Homes de cartró, dones d'aigua

Lesbianes i esquirols

Imagineu per un moment, dones que em sou properes, que per circumstàncies de la vida haguéssiu nascut a Lesbos, la petita illa grega on la poetessa Safo acostumava a passar les vacances i les llargues estones d’oci.
Aquest simple, i aparentment inofensiu, accident geogràfic que representa néixer en un o altre lloc, és especialment cruent en alguns casos i font de més d’un desagradable malentès.
Imagineu-vos fent un viatge per Europa lluny de la vostra estimada illa. Com que sou dues noies joves i simpàtiques és molt normal que se us atansin els joves i simpàtics del país amfitrió amb la sana intenció d’establir unes productives i estretes relacions internacionals.
Primer, segurament, us demanaran per cortesia els vostres noms i a continuació la, fatídica i inevitable, pregunta d’on sou.
-Lesbianes, som lesbianes i acabem d’arribar, respondreu vosaltres.-
Els joves i simpàtics de torn, sense dir-se Houdini, faran un número d’escapisme antològic i el més probable és que no els torneu a veure.

Un altre cas, en la línia del precedent, fa referència als nascuts a l’Esquirol, petit municipi prop de Roda de Ter.
Dos companys i amics, dedicats professionalment al Transport des de fa més de 10 anys, van a Manresa a una assemblea per decidir la posada en marxa d’una vaga general del sector a conseqüència de la pujada del preu dels carburants.
En plena sessió i desprès de diferents intervencions, prèvia presentació, dels oradors, els hi toca el torn als dos companys. Un d’ells es posa dempeus, al mateix temps que el moderador, des de la taula, els hi pregunta el nom i d’on venen.- El meu company es diu Enric i jo Pere i els dos som esquirols.-
El silenci va deixar pas a la sorpresa i aquesta a la indignació de tota la sala. L’aldarull, dos dies desprès, encara dura.

En que quedem, el nom fa o no fa la cosa?

Per la finestra del darrera

Postals de viatge
Postal Veterans: Ivan, Tuco, Brian

Com si del tripartit es tractés, amb tots els encerts i desencerts, aquests 3 nois han estat el pal de paller d’un equip que no ha tingut tota la sort que possiblement es mereixia. Aquests tres jugadors han sigut la locomotora, el pulmó oxigenant i l’eix vertebrador d’un col·lectiu, per moments, al llindar del caos. L’ànima d’un grup que ho havia de tenir tot i s’ha quedat a un pas del desencís més absolut.
L’altre dia, i a rel de veure publicada la seva foto, la de tot l’equip al diari Sport del 3 de Juny, vaig recordar el munt de vegades que he coincidit amb ells, junts o separats, pels diferents camps del nostre grup durant la disputa de la Lliga. Fes fred o calor, pluja o sol, ells hi eren. Consumidors compulsius de futbol, buscant, trobant i assistint als millors partits de la jornada, o si més no, als més interessants. Han estat, tots tres, uns bons companys de viatge. Junts hem fet una travessa inoblidable. Amb moments de gran impacte i sentidament viscuts i que, molt possiblement, ens acompanyin més enllà de l’àmbit purament esportiu.
Doneu records, de la meva part al Marc, Esteban, Bou, Ricard, Olav, Jose, Raúl, Miguel, Victor, Sohail, Felip i a tots els components d’aquest valuós equip.

Caminant la gent es troba

Postals de viatge
Postal Kapichi

La tercera imatge o postal, ha de ser evidentment, pel Kapichi. Un entrenador del que m’enduc una impressió fantàstica. Un entrenador/formador que amb el seu saber fer ha transmès als jugadors uns valors que els acompanyaran per sempre. Persones com ell són absolutament necessàries, ja no solament en el món del futbol, si no en tots els àmbits de la vida. La seva manera de ser, la seva forma de treballar, dignifica i enriqueix el nostre estimat esport.
Ara diu que el deixa momentàniament per motius laborals i d’estudis. Crec sincerament que nosaltres, com a col·lectiu, no ens podem permetre perdre persones com ell. Tan de bo aquesta absència voluntària sigui breu. Els que estimen aquest esport, els que valorem les coses més enllà dels resultats, els que pensem que el futbol és molt més que un simple joc. Tots aquests i especialment jo, esperarem ansiosos el seu retorn.

