La mosca
dilluns, 17 de març del 2008
La ferida lluminosa
Europa 1 - Barceloneta 1
Si hi ha un esport injust, aquest no és un altre que el futbol. Si hi ha un esport semblant a la vida, aquest no és un altre que el mateix futbol. Quantes vegades, malgrat l’esforç esmerçat, les coses se’t giren i no et surten com haurien de sortir? Quantes vegades el teu sacrifici i els teus arguments es queden sense recompensa? Doncs el futbol és el cru i fred mirall d’aquesta realitat. En qualsevol altre esport: es digui bàsquet, hoquei, handbol, etc. l’equip que juga millor durant tot el partit, al final acaba guanyant. En el futbol, en canvi, pots estar-ho fent molt bé durant 89 minuts i perdre el partit. O pots estar-ho fent molt malament gran part del temps i en un cop de sort endur-te un premi immerescut.
Superada aquesta reflexió prèvia i necessària he de confessar que ahir vaig veure al futur campió de lliga. Mai, durant tota la Temporada, ho he tingut tan profundament clar. L’Àliga ahir va ser un espectacle. Dos equips, un en plenitud de forma i ambició i l’altre en plenitud de forma però sense capacitat d’actuació, ens van oferir un dels millors partits que he pogut veure en el que portem de lliga, i us asseguro que n’he vist molts. Totes les propostes varen partir de l’Europa, totes les iniciatives eren de l’equip local, el 90% de les ocasions varen ser de l’Europa, els arguments van ser dels locals, el mig camp va ser de l’Europa, la pilota va ser de l’Europa i només les aturades decisives i la sort va ser de l’equip visitant.
L’Europa va fer el que devia. També el que se li suposava i exigia. Va voler guanyar el partit i només la poca fortuna i un error arbitral molt greu ho varen impedir.
No acostumo a parlar del fet arbitral i de la seva destresa o preparació per treure endavant els partits. Són arbitres de segona divisió i per tant amb moltes moltíssimes mancances. Però no és comparable els errors que cometen els jugadors, que només els afecta a ells mateixos i al propi equip, que els errors dels arbitres que afecten a tercers i que poden canviar el signe d’un partit i fins i tot d’un Campionat. Es diu i és popular que un àrbitre no rectifica mai. Doncs no anem bé. Precisament una de les característiques que distingeix a l’ésser humà dels altres éssers anomenats irracionals és la seva capacitat de reconèixer l’error i rectificar. Perquè un àrbitre no pot donar marxa enrere si el seu error és d’una evidència inapel·lable? Perquè aquest entossudiment en portar el mal comès fins a les ultimes conseqüències? Perquè s’acosta l’àrbitre a la irracionalitat amb les seves decisions deshumanitzant-lo? Moltes preguntes sense cap resposta. I desgraciadament, alguns errors irreparables.
Pel que respecta a les reaccions que desperten certes decisions arbitrals i sense ànim de justificar-les, però tampoc amb la intenció d’obviar-les, hem de convenir que tota acció comporta una reacció. El més difícil és encotillar, mesurar i valorar la magnitud de la reacció. Si una acció és injusta, la reacció que provoca ha de ser forçosament justa? Si una acció és desmesurada, incompetent, injustificada, inexplicable i feridora, la reacció que provoca ha de ser tèbia, controlada i dintre dels paràmetres de les bones maneres i les bones costums? Si la injustícia la rep un jove de 17 anys, desprès d’un esforç continuat i extenuant de més de 90 minuts, si en aquell moment hi ha moltes coses en joc, si en aquell precís instant s’ensorra el treball esgotador de 200 dies i 40000 minuts. Si tot això passa amb impunitat i traidoría, qui serà més culpable: el provocador o el que cau en aquesta provocació? O ho seran tots dos?
Si esteu interessats en la política internacional i si seguiu les informacions als telenoticies i a la premsa, com qualificaríeu les imatges dels Monjos Tibetans, models de persones no violentes, llençant pedres contra els aparadors i tombant cotxes pels carrers del Tibet? És reprovable la seva conducta? És gratuïta la seva resposta? És innecessària i denunciable la seva actitud de ràbia davant la injusta opressió xinesa?
Està clar que sense rebel·lia, sense revolta no hi ha progrés possible. L’ésser humà avança en oposició a les situacions i als actes d’injustícia. Així ha estat històricament i així espero que ho sigui en un futur pel bé general i el del futbol, que ens ocupa, en particular.
Doncs reprenent el fil que he deixat unes quantes línies més amunt i tornant al partit, que uns volien guanyar i els altres no volien perdre, va tenir com a resultat un injust empat. Poc premi per a tants mèrits acumulats. Minsa recompensa per a tants arguments proposats per un Europa que va passar per damunt d’una Barceloneta que no podia fer més que defendre’s i que pràcticament no va passar de mig camp en tota la segona part. Un Europa que va ser ahir un clar dominador en tots els aspectes del partit, menys en el que en futbol acaba sent decisiu: el marcador. Però, malgrat tot, un empat que permet seguir sumant i un punt aconseguit per a seguir somiant.
La Barceloneta ahir va dir adéu a la lliga amb un escarransit joc i una actitud de comparsa molt lluny del que se li suposava fa només unes setmanes. Decepcionant final per a uns i esperançador futur per als altres.
Per acabar i més enllà de la tirania dels resultats, en el futbol passa com a l’escola, que de tant en tant es plantegen unes proves d’avaluació per saber si l’alumne progressa o no, si l’aprenentatge va per bon camí, si els conceptes adquirits són els que corresponen. En resum, per saber si anem o no anem bé. Són tests decisius per copsar el grau de coneixements de l’alumne.
Partits com el d’ahir són una prova de qualitat, que més enllà dels punts en joc, ens dona l’autentica dimensió, no solament futbolística, sinó com a persones dels jugadors que hi participen. Nota i nota alta.
No em vull allargar més, he de pujar a “La diligència”
Europa 1 - Barceloneta 1
Si hi ha un esport injust, aquest no és un altre que el futbol. Si hi ha un esport semblant a la vida, aquest no és un altre que el mateix futbol. Quantes vegades, malgrat l’esforç esmerçat, les coses se’t giren i no et surten com haurien de sortir? Quantes vegades el teu sacrifici i els teus arguments es queden sense recompensa? Doncs el futbol és el cru i fred mirall d’aquesta realitat. En qualsevol altre esport: es digui bàsquet, hoquei, handbol, etc. l’equip que juga millor durant tot el partit, al final acaba guanyant. En el futbol, en canvi, pots estar-ho fent molt bé durant 89 minuts i perdre el partit. O pots estar-ho fent molt malament gran part del temps i en un cop de sort endur-te un premi immerescut.
