Tarantino, pivot ofensiuAutèntica sèrie B, per a paladars...despistats
diumenge, 23 de novembre del 2008
Hospitalet s’unifica
Hospitalet 1 - Unificació Bellvitge 1
No estic segur si l’enfrontament era Hospi-Uni o Uni-Hospi, ja que l’equip que ha portat el pes del partit, el que ha posat el joc i les millors ocasions ha estat, el que en teoria era, l’equip visitant, és a dir, l’ Unificació Bellvitge. Des del primer moment l’equip local s’ha vist superat, de llarg, per un excel·lent plantejament del tècnic visitant que ha lligat de mans, i sobretot, de peus, als hospitalers. Res han pogut fer per contrarestar el millor posicionament, la millor sortida de pilota i les més i millors arribades a l’àrea dels seus veïns. Una Uni molt sòlida al darrera que no donava cap opció als escassos i poc encertats atacs locals, ha estat descaradament superior durant tota la primera part i només un penal innocent, però clar, ha donat la victòria parcial al l’equip de casa. A la represa, la cosa ha continuat igual, una Uni bastant per damunt de l’Hospi ha posat setge a la porteria rival aconseguint, com a premi, el gol de l’empat, que a la postra seria definitiu. Injust repartiment de punts pels mèrits proposats per uns i altres. L’equip local ha salvat un punt, que en condicions normals, s’hagués escapat i els hi dona certa tranquil·litat desprès de la desfeta de la setmana passada. Malgrat tot, aquests dos darrers resultats són el reflex que les coses no van gaire bé. Que a la crisi de joc, ara se li afegeix la crisi de resultats i això en un equip amb aspiracions és un mal auguri i un preocupant present. Veient el partit d’avui entenc, i no m’estranya gens, la desfeta a Can Trajana i amb aquesta dinàmica, no serà l’única, sinó hi posen remei.
L’ Unificació Bellvitge bé, molt bé, m’ha sorprès favorablement i intueix-ho que aquest equip apunta cap a munt, per condicions, capacitat i sobretot, per actitud. No trigarem a veure’ls en els llocs capdavanters en poques setmanes.
Hospitalet 1 - Unificació Bellvitge 1
No estic segur si l’enfrontament era Hospi-Uni o Uni-Hospi, ja que l’equip que ha portat el pes del partit, el que ha posat el joc i les millors ocasions ha estat, el que en teoria era, l’equip visitant, és a dir, l’ Unificació Bellvitge. Des del primer moment l’equip local s’ha vist superat, de llarg, per un excel·lent plantejament del tècnic visitant que ha lligat de mans, i sobretot, de peus, als hospitalers. Res han pogut fer per contrarestar el millor posicionament, la millor sortida de pilota i les més i millors arribades a l’àrea dels seus veïns. Una Uni molt sòlida al darrera que no donava cap opció als escassos i poc encertats atacs locals, ha estat descaradament superior durant tota la primera part i només un penal innocent, però clar, ha donat la victòria parcial al l’equip de casa. A la represa, la cosa ha continuat igual, una Uni bastant per damunt de l’Hospi ha posat setge a la porteria rival aconseguint, com a premi, el gol de l’empat, que a la postra seria definitiu. Injust repartiment de punts pels mèrits proposats per uns i altres. L’equip local ha salvat un punt, que en condicions normals, s’hagués escapat i els hi dona certa tranquil·litat desprès de la desfeta de la setmana passada. Malgrat tot, aquests dos darrers resultats són el reflex que les coses no van gaire bé. Que a la crisi de joc, ara se li afegeix la crisi de resultats i això en un equip amb aspiracions és un mal auguri i un preocupant present. Veient el partit d’avui entenc, i no m’estranya gens, la desfeta a Can Trajana i amb aquesta dinàmica, no serà l’única, sinó hi posen remei.
L’ Unificació Bellvitge bé, molt bé, m’ha sorprès favorablement i intueix-ho que aquest equip apunta cap a munt, per condicions, capacitat i sobretot, per actitud. No trigarem a veure’ls en els llocs capdavanters en poques setmanes.