El sol que se'n va demà tornarà

Postals de viatge
Postal Gery

A qui no vaig poder veure en aquell primer partit de lliga va ser al Gery, doncs estava lesionat i tampoc el vaig veure jugar en el següent, enfront la Barceloneta. No va participar en el terreny de joc amb els seus companys però no va parar d’encoratjar-los des de la grada durant els 90 minuts. Ho sé de primera mà perquè el tenia al costat encara que ell, en aquell moment, no ho sabes. Aleshores ja exercia de capità i líder, dins i fora del camp. Un gran capità que he pogut anar descobrint en el transcórrer de la competició i on sempre ha estat a un nivell altíssim, tan futbolística com humanament. Una persona excel·lent, que com el miki, aquest any també acaba la seva etapa de juvenil per encetar una nova i apassionant aventura en el món dels adults, on espero que segueixi creixent més enllà dels camps de futbol.

La sal de la terra

Moviments sense pilota

La pell de brau

" Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor.
(...)
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(...)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. "

Salvador Espriu

Pluja a Istanbul

Postals de viatge
Postal miki

Una de les primeres imatges que em ve al cap, és la postal del partit que encetava, allà pel mes d’Octubre, la nostra lliga: un Mercat Nou Magoria contra el Santa Eulàlia, que al final ha sigut el campió. Que lluny que està en el temps i que vívid en el record.
Aquell dia vaig veure per primera vegada al miki i als seus companys. Un miki que em va causar una gran impressió malgrat que el seu equip va acabar perdent. Un miki amb el que he trenat una subtil xarxa de complicitats i que ha estat sempre objecte del meva estima i la meva admiració. Un miki que deixa de ser juvenil per pujar al tren de la resta de la seva vida i li desitjo, sincerament, tota la sort del món. El treball, l’esforç i el compromís ja l’ha demostrat sobrerament i li seran molt útils per seguir fent gols decisius.
Bon viatge miki i fins aviat. En el meu equip ideal sempre tindràs un lloc.

Ankara no és Nova York

Inventari

Sense obligació, ho faig per devoció i penso ser tan parcial com la meva malaltissa neutralitat em permeti i fins que les pestanyes em facin mal.

A la prestatgeria de l’esquerra, costat Hospitalet, hem tingut un equip que s’ha anat revaloritzant a mesura que la Temporada avançava: el Santa Eulàlia que guanyant la lliga, s’ha convertit en el producte insígnia del nostre magatzem.

Al seu costat, però una mica més avall, un article d’altes prestacions, un valor segur que ha donat llum i color al nostre catàleg i ha estat un referent de captació per a la majoria de clients. Parlem, sens dubte, de l’Europa, la joia de la corona.

Dos prestatges més enllà, i a tocar del corral, un producte d’una solidesa indiscutible. Un conjunt d’elements de primer ordre: el Mercat Nou Magoria.
Un article que mai s’esgota.

També, i per desgràcia, hem tingut articles que ens els han venut a preu d’or i s’han esmicolat com la purpurina que ha acabat per endur-se el vent. Estic parlant del Jupiter, un globus ple d’aire que, a hores d’ara, deu estar més a prop de Saturn que de la Verneda.

Un altre fracàs: el Trajana, que ja va entrar al magatzem havent caducat i s’ha acabat podrint a les prestatgeries, sense atendre a raons ni a tècniques de reciclatge.

A la prestatgeria de sota i damunt uns palés perquè la humitat no les faci malbé, hi ha un munt de caixes tancades amb un rètol que diu: molt fràgil. No les penso obrir tot sol, demanaré ajuda no fos cas que se’m trenquin i tinguem un disgust.

