Foc congelat
diumenge, 30 de novembre del 2008
Jo hi sóc si tu vols ser-hi
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc paíssense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tuno ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Lluis Llach
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc paíssense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tuno ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Lluis Llach
dissabte, 29 de novembre del 2008
Sans i estalvis
Sants 1 - Europa C 1
Potser no ha estat el millor partit d’ambdós equips en el que portem de Temporada, potser no ha estat un prodigi de tècnica ni virtuosisme futbolístic, potser no ho ha estat, perquè en aquell terreny i en aquelles condicions no era possible. Però ha sigut un dels enfrontaments més intensos i constants que he vist darrerament. Cap dels 2 equips ha buscant conscientment l’empat, cap equip ha apostat per un futbol conservador i avar, cap equip volia deixar “viu” al rival, l’un, el Sants, per donar un cop definitiu a la lliga i deixar a l’Europa a sis punts, l’altre, el visitant, per donar un cop d’efecte, guanyant al camp de l’actual líder per igualar-lo a la classificació. El que són les coses, el resultat menys volgut per totes dues parts, ha sigut a la postra, el resultat definitiu. Un empat on el Sants ha perdut els seus primers dos punts a casa i que bé haurien pogut ser els tres. Per ocasions, per mèrits i per punts (si hagués estat un combat de boxa) l’Europa es podria haver endut el partit. Tan sols un clamorós error arbitral ha privat als escapulats d’una victòria més que justa. No ha estat un partit clarament dominat per cap dels dos equips, l’equilibri, la igualtat, ha sigut el denominador comú en moltes fases del partit. Un partit, com era previsible, bastant travat, on costava molt combinar i fer més de tres passades seguides. Un partit on semblava, per moments, que l’Europa s’adaptava millor a les difícils condicions del terreny creant les úniques i veritables ocasions de perill davant la porteria rival. El Sants ha tingut la pilota en algunes fases del partit, però en terra de ningú, i sense saber que fer-ne amb ella. Poques, per no dir cap ocasió de perill per part de l’equip local, és un pobre bagatge per a una primera part que a acabat tal i com havia començat: 0 a 0.
Novament, a la represa, les millors ocasions han estat per l’equip visitant, que fins i tot en aquesta fase del joc, dominava al seu rival. Un claríssim u contra u errat per l’Europa i la lesió del seu central han descentrat momentàniament als graciencs, cosa que ha aprofitat l’equip local, per fer l’1 a 0, en l’única aproximació a l’àrea visitant. Poc els hi durat l’alegria als de Sants, ja que un cop de cap a les acaballes del partit ha fet pujar el definitiu empat a 1 al marcador. No ha estat un resultat just, però si més no, no ha estat tan injust com el gol del Sants feia preveure.
Repartiment de punts que deixa les coses iguals, o quasi. Repartiment de punts que afavoreix als perseguidors i estreny una mica més la capçalera de la classificació. Setmana a setmana els equips van creixent i trobant el seu lloc al Paradís o...al infern.
Sants 1 - Europa C 1
Potser no ha estat el millor partit d’ambdós equips en el que portem de Temporada, potser no ha estat un prodigi de tècnica ni virtuosisme futbolístic, potser no ho ha estat, perquè en aquell terreny i en aquelles condicions no era possible. Però ha sigut un dels enfrontaments més intensos i constants que he vist darrerament. Cap dels 2 equips ha buscant conscientment l’empat, cap equip ha apostat per un futbol conservador i avar, cap equip volia deixar “viu” al rival, l’un, el Sants, per donar un cop definitiu a la lliga i deixar a l’Europa a sis punts, l’altre, el visitant, per donar un cop d’efecte, guanyant al camp de l’actual líder per igualar-lo a la classificació. El que són les coses, el resultat menys volgut per totes dues parts, ha sigut a la postra, el resultat definitiu. Un empat on el Sants ha perdut els seus primers dos punts a casa i que bé haurien pogut ser els tres. Per ocasions, per mèrits i per punts (si hagués estat un combat de boxa) l’Europa es podria haver endut el partit. Tan sols un clamorós error arbitral ha privat als escapulats d’una victòria més que justa. No ha estat un partit clarament dominat per cap dels dos equips, l’equilibri, la igualtat, ha sigut el denominador comú en moltes fases del partit. Un partit, com era previsible, bastant travat, on costava molt combinar i fer més de tres passades seguides. Un partit on semblava, per moments, que l’Europa s’adaptava millor a les difícils condicions del terreny creant les úniques i veritables ocasions de perill davant la porteria rival. El Sants ha tingut la pilota en algunes fases del partit, però en terra de ningú, i sense saber que fer-ne amb ella. Poques, per no dir cap ocasió de perill per part de l’equip local, és un pobre bagatge per a una primera part que a acabat tal i com havia començat: 0 a 0.
