La veritable reina
diumenge, 2 de novembre del 2008
La reina d’Àfrica (1951)
The African Queen
The African Queen
La prova fefaent que no calen grans mitjans per a fer extraordinàries pel·lícules. Història de personatges en espais reduïts i alhora dins un territori monumental. John Huston la va encertar, un cop més, posant en peu aquesta joia cinematogràfica que ha esdevingut un clàssic, en majúscules, de tots els temps. Bogart en el , possiblement, millor paper de la seva carrera artística, pel qual va guanyar un Oscar, i una incommensurable Katharine Hepburn ens brinden uns personatges plens de tendresa i força, difícilment superables.
La reina d’Àfrica, cinquanta anys desprès, segueix navegant amb tot l’esplendor de quan va ser creada. I ho seguirà fent per molt anys. No en tinc el més petit dubte.
Jornada 6
Castanyes i moniatos
Una jornada més sense sorpreses, perquè inclòs les “tanganes” de la Muntanyesa estan sent habituals i ja comencen a entrar dins el terreny de la normalitat. Una Muntanyesa, que fent valer la seva superioritat a can Bosco, els hi ha infligit una severa golejada, deixant als nois de l’Escola Industrial en els llocs de cua d’aquest tren del grup 3er. que va llençat.
El Masnou i l’Unificació Bellvitge, molt igualats a punts, a joc i a despropòsits han empatat a 1, com podrien haver empatat a res en un partit deslluït amb pocs aspectes destacables.
El Sants, en la seva jornada, la de TOTS SANTS, fent el que últimament li és propi, guanyar i fer-ho amb autoritat. Si bé és cert que el Santa Eulàlia no era rival que pogués posar en dificultats a l’equip local, tots els partits s’han de jugar i qualsevol descuit o excés de confiança pot provocar alguna que altre sorpresa. No ha estat el cas i el Sants ha fet valer la seva superioritat deixant als de l’Hospitalet al fons de la taula, d’on, pel joc exhibit fins ara, els hi costarà sortir.
No sé si l’Anguera ha guanyat o ha estat el Pere Gol el que ha perdut. I és que enfrontar-se actualment a l’equip de la Salut és sinònim de victòria i a més fer-ho per golejada. L’Anguera, quasi sense voler, li ha clavat sis gols i en podrien haver estat molts més. Els de Badalona, estic convençut, estan desitjant tornar a segona divisió i posen tot l’empeny en aconseguir-ho i que sigui de la manera més ràpida possible. El Santa Eulàlia i el propi Pere Gol rivalitzaran, d’aquí al final, per “l’honor” de ser el fanalet vermell del grup. Sort a tots dos.
El partit més igualat, a priori, era el que ha enfrontat aquest matí, i sota una pluja persistent, a la Barceloneta i al Catalònia. El resultat molt més clar del que es preveia si tenim en compte el potencial de l’equip visitant i la dificultat de l’equip local per fer gols. Però com en altres ocasions, les segones parts segueixen sent l’assignatura pendent del Catalònia. Tot el que aconsegueixen en els primers quaranta cinc minuts se’n va a n’orris quan les forces els hi fallen. Les forces i la concentració, que és un aspecte que hauran de treballar i molt, si volen aspirar als llocs capdavanters. Tenen potencial, però incomplet, i els partits duren 90 minuts i alguns, fins i tot, una mica més. La Barceloneta, sense fer soroll, ja està a la part alta i com que és un equip tossut, no voldrà deixar-la.
El Vilassar, lluny de casa, acostuma a ser una víctima propiciatòria per als equips que resolen els seus partits amb certa dificultat. El Júpiter, amb un balanç de gols a favor i en contra molt ajustat, ha fet bones les estadístiques, guanyant per la mínima, fent 4 gols, però encaixant-ne 3. Deixant, altra vegada, la diferencia de gols sota mínims. Sent el segon equip màxim golejador, és també, un dels màxims golejats. I això és preocupant per a un equip que vol ser favorit al títol.
L’Europa viatjava al Besòs amb certs dubtes respecte a quin Trajana es trobaria. Les tradicionals “ganes” que hi posen els trajaneros quan s’enfronten a l’equip escapulat podia ser un factor determinant en el decurs del partit i condicionar el resultat final. Aquest cop l’Europa no s’ha deixat sorprendre i igualant, sobre el terreny de joc, l’empenta dels locals, li ha permès desactivar, un per un, els plantejaments proposats pel Trajana, en un partit molt físic, que demostra la capacitat d’adaptació i la varietat de recursos que atresoren els del Nou Sardenya.
Finalment, el Sangra contra l’Hospitalet. Novament les estadístiques han prevalgut per damunt de qualsevol altre paràmetre. Els dos equips estaven empatats a punts abans de començar el partit i segueixen empatats a punts al final del mateix. Un resultat de 1 a 1 que, segurament, no deixa a cap equip content, desprès de com han anat les coses. El Sant Gabriel, per jugar a casa, no estarà satisfet per deixar escapar dos punts i l’Hospitalet, per jugar molts minuts amb un jugador més i desprès de fallar un penal, els hi ha de quedar el regust amarg per haver deixat escapar dos punts, que tal i com s’havia posat el partit, no s’haurien d’haver perdut mai. Ah! les matemàtiques, són implacables.
En fi, una castanyada per seguir gaudint de bon futbol i algun que altre moniato.
Fins la propera setmana.
Castanyes i moniatos
Una jornada més sense sorpreses, perquè inclòs les “tanganes” de la Muntanyesa estan sent habituals i ja comencen a entrar dins el terreny de la normalitat. Una Muntanyesa, que fent valer la seva superioritat a can Bosco, els hi ha infligit una severa golejada, deixant als nois de l’Escola Industrial en els llocs de cua d’aquest tren del grup 3er. que va llençat.
El Masnou i l’Unificació Bellvitge, molt igualats a punts, a joc i a despropòsits han empatat a 1, com podrien haver empatat a res en un partit deslluït amb pocs aspectes destacables.
