diumenge, 13 de novembre del 2011

Putes i PP

Segons el diari ARA, quatre de cada deu homes han anat amb prostitutes, i quatre de cada deu espanyols votaran al PP a les pròximes eleccions, segons LA VANGUARDIA. Està molt clar, si hem de fer cas a les estadístiques, de quin peu calcen , com pensen i on fiquen la polla els ibèrics. Atenent a aquests comportaments no es pot dir que el futur que ens espera sigui gaire engrescador. Política i socialment anem cap el desastre, agreujat en el cas de Catalunya, i conduit per una dreta salvatge i enemiga declarada del nostre país. En el terreny personal, la cosa no millora, els pocs diners que disposem en els gastarem en putes, augmentant l’economia submergida (amb al•licients, això sí), sostenint el treball en precari, posant en escac la confiança familiar que és la base del nostre imperfecte sistema i permeten fugides d’estudi que ens distrauran de l’objectiu prioritari. Putes i PP és una combinació força perillosa que ens pot portar, a poc que ens descuidem, a un veritable atzucac, a una crisi de valors (i econòmica) de la que ens costi molt sortir. Atenció, eviteu les putes i el PP, sobretot, sobretot, per higiene.
Qui pinta al futbol?
D’un any a l’altre

He volgut esperar algunes jornades abans de veure el juvenil A de l’Europa per no extraure conclusions precipitades, ni emetre judicis de valor que no es corresponguessin a la nova realitat, al canvi de lideratge que ha patit l’equip i a la suposada transformació que se li pressuposava. He volgut deixar passar un temps prudencial perquè les coses es posessin al seu lloc. Perquè cada una de les peces trobés el seu encaix i el nou discurs comencés a quallar. La casualitat (o causalitat) ha volgut que aquest dia coincidís amb la visita dels escapulats al Narcís Sala. Un plat fort que, de ben segur, ens donaria moltes pistes sobre la nova realitat de l’Europa. Una realitat que, i atenent al repte que m’ha proposat en Jordi, es pot explicar en set diferències. Diferències respecte a l’equip de l’any passat, un equip que per a alguns pesos pesats del Club no jugava a res i que, finalment, va comportar la destitució del tècnic i el seu desmantellament. Set diferències que passo a enumerar:

1.- La primera diferència, i la més evident, és el canvi d’entrenador: Toni Cosano per Mariano Angoy.

2.- La segona diferència, i no menys important, la de poder comptar amb un entrenador què té la confiança cega i el suport incondicional de la directiva i els responsables esportius, cosa que no passava amb Toni Cosano.

3.- La tercera diferència, i molt evident, és el superior nivell d’intensitat que tenia l’equip de Toni Cosano respecte al de Mariano Angoy.

4.- La quarta diferència, i molt significativa, què Toni Cosano sempre mirava quan el seu equip havia de llençar un penal, mentre que Mariano Angoy no s’atreveix a mirar fins que s’ha llençat. Confiança? Tenir confiança i saber-la transmetre. Detalls per al conjunt que expliquen moltes coses.

5.- La cinquena diferència, i molt important, la enorme capacitat motivadora de Toni Cosano que convertia jugadors normals en extremadament competitius. Tot el contrari que Mariano Angoy que minimitza el potencial de grans jugadors minant-los amb dubtes.

6.- La sisena diferència, i difícil d’entendre, és el tractament que els mitjans del Club li donen al joc del juvenil A d’aquest any respecte a l’anterior. La critica desaforada i injustificada a l’equip de Cosano han mudat aquest any, sense cap argument raonable, en un tractament acurat de sabó i massatge.

7.- I la setena diferència, que no l’última, és la tranquil•litat amb la que pot treballar Mariano Angoy enfront del “acoso y derribo” al que va ser sotmès Toni Cosano durant tota la temporada, que el va desestabilitzar i no li va permetre aconseguir el que, en condicions normals, s’hagués pogut aconseguir.