Superada aquesta reflexió prèvia i necessària he de confessar que ahir vaig veure al futur campió de lliga. Mai, durant tota la Temporada, ho he tingut tan profundament clar. L’Àliga ahir va ser un espectacle. Dos equips, un en plenitud de forma i ambició i l’altre en plenitud de forma però sense capacitat d’actuació, ens van oferir un dels millors partits que he pogut veure en el que portem de lliga, i us asseguro que n’he vist molts. Totes les propostes varen partir de l’Europa, totes les iniciatives eren de l’equip local, el 90% de les ocasions varen ser de l’Europa, els arguments van ser dels locals, el mig camp va ser de l’Europa, la pilota va ser de l’Europa i només les aturades decisives i la sort va ser de l’equip visitant.
L’Europa va fer el que devia. També el que se li suposava i exigia. Va voler guanyar el partit i només la poca fortuna i un error arbitral molt greu ho varen impedir.
No acostumo a parlar del fet arbitral i de la seva destresa o preparació per treure endavant els partits. Són arbitres de segona divisió i per tant amb moltes moltíssimes mancances. Però no és comparable els errors que cometen els jugadors, que només els afecta a ells mateixos i al propi equip, que els errors dels arbitres que afecten a tercers i que poden canviar el signe d’un partit i fins i tot d’un Campionat. Es diu i és popular que un àrbitre no rectifica mai. Doncs no anem bé. Precisament una de les característiques que distingeix a l’ésser humà dels altres éssers anomenats irracionals és la seva capacitat de reconèixer l’error i rectificar. Perquè un àrbitre no pot donar marxa enrere si el seu error és d’una evidència inapel·lable? Perquè aquest entossudiment en portar el mal comès fins a les ultimes conseqüències? Perquè s’acosta l’àrbitre a la irracionalitat amb les seves decisions deshumanitzant-lo? Moltes preguntes sense cap resposta. I desgraciadament, alguns errors irreparables.
Pel que respecta a les reaccions que desperten certes decisions arbitrals i sense ànim de justificar-les, però tampoc amb la intenció d’obviar-les, hem de convenir que tota acció comporta una reacció. El més difícil és encotillar, mesurar i valorar la magnitud de la reacció. Si una acció és injusta, la reacció que provoca ha de ser forçosament justa? Si una acció és desmesurada, incompetent, injustificada, inexplicable i feridora, la reacció que provoca ha de ser tèbia, controlada i dintre dels paràmetres de les bones maneres i les bones costums? Si la injustícia la rep un jove de 17 anys, desprès d’un esforç continuat i extenuant de més de 90 minuts, si en aquell moment hi ha moltes coses en joc, si en aquell precís instant s’ensorra el treball esgotador de 200 dies i 40000 minuts. Si tot això passa amb impunitat i traidoría, qui serà més culpable: el provocador o el que cau en aquesta provocació? O ho seran tots dos?
Si esteu interessats en la política internacional i si seguiu les informacions als telenoticies i a la premsa, com qualificaríeu les imatges dels Monjos Tibetans, models de persones no violentes, llençant pedres contra els aparadors i tombant cotxes pels carrers del Tibet? És reprovable la seva conducta? És gratuïta la seva resposta? És innecessària i denunciable la seva actitud de ràbia davant la injusta opressió xinesa?
Està clar que sense rebel·lia, sense revolta no hi ha progrés possible. L’ésser humà avança en oposició a les situacions i als actes d’injustícia. Així ha estat històricament i així espero que ho sigui en un futur pel bé general i el del futbol, que ens ocupa, en particular.
Doncs reprenent el fil que he deixat unes quantes línies més amunt i tornant al partit, que uns volien guanyar i els altres no volien perdre, va tenir com a resultat un injust empat. Poc premi per a tants mèrits acumulats. Minsa recompensa per a tants arguments proposats per un Europa que va passar per damunt d’una Barceloneta que no podia fer més que defendre’s i que pràcticament no va passar de mig camp en tota la segona part. Un Europa que va ser ahir un clar dominador en tots els aspectes del partit, menys en el que en futbol acaba sent decisiu: el marcador. Però, malgrat tot, un empat que permet seguir sumant i un punt aconseguit per a seguir somiant.
La Barceloneta ahir va dir adéu a la lliga amb un escarransit joc i una actitud de comparsa molt lluny del que se li suposava fa només unes setmanes. Decepcionant final per a uns i esperançador futur per als altres.
Per acabar i més enllà de la tirania dels resultats, en el futbol passa com a l’escola, que de tant en tant es plantegen unes proves d’avaluació per saber si l’alumne progressa o no, si l’aprenentatge va per bon camí, si els conceptes adquirits són els que corresponen. En resum, per saber si anem o no anem bé. Són tests decisius per copsar el grau de coneixements de l’alumne.
Partits com el d’ahir són una prova de qualitat, que més enllà dels punts en joc, ens dona l’autentica dimensió, no solament futbolística, sinó com a persones dels jugadors que hi participen. Nota i nota alta.
No em vull allargar més, he de pujar a “La diligència”
diumenge, 16 de març del 2008
Motius de la violència (II)
La psicòloga Adriana Fabiani parla de les grades com a una metàfora de la societat i d’associacions per “amors comuns: als colors del club, als jugadors, allò que pertany a l’esfera del mite; el que tenen de paradoxal aquestes aliances és que igual que es pot compartir la il•lusió per guanyar el partit, es comparteix l’eufòria, s’oblida el motiu privat de pertinença al grup i es transmet la força al grup –la massa-, en aquesta diversitat de persones la responsabilitat ja no s’assumeix com a privada, per això davant un gest violent s’actua per identificació amb l’altre; un gest porta un acte, un cop. El que és més important diferenciar és que hi ha un ‘in crescendo’ per els actes de violència; en això la grada és una metàfora de la societat, en alguns casos s’anomena reflex. O representació actual del que foren, en temps passats, els cors en els teatres grecs”.
