dimarts, 6 d’octubre del 2015

Cervells letals
Res no és mesquí 

Estimat, admirat, idolatrat Joan Manuel, moltes gràcies pel teu convenient consell en un moment del tot inconvenient. Tu que sempre has estat un model de conveniència i de fer tot allò que en cada moment convenia. O, que potser no va ser convenient la teva renúncia a cantar en castellà a Eurovisión i, en conseqüència, haver-te d’exiliar a les amèriques? Què potser no has estat sempre dòcil i obedient i un entusiasta defensor de la correcció més exquisida? Doncs gràcies per compartir la teva experiència amb tots nosaltres i guiar-nos sobre allò que ens convé i allò que no ens convé en aquest precís moment. Sense tu hauríem pogut prendre mal i no estem disposats a fer “bolos” pel riu de la plata. Que tinguis un gran dia i ja ens avisaràs quan, al teu criteri, ens convé deixar de ser súbdits i gestionar el nostre propi futur. Des del més convenient dels afectes.
Un llapis no dibuixa sense una mà
Senzill oi?

Em pregunten: veuràs l’arribada de la independència? Responc sense dubtar: i tant que si! A l’instant un company de taula intervé: nosaltres no la veurem mai. 

Al poc agafo la moto i vaig cap a casa i en el trajecte, amb la visera alçada perquè el vent m’espavili, dono un parell de voltes al tema. Quan arribo, ja ho tinc clar. Sabeu qui està convençut que veurà l’arribada de la independència? Doncs aquells que treballen per veure-la. Sabeu qui no la veurà arribar mai? Doncs aquells que no fan res per veure-la. Senzill oi? No sé com no hi havia pensat abans.

diumenge, 4 d’octubre del 2015



Insectes en formació
La caiguda del cavall

Llegeixo al diari que Ciutadans i la CUP es fan grans pel territori. La diferència, i això és collita pròpia, és que mentre la CUP ho fa amb honestedat, a cara descoberta, amb transparència i sense enganyar a ningú, Ciutadans, per contra, s’amaga darrera la indefinició, l’opacitat i la mentida. Mentre uns expliquen clarament qui són, d’on venen i on volen anar, els altres no dubten en negar el seu passat, manipular el seu present i ocultar les seves veritables intencions. 

A hores d’ara tothom té molt clar qui és la CUP i que se’n pot esperar d’ella. A hores d’ara molt poca gent coneix de quina matèria està feta Ciutadans i a quins foscos interessos serveix. Per a tots aquells que els han votat per analfabetisme, desconeixement i ignorància, la caiguda del cavall serà tan sonada que no ho oblidaran mentre visquin.
Intersecció
Interpretant les matemàtiques

Els visionaris, il·luminats i ingenus de ICV (de vocació dependents) tenen els pebrots de reclamar a la CUP que deixi de marejar la perdiu amb la formació del nou Govern i es posi a treballar per implementar la llei de pobresa energètica (per exemple) que tanta falta fa a la gent més necessitada del país. I això com es fa ara? Sóc jo l'únic que recorda que aquesta llei ja va ser aprovada pel Parlament de Catalunya i tombada pel Govern espanyol/TC? 

Si ICV vol que coses com aquestes es puguin fer realitat potser s'ho haurien d'haver pensat abans i, en lloc de sotmetre's a Espanya via Podemos, hauria estat més eficaç treballar per un Estat propi on accions com la que ara reclamen haurien sigut possible. 

Té delicte, i un molt de cinisme, que ICV posi ara els focus allà on prèviament s'ha encarregat de que no arribi l'electricitat. 

Primer l'Estat propi i desprès podrem fer les lleis que necessitem, no a l'inrevés. En aquest cas, l'ordre dels factors si que altera el producte. Cal que us aneu fent a la idea.

dissabte, 26 de setembre del 2015

On poso el dit, poso la bala
La suma que multiplica

Això de demà va d'independència si o independència no. No hi ha cap altra cosa. Si es vol una Catalunya independent, si realment es vol una Catalunya independent, no hi han excuses. Ni tan sols Mas pot ser una excusa. O és que aquells que diuen que no voten Junts pel si perquè està Mas, votarien Junts pel si, si no estigués Mas a la llista? No s'ho creu ningú. Mas és una excusa per justificar la seva inconsistència i la seva tebiesa. No hi ha un més endavant, o és ara o no serà mai. Si realment es vol la independència cal fixar bé l'objectiu, aparcar les excuses i fer un esforç de generositat oblidant els interessos particulars en favor dels interessos col·lectius i, d'això, l'esquerra n'hauria de saber molt. 

