Els 5 errors

Scream Team

Davant la gran habilitat mostrada ahir per resoldre Les 7 diferències, avui us proposo una juguesca d’alt nivell, només apta per avançats. Aquest cop no hi ha dues fotografies per trobar diferències entre elles, només una sola foto, una sola foto amb el títol de: Els 5 errors. El joc consisteix en trobar, justament, 5 errors, ni 4 ni 6, 5 errors però de gran envergadura i rellevància. La fotografia, per a aquells que no estiguin al corrent, és de la candidatura del Sr. De Bode que es va presentar a les eleccions del CE Europa i que finalment acabaria guanyant. Doncs be, poso a prova la vostra perspicàcia i la vostra intel·ligència, emocional o no, per resoldre aquest enigma. El guanyador no tindrà premi, però tindrà la meva admiració i reconeixement etern.

Nota: aquest cop no publicaré les respostes per motius obvis. I no oblideu que tan sols és un joc.

Les voltes del cel

Santa María del Mar, Barcelona

En un moment en què semblava que ningú no li parava esment, Bernat va alçar la vista…

Així comença L’Església del Mar i saber com acaba està a les vostres mans.
Per a tots que l’han llegit, l’estan llegint o la llegiran.

Ja tinc una Harley!

La solució (les 7 diferències)

Davant la rapidesa i efectivitat en trobar les respostes de la que heu fet gala, no m’esperaré a dilluns per penjar la solució i el perquè de les diferències, au...

La primera diferència, i començant de dat a baix, es troba a la llotja; la lona que cobreix els seients duu l’anagrama de Restaura, empresa patrocinadora del CE Europa, a la foto de baix aquest sponsor ha desaparegut, de la mateixa manera que ha desaparegut de les samarretes dels equips per a la propera Temporada. Restaura ha estat, en aquests darrers anys, una peça clau pel ressorgiment del Club i esperem que ho segueixi sent en el transcórrer dels propers.

La segona diferència, és una diferència personal, de persona vull dir. A la foto de dalt i just sota la llotja hi ha un espectador que a la foto de baix ha desaparegut. Serà que el seu fill no jugarà el proper any en aquest equip i per això no podrà assistir als partits?

La tercera diferència la trobem ja en l’equip, el sisè jugador dret comptant des de l’esquerra, porta ulleres de sol. Es diu Hugo i el que fa és protegir els ulls desprès d’una nit difícil.

La quarta també la trobem en aquesta mateixa fila, dos jugadors més enllà o el tercer si comencem a comptar per la dreta. Si ens fixem en el pit veurem, millor dit no veurem l’escapulat; símbol identitari del Club. A la foto de baix el Ferri, que així es diu el jugador, porta la camiseta tota blanca, potser pensant en canviar d’equip, cosa que ha materialitzat aquesta mateixa Temporada i sinó m’equivoco ho farà al Dom Bosco.

La cinquena és la diferència reina, a l’extrem dret, i no en terminologia política, hi trobem el delegat, un delegat coronat. Potser són altres els encarregats de moure les fitxes, les peces, però ell ha estat el pal de paller que ha vertebrat aquest equip. Si tota monarquia necessita d’un símbol aquest ha estat, indubtablement, el Sr. Climent.

Per trobar la sisena diferència ens hem d’ajupir, a la primera fila i a mans del segon jugador per l’esquerra, hi veiem una pilota, una pilota...de basquet. Això podria explicar la quantitat de xuts que han anat alts, és a dir, molt per damunt del travesser al llarg de tota la passada campanya. Esperem que aquest any encertin amb la tria de pilota i facin el que han de fer: ficar-la dins.

La setena i última la trobem a baix i al centre, el tercer jugador començant per la dreta duu el braçal de capità. És un dels jugadors més antics del grup i per fi aquest any, desprès de la marxa d’en Ion que ho ha estat els darrers quatre anys, finalment aquesta Temporada, en Sergi, estrenarà una merescuda capitania.

