La mona estressada
En el món dels ximpanzés els mascles són els dominants. Però entre les femelles també n’hi ha unes més dominants que altres. Pels ximpanzés, la família, la comunitat, és molt important. Els lligams entre ells són per a tota la vida. Dintre d’una família, que és un grup de fins a uns 30 individus, hi ha un mascle dominant, que és el que està al capdamunt de l’escala social. Però la seva situació no és fàcil. No s’és mascle dominant perquè sí. Ha de mantenir una sèrie d’aliances i de pactes amb els altres mascles i també amb les femelles. Com més femelles té a favor seu més possibilitats té de continuar sent el mascle dominant. De fet, la vida del ximpanzé líder és molt estressant.
Bé, si fa o no fa, com la de qualsevol líder en qualsevol àmbit.
dimarts, 8 de juliol del 2008
dilluns, 7 de juliol del 2008
Touch of Evil
Sed de mal
Aquesta seqüència/tast on no hi ha cap tall fins l’explosió és una petita mostra de tot el que podreu trobar si us atreviu amb el film sencer. Una obra mestra autèntica que em recorda, no se perquè, alguns passatges del llibre de Roberto Bolaño: 2666. Un Mèxic fosc molt lluny dels estereotips de mariachis, platges sense fi i agències de viatge.
Orson Welles va dirigir aquesta pel·lícula l’any 1958 i Charlton Heston mai tornaria ha estar tant brillant malgrat la seva dilatada filmografia.
La Janet Leigh, era un monstre, sempre estava perfecta, fins i tot quan Alfred Hitchcock va decidir acabar amb ella en una memorable dutxa d’un sòrdid motel. Però aquesta és una altra història.
La culpa és de la tortuga
Arribat al cim de l’Acròpolis, desprès d’una penosa escalada a més de 35 graus a l’ombra, em vaig refugiar darrera el temple de les Caròtides per recuperar l’alè i la pròpia vida. Mentre allí estava, esbufegant com un sentenciat, vaig ser testimoni involuntari d’aquesta profunda i alhora divertida conversa. Vosaltres direu si és real o bé simplement producte d’una mal resolta insolació.
DIMITRI: Si Atles aguanta el món, què aguanta a Atles?
TASSO: Atles reposa sobre la closca d’una tortuga.
DIMITRI: Però sobre que reposa la tortuga?
TASSO: Sobre una altra tortuga.
DIMITRI: I sobre què reposa aquest altra tortuga?
TASSO: Estimat Dimitri, hi ha tortugues fins a baix de tot!
Arribat al cim de l’Acròpolis, desprès d’una penosa escalada a més de 35 graus a l’ombra, em vaig refugiar darrera el temple de les Caròtides per recuperar l’alè i la pròpia vida. Mentre allí estava, esbufegant com un sentenciat, vaig ser testimoni involuntari d’aquesta profunda i alhora divertida conversa. Vosaltres direu si és real o bé simplement producte d’una mal resolta insolació.
DIMITRI: Si Atles aguanta el món, què aguanta a Atles?
TASSO: Atles reposa sobre la closca d’una tortuga.
DIMITRI: Però sobre que reposa la tortuga?
TASSO: Sobre una altra tortuga.
DIMITRI: I sobre què reposa aquest altra tortuga?
TASSO: Estimat Dimitri, hi ha tortugues fins a baix de tot!
diumenge, 6 de juliol del 2008
El viatge perfecte
Quan un se’n va de vacances, dins la maleta, entre els mitjons i la brúixola, s’acostuma a desar un munt de bons propòsits i millors expectatives. L’equipatge a vessar. Les bosses que no tanquen i tot per a fer un viatge en la distància que et portarà, amb tota certesa, a recórrer indrets desconeguts fins el moment i d’un indubtable interès en tots els àmbits.
Sembla com si viatjant els sentits se’t multipliquin. Com si assoleixin una sensibilitat desconeguda fins aleshores.
Tot és estranyament nou, tot es veu i es percep d’una manera diferent i més gratificant.
Els fets més insignificants, les accions més quotidianes prenen valor d’autèntic esdeveniment i un somriure, una mica idiota, et parteix la cara d’orella a orella.
En aquest estat d’hipersensibilitat extrema un es fa més vulnerable i és aleshores quan, portes interiors s’obren sense remei.
Quan el viatge és exterior, quan hi ha desplaçament, quan canvies de lloc, normalment, el responsable és una agència de viatges. Quan el viatge és interior, cap a llocs que tu mateix desconeixies, el responsable, potser senzillament, una cançó dita amb nostàlgia, en un lloc adequat i amb la companyia que toca.
Quan aquesta porta s’obre, estàs en condicions d’afirmar que t’ha tocat viure el viatge perfecte.
