Empalmat a La Palma

No us deixeu enganyar. Que porti una setmana a La Palma (la isla bonita) desconnectat del món i que tingui una erecció cada 130 minuts (aproximadament, minut amunt, minut avall), no és sinònim de felicitat. Us puc assegurar que estic patint un veritable calvari. No us podeu imaginar l'esforç que representa llevar-se tranquil•lament cada matí sense que soni el despertador. Esmorzar sense pressa en una terrassa a tocar del mar i veure com va despuntant l'alba. Preparar amb dolça complicitat el programa del dia, els llocs on anar, els racons per descobrir, el temps per perdre i el temps per guanyar. Pujar cims, baixar barrancs, banys en platges desertes, camins curulls de falgueres i d’oxigen, del maleït oxigen, que de tan pur, et rebenta els pulmons. Cruspir-se un peix a la brasa acabat de "collir" amb els peus penjant d'un penya-segat de vertigen infinit. Un vi per l'amistat, la llengua que s'allibera i el cervell es relaxa. La lluna que treu l'ull i es convida a la festa i el mar, el mar temperat, que li riu les gràcies. Un infern! Un veritable infern! Sort que aquest mal tràngol té data de caducitat i molt aviat tot, absolutament tot, tornarà a la normalitat. Perdoneu però acabo de tenir una nova erecció. Us deixo amb la vostra envejable felicitat i me'n torno a seguir patint...