Les 7 diferències

Amb motiu del meu aniversari i sabent de la vostra precarietat econòmica, en comptes de que em feu un regal, us el faré jo a vosaltres. Aquí teniu una juguesca clàssica: les 7 diferències. Entre una foto i l’altre hi ha 7 diferències prou visibles; qui aconsegueixi encertar-les totes tindrà accés gratuït, per a ell/a i un acompanyant, al camp de l’Àliga per a tota la Temporada 2008-2009 per veure en directe els partits del Juvenil D de CE Europa. El premi també inclou conèixer personalment al Sr. Antonio, cuidador de les instal·lacions, i un tractament d’hidroteràpia amb els aspersors que reguen la gespa. Espero que passeu un bon dia del meu aniversari, la vostra felicitat és la meva.

Nota: les respostes, per a tots aquells que no tinguin capacitat, ni temps, ni ganes de jugar, les penjaré el proper dilluns (si me’n recordo).

Manhattan (1979)

Allen en estat pur. Possiblement el seu millor treball. Una fotografia esplèndida, en blanc i negre, de Gordon Willis que ens retrata una Nova York de la que us enamorareu irremeiablement sobre el fons de la música de George Gershwin. Les relacions humanes dificils i complexes, però que tots necessitem i a les que no volem renunciar. Us traurà la mandra d'aquestes tardes d'estiu.

Només descansa l'ombra

El camalió

És realment destacable i molt meritòria la capacitat d’adaptació de la delegació espanyola als Jocs de Pequín. No solament fan bona la dita de: “allá donde fueres haz lo que vieres”, sinó que, tocats per unes extraordinàries dots camaleòniques, són capaços de mimetitzar-se fins el punt de confondre’s amb l’entorn. Els xinesos, sense anar més lluny, els posis on els posis, els vesteixis com els vesteixis i practiquin l’esport que practiquin sempre fan cara de xinesos. En canvi l’altre dia, a les proves de ping pong, els participants del país amfitrió feien cara de xinesos, evidentment, però és que els espanyols també, vull dir que també feien cara de xinesos. Prodigiosa adaptació al medi! Si en tots els àmbits els espanyols tinguessin aquestes capacitats i les posessin en pràctica, sense manies, com a la Xina, un altre gall ens cantaria.

La sala mandra

El camió de les escombraries

El meu barri és un barri de carrers llargs, estrets i amb poques cruïlles. Ara imagineu-vos que us moveu habitualment amb moto i un dia, per veritable mala sort, us toca anar darrera el camió de les escombraries en el seu trajecte rutinari de recollida. Amb un cotxe enganxat al cul us veieu atrapats en mig d’aquell desori. Sense possibilitat d’avançar, ni de recular, ni canviar de carril, ni molt menys de carrer, tragant tota la merda que el camió va perdent i ensumant aquella pudor nauseabunda que tomba d’esquenes. Aquesta situació descriu perfectament la meva relació amb Espanya. Es pot explicar d’altres maneres, però, sens dubte, aquesta és la més gràfica.

Madrid, 20 A

"Ahora estoy en el fondo del mundo. Nunca hubo delirios ni torturas semejantes..."

Rimbaud

Insistir fins fer forat

De quan Brasil va fer que Riquelme s’assemblés a Usain Bolt

Els diaris i en general tots els mitjans, parlen, i en parlen molt, de l’enorme sotragada patida per la selecció brasilenya de futbol ahir enfront el seu etern rival Argentina. Semifinals d’uns jocs Olímpics que no passaran a la història per la brillantor del joc desplegat per les seleccions participants. Malgrat tot, un partit entre Brasil i Argentina sempre és un plat fort, un espectacle de primer ordre, d’obligada visió i seguiment. Al menys ho era fins ahir, perquè durant el partit i al final, sobre tot al final, a un li queda la sensació d’haver sigut testimoni d’excepció d’un monumental frau. Insisteixen els mitjans en remarcar que Brasil va acabar el partit amb nou jugadors de camp i sent ballat per un rival que en cap moment, encara que hagués pogut, no va voler fer sang de l’enemic vençut. Sento discrepar modestament del corrent d’opinió majoritari, doncs per a mi, els brasilers ja van començar el partit amb nou jugadors i si volgués ser una mica més curós, m’atreviria a dir, que amb prou feines tenien 7 jugadors en condicions per presentar batalla a una Argentina amb molt d’ofici. Regalant el mig camp i jugant sense davanters és impossible guanyar un partit i acaben passant coses com les d’ahir. Coses tan doloroses com veure un Brasil desballestat buscant les cames dels jugadors rivals i oblidant-se de la pilota, pilota que, per cert, no van veure en tot el partit. Brasil ha estat, segurament una de les millors seleccions del món. Ha estat, en passat. Però del nom no es pot viure eternament, el futbol evoluciona i les persones que el practiquen també ho han de fer. El futbol cada cop està més professionalitzat i no admet les actituds tèbies, les mitges tintes. El futbol demana i exigeix dedicació absoluta i sacrifici constant. I els brasilers, en general, fa molt de temps que no estan per la labor. La festa està renyida amb l’exigència quotidiana i la qualitat tècnica per ella mateix no dur enlloc sinó va acompanyada d’esforç. Ahir Argentina va jugar, i mai millor dir, contra una ombra d’equip, un equip que si tingués una mica de senderi, farien com els Harlem Globetrotters en basquet, muntar unes gires pel tot el món amb un rival que els hi seguis el corrent i deixar el futbol de competició per a els equips veritablement seriosos.

