No és un mur, és un camí
dissabte, 31 de gener del 2009
Un dia molt negre
Catalònia 5 - Europa 6
Juvenil Primera Divisió, grup 3
Que el dia ha estat gris, no hi ha cap dubte, és una realitat objectiva. Que el partit es presentava “a priori” com molt igualat, on la teòrica superioritat de l’equip visitant quedava contrarestada per la força dels locals i les especials característiques del terreny de joc, era més que previsible. Que l’afegit de la pluja podria endurir el xoc i fer-lo menys vistós però molt més emocionant, era probable. Tot això podia passar i afectar, en un o altra sentit, el desenvolupament del joc, el que no s’imaginava ningú, és el protagonisme del color negre que ha acabat per decidir el partit. Tots dos equips han patit les conseqüències, uns per a be i altres negativament. No recordo, ara mateix, cap jugador que hagi fet sis gols en un mateix partit, i que aquests sis gols hagin estat els únics gols de l’equip, és a dir, que no ha marcat cap dels seus companys. Una tarda “negre” per l’Europa, una tarda d’inspiració brillant per part del seu davanter “Drogba”, que ha donat una victòria molt important al seu equip per a seguir l’estela del líder i afermar-se a la segona plaça.
Dia negre pel Catalònia, que a més del fet, que un jugador li faci sis gols i no trobin la manera d’aturar-lo, s’ha d’afegir, que a la segona part, i comptant amb un home més per l’expulsió d’un jugador visitant, ha estat incapaç d’equilibrar el marcador. Ho ha intentat en el darrer tram del partit, però amb molt poca fortuna, malgrat disposar d’un parell d’ocasions molt clares per esgarrapar, com a mínim un punt. Clar que és molt complicat guanyar un partit, a casa, quan encaixes sis gols. Haver de fer-ne set és posar el llistó molt alt i és que aquesta tarda, a la gàbia, el Catalònia ha tingut un “forat negre” a la defensa i la pólvora un pel mullada al davant.
Catalònia 5 - Europa 6
Juvenil Primera Divisió, grup 3
Que el dia ha estat gris, no hi ha cap dubte, és una realitat objectiva. Que el partit es presentava “a priori” com molt igualat, on la teòrica superioritat de l’equip visitant quedava contrarestada per la força dels locals i les especials característiques del terreny de joc, era més que previsible. Que l’afegit de la pluja podria endurir el xoc i fer-lo menys vistós però molt més emocionant, era probable. Tot això podia passar i afectar, en un o altra sentit, el desenvolupament del joc, el que no s’imaginava ningú, és el protagonisme del color negre que ha acabat per decidir el partit. Tots dos equips han patit les conseqüències, uns per a be i altres negativament. No recordo, ara mateix, cap jugador que hagi fet sis gols en un mateix partit, i que aquests sis gols hagin estat els únics gols de l’equip, és a dir, que no ha marcat cap dels seus companys. Una tarda “negre” per l’Europa, una tarda d’inspiració brillant per part del seu davanter “Drogba”, que ha donat una victòria molt important al seu equip per a seguir l’estela del líder i afermar-se a la segona plaça.
Dia negre pel Catalònia, que a més del fet, que un jugador li faci sis gols i no trobin la manera d’aturar-lo, s’ha d’afegir, que a la segona part, i comptant amb un home més per l’expulsió d’un jugador visitant, ha estat incapaç d’equilibrar el marcador. Ho ha intentat en el darrer tram del partit, però amb molt poca fortuna, malgrat disposar d’un parell d’ocasions molt clares per esgarrapar, com a mínim un punt. Clar que és molt complicat guanyar un partit, a casa, quan encaixes sis gols. Haver de fer-ne set és posar el llistó molt alt i és que aquesta tarda, a la gàbia, el Catalònia ha tingut un “forat negre” a la defensa i la pólvora un pel mullada al davant.
divendres, 30 de gener del 2009
Ciutadà KaneL’entrada d’Orson Welles al cinema, no podia passar desapercebuda si tenim en compte la seva trajectòria anterior i la seva especial participació en un dels fets més rellevants, sociològicament parlant, de l’època, amb l’emissió de la novel·la “La guerra dels mons” per radio, que va trasbalsar el país de costa a costa, deixant una petjada inesborrable per a tots aquells que la van viure.
Ciutadà Kane va ser la seva estrena com a director, i en el seu moment, un veritable punt d’inflexió que marcaria per sempre el futur del cinema. Els seus avenços tècnics, estètics, interpretatius i narratius varen ser fonamentals pel desenvolupament immediat d’un llenguatge que començava a ressentir-se d’un cert immobilisme.
