Com peces fora de l'aigua

Hi ha una certa creença, molt estesa entre la gent gran, que resolt que, a partir d’una determinada edat, es pot dir tot el que es vol. Que l’edat per ella mateixa, no només tolera el que es diu, sinó que ho justifica i li confereix una pàtina d’honorabilitat que seria impossible en una altra etapa de la vida. Es creuen les persones grans que l’acumulació d’anys i el trobar-se cada cop més a prop del final els autoritza a deixar-se anar sense atendre a les possibles conseqüències de la seva fluïdesa verbal. És en aquest context que s’han d’entendre les declaracions de Peces-Barba. Perquè he de seguir callant per sempre allò que penso (i he pensat tota la meva vida) si em queden quatre dies mal comptats? No deixa de tenir certa raó. Ha de ser frustrant traspassar sense haver-te pogut sincerar. Emportant-se a l’altre món totes les creences més personals i profundes, sense haver-les fet públiques. No només és bo que les persones diguin allò que realment pensen de manera oberta i planera, sinó què també és higiènic, un bàlsam per a la salut mental col•lectiva. S’hauria de poder fer l’esforç d’avançar els temps i no haver d’esperar a arribar a la jubilació per a sincerar-se. Sabent ara, el que pensa el senyor Peces-Barba, ningú es pot dur a engany. Preferir els portuguesos als catalans i, amb això, conformar una altra idea d’Espanya, és absolutament legítim. Tan legítim que no entenc com no es decideixen a dur-ho a terme. Llàstima que els seus avantpassats no ho tinguessin tan clar com ell, perquè la nostra realitat (la dels catalans) seria exponencialment diferent.