Sol amb calba incipient

Llei d’Irene

No existeix una manera encertada de fer alguna cosa equivocada.

Diàleg, sempre diàleg

Perquè ens mengem els cargols sí els cargols no molesten?

El gos del 1er.3a., i quan dic gos ho dic en el sentit literal de la paraula, és un veritable gos, i aquest cop ho dic en el sentit més adjectivador de la paraula, es passa tota la nit bordant. Bordant i plorant o plorant i bordant, tan se val. El cas és que en ple estiu i amb les finestres obertes, és un veritable suplici, un malson. Doncs l’altre dia, en una reunió de veïns per parlar d’alguns problemes de convivència, vaig treure, com aquell que no vol la cosa, el tema del fil musical caní i la seva cançoneta nocturna. I com que tinc el costum de no plantejar un problema sense una proposta de solució, vaig suggerir als meus estorats veïns que, aprofitant les festes majors que hi ha per tot arreu, podríem fer una gossada popular. Com altres fan una arrossada o una cargolada, nosaltres amb l’excusa d’enfortir les relacions veïnals, faríem un estofat de gos i a més podríem convidar a tot el barri.
Des de fa una setmana, és a dir, des del dia de la controvertida reunió no hi ha cap veí que em parli i tots em giren la cara quan ens creuem al replà. De res va servir el meu argument que a la Xina, a la Xina tan polida ella, que ens ensenya, un dia sí i un altre també, la tele. On tot és perfecte, on la gent és assenyada, on regne l’ordre i el senderi. En aquella Xina ideal on ara fan els Jocs Olímpics és normal el plat de gos, no el plat per donar de menjar al gos, no, sinó menjar-se directament el gos. Pensava, innocent de mi, que un costum tan avançat, d’un país modèlic seria perfectament acceptat entre els meus conciutadans. Quin gran error! Està clar que si et vols fer enemics, només has d’intentar canviar les coses. Aquesta nit tornaré a sentir “cantar” el gos mentre la pell em grogueja.

Un costat molt negre

Negres juguen, negres guanyen

Abans del partit era molt important la imatge que donaria Espanya enfront Usa en el seu partit de Bàsquet, era una d’aquelles ocasions per reivindicar-se i presentar candidatura al podi dels Jocs. S’havia d’aprofitar l’enfrontament per deixar clar el potencial d’una Espanya crescuda i eufòrica. Al menys aquesta era la dialèctica dels mitjans espanyols a la prèvia. Desprès del partit, millor dit, desprès de la desfeta -37 punts de diferencia són molts punts- per els comentaristes de rtve, el partit era intranscendent, Espanya ja estava classificada i per tant havia guardat forces i estratègies per a un futur immediat. En poc menys de dues hores varem passar de ser un partit decisiu a ser, simplement, un partit de tràmit. I és que el que no es conforma és perquè no vol. La realitat però, és que l’equip americà va apallissar a una Espanya de fireta en un recital de bàsquet que va deixar blancs als propis jugadors, comentaristes i aficionats en una tarda molt, però que molt negre pels seus interessos. USA li va passar la mà per la cara a ESP i jo en vaig gaudir...del partit de bàsquet, és clar.