Ciutadà Kane també té l’honor de ser la primera vegada que, en cinema, la càmera es situava en una posició no frontal i permetia angles i perspectives mai vistes fins aleshores. Tots els decorats, abans de l’arribada de Welles, es construïen sense sostre i això limitava la visió de l’espectador i li donava un format teatral que Ciutadà Kane desmuntaria definitivament.
No exempta de polèmica pel tema triat i pel seu tractament, la historia, més o menys explicita, del magnat de la comunicació William Randolph Hearst va esdevenir un gran escàndol per l’època i que el propi Hearst es va encarregar d’alimentar amb la seva bel·ligerància contra el film.
Amant de l’actriu de segona fila Marion Davies, no va saber pair la memorable, i agosarada pel moment, referència a la part sexual més íntima de Marion, que ell anomenava Rosebud, i que en el film es convertia en el nom del trineu amb el que jugava de petit i que, justament, és la darrera paraula que, el protagonista de la pel·lícula, l’ ”alter ego” de Hearst, pronuncia abans de morir.
Al marge de tot l’afer extra cinematogràfic, el film és considerat, per la critica experta i per la gran majoria d’amants del cinema, com una de les 10 pel·lícules cabdals de la Història. Un veritable i contundent clàssic pel que no passen els anys.
magnat...isme
Rosebuddijous, 29 de gener del 2009
Silenci
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.
Lluis Llach
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fer callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per a canviar de guitarra.
Lluis Llach
dimecres, 28 de gener del 2009
Coses que té l’Europa i que el fan un club diferent, ni millor, ni pitjor, diferent
Té, per exemple, un gran formatge cremós, de nom President, molt adequat per a untar i fer fondues. Especialment recomanat per a paladars cultivats i amb una forta olor característica que pot espantar a persones poc avesades.
Té també, una escola de futbol modèlica, on els nens i nenes són molt intel·ligents i entre el rondinaire Elmer i el simpàtic ànec Lucas, sempre trien al Lucas.
Té un futbol base, enveja de propis i estranys i que, finalment, desprès de molts intents ha aconseguit tenir un mestre.
Té, com no, els seus personatges estrafolaris, els seus freakis, i és que entre Pedros i Pablos s’assemblen carinyosament als Picapiedra.
Té, evidentment, els seus punts foscos, les seves capelletes, els seus poders fàctics als que, els darrers nomenaments de responsables del futbol base no els hi ha fet cap gràcia.
Té llegendes, com la d’Arturo, que va aconseguir alliberar l’espasa de la roca per esdevenir rei de Camelot.
Té, una segona instal·lació esportiva, la del Camp de l’Àliga, que ha deixat de ser una reserva india, un projecte desllorigat, per passar a ser una lluminosa realitat que marxa a tota vela.
Té directius tan negacionistes, que fins i tot el primer cognom acaba en no.
Té una web pionera on s’emmiralla gran part de la professió i és que en mig de tant purgatori mediàtic, la web de l’Europa, té àngel.
Té uns professionals de la salut molt competents, eficients i atents. Un col·lectiu que té un gran karma.
Té un històric i reputat futbol femení ple d’artesans i teixidós.
Té estructures de tota mena i algunes que s’aferren, s’arrapen poderosament a la terra com si els hi anés la vida. I sinó, com us expliqueu que, fins i tot, amb aquesta darrera ventada, no caigués la torre?
Té delegats altruistes i vocacionals que no cobren ni la paga per Nadal.
Té artistes de la filigrana i la paleta. Escultors que d’un bloc de marbre són capaços de treure una figura humana. Pintors de llums i ombres. Pintors de paisatges i “bodegones” i pintors especialitzats en el retrat de la Mare de Déu, com ho va ser el Murillo.
Té un grup d’entrenadors absolutament compromesos, que per molt malament que vagin les coses, mai es quedarà a les fosques, sempre es quedarà, com a mínim, a dos belis.
Té àngels caiguts, que ara són dimonis i abans vivien al Paradís.
I si algun dia tot això deixar de passar, si algun dia tot això crema, podeu estar segurs que no quedarà ni la sendra.
Té, per exemple, un gran formatge cremós, de nom President, molt adequat per a untar i fer fondues. Especialment recomanat per a paladars cultivats i amb una forta olor característica que pot espantar a persones poc avesades.
Té també, una escola de futbol modèlica, on els nens i nenes són molt intel·ligents i entre el rondinaire Elmer i el simpàtic ànec Lucas, sempre trien al Lucas.