dissabte, 22 de novembre del 2008
Tornar a la terra
Santa Eulàlia 1 - Muntanyesa 4
Com si d’un viatge interestel·lar es tractés, avui el Santa Eulàlia ha tornat a casa. I ho ha fet per jugar novament a la terra, on ha despertat del somni de la setmana passada. Vist el que hem vist aquesta tarda, el 0 a 6 davant el Dom Bosco es confirma que no va ser una altre cosa que un episodi de ficció, de ciència ficció, un parèntesi d’aigua en un desert de resultats. La Muntanyesa sense fer gaire, li ha tret els colors a l’equip local, amb un joc intermitent i escadusser ha fet el mínim necessari per deixar en evidència les llacunes tècniques, físiques i tàctiques d’un equip que pinta molt malament. Si el Santa Eulàlia vol fer alguna cosa per salvar la categoria, ho ha de fer ja, ha perdut massa punts i el forat en el que està caient té tota la pinta de ser un esvoranc del tot irremuntable. Un equip sense arguments, que a més no té sort, és una presa molt fàcil per a qualsevol caçador avisat. El partit d’avui ha estat un clar exponent, una mostra cruel de la incapacitat per aprofitar les oportunitats que el capriciós destí va plantejant. Així hem assistit a un començament vertiginós, on no havien passat ni cinc minuts i la Muntanyesa ja manava al marcador per 0 a 1. Cinc minuts després era el Santa el que empatava. A la mitja hora de partit tornava a ser l’equip visitant el que s’avançava en el marcador mitjançant el seu numero 11, Marc. Poc desprès vindria la jugada clau, un penal a favor del Santa ha acabat per decantar definitivament la balança per a la Muntanyesa. Com? L’equip local ha errat la pena màxima i en la mateixa jugada un jugador local ha estat expulsat per doble targeta groga. És a dir, el que podria haver estat l’empat a dos, s’ha convertit en una llosa que els d’Hospitalet ja no han pogut aixecar. La segona part de pur tràmit ens ha deixat veure a un Santa voluntariós i a una Muntanyesa apàtica que, quasi sense voler, ha fet dos gols més, per deixar el marcador en un definitiu i just 1 a 4.
El Santa Eulàlia ha de tenir molt clar que, equips com el Dom Bosco de la setmana passada, no n’hi ha gaires i, segurament, són una excepció. El més normal és i serà, d’aquí al final del campionat, trobar-se conjunts de la talla de la Muntanyesa o similar. Està bé, molt bé, guanyar els enfrontaments amb rivals directes, però si es vol mantenir la categoria, cosa bastant improbable en l’escenari actual, s’ha de moure fitxa i fer-ho amb certa celeritat. Un canvi que també podria anar bé seria rebaixar els números de les camisetes dels defenses i els pivots, amb 60, 30, 31, 29,...no es pot córrer i el rival sempre els hi agafarà l’esquena per velocitat i per curiositat. Tot plegat, massa valor numèric per a tan poques prestacions reals.
Santa Eulàlia 1 - Muntanyesa 4
Com si d’un viatge interestel·lar es tractés, avui el Santa Eulàlia ha tornat a casa. I ho ha fet per jugar novament a la terra, on ha despertat del somni de la setmana passada. Vist el que hem vist aquesta tarda, el 0 a 6 davant el Dom Bosco es confirma que no va ser una altre cosa que un episodi de ficció, de ciència ficció, un parèntesi d’aigua en un desert de resultats. La Muntanyesa sense fer gaire, li ha tret els colors a l’equip local, amb un joc intermitent i escadusser ha fet el mínim necessari per deixar en evidència les llacunes tècniques, físiques i tàctiques d’un equip que pinta molt malament. Si el Santa Eulàlia vol fer alguna cosa per salvar la categoria, ho ha de fer ja, ha perdut massa punts i el forat en el que està caient té tota la pinta de ser un esvoranc del tot irremuntable. Un equip sense arguments, que a més no té sort, és una presa molt fàcil per a qualsevol caçador avisat. El partit d’avui ha estat un clar exponent, una mostra cruel de la incapacitat per aprofitar les oportunitats que el capriciós destí va plantejant. Així hem assistit a un començament vertiginós, on no havien passat ni cinc minuts i la Muntanyesa ja manava al marcador per 0 a 1. Cinc minuts després era el Santa el que empatava. A la mitja hora de partit tornava a ser l’equip visitant el que s’avançava en el marcador mitjançant el seu numero 11, Marc. Poc desprès vindria la jugada clau, un penal a favor del Santa ha acabat per decantar definitivament la balança per a la Muntanyesa. Com? L’equip local ha errat la pena màxima i en la mateixa jugada un jugador local ha estat expulsat per doble targeta groga. És a dir, el que podria haver estat l’empat a dos, s’ha convertit en una llosa que els d’Hospitalet ja no han pogut aixecar. La segona part de pur tràmit ens ha deixat veure a un Santa voluntariós i a una Muntanyesa apàtica que, quasi sense voler, ha fet dos gols més, per deixar el marcador en un definitiu i just 1 a 4.