El Sants, en la seva jornada, la de TOTS SANTS, fent el que últimament li és propi, guanyar i fer-ho amb autoritat. Si bé és cert que el Santa Eulàlia no era rival que pogués posar en dificultats a l’equip local, tots els partits s’han de jugar i qualsevol descuit o excés de confiança pot provocar alguna que altre sorpresa. No ha estat el cas i el Sants ha fet valer la seva superioritat deixant als de l’Hospitalet al fons de la taula, d’on, pel joc exhibit fins ara, els hi costarà sortir.
No sé si l’Anguera ha guanyat o ha estat el Pere Gol el que ha perdut. I és que enfrontar-se actualment a l’equip de la Salut és sinònim de victòria i a més fer-ho per golejada. L’Anguera, quasi sense voler, li ha clavat sis gols i en podrien haver estat molts més. Els de Badalona, estic convençut, estan desitjant tornar a segona divisió i posen tot l’empeny en aconseguir-ho i que sigui de la manera més ràpida possible. El Santa Eulàlia i el propi Pere Gol rivalitzaran, d’aquí al final, per “l’honor” de ser el fanalet vermell del grup. Sort a tots dos.
El partit més igualat, a priori, era el que ha enfrontat aquest matí, i sota una pluja persistent, a la Barceloneta i al Catalònia. El resultat molt més clar del que es preveia si tenim en compte el potencial de l’equip visitant i la dificultat de l’equip local per fer gols. Però com en altres ocasions, les segones parts segueixen sent l’assignatura pendent del Catalònia. Tot el que aconsegueixen en els primers quaranta cinc minuts se’n va a n’orris quan les forces els hi fallen. Les forces i la concentració, que és un aspecte que hauran de treballar i molt, si volen aspirar als llocs capdavanters. Tenen potencial, però incomplet, i els partits duren 90 minuts i alguns, fins i tot, una mica més. La Barceloneta, sense fer soroll, ja està a la part alta i com que és un equip tossut, no voldrà deixar-la.
El Vilassar, lluny de casa, acostuma a ser una víctima propiciatòria per als equips que resolen els seus partits amb certa dificultat. El Júpiter, amb un balanç de gols a favor i en contra molt ajustat, ha fet bones les estadístiques, guanyant per la mínima, fent 4 gols, però encaixant-ne 3. Deixant, altra vegada, la diferencia de gols sota mínims. Sent el segon equip màxim golejador, és també, un dels màxims golejats. I això és preocupant per a un equip que vol ser favorit al títol.
L’Europa viatjava al Besòs amb certs dubtes respecte a quin Trajana es trobaria. Les tradicionals “ganes” que hi posen els trajaneros quan s’enfronten a l’equip escapulat podia ser un factor determinant en el decurs del partit i condicionar el resultat final. Aquest cop l’Europa no s’ha deixat sorprendre i igualant, sobre el terreny de joc, l’empenta dels locals, li ha permès desactivar, un per un, els plantejaments proposats pel Trajana, en un partit molt físic, que demostra la capacitat d’adaptació i la varietat de recursos que atresoren els del Nou Sardenya.
Finalment, el Sangra contra l’Hospitalet. Novament les estadístiques han prevalgut per damunt de qualsevol altre paràmetre. Els dos equips estaven empatats a punts abans de començar el partit i segueixen empatats a punts al final del mateix. Un resultat de 1 a 1 que, segurament, no deixa a cap equip content, desprès de com han anat les coses. El Sant Gabriel, per jugar a casa, no estarà satisfet per deixar escapar dos punts i l’Hospitalet, per jugar molts minuts amb un jugador més i desprès de fallar un penal, els hi ha de quedar el regust amarg per haver deixat escapar dos punts, que tal i com s’havia posat el partit, no s’haurien d’haver perdut mai. Ah! les matemàtiques, són implacables.
En fi, una castanyada per seguir gaudint de bon futbol i algun que altre moniato.
Fins la propera setmana.
Fotos amb retard
Aquí teniu les imatges dels partits del cap de setmana…de fa quaranta anys. Lamentem sincerament la tardança en la seva publicació. Problemes tècnics aliens a la Direcció han estat la causa d’aquest desgavell. Si algú reconeix al seu pare o al seu avi, ens agradaria molt que ens ho fes saber. Moltes gràcies.
Un àrbitre dels que fan por
Prohibit llençar pedres
No vull ningú darrera la porteria
Un gol a l'EsglèsiaFotos de Jordi Olivé, Xavier Miserachs, Rafael Sanz i Ramon Masats
dissabte, 1 de novembre del 2008
Brillants a la mina
Trajana 2 – Europa C 6
Fàcil? Gens. Guanyar al camp del Besós no és un fita a l’abast de tothom. S’ha de treballar i s’ha de treballar molt per aconseguir contrarestar el plus de motivació que sempre posa l’equip del Trajana quan s’enfronta a l’Europa. Un joc molt físic per part dels dos equips ens ha brindat una primera part tàctica i de desgast que s’ha desencallat amb un gol a la sortida d’un corner favorable als escapulats poc abans del descans. Un penal als pocs minuts de la represa, també favorable als visitants, semblava sentenciar el partit. No ha estat així, com per altra banda era previsible, i un remat dins l’àrea petita de l’Europa ha donat emoció al resultat, fent creure als jugadors locals i al nombrós públic assistent, que la remuntada era possible. Un ràpid 1 a 3 ha tornat a donar certa tranquil·litat a l’equip visitant, malgrat que sense temps d’assaborir-ho, el Trajana ha tornat a marcar per ajustar el resultat a un 2 a 3 amb tot obert faltant encara molts minuts pel final. Novament l’Europa, jugant amb una autoritat i una solvència incontestable, ha estat capaç de frenar l’escalada local amb un 2 a 4, que aquest cop sí, ha acabat amb la resistència d’un combatiu Trajana. El 2 a 5 i 2 a 6 definitiu han estat una conseqüència lògica d’aquest esfondrament moral i físic d’un Trajana exhaust.
