Renunciar a la glòria

Final previsible

Les instruccions? Clares: l’Europa ha de perdre el seu partit per evitar tràgiques caramboles que el poguessin fer pujar directament a 2ª. B. Ja s'ha anat massa lluny i la cosa es pot descontrolar, se'ns pot escapar de les mans. 

Amb una derrota pròpia s’evita qualsevol especulació i es depèn d’un mateix per defugir l’ascens. Amb aquesta necessària mesura es guanya temps (i raons) per dissenyar l’estratègia més convenient per continuar un any més a Tercera. 

Desprès vindran els play-off i serà més fàcil “ensopegar” sense quedar en evidència i venent la idea de que s’ha intentat fins el darrer moment, però que ha estat impossible. Es quedarà bé per la foto. El Club traurà pit. Els mitjans lloaran la gesta. Els 4 socis quedaran contents i “la vida sigue igual” que cantava Julio Iglesias. 

La Junta Directiva, per boca del seu President ja ho ha deixat clar: o romanticisme o societat anònima. Obrir el paraigua quan plou és, malgrat la seva simplicitat, un gest representatiu d’un estat evolucionat d’intel•ligència. 

Les elits poden, a la pràctica, dirigir un club de barri, però no podran mai identificar-se amb la seva personal idiosincràsia.

La coronació

Al Cèsar el que és del Cèsar 

Malgrat el seu balanç globalment negatiu, se li ha de reconèixer a Mourinho, algunes aportacions força significatives pel Barça, en particular, i pel món del futbol, en general. Ara que la seva fracassada etapa al Madrid sembla haver arribat al final (i em sap molt de greu), cal ser honestos i donar al Cèsar el que és del Cèsar. 

En primer lloc, destacar el que fins fa poc semblava una tasca impossible, Mourinho ha aconseguit, des de dins, el que altres no havien aconseguit des de fora: la divisió del madridisme en un cisma agra i profund de difícil restauració. 

En segon lloc, i ben travat, la demostració de que els diners del senyor Florentino, pel que fa al futbol, només són paper mullat. Dilapidar una fortuna per aconseguir una miserable super-copa en tota una temporada, no està a l’abast de tothom. Només els escollits poden, amb tan escàs resultat, dominar l’escenari i disposar de tant poder com el que ha aconseguit acaparar l’il•luminat portuguès. 

En tercer lloc, i com a conseqüència de la segona fita, provocar-li una úlcera al mandatari madridista que trigarà lustres en cicatritzar. La ferida, diuen, els que l’han tractat, s’assembla sorprenentment a la falla de San Andrés (res a veure amb el bo d’Iniesta) i ha canviat la vida al magnat de la construcció. 

En quart lloc, i transcendental, despullar al Madrid de tota aquella aureola mítica que, primer el franquisme i desprès el post franquisme, li havien conferit. Convertint-lo, a la vista de tothom, en un Club vulgar, malcarat, busca-raons, malforjat, patibulari i tots aquells adjectius que s’han anat sumant durant les tres darreres temporades. 

I per últim, i no menys important, l’exaltació per comparació. Al costat d’aquest Madrid, del Madrid de Mourinho, tots els altres equips han pujat exponencialment en la seva valoració davant del món del futbol. Aquest Madrid, per demèrits propis, ha fet bons tots els seus rivals. 

I com a cirereta del pastís, no vull renunciar a destacar l’última aportació del fènix de Setúbal: treure a Pepe dels terrenys de joc i enviar-lo a la grada. Genial! Mai no li agrairem prou.

La divisió mai multiplica

Conseqüència lògica

La dècima, finalment, la dècima! Tant demanar la dècima i la dècima ha arribat en el pitjor moment, en el pitjor escenari i amb el pitjor (o quasi) rival. L’imperi s’ensorra, els precaris arguments s’esvaeixen, el Madrid en caiguda lliure i camí de l’ infern de la mà del seu paranoic Dante. 

Mourinho auto expulsat i fracassat. Ronaldo trasbalsat i expulsat. Ramos, Alonso, Coentrao,...histèrics sota els efectes de la psicodèlia. Un Madrid terminal que perd fins i tot contra Azerbaijan. Es veia venir. Final de cicle per a un cicle que no ha arribat a començar. Final de trajecte, i de la pitjor manera possible, per a una banda desballestada en irreversible descomposició. Una imatge lamentable per al Madrid més patètic de la Història. 