El Santa Eulàlia ha de tenir molt clar que, equips com el Dom Bosco de la setmana passada, no n’hi ha gaires i, segurament, són una excepció. El més normal és i serà, d’aquí al final del campionat, trobar-se conjunts de la talla de la Muntanyesa o similar. Està bé, molt bé, guanyar els enfrontaments amb rivals directes, però si es vol mantenir la categoria, cosa bastant improbable en l’escenari actual, s’ha de moure fitxa i fer-ho amb certa celeritat. Un canvi que també podria anar bé seria rebaixar els números de les camisetes dels defenses i els pivots, amb 60, 30, 31, 29,...no es pot córrer i el rival sempre els hi agafarà l’esquena per velocitat i per curiositat. Tot plegat, massa valor numèric per a tan poques prestacions reals.
Embafats de Mickey
Qui ho havia de dir. La rata més famosa del món ha fet 80 anys i curiosament, per a enveja de propis i estranys, segueix tenint, pràcticament, el mateix aspecte que el dia que va néixer. Mickey Mouse, com així se’l coneix, n’ha vist de tots els colors, incloent una guerra mundial i infinitat de guerres locals, no per menys globals, més incruentes. Ha estat testimoni de l’arribada de l’home a la lluna i de la baixada de la dona a la terra. Ha viscut la primavera de Praga i el maig del 68 a París mentre la Betty Boop li feia un francès. S’ha estovat amb Sinatra i s’ha estripat amb Frank Zappa. Ha viatjat amb àcids psicodèlics que corrien més que l’AVE. Ha tastat les mels de l’èxit i ha sobreviscut al seu creador. No ha tingut fills perquè el Goofy és molt esquerp i la seva parella “oficial”, una frígida insuportable. Ha tingut una vida de luxe més enllà dels mèrits demostrats. Ha estat un símbol i un referent per a varies generacions d’infants lobotomitzats que trobaven normal que una rata parlés, un elefant volés, un tigre cantés, una cafetera ballés o un príncep de fireta amb unes ridícules malles ressuscités una bleda morta amb un petó virginal.
En fi Mickey, per molts anys, i com que sé que, malgrat tot, em sobreviuràs, m’agradaria que expliquessis als meus nets que, en un altre temps, a Hamelin va existir un flautista que, per salvar a la població, s’enduia les rates fins el riu i les ofegava per a joia i complaença de tot el regne. Ells t’entendran, no t’amoïnis.
divendres, 21 de novembre del 2008
Si no et tinc...
Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.
Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.
Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.
Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.
Agustí Bartra
Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.
Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.
Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.
Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.
Agustí Bartra
dijous, 20 de novembre del 2008
Un mál accent…ple
Posar l’accent allà on no toca és, desgraciadament, un exercici força estès en el nostre entorn més proper. Estar envoltat de persones amb la tossuda necessitat de destacar contínuament aquells aspectes més irrellevants i obviar, per contra, els realment importants, és una vivència decebedora i frustrant. Quina estranya satisfacció els hi pot produir accentuar les paraules i els fets de forma contrària a la normativa acceptada i al propi sentit comú? Quin fosc i inexplicable objectiu els mou a canviar de lloc i sentit els accents? El llenguatge ha de servir per entendre’ns i fer més fàcils i fluides les relacions humanes. Canviant la forma d’accentuar les paraules i els fets, no fa més que complicar infinitament la comprensió de les coses. El missatge que es pretén transmetre, arriba aleshores amb dificultat o, simplement, no arriba.
Cal doncs posar, inexcusablement, l’accent on toca, en benefici de la comunitat i del propi individu. Fer el contrari serà una falta ortogràfica i el que la comet, un error social.
Posar l’accent allà on no toca és, desgraciadament, un exercici força estès en el nostre entorn més proper. Estar envoltat de persones amb la tossuda necessitat de destacar contínuament aquells aspectes més irrellevants i obviar, per contra, els realment importants, és una vivència decebedora i frustrant. Quina estranya satisfacció els hi pot produir accentuar les paraules i els fets de forma contrària a la normativa acceptada i al propi sentit comú? Quin fosc i inexplicable objectiu els mou a canviar de lloc i sentit els accents? El llenguatge ha de servir per entendre’ns i fer més fàcils i fluides les relacions humanes. Canviant la forma d’accentuar les paraules i els fets, no fa més que complicar infinitament la comprensió de les coses. El missatge que es pretén transmetre, arriba aleshores amb dificultat o, simplement, no arriba.