L’Europa ha estat llest, utilitzant tots els recursos necessaris per fer finalment fàcil el que podria haver estat molt difícil. La tècnica sense esforç acostuma a ser frustrant. En canvi l’esforç i el treball fan que la tècnica pugui brillar en la seva justa mesura. Les primeres parts de picar pedra, generalment grises, permeten que el sol llueixi amb molta més rotunditat a les segones. Per obtenir resultats és absolutament imprescindible, primer plantejar i després desembarassar les equacions. El futbol, encara que no ho sembli, té molt a veure amb les matemàtiques.
Avui calia baixar a la mina, arremangar-se per obtenir el mineral preciós i l’Europa ha sabut posar-se la roba adequada per fer-ho. El premi està a la vista.
Trajana 2 – Europa C 6
Fàcil? Gens. Guanyar al camp del Besós no és un fita a l’abast de tothom. S’ha de treballar i s’ha de treballar molt per aconseguir contrarestar el plus de motivació que sempre posa l’equip del Trajana quan s’enfronta a l’Europa. Un joc molt físic per part dels dos equips ens ha brindat una primera part tàctica i de desgast que s’ha desencallat amb un gol a la sortida d’un corner favorable als escapulats poc abans del descans. Un penal als pocs minuts de la represa, també favorable als visitants, semblava sentenciar el partit. No ha estat així, com per altra banda era previsible, i un remat dins l’àrea petita de l’Europa ha donat emoció al resultat, fent creure als jugadors locals i al nombrós públic assistent, que la remuntada era possible. Un ràpid 1 a 3 ha tornat a donar certa tranquil·litat a l’equip visitant, malgrat que sense temps d’assaborir-ho, el Trajana ha tornat a marcar per ajustar el resultat a un 2 a 3 amb tot obert faltant encara molts minuts pel final. Novament l’Europa, jugant amb una autoritat i una solvència incontestable, ha estat capaç de frenar l’escalada local amb un 2 a 4, que aquest cop sí, ha acabat amb la resistència d’un combatiu Trajana. El 2 a 5 i 2 a 6 definitiu han estat una conseqüència lògica d’aquest esfondrament moral i físic d’un Trajana exhaust.
L’Europa ha estat llest, utilitzant tots els recursos necessaris per fer finalment fàcil el que podria haver estat molt difícil. La tècnica sense esforç acostuma a ser frustrant. En canvi l’esforç i el treball fan que la tècnica pugui brillar en la seva justa mesura. Les primeres parts de picar pedra, generalment grises, permeten que el sol llueixi amb molta més rotunditat a les segones. Per obtenir resultats és absolutament imprescindible, primer plantejar i després desembarassar les equacions. El futbol, encara que no ho sembli, té molt a veure amb les matemàtiques.
Avui calia baixar a la mina, arremangar-se per obtenir el mineral preciós i l’Europa ha sabut posar-se la roba adequada per fer-ho. El premi està a la vista.
Si todos los curas supieran la paliza que les vamos a dar, saldrian a la calle gritando: libertad, libertad, libertad!
Escoles Pies 1 – Europa D 4
A la vista de l’actitud, durant tot el partit, dels nois “pius”, m’atreveixo a recomanar als seus sacrificats pares que deixin d’invertir tant en l’Escola Privada dels seus fills i que no malgastin més diners ni esforços en una educació que està molt clar que no funciona. Qualsevol Escola Pública, inclòs la de la Mina, ens garanteix uns resultats del nivell demostrat avui per aquests nois. Estimats pares, si realment voleu invertir bé els diners, si voleu fer un servei a la societat, feu donacions a qualsevol ONG, els vostres estalvis seran millor aprofitats.
Reconec que avui m’he passat amb el títol de la crònica, però només m’he passat de llargada no de contingut. El partit? El partit, traient els primers minuts de tanteig, on els dos equips s’han estudiat, la resta ha estat clarament dominat per un Europa que ha fet una segona part excel·lent, on amb un joc vistós i efectiu ha liquidat el rival en 15 minuts. L’Europa ha retrobat, en aquest partit , el tremp que li és característic i amb ell, la confiança necessària per encarar amb solvència els propers enfrontaments, segurament més complicats que el d’avui. El resultat advers de la setmana passada enfront el Carmel ha estat, amb tota seguretat, un toc d’atenció, que si es sap aprofitar, pot donar uns rèdits molt positius.
M’ha agradat l’Europa que he vist avui –en el seu conjunt- sòlid per línies i contundent en la definició. No li ha perdut mai la cara al partit, malgrat les males maneres de l’equip local, ha estat sempre en el camí correcte mantenint-se al marge de les provocacions i el mal perdre dels “monaguillos”. L’únic aspecte favorable que pot tenir aquest equip de capellans mal educats són les reduïdes dimensions del terreny de joc, més semblant a la pista central de l’Open de tenis Britànic, que no pas a un camp de futbol. En els desplaçaments, dubto molt que rasquin punts, la seva moral fràgil, les seves limitacions físiques i el pensar que tenen a Déu de la seva part els abocarà directament al desastre. La prepotència i infal·libilitat de l’Església no són les millors companyes de viatge si es vol competir en el món real.
L’Europa no ha tingut pietat dels escolapis. Passar pàgina el més aviat possible i preparar, amb optimisme i seny, el proper partit a casa d’un Singuerlín en un bon moment de forma.
PD: en acabar el partit, l’entrenador de l’equip local ha sortit del vestuari comentat, referint-se al seu jugador número 36: aquest noi es tonto! No hi puc estar més d’acord.
