Amortigues
Ara fa uns quants dies vaig escriure una cosa que es deia Amorbol i feia referència a l’estima que senten algunes persones pel futbol i l’ incidència que té en la seva forma de ser. Ara em veig empès, desprès de profundes reflexions, a trencar una llança a favor de l’altre bàndol, de dur a terme la reparació d’un “greuge històric” en favor del punt de vista de la part de la parella que el pateix, és a dir, dels que no els hi agrada el futbol i en són víctimes passives. Em diuen, amb certa vehemència, que perquè elles (noies generalment) han d’acceptar de bon grat el futbol, les llargues hores de dedicació i els seus evidents danys col·laterals i en canvi la seva parella és incapaç d’entendre, compartir i, fins i tot, estimar anar de botigues. A mi - m’insisteixen- m’encanta passejar veient aparadors i entrar i sortir dels comerços per estar al dia de les darreres novetats, m’encanta la moda i les seves variants, tant com a la meva parella li pugui agradar el futbol. Se que ell no ho entén i possiblement no ho entengui mai, però no vull renunciar a la seva companyia en una de les coses que m’apassiona.
Totes les parelles en els seus inicis, en l’etapa de formació volen compartir el 100% del seu temps amb la persona triada. Ho volen fer tot junts, sense tenir en compte els gustos i les necessitats de l’altre. És molt difícil compartir i sobretot assumir les afeccions i les dèries del nou company/a, però és absolutament necessari trobar aquest punt d’equilibri, aquesta flexibilitat que permeti un encaix poc traumàtic. L’altre dia a Esterri em mirava el riu i vaig pensar que era una imatge molt gràfica i que exemplificava perfectament aquesta situació perquè el riu quan neix, quan comença la seva singladura a alta muntanya és brau, es mou en espais petits, entre un munt d’obstacles i ple d’accidents naturals. És Logic que hi hagi col·lisions i caigudes vertiginoses, tot fins arribar a la plana on el riu es diposita en un estany ample i tranquil, on hi ha espai per a tot i temps per a molt més. Cal trobar aquests espais d’equilibri on hi càpiga la relació de parella i també el creixement individual. On sigui possible les activitats en comú i les estrictament personals que no separin la unió sinó que l’enforteixin.
Us deixo, em crida la Montse per anar de botigues i no la vull fer esperar.
Per a la Y., t’ho devia.
dissabte, 6 de setembre del 2008
divendres, 5 de setembre del 2008
Deixar definitivament el grec
Nuñez i Navarro s’ha llatinitzat. Desprès de molts anys de mantenir la Y grega entre el Sr. Nuñez i la Sra. Navarro per fi s’han decidit a donar un aire de modernitat al rètol del carrer Urgell col·locant la I catalana allà on toca. Espero que aquests canvis no siguin només uns canvis de façana, d’estètica o d’aparença i afectin també els interiors. Que no sigui com aquella màxima del Principe de Salina, personatge de “El Gatopardo”, al que el seu autor Tomasi di Lampedusa li feia dir: “De tant en tant s’han de canviar petites coses perquè en el fons no canvií res”
Nuñez i Navarro s’ha llatinitzat. Desprès de molts anys de mantenir la Y grega entre el Sr. Nuñez i la Sra. Navarro per fi s’han decidit a donar un aire de modernitat al rètol del carrer Urgell col·locant la I catalana allà on toca. Espero que aquests canvis no siguin només uns canvis de façana, d’estètica o d’aparença i afectin també els interiors. Que no sigui com aquella màxima del Principe de Salina, personatge de “El Gatopardo”, al que el seu autor Tomasi di Lampedusa li feia dir: “De tant en tant s’han de canviar petites coses perquè en el fons no canvií res”
dijous, 4 de setembre del 2008
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
L’ase juganera
Un ase va pujar al sostre d’una casa i saltant allà dalt, el va acabar enfonsant.
L’amo en veure’l el va fer baixar immediatament castigant-lo amb severitat .
Aleshores l’ase va dir: perquè em castigues, si ahir vaig veure al mono fer el mateix i tothom li reia les gràcies, com si estigués donant un gran espectacle?
Treballa sempre per al que t’has preparat, no facis el que no et pertoca.
Tens un e.sopo
L’ase juganera
Un ase va pujar al sostre d’una casa i saltant allà dalt, el va acabar enfonsant.
L’amo en veure’l el va fer baixar immediatament castigant-lo amb severitat .
