No és això Companys, no és això

La majoria de vegades, per no dir sempre, no calen que es diguin les coses per saber realment el que es pensa. Dit d’una altre manera, els gestos expliquen més d’un mateix que les forçades, pensades i calculades formes que es tenen d’argumentar quines són les nostres intencions. Al PP de Catalunya i a Ciudadanos se’l s’hi veu sempre el llautó malgrat els tímids esforços que fan per desviar l’atenció sobre la seva veritable i única vocació. El PP combat la idiosincràsia catalana amb un nazionalisme espanyol exacerbadament agressiu i deutor de la seva tradició expansiva i excloent. Per al PP només hi ha un nazionalisme possible i aquest no és un altre que el seu, el de la seva Espanya: una, monolingüe i lliure per imposar la seva personalitat a tots aquells que són diferents. Ciudadanos encara és, si cab, pitjor. Vestits de cosmopolites, no dubten en atacar tot el que sigui català, curiosament, només allò relacionat amb Catalunya, els seus símbols i els seus signes d’identitat. Tenen una fixació malaltissa cap a la terra que els hi dóna aixopluc, producte, segurament, d’un auto odi endèmic i mal dissimulat. Aquest rebuig frontal i psicòtic contra tot el que ensumi català els fa ser, tant al PP com a Ciudadanos, perfectament identificables amb els seus gestos que els defineixen més enllà de qualsevol dubte raonable. Incapaços, en el seu encegament, de retre homenatge a un president, al President del seu país, que va ser afusellat/assassinat pel franquisme i pels representants de la cara més fosca de l’Espanya que ells tant estimen. Un gest inequívoc que retrata amb nitidesa els abismes d’uns partits amb essència de metzina.