Allò que el vent s’endugué 

Diuen les cròniques que venen d’Aranda que els exercits escapulats han sucumbit a la força del vent. Un vent hostil que s’ha aliat amb l’enemic i ha fet naufragar el vaixell gracienc. Diuen les cròniques que venen d’Aranda, que el somni s’ha acabat i que l’Europa ha caigut amb la cara ben alta -sempre es cau amb la cara ben alta quan les cròniques venen del costat dels caiguts-. Diuen les cròniques que venen d’Aranda que s’ha tingut mala sort amb el sorteig, el vent en contra i la conjunció dels planetes descentrada. Diuen les cròniques que tornen d’Aranda que els que dirigeixen els destins del Club creien cegament en la remuntada i així ho van explicar. Diuen, fins i tot, que la gent, la bona gent, s’ho va creure. Diuen les cròniques que arriben d’Aranda que ha estat un orgull tornar als play-off i que el proper any es tornarà a intentar. Diuen les cròniques... que la Commedia dell’Arte està reservada per a professionals de l’escena en contraposició a la dels aficionats i la seva sofisticació tendeix a la perfecció.

Ho diu Sòcrates: al mariner que no sap a quin port es dirigeix, cap vent li serà favorable.

On és el límit?

100 i una mica més

La millor temporada de la historia de la Lliga i arriba de la mà d’un debutant Pito Vilanova en la seva estrena com a primer responsable a la banqueta del Barça. L’special one s’ha quedat sense rècord i la mítica Lliga dels 100 punts ja no és patrimoni de l’irracional portuguès. Un portuguès que va arribar amb l’encàrrec d’arrabassar-li l’hegemonia al millor equip del món i ha aconseguit tot el contrari: deixar el Madrid com un solar. Un portuguès fracassat que marxa amb la cua entre cames i abraçant-se als feixistes “ultrasur”. El pitjor final, encara que el més previsible, per a un dels personatges més tòxics de l’Univers. Se’n va Mourinho i s’emporta el seu gos mesell perquè li faci les rodes de premsa en anglès. Això s’haurà de veure. 

I ves per on, l’altre noticia de la jornada: la propera Temporada la Segona Divisió, l’anomenada divisió de plata, parlarà en LAPAO. Una fantàstica noticia que ens omple de joia i, el més important, ens amplia el vocabulari. Barça B versus Saragossa, no m’ho penso perdre.

A porteria buida

Gràcies Mou

Reconeixement d’un culé agraït 

HOY EN MI VENTANA BRILLA EL SOL 

Y EL CORAZÓN, SE PONE TRISTE 

CONTEMPLANDO LA CIUDAD 

POR QUE TE VAS 

COMO CADA NOCHE DESPERTÉ 

PENSANDO EN TI 

Y EN MI RELOJ TODAS LAS HORAS VI PASAR 

POR QUE TE VAS 

TODAS LAS PROMESAS DE MI AMOR SE IRÁN CONTIGO 

ME OLVIDARÁS, ME OLVIDARÁS 

COMO CADA NOCHE LLORARÉ IGUAL QUE UN NIÑO 

POR QUE TE VAS, POR QUE TE VAS 

BAJO LA PENUMBRA DE UN FAROL

SE DORMIRÁN 

TODAS LAS COSAS QUE QUEDARON POR DECIR 

SE DORMIRÁN 

JUNTO A LAS MANILLAS DE UN RELOJ 

ESPERARÁN 

TODAS LAS HORAS QUE QUEDARON POR VIVIR 

ESPERARAN 

TODAS LAS PROMESAS DE MI AMOR SE IRÁN CONTIGO

ME OLVIDARÁS, ME OLVIDARÁS 

COMO CADA NOCHE LLORARÉ IGUAL QUE UN NIÑO 

POR QUE TE VAS, POR QUE TE VAS 

POR QUE TE VAS, POR QUE TE VAS POR QUE TE VAS...

¿Porqué te vas?

Geometria didàctica

Solvència contrastada

“Doneu-me la vostra suor i us estalviaré la vostra sang”. O dit d’una altra manera: si voleu tenir futur, us l’haureu de guanyar.

Aquesta era la consigna a principi de Temporada i aquest ha estat el llibre d’estil que ha marcat el camí que s’havia de seguir. Tenir les coses clares, un bon mapa de carreteres i els objectius identificats, fa que la ruta, encara que difícil, sigui força més satisfactòria. Treure, o extraure, nens d’una escola de futbol i posar-los a competir no és la millor de les situacions possibles, però, amb una perspectiva correcta i els estris adequats, es poden començar a traçar línies precises que, en un futur més o menys proper, acabaran per formar sòlides figures geomètriques.