Escoles Pies 1 – Europa D 4
A la vista de l’actitud, durant tot el partit, dels nois “pius”, m’atreveixo a recomanar als seus sacrificats pares que deixin d’invertir tant en l’Escola Privada dels seus fills i que no malgastin més diners ni esforços en una educació que està molt clar que no funciona. Qualsevol Escola Pública, inclòs la de la Mina, ens garanteix uns resultats del nivell demostrat avui per aquests nois. Estimats pares, si realment voleu invertir bé els diners, si voleu fer un servei a la societat, feu donacions a qualsevol ONG, els vostres estalvis seran millor aprofitats.
Reconec que avui m’he passat amb el títol de la crònica, però només m’he passat de llargada no de contingut. El partit? El partit, traient els primers minuts de tanteig, on els dos equips s’han estudiat, la resta ha estat clarament dominat per un Europa que ha fet una segona part excel·lent, on amb un joc vistós i efectiu ha liquidat el rival en 15 minuts. L’Europa ha retrobat, en aquest partit , el tremp que li és característic i amb ell, la confiança necessària per encarar amb solvència els propers enfrontaments, segurament més complicats que el d’avui. El resultat advers de la setmana passada enfront el Carmel ha estat, amb tota seguretat, un toc d’atenció, que si es sap aprofitar, pot donar uns rèdits molt positius.
M’ha agradat l’Europa que he vist avui –en el seu conjunt- sòlid per línies i contundent en la definició. No li ha perdut mai la cara al partit, malgrat les males maneres de l’equip local, ha estat sempre en el camí correcte mantenint-se al marge de les provocacions i el mal perdre dels “monaguillos”. L’únic aspecte favorable que pot tenir aquest equip de capellans mal educats són les reduïdes dimensions del terreny de joc, més semblant a la pista central de l’Open de tenis Britànic, que no pas a un camp de futbol. En els desplaçaments, dubto molt que rasquin punts, la seva moral fràgil, les seves limitacions físiques i el pensar que tenen a Déu de la seva part els abocarà directament al desastre. La prepotència i infal·libilitat de l’Església no són les millors companyes de viatge si es vol competir en el món real.
L’Europa no ha tingut pietat dels escolapis. Passar pàgina el més aviat possible i preparar, amb optimisme i seny, el proper partit a casa d’un Singuerlín en un bon moment de forma.
PD: en acabar el partit, l’entrenador de l’equip local ha sortit del vestuari comentat, referint-se al seu jugador número 36: aquest noi es tonto! No hi puc estar més d’acord.
divendres, 31 d’octubre del 2008
Que em fa por
Els dubtes d’aquell entrenador que acaba per encomanar la seva inseguretat a tot l’equip.
La critica des del desconeixement.
Posar-se a enderrocar sense tenir un projecte constructiu.
Que la meva parella no entengui el que soc.
Que el meu company no comparteixi el que estem fent.
Els negacionistes que ho neguen tot.
Els que ho saben tot i mai fan res.
Els advocats del diable, perquè el diable no necessita advocats.
Les situacions incomodes que es mantenen per incomodar a l’altre.
La mentida repetida que acaba semblant veritat.
El pensament únic.
Un únic pensament.
Tancar els llums no per estalvi sinó per provocar la confusió.
Mantenir-se sempre al marge per no equivocar-se.
L’autoritat autoritària.
Que la incompetència aconsegueixi quotes de poder.
I per damunt de tot, la meva amiga Silvia quan em busca per donar-me una bossa plena de “pongos”.
Els dubtes d’aquell entrenador que acaba per encomanar la seva inseguretat a tot l’equip.
La critica des del desconeixement.
Posar-se a enderrocar sense tenir un projecte constructiu.
Que la meva parella no entengui el que soc.
Que el meu company no comparteixi el que estem fent.
Els negacionistes que ho neguen tot.
Els que ho saben tot i mai fan res.
Els advocats del diable, perquè el diable no necessita advocats.
Les situacions incomodes que es mantenen per incomodar a l’altre.
La mentida repetida que acaba semblant veritat.
El pensament únic.
Un únic pensament.
Tancar els llums no per estalvi sinó per provocar la confusió.
Mantenir-se sempre al marge per no equivocar-se.
L’autoritat autoritària.
Que la incompetència aconsegueixi quotes de poder.
I per damunt de tot, la meva amiga Silvia quan em busca per donar-me una bossa plena de “pongos”.
dijous, 30 d’octubre del 2008
Quan “tener juicio” no és tenir seny
Feia molt de temps que no em reia tant amb una persona que, sense ser còmic de professió, dominés els mecanismes de l’ humor d’una manera tan solvent com el jutge Vázquez. Sentir els seus brillantíssims acudits sobre el català en el judici contra els sobiranistes acusats de cremar un rei, millor dit, la foto d’un rei, ha estat un dels millors moments dins l’antologia més preuada del món mundial. Tot un descobriment, l’enginyós jutge Vázquez, a l’alçada dels grans genis de l’ENTERTAIMENT de tots els temps. És absolutament reconfortant veure com, persones de la talla del sr. jutge, tenen aquest gran sentit de l’ humor i aquesta capacitat per fer broma sobre qualsevol aspecte de la nostra quotidianitat. És hora de desmitificar els tabús, no hi ha temes ni persones intocables, tot està permès, tot si val. El sr. jutge, així ho ha entès i amb una valentia i una clarividència inusual ens ha mostrat el camí. Perquè no es pot menysprear, menystenir i ridiculitzar una llengua i consegüentment, el poble que la parla? On recony diu que no es pot fer bromes, més o menys brillants, sobre aquest tema? El sr. jutge, amb síndrome d’Estocolm, ha comprès les raons dels que jutjava i en una actitud que l’honora, ha posat en pràctica la mateixa metodologia dels acusats. Sí sr. Vázquez, totalment d’acord, es pot fer mofa del català sense que et caigui el pes de la justícia al damunt, com es pot fer broma del castellà, de l’espanyol, de la mare pàtria i del seu avi, que amb tota seguretat parlava llatí. Mofa també del Viriato i don Pelayo, del bable i dels bableros, de l’Indibil i el president del tribunal constitucional. I com no, del Mandonio, del Mandonio a prendre pel...