Diuen, els analistes del partit, que el Madrid no ha guanyat perquè ha tingut tres pals. Cert: el pal de la Lliga, el pal de la Champions i ara, el pal de la Copa. Tot plegat, un pal, un veritable pal, un pal monumental per a una infausta temporada en blanc i amb un futur molt i molt negre. 

Siembra vientos y recogeras tempestades, diuen els espanyols. Res més lògic i res més conseqüent. Tot el que ha passat, i seguiran passant en els propers dies, no és més que la conseqüència lògica d’un plantejament inacceptable i d’una actitud patibulària indigna d’essers suposadament civilitzats. Es veia venir.

Permeteu-me la irreverència: ja, ja, ja! 

Amb la cara pintada

Cervell que no has d’utilitzar, deixa’l escapar 

Ves per on, a la Núria Parlon, només li calen 7 segons per donar suport a la iniciativa de Ciudadanos en la seva croada contra el català. Ves per on, la Parlon, qui ho diria, és tot un model de contenció lingüística i amb una sola síl•laba, amb “un error”, ho té tot resolt. Ves per on, a la Parlon, els debats sobre la llengua li fan una mandra monumental, sobre tot, si la llengua és la catalana en la seva lluita desigual per ocupar l’espai que li pertoca. Ves per on, la senyora Parlon, en representació de les noves fornades socialistes, cada cop s’assembla més als nacionalistas Ciudadanos i cada cop costa més trobar punts de discrepàncies entre ells. Ves per on, la parlamentaria Parlon, no s’ha equivocat votant en contra del català, és la naturalesa la que s’ha equivocat amb la senyora Parlon, atorgant-li un cervell que no sap utilitzar i, endemés, li ha caducat la garantia.

Cromos

Cromo 18 

I ara, la veritat: Veus, això no ho havia pensat.

Efecte óptic

Alícia al país de les meravelles 

Minino, podries dir-me, per favor, quin camí he de fer per sortir d'aquí? 

Minino: això depèn en gran part del lloc al que vols arribar -va dir el gat 

No m'importa molt el lloc ... va dir Alícia 

Llavors tampoc importa molt el camí que prenguis -va dir el gat - 

... Sempre que arribi a algun lloc -va afegir Alícia com a explicació. - 

Oh, sempre arribes a algun lloc! Va rematar el gat -si camines prou!

Cadires buides

Divorci a la grenya 

Pot una mateixa persona, espanyola of course, exigir la seva participació en el dret a decidir dels catalans i, alhora, imposar la no intervenció dels catalans en la defensa del català a la Franja? Perquè els espanyols reclamen que en la decisió dels catalans també han d’intervenir els espanyols, és a dir, ha d’intervenir tota Espanya, i en canvi, els catalans no poden votar sobre el canvi de nom del català de la Franja? 

Perquè en el procés d’autodeterminació d’un poble ha d’intervenir aquell del qual un es vol independitzar? És obvi que cap Estat ha cedit mai voluntàriament l’emancipació d’un territori del que en treu sucosos beneficis i que satisfà amb escreix les seves dèries colonialistes. Les declaracions d’independència sempre són unilaterals per part d’aquella nació que es vol sobirana. Espanya no es resignarà fàcilment a perdre la gallina dels ous d’or i quedar-se amb un galliner deprimit i agònic. La separació amistosa i de mutu acord entre Catalunya i Espanya és una quimera. Això només passa quan les dues parts són madures i intel•ligents i, en el cas d’Espanya, no es donen cap dels dos supòsits.

