Postals de viatge
Postal Veterans: Ivan, Tuco, Brian
Com si del tripartit es tractés, amb tots els encerts i desencerts, aquests 3 nois han estat el pal de paller d’un equip que no ha tingut tota la sort que possiblement es mereixia. Aquests tres jugadors han sigut la locomotora, el pulmó oxigenant i l’eix vertebrador d’un col·lectiu, per moments, al llindar del caos. L’ànima d’un grup que ho havia de tenir tot i s’ha quedat a un pas del desencís més absolut.
L’altre dia, i a rel de veure publicada la seva foto, la de tot l’equip al diari Sport del 3 de Juny, vaig recordar el munt de vegades que he coincidit amb ells, junts o separats, pels diferents camps del nostre grup durant la disputa de la Lliga. Fes fred o calor, pluja o sol, ells hi eren. Consumidors compulsius de futbol, buscant, trobant i assistint als millors partits de la jornada, o si més no, als més interessants. Han estat, tots tres, uns bons companys de viatge. Junts hem fet una travessa inoblidable. Amb moments de gran impacte i sentidament viscuts i que, molt possiblement, ens acompanyin més enllà de l’àmbit purament esportiu.
Doneu records, de la meva part al Marc, Esteban, Bou, Ricard, Olav, Jose, Raúl, Miguel, Victor, Sohail, Felip i a tots els components d’aquest valuós equip.
dijous, 5 de juny del 2008
dimecres, 4 de juny del 2008
Postals de viatge
Postal Kapichi
La tercera imatge o postal, ha de ser evidentment, pel Kapichi. Un entrenador del que m’enduc una impressió fantàstica. Un entrenador/formador que amb el seu saber fer ha transmès als jugadors uns valors que els acompanyaran per sempre. Persones com ell són absolutament necessàries, ja no solament en el món del futbol, si no en tots els àmbits de la vida. La seva manera de ser, la seva forma de treballar, dignifica i enriqueix el nostre estimat esport.
Ara diu que el deixa momentàniament per motius laborals i d’estudis. Crec sincerament que nosaltres, com a col·lectiu, no ens podem permetre perdre persones com ell. Tan de bo aquesta absència voluntària sigui breu. Els que estimen aquest esport, els que valorem les coses més enllà dels resultats, els que pensem que el futbol és molt més que un simple joc. Tots aquests i especialment jo, esperarem ansiosos el seu retorn.
Postal Kapichi
La tercera imatge o postal, ha de ser evidentment, pel Kapichi. Un entrenador del que m’enduc una impressió fantàstica. Un entrenador/formador que amb el seu saber fer ha transmès als jugadors uns valors que els acompanyaran per sempre. Persones com ell són absolutament necessàries, ja no solament en el món del futbol, si no en tots els àmbits de la vida. La seva manera de ser, la seva forma de treballar, dignifica i enriqueix el nostre estimat esport.
Ara diu que el deixa momentàniament per motius laborals i d’estudis. Crec sincerament que nosaltres, com a col·lectiu, no ens podem permetre perdre persones com ell. Tan de bo aquesta absència voluntària sigui breu. Els que estimen aquest esport, els que valorem les coses més enllà dels resultats, els que pensem que el futbol és molt més que un simple joc. Tots aquests i especialment jo, esperarem ansiosos el seu retorn.
Postals de viatge
Postal Gery
A qui no vaig poder veure en aquell primer partit de lliga va ser al Gery, doncs estava lesionat i tampoc el vaig veure jugar en el següent, enfront la Barceloneta. No va participar en el terreny de joc amb els seus companys però no va parar d’encoratjar-los des de la grada durant els 90 minuts. Ho sé de primera mà perquè el tenia al costat encara que ell, en aquell moment, no ho sabes. Aleshores ja exercia de capità i líder, dins i fora del camp. Un gran capità que he pogut anar descobrint en el transcórrer de la competició i on sempre ha estat a un nivell altíssim, tan futbolística com humanament. Una persona excel·lent, que com el miki, aquest any també acaba la seva etapa de juvenil per encetar una nova i apassionant aventura en el món dels adults, on espero que segueixi creixent més enllà dels camps de futbol.