La psicòloga Adriana Fabiani parla de les grades com a una metàfora de la societat i d’associacions per “amors comuns: als colors del club, als jugadors, allò que pertany a l’esfera del mite; el que tenen de paradoxal aquestes aliances és que igual que es pot compartir la il•lusió per guanyar el partit, es comparteix l’eufòria, s’oblida el motiu privat de pertinença al grup i es transmet la força al grup –la massa-, en aquesta diversitat de persones la responsabilitat ja no s’assumeix com a privada, per això davant un gest violent s’actua per identificació amb l’altre; un gest porta un acte, un cop. El que és més important diferenciar és que hi ha un ‘in crescendo’ per els actes de violència; en això la grada és una metàfora de la societat, en alguns casos s’anomena reflex. O representació actual del que foren, en temps passats, els cors en els teatres grecs”.
dissabte, 15 de març del 2008
Sense autoestima, apareixen els fantasmes
Hospitalet At. 3 – Jupiter 1
Només una setmana li ha durat el liderat del Grup 12 al Jupiter. Només una setmana d’anomalia segons el criteri, expressat en l’escrit d’aquest matí, que un equip de primer any no acostuma a reeixir en la Temporada del seu debut. Avui si que hem vist al Jupiter de primer any. Un equip tou i que no ha trobat, al llarg de la competició, les eines necessaris per resoldre problemes. Estan tan acostumats a que en els partits difícils o complicats siguin jugadors aliens a l’equip els que els hi treguin les castanyes del foc, que davant la mínima adversitat pleguen veles i són incapaços de redreçar les dinàmiques negatives que es puguin donar. Era d’esperar i, sense cap mena de dubte, la moneda de canvi més lògica a tant incoherent conducta. Si es vol fer un equip sòlid, si es vol preparar un conjunt solvent amb veritables opcions d’assolir el títol, i sent tan difícil aconseguir-ho el primer any, el més sensat és fer-lo créixer sense ajudes externes que no els hi permetran, perdent i guanyant, generar els mecanismes per assolir amb èxit els objectius desitjats. De que serveix guanyar un, dos, tres...partits difícils amb el concurs de reforços determinants, si aquests punts es perdent lamentablement en camps com el d’avui? Les estratègies han de ser coherents i si el que es pretén és que aquest equip pugi a primera divisió aquesta mateixa Temporada, les ajudes han de ser permanents i en tots els partits, sinó l’efecte que es busca esdevé negatiu, girant-se en contra del propi equip. Els jugadors habituals, els de primer any, perden irremeiablement l’autoestima, es consideren plats de segona taula, que només serveixen per a jugar amb els equips inferiors i aquesta sensació de manca de confiança els ofega i els allunya definitivament dels bons resultats. Però el més perillós i decebedor és que aquesta pèrdua de confiança en ells mateixos es traspassa, amb molta facilitat, a la propera Temporada. I en el mon del futbol tothom sap que el més difícil de recuperar d’un jugador és la confiança perduda.
“Pan para hoy y hambre para mañana” la dita castellana és molt clara en aquest sentit. Es sacrifica un futur esplendorós i prometedor per la consecució d’un resultat cojuntural, que a la llarga només dur al desastre.
Poc hàbils els responsables del Jupiter. Amb tant obrir i tancar portes el més fàcil és constipar-se.
Avui les ratlles grises de l’uniforme del Jupiter han esborrat les vermelles. Equip pla, sense idees i amb esbossos de recursos més que no pas recursos autèntics. Un equip que ho ha fallat tot i que ha perdut clarament contra un equip en inferioritat numèrica durant molts minuts de la segona part. El Jupiter ha encaixat el segon i tercer gol jugant contra deu. Ha tingut dos penals a favor, cosa poc habitual en un partit, i no n’ha transformat cap. S’ha fet un gol en pròpia porta i ha donat moltes facilitats d’arribada a l’Hospitalet At.
Novament la pertinaç por escènica d’uns jugadors de primer any, que sense la tutela dels seus majors, van perdent crèdit i possiblement la lliga.
Hospitalet At. 3 – Jupiter 1
Només una setmana li ha durat el liderat del Grup 12 al Jupiter. Només una setmana d’anomalia segons el criteri, expressat en l’escrit d’aquest matí, que un equip de primer any no acostuma a reeixir en la Temporada del seu debut. Avui si que hem vist al Jupiter de primer any. Un equip tou i que no ha trobat, al llarg de la competició, les eines necessaris per resoldre problemes. Estan tan acostumats a que en els partits difícils o complicats siguin jugadors aliens a l’equip els que els hi treguin les castanyes del foc, que davant la mínima adversitat pleguen veles i són incapaços de redreçar les dinàmiques negatives que es puguin donar. Era d’esperar i, sense cap mena de dubte, la moneda de canvi més lògica a tant incoherent conducta. Si es vol fer un equip sòlid, si es vol preparar un conjunt solvent amb veritables opcions d’assolir el títol, i sent tan difícil aconseguir-ho el primer any, el més sensat és fer-lo créixer sense ajudes externes que no els hi permetran, perdent i guanyant, generar els mecanismes per assolir amb èxit els objectius desitjats. De que serveix guanyar un, dos, tres...partits difícils amb el concurs de reforços determinants, si aquests punts es perdent lamentablement en camps com el d’avui? Les estratègies han de ser coherents i si el que es pretén és que aquest equip pugi a primera divisió aquesta mateixa Temporada, les ajudes han de ser permanents i en tots els partits, sinó l’efecte que es busca esdevé negatiu, girant-se en contra del propi equip. Els jugadors habituals, els de primer any, perden irremeiablement l’autoestima, es consideren plats de segona taula, que només serveixen per a jugar amb els equips inferiors i aquesta sensació de manca de confiança els ofega i els allunya definitivament dels bons resultats. Però el més perillós i decebedor és que aquesta pèrdua de confiança en ells mateixos es traspassa, amb molta facilitat, a la propera Temporada. I en el mon del futbol tothom sap que el més difícil de recuperar d’un jugador és la confiança perduda.
“Pan para hoy y hambre para mañana” la dita castellana és molt clara en aquest sentit. Es sacrifica un futur esplendorós i prometedor per la consecució d’un resultat cojuntural, que a la llarga només dur al desastre.
Poc hàbils els responsables del Jupiter. Amb tant obrir i tancar portes el més fàcil és constipar-se.
Avui les ratlles grises de l’uniforme del Jupiter han esborrat les vermelles. Equip pla, sense idees i amb esbossos de recursos més que no pas recursos autèntics. Un equip que ho ha fallat tot i que ha perdut clarament contra un equip en inferioritat numèrica durant molts minuts de la segona part. El Jupiter ha encaixat el segon i tercer gol jugant contra deu. Ha tingut dos penals a favor, cosa poc habitual en un partit, i no n’ha transformat cap. S’ha fet un gol en pròpia porta i ha donat moltes facilitats d’arribada a l’Hospitalet At.