Segurament hi ha més diferències què soc incapaç de copsar, però està clar que hi ha canvis que no s’entenen es mirin des d’on es mirin, si no és perquè responen a interessos o capricis lluny, molt lluny, de la comprensió dels simples mortals.

dissabte, 12 de novembre del 2011

La casa que vull que la mar la vegi i uns arbres...
Un bon veí d’Espanya

Quan arribi el dia de ser veí , que arribarà, seré un bon veí. Ho prometo. Prometo i em comprometo a tenir una relació cordial i exempta, en la mesura del possible, de polèmica i controvèrsia (només l’estricament necessària entre veïns ben avinguts). Gestionaré la convivència des de la predisposició a l'acord i l'entesa. Posaré oli als engranatges perquè no grinyolin i on la fluïdesa sigui la norma de la casa. Quan sigui veí, que ho seré, no em posaré de cul i m'esforçaré en que les rodes no trobin pals en el seu (nostre) camí. Ens entendrem des de la sobirania i la independència. Treballarem junts per millorar l'entorn i no estalviarem esforços per optimitzar els espais i els accessos. Quan sigui veí d'Espanya els hi tindré el respecte que ara no els hi tinc i ells (evidentment) no em tenen. Espanya serà com França o Itàlia i el veïnatge serà el que toca. Espero que els estalvis m'arribin per saldar la hipoteca i no patir, en el trànsit, un desplaent desnonament.

divendres, 11 de novembre del 2011


...i tu per jo et tornaràs loca.
Spot
(i tant que es pot)
Torticolis

Es pot viure de la nostàlgia? De poder, es pot, però no és gens recomanable. La nostàlgia acaba corrompent l’esperit, el corca fins debilitar-lo i l’allunya de la realitat. La nostàlgia, la puta nostàlgia, espatlla el present i nega sistemàticament el futur. No està feta per avançar i és especialment hàbil en finançar projectes sense sortida. La nostàlgia està bé per als nostàlgics perquè sense ella perdrien la seva raó de ser i el seu modus vivendi. Està clar que l’únic que es pot treure de mirar insistentment al darrera és una bona i sostinguda torticolis.

dijous, 10 de novembre del 2011

Formigueig
Test (tiesto) d’intel•ligència

Estàs navegant per Internet fent aquelles coses que un acostuma a fer quan viatja per la xarxa i, de sobte, se t’obre una finestra que no controles (d’aquelles que sembla que tinguin vida pròpia). Però aquesta vegada et crida poderosament l’atenció. Una atractiva presentació et proposa un test d’intel•ligència i tu, que te’n consideres, mossegues l’ham. Preguntes de cultura general no gaire complicades, operacions matemàtiques de perfil baix, girs amb cert ingeni, preguntes amb trampa que s’han de llegir dues vegades,...tot milimètricament estudiat per estimular el teu ego, inflar la vanitat i eixamplar-te l’autoestima. Content com un gínjol arribes a la darrera pregunta amb la satisfacció d’haver fet el ple, convençut de ser una de les persones més intel•ligents del planeta. Tant és així que, quan la pantalla et demana el número de mòbil per enviar-te la puntuació que has aconseguit, cofoi, rendit i pagat de la teva excel•lència, li dónes sense parpellejar. Efectivament, tan intel•ligent que has caigut de quatre grapes en el parany. Acabes d’obrir una autopista d’assetjament il•limitat que t’acompanyarà de per vida i, potser, fins i tot una mica més enllà. Molt intel•ligent. Extremadament intel•ligent. El test? El test, de puta mare.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Impressionisme
Què collons li veu?

Un dia qualsevol, i no cal que sigui diumenge, algú s’enamora bojament de la teva parella amb la que convius des de fa deu anys. Sí, sí, la teva parella, la mateixa parella que tu no suportes, o en el millor dels casos, a la que toleres dins d’un marc de descoratjadora rutina. Indignat, perplex, desorientat, no se t’acut res més que preguntar-te: què collons li veu? Aleshores, el cap et fa una mala jugada (ja ho té això el cap) i marxa deu anys enrere i et recorda quan a tu et va passar el mateix. Quan ella, la teva parella, era el centre de l’Univers, quan era el sol i la lluna i les estrelles en perfecta harmonia. Quan ella era el límit, el Finisterre del teu món i t’ofegaves quan no hi era. El cap furga i s’acarnissa en aquell moment en que no existia el temps i l’espai era només el camí fins arribar als seus llavis. Et temps, el mateix maleït temps que tot ho desgasta i fa que no vegis en la teva pròpia parella el que sí que veuen els altres. Què collons li veu? Et segueixes preguntant. Mentre el lamentes amargament pel fet, no d’haver perdut vista, que també, sinó per haver perdut definitivament la mirada. Veus les coses, però ja no les veus com abans. No hi ha efervescència, ni focs d’artifici, ni adjectius extraordinaris. Silenci i monotonia i el vertigen de l’abisme. Algú s’ha enamorat de la teva parella i ara ella torna a ser el centre del món, però d'un món que ja no és el teu.