Té un futbol base, enveja de propis i estranys i que, finalment, desprès de molts intents ha aconseguit tenir un mestre.
Té, com no, els seus personatges estrafolaris, els seus freakis, i és que entre Pedros i Pablos s’assemblen carinyosament als Picapiedra.
Té, evidentment, els seus punts foscos, les seves capelletes, els seus poders fàctics als que, els darrers nomenaments de responsables del futbol base no els hi ha fet cap gràcia.
Té llegendes, com la d’Arturo, que va aconseguir alliberar l’espasa de la roca per esdevenir rei de Camelot.
Té, una segona instal·lació esportiva, la del Camp de l’Àliga, que ha deixat de ser una reserva india, un projecte desllorigat, per passar a ser una lluminosa realitat que marxa a tota vela.
Té directius tan negacionistes, que fins i tot el primer cognom acaba en no.
Té una web pionera on s’emmiralla gran part de la professió i és que en mig de tant purgatori mediàtic, la web de l’Europa, té àngel.
Té uns professionals de la salut molt competents, eficients i atents. Un col·lectiu que té un gran karma.
Té un històric i reputat futbol femení ple d’artesans i teixidós.
Té estructures de tota mena i algunes que s’aferren, s’arrapen poderosament a la terra com si els hi anés la vida. I sinó, com us expliqueu que, fins i tot, amb aquesta darrera ventada, no caigués la torre?
Té delegats altruistes i vocacionals que no cobren ni la paga per Nadal.
Té artistes de la filigrana i la paleta. Escultors que d’un bloc de marbre són capaços de treure una figura humana. Pintors de llums i ombres. Pintors de paisatges i “bodegones” i pintors especialitzats en el retrat de la Mare de Déu, com ho va ser el Murillo.
Té un grup d’entrenadors absolutament compromesos, que per molt malament que vagin les coses, mai es quedarà a les fosques, sempre es quedarà, com a mínim, a dos belis.
Té àngels caiguts, que ara són dimonis i abans vivien al Paradís.
I si algun dia tot això deixar de passar, si algun dia tot això crema, podeu estar segurs que no quedarà ni la sendra.
Son...molta son
Davant la pantalla, ara blanca, espero inquiet la musa que em tregui de l’ensopiment amb aquella idea brillant que em rescabali de tot el temps invertit, però en comptes de la inspiració només em ve el son. Un son profund i innegociable que em desconnecta de l’entorn. Passo figues i remato imaginàriament de cap les centrades més inversemblants. Mentre en un extrem de la pantalla, el rellotge va fent silenciosament la seva feina, el cos se’m dilueix per les vores de la cadira. El meu jo interior fa estona que ha migrat i em contempla des de fora amb una suficiència i un menyspreu insultant. La pantalla, la pacient i alhora exigent pantalla, farta d’inactivitat, decideix entrar en espera i el temps de cop s’atura. Jo dormo, finalment dormo, i el món descansa...
Davant la pantalla, ara blanca, espero inquiet la musa que em tregui de l’ensopiment amb aquella idea brillant que em rescabali de tot el temps invertit, però en comptes de la inspiració només em ve el son. Un son profund i innegociable que em desconnecta de l’entorn. Passo figues i remato imaginàriament de cap les centrades més inversemblants. Mentre en un extrem de la pantalla, el rellotge va fent silenciosament la seva feina, el cos se’m dilueix per les vores de la cadira. El meu jo interior fa estona que ha migrat i em contempla des de fora amb una suficiència i un menyspreu insultant. La pantalla, la pacient i alhora exigent pantalla, farta d’inactivitat, decideix entrar en espera i el temps de cop s’atura. Jo dormo, finalment dormo, i el món descansa...
dilluns, 26 de gener del 2009
Allò que el vent s’endugué
Jornada 16
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Donades les circumstàncies, seria molt atrevit qualificar la darrera Jornada, és a dir la 16, de Jornada completa, més aviat estaríem parlant de mitja jornada, sent molt generosos. Tres partits, únicament tres partits, per les excepcionals condicions climàtiques, que deixen en suspens molts dels dubtes que teníem plantejats i ajornen les expectatives que ens havíem anat fent entre setmana.
