94

Com una moto

Marc, Pol, Màveric. Ple d’Espanya. Èxit sense precedents de l’esport espanyol. Espanya al cim de les tres categories del Mundial de motos. Una espaterrant fita dels esportistes espanyols que corona Espanya dins de l’elit del motociclisme de tots els temps. Espanya, Espanya, Espanya,... 

Alguns, els mal parits, en podrien dir: apropiació indeguda. Altres, també mal parits, ho podrien entendre com a: robatori de patents. Altres, no menys mal parits, ho podrien qualificar de: expropiació de bens impropis. Però no se n’ha de fer cas. Per tots és coneguda la desafecció que mena els mal parits i l’inframón de ressentiment que habiten. 

Marc, Pol i Màveric són esportistes espanyols, al menys, fins el 2014. Espanya ho té clar. Sap que les coses van tenint una data de caducitat i per això les explota com si fos l’última vegada. Espanya ho sap i té un pànic irracional a la bandera de quadres.

The Catalan Project

Ximpleries prop de Coria

Compartir la ximpleria 

S’han de sentir orgullosos els espanyols, i els que ho volen ser, de tenir un ministre d’Educació tan brillant com el senyor Wert. És de manual la seva incompetència en tot allò que toca o pretén tocar. Un ministre d’Educació a les antípodes del mestratge i un execrable insult a la intel•ligència. Un ministre espanyol que, no ja tant per la seva pèssima gestió, que també, sinó per ser la riota de l’Europa culta i els seus administradors comunitaris. No tothom, i això és mèrit del senyor Wert, pot presumir de ser titllat de ximple en el Parlament Europeu. Un Parlament Europeu curós i força respectuós amb les formes, però que no ha dubtat en desacreditar contundent i públicament a un inútil que menteix tant com parla. 

És realment sorprenent, alhora digne d’estudi, l’estrany mecanisme que aboca a ciutadans, presumptament normals, a sentir l’ impuls suïcida de ser espanyols. Una irresponsabilitat que escapa a qualsevol mena de lògica i trenca els esquemes bàsics de la racionalitat. Sentir-se identificat amb el ximple és una característica molt espanyola, sobretot si el ximple és el que mana. I encara treuen pit. I encara es fan el fatxenda.

Un país de merda

Matemàtica de la deixalla

Comença a fer forat, entre les escombraries que s’amunteguen pels carrers de Madrid, la idea que la independència de Catalunya seria una ruïna, una autèntica i colossal ruïna per als seus interessos. A la capital de l’imperi li comencen a tremolar les cames i, per primer cop, els seus acomodats hipotàlems van prenent consciència de la catàstrofe que se’ls hi acosta. Una situació nova que, malgrat l’obstinada negació, no aconsegueixen allunyar del seu imaginari. 

Espanya , abocada a les inquietants i complexes equacions que se li plantegen, no veu gens clara la fórmula que pugui resoldre el seu futur. A Madrid no li surten els números i el pànic matemàtic comença a fer estralls. La geometria invariable, derivada del teorema constitucional, és cada vegada més insostenible i tot apunta cap a una proposició científicament més racional i intel•ligent. 

Madrid s’ofega aquest dies, com en una metàfora precisa, entre muntanyes d’immundícies sense trobar la manera de reciclar las seves pròpies deixalles. 

Madrid, i Espanya en general, estan molt preocupades, no tant per les tones de detritus que generen, sinó davant la possibilitat que se’ls hi acumuli als carrers i ningú els hi faci la feina bruta.

Per si cal. Per si cau

Elogi de l’enemic 

Mireu si els temps són estranys que fins i tot es desconfia de l’enemic. On són aquells enemics amb els que podies comptar...sempre? On són aquells enemics que mai t’enganyaven i es mostraven tal com eren? Què se n’ha fet dels enemics imperdonables, antipàtics i integres? D’aquells enemics que ho eren sempre i en qualsevol moment i en qualsevol circumstància? On són els enemics d’una sola peça que mai renunciaven al principi bàsic de l’enemistat? On anirem a parar amb enemics tebis, insegurs, fràgils, predisposats a sucumbir davant el més petit gest de complicitat? 