Aleshores l’ase va dir: perquè em castigues, si ahir vaig veure al mono fer el mateix i tothom li reia les gràcies, com si estigués donant un gran espectacle?
Treballa sempre per al que t’has preparat, no facis el que no et pertoca.
Saber utilitzar la llengua
Ara fa 400 cents anys i en l’anomena’t “Siglo de Oro” espanyol, un enginyós escriptor i poeta feia les delícies dels seus conciutadans amb ocurrències d’extrema gosadia. Presti gitador del llenguatge i alquimista de les paraules duia aquest difícil art a límits inversemblants . Coneixedors d’aquestes habilitats els seus companys li varen proposar una juguesca arriscada. Donat que la Reina, la dona del Rei, patia un defecte físic evident: era coixa de naixement i tothom feia com si res, ningú gosava fer el més mínim comentari al respecte , seria capaç el nostre poeta de fer, en presència de la Reina, esment de la seva minusvalia? Com no podia ser d’una altra manera, l’escriptor va acceptar el repte, demanant com a única condició dos dies per executar el fet. Així va ser i al cap de dos dies va demanar audiència a la Reina, que gustosa va accedir, i davant de la primera dama li va mostrar dues flors, en una mà una rosa i en l’altre un clavell al temps que, amb veu solemne, li deia: “Entre el clavel y la rosa su Majestad escoja”. Un silenci de cementiri es va fer a tota la sala, silenci que va trencar la pròpia Reina quan, arrossegant la cama, va anar fins el poeta i donant-li les gràcies va escollir la rosa.
Poc temps desprès una nova proposta, aquesta suïcida, li va arribar al nostre personatge. Podria portar el llenguatge a l’extrem d’insultar a la Reina en públic? Seria capaç d’ultratjar-la i sortir-ne sa i estalvi? Evidentment , va ser la resposta del nostre poeta. Només demano una cosa, disposar de tot l'hivern per fer efectiva la juguesca. En aquell temps els hiverns eren molt rigorosos i tothom se’n constipava fins al punt que moltes persones no arribaven a veure la primavera. La Reina, malgrat el seu rang, també va caure i va caure fortament. La seva tos es podia sentir fins els límits més allunyats de la sagrera. El poeta va entendre que havia arribat el seu moment i va demanar audiència a la Cort per visitar a la Reina convalescent. Una vegada davant la Sobirana va poder veure com aquesta, entre grans esforços, estossegava arrencant flegmes que escopia dins un recipient de marbre, cosa que la relaxava i li permetia respirar amb certa normalitat. Apropant-se a la Reina amb respecte li va dir: “ Gracias a Dios que su Majestad esputa” .
La Reina va sobreviure a aquell hivern i el nostre poeta també.
Ara fa 400 cents anys i en l’anomena’t “Siglo de Oro” espanyol, un enginyós escriptor i poeta feia les delícies dels seus conciutadans amb ocurrències d’extrema gosadia. Presti gitador del llenguatge i alquimista de les paraules duia aquest difícil art a límits inversemblants . Coneixedors d’aquestes habilitats els seus companys li varen proposar una juguesca arriscada. Donat que la Reina, la dona del Rei, patia un defecte físic evident: era coixa de naixement i tothom feia com si res, ningú gosava fer el més mínim comentari al respecte , seria capaç el nostre poeta de fer, en presència de la Reina, esment de la seva minusvalia? Com no podia ser d’una altra manera, l’escriptor va acceptar el repte, demanant com a única condició dos dies per executar el fet. Així va ser i al cap de dos dies va demanar audiència a la Reina, que gustosa va accedir, i davant de la primera dama li va mostrar dues flors, en una mà una rosa i en l’altre un clavell al temps que, amb veu solemne, li deia: “Entre el clavel y la rosa su Majestad escoja”. Un silenci de cementiri es va fer a tota la sala, silenci que va trencar la pròpia Reina quan, arrossegant la cama, va anar fins el poeta i donant-li les gràcies va escollir la rosa.