Postal Gery
A qui no vaig poder veure en aquell primer partit de lliga va ser al Gery, doncs estava lesionat i tampoc el vaig veure jugar en el següent, enfront la Barceloneta. No va participar en el terreny de joc amb els seus companys però no va parar d’encoratjar-los des de la grada durant els 90 minuts. Ho sé de primera mà perquè el tenia al costat encara que ell, en aquell moment, no ho sabes. Aleshores ja exercia de capità i líder, dins i fora del camp. Un gran capità que he pogut anar descobrint en el transcórrer de la competició i on sempre ha estat a un nivell altíssim, tan futbolística com humanament. Una persona excel·lent, que com el miki, aquest any també acaba la seva etapa de juvenil per encetar una nova i apassionant aventura en el món dels adults, on espero que segueixi creixent més enllà dels camps de futbol.
dilluns, 2 de juny del 2008
Moviments sense pilota
La pell de brau
" Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor.
(...)
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(...)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. "
Salvador Espriu
La pell de brau
" Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor.
(...)
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(...)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. "
Salvador Espriu
Postals de viatge
Postal miki
Una de les primeres imatges que em ve al cap, és la postal del partit que encetava, allà pel mes d’Octubre, la nostra lliga: un Mercat Nou Magoria contra el Santa Eulàlia, que al final ha sigut el campió. Que lluny que està en el temps i que vívid en el record.
Aquell dia vaig veure per primera vegada al miki i als seus companys. Un miki que em va causar una gran impressió malgrat que el seu equip va acabar perdent. Un miki amb el que he trenat una subtil xarxa de complicitats i que ha estat sempre objecte del meva estima i la meva admiració. Un miki que deixa de ser juvenil per pujar al tren de la resta de la seva vida i li desitjo, sincerament, tota la sort del món. El treball, l’esforç i el compromís ja l’ha demostrat sobrerament i li seran molt útils per seguir fent gols decisius.
Bon viatge miki i fins aviat. En el meu equip ideal sempre tindràs un lloc.
Postal miki
Una de les primeres imatges que em ve al cap, és la postal del partit que encetava, allà pel mes d’Octubre, la nostra lliga: un Mercat Nou Magoria contra el Santa Eulàlia, que al final ha sigut el campió. Que lluny que està en el temps i que vívid en el record.
Aquell dia vaig veure per primera vegada al miki i als seus companys. Un miki que em va causar una gran impressió malgrat que el seu equip va acabar perdent. Un miki amb el que he trenat una subtil xarxa de complicitats i que ha estat sempre objecte del meva estima i la meva admiració. Un miki que deixa de ser juvenil per pujar al tren de la resta de la seva vida i li desitjo, sincerament, tota la sort del món. El treball, l’esforç i el compromís ja l’ha demostrat sobrerament i li seran molt útils per seguir fent gols decisius.
Bon viatge miki i fins aviat. En el meu equip ideal sempre tindràs un lloc.
diumenge, 1 de juny del 2008
Inventari
Sense obligació, ho faig per devoció i penso ser tan parcial com la meva malaltissa neutralitat em permeti i fins que les pestanyes em facin mal.
A la prestatgeria de l’esquerra, costat Hospitalet, hem tingut un equip que s’ha anat revaloritzant a mesura que la Temporada avançava: el Santa Eulàlia que guanyant la lliga, s’ha convertit en el producte insígnia del nostre magatzem.
Al seu costat, però una mica més avall, un article d’altes prestacions, un valor segur que ha donat llum i color al nostre catàleg i ha estat un referent de captació per a la majoria de clients. Parlem, sens dubte, de l’Europa, la joia de la corona.
Dos prestatges més enllà, i a tocar del corral, un producte d’una solidesa indiscutible. Un conjunt d’elements de primer ordre: el Mercat Nou Magoria.
Un article que mai s’esgota.
També, i per desgràcia, hem tingut articles que ens els han venut a preu d’or i s’han esmicolat com la purpurina que ha acabat per endur-se el vent. Estic parlant del Jupiter, un globus ple d’aire que, a hores d’ara, deu estar més a prop de Saturn que de la Verneda.
Un altre fracàs: el Trajana, que ja va entrar al magatzem havent caducat i s’ha acabat podrint a les prestatgeries, sense atendre a raons ni a tècniques de reciclatge.
A la prestatgeria de sota i damunt uns palés perquè la humitat no les faci malbé, hi ha un munt de caixes tancades amb un rètol que diu: molt fràgil. No les penso obrir tot sol, demanaré ajuda no fos cas que se’m trenquin i tinguem un disgust.