dimarts, 8 de novembre del 2011

A què fa mal als ulls?
Es pot ser del Barça o del Madrid alternativament?

Hi ha una aspecte de la política (de fet, n’hi ha més d’un) que no acabo d’entendre. Em refereix-ho a la fidelitat. Com és possible que en un termini tan curt de temps es passi del blanc al negre amb una total indiferència? O el blanc i el negre no són tan diferents com ens volen fer creure o el personal està absolutament desorientat. Que guanyi les eleccions per una majoria folgada un partit que s’autoproclama d’esquerres i poc desprès de quatre anys les guanyi, també per majoria igualment folgada, un partit que s’autodefineix de dretes, és un contrasentit aritmètic que no quadra per enlloc. D’on surten els vots? Es pot votar alternativament esquerres i dretes sense tenir remordiments de consciència? Que busca una persona quan vota dretes? I que busca aquesta mateixa persona al cap de quatre anys votant esquerres? I desprès tornant a votar dretes? Ja em perdonareu però el món del futbol, amb totes les seves objeccions, és absolutament més coherent que el món de la política. Us imagineu un soci i/o afeccionat del Barça canviant d’equip perquè el seu va malament o no funciona? Impensable! La fidelitat a uns colors i a una idea s’hauria de poder exportar a altres àmbits d’actuació i fer del sentiment de pertinença un valor determinant en la presa de decisions.

dilluns, 7 de novembre del 2011

Mans negres
Somnis blancs

Raúl ha marcat un gol amb la mà i hi ha qui s’ha esquinçat els vestits. Hi havia un corrent generalitzat (interessat) que ens volia fer creure en Raúl com a un jugador íntegre, model i referent per al món del futbol. Ves per on, només ha calgut una mà, i no precisament divina, perquè aquesta imatge s’esvaís com la boira a Vic. Si Raúl no recorria a les males arts en la seva etapa al Madrid, no era tant per la seva honestedat, sinó perquè no ho necessitava, allí, a la casa blanca, els àrbitres eren els encarregats de fer les trampes. I amb aquesta preuada ajuda, evidentment, no calia posar la mà. Ha tingut que baixar a la terra dels mortals lluny de la protecció celestial per, a la primera ocasió que ha tingut, sucumbir a la temptació de l’engany, la falsedat i la mentida. Si tothom va donar per bona la intervenció divina en el gol de Maradona al Mundial davant Anglaterra, devia pensar Raúl, perquè jo, que m’he criat al paradís blanc on totes em ponien, no ho puc fer? Què sí, Raúl, què sí. Tu pots fer les trampes que vulguis i negar-ho amb cinisme i vehemència, perquè alguns ja coneixíem d’antuvi el veritable material amb el que estan fets els somnis.
Alguns dels "culpables"
Cop de Rock

fent himnes de cançons...