Poc temps desprès una nova proposta, aquesta suïcida, li va arribar al nostre personatge. Podria portar el llenguatge a l’extrem d’insultar a la Reina en públic? Seria capaç d’ultratjar-la i sortir-ne sa i estalvi? Evidentment , va ser la resposta del nostre poeta. Només demano una cosa, disposar de tot l'hivern per fer efectiva la juguesca. En aquell temps els hiverns eren molt rigorosos i tothom se’n constipava fins al punt que moltes persones no arribaven a veure la primavera. La Reina, malgrat el seu rang, també va caure i va caure fortament. La seva tos es podia sentir fins els límits més allunyats de la sagrera. El poeta va entendre que havia arribat el seu moment i va demanar audiència a la Cort per visitar a la Reina convalescent. Una vegada davant la Sobirana va poder veure com aquesta, entre grans esforços, estossegava arrencant flegmes que escopia dins un recipient de marbre, cosa que la relaxava i li permetia respirar amb certa normalitat. Apropant-se a la Reina amb respecte li va dir: “ Gracias a Dios que su Majestad esputa” .
La Reina va sobreviure a aquell hivern i el nostre poeta també.
dimecres, 3 de setembre del 2008
De que viu un corresponsal de guerra quan no hi ha guerra?
Javier Vart (ex-corresponsal de guerra) és un habitual contertulià de programes de radio i televisió, programes especialitzats en la caça sistemàtica de bruixes, la persecució i dimonització de tot el que faci tuf de català i l’enaltiment i sobredimensió dels valors patris (espanyols clar). Doncs l’altre dia per error –escoltar-lo només cap dintre de l’error- deia, referint-se a les llengües que: “las lenguas no son patrimonio de los paises ni de los pueblos, las lenguas son de las personas”, i tot seguit afegia: “por esto no entiendo que en Cataluña (ho pronunciava amb ñ) la enseñanza sea en catalan y solo en catalan cuando la realidad de la calle es bilingüe” He de reconèixer que aquest cop el Sr. Vart l’ha clavat, el que ell diu, és justament el que jo sempre he pensat d’Espanya, de França, d’Alemanya, ...com és possible que en aquests països l’ensenyament es faci només en la llengua del país? No em quedat que les llengües no són patrimoni dels territoris sinó de les persones? Qualsevol persona hauria de poder estudiar en la seva llengua en el país que estigui. Acabem doncs amb les llengües pròpies dels països i que un espanyol pugui estudiar en el seu idioma encara que estigui a la Toscana i un català ho pugui fer en el seu encara que estigui a Fornillos de Aliste, província de Zamora.
Estimat Sr. Vart, deixant de banda les collonades i les tonteries pre-senils i malintencionades, és cert que les realitats són les que són, però una de les funcions de la política i dels creadors d’opinió és precisament modificar aquestes realitats per fer-les més justes i que es corresponguin a la voluntat dels pobles i evidentment de les persones. Quan una realitat no és satisfactòria o, simplement, ha estat imposada per la força i a llarg dels anys, aquesta realitat s’ha de poder canviar per eradicar les postures excloents i genocides.
Defensem les llibertats individuals i fem-ho sense hipocresies, però la de tots els individus Sr. Vart, no només les dels que pensen com vostè.
Javier Vart (ex-corresponsal de guerra) és un habitual contertulià de programes de radio i televisió, programes especialitzats en la caça sistemàtica de bruixes, la persecució i dimonització de tot el que faci tuf de català i l’enaltiment i sobredimensió dels valors patris (espanyols clar). Doncs l’altre dia per error –escoltar-lo només cap dintre de l’error- deia, referint-se a les llengües que: “las lenguas no son patrimonio de los paises ni de los pueblos, las lenguas son de las personas”, i tot seguit afegia: “por esto no entiendo que en Cataluña (ho pronunciava amb ñ) la enseñanza sea en catalan y solo en catalan cuando la realidad de la calle es bilingüe” He de reconèixer que aquest cop el Sr. Vart l’ha clavat, el que ell diu, és justament el que jo sempre he pensat d’Espanya, de França, d’Alemanya, ...com és possible que en aquests països l’ensenyament es faci només en la llengua del país? No em quedat que les llengües no són patrimoni dels territoris sinó de les persones? Qualsevol persona hauria de poder estudiar en la seva llengua en el país que estigui. Acabem doncs amb les llengües pròpies dels països i que un espanyol pugui estudiar en el seu idioma encara que estigui a la Toscana i un català ho pugui fer en el seu encara que estigui a Fornillos de Aliste, província de Zamora.
Estimat Sr. Vart, deixant de banda les collonades i les tonteries pre-senils i malintencionades, és cert que les realitats són les que són, però una de les funcions de la política i dels creadors d’opinió és precisament modificar aquestes realitats per fer-les més justes i que es corresponguin a la voluntat dels pobles i evidentment de les persones. Quan una realitat no és satisfactòria o, simplement, ha estat imposada per la força i a llarg dels anys, aquesta realitat s’ha de poder canviar per eradicar les postures excloents i genocides.