Sant Gabriel 0 – Santa Eulàlia 3
Duel de sants amb marcat accent femení
El que ha estat una realitat, una inesperada realitat que ja no es mourà és la descomunal sorpresa a Can Gabriel. El Santa Eulàlia ha tret pit donant la campanada en un terreny, a priori, gens propici per als equips visitants. Un Santa Eulàlia desconegut ha esmicolat els pronòstics, presagis i auguris de tots els que, a la vista dels resultats, el joc i la seva trajectòria, no donaven ni un euro per ells. Un sol partit no és significatiu de res, el triomf o la derrota pot ser, en alguns casos, més producte dels errors aliens que dels mèrits propis. Per això és prudent i recomanable no desfermar l’eufòria ni fer diagnòstics excessivament agosarats. Caldrà esperar un parell de setmanes, un parell d’enfrontaments per avaluar amb més exactitud i criteri aquest nou Santa Eulàlia, que ja la setmana passada, al Nou Sardenya, ens va deixar veure algunes coses que fins el moment no li havíem vist. És massa aviat per desfermar l’optimisme, però no és massa tard per redreçar la seva situació actual. Tant de bo el Santa Eulàlia recuperi el to al que ens tenia acostumats les darreres Temporades i facin les paus amb l’èxit.
Júpiter 1 – Muntanyesa 1
Una derrota molt igualada
A vegades sense perdre, perds molt. A vegades sense perdre, no guanyes res. A vegades sense guanyar, guanyes molt. A vegades sense guanyar, no perds res.
Repartiment de punts, mal repartits. I és que abans del partit hi havia tres punts en joc i desprès del partit, amb l’empat, cada equip només en va guanyar 1. Entre els dos equips van deixar escapar un punt dels tres en joc, un punt que va guanyar la banca, una banca que no té cap intenció de ser generosa i no els hi donarà ni les gràcies.
Barceloneta 3 – Dom Bosco 2
Naufragi previsible
L’equip local recupera el tremp a costa d’un Dom Bosco que fa els impossibles per no guanyar. I està clar que si perdones, si fas mèrits més que sobrers per perdre, ho acabes aconseguint.
Haurem de veure com i quan es disputa la resta de la jornada per anar a dormir tranquils.
Jornada 16
Juvenils Primera Divisió, grup 3
Donades les circumstàncies, seria molt atrevit qualificar la darrera Jornada, és a dir la 16, de Jornada completa, més aviat estaríem parlant de mitja jornada, sent molt generosos. Tres partits, únicament tres partits, per les excepcionals condicions climàtiques, que deixen en suspens molts dels dubtes que teníem plantejats i ajornen les expectatives que ens havíem anat fent entre setmana.
Sant Gabriel 0 – Santa Eulàlia 3
Duel de sants amb marcat accent femení
El que ha estat una realitat, una inesperada realitat que ja no es mourà és la descomunal sorpresa a Can Gabriel. El Santa Eulàlia ha tret pit donant la campanada en un terreny, a priori, gens propici per als equips visitants. Un Santa Eulàlia desconegut ha esmicolat els pronòstics, presagis i auguris de tots els que, a la vista dels resultats, el joc i la seva trajectòria, no donaven ni un euro per ells. Un sol partit no és significatiu de res, el triomf o la derrota pot ser, en alguns casos, més producte dels errors aliens que dels mèrits propis. Per això és prudent i recomanable no desfermar l’eufòria ni fer diagnòstics excessivament agosarats. Caldrà esperar un parell de setmanes, un parell d’enfrontaments per avaluar amb més exactitud i criteri aquest nou Santa Eulàlia, que ja la setmana passada, al Nou Sardenya, ens va deixar veure algunes coses que fins el moment no li havíem vist. És massa aviat per desfermar l’optimisme, però no és massa tard per redreçar la seva situació actual. Tant de bo el Santa Eulàlia recuperi el to al que ens tenia acostumats les darreres Temporades i facin les paus amb l’èxit.
Júpiter 1 – Muntanyesa 1
Una derrota molt igualada
A vegades sense perdre, perds molt. A vegades sense perdre, no guanyes res. A vegades sense guanyar, guanyes molt. A vegades sense guanyar, no perds res.
Repartiment de punts, mal repartits. I és que abans del partit hi havia tres punts en joc i desprès del partit, amb l’empat, cada equip només en va guanyar 1. Entre els dos equips van deixar escapar un punt dels tres en joc, un punt que va guanyar la banca, una banca que no té cap intenció de ser generosa i no els hi donarà ni les gràcies.
Barceloneta 3 – Dom Bosco 2
Naufragi previsible
L’equip local recupera el tremp a costa d’un Dom Bosco que fa els impossibles per no guanyar. I està clar que si perdones, si fas mèrits més que sobrers per perdre, ho acabes aconseguint.