Doncs això. El que va començar sent un moviment aparentment local i, a molt estirar, generacional, ha acabat per esdevenir un fenomen transversal d’extraordinària vàlua. Un fenomen que ha abastat tot el territori, de nord a sud i d'est a oest, sense deixar cap racó per explorar. L' anomenat rock català s'ha convertit en un referent obligat per explicar una part molt important de la història recent d'aquest país, les seves inquietuds, les seves esperances, la seva manera de ser,... Hi ha moments que no saps perquè, ni quines estranyes circumstàncies es donen perquè l'equació funcioni. De cop tot quadra. L'anècdota passa a ser habitual i es normalitza. Si alguna cosa té de bo el pas del temps és que millora les coses bones. El rock català ha donat cançons, ja en el seu moment extraordinàries, que, no només han envellit amb dignitat, sinó que han acabat per esdevenir veritables símbols, himnes que han amarat l'imaginari sensible d'aquest país.
Així ho ha entès Dagoll Dagom que ha muntat un superb espectacle prenent com a fil conductor algunes d'aquelles inoblidables cançons. Un espectacle on tot encaixa i res és sobrer. Un magnífic recull, perfectament triat, que reflexa amb sinceritat, honestedat, emoció i molt, molt d'amor el transcórrer d'una època gloriosa que hem tingut la sort de viure. Cal apropar-se al teatre Victoria per copsar aquesta esplèndida realitat i confirmar, per si en teníem algun dubte, que el Rock Català i les seves cançons, cada cop sonen millor i no han perdut ni un bri de vigència. Cop de Rock, imperdible i repetible tantes vegades com la butxaca us ho permeti. Gràcies Dagoll per aquesta joia que canta en la llengua en la que somio.

dissabte, 5 de novembre del 2011

L'autobús de la lluna
El porter i la seva circumstància
L’entrenador els fa dolents

Passa el temps, canvien les cares, canvien els escenaris, canvien les llengües, però, en el fons, tot segueix igual. Bé, tot tot, potser és exagerat. El futbol, els aspectes del joc, sí que evolucionen, en canvi, els pares/mares (i altres animals de companyia) que assisteixen als partits per veure com la remena el seu fill/a, no canvien gens. Les mateixes actituds, els mateixos comentaris, la mateixa manera d’encarar una proposta lúdica, però, no ho oblidem, amb un important rerefons formatiu. Estic parlant de l’Escola del CE Europa, però ho podria fer extensiu a totes les altres escoles i futbols base que s’escampen pel territori. Avui, desprès d’un cert temps de recolliment i meditació, un temps en que els sediments s’havien d’acomodar al delta, he tornat a l’Escola, he tornat al Nou Sardenya disposat a veure els cracs del futur i les seves evolucions damunt el verd que fa créixer els somnis. He triat un partit, no a l’atzar, però els motius de la tria no venen al cas, i m’he situat a la grada incrustat entre les dues aficions rivals esperant el xiulet inicial. El porter al seu lloc i el pare del porter, també: just al darrera de la porteria. Lloc estratègic per atordir al nen amb un nombre tal d’instruccions que no és capaç d’assimilar i el duen, en poc més de 5 minuts, al col•lapse total. Ja tenim el primer efecte de la intervenció paterna: al porter amb el cap cot, pensant en la play i desitjant que el partit s’acabi quan abans millor. Uns metres més enllà, un grup de pares/mares romanesos amb fills al mateix equip. Què un dels nens sigui maldestre, sobrepassat de pes i amb alguna dificultat de coordinació? Cap problema pel pare que el veu com a l’estrella més rutilant de l’equip. Un pare que no entén com poden canviar al seu fill per donar entrada a altres companys i que crida insistentment el seu desacord cap el entrenador amb xiulets de reprovació, aguts i constants. L’única possibilitat de guanyar el partit passa perquè el meu fill jugui tots els minuts –acaba sentenciant -. La cosa es complica quan una nena (una nena en un equip “d’homes”) comet una errada tràgica, imperdonable als 8 anys i que li costa un gol a l’equip. Es desferma la tempesta, els comentaris pugen de to i el component sexista apareix i es mostra amb tota la seva cruesa. Menystenir i carregar contra una nena per raons de gènere és inadmissible, però us puc garantir que, en romanès, encara sona pitjor. Dirigisme, intolerància, encegament, supèrbia, sexisme,...tot un reguitzell d’actituds negatives en l’àmbit d’una escola que té com a principal objectiu ensenyar a jugar a futbol des d’uns valors innegociables de companyonia, solidaritat, igualtat,...Està clar que l’únic rodó en el futbol és la pilota i, fins i tot a aquesta, alguns pares li busquen les arestes. Ells –referint-se als nens – són molt bons, però l’entrenador els fa dolents, va ser el resum de tot plegat mentre abandonaven indignats la graderia del Nou Sardenya. En fi, un feliç i “familiar” retrobament.