Cal doncs posar, inexcusablement, l’accent on toca, en benefici de la comunitat i del propi individu. Fer el contrari serà una falta ortogràfica i el que la comet, un error social.
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Zeus i Apol·lo
Competien Zeus i Apol·lo sobre el tir a l’arc.
Va preparar Apol·lo el seu i disparà la seva fletxa; però Zeus estengué la cama tan lluny com havia Apol·lo llençat la seva fletxa, fent veure que no havia arribat més enllà d’on ell es trobava.
Quan competim amb rivals molt més poderosos, no només no els superarem, sinó que a més es burlaran de nosaltres.
Tens un e.sopo
Zeus i Apol·lo
Competien Zeus i Apol·lo sobre el tir a l’arc.
Va preparar Apol·lo el seu i disparà la seva fletxa; però Zeus estengué la cama tan lluny com havia Apol·lo llençat la seva fletxa, fent veure que no havia arribat més enllà d’on ell es trobava.
Quan competim amb rivals molt més poderosos, no només no els superarem, sinó que a més es burlaran de nosaltres.
dimecres, 19 de novembre del 2008
La quimera de l’or (1925)
The Gold Rush
The Gold Rush
Cal realment parlar per transmetre sentiments? Potser tu i jo necessitem irremeiablement el llenguatge per fer-nos entendre, per explicar allò que sentim i volem. Però està molt clar que Chaplin estava fet d’una altra pasta, que ell no tenia les nostres limitacions i que amb tan sols un rostre, a traves d’un rostre, podia canalitzar tot un munt de sentiments i fer-los arribar allà on volia i de la manera més clara i contundent possible.
La quimera de l’or és un exemple extraordinari d’aquesta capacitat de comunicació d’un geni, més enllà de qualsevol consideració.
dilluns, 17 de novembre del 2008
Per morbo
Quan una cosa m’interessa poc o no m’interessa gens, acostumo a no interessar-me. Quan una novel·la o el seu autor em són indiferents, executo la meva indiferència. Quan una persona em resulta avorrida, prefereix-ho avorrir-me sol. Quan un grup té dinàmiques gens atractives, practico un sa i gratificant individualisme. Quan una música no m’arriba, canvio de dial.
Creieu que realment cal llegir un llibre que no us interessa, veure una pel·lícula que no us diu res, pertànyer a un col·lectiu en el que no esteu còmodes, formar part d’un grup que detesteu, mantenir l’amistat amb un enemic, entrar en un blog que considereu aberrant,...?
Esteu segurs que cal fer coses i mantenir situacions a les que no esteu obligats? Seria això una variant patètica del morbo? Sincerament, necessiteu ser una mica víctimes, fer-vos el màrtir per sobreviure?
Si us apliqueu en estar a gust en allò que feu i que no esteu obligats a fer, el vostre fetge us ho agrairà i sereu una mica menys infeliços.
Quan una cosa m’interessa poc o no m’interessa gens, acostumo a no interessar-me. Quan una novel·la o el seu autor em són indiferents, executo la meva indiferència. Quan una persona em resulta avorrida, prefereix-ho avorrir-me sol. Quan un grup té dinàmiques gens atractives, practico un sa i gratificant individualisme. Quan una música no m’arriba, canvio de dial.
Creieu que realment cal llegir un llibre que no us interessa, veure una pel·lícula que no us diu res, pertànyer a un col·lectiu en el que no esteu còmodes, formar part d’un grup que detesteu, mantenir l’amistat amb un enemic, entrar en un blog que considereu aberrant,...?
Esteu segurs que cal fer coses i mantenir situacions a les que no esteu obligats? Seria això una variant patètica del morbo? Sincerament, necessiteu ser una mica víctimes, fer-vos el màrtir per sobreviure?
Si us apliqueu en estar a gust en allò que feu i que no esteu obligats a fer, el vostre fetge us ho agrairà i sereu una mica menys infeliços.