I si no em quadra m’ho inventaré, que per això es deu dir Inventari.
Sense obligació, ho faig per devoció i penso ser tan parcial com la meva malaltissa neutralitat em permeti i fins que les pestanyes em facin mal.
A la prestatgeria de l’esquerra, costat Hospitalet, hem tingut un equip que s’ha anat revaloritzant a mesura que la Temporada avançava: el Santa Eulàlia que guanyant la lliga, s’ha convertit en el producte insígnia del nostre magatzem.
Al seu costat, però una mica més avall, un article d’altes prestacions, un valor segur que ha donat llum i color al nostre catàleg i ha estat un referent de captació per a la majoria de clients. Parlem, sens dubte, de l’Europa, la joia de la corona.
Dos prestatges més enllà, i a tocar del corral, un producte d’una solidesa indiscutible. Un conjunt d’elements de primer ordre: el Mercat Nou Magoria.
Un article que mai s’esgota.
També, i per desgràcia, hem tingut articles que ens els han venut a preu d’or i s’han esmicolat com la purpurina que ha acabat per endur-se el vent. Estic parlant del Jupiter, un globus ple d’aire que, a hores d’ara, deu estar més a prop de Saturn que de la Verneda.
Un altre fracàs: el Trajana, que ja va entrar al magatzem havent caducat i s’ha acabat podrint a les prestatgeries, sense atendre a raons ni a tècniques de reciclatge.
A la prestatgeria de sota i damunt uns palés perquè la humitat no les faci malbé, hi ha un munt de caixes tancades amb un rètol que diu: molt fràgil. No les penso obrir tot sol, demanaré ajuda no fos cas que se’m trenquin i tinguem un disgust.
I si no em quadra m’ho inventaré, que per això es deu dir Inventari.
És preferible que duri molts anys
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca t’hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
M’he permès la llibertat de citar al meu company Vicenç Cuesta i transcriure el text que publica en el seu blog i que ens ha acompanyat al llarg de tota la Temporada que ara cloem.
Potser, amic Vicenç, el poema té raó i no és tant important arribar com el propi camí a recórrer. Potser el premi és tot allò que et passa i aprens fent el camí.
Llavors Itaca és com el Mcgufin de Hitchcock, només un pretext per explicar una història, una excusa per posar-se en marxa i veure móns que d’una altre manera mai gosaries ni imaginar.
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca t’hagi enganyat.
Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.
M’he permès la llibertat de citar al meu company Vicenç Cuesta i transcriure el text que publica en el seu blog i que ens ha acompanyat al llarg de tota la Temporada que ara cloem.
Potser, amic Vicenç, el poema té raó i no és tant important arribar com el propi camí a recórrer. Potser el premi és tot allò que et passa i aprens fent el camí.
Llavors Itaca és com el Mcgufin de Hitchcock, només un pretext per explicar una història, una excusa per posar-se en marxa i veure móns que d’una altre manera mai gosaries ni imaginar.
dissabte, 31 de maig del 2008
Quan des de la forma es veu el fons
M9M 1 - Europa 1
Em poso a escriure aquesta crònica sense saber el resultat entre el Sant Joan Baptista i el Santa Eulàlia. De fet, tan se val, a hores d’ara l’equip de l’Hospitalet és campió del grup 12, independentment del que hagi succeït a Sant Adrià de Besos.
Un campió incontestable i merescut, que ha fet una segona volta per emmarcar, sense cedir cap punt en els darrers disset partits. Una gesta realment admirable en una de les lligues més competides dels darrers anys i sens dubte, la millor de tota la segona divisió.
Desprès de l’empat de l’Europa a Magoria davant un brillant M9M tot ha quedat vist per a sentencia. L’Europa necessitava guanyar, si o si, per tenir opcions al liderat. El resultat que s’ha produït aplanava el camí cap al títol per a un Santa Eulàlia, que abans de jugar ja havia guanyat.
És molt difícil fer una crònica quan les emocions son tan fortes i presents. És realment complicat escriure sobre el que ha passat i intentar racionalitzar els fets quan els sentiments col·lapsen el teu pensament. Tens la estranya sensació que els dits no responen a les teves ordres, que hi ha una evident desconnexió entre el teu cervell i el teclat. Et mires fixament la pantalla de l’ordinador fins que el blanc de la pàgina word et fa mal als ulls i decideixes abaixar les parpelles. Aleshores un munt d’imatges et venent al cap, una cataracta de spams et passen per davant a una velocitat de vertigen, moments de joia, moments on tot semblava perdut, moments per a l’esperança, instants al llindar de l’abisme, moments i més moments condensats en el més petit interval de temps imaginable.