Quan un se’n va de vacances, dins la maleta, entre els mitjons i la brúixola, s’acostuma a desar un munt de bons propòsits i millors expectatives. L’equipatge a vessar. Les bosses que no tanquen i tot per a fer un viatge en la distància que et portarà, amb tota certesa, a recórrer indrets desconeguts fins el moment i d’un indubtable interès en tots els àmbits.
Sembla com si viatjant els sentits se’t multipliquin. Com si assoleixin una sensibilitat desconeguda fins aleshores.
Tot és estranyament nou, tot es veu i es percep d’una manera diferent i més gratificant.
Els fets més insignificants, les accions més quotidianes prenen valor d’autèntic esdeveniment i un somriure, una mica idiota, et parteix la cara d’orella a orella.
En aquest estat d’hipersensibilitat extrema un es fa més vulnerable i és aleshores quan, portes interiors s’obren sense remei.
Quan el viatge és exterior, quan hi ha desplaçament, quan canvies de lloc, normalment, el responsable és una agència de viatges. Quan el viatge és interior, cap a llocs que tu mateix desconeixies, el responsable, potser senzillament, una cançó dita amb nostàlgia, en un lloc adequat i amb la companyia que toca.
Quan aquesta porta s’obre, estàs en condicions d’afirmar que t’ha tocat viure el viatge perfecte.
dilluns, 23 de juny del 2008
Vaixell de Grècia
Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.
Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.
Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.
Lluis Llach
Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.
Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.
Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.
Lluis Llach
diumenge, 22 de juny del 2008
Cromos antics: IONEl gran capità. Quatre anys exercint de líder d’un equip que el trobarà a faltar.
Segur que arribaran jugadors amb característiques tècniques superiors, amb un toc de pilota més subtil i elaborat i que amb el temps seran grans elements i ens donaran noves tardes de glòria. Però un capità no es mesura solament per les seves qualitats futbolístiques. Un bon capità ho és dins i fora del camp, d’uniforme i de paisà, en els bons moments i en els que no ho són tant. Un bon capità és conscient del seu paper transcendental i de la seva importància en tots i cadascun dels aspectes que envolten l’equip.
En Ion ha estat tot això i molt més i jo que he tingut el privilegi i la immensa sort de viure-ho de molt a prop, en puc donar fe.
No ha estat gens fàcil el seu paper d’integrador, conductor i vertebrador d’un col·lectiu en edats especialment complicades, on les inestabilitats i els problemes, tan personals com de grup, han anat apareixent de forma regular i sistemàtica al llarg de tots aquests anys. Dificultats, per altra banda, molt normals en qualsevol equip que reuneix al voltant de vint persones tan diferents i complexes. Crec sincerament que se n’ha sortit prou be i la seva trajectòria ha de ser un exemple per a totes aquelles persones que l’hem gaudit.
Ara comença una altra etapa en un nou equip on no serà el capità, però la seva actitud, el seu compromís i la seva vàlua no estaran condicionades per portar o no portar el braçalet. La seva forma de ser i de fer serà absolutament vital pel creixement i desenvolupament del nou grup, n’estic completament convençut.
I el més important i engrescador és que ell també ho està.
Indefinicions 16
Clavar un gol: pots clavar un gol si fas una foto i la penges, però procura no clavar una pilota, es desinflaria
Barraca: cabana de canyes i fang, molt popular a València
Amistós: carinyós, afectuós
Amonestació: parada del Déu egipci Amón
Doble amonestació: parada d’Amón amb intercanviador
Amonestar: sala on Amón acostumava a veure la tele i mantenir tertúlies
Anar-se’n: Hans Christian...
Arbitral: espècie vegetal originària de Malavasacascar
Arbitrar: cometre errors amb “bula papal”
Arbitratge: acció delictiva, en la majoria dels casos
Àrbitre assistent: que finalment ha pogut arribar
Quart àrbitre: que no serveix ni per a fer de línier
Arc de penal: entrada de presó
Àrea de penal: terreny que ocupa una penitenciaria
Arlequinat: Pierrot. Personatge de la Comèdia Italiana
Armador: que estima molt
Armari: dissenyador de roba de luxe
Armilla: arma petita
Agent FIFA: Faré una Immensa Fortuna Atracant
Aixecar el partit: auxiliar a un accidentat
Alineació inicial: desorientació al principi
Alinear: posar oli i vinagre a les amanides
Alirón: ferro en àrab
Amagar: fer la vida impossible
Amateurisme: turisme sexual
Anticipar-se: vendre’s per endavant
Ascens directe: que no té aturades
Assecant: acció que es du a terme amb la roba desprès de rentar-la
Clavar un gol: pots clavar un gol si fas una foto i la penges, però procura no clavar una pilota, es desinflaria
Barraca: cabana de canyes i fang, molt popular a València
Amistós: carinyós, afectuós
Amonestació: parada del Déu egipci Amón
Doble amonestació: parada d’Amón amb intercanviador
Amonestar: sala on Amón acostumava a veure la tele i mantenir tertúlies
Anar-se’n: Hans Christian...