Haurem de veure com i quan es disputa la resta de la jornada per anar a dormir tranquils.
diumenge, 25 de gener del 2009
Imprudència temerària
La timidesa, la indefinició, la poca energia alhora de prendre decisions de les nostres Administracions i cossos de seguretat davant fets excepcionals, és la coartada perfecta que dóna sentit i justifica a tota una sèrie de funcionaris de la imprevisió, perversos amants del risc que posen en perill, amb el seu comportament, la vida de moltes persones. Ja seria hora que les mesures es prenguin abans que les desgracies passin. Ja va sent hora que la previsió sigui efectiva i s’apliqui en el sentit més ampli de la paraula i que abasti tots i cadascun dels àmbits en que sigui necessari.
Les recomanacions per part de les autoritats, i donada l’especial idiosincràsia de l’esser humà i el seu comportament - sovint inconscient -, haurien de ser molt més clares i arribar, fins i tot, a l’ expressa prohibició de determinades activitats sí la situació ho demana. No es pot deixar a criteri personal la pressa de decisions que afectin a col·lectius de persones i arribin a posar en perill la pròpia integritat física, en mans d’individus poc preparats, immadurs, imprudents o simplement temeraris.
De “Vendaval desolador” titulava La Vanguardia , a la seva primera plana, el temporal que va assotar gran part del territori català els dies 23 i 24 de Gener. Temporal de vent que, lamentablement, va causar víctimes humanes i moltes destroces materials. Doncs en aquest marc d’extrema gravetat, en aquest escenari de risc, encara hi va haver persones que negaven l’evidència. Persones, vull creure, sense coneixement i no mala intenció, que malgrat les insistents recomanacions dels organismes, diguem-ne competents, de suspendre qualsevol activitat a l’aire lliure per seguretat pública, així i tot insisteix-ho, alguns individus van decidir actuar unilateralment prenent una irresponsabilitat més enllà del mínim sentit comú.
Aquest és el cas d’alguns arbitres de futbol que, independentment de la seva vàlua tècnica, van estar perillosament desafortunats en prendre decisions equivocades, fent jugar els seus partits posant en perill la seva pròpia vida i el que és pitjor, la de nois i noies menors d’edat i la dels seus familiars. L’afany de protagonisme, el sentir-se importants com a mínim dues hores a la setmana, el principi d’autoritat mal entès, la supèrbia, la prepotència, fa que algunes persones que es dediquen a l’arbitratge tinguin actituds i comportaments desgraciats, però el que és del tot inadmissible és que la seguretat de molts infants i joves estigui a les seves mans. És intolerable i extremadament perillós que individus moguts per insatisfaccions personals, foscos interessos, mancats de la més mínima intel·ligència emocional i coeficients de rebaixes, siguin els encarregats de subvertir l’ordre natural i racional de les coses.
El futbol de base, aquell on els nens i nenes juguen sense cap interès econòmic, que només juguen per jugar, per aprendre i ser feliços, aquell que encara no està pervertit per la maquinària de les baixes passions, aquell, aquest futbol, necessita persones integres que no el malmetin. El futbol de base és un joc, però també molt més que un joc. Senyors arbitres, feu la vostra feina, apliqueu els vostres coneixements, però no jugueu amb els nens i per damunt de tot, no els poseu en perill.
La timidesa, la indefinició, la poca energia alhora de prendre decisions de les nostres Administracions i cossos de seguretat davant fets excepcionals, és la coartada perfecta que dóna sentit i justifica a tota una sèrie de funcionaris de la imprevisió, perversos amants del risc que posen en perill, amb el seu comportament, la vida de moltes persones. Ja seria hora que les mesures es prenguin abans que les desgracies passin. Ja va sent hora que la previsió sigui efectiva i s’apliqui en el sentit més ampli de la paraula i que abasti tots i cadascun dels àmbits en que sigui necessari.
Les recomanacions per part de les autoritats, i donada l’especial idiosincràsia de l’esser humà i el seu comportament - sovint inconscient -, haurien de ser molt més clares i arribar, fins i tot, a l’ expressa prohibició de determinades activitats sí la situació ho demana. No es pot deixar a criteri personal la pressa de decisions que afectin a col·lectius de persones i arribin a posar en perill la pròpia integritat física, en mans d’individus poc preparats, immadurs, imprudents o simplement temeraris.