Novament, a la represa, les millors ocasions han estat per l’equip visitant, que fins i tot en aquesta fase del joc, dominava al seu rival. Un claríssim u contra u errat per l’Europa i la lesió del seu central han descentrat momentàniament als graciencs, cosa que ha aprofitat l’equip local, per fer l’1 a 0, en l’única aproximació a l’àrea visitant. Poc els hi durat l’alegria als de Sants, ja que un cop de cap a les acaballes del partit ha fet pujar el definitiu empat a 1 al marcador. No ha estat un resultat just, però si més no, no ha estat tan injust com el gol del Sants feia preveure.
Repartiment de punts que deixa les coses iguals, o quasi. Repartiment de punts que afavoreix als perseguidors i estreny una mica més la capçalera de la classificació. Setmana a setmana els equips van creixent i trobant el seu lloc al Paradís o...al infern.
EL MIL
Aquells que teniu una certa edat, o bé memòria, o bé curiositat històrica, o bé interès pel passat recent, o bé, simplement, teniu amplis coneixements sobre, el que s’ha volgut anomenar, cultura general, l’acrònim del títol us haurà transportat a principis dels anys 70 i més concretament a l’existència d’un grup revolucionari, poc conegut fora del nostre país, i que responia a les sigles de MIL: Movimiento Ibérico de Liberación, tristament famós pel cas Puig Antich, un dels líders del moviment, condemnat a pena de mort pel règim feixista del general Franco.
El MIL va ser un moviment ideològicament complex, amb un substrat pricipalment anarquista i que tindria, avui dia, un fort component anti-sistema. Aquest grup no es va limitar a ser un moviment d’agitació ideològica, sinó que va optar per la lluita armada com a única possible sortida a la situació regnant i amb el decidit propòsit d’obrir camins cap a la liquidació de la dictadura.
Desaparegut amb l’execució de Puig Antich i la detenció de la majoria dels seus membres, el grup va passar a formar part de l’imaginari col·lectiu d’un temps i d’un país que, tot just, començava la seva reconstrucció nacional i social.
divendres, 28 de novembre del 2008
Terra de diversitat
Casualitat o causalitat? Que el primer i darrer classificat, és a dir, el Sants i el Pere Gol siguin els únics equips que tenen el camp de terra, és només una coincidència o una capriciosa broma del destí? Té alguna relació directa o indirecta en la situació d’ambdós? Els afavoreix? Els perjudica? Seria els seus resultats diferents sí el camp fos de gespa? Jugaria millor el Pere Gol o, ho faria pitjor el Sants? La capacitat d’adaptació al medi, la generació de recursos més enllà dels estrictament tècnics, són un factor tan important com per a ser decisius? El Sants ha estat més hàbil que el Pere Gol alhora de gestionar els principals “accidents” del terreny de joc?
Preguntes i més preguntes al voltant d’un fet curiós i que, segurament, no té una sola resposta. I més quan cada dia es fa evident que el futbol modern ja no depèn d’un únic vector, d’un sol aspecte, com podria ser, la tècnica individual d’un o altre jugador. Les tàctiques, l’estratègia, la concentració, les ganes i també, perquè no, l’estat i les característiques de la superfície sobre la que es disputen els partits prenen cada vegada més protagonisme en el desenvolupament final d’aquests. Tot és important i algun cop, fins i tot, vital. En fi, una anècdota més o no, per a una lliga d’allò més interessant i competida.