Quan aconsegueixes refer-te, veus com poc a poc la boira escampa i és, aleshores, quan fas el que has de fer.
I el que toca ara, és felicitar sense reserves, al Santa Eulàlia i desitjar-li molts èxits en el seu immediat futur a primera. Espero que sigui un digne representant de tots els equips, que amb el seu esforç i competitivitat, l’han fet millor. Un equip creix en funció del rival, i el Santa Eulàlia n’ha tingut d’una altíssima qualitat.
També toca treure’s el barret davant un Europa i un M9M que, aquesta mateixa tarda, ens han brindat un dels millors partits que he vist en molt de temps. Un espectacle per a paladars selectes que ens ha deixat a tots, repeteix-ho, a tots, un excel·lent gust de boca. Un digníssim final per a una Temporada de matricula “cum laude”. El que hem repetit al llarg de moltes jornades, la injustícia sagnant que només pugui pujar un sol equip d’aquest grup, doncs estic convençut que els 4 primers són, per a mi, equips de primera divisió i a més de la part alta.
Destacable, absolutament destacable, la lluita, la professionalitat i l’ètica del M9M, que han donat un exemple d’esportivitat deixant-se la pell al camp fins el darrer sospir i la penúltima de les rampes. Un equip que és capaç de buidar-se, de lliurar-se amb aquesta generositat pel simple fet de competir, és una de les millors imatges que m’enduc d’aquesta irrepetible Temporada.
L’Europa ho ha intentat fins l’últim moment. Ha estat viu fins el darrer minut del darrer partit de la darrera jornada. Ha fet una Temporada excepcional amb un futbol de luxe i amb alguns partits antològics, dignes de ser gravats en DVD i passats a les escoles per ensenyar que en pot ser de fàcil i espectacular el futbol.
Ha estat brillant en atac, però també en defensa. Ha tingut equilibri com a equip i una línia de mig camp impressionant. Ha tingut joc incisiu per bandes i laterals amb projecció. Ha tingut tot el que calia menys la sort, en moments puntuals, que li pertocava, encara que només fos per estadística.
A aquesta poca sort s’ha afegit la desgràcia de creuar-se amb un Santa Eulàlia “enxufat” que els hi ha barrat el pas en el tram final de la lliga, amb una trajectòria impecable i segurament irrepetible.
L’eufòria de la victòria o el desencís de la derrota tan sols dura unes hores. A partir de demà només hi haurà present i evidentment futur. Caldrà preparar-se pel que ha de venir, la disposició dels ulls en el cap dels éssers humans no deixa lloc a dubtes: estan col·locats a la part de davant i no a la part del darrera del cap, per alguna cosa serà.
En l’idioma dels sioux no hi ha cap paraula que vulgui dir adéu. Per això, i amb la predisposició a fer l’indi que em caracteritza, us dic arreveure i que els Grans Esperits us siguin sempre favorables.
M9M 1 - Europa 1
Em poso a escriure aquesta crònica sense saber el resultat entre el Sant Joan Baptista i el Santa Eulàlia. De fet, tan se val, a hores d’ara l’equip de l’Hospitalet és campió del grup 12, independentment del que hagi succeït a Sant Adrià de Besos.
Un campió incontestable i merescut, que ha fet una segona volta per emmarcar, sense cedir cap punt en els darrers disset partits. Una gesta realment admirable en una de les lligues més competides dels darrers anys i sens dubte, la millor de tota la segona divisió.
Desprès de l’empat de l’Europa a Magoria davant un brillant M9M tot ha quedat vist per a sentencia. L’Europa necessitava guanyar, si o si, per tenir opcions al liderat. El resultat que s’ha produït aplanava el camí cap al títol per a un Santa Eulàlia, que abans de jugar ja havia guanyat.