Novament la pertinaç por escènica d’uns jugadors de primer any, que sense la tutela dels seus majors, van perdent crèdit i possiblement la lliga.
La confiança pervertida
Observant la trajectòria i el comportament dels diferents equips de Segona Divisió Juvenil al llarg dels darrers anys, puc afirmar que els que són de primer any difícilment aconsegueixen guanyar la lliga en el seu debut. Són més aviat els equips de segon o tercer any els que acostumen a endur-se el desitjat premi de l’ascens. Si us fixeu en la classificació actual veureu confirmada aquesta exposició. Em podreu dir que el Jupiter C del Grup 12 és l’excepció a la regla i que sent un equip de primer any està, en aquests moments, al capdamunt de la taula. Doncs no, rotundament no. Per a mi el Jupiter C no és un equip de primer any, si més no, no es comporta com un equip de 1er. any, ni parlar-ne. Un equip, que davant els partits compromesos on es juga la lliga es reforça amb jugadors de categories i edats superiors no pot ser, en cap cas, un equip de primer any. No poso cap objecció i la normativa és molt clara en aquest sentit, que actuacions d’aquest tipus siguin legitimes. Simplement dic que no puc considerar com a equip de primer any a aquell que quan es juga les garrofes ho fa amb l’aportació decisiva de jugadors de categories i edats superiors. És molt fàcil jugar a ser de primer any contra el Gornal o el Joan Pau II, amb tots els respectes per aquests dos equips, però per a jugar contra els rivals directes, ni la pròpia directiva ni els propis responsables del Jupiter confien ni han confiat mai en els seus jugadors novells. Així són les coses i així les veig.
Observant la trajectòria i el comportament dels diferents equips de Segona Divisió Juvenil al llarg dels darrers anys, puc afirmar que els que són de primer any difícilment aconsegueixen guanyar la lliga en el seu debut. Són més aviat els equips de segon o tercer any els que acostumen a endur-se el desitjat premi de l’ascens. Si us fixeu en la classificació actual veureu confirmada aquesta exposició. Em podreu dir que el Jupiter C del Grup 12 és l’excepció a la regla i que sent un equip de primer any està, en aquests moments, al capdamunt de la taula. Doncs no, rotundament no. Per a mi el Jupiter C no és un equip de primer any, si més no, no es comporta com un equip de 1er. any, ni parlar-ne. Un equip, que davant els partits compromesos on es juga la lliga es reforça amb jugadors de categories i edats superiors no pot ser, en cap cas, un equip de primer any. No poso cap objecció i la normativa és molt clara en aquest sentit, que actuacions d’aquest tipus siguin legitimes. Simplement dic que no puc considerar com a equip de primer any a aquell que quan es juga les garrofes ho fa amb l’aportació decisiva de jugadors de categories i edats superiors. És molt fàcil jugar a ser de primer any contra el Gornal o el Joan Pau II, amb tots els respectes per aquests dos equips, però per a jugar contra els rivals directes, ni la pròpia directiva ni els propis responsables del Jupiter confien ni han confiat mai en els seus jugadors novells. Així són les coses i així les veig.
dijous, 13 de març del 2008
Saïd: entre el cel i l’infern
Tinc un amic que es diu Saïd. El Saïd ja fa temps va deixar el seu país per emprendre l’aventura d’Europa. El Saïd viu des d’aleshores a Barcelona. Parla el català i el castellà, el francès i l’àrab. És una persona dolça i sensible, exquisidament educada. El meu amic és un gran amant del futbol i per més detall, fan incondicional del juvenil A de la FE Europa. El Saïd no es perd cap partit, ni quasi bé cap entrenament. El meu amic passa fred a l’hivern i s’asfixia a l’estiu veient les evolucions dels seus admirats jugadors. El Saïd l’altre dia estava trist: els ulls plorosos, la veu trencada,... El meu amic es va perdre el darrer partit del seu equip perquè la policia el va detenir o retenir o...perdoneu però no ser distingir aquestes subtileses. El Saïd va ser obligat a passar una roda de reconeixement mentre el seu equip jugava al Gornal. El meu amic no entén res. El seu delicte? Deu ser perquè té la pell més fosca que la meva, i els cabells rinxolats i rebels. Deu ser perquè té la profunditat del desert als ulls i el somriure franc de la innocència.
És penosament cert que la gent se’l mira amb desconfiança i ell sempre respon amb el gest més obert i conciliador. És lamentablement evident que aquestes diferencies el fan més sospitós que jo. És un fet inqüestionable que ell es va perdre el partit i jo no.
Per tot això entenc que és injusta la mesura de les coses i justíssima la seva ràbia.
Els gols que va fer el seu equip el passat cap de setmana no els podrà veure mai més.
Però, malgrat tot, avui el meu amic Saïd, ha tornat a veure els entrenaments del seu equip que porta el nom d’Europa.
Tinc un amic que es diu Saïd. El Saïd ja fa temps va deixar el seu país per emprendre l’aventura d’Europa. El Saïd viu des d’aleshores a Barcelona. Parla el català i el castellà, el francès i l’àrab. És una persona dolça i sensible, exquisidament educada. El meu amic és un gran amant del futbol i per més detall, fan incondicional del juvenil A de la FE Europa. El Saïd no es perd cap partit, ni quasi bé cap entrenament. El meu amic passa fred a l’hivern i s’asfixia a l’estiu veient les evolucions dels seus admirats jugadors. El Saïd l’altre dia estava trist: els ulls plorosos, la veu trencada,... El meu amic es va perdre el darrer partit del seu equip perquè la policia el va detenir o retenir o...perdoneu però no ser distingir aquestes subtileses. El Saïd va ser obligat a passar una roda de reconeixement mentre el seu equip jugava al Gornal. El meu amic no entén res. El seu delicte? Deu ser perquè té la pell més fosca que la meva, i els cabells rinxolats i rebels. Deu ser perquè té la profunditat del desert als ulls i el somriure franc de la innocència.
És penosament cert que la gent se’l mira amb desconfiança i ell sempre respon amb el gest més obert i conciliador. És lamentablement evident que aquestes diferencies el fan més sospitós que jo. És un fet inqüestionable que ell es va perdre el partit i jo no.
Per tot això entenc que és injusta la mesura de les coses i justíssima la seva ràbia.
Els gols que va fer el seu equip el passat cap de setmana no els podrà veure mai més.