divendres, 4 de novembre del 2011

Sexualitat feliçment resolta

Benvolgut Alfred

Vagi per endavant que, el proper 20 N, tindràs el meu vot. Així de clar, així de convençut, així de contundent. El tens per les inicials que et presenten i l’ideal que (amb altres) representes. Més enllà de les persones (que també) estan les propostes i els projectes col•lectius. He estat sempre fidel a la causa, i quan dic sempre, vull dir sempre; fins i tot quan Esquerra era de dretes, monàrquica i espanyolista. Mira si en soc de tossut que ni l’Hortalà va fer-me desistir. No deixa de ser decebedor que una bona idea tingui una mala praxis. Que les persones encarregades de tirar del carro, de posar sentit a la direcció, no se’n surtin. Que tot quedi només en la il•lusió i que aquesta es vagi diluint decepció darrera decepció. I en són moltes les que acumulem. En tenim el sac ple i les tenim de tots colors i de totes les formes imaginables. Però tenim el mal costum de la regeneració cíclica, de la reconstrucció permanent, perquè sabem que, en el fons, la idea és bona. Alguns creiem, i ho creiem fins el moll de l’os, que és l’única opció per sortir del pou i sortir-ne dignament. Per això ara tornem a començar. Ens hi tornem a posar. Quants més siguem millor, però si som pocs, treballarem bé, aquesta vegada ho farem bé, per convèncer als escèptics que estem en el camí correcte, que aquest cop sí, que tenim les coses clares i que hem trobat les persones ideals per creuar el bosc sense que el llop ens queixali.

dijous, 3 de novembre del 2011

Mesures que no encaixen
Coses de la desproporció

L'any passat a Catalunya 3 famílies van demanar NOMÉS castellà a les classes i ara tot el sistema d'ensenyament català trontolla.
L'any passat, a València, 70.000 famílies van demanar ensenyament TAMBÉ en català i... ni cas. També a València 100.000 persones van demanar rebre la senyal d'una televisió pública en català i... ni cas.
Destruir la immersió és un mètode d'extermini lingüístic. L'objectiu: la imposició, la submissió i l'extermini d'una cultura i d'una nació.

dimecres, 2 de novembre del 2011

Dunas, Alexander Dunas
El priorat, un vi de missa?

És el Priorat un vi de missa? Evidentment que no. Ho podria arribar a ser? Evidentment que no. El ritual missaire demana elements insubstancials, lleugers, amb poca presència i, a ser possible, sense cos. La litúrgia cristiana no acceptaria mai un vi a les antípodes de la seva simbologia immaterial i la seva poca consistència estructural. El priorat, el vi del priorat, es troba, per mèrits propis, a l’altre extrem de la indefinició. Té una personalitat enlluernadora i un discurs ben trenat i, per damunt de tot, coherent. Res que se li acosti, ni per casualitat, a la lletania mística dels que miren al cel quan no saben on mirar. El vi de missa ha de ser, com és, un vi amb poca graduació, impersonal i dolç. Un vi badoc que entortolligui les llengües i emboti els cervells. Un vi de missa com cal ha de fer parlar els necis i tenir la preuada habilitat de fer callar als que no ho veuen clar. Un priorat es pot degustar sol mentre esbosses unes preguntes o resols una complicada equació, en canvi, un vi de missa no admet objeccions i sempre va acompanyat d’una merescuda hòstia, una hòstia beneïda, això si.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Alfa, beta, gama, DELTA...
Tot o res

Si no ho dius tot, sempre tindràs alguna cosa a dir. Però, aleshores, els altres, els que t’escolten, no sabran realment com penses, ni com ets. En canvi, si ho dius tot, no et quedarà res més a dir i, amb el temps, deixaràs de ser interessant, perdràs el favor i l’atenció dels altres. Tu tries la proposta i la mesura. Tu esculls la manera d’administrar-ho. Tu, en definitiva, has de preparar la dosi apropiada per mantenir el misteri de la manera més honesta possible.
Sempre en pujada