Quina llauna

Quina poca Gràcia

Amb una natural i senzilla passejada per la Festa Major de Gràcia i a mesura que anava avançant la nit no vaig poder evitar copçar la desmesura i el despropòsit. Mentre esquivava les piles de llaunes i els rius de pixats em va venir al cap l’axioma del senyor Cole on diu, amb una certa decepció, que: el total d’intel·ligència al planeta roman constant; la població, tanmateix, continua creixent.
Continua creixent senyor Cole i a més continua bevent. Bevent sense sentit, sense mesura, sense cap indici de finalitat racional o mínimament comprensible. Quan la festa és sinònim d’alcohol, quan no hi ha res més, la festa no acaba be. T’acabes pixant pels carrers davant aquell noi o aquella noia que volies conquistar. La festa hauria d’acabar dolçament i en un final feliç endur-te la parella triada al llit. Però arribat el moment de la intimitat, el moment culminant de la nit, on fer realitat els teus somnis més calents, resulta que estàs fet una merda, que tot ho veus borrós, el cap et dona voltes i t’adorms per les cantonades. Trist, molt trist quan és prefereix l’aspror del calimotxo a la suavitat d’una pell amiga.
Sinó us ho creieu, doneu una volta aquesta nit per Gràcia i en sortireu de dubtes.
Bona festa.

THE BLUES BROTHERS,

o similar

La Goulette, Tunis

Everybody needs somebody...

ABAJO ESPAÑA!

Superat? L’”Arriba España” del carnicer Franco. Traspassat el recent “podemos” de la Cuatro i submergits en l’actual “a por ellos” de RTVE, he trobat, sens dubte, la imatge, la IMATGE en majúscules, dels Jocs de Pequín. És curiós, i fins i tot divertit, que mentre els uns, mitjans de comunicació espanyols, s’entesten amb tot el seu poder mediàtic a remoure els baixos instints patriòtics d’un poble necessitat de referents davant el concert Internacional, apareix com a una gran broma, el missatge més demolidor. Sí afirmen els mitjans que una imatge val més que mil paraules, si una imatge, per ella sola, és capaç de posar en entredit tota una estratègia patriòtica, aquesta imatge és la del pobre Jose Luis. Jose Luis Abajo, medalla d’esgrima que sense voler, o sí, ha estat involuntari, o no, protagonista de l’impacta visual més desmitificador dels darrers anys. Les imatges de RTVE a la final d’esgrima, mentre en Jose Luis abraçava al campió italià i en primer pla, i a la seva esquena, es podia llegir clarament: ABAJO ESPaña ha estat un dels moments més gloriosos en la història dels Jocs. Tota una declaració d’intencions? Una anècdota? Una broma pesada? Clarament, una fantàstica i commovedora jugada del destí. L’esgrima espanyola té una medalla, però la imatge que ha donat al món és la millor imatge d’Espanya que es podia donar pel seu “alt contingut patriòtic”. Amb arguments “esgrimits” com el ABAJO ESP no hi ha rèplica possible. Més clar no es podia dir. Felicitats ABAJO.

Una mà de vernís

Per compensar la manca de brillantor de la pràctica totalitat de politics espanyols. Per equilibrar la seva obscuritat,- obscurantisme militant sense escrupols-, i la seva absència d'empatia; us poso aquestes fotos que us aportaran el llum necessari per a sobreviure.
Gaudir amb Gaudí, enjoy amb Gaudí.

1

2

3

Un bon vernís nodreix i protegeix la fusta. Un mal polític afebleix el país i el perjudica.

No estàs sol

Salvaguardant la privacitat

Al burro, encara que sigui un burro, cal protegir-li la identitat. El codi deontològic, les bones costums i les accions políticament correctes així ho determinen. La cara del burro s’ha de mantenir en l’anonimat, no fos cosa que els seus advocats em busquessin les pessigolles i acabés tenint un disgust. Exemplar societat aquesta que protegeix el burro, malgrat fer el que sap fer, és a dir, el burro i a més fer-ho molt bé.