Necessitem enemics com els d’abans. Enemics granítics, monolítics. Enemics fets per a l’enemistat i essencialment convençuts de la seva animositat. Ens calen enemics eterns, invariables amb el pas del temps. Enemics inflexibles que no perdonin i explotin les nostres debilitats. Volem els enemics de sempre, els que no coneixen la generositat i abonen i aprofundeixen les nostres misèries. 

Necessitem l’equilibri, els colors purs i sòlids i allunyar-nos urgentment de l’apatia dels grisos. Hem de tornar a visualitzar nítidament l’enemic per no distreure’ns de l’objectiu. L’enemic, el veritable i inequívoc enemic, ens desvetllarà l’amic.

Atendre els senyals

Alguna cosa no funciona 

El govern espanyol necessita 4 mesos per certificar que Guadalajara no té costa. Espanya va trigar 80 anys en reconèixer els Països Baixos. Espanya, el govern espanyol, encara és hora de que reconegui a Kosovo.

A la vista de les serioses dificultats que té Espanya en reconèixer la realitat, convindreu amb mi que, més que un problema polític, es tracta d’un dèficit cognitiu. Espanya pateix una patologia psicòtica que la inhabilita davant els fets consumats, mitjançant la negació sistemàtica d’allò que escapa a la seva primària comprensió.

Ens trobem, segons tots els indicis, davant d’un greu problema neurològic. Un problema d’anormalitat que afecta la seva capacitat d’enteniment i la col•loca en una posició d’inferioritat intel•lectual davant la comunitat internacional. 

Espanya és tan lenta en els seus reconeixements com ràpida en els seus estrangulaments. No tinc clar que la solució d’aquesta patologia sigui a base de fàrmacs o de llargues estades al camp. El que si que està clar és que alguna cosa no funciona dins del seu cap i necessita un tractament urgent, intensiu i lluny de les seves víctimes.

Carquinyolis

Amb la creu i el sabre 

Res de nou a l’horitzó. És la historia d’Espanya des dels seus foscos orígens. Amunt la creu, amunt el sabre. Espanyolitzar els maies, els quetxues, els mam, els mixteques, els nahua, els maputxes, els aimares, els otomin, els saharians, els filipins, els quitxes, els queqxi, els catalans,...Indígenes en el seu territori vinclats per la força de la desraó, la supèrbia i la intolerància. 

Dominar, imposar, sotmetre, colonitzar, doblegar, sodomitzar, afligir, homogeneïtzar, anorrear, vexar, infamar, esquinçar. Dotze paraules (en són moltes més) que defineixen perfectament una genètica singularment perversa. Paraules d’ús comú que descriuen accions de pràctica habitual en l’ADN espanyol i que tots els pobles esmentats han patit de manera continuada, intensiva i sistemàtica. 

No sorprèn el senyor Wert amb el seu comportament i la seva manera de ser i de fer. És fill dels seus pares, hereu dels seus avantpassats i víctima de la seva pròpia història. Coneixent el pa que es dóna, el veritablement sorprenent seria tot el contrari. No hi ha negociació possible amb l’esclavista. Per això l’única opció, l’única sortida possible és l’emancipació de la metròpoli. Tallar amb el colonitzador i obrir-se a la independència. 

La llei Wert, i les dels seus sequaços, per als que són com ells o vulguin seguir morint mansament sotmesos.

Bes per on

Violència de gènere 

Ens accepta Espanya tal com som? Ens vol Espanya tal com som? És evident que no. Què més hem de saber? Què més hem de parlar? Què més hem de fer? Les relacions que no es basen en l’acceptació de la singularitat i el respecte a la diferència no tenen cap complicitat de present i, encara menys, cap possibilitat de futur. 

Les relacions basades en el domini d’uns sobre els altres no és la millor manera d’establir relacions de confiança, ni de bastir projectes en comú. L’obsessió pigmaliónica de canviar la naturalesa del pròxim, de negar la seva llengua, de fer desaparèixer els seus costums, de manipular i amagar la seva història, no és l’escenari més adient per teixir lligams de col•laboració ni sintonies harmòniques. 

Espanya pateix amb Catalunya la síndrome del maltractador. La síndrome d’aquell que no estima però posseeix. I des d’aquesta possessió exerceix la violència per sotmetre i torçar la voluntat del posseït. Espanya no estima Catalunya, però és incapaç de renunciar a la seva possessió perquè el seu complex d’inferioritat necessita un territori on purgar les seves dèries i explotar els seus recursos.