Casualitat o causalitat? Que el primer i darrer classificat, és a dir, el Sants i el Pere Gol siguin els únics equips que tenen el camp de terra, és només una coincidència o una capriciosa broma del destí? Té alguna relació directa o indirecta en la situació d’ambdós? Els afavoreix? Els perjudica? Seria els seus resultats diferents sí el camp fos de gespa? Jugaria millor el Pere Gol o, ho faria pitjor el Sants? La capacitat d’adaptació al medi, la generació de recursos més enllà dels estrictament tècnics, són un factor tan important com per a ser decisius? El Sants ha estat més hàbil que el Pere Gol alhora de gestionar els principals “accidents” del terreny de joc?
Preguntes i més preguntes al voltant d’un fet curiós i que, segurament, no té una sola resposta. I més quan cada dia es fa evident que el futbol modern ja no depèn d’un únic vector, d’un sol aspecte, com podria ser, la tècnica individual d’un o altre jugador. Les tàctiques, l’estratègia, la concentració, les ganes i també, perquè no, l’estat i les característiques de la superfície sobre la que es disputen els partits prenen cada vegada més protagonisme en el desenvolupament final d’aquests. Tot és important i algun cop, fins i tot, vital. En fi, una anècdota més o no, per a una lliga d’allò més interessant i competida.
dijous, 27 de novembre del 2008
Aloma Aloma, que arriba desprès de Boscos endins, és la darrera producció de Dagoll Dagom, basada en la novel·la homònima de Mercè Rodoreda i que s’està representant aquests dies al TNC. Convertida en un musical, gènere en els que els de Dagoll, és mouen com peix a l’aigua i en tenen la mà trencada, l’obra és un prodigi de sensibilitat que us trasbalsarà i us commourà profundament. El text és brillant i les cançons, totes elles originals, ens reforcen i amplien una història molt propera i emotiva. Voleu cap a Aloma.
dimecres, 26 de novembre del 2008
El caixer que m’ha canviat la vida
Avui, amb una simple visita al caixer automàtic, he confirmat les meves sospites. Allò que, fins fa poc, només era un brogit, aquesta tarda ha esdevingut, finalment, una clamorosa realitat. Jo volia trenta euros, tan sols trenta euros, i el caixer m’ha demanat si els volia en castellà, en català o en valencià. A les 16,32 era una persona que parlava i escrivia fluidament dos idiomes, a les 16,33 era la mateixa persona, però ara amb tres idiomes. Un minut, només un minut he necessitat per aprendre una nova llengua. Quina escola d’idiomes o quin professor particular no vendria la seva ànima al diable per aquesta increïble eficàcia docent?
Aplicant la mateixa metodologia i sense voler donar-me-les de pedant instruït, resulta que m’he convertit, en qüestió de minuts, en una veritable font de saber lingüístic, en un poliglota excepcional. Ara, a més del català, castellà i una mica de francès, parlo correctament el valencià, el balear, l’andorrà, el bolivià, el mexicà, el canari, l’andalús, l’argentí, el xilè, el colombià, el peruà, el veneçolà, el nicaragüenc, el cubà, el panameny, el salvadorenc, l’uruguaià, l’equatorià, ...i molts altres idiomes petits de països petits amb els que no us vull cansar. En fi, un pou de saviesa, del que em costarà sortir i una riquesa cultural de primer ordre que dormia plàcidament en el meu interior i que, sincerament, desconeixia.
Mai li estaré prou agraït al caixer automàtic de la cantonada. I prometo portar-li flors, quan arribi el bon temps.
Avui, amb una simple visita al caixer automàtic, he confirmat les meves sospites. Allò que, fins fa poc, només era un brogit, aquesta tarda ha esdevingut, finalment, una clamorosa realitat. Jo volia trenta euros, tan sols trenta euros, i el caixer m’ha demanat si els volia en castellà, en català o en valencià. A les 16,32 era una persona que parlava i escrivia fluidament dos idiomes, a les 16,33 era la mateixa persona, però ara amb tres idiomes. Un minut, només un minut he necessitat per aprendre una nova llengua. Quina escola d’idiomes o quin professor particular no vendria la seva ànima al diable per aquesta increïble eficàcia docent?