Defensem les llibertats individuals i fem-ho sense hipocresies, però la de tots els individus Sr. Vart, no només les dels que pensen com vostè.
dimarts, 2 de setembre del 2008
Quan madurin els caramels
Un estudi recent fet a Suïssa amb nens entre 4 i 7 anys per esbrinar el grau d’altruisme i generositat dels essers humans i quan i com comença a desenvolupar-se, ens ha donat resultats bastant previsibles. Es varen fer 2 grups, un amb nens de 4 i 5 anys i l’altre de 6 i 7. La prova consistia en donar a cada nen 2 caramels i preguntar-li, a soles, com pensava repartir els caramels amb el seu amic X, i se li mostrava una fotografia del seu millor amic. El grup de 4 i 5 anys va ser categòric i monolític en les seves respostes, tots sense excepció, van afirmar que no pensaven repartir els caramels, que es quedaven amb els 2. En canvi el grup de 5 i 6 anys es va mostrar objectivament més madur i l’immensa majoria estaven disposats a compartir el 50 % dels caramels, és a dir, donarien un caramel al seu amic. La cosa canviava lleugerament si la foto presentada era d’un altre nen de la classe, però no del seu amic, aleshores la generositat es girava en un cert recel i molts dels nens no estaven disposats a compartir el seu botí.
A la vista d’aquest estudi podem afirmar que l’altruisme i la generositat tenen una relació directa amb el grau de maduresa de les persones.
Portem-ho al futbol, al futbol de base per ser més concrets i a un equip de juvenils per encara ser-ho més. Observem tots els jugadors, els 20 o 25 d’un equip, i veiem com es mouen en un partit. Ràpidament i sense gaire esforç apreciarem aquells jugadors que passen la pilota, els que la passen poc o els que no la passen gens. Veurem molt clarament els que comparteixen i socialitzen el joc, els que juguen en equip i els “gana”, els que es queden amb tots els caramels de la bossa. Els jugadors amb una personalitat madura acostumen a passar la pilota, a entendre el joc col·lectivament , a ser altruistes i generosos. En canvi els jugadors emocionalment immadurs tendeixen instintivament a retenir la pilota en excés producte d’un creixement no resolt. Malgrat tot no cal arribar a l’extrem de donar la pilota al contrari, aquesta manca d’altruisme serà perfectament acceptat i perdonat. El futbol és un mirall, a voltes cruel, que ens retorna la imatge del que realment som sense possibilitat d’engany. Si som madurs repartirem els caramels per a gaudi de tots, si no ho som agafarem un dolorós empatx.
Un estudi recent fet a Suïssa amb nens entre 4 i 7 anys per esbrinar el grau d’altruisme i generositat dels essers humans i quan i com comença a desenvolupar-se, ens ha donat resultats bastant previsibles. Es varen fer 2 grups, un amb nens de 4 i 5 anys i l’altre de 6 i 7. La prova consistia en donar a cada nen 2 caramels i preguntar-li, a soles, com pensava repartir els caramels amb el seu amic X, i se li mostrava una fotografia del seu millor amic. El grup de 4 i 5 anys va ser categòric i monolític en les seves respostes, tots sense excepció, van afirmar que no pensaven repartir els caramels, que es quedaven amb els 2. En canvi el grup de 5 i 6 anys es va mostrar objectivament més madur i l’immensa majoria estaven disposats a compartir el 50 % dels caramels, és a dir, donarien un caramel al seu amic. La cosa canviava lleugerament si la foto presentada era d’un altre nen de la classe, però no del seu amic, aleshores la generositat es girava en un cert recel i molts dels nens no estaven disposats a compartir el seu botí.
A la vista d’aquest estudi podem afirmar que l’altruisme i la generositat tenen una relació directa amb el grau de maduresa de les persones.