Si la gent de Catalunya si que es pot vol realment incidir en la justícia social haurà primer de dotar-se de les eines i els instruments per poder-ho fer i això passa, els hi agradi o no, per la independència del país. No hi ha cap altra fórmula per aconseguir-ho. Cap ni una si seguim dins d'Espanya. 

Si la CUP fos la formació amb més possibilitats de guanyar les eleccions. Si la CUP estigués en situació d'aconseguir la majoria absoluta per fer un nou Estat, jo votaria la CUP, així de clar. Renunciaria a les meves preferències personals per posar-les al servei d'aquella opció amb més possibilitats d'aconseguir-ho. 

És l'hora de la suma, és l'hora de la generositat, dels amplis horitzons i els grans objectius. Desprès podrem entrar en el terreny dels matisos, els colors i les diferents maneres de gestionar-ho. Però ara no toca. Ara toca decidir el marc i desprès ja pintarem el quadre. Hem de fer un exercici d'intel·ligència tots plegats per aconseguir la independència.

diumenge, 20 de setembre del 2015

El fruit de moltes derrotes. La llavor de totes les victòries
Collonades

Algun federalista català em pot explicar com s'ho pensa fer per federar-se amb Espanya des de la inferioritat tècnica, política i econòmica? És a dir, des de la submissió, el vassallatge i la dependència? 

Algun referendumista català em pot explicar com pensa pactar un referèndum amb l'Estat espanyol, un estat que no es pot permetre el luxe de perdre el seu millor actiu? És a dir, com s'aconsegueix pactar amb algú que no vol pactar? Si us plau, arguments, no collonades.
Verd, amb plomes i sense manipular
Manipulador 

Per tothom és coneguda la noticia que el director de cinema Martin Scorsese ha fitxat Cristiano Ronaldo per la seva nova pel•lícula que portarà com a títol: “Manipulador” (!!!). Doncs bé, s’acaba de fer públic que Miquel Iceta ha estat una incorporació de darrera hora i també acompanyarà a Cristiano en el rodatge en un paper, curt però rellevant, escrit especialment per a ell. 

S’ha pogut saber, de fonts ben informades i de primera mà, què Scorsese va quedar profundament impressionat de com Miquel Iceta s’omplia la boca amb les declaracions de Margaritis Schianis, president de la Comissió Europea i marit de Mercedes Alvargonzalez, alhora secretaria del president del grup Popular, interpretant unes paraules del tot tendencioses que servien uns determinats interessos de partit i, en canvi es feia l’orni davant de les declaracions posteriors de Valdis Dombrovskis, vicepresident de la mateixa Comissió, on desmentia (i deixava en evidència) al seu company. 

La manipulació que n’ha fet Miquel Iceta d’aquest fet (i la seva llarga experiència en casos similars) ha estat definitiva per cridar l’atenció de Martin Scorsese i li ha valgut, amb tot mereixement, formar part del càsting. La pel•lícula que, s’estrenarà a EEUU, no arribarà a Europa fins que Europa deixi d’avergonyir-nos . 

No es descarta que, abans no comenci el rodatge, hi hagi noves incorporacions donada l’enorme quantitat, i també qualitat, de manipuladors que opten a un paper en aquesta pel•lícula que aspira a ser un gran èxit de taquilla. 

Nota: s’està valorant introduir algun número musical per donar ritme a la pel•lícula. Ho anirem confirmant.

dissabte, 12 de setembre del 2015

Pienso, luego insisto
El motllo 

Em sorprèn i em desconcerta, a parts iguals (i no per desconeguda), la posició d’aquelles persones que, davant unes eleccions, es fan els desmenjats i passen de la política: “jo passo d’axó”, afirmen amb vehemència i d’altres amb displicència. Doncs molt bé senyors i senyores, ja s’ho trobaran o, encara pitjor, ja s’ho estan trobant. Vostès, amb tots els respectes, poden passar de la política tant com vulguin, però han de saber que la política no passarà de vostès. L’educació, la sanitat universal, els llocs de treball, l’organització territorial, la seguretat, la generació de recursos i la seva distribució, les pensions, el benestar social, el cistell de la compra,...tot, absolutament tot, penja de la política i del sistema i les opcions que triem per gestionar-ho. 