Aplicant la mateixa metodologia i sense voler donar-me-les de pedant instruït, resulta que m’he convertit, en qüestió de minuts, en una veritable font de saber lingüístic, en un poliglota excepcional. Ara, a més del català, castellà i una mica de francès, parlo correctament el valencià, el balear, l’andorrà, el bolivià, el mexicà, el canari, l’andalús, l’argentí, el xilè, el colombià, el peruà, el veneçolà, el nicaragüenc, el cubà, el panameny, el salvadorenc, l’uruguaià, l’equatorià, ...i molts altres idiomes petits de països petits amb els que no us vull cansar. En fi, un pou de saviesa, del que em costarà sortir i una riquesa cultural de primer ordre que dormia plàcidament en el meu interior i que, sincerament, desconeixia.
Mai li estaré prou agraït al caixer automàtic de la cantonada. I prometo portar-li flors, quan arribi el bon temps.
dimarts, 25 de novembre del 2008
Ho podria dir
Podria dir que el Trajana ha guanyat els tres darrers partits, contra rivals de molt nivell, com el Sangra, l’Hospi i el Júpiter, i que això li dona molt de crèdit i apunta, clarament, cap a una recuperació numèrica i moral que els rellança en les seves opcions cap el títol. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Júpiter, no té lluny de casa, la concentració, l’agressivitat, la contundència i, fins i tot, la mica de sort necessària per aconseguir resultats més favorables dels obtinguts fins ara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sangra ha tornat a guanyar desprès de no fer-ho des de la jornada 4 i ho ha fet davant un rival complicat, però que no està, precisament, travessant un dels seus millors moments. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Barceloneta, desprès d’un bon inici de temporada, ha encadenat tres derrotes consecutives que l’han despenjat del cap de la classificació i han generat certs dubtes en les seves possibilitats reals de “outsider” d’una lliga molt cara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Europa té una il·luminació deficient al Nou Sardenya i no veu les coses amb la claredat exigible. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Anguera aprofita molt bé els regals i això és una virtut en un món on es regalen poques coses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Vilassar està abonat al turisme de cap de setmana i té com objectiu principal el fer feliços als rivals, costi el que costi. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sants és l’equip més en forma del campionat, per números, per joc i per solvència. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Catalònia és, ara per ara, la decepció d’aquesta lliga. Un equip molt per damunt dels seus resultats i difícil d’explicar i sobretot d’entendre. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Pere Gol ja està a segona, i amb això comparteix-ho la seva pròpia opinió. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats i respectar als que creuen en els miracles.
Podria dir que el Santa Eulàlia hauria de fer alguna cosa més que demanar-me que no parli d’ells. Haurien de parlar al camp i demostrar-me que estic equivocat en les meves opinions. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Muntanyesa (sempre ho escric malament) no és el millor equip de la lliga tal i com la classificació s’encarrega de demostrar-ho. Que tenen bons jugadors i individualitats brillants, però un conjunt amb moltes mancances i una equivocada dinàmica de grup. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Unificació Bellvitge és l’equip “tapat”. Un dels valors en alça i que ens donarà moltes sorpreses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Hospitalet s’assembla a un generador de corrent alterna: ara estic endollat, ara no. Ara m’hi poso, ara no vull. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
“La pell freda” és de Sánchez Piñol, la pell fina de tots els altres.
Podria dir que el Trajana ha guanyat els tres darrers partits, contra rivals de molt nivell, com el Sangra, l’Hospi i el Júpiter, i que això li dona molt de crèdit i apunta, clarament, cap a una recuperació numèrica i moral que els rellança en les seves opcions cap el títol. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Júpiter, no té lluny de casa, la concentració, l’agressivitat, la contundència i, fins i tot, la mica de sort necessària per aconseguir resultats més favorables dels obtinguts fins ara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sangra ha tornat a guanyar desprès de no fer-ho des de la jornada 4 i ho ha fet davant un rival complicat, però que no està, precisament, travessant un dels seus millors moments. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Barceloneta, desprès d’un bon inici de temporada, ha encadenat tres derrotes consecutives que l’han despenjat del cap de la classificació i han generat certs dubtes en les seves possibilitats reals de “outsider” d’una lliga molt cara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Europa té una il·luminació deficient al Nou Sardenya i no veu les coses amb la claredat exigible. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Anguera aprofita molt bé els regals i això és una virtut en un món on es regalen poques coses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Vilassar està abonat al turisme de cap de setmana i té com objectiu principal el fer feliços als rivals, costi el que costi. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sants és l’equip més en forma del campionat, per números, per joc i per solvència. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Catalònia és, ara per ara, la decepció d’aquesta lliga. Un equip molt per damunt dels seus resultats i difícil d’explicar i sobretot d’entendre. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Pere Gol ja està a segona, i amb això comparteix-ho la seva pròpia opinió. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats i respectar als que creuen en els miracles.