De “Vendaval desolador” titulava La Vanguardia , a la seva primera plana, el temporal que va assotar gran part del territori català els dies 23 i 24 de Gener. Temporal de vent que, lamentablement, va causar víctimes humanes i moltes destroces materials. Doncs en aquest marc d’extrema gravetat, en aquest escenari de risc, encara hi va haver persones que negaven l’evidència. Persones, vull creure, sense coneixement i no mala intenció, que malgrat les insistents recomanacions dels organismes, diguem-ne competents, de suspendre qualsevol activitat a l’aire lliure per seguretat pública, així i tot insisteix-ho, alguns individus van decidir actuar unilateralment prenent una irresponsabilitat més enllà del mínim sentit comú.
Aquest és el cas d’alguns arbitres de futbol que, independentment de la seva vàlua tècnica, van estar perillosament desafortunats en prendre decisions equivocades, fent jugar els seus partits posant en perill la seva pròpia vida i el que és pitjor, la de nois i noies menors d’edat i la dels seus familiars. L’afany de protagonisme, el sentir-se importants com a mínim dues hores a la setmana, el principi d’autoritat mal entès, la supèrbia, la prepotència, fa que algunes persones que es dediquen a l’arbitratge tinguin actituds i comportaments desgraciats, però el que és del tot inadmissible és que la seguretat de molts infants i joves estigui a les seves mans. És intolerable i extremadament perillós que individus moguts per insatisfaccions personals, foscos interessos, mancats de la més mínima intel·ligència emocional i coeficients de rebaixes, siguin els encarregats de subvertir l’ordre natural i racional de les coses.
El futbol de base, aquell on els nens i nenes juguen sense cap interès econòmic, que només juguen per jugar, per aprendre i ser feliços, aquell que encara no està pervertit per la maquinària de les baixes passions, aquell, aquest futbol, necessita persones integres que no el malmetin. El futbol de base és un joc, però també molt més que un joc. Senyors arbitres, feu la vostra feina, apliqueu els vostres coneixements, però no jugueu amb els nens i per damunt de tot, no els poseu en perill.
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
L’àliga, el corb i el pastor
Llançant-se des d’un cim, una àliga va atrapar un xai.
Veient-ho un corb i volen imitar l’àliga, es va llençar sobre un carner, amb tan poca traça que les seves urpes es varen enredar amb la seva llana, i batent les seves ales no va aconseguir desempallegar-se.
Un pastor que va veure el que succeïa, va agafar el corb, i tallant-li les puntes de les ales, els hi va dur als seus fills.
Els nens, al veure’l, li van preguntar que quina mena d’au era aquella, i el pastor els hi va respondre:
-Per a mi, només és un corb; però ell, es creu un àliga.
Inverteix el teu esforç i la teva dedicació en allò pel que realment estàs preparat, no en el que no et pertoca.
Tens un e.sopo
L’àliga, el corb i el pastor
Llançant-se des d’un cim, una àliga va atrapar un xai.
Veient-ho un corb i volen imitar l’àliga, es va llençar sobre un carner, amb tan poca traça que les seves urpes es varen enredar amb la seva llana, i batent les seves ales no va aconseguir desempallegar-se.
Un pastor que va veure el que succeïa, va agafar el corb, i tallant-li les puntes de les ales, els hi va dur als seus fills.
Els nens, al veure’l, li van preguntar que quina mena d’au era aquella, i el pastor els hi va respondre:
-Per a mi, només és un corb; però ell, es creu un àliga.
Inverteix el teu esforç i la teva dedicació en allò pel que realment estàs preparat, no en el que no et pertoca.