Amb autoritat i sense autoritarisme
Barceloneta 1 - Europa C 3
De nou un bon partit de l'Europa fora de casa, on no ha perdut cap punt des del començament de Lliga i que el manté molt a prop del Sants que ha aconseguit guanyar, no sense dificultats, a un millorat Catalònia. Era difícil, molt difícil, la visita al camp de la Barceloneta, on per les especials característiques del terreny de joc, l’Europa no ho tindria fàcil. Però un cop més els escapulats han estat més sòlids, més concentrats i constants, que quan juguen al seu Estadi. De principi a fi han dominat a una Barceloneta molt pobre en recursos i que no ha estat rival en 70 dels 90 minuts disputats. Tan sols en els primers 20 de la segona part, i més per fruit d’un relaxament visitant, cosa per altra banda bastant habitual en els darrers partits, que no pas per mèrits de la pròpia Barceloneta, que si be ho ha intentat amb un joc molt directe i poc trenat, no ha posat en seriosos problemes la porteria rival en cap moment, només un gol en un clamorós doble fora de joc ha donat incertesa al marcador durant alguns minuts i ha fet pensar a l’afició rival en un miracle que, evidentment , no s’ha produït. L’Europa s’ha refet amb molta autoritat i, amb un just 1 a 3, s’ha endut un partit molt més clar en el joc que no pas en el marcador. No he tingut la sensació, en cap moment i, veient el partit d’avui, que la Barceloneta sigui un seriós aspirant al títol. Per posar en dificultats a algun equip dels de dalt en algun encontre puntual, potser sí. Per estar lluitant al mig de la taula amb el Trajana, l’Hospi, el Catalònia, també. Però, em sorprendria molt si això no fos així i em replantejaria els meus fonaments i coneixements futbolístics. Contra el Vilassar la setmana passada i avui contra l’Europa han posat de manifest quines són les seves limitacions i les seves mancances. Segurament, i sense voler pecar de visionari, crec que els resultats obtinguts fins el moment estan molt per damunt de les seves possibilitats reals. En qualsevol altre Lliga l’Europa seria líder indiscutible perquè ho està fent molt bé, sinó fos perquè el Sants encara ho està fent una mica millor. L’enfrontament directe entre aquests dos equips del proper dia 29 ens donarà la justa mesura del potencial de cada un d’ells. Però no avancem esdeveniments, anem pas per pas, jornada a jornada, gaudint d’aquesta extraordinària i competida Lliga.
Respecte als altres resultats que s’han produït aquesta jornada, només vull fer referència a l’habitual desfeta del Pere Gol, aquest cop davant un rival directe, que els deixa pràcticament sentenciats, de l’empat del Bellvitge a casa d’una Muntanyesa en caiguda lliure i de la contundent, per inesperada, victòria d’un Trajana ascendent davant d’un irregular Hospitalet, que posa les coses cada cop més emocionants. Setmana a setmana es van clarificant posicions i, sobretot, preposicions, de cara a definir o bé configurar, els grups on estaran situats tots i cadascun dels equips i les seves opcions en aquest campionat.
Barceloneta 1 - Europa C 3
De nou un bon partit de l'Europa fora de casa, on no ha perdut cap punt des del començament de Lliga i que el manté molt a prop del Sants que ha aconseguit guanyar, no sense dificultats, a un millorat Catalònia. Era difícil, molt difícil, la visita al camp de la Barceloneta, on per les especials característiques del terreny de joc, l’Europa no ho tindria fàcil. Però un cop més els escapulats han estat més sòlids, més concentrats i constants, que quan juguen al seu Estadi. De principi a fi han dominat a una Barceloneta molt pobre en recursos i que no ha estat rival en 70 dels 90 minuts disputats. Tan sols en els primers 20 de la segona part, i més per fruit d’un relaxament visitant, cosa per altra banda bastant habitual en els darrers partits, que no pas per mèrits de la pròpia Barceloneta, que si be ho ha intentat amb un joc molt directe i poc trenat, no ha posat en seriosos problemes la porteria rival en cap moment, només un gol en un clamorós doble fora de joc ha donat incertesa al marcador durant alguns minuts i ha fet pensar a l’afició rival en un miracle que, evidentment , no s’ha produït. L’Europa s’ha refet amb molta autoritat i, amb un just 1 a 3, s’ha endut un partit molt més clar en el joc que no pas en el marcador. No he tingut la sensació, en cap moment i, veient el partit d’avui, que la Barceloneta sigui un seriós aspirant al títol. Per posar en dificultats a algun equip dels de dalt en algun encontre puntual, potser sí. Per estar lluitant al mig de la taula amb el Trajana, l’Hospi, el Catalònia, també. Però, em sorprendria molt si això no fos així i em replantejaria els meus fonaments i coneixements futbolístics. Contra el Vilassar la setmana passada i avui contra l’Europa han posat de manifest quines són les seves limitacions i les seves mancances. Segurament, i sense voler pecar de visionari, crec que els resultats obtinguts fins el moment estan molt per damunt de les seves possibilitats reals. En qualsevol altre Lliga l’Europa seria líder indiscutible perquè ho està fent molt bé, sinó fos perquè el Sants encara ho està fent una mica millor. L’enfrontament directe entre aquests dos equips del proper dia 29 ens donarà la justa mesura del potencial de cada un d’ells. Però no avancem esdeveniments, anem pas per pas, jornada a jornada, gaudint d’aquesta extraordinària i competida Lliga.