Quina cara més dura (element ornamental)

Els pilars de la terra o Un món sense fi

M’ha arribat a les mans, be, a la pantalla de l’ordinador, un text brillant d’una persona entranyable. El text us el copio íntegre més avall i la persona en concret, es diu Àngel, Àngel Garreta. Qui és aquest Àngel? Doncs molt senzill, i per utilitzar les seves paraules, una persona/columna del CE Europa. Un veritable àngel de la guarda d’un club que s’aguanta, bàsicament, per elements estructurals com ell i que fan perdurar en el temps realitats virtuals difícils d’entendre.
Sense voler esmenar-li la plana, però, sempre he vist a l’amic Àngel més aviat com un pilar i no pas com una impersonal columna. Les columnes són sovint molestes perquè dificulten la visió –qui no n’ha tingut mai una al teatre i s’ha perdut mig espectacle, on una escena de dos acabava sent un trist monòleg?- i serveixen per a poca cosa més que suportar el sostre. En canvi els pilars, els pilars sí que ho suporten tot, són discrets i humils, però sobre les seves esquenes s’aixequen les construccions més elaborades i complexes. El pilar és, en definitiva, un element bàsic indiscutible i necessari que a més de suportar l’edifici sovint dona cobertura a les pilastres –no pillastres, que és una altra cosa- que són uns elements anàlegs –propensos a donar pel cul- amb poca feina constructiva i molta ornamental. De secció quadrada o rectangular, les anomenades pilastres estan dissenyades per a sortir a la foto –les revistes de decoració en van plenes-, en canvi els pilars/columnes són elements poc vistosos i acostumen a passar desapercebuts o simplement ignorats pels fotògrafs en busca del glamour i la filigrana estètica.A mi que particularment m’entusiasmen “les pedres”, és a dir, les ruïnes arqueològiques i us puc assegurar que n’he vist moltes i de tots els colors, doncs una de les característiques comunes de totes elles és, sense cap mena de dubte, la pervivència o supervivència de les columnes, de fet, en la majoria de jaciments és una de les poques coses que queden. Les veus allà, en la llunyania, altives, com si et volguessin explicar totes les coses que han vist. I tu tens la certesa, la profunda convicció que allí seguiran quan nosaltres ja no hi siguem.

JO SÓC COLUMNA, I TU?

L'altre dia em va venir una persona al Nou Sardenya i em va preguntar: "tu aquí què ets exactament?". Jo li vaig respondre "sóc columna". Després de dubtar dos segons, estranyat, em va dir: "columna? que és un que fa de columna?". Jo li vaig explicar que és molt senzill. Tot lloc, casa, entitat, club, estament... està construït a algun lloc on hi transcorre la seva història. Les façanes canvien de cara, de pintura, els interiors pateixen reformes, hi ha gent que entra, que surt, però el que sempre queden són les columnes. Les columnes, en un club de futbol, veuen passar entrenadors, jugadors, presidents, directius, socis que s'esborren i es tornen a donar d'alta, personatges puntuals que treuen el cap i després ja ningú els recorda, personatges històrics que el temps els oblida... però l'únic que segueix allà, intacte, són les columnes. Una columna no té veu ni vot. No fitxa, no dóna baixes, no decideix si es juga amb 4-4-2 o amb 4-2-3-1, no nomena directius, no contracta ni acomiada personal. No ordena ni mana... però sempre està allà, aguantant les persones que se li recolzen per ofegar els dubtes i penes. La persona que no ha fitxat, la que li han donat la baixa, l'entrenador que no dóna amb el sistema, el directiu nou, el que se'n va, el personal nou, l’acomiada’t. Tothom s'hi recolza. Per això estan les columnes. Una columna és cega, sorda i muda. No té cap altra funció (com si fos poc important) que aguantar tot el club al seu damunt. És el pilar. Sense columnes, la casa cau. Durant 100 anys tothom passarà, però la columna quedarà. Les columnes no surten davant la foto, ni amb l'Alcalde ni amb el President de la Generalitat. Les columnes no són ovacionades al camp. No tenim protagonisme, però quan els protagonistes estan abatuts i no saben per on tirar, es recolzen en les columnes. Som testimonis gairebé invisibles del pas del temps, un pas que no podem alterar ni decidir com ha de ser, això ho decideixen altres per nosaltres. No obstant, també tenim el nostre orgull, i com a bona columna, quan algun 'cotxe' ens molesta, ens estretem una mica més per ratllar-li la porta i tot el lateral quan passa pel nostre costat. Columnes, sí, però no idiotes. Les columnes, a més, són impossibles de derrotar. Si vols enfrontar-te directament amb una columna, et donaràs de cap contra una pedra. I això fa mal. Un mal de vegades sense retorn. Els cops contra les columnes poden ser esportivament mortals. Per tot això, jo sóc columna... i tu?

Àngel

La tarda prop d'Ischia