Portem-ho al futbol, al futbol de base per ser més concrets i a un equip de juvenils per encara ser-ho més. Observem tots els jugadors, els 20 o 25 d’un equip, i veiem com es mouen en un partit. Ràpidament i sense gaire esforç apreciarem aquells jugadors que passen la pilota, els que la passen poc o els que no la passen gens. Veurem molt clarament els que comparteixen i socialitzen el joc, els que juguen en equip i els “gana”, els que es queden amb tots els caramels de la bossa. Els jugadors amb una personalitat madura acostumen a passar la pilota, a entendre el joc col·lectivament , a ser altruistes i generosos. En canvi els jugadors emocionalment immadurs tendeixen instintivament a retenir la pilota en excés producte d’un creixement no resolt. Malgrat tot no cal arribar a l’extrem de donar la pilota al contrari, aquesta manca d’altruisme serà perfectament acceptat i perdonat. El futbol és un mirall, a voltes cruel, que ens retorna la imatge del que realment som sense possibilitat d’engany. Si som madurs repartirem els caramels per a gaudi de tots, si no ho som agafarem un dolorós empatx.
dilluns, 1 de setembre del 2008
Doble o res
Dijous, tres de la tarda, carrer Aribau, Barcelona. Estic per agafar la moto i se’m planta davant un home, un home de mitjana edat i mirant-me fixament em pregunta: m’equivoco? no ets qui penso? No ho se, li responc. Em pensava que erets una altra persona, s’afanya a dir-me. Segur que et confons, perquè no et conec de res. Perdona, perdona, es disculpa, però és que ets clavat a un amic meu, clavat però que molt clavat. No hi fa res, cap problema, li dic per alliberar-lo i pujo tot seguit a la moto. Perdona de nou, insisteix el desconegut, però és que hagués jurat...No t’amoïnis, li etzibo per acabar, adéu, adéu i dono gas. A l’alçada del carrer Mallorca em giro discretament i encara el veig allí palplantat i fent insistentment que no amb el cap.
He de confessar que des d’aquell dia estic una mica trasbalsat i no dormo gaire bé. Si el meu desconegut interlocutor no pateix al·lucinacions, si no té cap trastorn mental o en la percepció, això vol dir que tinc un doble, que per Barcelona es passeja una persona igual que jo, que fa la mateixa cara que jo, fins el punt que els seus amics el confonen amb mi. No deixa de ser inquietant aquesta nova i inesperada situació. M’hauré de fer càrrec a partir d’ara de les seves accions i ell de les meves? M’hauré de responsabilitzar dels seus actes i ell dels meus? Fins a quin punt pot arribar el malentès?
Us asseguro que el carrer Aribau s’ha convertit, definitivament, en el passeig del neguit i no paro de donar-li voltes al cap imaginant que li diré, a un tipus com jo, si un dia me’l trobo al semàfor.
Dijous, tres de la tarda, carrer Aribau, Barcelona. Estic per agafar la moto i se’m planta davant un home, un home de mitjana edat i mirant-me fixament em pregunta: m’equivoco? no ets qui penso? No ho se, li responc. Em pensava que erets una altra persona, s’afanya a dir-me. Segur que et confons, perquè no et conec de res. Perdona, perdona, es disculpa, però és que ets clavat a un amic meu, clavat però que molt clavat. No hi fa res, cap problema, li dic per alliberar-lo i pujo tot seguit a la moto. Perdona de nou, insisteix el desconegut, però és que hagués jurat...No t’amoïnis, li etzibo per acabar, adéu, adéu i dono gas. A l’alçada del carrer Mallorca em giro discretament i encara el veig allí palplantat i fent insistentment que no amb el cap.
He de confessar que des d’aquell dia estic una mica trasbalsat i no dormo gaire bé. Si el meu desconegut interlocutor no pateix al·lucinacions, si no té cap trastorn mental o en la percepció, això vol dir que tinc un doble, que per Barcelona es passeja una persona igual que jo, que fa la mateixa cara que jo, fins el punt que els seus amics el confonen amb mi. No deixa de ser inquietant aquesta nova i inesperada situació. M’hauré de fer càrrec a partir d’ara de les seves accions i ell de les meves? M’hauré de responsabilitzar dels seus actes i ell dels meus? Fins a quin punt pot arribar el malentès?
Us asseguro que el carrer Aribau s’ha convertit, definitivament, en el passeig del neguit i no paro de donar-li voltes al cap imaginant que li diré, a un tipus com jo, si un dia me’l trobo al semàfor.