Respecte als altres resultats que s’han produït aquesta jornada, només vull fer referència a l’habitual desfeta del Pere Gol, aquest cop davant un rival directe, que els deixa pràcticament sentenciats, de l’empat del Bellvitge a casa d’una Muntanyesa en caiguda lliure i de la contundent, per inesperada, victòria d’un Trajana ascendent davant d’un irregular Hospitalet, que posa les coses cada cop més emocionants. Setmana a setmana es van clarificant posicions i, sobretot, preposicions, de cara a definir o bé configurar, els grups on estaran situats tots i cadascun dels equips i les seves opcions en aquest campionat.
diumenge, 16 de novembre del 2008
Sessió doble al cinema Amèrica
Anguera 2 - Vilassar 1
Dom Bosco 0 - Santa Eulàlia 6
Com si d’un cinema dels anys seixanta es tractés, ahir varem tenir sessió continua i doble a l’Escola Industrial. Dues pel·lícules, dues, perdó dos partits de futbol, dos, encadenats l’un darrera l’altre per a saturació d’un públic heterogeni, i perquè no dir-ho, “malalt” de pilota. En aquelles velles sessions de cinema ens posaven dues pel·lícules, l’una la principal, que venia tot just desprès d’estrenar-se en els grans cinemes de la ciutat i l’altre, la de complement, generalment de sèrie B, és a dir de baix pressupost i amb actors de cinquena fila, servia per omplir la programació, on les famílies, al complert, podien anar a berenar i passar una distreta tarda en companyia dels seus herois de ficció. Doncs, similar, encara que ahir els herois no eren pas de ficció, anaven de curt, amb botes de tacs i perseguien, amb més o menys fortuna, una pilota capriciosa sobre una platja lleugerament verda.
La pel·lícula d’estrena, la principal d’ahir, era el partit entre l’ Anguera i el Vilassar, dos equips bastant igualats en les seves capacitats i de nivell molt similar. I així es va veure damunt el terreny de joc, una primera part per l’equip local i una segona, decididament decantada cap els interessos de l’equip del Maresme. Malgrat que el resultat final va afavorir a l’ Anguera, el més just hagués estat un empat, pels mèrits proposats per uns i altres. El Vilassar no va tenir ahir la sort que va buscar i que es va merèixer al llarg dels noranta tres minuts de joc efectiu, en un partit intens i molt entretingut per al nombrós públic assistent. L’Anguera com a local, va saber aprofitar perfectament, el que, un Vilassar generós, els hi va regalar. Un penal concedit innocentment i una errada en el centre de la defensa visitant varen decidir el resultat en favor d’una Penya que va celebrar el triomf com si fossin conscients, que d’aquí al final de la primera volta , els hi ve l’ascensió a l’Alpe d’Huez i on els hi costarà molt rascar punts. Fins ara han tingut les etapes planes, de baixa dificultat, veurem la seva resposta quan hagin de canviar de marxa.
La segona pel·lícula de la sessió vespertina, és a dir, el complement, l’anomenada de sèrie B, no va ser tan B com, per altra banda, era previsible. Dos equips angoixats, en una situació límit s’enfrontaven entre sí, amb l’objectiu comú de deixar al rival fora de la lluita per la salvació amb un duel directe i dels que a final de Temporada compten, i compten molt. El Santa Eulàlia, sense fer res de l’altre món, va fer tot el necessari per deixar amb el cul a l’aire a un Don Bosco absolutament desdibuixat i desarborat. Un partit que, malgrat les expectatives, d’enfrontament igualat, no en va tenir res. Des del primer moment, i a rel d’un penal “tonto” a l’àrea de l’equip local, els gols van anar caient l’un darrera l’altre com si d’una gota malaia es tractés, per a desesperació del públic local i dels propis jugadors, en un dels pitjors moments futbolístics de la seva vida. El Santa Eulàlia haurà de testar, el seu aparent progrés, en els propers partits per demostrar que aquest resultat no és un miratge, que no és només el producte d’un enfrontament amb un rival que comença a tastar l’ infern de la segona divisió, sinó l’evolució d’un grup que comença a rutllar i a adaptar-se a la categoria. Falta molt, és cert, però la dinàmica del Dom Bosco no fa presagiar res de bo. El temps ens ho dirà i els propers partits ens aniran donant pistes.
Tot esperant el THE END.