Però, malgrat tot, avui el meu amic Saïd, ha tornat a veure els entrenaments del seu equip que porta el nom d’Europa.
dimecres, 12 de març del 2008
Moviments sense pilota
Chaplin en imatges
The Rink, 1916. © Bubbles Inc., cortesia de NBC Photographie, ParísCaixaForum BarcelonaDel 20/12/2007 al 27/04/2008
Organitzada per la Fundació ”la Caixa” i NBC Photographie, Paris, aquesta és la primera gran exposició dedicada a Charlie Chaplin que es porta a terme al nostre país. L'exposició reuneix al voltant de 300 documents, principalment fotografies, pòsters, material documental i extractes de pel·lícules, alguns dels quals són inèdits. A través d'imatges, la mostra narra la història de Charlie Chaplin —l'actor i la figura pública—, des de la creació del personatge de Charlot fins al final de la seva carrera.
«Chaplin en imatges» ens ajudarà a entendre la conformació de la personalitat de Charlot, la seva transformació, la seva particular expressió corporal i els seus inconfusibles complements (bastó, armilla, bigoti, sabates i bolet), que varen acabar per representar per ells mateixos l'essència del personatge. Charlot no va ser sempre el petit vagabund trist, solitari i profundament humà que roman en la memòria col·lectiva. Molt al contrari, el Charlot que es va veure per primer cop a la pantalla, l'any 1914, era un personatge groller i antipàtic.
Chaplin fou un dels primers artistes a assolir un gran èxit mediàtic, la seva proximitat al públic el va convertir en un personatge molt estimat i en icona del segle XX. Alguns artistes de l’avantguarda com Fernand Léger o R. Ausleger representaren Charlot en diverses ocasions, i va servir també com a portada de moltes publicacions de l'època. La magnitud de la seva fama va ser tal, que per a sorpresa del propi Chaplin els grans magatzems de Nova York es van omplir de joguines i figuretes que representaven la seva imatge.
Paral·lelament a la seva faceta com a actor, Chaplin fou també aclamat com a cineasta. La preocupació de Chaplin per aconseguir la perfecció en la seva obra s'evidencia en els documents que mostren els passos de l'elaboració d'una escena i posen de manifest la mecànica d'un gag o la coreografia d'un moviment.
En el moment àlgid de la seva carrera, Chaplin va optar pel compromís, i a partir dels anys trenta les seves pel·lícules van incloure regularment elements de crítica social. El seu posicionament polític va provocar un lent distanciament del públic de masses. Amb l'arribada del cine sonor, l'any 1940, Charlot va parlar en el que fou el seu últim paper. I el discurs reprimit durant tant de temps es dirigí a tota la humanitat, en forma de missatge d'esperança i de pau.
L'any 1952, en el vaixell que el portava cap a Anglaterra, Chaplin va assabentar-se que no li renovarien el visat americà. A partir d'aleshores viuria a Suïssa amb Oona, la seva última dona, i els seus vuit fills, fins a la seva mort el 25 de desembre de 1977.
Chaplin és, sens dubte, un dels artistes mediàtics de la gran pantalla. En aquesta exposició assistim al naixement d'una estrella, passegem per la seva vida i mirem amb nostàlgia el final de la seva carrera.
Una porteria desplaçada fa un equip feliç
A vosaltres seguidors incombustibles del grup 12 de la segona divisió juvenil. No se si us haureu adonat d’una curiositat penosament divertida. El fet en qüestió és el desplaçament exagerat d’una de les porteries del camp del Gornal respecte al seu eix central. Si, si, tal i com ho llegiu. Una porteria està uns dos metres més enganxada a una de les bandes que no pas l’altra. Doncs aquest fet per increïble i surrealista que pugui semblar va ser decisiu en la victòria, el passat diumenge, de l’Europa enfront de l’equip local.
Portava l’equip escapulat 180 minuts sense fer un gol. Un equip que havia estat un prodigi, una maquina incansable de foradar porteries adversàries. Doncs, en els 2 últims partits cap gol a favor. Tot un record negatiu.
A la primera part l’Europa atacava la porteria “normal”, és a dir, la que estava al seu lloc i li va costar una barbaritat fer un gol. Aquest no va arribar fins ben entrada la primera part i ho fa a pilota aturada, d’una sacada de còrner. I res més, al descans amb un raquític 0 a 1 que deixava les coses pocs clares.
Però, ai! la segona part. Va sortir l’Europa atacant la porteria “anormal”, és a dir, la desplaçada i aquí va començar el festival. Un, dos, tres i fins a quatre gols en només 45 minuts. Fixeu-vos bé, 225 minuts per marcar un sol gol i a pilota aturada i només 45 per fer-ne 4. Un escàndol!
Tots pensavem, jo també m’incloc, que l’Europa havia perdut l’olfacte golejador i el que realment havia perdut era la vista. L’havia perdut i de fet encara no l’ha recuperat, ja que només és capaç d’aconseguir gols quan la porteria no està al seu lloc. Com són les coses, quines circumstancies més estranyes ens forneix el destí que fa que ens adonem de coses en les que no hauríem pensat mai. Un cop de sort, o millor dit, un error de muntatge i de mides, ha fet palès quin era el veritable problema de l’Europa.
Aconsellaria, sense voler saber més que ningú, als dirigents o responsables de l’equip escapulat, que per aquest proper diumenge i davant l’important partit que els hi toca, prenguin les mesures corresponents, millor encara, prenguin les mesures malament i desplacin un parell de metres la porteria del costat de la Quirón del camp de l’Àliga, mentre no aconsegueixen corregir aquest momentani, espero, desajust oftalmològic.
El futbol és un munt de coses i en ell conflueixen un munt de circumstàncies per això és tan important controlar tots aquells detalls que estiguin a les nostres mans. No es pot deixar res a l’atzar o quasi bé res. Un pal només serà un pal si la porteria està al seu lloc. Bona vista a tothom i sort.
A vosaltres seguidors incombustibles del grup 12 de la segona divisió juvenil. No se si us haureu adonat d’una curiositat penosament divertida. El fet en qüestió és el desplaçament exagerat d’una de les porteries del camp del Gornal respecte al seu eix central. Si, si, tal i com ho llegiu. Una porteria està uns dos metres més enganxada a una de les bandes que no pas l’altra. Doncs aquest fet per increïble i surrealista que pugui semblar va ser decisiu en la victòria, el passat diumenge, de l’Europa enfront de l’equip local.
Portava l’equip escapulat 180 minuts sense fer un gol. Un equip que havia estat un prodigi, una maquina incansable de foradar porteries adversàries. Doncs, en els 2 últims partits cap gol a favor. Tot un record negatiu.
