Una llengua, un estat

Sembla, a la vista dels darrers esdeveniments, que aquest axioma sigui l’únic possible. Si tothom entén i defensa que un estat ha de tenir una única llengua vehicular i totes les comunicacions s’han de fer en aquesta llengua, excloent qualsevol altra opció, queda clar que la solució està en la mateixa proposició: tota llengua ha de tenir un estat propi que la justifiqui i doni sortida. El català, per tant, ha de tenir el seu propi marc de normalitat on poder exercitar-se i aquest no és un altre que el de tenir un estat propi. Ho han dit els espanyols que en això d’encaixos i serrells constitucionals en saben un munt. No hi ha cap altra sortida: si l’espanyol ha de ser l’única llengua d’Espanya, per principis i, també, per estalvi econòmic, el català ha de ser l’única llengua de Catalunya per la mateixa raó. I si la llengua configura l’Estat, amb quin argument se li pot negar aquest dret a catalunya?