És molt difícil fer una crònica quan les emocions son tan fortes i presents. És realment complicat escriure sobre el que ha passat i intentar racionalitzar els fets quan els sentiments col·lapsen el teu pensament. Tens la estranya sensació que els dits no responen a les teves ordres, que hi ha una evident desconnexió entre el teu cervell i el teclat. Et mires fixament la pantalla de l’ordinador fins que el blanc de la pàgina word et fa mal als ulls i decideixes abaixar les parpelles. Aleshores un munt d’imatges et venent al cap, una cataracta de spams et passen per davant a una velocitat de vertigen, moments de joia, moments on tot semblava perdut, moments per a l’esperança, instants al llindar de l’abisme, moments i més moments condensats en el més petit interval de temps imaginable.
Quan aconsegueixes refer-te, veus com poc a poc la boira escampa i és, aleshores, quan fas el que has de fer.
I el que toca ara, és felicitar sense reserves, al Santa Eulàlia i desitjar-li molts èxits en el seu immediat futur a primera. Espero que sigui un digne representant de tots els equips, que amb el seu esforç i competitivitat, l’han fet millor. Un equip creix en funció del rival, i el Santa Eulàlia n’ha tingut d’una altíssima qualitat.
També toca treure’s el barret davant un Europa i un M9M que, aquesta mateixa tarda, ens han brindat un dels millors partits que he vist en molt de temps. Un espectacle per a paladars selectes que ens ha deixat a tots, repeteix-ho, a tots, un excel·lent gust de boca. Un digníssim final per a una Temporada de matricula “cum laude”. El que hem repetit al llarg de moltes jornades, la injustícia sagnant que només pugui pujar un sol equip d’aquest grup, doncs estic convençut que els 4 primers són, per a mi, equips de primera divisió i a més de la part alta.
Destacable, absolutament destacable, la lluita, la professionalitat i l’ètica del M9M, que han donat un exemple d’esportivitat deixant-se la pell al camp fins el darrer sospir i la penúltima de les rampes. Un equip que és capaç de buidar-se, de lliurar-se amb aquesta generositat pel simple fet de competir, és una de les millors imatges que m’enduc d’aquesta irrepetible Temporada.
L’Europa ho ha intentat fins l’últim moment. Ha estat viu fins el darrer minut del darrer partit de la darrera jornada. Ha fet una Temporada excepcional amb un futbol de luxe i amb alguns partits antològics, dignes de ser gravats en DVD i passats a les escoles per ensenyar que en pot ser de fàcil i espectacular el futbol.
Ha estat brillant en atac, però també en defensa. Ha tingut equilibri com a equip i una línia de mig camp impressionant. Ha tingut joc incisiu per bandes i laterals amb projecció. Ha tingut tot el que calia menys la sort, en moments puntuals, que li pertocava, encara que només fos per estadística.
A aquesta poca sort s’ha afegit la desgràcia de creuar-se amb un Santa Eulàlia “enxufat” que els hi ha barrat el pas en el tram final de la lliga, amb una trajectòria impecable i segurament irrepetible.
L’eufòria de la victòria o el desencís de la derrota tan sols dura unes hores. A partir de demà només hi haurà present i evidentment futur. Caldrà preparar-se pel que ha de venir, la disposició dels ulls en el cap dels éssers humans no deixa lloc a dubtes: estan col·locats a la part de davant i no a la part del darrera del cap, per alguna cosa serà.
En l’idioma dels sioux no hi ha cap paraula que vulgui dir adéu. Per això, i amb la predisposició a fer l’indi que em caracteritza, us dic arreveure i que els Grans Esperits us siguin sempre favorables.
divendres, 30 de maig del 2008
Eines bàsiques
La clau anglesa II
Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat.
L'estel s’eleva més amunt en contra del vent, no al seu favor.
Desprès d’un recompte electoral, només importa qui és el guanyador. Tots els altres són perdedors.
El preu de la grandesa és la responsabilitat.
Winston Churchill
La clau anglesa II
Un optimista veu una oportunitat en tota calamitat, un pessimista veu una calamitat en tota oportunitat.
L'estel s’eleva més amunt en contra del vent, no al seu favor.
Desprès d’un recompte electoral, només importa qui és el guanyador. Tots els altres són perdedors.
El preu de la grandesa és la responsabilitat.
Winston Churchill
dijous, 29 de maig del 2008
Llet amarga
Arribat a aquest punt de la Temporada on el cos dona evidents símptomes de cansament pels esforços esmerçats i un ja comença a estar fins el capdamunt de pilota, és aleshores quan se’ns presenta puntualment davant nostre, la cara més amarga del futbol, el tràngol més traumàtic, el vessant més difícil d’assumir: les doloroses baixes.