diumenge, 31 d’agost del 2008
Cap i cua
Europa C, 3 – Jàbac, 1
Només un partit de pretemporada, el primer partit de pretemporada. Calen millorar molts aspectes, falta rodatge, físic, adaptació, conjunció, entesa, confiança. Malgrat totes aquestes previsibles i normals mancances les sensacions són excel·lents. L’Europa va acabar el partit com l’havia començat, sent un clar dominador del joc en tots els seus aspectes. Va patir una lleugera davallada als 10 últims minuts de la primera part, segurament acusant l’esforç físic, la forta calor i la sobrecarrega lògica de la primera setmana d’entrenament desprès de les vacances. A la segona part, amb un equip renovat, al que li va costar entrar al partit uns 10 minuts, segurament perquè molts dels jugadors era la primera vegada que jugaven junts, però a partir d’aquell moment es varen fer amb les regnes del partit, tan és així que van aconseguir donar-li la volta al marcador de 0 a 1 amb el que havia acabat el primer temps. L’Europa va actuar com un corró, segur de les seves possibilitats i sense caure en el nerviosisme en cap moment. A força de força, clarividència i tocs de qualitat varen guanyar un partit, gens fàcil per la solvència del rival, amb un resultat menys clar del que hagués pogut ser. Un curt 3 a 1 per la quantitat d’oportunitats que varen disposar els del Nou Sardenya. A 1 mes vista per el inici de la Lliga s’apunten maneres i molta qualitat. L’entrenador, millor que ningú, sap del potencial del seu equip i el que s’ha de fer i on cal incidir per posar la màquina a punt. De la seva habilitat en aconseguir-ho dependrà gran part de l’èxit en la nova Temporada.
Europa C, 3 – Jàbac, 1
Només un partit de pretemporada, el primer partit de pretemporada. Calen millorar molts aspectes, falta rodatge, físic, adaptació, conjunció, entesa, confiança. Malgrat totes aquestes previsibles i normals mancances les sensacions són excel·lents. L’Europa va acabar el partit com l’havia començat, sent un clar dominador del joc en tots els seus aspectes. Va patir una lleugera davallada als 10 últims minuts de la primera part, segurament acusant l’esforç físic, la forta calor i la sobrecarrega lògica de la primera setmana d’entrenament desprès de les vacances. A la segona part, amb un equip renovat, al que li va costar entrar al partit uns 10 minuts, segurament perquè molts dels jugadors era la primera vegada que jugaven junts, però a partir d’aquell moment es varen fer amb les regnes del partit, tan és així que van aconseguir donar-li la volta al marcador de 0 a 1 amb el que havia acabat el primer temps. L’Europa va actuar com un corró, segur de les seves possibilitats i sense caure en el nerviosisme en cap moment. A força de força, clarividència i tocs de qualitat varen guanyar un partit, gens fàcil per la solvència del rival, amb un resultat menys clar del que hagués pogut ser. Un curt 3 a 1 per la quantitat d’oportunitats que varen disposar els del Nou Sardenya. A 1 mes vista per el inici de la Lliga s’apunten maneres i molta qualitat. L’entrenador, millor que ningú, sap del potencial del seu equip i el que s’ha de fer i on cal incidir per posar la màquina a punt. De la seva habilitat en aconseguir-ho dependrà gran part de l’èxit en la nova Temporada.
Indefinicions 19
Contrari: persona de fiar. No t’enganyarà mai, sempre et voldrà prendre la pilota
Cop de cap en planxa: quan no pots aguantar més veure tanta roba acumulada damunt l’assecadora i decideixes posar-hi remei
Cop de peu: desfogament producte de la tensió acumulada
Cop de pit: el cop més somiat i desitjat
Corró: torró de coco
Cua de vaca: apèndix ple de merda
Croqueta: presona afeccionada a arranjar-se i a vestir be
Culerada: ficar culerada. Ficar-se en una conversa
Defensa en línia: ajuda per telèfon
Defensa de tancament: proposta dels advocats de l’empresa
Defensa lliure: em defensaré si vull!
Derrotar: el que se’ls hi fa fer als nadons desprès dels àpats i que està mal vist quan et fas gran. Excepte als països àrabs que encara estan en fase de creixement
Descens: el que va fer Dante en busca de Beatriu
Descol·locar: canviar els mobles de lloc en senyal de protesta
Desdoblament: qualitat sobrehumana que et permet assistir a les funcions de final de curs dels teus dos fills el mateix dia i a la mateixa hora
Desdoblar-se: recuperar la posició original desprès de doblar-se
Desequilibrar: tàctica empleada per certs adolescents en vers els seus pares
Desfer-se: diluir-se, dissoldre’s, com ara, jo...