I si no em quadra m’ho inventaré, que per això es deu dir Inventari.

Gol 100 per a la història

Qui vol pujar a la barca?

És preferible que duri molts anys

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca t’hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

M’he permès la llibertat de citar al meu company Vicenç Cuesta i transcriure el text que publica en el seu blog i que ens ha acompanyat al llarg de tota la Temporada que ara cloem.
Potser, amic Vicenç, el poema té raó i no és tant important arribar com el propi camí a recórrer. Potser el premi és tot allò que et passa i aprens fent el camí.
Llavors Itaca és com el Mcgufin de Hitchcock, només un pretext per explicar una història, una excusa per posar-se en marxa i veure móns que d’una altre manera mai gosaries ni imaginar.

Modestament

Ens hi tornem a posar

Quan des de la forma es veu el fons
M9M 1 - Europa 1

Em poso a escriure aquesta crònica sense saber el resultat entre el Sant Joan Baptista i el Santa Eulàlia. De fet, tan se val, a hores d’ara l’equip de l’Hospitalet és campió del grup 12, independentment del que hagi succeït a Sant Adrià de Besos.
Un campió incontestable i merescut, que ha fet una segona volta per emmarcar, sense cedir cap punt en els darrers disset partits. Una gesta realment admirable en una de les lligues més competides dels darrers anys i sens dubte, la millor de tota la segona divisió.
Desprès de l’empat de l’Europa a Magoria davant un brillant M9M tot ha quedat vist per a sentencia. L’Europa necessitava guanyar, si o si, per tenir opcions al liderat. El resultat que s’ha produït aplanava el camí cap al títol per a un Santa Eulàlia, que abans de jugar ja havia guanyat.
És molt difícil fer una crònica quan les emocions son tan fortes i presents. És realment complicat escriure sobre el que ha passat i intentar racionalitzar els fets quan els sentiments col·lapsen el teu pensament. Tens la estranya sensació que els dits no responen a les teves ordres, que hi ha una evident desconnexió entre el teu cervell i el teclat. Et mires fixament la pantalla de l’ordinador fins que el blanc de la pàgina word et fa mal als ulls i decideixes abaixar les parpelles. Aleshores un munt d’imatges et venent al cap, una cataracta de spams et passen per davant a una velocitat de vertigen, moments de joia, moments on tot semblava perdut, moments per a l’esperança, instants al llindar de l’abisme, moments i més moments condensats en el més petit interval de temps imaginable.
Quan aconsegueixes refer-te, veus com poc a poc la boira escampa i és, aleshores, quan fas el que has de fer.
I el que toca ara, és felicitar sense reserves, al Santa Eulàlia i desitjar-li molts èxits en el seu immediat futur a primera. Espero que sigui un digne representant de tots els equips, que amb el seu esforç i competitivitat, l’han fet millor. Un equip creix en funció del rival, i el Santa Eulàlia n’ha tingut d’una altíssima qualitat.
També toca treure’s el barret davant un Europa i un M9M que, aquesta mateixa tarda, ens han brindat un dels millors partits que he vist en molt de temps. Un espectacle per a paladars selectes que ens ha deixat a tots, repeteix-ho, a tots, un excel·lent gust de boca. Un digníssim final per a una Temporada de matricula “cum laude”. El que hem repetit al llarg de moltes jornades, la injustícia sagnant que només pugui pujar un sol equip d’aquest grup, doncs estic convençut que els 4 primers són, per a mi, equips de primera divisió i a més de la part alta.
Destacable, absolutament destacable, la lluita, la professionalitat i l’ètica del M9M, que han donat un exemple d’esportivitat deixant-se la pell al camp fins el darrer sospir i la penúltima de les rampes. Un equip que és capaç de buidar-se, de lliurar-se amb aquesta generositat pel simple fet de competir, és una de les millors imatges que m’enduc d’aquesta irrepetible Temporada.
L’Europa ho ha intentat fins l’últim moment. Ha estat viu fins el darrer minut del darrer partit de la darrera jornada. Ha fet una Temporada excepcional amb un futbol de luxe i amb alguns partits antològics, dignes de ser gravats en DVD i passats a les escoles per ensenyar que en pot ser de fàcil i espectacular el futbol.
Ha estat brillant en atac, però també en defensa. Ha tingut equilibri com a equip i una línia de mig camp impressionant. Ha tingut joc incisiu per bandes i laterals amb projecció. Ha tingut tot el que calia menys la sort, en moments puntuals, que li pertocava, encara que només fos per estadística.
A aquesta poca sort s’ha afegit la desgràcia de creuar-se amb un Santa Eulàlia “enxufat” que els hi ha barrat el pas en el tram final de la lliga, amb una trajectòria impecable i segurament irrepetible.
L’eufòria de la victòria o el desencís de la derrota tan sols dura unes hores. A partir de demà només hi haurà present i evidentment futur. Caldrà preparar-se pel que ha de venir, la disposició dels ulls en el cap dels éssers humans no deixa lloc a dubtes: estan col·locats a la part de davant i no a la part del darrera del cap, per alguna cosa serà.

