Que venen els reis, amagueu les criatures

Els reis sempre viatgen de franc, millor dit, amb totes les despeses pagades. I qui paga les despeses, els imprevistos i els extres ? A que no ho endevineu ? Sempre fan cara de despistats i de no saber on van, de fet, sense una estrella que els guiés, anirien ben perduts i no arribarien mai a destí. Encara que per a ells, el destí, no forma part del seu llistat de preocupacions ni, tan sols, del seu lèxic habitual. Els camells són llogats i les carrosses, de l’Ajuntament. Els regals són de mentida i els caramels, verí per les dents, i unes perilloses andròmines llancívoles capaces de treure’t un ull, a poc que et despistis. Es fan esperar fins a desesperar i, quan arriben, et saluden displicentment, amb un cert aire de superioritat i menyspreu. Sempre van envoltats de patges que els hi fan la feina bruta i de “pajas” que els hi descarreguen les tensions. No et porten mai el que demanes i no disposen de llibre de reclamacions, ni tan sols d’un puto apartat de correus on enviar les queixes. Només treballen (per dir-ho benvolentment) un dia a l’any i, la resta, viuen de l’atur que paguem entre tots. Són uns farsants que ens enganyen amb promeses de futur i presents que no rebem mai. Tenen una tendència malsana per l’horterada i un afany desmesurat de protagonisme kitsch que tomba d’esquena. Espero que aquesta nit, quan entrin a casa, tinguin la decència de fer-ho civilitzadament i no em tornin a rebentar la porta com l’any passat i que facin el favor de tornar-me la dentadura postissa que es van endur; és de la meva mare i la pobra ho està passant fatal.