Deixeu de fumar

Desfilada militar 

Ja va sent habitual, massa i tot, que els diputats del PP, encapçalats per la inclassificable Camacho, abandonin el Parlament abans del debat que no els hi agrada. Els populars, acostumats com estan a la imposició i al “real decreto”, no toleren el debat ni, pel que es veu, tenen la genètica adaptada per exercir-lo. Defugen les idees i el joc democràtic de defensar-les. Si allò que es proposa no s’ajusta a la seva esbiaixada perspectiva ni encaixa en el seu artrític ideari, no val. Debatre? Mai de la vida. A la Camacho i els populars, els hi és més familiar tot allò que estigui relacionat amb la intolerància, l’acatament, la uniformitat, el monoteisme i el monolingüisme. El pluralisme i els debats no són sants de la seva devoció. La pregunta és: que hi fa aquesta gent en un Parlament, quan el seu habitat natural és una desfilada militar?

Mossegar-se la llengua

LETAL 

Anava a començar aquesta entrada amb un “em sorprèn”, però el cert és que, venint d’Espanya, ja no em sorprèn quasi bé res. Arrel del canvi de nomenclatura del català de la Franja, que ara es diu LAPAO, s’han aixecat veus irades (espanyoles totes elles) defensant la legitimitat del Govern aragonès en la presa d’aquesta, si més no, polèmica mesura. Segons aquestes “autoritzades” opinions, la competència sobre el català, el canvi de nom i, poc a poc, la seva desaparició, correspon a l’Aragó i només a l’Aragó i, en lògica conseqüència, Catalunya i les altres zones de parla catalana no hi tenen res a dir. El Govern d’Aragó té, segons aquesta argumentació, tot el dret en matèria lingüística i sobirania exclusiva sobre la llengua. 

Perquè això mateix no passa a Catalunya? Perquè no deixen de tocar-nos els ous amb la llengua? Perquè ens tomben, una vegada sí i una altra també, totes les competències sobre la nostra pròpia llengua? Perquè des de fora han de decidir i decideixen quin ha de ser l’ús de la nostra llengua i com i de quina manera i on s’ha de fer servir? Perquè els mateixos espanyols que defensen a capa i espasa els drets del Govern d’Aragó no ho fan amb el de Catalunya? Està clar, oi? 

Tot plegat no deixa de ser un graó més en la llarga escala de greuges a Catalunya, la seva llengua, el seu territori i la seva gent. Amb tot, ens queda fer el que han fet a l’Argentina (on ja no es parla espanyol, sinó argentí): canviar-li el nom a l’espanyol que es parla en territori català i anomenar-lo pel seu veritable significat:  LETAL, Lengua Extranjera Toxica Abyectamente Lesiva.

Tridimensional

Campions en sabatilles 

Algú em pot explicar com s’atreveix Canal + a promocionar l’Español - Real Madrid com “el partidazo del plus”? Lo del plus ho puc arribar a entendre per obvi, però lo del “partidazo” no hi ha per on agafar-ho. 

El Barça, en sabatilles i davant la tele, guanya la seva quarta lliga de les darreres cinc temporades i ho fa, segons els experts, davant el millor Madrid de la història i amb el millor entrenador del món. I si el Madrid és el millor, qui guanya al millor que és? 

No està gens malament, per a un equip que des de fa 5 temporades està immers en un evident fi de cicle, guanyar la seva quarta lliga al millor Madrid de la història a 4 jornades del final. Si les coses han d’anar així, si us plau, que aquest fi de cicle s’allargui i/o perpetuï fins que Di Stefano es torni a casar. 

I per acabar, gràcies Mourinho per fer-nos la feina bruta i enhorabona per la teva habilitat en cobrar quantitats indecents per fer-ho.

El planeta Lara

L’ara o l’endemà 

Lara diu ara que s'endurà Planeta a Sevilla si Catalunya no atura el procés.
Considera que es prendria la independència de Catalunya com una expulsió, perquè "no té sentit tenir una editorial en llengua espanyola en un país on la llengua oficial no fos espanyola" 

Al marge de que aquest personatge sigui un xantatgista i el membre menys dotat de la família, caldria puntualitzar que té tot el dret a portar el seu Planeta a la galàxia que més li plagui. Ara, a la vista dels darrers esdeveniments, que vagi molt en compte el lloc que tria. 

Jo no estaria tan segur que Sevilla sigui el lloc idoni per fer aterrar el seu imperi en decadència. Espanyol a Sevilla? Ves que no li canviïn el nom i es faci dir: Andalús o Morisc o Magrebí del Nord i el senyor Lara es quedi amb un pam de nas. 