En l’idioma dels sioux no hi ha cap paraula que vulgui dir adéu. Per això, i amb la predisposició a fer l’indi que em caracteritza, us dic arreveure i que els Grans Esperits us siguin sempre favorables.

Decapitell

Capitell

Conciliar el son

En matemàtiques, com en futbol un no entén les coses, sinó que s’acostuma a elles.

S'acosta el moment del geni

Pamukale

Eines bàsiques
La clau anglesa II

Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat.

L'estel s’eleva més amunt en contra del vent, no al seu favor.

Desprès d’un recompte electoral, només importa qui és el guanyador. Tots els altres són perdedors.

El preu de la grandesa és la responsabilitat.

Winston Churchill

Electrocardiograma

Pel Maig, cada dia un raig

Llet amarga

Arribat a aquest punt de la Temporada on el cos dona evidents símptomes de cansament pels esforços esmerçats i un ja comença a estar fins el capdamunt de pilota, és aleshores quan se’ns presenta puntualment davant nostre, la cara més amarga del futbol, el tràngol més traumàtic, el vessant més difícil d’assumir: les doloroses baixes.
Tots els equips, de tots els Clubs, de totes les categories i edats estan abocats, en aquestes dates, a desfer grups per fer-ne d’altres amb objectius, pretesament, més competitius, més tècnics, més alts, més forts, millors en definitiva.
Tot pas endavant, tot canvi deixa un munt de damnificats pel camí. Tota decisió, en un o altre sentit, provoca uns danys col·laterals difícils de contrarestar, compensar, controlar i fins i tot, preveure.
Són molts els joves, que a primers de Juny, hauran de deixar el Club en el que porten molts anys, per anar a buscar-se la vida, esportivament parlant, en altres clubs de la ciutat.
Aquests fets que haurien de ser bastant normals i de fàcil assimilació, esdevenen, en la majoria de casos, veritables drames per a les famílies que els pateixen.
Donar la baixa a un jugador, per motius purament esportius, no hauria de ser res d’extraordinari en la societat competitiva en la que ens movem. Ni extraordinari ni gens estrany, ja que tots nosaltres ens hem educat i hem mamat des de petitets la llet amarga de l’ambició desmesurada.
Un mateix pare que fomenta la competitivitat en el seu fill en vers als seus propis companys, que vol que el seu fill sigui el millor jugador de l’equip i, evidentment, millor que els rivals, és incapaç d’entendre la situació quan la baixa li donen al seu propi fill perquè n’arriba un de millor.
Finalment, no ens hauríem d’amoïnar gaire, una baixa sempre porta una alta, aquí o en qualsevol altre lloc. En un món d’equilibris és important adaptar-se als canvis. D’aquesta capacitat d’adaptació dependrà, en gran mesura, la nostra pròpia evolució.

Estranya forma de llegir