dissabte, 24 de gener del 2009
Estimada Marta
Deixa’m que aprofundeixi una mica sobre la nostra conversa d’aquesta tarda i que et faci un parell de puntualitzacions que considero importants. Tota democràcia, al menys la que ho és de veritat, es sustenta sobre uns pilars fonamentals que anomenem lleis. Les lleis són un conjunt de normes bàsiques, consensuades i pactades, que fan possible i també més fàcil la convivència dins una comunitat. Les lleis són, en condicions normals, fetes per les majories i en benefici de les majories, tenint en compte, això sí, el respecte pels drets de les minories. Les lleis han de vetllar perquè cap minoria imposi la seva voluntat i la seva particularitat a la majoria democràticament establerta. T’acceptaré, si vols, la màxima que la democràcia és la forma de govern menys dolenta de totes les formes possibles, però no et puc acceptar que el dret, l’opinió, o la forma personal i particular de veure les coses d’una persona o un petit col·lectiu s’imposi, apel·lant justament a la democràcia, al conjunt de la societat. Les lleis, estimada Marta, o algunes d’elles, et poden semblar desproporcionades, desmesurades, poc ajustades a la realitat, injustes,...i no seré jo qui et tregui o et doni la raó sobre la seva oportunitat o conveniència, però sí que em veig amb cor de dir-te que estan fetes per a ser respectades i aquest és i ha de ser un principi fonamental i innegociable pel bon funcionament d’un grup, d’un col·lectiu, d’un país,...Sí s’està en desacord amb una llei i el seu contingut, el camí ha de ser el de treballar democràticament per canviar-la, no el de infringir-la sistemàticament. Saltar-se unilateral i conscientment la llei és una actitud irrespectuosa, immadura, asocial i d’una temeritat amb conseqüències imprevisibles. Imaginat, per un moment, i crec que tens capacitat per fer-ho, que passaria si cadascú de nosaltres ens saltéssim aquella llei amb la que discrepem, si pel fet de que una determinada llei ens sembla més o menys injusta o bé que no s’ajusta als nostres interessos, a la nostra forma de pensar o de ser, ens la passéssim pel forro dels pantalons. Imaginat una, dues, mil, cent mil persones fent el mateix. O és que el que reclames o argumentes només ho podries fer tu i els demès sí que haurien d’acceptar i complir les lleis? Estic convençut que tu, a casa teva, tens les teves normes. Normes de convivència que comprometen i obliguen a la teva parella, als teus fills i a tu mateixa. Normes que heu pactat i heu decidit aplicar pel bon funcionament del grup fins que decidiu democràticament canviar-les, si la situació ho demana. I ho trobes normal i no entendries que fos d’una altra manera.
Respectar les lleis, fins i tot en el supòsit d’estar en desacord, és un dels actes més civilitzats, més compromesos, més solidaris, més humans i també més intel·ligents que ens podem permetre.
Reivindico, estimada Marta,i per acabar, el meu dret inalienable i voluntari a ser respectuós amb les lleis, comportament que, per altra banda, et permet tenir una vida més feliç i tranqui-la de la que tindries si jo fos un infractor.
Deixa’m que aprofundeixi una mica sobre la nostra conversa d’aquesta tarda i que et faci un parell de puntualitzacions que considero importants. Tota democràcia, al menys la que ho és de veritat, es sustenta sobre uns pilars fonamentals que anomenem lleis. Les lleis són un conjunt de normes bàsiques, consensuades i pactades, que fan possible i també més fàcil la convivència dins una comunitat. Les lleis són, en condicions normals, fetes per les majories i en benefici de les majories, tenint en compte, això sí, el respecte pels drets de les minories. Les lleis han de vetllar perquè cap minoria imposi la seva voluntat i la seva particularitat a la majoria democràticament establerta. T’acceptaré, si vols, la màxima que la democràcia és la forma de govern menys dolenta de totes les formes possibles, però no et puc acceptar que el dret, l’opinió, o la forma personal i particular de veure les coses d’una persona o un petit col·lectiu s’imposi, apel·lant justament a la democràcia, al conjunt de la societat. Les lleis, estimada Marta, o algunes d’elles, et poden semblar desproporcionades, desmesurades, poc ajustades a la realitat, injustes,...i no seré jo qui et tregui o et doni la raó sobre la seva oportunitat o conveniència, però sí que em veig amb cor de dir-te que estan fetes per a ser respectades i aquest és i ha de ser un principi fonamental i innegociable pel bon funcionament d’un grup, d’un col·lectiu, d’un país,...Sí s’està en desacord amb una llei i el seu contingut, el camí ha de ser el de treballar democràticament per canviar-la, no el de infringir-la sistemàticament. Saltar-se unilateral i conscientment la llei és una actitud irrespectuosa, immadura, asocial i d’una temeritat amb conseqüències imprevisibles. Imaginat, per un moment, i crec que tens capacitat per fer-ho, que passaria si cadascú de nosaltres ens saltéssim aquella llei amb la que discrepem, si pel fet de que una determinada llei ens sembla més o menys injusta o bé que no s’ajusta als nostres interessos, a la nostra forma de pensar o de ser, ens la passéssim pel forro dels pantalons. Imaginat una, dues, mil, cent mil persones fent el mateix. O és que el que reclames o argumentes només ho podries fer tu i els demès sí que haurien d’acceptar i complir les lleis? Estic convençut que tu, a casa teva, tens les teves normes. Normes de convivència que comprometen i obliguen a la teva parella, als teus fills i a tu mateixa. Normes que heu pactat i heu decidit aplicar pel bon funcionament del grup fins que decidiu democràticament canviar-les, si la situació ho demana. I ho trobes normal i no entendries que fos d’una altra manera.