Educar la continuïtat, exigir l’esforç, explotar les habilitats, fer rendibles les limitacions, incentivar el compromís, potenciar el grup per damunt de les individualitats sense anul•lar-les, despertar la solidaritat i apaivagar els egos, donar valor a les petites coses, fer créixer el gust per la feina ben feta, incidir en la cultura del sacrifici, desactivar la supèrbia, moderar l’eufòria i desactivar el pessimisme, aprendre a perdre i, també, aprendre a guanyar,...Objectius de manual que han estat presents (i treballats) al llarg de tota la Temporada amb uns resultats més que acceptables. 

S’ha fet bé el que s’havia de fer i, en conseqüència, s’ha progressat adequadament. Que lluny queda l’escola! Prova superada. Solvència contrastada.

"ESPANYA CARINYO, LO NOSTRE NO FUNCIONA" nou videoclip de MALI VANILI

Crema catalana

Fahrenheit 451 

Fahrenheit 451 és una novel•la futurista de Ray Bradbury que va servir de base per a una pel•lícula de François Truffaut. El títol ve de la temperatura a la qual crema el paper, i és la base argumental que narra l’obsessió dels líders politics en cremar els llibres per controlar el que aprèn la població. 

La pregunta que m’inquieta i no em puc deixar de formular, és: coneixia Ray Bradbury en el moment d’escriure la seva novel•la l’any 1953 a José Ignacio Wert? Tenia coneixement de personatges similars? Coneixia les seves intencions o, senzillament, la novel•la és producte d’una imaginació prodigiosa que es va avançar al seu temps encertant-la de ple? 

Sigui quina sigui la resposta, el que es va concebre com un relat futurista, s’ha fet realitat. La hipòtesi del visionari Bradbury ha pres cos i ha esdevingut, al nostre país, una pràctica irracional i salvatge. Wert, al capdavant de l’enèsim govern d’Espanya, ens “crema” els llibres per controlar, no només el que aprenem, sinó perquè aprenguem només el que ells volen que aprenguem. 

Espero que siguem capaços, entre tots, de trobar una fórmula per evitar la tragèdia i proveir-nos d’extintors per fer front als incendiaris. 

Jo, per si de cas, ja he començat a memoritzar el llibre que em pertoca.

Spanish KKK

La conspiració del Barça 

Cooollons amb el Barça! Ara resulta que, amb el suport de “La Vanguardia”, obre mitjançant el futbol una via de diàleg entre Israel i Palestina. 

Ja n’hi ha prou d'aquest color! Es quedarà callat l’Español davant una provocació tan delirant? Permetrà l’Español, garant de l’equidistància, que el Barça se’n surti amb la seva? Ja n’hi ha més que prou! L’Español ha de posar fre a aquest monopoli d’iniciatives del Barça que només ens porten al descrèdit i a la banalització. 

Primer va ser aquella infàmia de la col•laboració amb Unicef sense cobrar ni un euro i ara aquesta insòlita aposta per la pau entre dos pobles històricament enfrontats. No anem bé. Davant d’uns fets tan greus, apel•lem al seny de la patum del Baix Llobregat, al sentinella d’Occident, per evitar una nova agressió judeo-masònica-marxista d’un Club que es creu el melic del món. Si no podem confiar en l’Español per aturar aquesta perversió, que ens queda?

Qui li mama al pallasso?

La guerra del francès

Abc: "Els sobiranistes estudien cedir a França la defensa de Catalunya". "Descarten crear un exèrcit propi i plantegen arribar a un acord amb el país veí o crear una unitat d'elit que s'integri en un euroexèrcit”, afegeix el diari. 

No us penseu que aquestes afirmacions són producte de la ingestió d’algun bolet tòxic. Acostumats com estan a viure en permanent al•lucinació, la micologia no té cap efecte en les seves erràtiques revelacions. M’inclinaria, més aviat, per responsabilitzar a l’estat de desconcert en el que viuen en veure com, minut a minut, dia a dia i any darrera any, tot el seu món s’esfondra. Tots els seus valors, tot allò que havien après de petits i que tanta sang va costar, tot se’n va en orris. On és el “Vigia de Occidente”? On s’amaga la “lengua del Imperio”? Qui se’n recorda de “la sagrada unidad en lo universal”?

Espanya està desorientada perquè es veu sola en la seva croada i no pot recórrer, com ho va fer a principis del segle XVIII, a la seva aliada França per sotmetre Catalunya. No hi ha cap Felip V al que lliurar la corona d’Espanya i posar-se als seus peus a canvi de que els seus exèrcits bandegin les llibertats d’un poble que es vol sobirà. 