Podria dir que el Santa Eulàlia hauria de fer alguna cosa més que demanar-me que no parli d’ells. Haurien de parlar al camp i demostrar-me que estic equivocat en les meves opinions. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Muntanyesa (sempre ho escric malament) no és el millor equip de la lliga tal i com la classificació s’encarrega de demostrar-ho. Que tenen bons jugadors i individualitats brillants, però un conjunt amb moltes mancances i una equivocada dinàmica de grup. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Unificació Bellvitge és l’equip “tapat”. Un dels valors en alça i que ens donarà moltes sorpreses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Hospitalet s’assembla a un generador de corrent alterna: ara estic endollat, ara no. Ara m’hi poso, ara no vull. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
“La pell freda” és de Sánchez Piñol, la pell fina de tots els altres.
diumenge, 23 de novembre del 2008
Dorm
dorm
dorme’t amor meu no tinguis por
dorme’t amor meu no tinguis cap mal son
dorm
dorm
l’home del sac no existeix
ni hi ha bruixes ni monstres que es mengin els nens
dorm
dorm
dorm i no tinguis por de res
ni els llops ni les serps ni els dragons es mengen els nens
dorm
dorm
si un dia un fantasma vingués pobre d’ell!
del susto que jo li daria es cagaria als calçotets
i no tornaria mai més
dorm
Albert Pla
dorm
dorme’t amor meu no tinguis por
dorme’t amor meu no tinguis cap mal son
dorm
dorm
l’home del sac no existeix
ni hi ha bruixes ni monstres que es mengin els nens
dorm
dorm
dorm i no tinguis por de res
ni els llops ni les serps ni els dragons es mengen els nens
dorm
dorm
si un dia un fantasma vingués pobre d’ell!
del susto que jo li daria es cagaria als calçotets
i no tornaria mai més
dorm
Albert Pla
Guanyar i perdre per la mínima
El Júpiter ha guanyat i perdut per la mínima en les darreres 4 jornades. Ha guanyat els dos partits a casa i ha perdut en els dos desplaçaments amb l’Europa i el Trajana. Tots els partits, tots quatre, per la diferència d’un gol a favor, en uns casos, i en contra en els altres. Observant aquests petits detalls, ens donen una idea bastant exacta i molt ajustada a la realitat, del que està sent aquesta disputada lliga. Un campionat molt igualat, on malgrat les diferencies de punts entre uns i altres equips a la classificació, aquesta diferencia s’eixuga alhora de l’enfrontament directe entre ells. Tan és així, que un equip teòricament superior i més ben classificat es pot veure sorprès en qualsevol moment. O bé, que un mateix equip sigui capaç de fer grans partits i obtenir resultats sorpresa i perdre llastimosament a la següent setmana davant un rival, sobre el paper, més fluix. Aquesta és la grandesa del futbol, sorpreses de cap de setmana, però al final, no ens enganyem, sempre s’acaba imposant la lògica, acompanyada això sí, de la qualitat, el treball i l’ambició. Un o varis equips poden donar la campanada una tarda de dissabte qualsevol, encara que el seu ressò no passi del següent dimarts. Els miracles, si existeixen, acostumen a ser puntuals, en cap cas duren tota una Temporada.