El bé comú, la pau i la convivència

L’acudit de la setmana

La Conferència Episcopal sobre Catalunya: "Està en qüestió el bé comú, la pau i la convivència" 

Anem a pams. Què la Conferència Episcopal es posicioni en contra de la independència de Catalunya amb arguments tan aliens a la mateixa Església com el bé comú, la pau i la convivència és d’un cinisme de l’alçada d’un campanar. Quina autoritat moral té el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan Antonio Martínez Camino, per negar-li l’autodeterminació a un poble que la vol? Què potser l’Església, paradigma de la unitat de tots els pobles, no té un Estat propi on fa i desfà al seu caprici sense rendir comptes a ningú? 

Sentir a parlar a l’Església, o a qualsevol dels seus dirigents, del bé comú, fa posar els pèls de punta. Només cal fer una repassada ràpida a la Història per entendre el veritable significat que, per als senyors de la creu, té el bé comú. Qui sinó l’Església s’ha enriquit, s’ha engreixat i s’ha expandit gràcies a l’apropiació dels bens comuns? Qui sinó l’Església ha edificat el seu imperi sobre excomunicacions, robatoris, “donacions”, impostos, enganys, mentides i terror? És clar, l’Església del senyor Martínez Camino. 

La pau? L’Església parlant de pau. Una satànica broma catedralícia! Tornem a repassar la Història i veurem clarament quina mena de pau persegueix l’Església. La pau dels sotmesos. La pau de les guerres en nom de Déu. La pau de la creu i el sabre. La pau del domini i l’esclafament de la discrepància. La mort de l’heretge. La pau dels reis. La pau dels poderosos. La pau del feixisme. És clar, la pau del senyor Martínez Camino. 

I la convivència? A quina convivència es refereix la Conferència Episcopal? A la de voler ser la religió hegemònica i única? A cremar a tots aquells que no combreguin amb el seu ideari? A marginar les dones, estigmatitzar l’homosexualitat i assenyalar l’infidel? L’Església no ha fet mai res per la convivència si aquesta convivència no s’ajusta als seus estendards i al seu granític dogma. L’Església del senyor Martínez Camino.

Amén.

Alguna samarreta de l'Español?

Camp de mines 

“Perquè la Via Catalana no passa pel nostre Estadi? Estem indignats per aquesta discriminació i reclamen a l’organització que rectifiqui la seva decisió”. 

Aquesta sentida queixa no va venir del CE Europa, ni de la UE Lleida, ni del Manresa, ni del Granollers, ni de l’Atlètic Piferrer. No. Aquesta sentida queixa va venir del RCD Español, un club que s’ha distingit històricament, com és públic i notori, per la defensa a ultrança del fet català i la seva pervivència. 

Quin desgavell! Quin rampell de cinisme! Aquesta desconcertant reacció és simptomàtica de la psicopatologia que conforma la personalitat d’un club amb seriosos problemes d’identitat. El RCD Español reclamant que la Via Catalana passés pel seu cau! Fins on podíem arribar en aquesta perversitat quintacolumnista! 

Evitar les emboscades, els territoris hostils, les zones de risc i qualsevol camp de mines és un dels preceptes bàsics perquè un projecte pugui avançar cap els seus objectius sense lamentar baixes innecessàries. I els organitzadors de la Via Catalana ho varen tenir clar des del primer moment. 

Faria bé el RCD Español, atenent el seu ADN, de tractar-se la seva esquizofrènia i deixar de forçar una situació que, per genètica, és irreversible i representativa de la seva particular idiosincràsia. El RCD Español és el que és i tothom sap, des de temps immemorials, quin és el seu paper a l’auca. Tot el que sigui anar en contra de la seva raó fundacional és anar contra natura, àdhuc, una iniciativa condemnada al fracàs. 

En les darreres assemblees d’accionistes (que no de socis) ha quedat prou clara la intenció del seu apostolat: la bandera espanyola ha de presidir el RCD Español i ha de guiar els seus destins, tant en la Terra com en el Cel. 