Proposo seriosament, des d’aquesta modesta finestra, un Premi Ondas pel jutge Vázquez, encara que haurà de ser per a l’any que ve, el d’aquest any se l’ha endut, amb tot mereixement un altre gran còmic: Jordi Évole, més conegut com el “follonero”.
Feia molt de temps que no em reia tant amb una persona que, sense ser còmic de professió, dominés els mecanismes de l’ humor d’una manera tan solvent com el jutge Vázquez. Sentir els seus brillantíssims acudits sobre el català en el judici contra els sobiranistes acusats de cremar un rei, millor dit, la foto d’un rei, ha estat un dels millors moments dins l’antologia més preuada del món mundial. Tot un descobriment, l’enginyós jutge Vázquez, a l’alçada dels grans genis de l’ENTERTAIMENT de tots els temps. És absolutament reconfortant veure com, persones de la talla del sr. jutge, tenen aquest gran sentit de l’ humor i aquesta capacitat per fer broma sobre qualsevol aspecte de la nostra quotidianitat. És hora de desmitificar els tabús, no hi ha temes ni persones intocables, tot està permès, tot si val. El sr. jutge, així ho ha entès i amb una valentia i una clarividència inusual ens ha mostrat el camí. Perquè no es pot menysprear, menystenir i ridiculitzar una llengua i consegüentment, el poble que la parla? On recony diu que no es pot fer bromes, més o menys brillants, sobre aquest tema? El sr. jutge, amb síndrome d’Estocolm, ha comprès les raons dels que jutjava i en una actitud que l’honora, ha posat en pràctica la mateixa metodologia dels acusats. Sí sr. Vázquez, totalment d’acord, es pot fer mofa del català sense que et caigui el pes de la justícia al damunt, com es pot fer broma del castellà, de l’espanyol, de la mare pàtria i del seu avi, que amb tota seguretat parlava llatí. Mofa també del Viriato i don Pelayo, del bable i dels bableros, de l’Indibil i el president del tribunal constitucional. I com no, del Mandonio, del Mandonio a prendre pel...
Proposo seriosament, des d’aquesta modesta finestra, un Premi Ondas pel jutge Vázquez, encara que haurà de ser per a l’any que ve, el d’aquest any se l’ha endut, amb tot mereixement un altre gran còmic: Jordi Évole, més conegut com el “follonero”.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
"Deixem les coses essencials per després de l'enterrament"
Àlex Rovira Escriptor i expert en desenvolupament personal
CRISTINA CALDERER
Vostè és coautor dels bestsellers La bona sort i El laberint de la felicitat, que es podrien emmarcar dins l'autoajuda. Tanta demanda hi ha?
Se m'ha situat dins el territori de l'autoajuda, però el meu últim llibre, La bona vida, no sé si podria qualificar-se com a tal. El que sí que és veritat és que sempre hi ha hagut la necessitat de parlar del sentit de l'existència, de les emocions, de si tenim o no una vida plena. En aquest sentit, jo recordaria, un cop més, els clàssics: el Manual de vida, d'Epíctet; els Diàlegs, de Plató; els Assajos, de Montaigne... Tots ells ja reflexionaven sobre l'art de viure.
A l'autoajuda s'hi busca una guia?
Vivim en una societat que, en general, deixa les coses essencials per després de l'enterrament. Les qüestions importants poques vegades les abordem. De tota manera, en referir-nos a l'autoajuda, cal diferenciar entre el how to do, l'autoajuda mastegada, que se situa en el territori del que has de fer, i l'autoajuda que pretén fer reflexions en veu alta, provocar el pensament, promoure les actituds i la paraula com a eines més importants per transformar l'existència. En aquesta, jo m'hi sento més còmode.
El seu últim llibre porta per títol La bona vida. Quines són les claus per aconseguir-la?
La bona vida no és l'hedonisme o el dolce far niente sinó, bàsicament, la nostra actitud en cada moment. Recordo el doctor Viktor Frankl, que va sobreviure a l'experiència de quatre camps de concentració nazis, entre els quals el d'Auschwitz. Ell deia que l'última de les nostres llibertats és triar l'actitud, sigui quina sigui la circumstància que ens envolti.
Com encaixem les coses és fonamental...
Esclar. Podem gaudir d'una bona vida si assumim que la vida és difícil, complicada, que es construeix també amb el dolor, el patiment, la pèrdua, la crisi... Per tant, si ens deixem guiar per les promeses de la societat de consum, probablement només serem infeliços. La bona vida neix del bon diàleg, de la bona conversa, de la tendresa, de la gratitud, de l'amabilitat, de la humilitat, del propòsit... Sobretot, d'aquelles coses que depenen bàsicament de la nostra responsabilitat i tenen en compte l'altre, l'alteritat. Frankl té una anècdota molt interessant...
Podria explicar-la, sisplau?
Quan ell feia teràpia psicoanalítica a persones afectades per una depressió, sense cap mena d'ironia els preguntava: "Escolti, per què no se suïcida?". Les respostes, inevitablement, tocaven dues dimensions: "No em suïcido perquè tinc algú a qui estimar o perquè tinc alguna cosa que estimo". Amb la seva pregunta, Frankl intentava que el pacient trobés un sentit a la vida. La bona vida es construeix així, des de la premissa de les actituds, de trobar un sentit a la teva vida, que ningú et donarà i que has de trobar tu mateix fent una anàlisi interna de què és el que estimes.
Però fer una mirada cap al nostre interior no és una tasca fàcil...
No ho és. Costa moltíssim. En primer lloc, perquè no en tenim l'hàbit. I en segon, perquè implica una confrontació emocional, encarar sentiments desagradables com són el dubte, la por, la culpa, la ràbia, la tristesa... Enfrontar-nos amb aquestes emocions, que ens incomoden, és difícil però és important, perquè la consciència es desenvolupa a partir d'aquest exercici.
Les receptes que dóna l'autoajuda estan molt lligades al sentit comú. Hi està d'acord?