A la primera part l’Europa atacava la porteria “normal”, és a dir, la que estava al seu lloc i li va costar una barbaritat fer un gol. Aquest no va arribar fins ben entrada la primera part i ho fa a pilota aturada, d’una sacada de còrner. I res més, al descans amb un raquític 0 a 1 que deixava les coses pocs clares.
Però, ai! la segona part. Va sortir l’Europa atacant la porteria “anormal”, és a dir, la desplaçada i aquí va començar el festival. Un, dos, tres i fins a quatre gols en només 45 minuts. Fixeu-vos bé, 225 minuts per marcar un sol gol i a pilota aturada i només 45 per fer-ne 4. Un escàndol!
Tots pensavem, jo també m’incloc, que l’Europa havia perdut l’olfacte golejador i el que realment havia perdut era la vista. L’havia perdut i de fet encara no l’ha recuperat, ja que només és capaç d’aconseguir gols quan la porteria no està al seu lloc. Com són les coses, quines circumstancies més estranyes ens forneix el destí que fa que ens adonem de coses en les que no hauríem pensat mai. Un cop de sort, o millor dit, un error de muntatge i de mides, ha fet palès quin era el veritable problema de l’Europa.
Aconsellaria, sense voler saber més que ningú, als dirigents o responsables de l’equip escapulat, que per aquest proper diumenge i davant l’important partit que els hi toca, prenguin les mesures corresponents, millor encara, prenguin les mesures malament i desplacin un parell de metres la porteria del costat de la Quirón del camp de l’Àliga, mentre no aconsegueixen corregir aquest momentani, espero, desajust oftalmològic.
El futbol és un munt de coses i en ell conflueixen un munt de circumstàncies per això és tan important controlar tots aquells detalls que estiguin a les nostres mans. No es pot deixar res a l’atzar o quasi bé res. Un pal només serà un pal si la porteria està al seu lloc. Bona vista a tothom i sort.
dimarts, 11 de març del 2008
Motius de la violència (I)
¿Com es pot arribar a l’extrem que algú mati o llenci una moto a un terreny de joc? Els experts situen la resposta en el context de la violència que està present en la societat, malgrat que alguns estudis confirmen la connexió entre incidents i resultat: a més derrotes, major violència. “La violència és el resultat, entre altres coses, de la cerca d’excitació en una societat gens excitant”, apunten els sociòlegs Norbert Elías i Eric Dunning en el llibre “Esport i oci en el procés de civilització”.
¿Com es pot arribar a l’extrem que algú mati o llenci una moto a un terreny de joc? Els experts situen la resposta en el context de la violència que està present en la societat, malgrat que alguns estudis confirmen la connexió entre incidents i resultat: a més derrotes, major violència. “La violència és el resultat, entre altres coses, de la cerca d’excitació en una societat gens excitant”, apunten els sociòlegs Norbert Elías i Eric Dunning en el llibre “Esport i oci en el procés de civilització”.
dilluns, 10 de març del 2008
Indefinicions 10
Estirar línies: fer rectes les corbes
Falta: no n’hi ha
Fer teatre: vocació artística
Fer-se càrrec de l’equip: responsabilitzar-se de les maletes
Grapa: beguda popular italiana
Joc a l’espai: astronàutica lúdica
Joc aeri: poker a l’avió
Lateral: de perfil
Entre línies: espais en blanc
Lliure: taxi que admet passatge
Maquillar el resultat: posar-li rimel
Matagegants: David
Marcatge a l’home: tatuatge
Mitja lluna: com la creu roja en els països àrabs
Minuts de les escombraries: aquell moment del dia que et toca baixar les bosses al contenidor
Mitjana anglesa: originaria d’Anglaterra, ni molt alta ni molt baixa
Moure la banqueta: apropar-la al sol un dia de fred
Mocadorada: 100 paquets de kleenex
Obrir el camp: tasca del responsable cada matí
Ocasió: a bon preu
Onada: o se ahoga
Ombra: masculí amb certs dubtes
Passador: agulla de pit
Picar la pilota: mosquejar-la
Piloteig: acció de fer el pilota
Prima a tercers: parenta llunyana
Recepció: entrada d’hotel
Repassar: el que s’acostuma a fer abans d’un examen
Reserva: gran vi
Retallada: tímida de remat
Rifar la pilota: sorteig a les fires
Robapilotes: lladre compulsiu amb poques aspiracions
Rosca: cargol
Semiparada: que es mou poc
Estirar línies: fer rectes les corbes
Falta: no n’hi ha
Fer teatre: vocació artística
Fer-se càrrec de l’equip: responsabilitzar-se de les maletes
Grapa: beguda popular italiana
Joc a l’espai: astronàutica lúdica
Joc aeri: poker a l’avió
Lateral: de perfil
Entre línies: espais en blanc
Lliure: taxi que admet passatge
Maquillar el resultat: posar-li rimel
Matagegants: David
Marcatge a l’home: tatuatge
Mitja lluna: com la creu roja en els països àrabs
Minuts de les escombraries: aquell moment del dia que et toca baixar les bosses al contenidor
Mitjana anglesa: originaria d’Anglaterra, ni molt alta ni molt baixa
Moure la banqueta: apropar-la al sol un dia de fred
Mocadorada: 100 paquets de kleenex
Obrir el camp: tasca del responsable cada matí
Ocasió: a bon preu
Onada: o se ahoga
Ombra: masculí amb certs dubtes
Passador: agulla de pit
Picar la pilota: mosquejar-la
Piloteig: acció de fer el pilota
Prima a tercers: parenta llunyana
Recepció: entrada d’hotel
Repassar: el que s’acostuma a fer abans d’un examen
Reserva: gran vi
Retallada: tímida de remat
Rifar la pilota: sorteig a les fires
Robapilotes: lladre compulsiu amb poques aspiracions
Rosca: cargol
Semiparada: que es mou poc
diumenge, 9 de març del 2008
Seguint l’estela de l’Sputnik
El Santa Eulàlia guanya, l’Europa també
Res de nou o quasi bé res de nou en aquesta darrera jornada. Las tendències i les inèrcies ens han dut el que era previsible. El Santa Eulàlia segueix demostrant que els resultats que va obtenint no són fruit de la casualitat. La progressió d’aquest equip des de fa setmanes és impagable i l’estat de forma i emocional dels seus jugadors no té equivalent, en aquest moment, amb els altres components de la lliga. Ja són moltes setmanes guanyant i fent-ho, a més, amb una solvència inqüestionable i una autoritat fora de dubtes. En les darreres jornades ha escombrat als seus rivals directes amb contundència i sense poder objectar ni una sola coma. La darrera i justa víctima ha estat la Barceloneta, i a la seva pròpia casa, on encara no havia guanyat ningú. Triomf clar davant l’equip mariner, de la mateixa manera que ho feia la setmana passada arrencant els tres punts d’un dels camps, fins aquell moment, més inabastable i imbatible. El seu plantejament intel·ligent i la generosa despesa física amb la que es va aplicar va fer que l’Europa patis una dolorosa derrota en el seu propi feu desprès de pràcticament dues temporades invicte a l’Àliga i ho ha repetit aquest mateix cap de setmana enfront d’un dels altres equips aspirants al títol.