A que ve doncs aquesta hipocresia de voler fer passar per un territori espanyolista una Via Catalana sobiranista? Cada cosa al seu lloc i cadascú a casa seva. De la mateixa manera que el RCD Español no ha d’abandonar la seva militància espanyola, a risc de diluir-se en el no res, estaria bé que no facin el ridícul amb peticions que no es corresponen amb el seu tarannà i la seva autèntica, profunda, voluntària i històrica raó de ser.

Necessitat i respecte

Respect? 

És aquest Cristiano Ronaldo, que exigeix respecte a Joseph Blatter per una divertida, blanca i innocent paròdia, el mateix Cristiano Ronaldo que insulta i menysprea a Undiano Mallenco amb un reiteratiu i ultratjant: cagón de mierda? És aquest Cristiano Ronaldo, que es mostra desconsoladament ofès per una broma de Joseph Blatter, el mateix Cristiano Ronaldo que ofèn al món sencer amb el seu desvergonyiment i la seva prepotència? És quest Cristiano Ronaldo, que demana moderació i temprança als directius de la FIFA, el mateix Cristiano Ronaldo que no sap perdre i justifica les seves derrotes per culpa dels robatoris? És aquest Cristiano Ronaldo, que reclama consideració als estaments esportius, el mateix Cristiano Ronaldo que no assisteix als actes on es reconeix als seus companys de professió pel sol fet de que ell no serà premiat? I finalment, és aquest Madrid, que exigeix respecte pel seu ídol de fang, el mateix Madrid que insulta i ofèn Messi des de la grada del Bernabéu? 

El problema de fons no és el respecte, el problema real és la hipocresia dels que el reclamen sense exercir-lo. Es pot ser més cínic que Ronaldo i el mandrilisme exigint per a ells el que li neguen al pròxim? La resposta, atenent les circumstàncies, és prou clara: no.

De gran utilitat

Una carta de merda 

He trobat extremadament escaient la reacció del Madrid a la paròdia (extraordinària paròdia) que ha fet Joseph Blatter de Cristiano Ronaldo. La carta/queixa del Club blanc ha arribat a la seu de la FIFA en el moment just. En aquell precís i incòmode moment en el que el paper higiènic s’havia acabat. I ha estat gràcies a l’oportunitat i a la diligència del Real Madrid què s’ha evitat el desastre. No us podeu imaginar (o sí) la incomoditat de la secretària del senyor Blatter tancada al water davant la perspectiva d’haver de netejar-se el cul amb el tou dels dits. Un tràngol que el Madrid ha estalviat a la FIFA i pel que, de ben segur, serà recompensat. 

Al marge d’aquesta iniciativa tan oportuna, us heu preguntat el perquè s’ha conegut avui un fet que es va produir el passat divendres? Dit d’una altra manera, perquè el Madrid ha donat publicitat a una anècdota que va succeir fa 5 dies i que no té la més mínima importància ni transcendència? Potser perquè la cortina de fum d’Undiano Mallenco ja s’estava diluint i en necessitaven una altra que la substituís i els permetés seguir parlant de coses alienes al seu penós joc i a les seves evidents mancances? Tapar les vergonyes pròpies desviant l’atenció és una pràctica força habitual en el Madrid i un recurs cada cop més utilitzat en un equip que flirteja massa sovint amb la mediocritat. 

I vull acabar amb una felicitació personal (i sentida) a Mourinho i Bale per haver estat nominats als premis FIFA d’aquest any. A Mourinho per tots els títols que ha guanyat aquesta temporada (i les anteriors) i a Bale perquè si no li donen la pilota d’or, té els diners del seu milionari fitxatge per comprar-la. 

Enhorabona a tots plegats.

Un peu davant de l'altre

Un país que es mou 

La festa dels “súpers” desborda la capacitat de l’Estadi Olímpic. Més de 330.000 persones pugen a Montjuic. Es col•lapsa la Ronda i els accessos a la muntanya. Un èxit total que supera les previsions més optimistes. 

Què cony ens passa? Què li passa a aquest país que no sap estar-se a casa? La Via cap a la independència va omplir els carrers i les carreteres amb prop de dos milions de persones. El Festival de Sitges ha venut més de 54.000 entrades i ara, el Club Super 3, peta Montjuic amb quasi 350.000 persones. 

Un país que es mou. Un país que sap que vol. Un país que sap on vol anar. Un país que té pressa.