Anguera 2 - Vilassar 1
Dom Bosco 0 - Santa Eulàlia 6
Com si d’un cinema dels anys seixanta es tractés, ahir varem tenir sessió continua i doble a l’Escola Industrial. Dues pel·lícules, dues, perdó dos partits de futbol, dos, encadenats l’un darrera l’altre per a saturació d’un públic heterogeni, i perquè no dir-ho, “malalt” de pilota. En aquelles velles sessions de cinema ens posaven dues pel·lícules, l’una la principal, que venia tot just desprès d’estrenar-se en els grans cinemes de la ciutat i l’altre, la de complement, generalment de sèrie B, és a dir de baix pressupost i amb actors de cinquena fila, servia per omplir la programació, on les famílies, al complert, podien anar a berenar i passar una distreta tarda en companyia dels seus herois de ficció. Doncs, similar, encara que ahir els herois no eren pas de ficció, anaven de curt, amb botes de tacs i perseguien, amb més o menys fortuna, una pilota capriciosa sobre una platja lleugerament verda.
La pel·lícula d’estrena, la principal d’ahir, era el partit entre l’ Anguera i el Vilassar, dos equips bastant igualats en les seves capacitats i de nivell molt similar. I així es va veure damunt el terreny de joc, una primera part per l’equip local i una segona, decididament decantada cap els interessos de l’equip del Maresme. Malgrat que el resultat final va afavorir a l’ Anguera, el més just hagués estat un empat, pels mèrits proposats per uns i altres. El Vilassar no va tenir ahir la sort que va buscar i que es va merèixer al llarg dels noranta tres minuts de joc efectiu, en un partit intens i molt entretingut per al nombrós públic assistent. L’Anguera com a local, va saber aprofitar perfectament, el que, un Vilassar generós, els hi va regalar. Un penal concedit innocentment i una errada en el centre de la defensa visitant varen decidir el resultat en favor d’una Penya que va celebrar el triomf com si fossin conscients, que d’aquí al final de la primera volta , els hi ve l’ascensió a l’Alpe d’Huez i on els hi costarà molt rascar punts. Fins ara han tingut les etapes planes, de baixa dificultat, veurem la seva resposta quan hagin de canviar de marxa.
La segona pel·lícula de la sessió vespertina, és a dir, el complement, l’anomenada de sèrie B, no va ser tan B com, per altra banda, era previsible. Dos equips angoixats, en una situació límit s’enfrontaven entre sí, amb l’objectiu comú de deixar al rival fora de la lluita per la salvació amb un duel directe i dels que a final de Temporada compten, i compten molt. El Santa Eulàlia, sense fer res de l’altre món, va fer tot el necessari per deixar amb el cul a l’aire a un Don Bosco absolutament desdibuixat i desarborat. Un partit que, malgrat les expectatives, d’enfrontament igualat, no en va tenir res. Des del primer moment, i a rel d’un penal “tonto” a l’àrea de l’equip local, els gols van anar caient l’un darrera l’altre com si d’una gota malaia es tractés, per a desesperació del públic local i dels propis jugadors, en un dels pitjors moments futbolístics de la seva vida. El Santa Eulàlia haurà de testar, el seu aparent progrés, en els propers partits per demostrar que aquest resultat no és un miratge, que no és només el producte d’un enfrontament amb un rival que comença a tastar l’ infern de la segona divisió, sinó l’evolució d’un grup que comença a rutllar i a adaptar-se a la categoria. Falta molt, és cert, però la dinàmica del Dom Bosco no fa presagiar res de bo. El temps ens ho dirà i els propers partits ens aniran donant pistes.
Tot esperant el THE END.
dissabte, 15 de novembre del 2008
Quina grua el meu estel
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta,
i mira que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Joan Salvat Papasseit
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell.
-Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil·la.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta,
i mira que et prendrà l'amor senyor
-que el mariner ja sospira.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Joan Salvat Papasseit
Heretareu la terra
Lloreda 1 – Europa D 4
Sis hores, sis, m’han calgut per assimilar el que els meus ulls han vist i el meu cor ha experimentat aquest matí a Lloreda. Tenia, i no us vull enganyar, bones vibracions abans de començar el partit. Venia l’Europa de guanyar a casa davant La Salle i se li presentava una immillorable oportunitat de trencar la mala ratxa de resultats lluny de l’Àliga. El salt qualitatiu que ha experimentat aquest equip en les darreres setmanes era un motiu més que suficient per apostar perquè aquesta inèrcia es capgirés definitivament. Així ha estat, i s’ha produït amb una autoritat inqüestionable, amb uns arguments de primer ordre, dignes de categories més valorades, i deixant entreveure les enormes possibilitats, a poc que les coses es facin bé, d’aquest equip, que en aquests moments, practica un dels futbols amb més sentit i coherència dels que he pogut veure recentment. Cinc partits, cinc, he “mamat” avui, de diferents edats i categories i cap, us ho dic sincerament, amb el nivell d’aquest que ara comento. Que un jugador tingui un bon dia, que dos jugadors o tres, estiguin encertats, és bastant habitual i gens sorprenent, però que tots els jugadors, tot l’equip ratlli la perfecció, que els que surten d’inici i els que ho fan des de la banqueta estiguin pràcticament perfectes en totes les seves accions i brillants en la seva actitud, això ja no és producte de la casualitat. Hi ha un munt de treball ben fet al darrera, hi ha molta implicació d’uns i d’altres, hi ha compromís, hi ha trempera i hi ha molta, molta confiança en un projecte que aposta pel col·lectiu valorant a les persones. Que els jugadors i cos tècnic s’ho passen bé, salta a la vista i s’encomana. És com una persistent i tossuda taca d’oli que s’escampa i acaba per abrasar-ho tot. Avui s’ha rendit el Lloreda, malgrat avançar-se en el marcador, això sí, en una jugada aïllada. I demà seran d’altres els que hauran de donar fe de l’inexorable ascens d’uns nois amb el somrís a la cara, molt de futbol a les seves cames i la V de victòria dibuixada al pit.
En Lluis Llach diu en una de les seves memorables cançons que: ...FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMIAR, FE ÉS PENOSA LLUITA DE L’ AVUI PEL DEMÀ...no puc estar més d’acord, però el que em dona més tranquil·litat i confiança és que el seu entrenador, el responsable de la nau, també ho creu així. El vaixell tot just acaba de salpar, desitgeu-li sort i gaudiu de la travessia.
Lliga Segona Divissió Cadet, grup 15
Lloreda 1 – Europa D 4
Sis hores, sis, m’han calgut per assimilar el que els meus ulls han vist i el meu cor ha experimentat aquest matí a Lloreda. Tenia, i no us vull enganyar, bones vibracions abans de començar el partit. Venia l’Europa de guanyar a casa davant La Salle i se li presentava una immillorable oportunitat de trencar la mala ratxa de resultats lluny de l’Àliga. El salt qualitatiu que ha experimentat aquest equip en les darreres setmanes era un motiu més que suficient per apostar perquè aquesta inèrcia es capgirés definitivament. Així ha estat, i s’ha produït amb una autoritat inqüestionable, amb uns arguments de primer ordre, dignes de categories més valorades, i deixant entreveure les enormes possibilitats, a poc que les coses es facin bé, d’aquest equip, que en aquests moments, practica un dels futbols amb més sentit i coherència dels que he pogut veure recentment. Cinc partits, cinc, he “mamat” avui, de diferents edats i categories i cap, us ho dic sincerament, amb el nivell d’aquest que ara comento. Que un jugador tingui un bon dia, que dos jugadors o tres, estiguin encertats, és bastant habitual i gens sorprenent, però que tots els jugadors, tot l’equip ratlli la perfecció, que els que surten d’inici i els que ho fan des de la banqueta estiguin pràcticament perfectes en totes les seves accions i brillants en la seva actitud, això ja no és producte de la casualitat. Hi ha un munt de treball ben fet al darrera, hi ha molta implicació d’uns i d’altres, hi ha compromís, hi ha trempera i hi ha molta, molta confiança en un projecte que aposta pel col·lectiu valorant a les persones. Que els jugadors i cos tècnic s’ho passen bé, salta a la vista i s’encomana. És com una persistent i tossuda taca d’oli que s’escampa i acaba per abrasar-ho tot. Avui s’ha rendit el Lloreda, malgrat avançar-se en el marcador, això sí, en una jugada aïllada. I demà seran d’altres els que hauran de donar fe de l’inexorable ascens d’uns nois amb el somrís a la cara, molt de futbol a les seves cames i la V de victòria dibuixada al pit.
En Lluis Llach diu en una de les seves memorables cançons que: ...FE NO ÉS ESPERAR, FE NO ÉS SOMIAR, FE ÉS PENOSA LLUITA DE L’ AVUI PEL DEMÀ...no puc estar més d’acord, però el que em dona més tranquil·litat i confiança és que el seu entrenador, el responsable de la nau, també ho creu així. El vaixell tot just acaba de salpar, desitgeu-li sort i gaudiu de la travessia.
Lliga Segona Divissió Cadet, grup 15
Subscriure's a:
Missatges (Atom)