Sí. Els grecs parlaven de l'obnosi. Són un conjunt de coses òbvies que acaben sent obviades. És com l'aire, que només el valorarem quan haguem de pagar per respirar. Amb tot, són coses òbvies des d'un punt de vista de la raó, però la comprensió racional d'aquests principis no garanteix, en absolut, que emocionalment es portin a la pràctica. Penso que el gran repte que afrontem és l'alfabetització emocional.
Per què hi ha tantes depressions al món? Per una crisi dels valors o una manca d'estratègies vitals?
S'ha de tenir cura a l'hora d'analitzar l'increment de la depressió. Segur que hi ha moltes depressions que tenen una base real, com pot ser un dol, un trauma, una separació. Però n'hi ha d'altres que poden ser autèntics productes de luxe, sense que tinguin cap base. També hi ha molts interessos farmacèutics i a vegades s'inventen malalties per presciure medicaments amb els quals tu hagis d'esmorzar cada dia al matí. Hi ha depressions que no ho serien si tinguéssim més espai per al diàleg amb el pare, amb l'amic, amb la parella, amb el fill...
On creu que està la felicitat?
La busquem en llocs equivocats. La tenim més a prop del que pensem. L'escriptora nord-americana Pearl S. Buck té una frase molt bonica: "Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat". I penso que és del tot cert. La felicitat l'hauríem de buscar en l'amor, en l'afecte, en la tendresa. I també en la consciència, entesa com la capacitat de valorar el que tenim i gaudir-ne.
Vostè parla de les pedres emocionals. A vegades cal deixar anar llast...
I tant que sí. No ens han educat per fer balanços emocionals. A vegades és important oblidar. Per la salut del sistema, fer resets emocionals i tornar a començar. I li diria que això no només és recomanable pel que fa a les emocions sinó també a la política, les institucions... [Somriu].
Àlex Rovira Escriptor i expert en desenvolupament personal
CRISTINA CALDERER
Vostè és coautor dels bestsellers La bona sort i El laberint de la felicitat, que es podrien emmarcar dins l'autoajuda. Tanta demanda hi ha?
Se m'ha situat dins el territori de l'autoajuda, però el meu últim llibre, La bona vida, no sé si podria qualificar-se com a tal. El que sí que és veritat és que sempre hi ha hagut la necessitat de parlar del sentit de l'existència, de les emocions, de si tenim o no una vida plena. En aquest sentit, jo recordaria, un cop més, els clàssics: el Manual de vida, d'Epíctet; els Diàlegs, de Plató; els Assajos, de Montaigne... Tots ells ja reflexionaven sobre l'art de viure.
A l'autoajuda s'hi busca una guia?
Vivim en una societat que, en general, deixa les coses essencials per després de l'enterrament. Les qüestions importants poques vegades les abordem. De tota manera, en referir-nos a l'autoajuda, cal diferenciar entre el how to do, l'autoajuda mastegada, que se situa en el territori del que has de fer, i l'autoajuda que pretén fer reflexions en veu alta, provocar el pensament, promoure les actituds i la paraula com a eines més importants per transformar l'existència. En aquesta, jo m'hi sento més còmode.
El seu últim llibre porta per títol La bona vida. Quines són les claus per aconseguir-la?
La bona vida no és l'hedonisme o el dolce far niente sinó, bàsicament, la nostra actitud en cada moment. Recordo el doctor Viktor Frankl, que va sobreviure a l'experiència de quatre camps de concentració nazis, entre els quals el d'Auschwitz. Ell deia que l'última de les nostres llibertats és triar l'actitud, sigui quina sigui la circumstància que ens envolti.
Com encaixem les coses és fonamental...
Esclar. Podem gaudir d'una bona vida si assumim que la vida és difícil, complicada, que es construeix també amb el dolor, el patiment, la pèrdua, la crisi... Per tant, si ens deixem guiar per les promeses de la societat de consum, probablement només serem infeliços. La bona vida neix del bon diàleg, de la bona conversa, de la tendresa, de la gratitud, de l'amabilitat, de la humilitat, del propòsit... Sobretot, d'aquelles coses que depenen bàsicament de la nostra responsabilitat i tenen en compte l'altre, l'alteritat. Frankl té una anècdota molt interessant...
Podria explicar-la, sisplau?
Quan ell feia teràpia psicoanalítica a persones afectades per una depressió, sense cap mena d'ironia els preguntava: "Escolti, per què no se suïcida?". Les respostes, inevitablement, tocaven dues dimensions: "No em suïcido perquè tinc algú a qui estimar o perquè tinc alguna cosa que estimo". Amb la seva pregunta, Frankl intentava que el pacient trobés un sentit a la vida. La bona vida es construeix així, des de la premissa de les actituds, de trobar un sentit a la teva vida, que ningú et donarà i que has de trobar tu mateix fent una anàlisi interna de què és el que estimes.
Però fer una mirada cap al nostre interior no és una tasca fàcil...
No ho és. Costa moltíssim. En primer lloc, perquè no en tenim l'hàbit. I en segon, perquè implica una confrontació emocional, encarar sentiments desagradables com són el dubte, la por, la culpa, la ràbia, la tristesa... Enfrontar-nos amb aquestes emocions, que ens incomoden, és difícil però és important, perquè la consciència es desenvolupa a partir d'aquest exercici.
Les receptes que dóna l'autoajuda estan molt lligades al sentit comú. Hi està d'acord?
Sí. Els grecs parlaven de l'obnosi. Són un conjunt de coses òbvies que acaben sent obviades. És com l'aire, que només el valorarem quan haguem de pagar per respirar. Amb tot, són coses òbvies des d'un punt de vista de la raó, però la comprensió racional d'aquests principis no garanteix, en absolut, que emocionalment es portin a la pràctica. Penso que el gran repte que afrontem és l'alfabetització emocional.
Per què hi ha tantes depressions al món? Per una crisi dels valors o una manca d'estratègies vitals?