Contrari: persona de fiar. No t’enganyarà mai, sempre et voldrà prendre la pilota
Cop de cap en planxa: quan no pots aguantar més veure tanta roba acumulada damunt l’assecadora i decideixes posar-hi remei
Cop de peu: desfogament producte de la tensió acumulada
Cop de pit: el cop més somiat i desitjat
Corró: torró de coco
Cua de vaca: apèndix ple de merda
Croqueta: presona afeccionada a arranjar-se i a vestir be
Culerada: ficar culerada. Ficar-se en una conversa
Defensa en línia: ajuda per telèfon
Defensa de tancament: proposta dels advocats de l’empresa
Defensa lliure: em defensaré si vull!
Derrotar: el que se’ls hi fa fer als nadons desprès dels àpats i que està mal vist quan et fas gran. Excepte als països àrabs que encara estan en fase de creixement
Descens: el que va fer Dante en busca de Beatriu
Descol·locar: canviar els mobles de lloc en senyal de protesta
Desdoblament: qualitat sobrehumana que et permet assistir a les funcions de final de curs dels teus dos fills el mateix dia i a la mateixa hora
Desdoblar-se: recuperar la posició original desprès de doblar-se
Desequilibrar: tàctica empleada per certs adolescents en vers els seus pares
Desfer-se: diluir-se, dissoldre’s, com ara, jo...
dissabte, 30 d’agost del 2008
La decisió equivocada
Oscar: hem d’acabar de posar el parquet al passadís abans de dissabte.
Jaume: impossible, la solera encara està humida.
Oscar: no importa, he parlat amb la propietat i no podem esperar, ho hem d’acabar.
Jaume: se’ns aixecarà segur i desprès...
Oscar: no hi ha desprès, ho has de fer i ho has de fer ara.
Jaume: això és fer-ho malament.
Oscar: no hi ha temps per fer-ho be.
Dues setmanes desprès...
Oscar: Jaume, has de venir a veure el parquet, està tot aixecat.
Jaume: I?
Oscar: Haurem de fer alguna cosa. L’hauràs de canviar.
Jaume: Quan?
Oscar: ja.
Jaume: s’haurà d’aixecar, deixar assecar el morter i col·locar de nou.
Oscar: el que faci falta, però ja.
Jaume: com? Abans no hi havia temps per fer-ho be i ara tenim tot el temps per fer-ho de nou. Oscar, amic meu, que et bombin.
Oscar: hem d’acabar de posar el parquet al passadís abans de dissabte.
Jaume: impossible, la solera encara està humida.
Oscar: no importa, he parlat amb la propietat i no podem esperar, ho hem d’acabar.
Jaume: se’ns aixecarà segur i desprès...
Oscar: no hi ha desprès, ho has de fer i ho has de fer ara.
Jaume: això és fer-ho malament.
Oscar: no hi ha temps per fer-ho be.
Dues setmanes desprès...
Oscar: Jaume, has de venir a veure el parquet, està tot aixecat.
Jaume: I?
Oscar: Haurem de fer alguna cosa. L’hauràs de canviar.
Jaume: Quan?
Oscar: ja.
Jaume: s’haurà d’aixecar, deixar assecar el morter i col·locar de nou.
Oscar: el que faci falta, però ja.
Jaume: com? Abans no hi havia temps per fer-ho be i ara tenim tot el temps per fer-ho de nou. Oscar, amic meu, que et bombin.
divendres, 29 d’agost del 2008
El pivot mosca
Revisant La Mosca, em refereix-ho a la pel·lícula de l’any 1958, on un científic pateix un greu accident tot provant la seva màquina de teletransportació, a conseqüència del qual acaba transformat en mosca. Vaig pensar que l’error que va cometre el científic, no va ser l’accident en sí, sinó no saber adaptar-se a la nova realitat. Un científic convertit en mosca està clar que no pot entossudir-se a seguir fent de científic. En canvi si hagués tingut l’habilitat d’aprofitar les noves circumstancies segurament hagués reeixit. Que podria haver fet? Doncs apropar-se al món de l’esport, al futbol concretament. Us imagineu les grans possibilitats d’una persona que fos tan enganxós com una mosca, que fos difícil d’atrapar i amb la visió perifèrica de l’insecte en qüestió. Us l’imagineu de pivot sense desenganxar-se del rival fins avorrir-lo i repartint joc amb la seva panoràmica de 360 graus. Si una de les qualitats que se li demana i se li suposa a un pivot és la seva visió de joc, que no faria un home-mosca al centre del camp. Amb l’única cosa que hauríem d’anar en compte és de no mosquejar-lo, la seva reacció podria ser imprevisible.