Respectar les lleis, fins i tot en el supòsit d’estar en desacord, és un dels actes més civilitzats, més compromesos, més solidaris, més humans i també més intel·ligents que ens podem permetre.
Reivindico, estimada Marta,i per acabar, el meu dret inalienable i voluntari a ser respectuós amb les lleis, comportament que, per altra banda, et permet tenir una vida més feliç i tranqui-la de la que tindries si jo fos un infractor.
dijous, 22 de gener del 2009
Yo me manejo bien con todo el mundo
Yo me manejo bien con todo el mundo,
en eso mi padre puede estar tranquilo:
él me ha dejado en vida sus ahorros
y yo corro con los gastos del asilo.
Con mi mujer, cuando nos vemos, nunca
tenemos el más mínimo conflicto:
ella se ocupa de alimentarme los niños
y yo le paso un tanto al mes por los servicios.
No sé a qué viene, portera, que vaya usted por ahí
contando esas groserías de mí,
que al jefe siempre estoy listo a servirlo,
lo que me dice coincide con lo que pienso,
le tapo sus chapuzas, le presto mi piso
y él me recomienda para un ascenso.
A los subordinados sé tratarlos
con mano izquierda, les llamo camaradas,
ellos pregonan que soy muy campechano
y a cambio no me piden nunca nada.
No me cabe en la cabeza lo que llegan a escribir
en las paredes del retrete de mí,
que me llevo bien con las autoridades,
jamás les llamo con nombres soeces,
yo les consiento sus barbaridades
y ellos se cuidan de mis intereses.
En las cuestiones espirituales,
con las sotanas me entiendo de perlas,
yo les financio sus bienes temporales
y ellos tramitan mi salvación eterna.
No sé cómo hay quien se atreve en esta comunidad
a poner en duda mi moralidad.
Joan Manuel Serrat
Yo me manejo bien con todo el mundo,
en eso mi padre puede estar tranquilo:
él me ha dejado en vida sus ahorros
y yo corro con los gastos del asilo.
Con mi mujer, cuando nos vemos, nunca
tenemos el más mínimo conflicto:
ella se ocupa de alimentarme los niños
y yo le paso un tanto al mes por los servicios.
No sé a qué viene, portera, que vaya usted por ahí
contando esas groserías de mí,
que al jefe siempre estoy listo a servirlo,
lo que me dice coincide con lo que pienso,
le tapo sus chapuzas, le presto mi piso
y él me recomienda para un ascenso.
A los subordinados sé tratarlos
con mano izquierda, les llamo camaradas,
ellos pregonan que soy muy campechano
y a cambio no me piden nunca nada.
No me cabe en la cabeza lo que llegan a escribir
en las paredes del retrete de mí,
que me llevo bien con las autoridades,
jamás les llamo con nombres soeces,
yo les consiento sus barbaridades
y ellos se cuidan de mis intereses.
En las cuestiones espirituales,
con las sotanas me entiendo de perlas,
yo les financio sus bienes temporales
y ellos tramitan mi salvación eterna.
No sé cómo hay quien se atreve en esta comunidad
a poner en duda mi moralidad.
Joan Manuel Serrat
dimecres, 21 de gener del 2009
John Lennon
Us recordeu del malaguanyat John Lennon? Malgrat està d’acord amb molts aspectes del seu ideari, hi ha una cosa de la que sempre he discrepat; un cop va dir: “Abans d’Elvis, no hi havia res”. Això seria com abonar la teoria de la creatio ex nihilo –la creació a partir del no res- i crec que, en aquest aspecte, el propi Lennon tampoc hi estaria d’acord. Elvis i la seva música va ser producte de l’evolució, com ho ha estat TOT, res no es crea del no res, res sorgeix per generació espontània i sinó, pareu atenció a qualsevol cosa que us passi i trobareu, indefectiblement, un abans i potser, fins i tot un per què.
Us recordeu del malaguanyat John Lennon? Malgrat està d’acord amb molts aspectes del seu ideari, hi ha una cosa de la que sempre he discrepat; un cop va dir: “Abans d’Elvis, no hi havia res”. Això seria com abonar la teoria de la creatio ex nihilo –la creació a partir del no res- i crec que, en aquest aspecte, el propi Lennon tampoc hi estaria d’acord. Elvis i la seva música va ser producte de l’evolució, com ho ha estat TOT, res no es crea del no res, res sorgeix per generació espontània i sinó, pareu atenció a qualsevol cosa que us passi i trobareu, indefectiblement, un abans i potser, fins i tot un per què.
dimarts, 20 de gener del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)