El Júpiter ha guanyat i perdut per la mínima en les darreres 4 jornades. Ha guanyat els dos partits a casa i ha perdut en els dos desplaçaments amb l’Europa i el Trajana. Tots els partits, tots quatre, per la diferència d’un gol a favor, en uns casos, i en contra en els altres. Observant aquests petits detalls, ens donen una idea bastant exacta i molt ajustada a la realitat, del que està sent aquesta disputada lliga. Un campionat molt igualat, on malgrat les diferencies de punts entre uns i altres equips a la classificació, aquesta diferencia s’eixuga alhora de l’enfrontament directe entre ells. Tan és així, que un equip teòricament superior i més ben classificat es pot veure sorprès en qualsevol moment. O bé, que un mateix equip sigui capaç de fer grans partits i obtenir resultats sorpresa i perdre llastimosament a la següent setmana davant un rival, sobre el paper, més fluix. Aquesta és la grandesa del futbol, sorpreses de cap de setmana, però al final, no ens enganyem, sempre s’acaba imposant la lògica, acompanyada això sí, de la qualitat, el treball i l’ambició. Un o varis equips poden donar la campanada una tarda de dissabte qualsevol, encara que el seu ressò no passi del següent dimarts. Els miracles, si existeixen, acostumen a ser puntuals, en cap cas duren tota una Temporada.
Hospitalet s’unifica
Hospitalet 1 - Unificació Bellvitge 1
No estic segur si l’enfrontament era Hospi-Uni o Uni-Hospi, ja que l’equip que ha portat el pes del partit, el que ha posat el joc i les millors ocasions ha estat, el que en teoria era, l’equip visitant, és a dir, l’ Unificació Bellvitge. Des del primer moment l’equip local s’ha vist superat, de llarg, per un excel·lent plantejament del tècnic visitant que ha lligat de mans, i sobretot, de peus, als hospitalers. Res han pogut fer per contrarestar el millor posicionament, la millor sortida de pilota i les més i millors arribades a l’àrea dels seus veïns. Una Uni molt sòlida al darrera que no donava cap opció als escassos i poc encertats atacs locals, ha estat descaradament superior durant tota la primera part i només un penal innocent, però clar, ha donat la victòria parcial al l’equip de casa. A la represa, la cosa ha continuat igual, una Uni bastant per damunt de l’Hospi ha posat setge a la porteria rival aconseguint, com a premi, el gol de l’empat, que a la postra seria definitiu. Injust repartiment de punts pels mèrits proposats per uns i altres. L’equip local ha salvat un punt, que en condicions normals, s’hagués escapat i els hi dona certa tranquil·litat desprès de la desfeta de la setmana passada. Malgrat tot, aquests dos darrers resultats són el reflex que les coses no van gaire bé. Que a la crisi de joc, ara se li afegeix la crisi de resultats i això en un equip amb aspiracions és un mal auguri i un preocupant present. Veient el partit d’avui entenc, i no m’estranya gens, la desfeta a Can Trajana i amb aquesta dinàmica, no serà l’única, sinó hi posen remei.
L’ Unificació Bellvitge bé, molt bé, m’ha sorprès favorablement i intueix-ho que aquest equip apunta cap a munt, per condicions, capacitat i sobretot, per actitud. No trigarem a veure’ls en els llocs capdavanters en poques setmanes.
Hospitalet 1 - Unificació Bellvitge 1
No estic segur si l’enfrontament era Hospi-Uni o Uni-Hospi, ja que l’equip que ha portat el pes del partit, el que ha posat el joc i les millors ocasions ha estat, el que en teoria era, l’equip visitant, és a dir, l’ Unificació Bellvitge. Des del primer moment l’equip local s’ha vist superat, de llarg, per un excel·lent plantejament del tècnic visitant que ha lligat de mans, i sobretot, de peus, als hospitalers. Res han pogut fer per contrarestar el millor posicionament, la millor sortida de pilota i les més i millors arribades a l’àrea dels seus veïns. Una Uni molt sòlida al darrera que no donava cap opció als escassos i poc encertats atacs locals, ha estat descaradament superior durant tota la primera part i només un penal innocent, però clar, ha donat la victòria parcial al l’equip de casa. A la represa, la cosa ha continuat igual, una Uni bastant per damunt de l’Hospi ha posat setge a la porteria rival aconseguint, com a premi, el gol de l’empat, que a la postra seria definitiu. Injust repartiment de punts pels mèrits proposats per uns i altres. L’equip local ha salvat un punt, que en condicions normals, s’hagués escapat i els hi dona certa tranquil·litat desprès de la desfeta de la setmana passada. Malgrat tot, aquests dos darrers resultats són el reflex que les coses no van gaire bé. Que a la crisi de joc, ara se li afegeix la crisi de resultats i això en un equip amb aspiracions és un mal auguri i un preocupant present. Veient el partit d’avui entenc, i no m’estranya gens, la desfeta a Can Trajana i amb aquesta dinàmica, no serà l’única, sinó hi posen remei.