El nadador

No és Burt Lancaster, és Cristiano Ronaldo

La ressaca 

El Clàssic m’ha reservat quatre perles que no vull deixar de compartir. La primera, les recents declaracions de Iker Casillas sobre Undiano Mallenco: 

“Es un gran árbitro. Creo que hizo un arbitraje maravilloso. Tenemos un grandioso recuerdo todos los madridistas. Y, en ese sentido, siempre que le veo le saludo y le doy un abrazo. Siempre le estaremos agradecidos” 

La segona, el record de la rotunda afirmació de Florentino Pérez fa només uns mesos: 

“Con Mourinho, el Madrid tiene al mejor entrenador del mundo” 

La tercera, comprovar, en viu i en directe, que Bale val el que s’ha pagat per ell i que està cridat a ser el millor jugador del món aquesta mateixa temporada. 

I la quarta, la descoberta de les noves habilitats com a “piscinero” de Cristiano Ronaldo. Tota una revelació en un esportista cada cop més complert, renaixentista i pluridisciplinari.

La millor via

Vamos a contar mentiras tra-la-rá 

A Madrid diuen que l’àrbitre els hi va robar el partit. A Madrid diuen que la càrrega a Ronaldo va ser un penal indiscutible. A Madrid diuen que la trepitjada a Cesc és producte de la imaginació i que mai va existir. A Madrid diuen que el Madrid va portar la iniciativa del partit. A Madrid diuen que l'àrbitre va estar molt bé perdonant-li la segona groga a Sergio Ramos. A Madrid diuen que Di Maria és un jugador noble que mai es tira i mai fa comèdia. A Madrid diuen que aposten per un joc creatiu amb Pepe, Sergio Ramos, Khedira i Bale. A Madrid diuen que Bale és millor jugador que Neymar. A Madrid diuen que Carletto és l’entrenador que l’equip necessita. A Madrid diuen que Sergio Ramos és un pivot de garanties al nivell de Sergio Busquets. A Madrid diuen que el Madrid no perdria mai si no fos per motius aliens al seu control. A Madrid diuen que el Madrid sempre guanya per mèrits pròpis i quan perd, sempre és per culpa de l'àrbitre, del calendari, de la pluja, de la conjunció dels planetes, de la mala sort, del mal d'ull o de la intervenció de la CIA.

A Madrid diuen que Espanya és un país que existeix des de fa tres mil anys. A Madrid diuen que Catalunya no és solidaria amb Espanya. A Madrid diuen que Catalunya rep els diners que li corresponen. A Madrid diuen que Catalunya no pateix espoli. A Madrid diuen que a Catalunya es fan les inversions que toquen i que estan per damunt de la mitjana estatal. A Madrid diuen que a Catalunya se li respecta la llengua i la seva idiosincràsia. A Madrid diuen què Espanya no és bel•ligerant amb Catalunya. A Madrid diuen que Catalunya és desagraïda amb Espanya. A Madrid diuen que Catalunya no té una història pròpia i aliena a Espanya. A Madrid diuen que Catalunya no va ser annexionada a Espanya per la força de les armes. A Madrid diuen que a Catalunya sempre se li han respectat les seves lleis i les seves institucions. A Madrid diuen que Catalunya és Espanya i sempre ho ha sigut i sempre ho serà. 

A Madrid diuen moltes mentides i ja no se’ls creu ningú. Per il•lustrar-ho, acabarem amb un clàssic del cançoner espanyol: 

Ahora que vamos despacio 

Canción infantil popular española

Ahora que vamos despacio, 

ahora que vamos despacio 

vamos a contar mentiras, ¡tra-la-rá!, 

vamos a contar mentiras, ¡tra-la-rá!, 

vamos a contar mentiras. 

Por el mar corren las liebres, 

por el mar corren las liebres 

por el monte las sardinas, ¡tra-la-rá!,

por el monte las sardinas, ¡tra-la-rá!, 

por el monte las sardinas. 

Mi abuelo tenía un peral, 

mi abuelo tenía un peral 

criando ricas manzanas ¡tra-la-rá!, 

criando ricas manzanas ¡tra-la-rá!, 

criando ricas manzanas.
…. 

Nota: fixeu-vos com repeteixen la mentida tres vegades perquè la idea penetri i es converteixi en una falsa realitat. Tàctica. Pura tàctica.

Poca defensa