Revisant La Mosca, em refereix-ho a la pel·lícula de l’any 1958, on un científic pateix un greu accident tot provant la seva màquina de teletransportació, a conseqüència del qual acaba transformat en mosca. Vaig pensar que l’error que va cometre el científic, no va ser l’accident en sí, sinó no saber adaptar-se a la nova realitat. Un científic convertit en mosca està clar que no pot entossudir-se a seguir fent de científic. En canvi si hagués tingut l’habilitat d’aprofitar les noves circumstancies segurament hagués reeixit. Que podria haver fet? Doncs apropar-se al món de l’esport, al futbol concretament. Us imagineu les grans possibilitats d’una persona que fos tan enganxós com una mosca, que fos difícil d’atrapar i amb la visió perifèrica de l’insecte en qüestió. Us l’imagineu de pivot sense desenganxar-se del rival fins avorrir-lo i repartint joc amb la seva panoràmica de 360 graus. Si una de les qualitats que se li demana i se li suposa a un pivot és la seva visió de joc, que no faria un home-mosca al centre del camp. Amb l’única cosa que hauríem d’anar en compte és de no mosquejar-lo, la seva reacció podria ser imprevisible.
dijous, 28 d’agost del 2008
Un virus anomenat quintacolumnista
Quintacolumna i quintacolumnista formen part d’una terminologia encunyada a la Guerra Civil Espanyola i que va fer fortuna en l’imaginari popular. Paraules que han traspassat la barrera del temps fins els nostres dies i ens permeten definir perfectament actituds molt comunes de determinades persones i col·lectius.
Es coneixia com a quintacolumnista a aquella persona que, des de la rereguarda, treballava en secret per a l’enemic afavorint els seus interessos amb accions de sabotatge i espionatge.
És fàcil trobar, avui en dia i en tots els àmbits, persones que responen a aquesta descripció. Persones que des de dins del taller, la fàbrica, els equips de treball, els clubs esportius, l’oficina, les associacions de qualsevol mena,...des de dintre de qualsevol grup humà actuen a la contra, sempre desmuntant, sempre destruint sense aportar ni una sola idea positiva i/o de millora. Són gent amarga maldant per estendre la seva amargura fins a límits insostenibles. Viuen abruptament entre la bronca i el sabotatge i vendrien la seva ànima per un gram d’esfondrament. Gent permanentment insatisfeta i ferotgement dolguda amb l’entorn, apostant sempre pel retrocés que us faran la vida impossible a poc que no hi poseu fre.
Si us trobeu amb un quintacolumnista, que us hi trobareu, el primer que heu de fer és identificar-lo, seguidament aïllar-lo o posar-lo en quarantena, desprès llençar-lo a la paperera de reciclatge i finalment eliminar-lo. Tal i com faríeu amb un virus informàtic, ni més ni menys. O cau ell o us col·lapsarà el sistema.
Quintacolumna i quintacolumnista formen part d’una terminologia encunyada a la Guerra Civil Espanyola i que va fer fortuna en l’imaginari popular. Paraules que han traspassat la barrera del temps fins els nostres dies i ens permeten definir perfectament actituds molt comunes de determinades persones i col·lectius.
Es coneixia com a quintacolumnista a aquella persona que, des de la rereguarda, treballava en secret per a l’enemic afavorint els seus interessos amb accions de sabotatge i espionatge.
És fàcil trobar, avui en dia i en tots els àmbits, persones que responen a aquesta descripció. Persones que des de dins del taller, la fàbrica, els equips de treball, els clubs esportius, l’oficina, les associacions de qualsevol mena,...des de dintre de qualsevol grup humà actuen a la contra, sempre desmuntant, sempre destruint sense aportar ni una sola idea positiva i/o de millora. Són gent amarga maldant per estendre la seva amargura fins a límits insostenibles. Viuen abruptament entre la bronca i el sabotatge i vendrien la seva ànima per un gram d’esfondrament. Gent permanentment insatisfeta i ferotgement dolguda amb l’entorn, apostant sempre pel retrocés que us faran la vida impossible a poc que no hi poseu fre.
Si us trobeu amb un quintacolumnista, que us hi trobareu, el primer que heu de fer és identificar-lo, seguidament aïllar-lo o posar-lo en quarantena, desprès llençar-lo a la paperera de reciclatge i finalment eliminar-lo. Tal i com faríeu amb un virus informàtic, ni més ni menys. O cau ell o us col·lapsarà el sistema.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)