Dues importants victòries a domicili i contra dos rivals directes col·loquen al Santa Eulàlia en una posició de privilegi per encarar el tram final d’aquest competida i emocionant lliga.
El Santa Eulàlia està llençat, el seu joc i el que és més objectiu, els seus resultats, així ho indiquen. Resta encara molta lliga, amb partits difícils per a tots els equips, però el moment dolç de l’equip de l’Hospitalet fa pensar, que si res es torça, serà un dels dos candidats que es jugarà el liderat a la darrera jornada.
Per la seva part l’Europa ha fet el que havia de fer. No cabia una altra possibilitat si volia seguir enganxat al tren de la lliga. No era aquest partit, contra el Gornal, el partit més fàcil de la seva vida. Ans al contrari, potser ha estat emocionalment, un dels enfrontaments més complicats. No tenien res a guanyar i en canvi ho tenien tot a perdre. Una victòria els hi era absolutament necessària i obligada i en canvi una derrota o bé un empat els hagués descavalcat definitivament del seu objectiu d’aconseguir el títol.
No era fàcil, gens fàcil, desprès de dues derrotes consecutives i davant de rivals de prestigi afrontar aquest duel destensionat. Si bé la derrota enfront del Jupiter era possible i lògica, de fet entrava dins dels càlculs d’uns i d’altres. L’ensopegada a casa davant del Santa ha estat un veritable trasbals, un cop molt dur, pel fet en sí mateix, i de la manera com es va produir. En una lliga tan llarga i tan competida, on hi ha 5 o 6 equips molt igualats, tots els resultats són possibles i no s’ha de descartar, a priori, res. Però acumular dues derrotes consecutives és un fet poc habitual que pot fer trontollar els fonaments de l’equip més sòlid.
Per això era tan important i compromès el match enfront del Gornal. Ha estat un partit a tot o res i sense el més mínim marge d’error. De fet, ja s’han acabat els marges, cada cop queda menys temps per rectificar i el primer equip que falli és pot veure seriosament apartat de la lluita final. Per sinó hi havia prou ingredients en aquesta espectacular competició, ara s’afegeix la pressió. Una pressió asfixiant que els equips hauran de gestionar per no acabar ofegats. Bé els equips i tots nosaltres, espectadors de luxe, als que no ens donaran ni un minut de respir d’aquí al final.
Nosaltres ens ho hem buscat i ara haurem d’assumir les conseqüències.
PD. Si voleu els resultats, les cròniques, els detalls, els golejadors,...haureu de buscar en altres llocs. Hi ha persones que ho fan molt bé, extraordinàriament bé. I des d’aquí el meu reconeixement.
El Santa Eulàlia guanya, l’Europa també
Res de nou o quasi bé res de nou en aquesta darrera jornada. Las tendències i les inèrcies ens han dut el que era previsible. El Santa Eulàlia segueix demostrant que els resultats que va obtenint no són fruit de la casualitat. La progressió d’aquest equip des de fa setmanes és impagable i l’estat de forma i emocional dels seus jugadors no té equivalent, en aquest moment, amb els altres components de la lliga. Ja són moltes setmanes guanyant i fent-ho, a més, amb una solvència inqüestionable i una autoritat fora de dubtes. En les darreres jornades ha escombrat als seus rivals directes amb contundència i sense poder objectar ni una sola coma. La darrera i justa víctima ha estat la Barceloneta, i a la seva pròpia casa, on encara no havia guanyat ningú. Triomf clar davant l’equip mariner, de la mateixa manera que ho feia la setmana passada arrencant els tres punts d’un dels camps, fins aquell moment, més inabastable i imbatible. El seu plantejament intel·ligent i la generosa despesa física amb la que es va aplicar va fer que l’Europa patis una dolorosa derrota en el seu propi feu desprès de pràcticament dues temporades invicte a l’Àliga i ho ha repetit aquest mateix cap de setmana enfront d’un dels altres equips aspirants al títol.
Dues importants victòries a domicili i contra dos rivals directes col·loquen al Santa Eulàlia en una posició de privilegi per encarar el tram final d’aquest competida i emocionant lliga.
El Santa Eulàlia està llençat, el seu joc i el que és més objectiu, els seus resultats, així ho indiquen. Resta encara molta lliga, amb partits difícils per a tots els equips, però el moment dolç de l’equip de l’Hospitalet fa pensar, que si res es torça, serà un dels dos candidats que es jugarà el liderat a la darrera jornada.
Per la seva part l’Europa ha fet el que havia de fer. No cabia una altra possibilitat si volia seguir enganxat al tren de la lliga. No era aquest partit, contra el Gornal, el partit més fàcil de la seva vida. Ans al contrari, potser ha estat emocionalment, un dels enfrontaments més complicats. No tenien res a guanyar i en canvi ho tenien tot a perdre. Una victòria els hi era absolutament necessària i obligada i en canvi una derrota o bé un empat els hagués descavalcat definitivament del seu objectiu d’aconseguir el títol.
No era fàcil, gens fàcil, desprès de dues derrotes consecutives i davant de rivals de prestigi afrontar aquest duel destensionat. Si bé la derrota enfront del Jupiter era possible i lògica, de fet entrava dins dels càlculs d’uns i d’altres. L’ensopegada a casa davant del Santa ha estat un veritable trasbals, un cop molt dur, pel fet en sí mateix, i de la manera com es va produir. En una lliga tan llarga i tan competida, on hi ha 5 o 6 equips molt igualats, tots els resultats són possibles i no s’ha de descartar, a priori, res. Però acumular dues derrotes consecutives és un fet poc habitual que pot fer trontollar els fonaments de l’equip més sòlid.
Per això era tan important i compromès el match enfront del Gornal. Ha estat un partit a tot o res i sense el més mínim marge d’error. De fet, ja s’han acabat els marges, cada cop queda menys temps per rectificar i el primer equip que falli és pot veure seriosament apartat de la lluita final. Per sinó hi havia prou ingredients en aquesta espectacular competició, ara s’afegeix la pressió. Una pressió asfixiant que els equips hauran de gestionar per no acabar ofegats. Bé els equips i tots nosaltres, espectadors de luxe, als que no ens donaran ni un minut de respir d’aquí al final.