Puc arribar a entendre el desànim, la desconfiança i el cabreig davant d’un sistema endogàmic i pervers que no dóna opcions reals de canvi. Puc entendre la percepció de la gent de viure en un pèndul que va d’un costat a l’altre en diferent sentit però sempre en la mateixa direcció. Puc entendre que a la gent li costi votar per seguir mantenint un status quo que afavoreix sistemàticament all llop en detriment de les ovelles. Puc entendre que la gent no vagi a votar a partits o coalicions que apostin per un marc polític esgotat i obsolet. Puc entendre que la gent passi de la política si la política no dóna respostes a les seves necessitats i només admet canviar de color perquè en realitat tot segueixi igual. Podria entendre que hi hagués gent que passés de tot quan aquest tot significa seguir dins d’Espanya, un escenari conegut que, governi qui governi i mani qui mani, els seguirà perjudicant, insultant, maltractant i espoliant sense cap mena d’aturador. Puc entendre, finalment, que votar PP, Ciudadanos, PSC i, fins i tot, Catalunya si que es pot, no sedueixi a tots aquells desencantats de la política, no debades, són les diferents cares de d’una mateixa moneda (espanyola, of course) i que pretén perpetuar en el temps una situació insostenible i frustrant. Ho entenc. 

I tant que ho entenc. Dit això, i arribats a aquest grau de desafecció, em costa entendre que tota aquesta gent decebuda, cansada, avorrida i fastiguejada de la política “passi” d’una oportunitat única (de l’única oportunitat possible) per canviar realment les coses. Estem davant d’un d’aquests moments irrepetibles on, de forma excepcional, podem fer un país nou i deixar, definitivament, de canviar cromos per canviar d’àlbum.

A tots aquells que estan farts que del mateix motllo surti sempre la mateixa peça, que us semblaria fer un motllo nou que faci peces que s’ajustin més i millor a les necessitats reals del país que volem? Això, sense cap mena de dubte, és molt més senzill què d’una matriu rodona surtin peces en forma d’estrella. Som-hi.

dissabte, 5 de setembre del 2015

Tenim la fórmula:
majoria absoluta x dignitat = independència
L'espardenya és poderosa, l'espardenya té molt poder
Nazionalisme 

Acostumat a les mentides (si és que un es pot acostumar a les mentides) de Fernández Diaz, m’ha sorprès una afirmació certa i amb la que estic totalment d’acord: “els nacionalismes del segle XX van desembocar en les dues guerres mundials”. I jo encara diria més, també van tenir una influència directa en la guerra civil espanyola. 

Qui dubte, a hores d’ara, de la responsabilitat del nazionalisme alemany, del turc, de l’austríac, de l’italià i del japonès en l’origen dels conflictes. I qui no recorda, parlant d’Espanya, que els revoltats, els que varen subvertir la democràcia, es feien dir “nacionales”? 

Els nacionalismes, si senyor Fernández Diaz, són l’origen de tots els mals, però fixis vostè en el caràcter d’aquests nacionalismes. Són nacionalismes agressius, invasius, excloents i que neguen sistemàticament la diferència i la pluralitat. Nacionalismes fets per a la dominació, la conquesta i l’extinció de qualsevol identitat que no sigui la pròpia. No es poden comparar els nacionalismes alemany, japonès i espanyol causants de les grans tragèdies del segle XX amb la dignitat d’un poble que vol preservar la seva identitat de manera pacifica, inclusiva i democràtica. Què tenen a veure aquests nazionalismes amb Catalunya? Ja li responc jo: Res, absolutament res. 