Curiosa la manera que tenen els espanyols d’interpretar la Història. Catalunya va ser envaïda pels exercits francesos i castellans amb les conseqüències que tots (o quasi tots) coneixem. Espanya, poc desprès va ser envaïda per l’exèrcit francès de Napoleó. En el primer cas, a Catalunya se li nega la recuperació de les seves llibertats i l’assoliment de la independència. En canvi, en el segon cas, Espanya, no només va tenir el dret, sinó també el deure d’aixecar-se contra l’invasor per foragitar-los del seu territori. En el primer cas se’ns acusa de separatistes, en el segon, es lloa la sublevació. 

Catalunya no pot optar a la Independència de forma pacífica i democràtica, mentre Espanya, arribat el cas, pot declarar la guerra a França amb el vist i plau de la Història i de tots aquells que la volen interpretar. 

Per cert, a la coneguda com “guerra de la independència”, també se la coneix com a guerra del francès. I tot perquè va acabar amb una mamada.

Domesticar periquitos: primer pas

Envidia cochina

Les quatre barres i el barrut 

Suggereixo a l’Español que es queixi enèrgicament per la nova samarreta del Barça. Proposo que formuli una petició oficial, amb exigència de compliment a la Nike, perquè retiri immediatament la nova samarreta del Barça. Exigeixo a l’Español que, en defensa de la pluralitat, presenti un requeriment al Govern de la Generalitat perquè prohibeixi la nova samarreta del Barça per apropiament indegut d’un símbol que és de tots els catalans. Demano a l’Español, arribat el cas, que engegui una croada d’inspiració jesuítica per excomunicar al Barça per la gosadia de lluir a la seva samarreta les quatre barres de sang sobre fons daurat. M’agradaria que l’Español denunciés directament al Barça per avançar-se-li en el disseny d’una samarreta que havia de ser la seva per a la propera temporada i amb aquesta mesura els hi hagi aixafat la guitarra. I per últim, i no menys important, no veuria amb mals ulls que l’Español impugnés la darrera Lliga del Barça per tenir dos entrenadors que parlen català contravenint la llei Wert passant-se-la pel forro dels pantalons. 

No hi ha dret que el Barça s’erigeixi en el representat d’una catalanitat que és patrimoni de tots i monopolitzi un sentiment que comparteixen tots els Clubs del nostre país amb l’Español al capdavant.

Ha quedat clar? 

L’Español dóna l’esquena al futbol, ensenya el cul i, desprès, mostra les seves vergonyes.

Ja ho vaig avançar ahir per la nit: 0 a 2. 

Ha quedat clar quina samarreta ha de vestir Colom?
 

Perquè?

 

Aqueste dues fotos varen obtenir un premi

 

Aquesta ha estat censurada 

Perquè?

Sense títol

Cromos

Cromo 19

I ara, la veritat: i tu, admirador de Tejero, de Primo de Rivera i partidari de Francisco Franco, tu que ets un demòcrata de tota la vida, vols dir no ho pots aturar democràticament?

I allà, molt lluny, Cornellà-El Prat

El descobriment d’Amèrica

Ai Español, ai Español, com et patinen les neurones! Perquè una cosa és opinar i una altra, de molt diferent, pixar fora del test. Ja ho deien a Forrest Gump: “tonto és el que diu (i fa) tonteries” i tu, patètic Español, tens serioses opcions de guanyar la cursa dels ximples més rellevants. 

Primer, aquella història inversemblant de girar-se d’esquena per rebre al campió enlloc de reconèixer esportivament els seus mèrits. Un gest extremadament exemplar (pel que defineix) que encaixa a la perfecció amb una afició que ha nascut de cul i segueix movent-se, malgrat el pas del temps, en una pertorbadora fase anal. 

L’Español no es pot (ni vol) deslliurar-se de l’enveja en la que està ancorat i, és ella i només ella, la que guia els seus destins i determina quines han de ser les seves accions, decisions i reaccions. El que per a qualsevol ens mitjanament civilitzat seria un objectiu discutible, per a l’Español no és més que un drap vermell que cal envestir sense la mínima espurna de racionalitat. 

I ara, per reblar el clau, la reacció esperpèntica a la samarreta de Colom. És tan poc el sentit del ridícul que demostren els directius de l’Español que, fins i tot, fa una mica de vergonya aliena entrar en valoracions o caure en la temptació del comentari sarcàstic. 

