregunta.
-Cap problema. Endavant –contesta el Senyor.
-Senyor, és veritat que un milió d’anys per a tu són només com un segon?
-Sí, és veritat.
-Bé, llavors què són un milió de dòlars per a tu?
-Un milió de dòlars són només com un cèntim.
-Ah, llavors, Senyor, em pots donar un cèntim?
-I tant –diu el Senyor-. Un segon.
Un home prega a Déu:
-Senyor –diu-, m’agradaria fer-te una pregunta.
-Cap problema. Endavant –contesta el Senyor.
-Senyor, és veritat que un milió d’anys per a tu són només com un segon?
-Sí, és veritat.
-Bé, llavors què són un milió de dòlars per a tu?
-Un milió de dòlars són només com un cèntim.
-Ah, llavors, Senyor, em pots donar un cèntim?
-I tant –diu el Senyor-. Un segon.
divendres, 16 de gener del 2009
Tensar l’arc
Els vostres nens no són els vostres nens.
Són les filles i els fills del propi anhel de vida.
Venen a través de vosaltres però no provenen de vosaltres
i encara que estiguin amb vosaltres no us pertanyen.
Podeu donar-los el vostre amor però no els vostres pensaments,
ja que tenen els seus propis pensaments.
Podeu allotjar els seus cossos però no les seves ànimes,
ja que les seves ànimes viuen a la casa del demà, que vosaltres no podreu visitar, ni en els vostres somnis.
Podeu esforçar-vos a ser com ells, però no intenteu fer-los com vosaltres, ja que la vida no mira ni espera l’ahir.
Sou els arcs d’on els vostres nens surten com fletxes vivents.
Deixeu-vos anar en mans de l’arquer: serà per a bé.
Jalil Gibran
Els vostres nens no són els vostres nens.
Són les filles i els fills del propi anhel de vida.
Venen a través de vosaltres però no provenen de vosaltres
i encara que estiguin amb vosaltres no us pertanyen.
Podeu donar-los el vostre amor però no els vostres pensaments,
ja que tenen els seus propis pensaments.
Podeu allotjar els seus cossos però no les seves ànimes,
ja que les seves ànimes viuen a la casa del demà, que vosaltres no podreu visitar, ni en els vostres somnis.
Podeu esforçar-vos a ser com ells, però no intenteu fer-los com vosaltres, ja que la vida no mira ni espera l’ahir.
Sou els arcs d’on els vostres nens surten com fletxes vivents.
Deixeu-vos anar en mans de l’arquer: serà per a bé.
Jalil Gibran
dijous, 15 de gener del 2009
El sentit
Quina és la diferencia entre direcció i sentit. Ho pregunto perquè sovint es tendeix a confondre l’una amb l’altre. Direcció, per fer-ho fàcil, és la línia sobre la que ens movem, sense tenir en compte el lloc cap on anem; en canvi, el sentit, ens marca o indica, justament, el lloc cap on anem. Un exemple: el carrer Balmes, seria la direcció i el sentit vindria donat per si ens movem cap el Tibidabo o bé cap el mar.
A que bé tot això?, doncs molt senzill; l’altre dia un amic meu em va obsequiar amb una sentència esplèndida, i deia així: No em puc prendre seriosament a una persona que no tingui sentit de l’ humor.
Conclouré finalment que tots, i n’estic segur, tenim una direcció, millor o pitjor, més o menys tortuosa, accidentada o planera. Tots tenim una línia per la que ens movem amb sort diversa, però no tots anem cap el mateix lloc, no tots tenim el mateix sentit i evidentment, no tots tenim el sentit de l’ humor necessari per ser presos seriosament.
El meu amic és molt savi i té una gran orientació, sempre encerta el sentit correcte dins la direcció més complicada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)