Tots els equips, de tots els Clubs, de totes les categories i edats estan abocats, en aquestes dates, a desfer grups per fer-ne d’altres amb objectius, pretesament, més competitius, més tècnics, més alts, més forts, millors en definitiva.
Tot pas endavant, tot canvi deixa un munt de damnificats pel camí. Tota decisió, en un o altre sentit, provoca uns danys col·laterals difícils de contrarestar, compensar, controlar i fins i tot, preveure.
Són molts els joves, que a primers de Juny, hauran de deixar el Club en el que porten molts anys, per anar a buscar-se la vida, esportivament parlant, en altres clubs de la ciutat.
Aquests fets que haurien de ser bastant normals i de fàcil assimilació, esdevenen, en la majoria de casos, veritables drames per a les famílies que els pateixen.
Donar la baixa a un jugador, per motius purament esportius, no hauria de ser res d’extraordinari en la societat competitiva en la que ens movem. Ni extraordinari ni gens estrany, ja que tots nosaltres ens hem educat i hem mamat des de petitets la llet amarga de l’ambició desmesurada.
Un mateix pare que fomenta la competitivitat en el seu fill en vers als seus propis companys, que vol que el seu fill sigui el millor jugador de l’equip i, evidentment, millor que els rivals, és incapaç d’entendre la situació quan la baixa li donen al seu propi fill perquè n’arriba un de millor.
Finalment, no ens hauríem d’amoïnar gaire, una baixa sempre porta una alta, aquí o en qualsevol altre lloc. En un món d’equilibris és important adaptar-se als canvis. D’aquesta capacitat d’adaptació dependrà, en gran mesura, la nostra pròpia evolució.
Arribat a aquest punt de la Temporada on el cos dona evidents símptomes de cansament pels esforços esmerçats i un ja comença a estar fins el capdamunt de pilota, és aleshores quan se’ns presenta puntualment davant nostre, la cara més amarga del futbol, el tràngol més traumàtic, el vessant més difícil d’assumir: les doloroses baixes.
Tots els equips, de tots els Clubs, de totes les categories i edats estan abocats, en aquestes dates, a desfer grups per fer-ne d’altres amb objectius, pretesament, més competitius, més tècnics, més alts, més forts, millors en definitiva.
Tot pas endavant, tot canvi deixa un munt de damnificats pel camí. Tota decisió, en un o altre sentit, provoca uns danys col·laterals difícils de contrarestar, compensar, controlar i fins i tot, preveure.
Són molts els joves, que a primers de Juny, hauran de deixar el Club en el que porten molts anys, per anar a buscar-se la vida, esportivament parlant, en altres clubs de la ciutat.
Aquests fets que haurien de ser bastant normals i de fàcil assimilació, esdevenen, en la majoria de casos, veritables drames per a les famílies que els pateixen.
Donar la baixa a un jugador, per motius purament esportius, no hauria de ser res d’extraordinari en la societat competitiva en la que ens movem. Ni extraordinari ni gens estrany, ja que tots nosaltres ens hem educat i hem mamat des de petitets la llet amarga de l’ambició desmesurada.
Un mateix pare que fomenta la competitivitat en el seu fill en vers als seus propis companys, que vol que el seu fill sigui el millor jugador de l’equip i, evidentment, millor que els rivals, és incapaç d’entendre la situació quan la baixa li donen al seu propi fill perquè n’arriba un de millor.
Finalment, no ens hauríem d’amoïnar gaire, una baixa sempre porta una alta, aquí o en qualsevol altre lloc. En un món d’equilibris és important adaptar-se als canvis. D’aquesta capacitat d’adaptació dependrà, en gran mesura, la nostra pròpia evolució.
dimecres, 28 de maig del 2008
Borges y yo
Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografía del siglo XVII, las etimologías, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Sería exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición. Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mí podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser piedra y el tigre un tigre. Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologías del arrabal a los juegos con el tiempo y con lo infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.
No sé cuál de los dos escribe esta página.