Hi ha països que, amb el temps i els fets, han après la lliçó. Espanya segueix sent la mateixa Espanya nacionalista, agressiva i excloent del segle XX i, fins i tot, del segle XVI. Contra aquest nacionalisme totalitari i feixista, la reivindicació del dret a ser i existir dels pobles és, i ha de ser, un patrimoni de la Humanitat, de tota la Humanitat.
Junts per l'espoli a Catalunya

divendres, 4 de setembre del 2015

Un no sempre és un no 

Diu l’Herrera que el seu no, no és el mateix no que el del PP. Doncs té raó, de la mateixa manera que el si d’ERC no és el mateix si que el de CDC, ni el si de la Marina Geli, ni el si del Lluis Llach, ni el si del Romeva, ni el si de la Forcadell,...Cada si és diferent, però han trobat un eix vertebrador que fa que estiguin al mateix costat de la ratlla. De la mateixa manera que el no del senyor Herrera, sent diferent al del senyor Rajoy, estaran al mateix costat i a l’hora del recompte final s’hauran acabat els matisos i les diferències. El 27 per la nit hi hauran 2 sacs, un de positiu (en tots els sentits) i un de negatiu (com fins ara). En el positiu tots els si vinguin d’on vinguin i en el negatiu tots els del no vinguin d’on vinguin. No hi ha marge per la indefinició. O si o no, ara va d’això malgrat alguns s’entossudeixin a fer veure que no ho entenen.
Quan s'està verd, es generen molts interrogants
Claredat meridiana 

Què en Rabell no aniria a la Meridiana estava cantat. Era, i perdoneu el símil, com apostar a tots els números de la ruleta i esperar confiat que la bola s’aturi. El què veritablement m’hagués sorprès és que hi hagués anat. Cada cop entenc millor a tots aquests que presumeixen d’esquerrans, que mitifiquen les revolucions de territoris llunyans i, alhora, són incapaços de reconèixer la revolució al seu propi país. 

M’admira la capacitat d’aixecar banderes alienes en nom de la lluita de classes i, alhora, avergonyir-se de la pròpia en nom de la solidaritat dels pobles. Si de tot plegat hi ha una cosa clara i, excuseu-me, meridiana, és la postura i el discurs de l’ ANC. Sempre ha estat el mateix i sempre, des de la seva gestació, ha defensat la independència de Catalunya. Sense tebieses, amb contundència, amb coherència i amb transparència. Perquè doncs el senyor Rabell va anar a la “V” de l’any passat que, i li recordo, també organitzava l’ANC? 

Incoherència, desconcert, populisme, ignorància, mala fe i lerrouxisme quan convé. Hi ha coses que no canvien mai i persones que canvien sempre.

diumenge, 30 d’agost del 2015

Escenari perfecte
Catalunya, si que es pot

Catalunya, si que es pot. I tant que es pot! Només cal votar la llista del Junts pel si i canviarem el marc actual on cap canvi és possible. Un país nou ens permetrà, fins i tot, ser federalistes. El federalisme es negocia d’igual a igual i en disposicions d’equilibri. No hi ha federalisme possible des de posicions d’inferioritat, de dependència o de minoria. És des d’una situació d’igualtat i de sobirania que es pot apostar pel federalisme amb tot aquell que es vulgui federar, es digui Espanya, França o Andorra. Buscar el federalisme dins d’Espanya és una quimera, un tractament equivocat que matarà al pacient a cops de desànim i frustració. Catalunya, si que es pot, inclòs el federalisme, des de la sobirania i l’Estat propi.

dissabte, 29 d’agost del 2015

Insults en espanyol. Solucions en llatí
Cuanta (s) RAZON.es 

Por 25 €uros, adjetivos con impunidad. 

Cerdos, hijos de puta, cabrones, inútiles, imbéciles, insolidarios, aldeanos, nazis, soplapollas, idiotas, corruptos, sinvergüenzas, asquerosos, repugnantes, malnacidos, cínicos, despreciables, sanguijuelas, polacos, subnormales, rompepatrias, impresentables, gilipollas, ladrones, capullos, energúmenos, patanes, sabandijas, meapilas, piojosos, tarugos, tocapelotas, lameculos, cretinos, piojosos, tarados, egoístas, viles, crueles, perversos, obtusos, bellacos, alimañas, cerdos……riiiiing! Ha repetido cerdos.
Deixeu sortir/Dejen salir/Allow way out
Ara és l'hora

L'hora de la definició: o estàs pel si o estàs pel no. No hi ha terme mig. Desprès vindran els matisos, els colors i les textures, però això serà desprès. I per arribar a aquest desprès cal ser clars en la resposta. El si per avançar, el no per retrocedir. El si per decidir, el no per obeir. El si per ser ciutadà, el no per seguir sent súbdit, El si per tot, el no per res. Si que es pot si ho fem junts. Junts pel si.

divendres, 21 d’agost del 2015