Nosaltres ens ho hem buscat i ara haurem d’assumir les conseqüències.
PD. Si voleu els resultats, les cròniques, els detalls, els golejadors,...haureu de buscar en altres llocs. Hi ha persones que ho fan molt bé, extraordinàriament bé. I des d’aquí el meu reconeixement.
dissabte, 8 de març del 2008
O. Cuesta...o nada
Cuesta mucho dejar tu equipo para emprender una nueva aventura.
Cuesta mucho llegar a un nuevo equipo y ser aceptado sin recelos.
Cuesta mucho hacerse un lugar en tu nuevo equipo.
Cuesta mucho conseguir el respeto de tus nuevos compañeros.
Cuesta mucho llegar a ser parte importante de ese equipo.
Cuesta mucho hacer amigos donde solo había compañeros.
Cuesta mucho ser feliz en un entorno competitivo.
Cuesta mucho más de lo que a ti te parece.
Cuesta creer que todo ha sido tan fácil.
Y ahora después de todo este tiempo, Cuesta estar un solo día sin ti.
Cuesta date prisa y vuelve aunque te cueste.
Solos no podremos subir la Cuesta.
Cuesta mucho dejar tu equipo para emprender una nueva aventura.
Cuesta mucho llegar a un nuevo equipo y ser aceptado sin recelos.
Cuesta mucho hacerse un lugar en tu nuevo equipo.
Cuesta mucho conseguir el respeto de tus nuevos compañeros.
Cuesta mucho llegar a ser parte importante de ese equipo.
Cuesta mucho hacer amigos donde solo había compañeros.
Cuesta mucho ser feliz en un entorno competitivo.
Cuesta mucho más de lo que a ti te parece.
Cuesta creer que todo ha sido tan fácil.
Y ahora después de todo este tiempo, Cuesta estar un solo día sin ti.
Cuesta date prisa y vuelve aunque te cueste.
Solos no podremos subir la Cuesta.
divendres, 7 de març del 2008
Schuster s’apunta a les indefinicions.
Ves per on, qui ho havia de dir que tot un “personatge” com el desconcertant Bernd Schuster hagi decidit aplicar la meva tècnica per indefinir paraules i fets perfectament definits.
El Madrid perd davant la Roma però no cau derrotat: genial! Llenguatge molt adequat per a la setmana pre-electoral que estem vivint. Vocabulari de partit on sempre guanyen tots i no perd mai ningú.
Serà aquest el moment que llarga i pacientment he estat esperant? Serà aquesta l’empenta redemptora a la meva proposta agosarada? Serà aquest el reconeixement popular i definitiu a les meves impertinents indefinicions?
Quan una derrota no és una derrota, com l’havíem après fins ara i com els diccionaris certifiquen, sinó una persona originaria de Rota, un indret de la província de Cadis conegut per hostatjar una base naval dels EEUU. Quan es perverteix el significat de les paraules conformades al llarg de 4000 anys de civilització i es buida el seu contingut per encabir un de completament diferent. Quan el llenguatge només és un joc on tot s’hi val passen coses tan surrealistes i divertides com aquesta.
Sigueu tots benvinguts a la volta del mitjó. Les paraules són patrimoni de la Humanitat i no la Humanitat patrimoni de les paraules. Les paraules han d’estar al servei de l’home i de la dona i no al revés.
Ah! per cert, el Schuster m’ha trucat aquest matí per telèfon i madrit que, finalment, no ha estat una de Rota, sinó de Morón i és de domini públic que qui és demorón arriba tard i perd el tren, en aquest cas el tren d’Europa.
Paraula de Déu, ...de deu de la nit.
Ves per on, qui ho havia de dir que tot un “personatge” com el desconcertant Bernd Schuster hagi decidit aplicar la meva tècnica per indefinir paraules i fets perfectament definits.
El Madrid perd davant la Roma però no cau derrotat: genial! Llenguatge molt adequat per a la setmana pre-electoral que estem vivint. Vocabulari de partit on sempre guanyen tots i no perd mai ningú.
Serà aquest el moment que llarga i pacientment he estat esperant? Serà aquesta l’empenta redemptora a la meva proposta agosarada? Serà aquest el reconeixement popular i definitiu a les meves impertinents indefinicions?
Quan una derrota no és una derrota, com l’havíem après fins ara i com els diccionaris certifiquen, sinó una persona originaria de Rota, un indret de la província de Cadis conegut per hostatjar una base naval dels EEUU. Quan es perverteix el significat de les paraules conformades al llarg de 4000 anys de civilització i es buida el seu contingut per encabir un de completament diferent. Quan el llenguatge només és un joc on tot s’hi val passen coses tan surrealistes i divertides com aquesta.
Sigueu tots benvinguts a la volta del mitjó. Les paraules són patrimoni de la Humanitat i no la Humanitat patrimoni de les paraules. Les paraules han d’estar al servei de l’home i de la dona i no al revés.
Ah! per cert, el Schuster m’ha trucat aquest matí per telèfon i madrit que, finalment, no ha estat una de Rota, sinó de Morón i és de domini públic que qui és demorón arriba tard i perd el tren, en aquest cas el tren d’Europa.
Paraula de Déu, ...de deu de la nit.
dijous, 6 de març del 2008
La pel·lícula de la setmanaRoma. (1972)
Gènere:Drama
Nacionalitat:Italia / Francia
Director:Federico Fellini
Actors:Peter GonzalesFiona FlorenceBritta BarnesPia De DosesMarne MaitlandRenato GiovannoliElisa MainardiRaout PauleGalliano SbarraPaola NataleGinette Marcelle BronMario Del VagoAlfredo AdamiStefano MayoreSbarra AdamiEnnio AntonelliBirenoFeodor Chaliapin Jr.Gianluigi ChirizziDennis ChristopherDante CleriAngela De LeoMaria De SistiFederico FelliniLibero FrissiNorma GiaccheroGudrun Mardou KhiessJohn Francis LaneAnna MagnaniFranco MagnoLoredana MartínezMarcello MastroianniAnna Maria PescatoriCassandra PetersonMimmo PoliSandro QuasimodoGiovanni SerboliAlberto SordiGore VidalAlvaro Vitali
Productor:Turi Vasile
Guió:Federico Fellini
Fotografía:Giuseppe Rotunno
Música:Nino Rota
Durada: 128 minuts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)