L’ Unificació Bellvitge bé, molt bé, m’ha sorprès favorablement i intueix-ho que aquest equip apunta cap a munt, per condicions, capacitat i sobretot, per actitud. No trigarem a veure’ls en els llocs capdavanters en poques setmanes.
dissabte, 22 de novembre del 2008
Tornar a la terra
Santa Eulàlia 1 - Muntanyesa 4
Com si d’un viatge interestel·lar es tractés, avui el Santa Eulàlia ha tornat a casa. I ho ha fet per jugar novament a la terra, on ha despertat del somni de la setmana passada. Vist el que hem vist aquesta tarda, el 0 a 6 davant el Dom Bosco es confirma que no va ser una altre cosa que un episodi de ficció, de ciència ficció, un parèntesi d’aigua en un desert de resultats. La Muntanyesa sense fer gaire, li ha tret els colors a l’equip local, amb un joc intermitent i escadusser ha fet el mínim necessari per deixar en evidència les llacunes tècniques, físiques i tàctiques d’un equip que pinta molt malament. Si el Santa Eulàlia vol fer alguna cosa per salvar la categoria, ho ha de fer ja, ha perdut massa punts i el forat en el que està caient té tota la pinta de ser un esvoranc del tot irremuntable. Un equip sense arguments, que a més no té sort, és una presa molt fàcil per a qualsevol caçador avisat. El partit d’avui ha estat un clar exponent, una mostra cruel de la incapacitat per aprofitar les oportunitats que el capriciós destí va plantejant. Així hem assistit a un començament vertiginós, on no havien passat ni cinc minuts i la Muntanyesa ja manava al marcador per 0 a 1. Cinc minuts després era el Santa el que empatava. A la mitja hora de partit tornava a ser l’equip visitant el que s’avançava en el marcador mitjançant el seu numero 11, Marc. Poc desprès vindria la jugada clau, un penal a favor del Santa ha acabat per decantar definitivament la balança per a la Muntanyesa. Com? L’equip local ha errat la pena màxima i en la mateixa jugada un jugador local ha estat expulsat per doble targeta groga. És a dir, el que podria haver estat l’empat a dos, s’ha convertit en una llosa que els d’Hospitalet ja no han pogut aixecar. La segona part de pur tràmit ens ha deixat veure a un Santa voluntariós i a una Muntanyesa apàtica que, quasi sense voler, ha fet dos gols més, per deixar el marcador en un definitiu i just 1 a 4.
El Santa Eulàlia ha de tenir molt clar que, equips com el Dom Bosco de la setmana passada, no n’hi ha gaires i, segurament, són una excepció. El més normal és i serà, d’aquí al final del campionat, trobar-se conjunts de la talla de la Muntanyesa o similar. Està bé, molt bé, guanyar els enfrontaments amb rivals directes, però si es vol mantenir la categoria, cosa bastant improbable en l’escenari actual, s’ha de moure fitxa i fer-ho amb certa celeritat. Un canvi que també podria anar bé seria rebaixar els números de les camisetes dels defenses i els pivots, amb 60, 30, 31, 29,...no es pot córrer i el rival sempre els hi agafarà l’esquena per velocitat i per curiositat. Tot plegat, massa valor numèric per a tan poques prestacions reals.