S'ha de tenir cura a l'hora d'analitzar l'increment de la depressió. Segur que hi ha moltes depressions que tenen una base real, com pot ser un dol, un trauma, una separació. Però n'hi ha d'altres que poden ser autèntics productes de luxe, sense que tinguin cap base. També hi ha molts interessos farmacèutics i a vegades s'inventen malalties per presciure medicaments amb els quals tu hagis d'esmorzar cada dia al matí. Hi ha depressions que no ho serien si tinguéssim més espai per al diàleg amb el pare, amb l'amic, amb la parella, amb el fill...
On creu que està la felicitat?
La busquem en llocs equivocats. La tenim més a prop del que pensem. L'escriptora nord-americana Pearl S. Buck té una frase molt bonica: "Moltes persones es perden les petites alegries mentre esperen la gran felicitat". I penso que és del tot cert. La felicitat l'hauríem de buscar en l'amor, en l'afecte, en la tendresa. I també en la consciència, entesa com la capacitat de valorar el que tenim i gaudir-ne.
Vostè parla de les pedres emocionals. A vegades cal deixar anar llast...
I tant que sí. No ens han educat per fer balanços emocionals. A vegades és important oblidar. Per la salut del sistema, fer resets emocionals i tornar a començar. I li diria que això no només és recomanable pel que fa a les emocions sinó també a la política, les institucions... [Somriu].
dilluns, 27 d’octubre del 2008
La dona de fer feines
Ara les darreres enquestes als EEUU ens diuen que el 55% dels preguntats no creuen que la Sarah Palin, la segona de McCain, estigui preparada pel càrrec de Vicepresidenta. És torna a repetir el cas de la Hillary Clinton, aquest cop entre les files dels republicans. Queda molt clar que en això no hi ha diferencies, que a l’hora de jutjar la capacitat d’una dona per a la política, tant conservadors com demòcrates coincideixen. Mil vegades millor un home, sigui blanc o negre, groc o verd, amb quatre orelles o tres nassos, a una dona pel sol fet de ser dona. Mai un país ho ha tingut tan clar, mai les coincidències entre pols oposats han estat més properes, mai el corrent d’opinió ha sigut tan monolític contra la possible arribada a la Casa Blanca d’una dona sinó és per a ser acompanyant del President, becària, secretaria o simplement senyora de fer feines.
Ara les darreres enquestes als EEUU ens diuen que el 55% dels preguntats no creuen que la Sarah Palin, la segona de McCain, estigui preparada pel càrrec de Vicepresidenta. És torna a repetir el cas de la Hillary Clinton, aquest cop entre les files dels republicans. Queda molt clar que en això no hi ha diferencies, que a l’hora de jutjar la capacitat d’una dona per a la política, tant conservadors com demòcrates coincideixen. Mil vegades millor un home, sigui blanc o negre, groc o verd, amb quatre orelles o tres nassos, a una dona pel sol fet de ser dona. Mai un país ho ha tingut tan clar, mai les coincidències entre pols oposats han estat més properes, mai el corrent d’opinió ha sigut tan monolític contra la possible arribada a la Casa Blanca d’una dona sinó és per a ser acompanyant del President, becària, secretaria o simplement senyora de fer feines.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
La costellada
Europa D 1 – Carmel 2
L’anterior setmana, i aprofitant una aturada a la Lliga, el Juvenil D de l’Europa se’n va anar de bolos per la Comarca a fer un partidet amistós, altrament dit de costellada. Doncs aquesta setmana, de tornada a la competició, el mateix Juvenil ha patit una inesperada i dolorosa derrota a casa, que és on fan més mal les derrotes, enfront d’un lluitador però tècnicament poc dotat Carmel . De veritable costellada (quan caus de molt amunt) es podria qualificar la caiguda de l’Europa aquesta tarda. Poca gent apostava per un triomf visitant, ja que els escapulats havien mostrat molta superioritat en el seu debut davant el Martinenc i per contra el Carmel, en dos partits, només havia sumat un sol punt dels sis possibles. Però el tòpic és el tòpic i el món del futbol n’està ple. Cada partit és una història diferent i avui ha quedat ben palès. Tornar a la dura realitat, a l’extrema dificultat de la segona divisió, on no hi ha enèmic petit i on tots els equips volen guanyar a l’Europa ha estat un traumàtic despertar del somni. Una pre-temporada de luxe, impecable fins i tot, on els partits es comptaven per victòries no pot amagar la duresa de la competició. La necessitat de cometre les menys errades possibles si es vol tenir opcions a guanyar el títol ha de ser l’objectiu sobre el que es treballi dia a dia. No hi ha enemic petit però el més gran, és sense cap mena de dubte, la pròpia incompetència. Caldrà posar fil a l’agulla i corregir, en el menor temps possible, tots aquells aspectes que fan que una màquina, en teoria ben greixada, s’encalli o és bloquegi. Només estem al principi i una ensopegada ara és fàcilment recuperable. L’experiència dels darrers dos anys ha de ser un plus afegit, una brúixola que ens faci més clar el camí a seguir. Només cal saber on és el nord i llegir bé els senyals.