Per altra banda, acostumats com estem, als estirabots de la parròquia perica (sempre en la mateixa direcció i amb el mateix destinatari), no sorprèn gens la seva obsessiva insistència. El que si sorprèn, i molt, és la ingerència en afers que no li corresponen. Què té a veure l’Español de Cornellà-El Prat amb els assumptes interns de la ciutat de Barcelona i el seu màxim exponent i/o referent esportiu? 

El Collet presideix un club del baix Llobregat i el Lara, una de les seves patums, vol traslladar el negoci de la família a Sevilla. Per quins setze ous aquests personatges qüestionen les decisions de Barcelona? 

Si Colom vol vestir del Barça té tot el dret a fer-ho i l’Español no és ningú per arrabassar-li aquesta il•lusió infantil. Ves que la iniciativa no s’estengui i els Pinzones s’apuntin a la festa. 

La gelosia, ai la gelosia! La gelosia és una mala consellera que limita l’evolució i fa créixer el desànim, la insatisfacció i la infelicitat.

le metéque

Au revoir mestre

Pluja al final del túnel

Aranzels

García-Margallo diu que molts països de la UE vetarien l' ingrés de Catalunya El ministre d'Exteriors assegura que "d'entrada" vetarien Catalunya els cinc països que no reconeixen Kosovo: Espanya, Eslovàquia, Xipre, Romania i Grècia 

Res a veure. L’única que no pinta res en aquest repòquer, és Espanya. Eslovàquia, Xipre, Romania i Grècia tenen interessos a la zona i és normal que no siguin del tot receptius a l’ ingrés de Kosovo a la Comunitat. Però només és qüestió de temps, i de negociar acords, que l’oposició es relaxi i acabi desapareixent.

Que pinta Espanya en aquest grup? Doncs clarament, és una “participació preventiva”. Per allò del que pugui passar o, directament, per la dita popular: “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar” Espanya, veient-les venir, s’apuntarà a un bombardeig per deixar clara quina és la seva posició (i oposició) davant dels drets dels pobles a la seva sobirania. Si cal, arribat el cas, votaria en contra de l’emancipació de la meva veïna María, perquè no quedi el més petit dubte sobre quina és la seva innegociable postura. 

Però, com és sabut, no hi ha res per sempre. Quan Catalunya sigui independent, Espanya serà la primera en donar-li suport perquè ingressi de ple dret a la Comunitat. Per on passarien els seus camions, les seves mercaderies, els seu turistes, els seus porcs i la seva miserable mesquinesa? Ja és prou sacrifici haver de creuar per força territori català com per, a més a més, haver de pagar aranzels. 

Espanya cedirà, com tots aquells que no tenen la raó.

Galls a mida...i per la tele!

Catalònia, hundred points 

Avui, ignorant de mi, m’he assabentat per la premsa, mentre em cruspia les magdalenes amb pipetes de xocolata, que el passat dissabte es va celebrar una nova edició del festival d’Eurovisió. 

Una nova edició? He de confessar el meu desconcert, doncs pensava que aquesta mena de festival feia temps que havia passat a la història. Quina ha estat la meva sorpresa en saber que no només es celebra com fa vint (i trenta i quaranta) anys, sinó que ha crescut en participació donada la fragmentació actual d’Europa. El que abans eren 20 països mostrant les seves habilitats cantaires al món, ara en són just el doble. Azerbaijan, Estònia, Bielorússia, Moldàvia,...sembla l’escenari d’una nova aventura de Tintin, on el protagonista malda per desemmascarar els pèrfids responsables que han perpetrat aquest ignominiós despropòsit. 

En el mateix article, he pogut saber que la guanyadora d’aquest any ha estat la representat de Dinamarca amb un tema que es diferenciava en ben poc a la resta de participants. La representant espanyola, una tal Raquel del Rosario (rosario/Espanya/penitència: tot lliga), ha quedat en un meritori penúltim lloc. Cedint, generosament, la darrera plaça al representant irlandès. 

El que em costa d’entendre, al marge de la mateixa celebració d’un espectacle obsolet, és el procediment de la tria. Com s’escull una cançó en lloc d’un altra i com es reparteixen els vots si totes les cançons sonen igual i tenen el mateix perfil (baix)? Quin criteri es segueix per determinar qui guanya i qui no? Qui queda en primera posició i qui en la darrera? Tot un misteri que se m’escapa i, fidel a la veritat, no estic disposat a fer res per atrapar-lo. 

Constatant la vigència d’esdeveniments d’aquesta mena i el ressò mundial que tenen, friso per veure Catalunya integrada de ple dret en aquest “festival” una vegada hagi assolit la seva independència. Us imagineu: Catalònia, hundred points. Spain, two points. Ni la mateixa Massiel ho podrà aturar. Glòria eterna a Eurovisió!