Arbitral: espècie vegetal originària de Malavasacascar
Arbitrar: cometre errors amb “bula papal”
Arbitratge: acció delictiva, en la majoria dels casos
Àrbitre assistent: que finalment ha pogut arribar
Quart àrbitre: que no serveix ni per a fer de línier
Arc de penal: entrada de presó
Àrea de penal: terreny que ocupa una penitenciaria
Arlequinat: Pierrot. Personatge de la Comèdia Italiana
Armador: que estima molt
Armari: dissenyador de roba de luxe
Armilla: arma petita
Agent FIFA: Faré una Immensa Fortuna Atracant
Aixecar el partit: auxiliar a un accidentat
Alineació inicial: desorientació al principi
Alinear: posar oli i vinagre a les amanides
Alirón: ferro en àrab
Amagar: fer la vida impossible
Amateurisme: turisme sexual
Anticipar-se: vendre’s per endavant
Ascens directe: que no té aturades
Assecant: acció que es du a terme amb la roba desprès de rentar-la
Eurocopa: fanatisme nacional
A la vista dels greus incidents que s’estan produint desprès dels partits de l’actual Eurocopa de futbol, a part de generar conflictes, enfrontaments més o menys violents i estimular l’odi entre els diferents països participants, serveix per alguna altre cosa aquesta competició?
Quan es fomenta i s’alimenta de manera irracional les excel·lències de les pàtries, quan des dels governs corresponents i els mitjans de comunicació es fa bandera del futbol com a eina de reivindicació nacional. Quan es desperten les baixes passions dels pobles amb l’única i deplorable finalitat de, no solament ser el millor, sinó que el rival sigui pitjor. Quan l’orgull es basa en la ignorància i es porta a extrems paranoics. Quan la representació de tot un país, d’una forma de ser i d’una manera d’entendre la vida està en mans, o millor en els peus, d’un grup de senyors que l’únic que saben fer és jugar al futbol, i alguns per cert, no gaire be. Quan tot això passa, alguna cosa no acaba de funcionar. No és d’estranyar, aleshores, que tinguem cada nit per sopar, i servides per la televisió, imatges d’autèntiques batalles campals pels carrers del nostre dissortat Continent.
El futbol és un esport dissenyat per a unir persones i gràcies a la incompetència, temeritat i bogeria d’uns quants, acaba per separar països, convertint-los en enemics irreconciliables.
A la vista dels greus incidents que s’estan produint desprès dels partits de l’actual Eurocopa de futbol, a part de generar conflictes, enfrontaments més o menys violents i estimular l’odi entre els diferents països participants, serveix per alguna altre cosa aquesta competició?
Quan es fomenta i s’alimenta de manera irracional les excel·lències de les pàtries, quan des dels governs corresponents i els mitjans de comunicació es fa bandera del futbol com a eina de reivindicació nacional. Quan es desperten les baixes passions dels pobles amb l’única i deplorable finalitat de, no solament ser el millor, sinó que el rival sigui pitjor. Quan l’orgull es basa en la ignorància i es porta a extrems paranoics. Quan la representació de tot un país, d’una forma de ser i d’una manera d’entendre la vida està en mans, o millor en els peus, d’un grup de senyors que l’únic que saben fer és jugar al futbol, i alguns per cert, no gaire be. Quan tot això passa, alguna cosa no acaba de funcionar. No és d’estranyar, aleshores, que tinguem cada nit per sopar, i servides per la televisió, imatges d’autèntiques batalles campals pels carrers del nostre dissortat Continent.
El futbol és un esport dissenyat per a unir persones i gràcies a la incompetència, temeritat i bogeria d’uns quants, acaba per separar països, convertint-los en enemics irreconciliables.
divendres, 20 de juny del 2008
dimecres, 18 de juny del 2008
Pau Gasol ja no és espanyol
Aquesta passada matinada i per art de màgia , Pau Gasol ha deixat de ser jugador espanyol de bàsquet. Ahir els Cèltics varen passar per la pedra als Lakers angelins. Fins ara, mentre l’equip de L.A. anava guanyat, tots els comentaristes esportius: ràdios, televisions, premsa escrita,...Tots o quasi be tots, parlaven del Pau com el magnífic, el gran, el formidable...jugador espanyol. Vet aquí que arran de la derrota, el pobre Pau ha passat, en qüestió de minuts, de ser espanyol “de pura cepa” a ser un mediocre i dissortat jugador català. Que n’és de crua la realitat i la visió que d’aquesta en tenen des de més enllà de l’Ebre. Quan el subjecte ho fa be i llueix, és espanyol; el mateix subjecte la caga, i automàticament passa a ser català.