Santa Eulàlia 1 - Muntanyesa 4
Com si d’un viatge interestel·lar es tractés, avui el Santa Eulàlia ha tornat a casa. I ho ha fet per jugar novament a la terra, on ha despertat del somni de la setmana passada. Vist el que hem vist aquesta tarda, el 0 a 6 davant el Dom Bosco es confirma que no va ser una altre cosa que un episodi de ficció, de ciència ficció, un parèntesi d’aigua en un desert de resultats. La Muntanyesa sense fer gaire, li ha tret els colors a l’equip local, amb un joc intermitent i escadusser ha fet el mínim necessari per deixar en evidència les llacunes tècniques, físiques i tàctiques d’un equip que pinta molt malament. Si el Santa Eulàlia vol fer alguna cosa per salvar la categoria, ho ha de fer ja, ha perdut massa punts i el forat en el que està caient té tota la pinta de ser un esvoranc del tot irremuntable. Un equip sense arguments, que a més no té sort, és una presa molt fàcil per a qualsevol caçador avisat. El partit d’avui ha estat un clar exponent, una mostra cruel de la incapacitat per aprofitar les oportunitats que el capriciós destí va plantejant. Així hem assistit a un començament vertiginós, on no havien passat ni cinc minuts i la Muntanyesa ja manava al marcador per 0 a 1. Cinc minuts després era el Santa el que empatava. A la mitja hora de partit tornava a ser l’equip visitant el que s’avançava en el marcador mitjançant el seu numero 11, Marc. Poc desprès vindria la jugada clau, un penal a favor del Santa ha acabat per decantar definitivament la balança per a la Muntanyesa. Com? L’equip local ha errat la pena màxima i en la mateixa jugada un jugador local ha estat expulsat per doble targeta groga. És a dir, el que podria haver estat l’empat a dos, s’ha convertit en una llosa que els d’Hospitalet ja no han pogut aixecar. La segona part de pur tràmit ens ha deixat veure a un Santa voluntariós i a una Muntanyesa apàtica que, quasi sense voler, ha fet dos gols més, per deixar el marcador en un definitiu i just 1 a 4.
El Santa Eulàlia ha de tenir molt clar que, equips com el Dom Bosco de la setmana passada, no n’hi ha gaires i, segurament, són una excepció. El més normal és i serà, d’aquí al final del campionat, trobar-se conjunts de la talla de la Muntanyesa o similar. Està bé, molt bé, guanyar els enfrontaments amb rivals directes, però si es vol mantenir la categoria, cosa bastant improbable en l’escenari actual, s’ha de moure fitxa i fer-ho amb certa celeritat. Un canvi que també podria anar bé seria rebaixar els números de les camisetes dels defenses i els pivots, amb 60, 30, 31, 29,...no es pot córrer i el rival sempre els hi agafarà l’esquena per velocitat i per curiositat. Tot plegat, massa valor numèric per a tan poques prestacions reals.
Embafats de Mickey
Qui ho havia de dir. La rata més famosa del món ha fet 80 anys i curiosament, per a enveja de propis i estranys, segueix tenint, pràcticament, el mateix aspecte que el dia que va néixer. Mickey Mouse, com així se’l coneix, n’ha vist de tots els colors, incloent una guerra mundial i infinitat de guerres locals, no per menys globals, més incruentes. Ha estat testimoni de l’arribada de l’home a la lluna i de la baixada de la dona a la terra. Ha viscut la primavera de Praga i el maig del 68 a París mentre la Betty Boop li feia un francès. S’ha estovat amb Sinatra i s’ha estripat amb Frank Zappa. Ha viatjat amb àcids psicodèlics que corrien més que l’AVE. Ha tastat les mels de l’èxit i ha sobreviscut al seu creador. No ha tingut fills perquè el Goofy és molt esquerp i la seva parella “oficial”, una frígida insuportable. Ha tingut una vida de luxe més enllà dels mèrits demostrats. Ha estat un símbol i un referent per a varies generacions d’infants lobotomitzats que trobaven normal que una rata parlés, un elefant volés, un tigre cantés, una cafetera ballés o un príncep de fireta amb unes ridícules malles ressuscités una bleda morta amb un petó virginal.
En fi Mickey, per molts anys, i com que sé que, malgrat tot, em sobreviuràs, m’agradaria que expliquessis als meus nets que, en un altre temps, a Hamelin va existir un flautista que, per salvar a la població, s’enduia les rates fins el riu i les ofegava per a joia i complaença de tot el regne. Ells t’entendran, no t’amoïnis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)