Texte de Borges
Al otro, a Borges, es a quien le ocurren las cosas. Yo camino por Buenos Aires y me demoro, acaso ya mecánicamente, para mirar el arco de un zaguán y la puerta cancel; de Borges tengo noticias por el correo y veo su nombre en una terna de profesores o en un diccionario biográfico. Me gustan los relojes de arena, los mapas, la tipografía del siglo XVII, las etimologías, el sabor del café y la prosa de Stevenson; el otro comparte esas preferencias, pero de un modo vanidoso que las convierte en atributos de un actor. Sería exagerado afirmar que nuestra relación es hostil; yo vivo, yo me dejo vivir para que Borges pueda tramar su literatura y esa literatura me justifica. Nada me cuesta confesar que ha logrado ciertas páginas válidas, pero esas páginas no me pueden salvar, quizá porque lo bueno ya no es de nadie, ni siquiera del otro, sino del lenguaje o la tradición. Por lo demás, yo estoy destinado a perderme, definitivamente, y sólo algún instante de mí podrá sobrevivir en el otro. Poco a poco voy cediéndole todo, aunque me consta su perversa costumbre de falsear y magnificar. Spinoza entendió que todas las cosas quieren perseverar en su ser; la piedra eternamente quiere ser piedra y el tigre un tigre. Yo he de quedar en Borges, no en mí (si es que alguien soy), pero me reconozco menos en sus libros que en muchos otros o que en el laborioso rasgueo de una guitarra. Hace años yo traté de librarme de él y pasé de las mitologías del arrabal a los juegos con el tiempo y con lo infinito, pero esos juegos son de Borges ahora y tendré que idear otras cosas. Así mi vida es una fuga y todo lo pierdo y todo es del olvido, o del otro.
No sé cuál de los dos escribe esta página.
Texte de Borges
dimarts, 27 de maig del 2008
Les salines de la Vila
Antigament la sal era un be molt apreciat, tan que s’acostumava a pagar als legionaris romans amb aquest condiment, d’aquí el nom de salari, que feia referència justament, a la retribució setmanal pels serveis prestats.
Aquest be, el podien bescanviar, aleshores, per altres bens de primera o segona necessitat, segons els hi convenia.
La sal era tan valuosa com l’or i, en conseqüència, les salines tan o més importants que les mines d’or. Per tot això, les viles que posseïen salines eren les més prosperes de tot l’Imperi.
Com han canviat les coses, de be preuat i necessari fa dos segles, a la caiguda en desgràcia actual. Ara la sal és sinònim d’hipertensió i un dels principals factors determinants en els infarts i altres malalties circulatòries. La sal està estigmatitzada i és sistemàticament rebutjada per els seus efectes negatius per a la salut.
La sal ha deixat de ser bàsica i necessària i les viles amb salines no saben que fer amb ella. Un producte tan nociu i perjudicial ja fa temps que ha deixat de ser un benefici per acabar sent un problema. El reduït us de la sal i la seva minsa sortida comercial fa que aquesta s’acumuli perillosament filtrant-se en el terreny contaminant els aqüífers i fent malbé les collites.
La vila que tingui salines està realment perduda i haurà, si vol sobreviure, actuar ràpid i en conseqüència.
Antigament la sal era un be molt apreciat, tan que s’acostumava a pagar als legionaris romans amb aquest condiment, d’aquí el nom de salari, que feia referència justament, a la retribució setmanal pels serveis prestats.
Aquest be, el podien bescanviar, aleshores, per altres bens de primera o segona necessitat, segons els hi convenia.
La sal era tan valuosa com l’or i, en conseqüència, les salines tan o més importants que les mines d’or. Per tot això, les viles que posseïen salines eren les més prosperes de tot l’Imperi.
Com han canviat les coses, de be preuat i necessari fa dos segles, a la caiguda en desgràcia actual. Ara la sal és sinònim d’hipertensió i un dels principals factors determinants en els infarts i altres malalties circulatòries. La sal està estigmatitzada i és sistemàticament rebutjada per els seus efectes negatius per a la salut.
La sal ha deixat de ser bàsica i necessària i les viles amb salines no saben que fer amb ella. Un producte tan nociu i perjudicial ja fa temps que ha deixat de ser un benefici per acabar sent un problema. El reduït us de la sal i la seva minsa sortida comercial fa que aquesta s’acumuli perillosament filtrant-se en el terreny contaminant els aqüífers i fent malbé les collites.
La vila que tingui salines està realment perduda i haurà, si vol sobreviure, actuar ràpid i en conseqüència.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)