Com acceptar que un esportista, un actor, un científic, un músic que comet una errada pugui ser espanyol? Ni parlar-ne, per això estan les nacionalitats perifèriques per assumir els errors que Espanya no cometrà mai.
Aquesta passada matinada i per art de màgia , Pau Gasol ha deixat de ser jugador espanyol de bàsquet. Ahir els Cèltics varen passar per la pedra als Lakers angelins. Fins ara, mentre l’equip de L.A. anava guanyat, tots els comentaristes esportius: ràdios, televisions, premsa escrita,...Tots o quasi be tots, parlaven del Pau com el magnífic, el gran, el formidable...jugador espanyol. Vet aquí que arran de la derrota, el pobre Pau ha passat, en qüestió de minuts, de ser espanyol “de pura cepa” a ser un mediocre i dissortat jugador català. Que n’és de crua la realitat i la visió que d’aquesta en tenen des de més enllà de l’Ebre. Quan el subjecte ho fa be i llueix, és espanyol; el mateix subjecte la caga, i automàticament passa a ser català.
Com acceptar que un esportista, un actor, un científic, un músic que comet una errada pugui ser espanyol? Ni parlar-ne, per això estan les nacionalitats perifèriques per assumir els errors que Espanya no cometrà mai.
Johnny Guitar
Corria l'any 1954 quan s'estrenava la pel.lícula de Nicholas Ray: "Johnny Guitar" Una esplèndida Joan Crawford donant la rèplica al antiheroi de torn interpretat per un desconcertat Sterling Hayden. Una petita joia imprescindible de principi a fi. No us enganyo. Feu-me confiança.
Johnny: a quants homes has oblidat?
Vienna: a tants com a dones tu, m'imagino
Johnny: no te'n vagis
Vienna: no m'he mogut
Johnny: diguem alguna cosa maca
Vienna: clar, que vols sentir
Johnny: menteix-me, diguem que m'has estat esperant tots aquests anys, diguem-ho
Vienna: tots aquests anys t'he estat esperant
Johnny: i que hauries mort si no hagués vingut
Vienna: hauria mort si no haguessis vingut
Johnny: i que encara m'estimes com jo t'estimo
Vienna: t'estimo com tu m'estimes
Johnny: gràcies...
Hi ha paraules que fereixen més que les bales.
dimarts, 17 de juny del 2008
Els reis mags
L’any 1959, Saul Bass als crèdits, Bernard Herrmann a la música i Alfred Hitchcock al front de tot, ens varen regalar una joia anomenada “North By Northwest”, que a Espanya es va estrenar amb el títol de “Con la muerte en los talones”.
Us poso els crèdits del principi perquè saliveu una mica i correu desesperadament a localitzar la resta. Bon profit, us garanteix-ho una digestió excel·lent.
dilluns, 16 de juny del 2008
Les dues i l’estrès
Dues de les situacions que provoquen més estrès en les persones són, sens dubte, l’excés d’activitats que l’individu assumeix voluntàriament o li venen donades de forma accidental i l’altre, les responsabilitats que li sobrepassen o, simplement, estan molt per damunt de les seves capacitats.
Un individu es troba còmode en àmbits que habitualment domina i sobre els que té el control. Les situacions noves i desconegudes tenen un component inquietant que provoca, en un primer moment, una punta d’estrès difícil de gestionar. Seran les persones amb quotes d’autoestima elevades i entrenades en l’autocontrol les que millor se’n sortiran.
Per gaudir d’un bon cava s’ha d’obrir l’ampolla, encara que això ens provoqui un petit ensurt amb el soroll del tap.
Dues de les situacions que provoquen més estrès en les persones són, sens dubte, l’excés d’activitats que l’individu assumeix voluntàriament o li venen donades de forma accidental i l’altre, les responsabilitats que li sobrepassen o, simplement, estan molt per damunt de les seves capacitats.
Un individu es troba còmode en àmbits que habitualment domina i sobre els que té el control. Les situacions noves i desconegudes tenen un component inquietant que provoca, en un primer moment, una punta d’estrès difícil de gestionar. Seran les persones amb quotes d’autoestima elevades i entrenades en l’autocontrol les que millor se’n sortiran.
Per gaudir d’un bon cava s’ha d’obrir l’ampolla, encara que això ens provoqui un petit ensurt amb el soroll del tap.
diumenge, 15 de juny del 2008
La maravillaOptimisme més enllà de la dura realitat quotidiana. A Cuba tot és difícil i només el caràcter de la gent fa possible que, rètols com el de la fotografia, tinguin una vigència profundament esperançadora. El poble hi creu i nosaltres, des de la distancia, no tenim el dret de posar-ho en dubte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)