Europa D 1 – Carmel 2
L’anterior setmana, i aprofitant una aturada a la Lliga, el Juvenil D de l’Europa se’n va anar de bolos per la Comarca a fer un partidet amistós, altrament dit de costellada. Doncs aquesta setmana, de tornada a la competició, el mateix Juvenil ha patit una inesperada i dolorosa derrota a casa, que és on fan més mal les derrotes, enfront d’un lluitador però tècnicament poc dotat Carmel . De veritable costellada (quan caus de molt amunt) es podria qualificar la caiguda de l’Europa aquesta tarda. Poca gent apostava per un triomf visitant, ja que els escapulats havien mostrat molta superioritat en el seu debut davant el Martinenc i per contra el Carmel, en dos partits, només havia sumat un sol punt dels sis possibles. Però el tòpic és el tòpic i el món del futbol n’està ple. Cada partit és una història diferent i avui ha quedat ben palès. Tornar a la dura realitat, a l’extrema dificultat de la segona divisió, on no hi ha enèmic petit i on tots els equips volen guanyar a l’Europa ha estat un traumàtic despertar del somni. Una pre-temporada de luxe, impecable fins i tot, on els partits es comptaven per victòries no pot amagar la duresa de la competició. La necessitat de cometre les menys errades possibles si es vol tenir opcions a guanyar el títol ha de ser l’objectiu sobre el que es treballi dia a dia. No hi ha enemic petit però el més gran, és sense cap mena de dubte, la pròpia incompetència. Caldrà posar fil a l’agulla i corregir, en el menor temps possible, tots aquells aspectes que fan que una màquina, en teoria ben greixada, s’encalli o és bloquegi. Només estem al principi i una ensopegada ara és fàcilment recuperable. L’experiència dels darrers dos anys ha de ser un plus afegit, una brúixola que ens faci més clar el camí a seguir. Només cal saber on és el nord i llegir bé els senyals.
La Divina Comèdia
Europa C 3 - Sant Gabriel 2
Com si d’alumnes avançats de Dante es tractés, els amics del Sant Gabriel s’han mostrat avui, al nou Sardenya, com uns experts en l’art de la Comèdia. Fins a 7 vegades han aturat el joc per suposades lesions, curiosament totes elles quan anaven guanyat. Des del moment que l’Europa ha aconseguit empatar i posteriorment avançar-se en el marcador, cap ni una. Aquí s’han acabat les lipotímies i els fingiments. Feia temps que no veia un recital teatral d’aquesta magnitud, que per moments semblava més una representació al TNC que un partit de futbol amb les seves topades típiques, tòpiques i normals. Si jo fos algú, que no ho soc, si jo tingués alguna mena d’ascendent dins el Sant Gabriel els hi recomanaria que, donada la gran varietat de registres escènics, deixessin de perdre el temps en allò per al que no serveixen i es dediquessin, en cos i ànima, a la seva veritable vocació artística. I més ara, amb el bon moment teatral de la nostra ciutat i concretament en els musicals. Francament els veig més fent els cors de “Mamma Mia” que no pas jugant a futbol. Alguns m’han recordat en alguns passatges certs personatges de “Mortadelo y Filemón”, tot plegat massa còmic per a una gent que es pretén seriosa.
Pel que fa a l’aspecte més prosaic, és a dir, al futbol. Doncs poc a comentar, simplement que el partit ha estat dominat de principi a fi per l’equip local. A la primera part el joc l’ha posat l’Europa i els gols un afortunat Sant Gabriel. A la segona, en canvi, el joc ha seguit sent de l’Europa, amb més claredat si cap, però aquest cop sí, acompanyat de gols. Tres concretament que han donat la volta al marcador, deixant el resultat final en un merescut 3 a 2.
I parlant de final i tenint a tants bons actors a la gespa no podien acabar sense posar en escena una opereta, un sainet, una comèdia bufa d’un sol acte. Una opereta vergonyant plena d’impotència i ràbia per un resultat inesperat per als propis jugadors visitants, per al seu cos tècnic i, sobre tot, per alguns familiars que s’han volgut apuntar a la “festa” amb un mal estil digne de persones poc assenyades.
Avui la faràndula ha passat pel Nou Sardenya i ho ha fet sense convèncer. I és que, fins i tot, per fer el pallasso, es necessiten certes dots.
Atenció, properament als vostres barris .
Europa C 3 - Sant Gabriel 2
Com si d’alumnes avançats de Dante es tractés, els amics del Sant Gabriel s’han mostrat avui, al nou Sardenya, com uns experts en l’art de la Comèdia. Fins a 7 vegades han aturat el joc per suposades lesions, curiosament totes elles quan anaven guanyat. Des del moment que l’Europa ha aconseguit empatar i posteriorment avançar-se en el marcador, cap ni una. Aquí s’han acabat les lipotímies i els fingiments. Feia temps que no veia un recital teatral d’aquesta magnitud, que per moments semblava més una representació al TNC que un partit de futbol amb les seves topades típiques, tòpiques i normals. Si jo fos algú, que no ho soc, si jo tingués alguna mena d’ascendent dins el Sant Gabriel els hi recomanaria que, donada la gran varietat de registres escènics, deixessin de perdre el temps en allò per al que no serveixen i es dediquessin, en cos i ànima, a la seva veritable vocació artística. I més ara, amb el bon moment teatral de la nostra ciutat i concretament en els musicals. Francament els veig més fent els cors de “Mamma Mia” que no pas jugant a futbol. Alguns m’han recordat en alguns passatges certs personatges de “Mortadelo y Filemón”, tot plegat massa còmic per a una gent que es pretén seriosa.
Pel que fa a l’aspecte més prosaic, és a dir, al futbol. Doncs poc a comentar, simplement que el partit ha estat dominat de principi a fi per l’equip local. A la primera part el joc l’ha posat l’Europa i els gols un afortunat Sant Gabriel. A la segona, en canvi, el joc ha seguit sent de l’Europa, amb més claredat si cap, però aquest cop sí, acompanyat de gols. Tres concretament que han donat la volta al marcador, deixant el resultat final en un merescut 3 a 2.
I parlant de final i tenint a tants bons actors a la gespa no podien acabar sense posar en escena una opereta, un sainet, una comèdia bufa d’un sol acte. Una opereta vergonyant plena d’impotència i ràbia per un resultat inesperat per als propis jugadors visitants, per al seu cos tècnic i, sobre tot, per alguns familiars que s’han volgut apuntar a la “festa” amb un mal estil digne de persones poc assenyades.
Avui la faràndula ha passat pel Nou Sardenya i ho ha fet sense convèncer. I és que, fins i tot, per fer el pallasso, es necessiten certes dots.
Atenció, properament als vostres barris .
Subscriure's a:
Missatges (Atom)