Queda clar però, que, coneixent el personatge i la situació econòmica i social de l’empresa, aquesta “despenjada” només és una cortina de fum per amagar els greus problemes que pateix el seu Planeta. Un planeta en hores baixes amb poc oxigen i, si s’acompleixen les previsions, amb les hores comptades. 

Anar a Sevilla o a Matalascañas, seria una sortida, una fugida endavant que taparia el seu fracàs i, personalment, la seva congènita incompetència.

Bunyol de carabassa, 

altrament dit: Constitución Española

Autocràcia 

Al marge de la injustificable, inoportuna, patètica, improcedent i sorprenent decisió del Tribunal Constitucional de suspendre, per primera vegada a la historia, la resolució d’un Parlament democràtic, escollit democràticament i garant de la representació democràtica de tot un poble. Ha quedat prou clar amb aquesta mesura execrable que el marc democràtic està absolutament pervertit i no serveix per a res, ans al contrari, la Constitució està al servei d’interessos particulars per segrestar i copejar la democràcia. Alguna cosa no funciona quan un reduït nombre de persones pot posar en escac l’essència primigènia de la democràcia amb arguments insostenibles i absolutament sectaris. Si el que decideix un Parlament democràtic no és constitucional, aleshores, el que s’ha de canviar, és la pròpia Constitució per negar els drets bàsics dels ciutadans en el lliure exercici de la seva sobirana voluntat. Una Constitució que no admet el dret a decidir i la consulta democràtica és una Constitució inconstitucional i els seus membres uns nocius servidors de la intolerància i l’autocràcia.

Blanc en decadència

El pagès i l'escurçó

Arribat l'hivern, un pagès va trobar un escurçó gelat de fred. Apiadat d'ell, el va recollir i el va guardar en el seu pit. Reanimat per la calor, l'escurçó, va recobrar els seus sentits i va matar al seu benefactor, el qual, sentint-se morir, va exclamar: - Bé m'ho mereixo per haver-me compadit d'un ésser malvat! 

No et confiïs del malvat, creient que fent-li un favor canviaràs la seva naturalesa.

Fuerza nueva

Extrema-dura 

Algú em pot explicar d’on treuen els presidents de la comunitat autònoma d’Extremadura?

Cromos

Cromo 17  

I ara, la veritat: no t’enganyis Curri, ni recuperant competències series més competent. 

És recurrent l’obsessió que tenen els espanyols pels tancs i per enviar-los al primer que gosi contradir-los. Començo a pensar que els tancs són el que realment dóna consistència a la seva identitat.

No deixeu que marxi

Ser Climent 

Vosaltres creieu que una persona honorable que dedica el seu temps lliure (i part del que no ho és) a servir altruistament una causa, sense cap recompensa material, no es mereix un protocol•lari encaix de mans i/o uns animosos copets a l’esquena? Vosaltres realment creieu que una persona venerable, alhora que una gran persona, es mereix suportar en el desenvolupament de la seva tasca, improperis, insults, agressions i amenaces de mort sense el més mínim suport d’aquells als qui representa? Vosaltres creieu que aquesta persona, magnífica persona, pot posar en perill la seva seguretat jugant-se el físic i la respectabilitat per un Club que li dóna l’esquena, desconeix la seva vàlua i, en alguns sagnants casos, fins i tot el seu nom? Es pot entendre que una persona, exemplar persona, dedicada en cos i ànima a servir al Club des de fa més de 7 anys i sempre assumint la seva quota de responsabilitat, pugui ser objecte del “silenci administratiu”, del menyspreu departamental i l’oblit oficial? 

L’Europa que jo conec, i reconec, és l’Europa de la gent com el Climent Boixadera. És l’Europa real, el de la gent que es bat el coure i defensa el nom del Club per tots els racons de la nostra torturada geografia. Són els meus herois particulars que, encara que alguns ho ignorin, donen al Club la consistència i el prestigi que altres aprofiten. 

Per això deu ser que guardo amb extraordinària cura el cromo del Climent. Un cromo que em recorda, en tot moment, el Club que m’estimo i les persones que el fan possible.

Arxiu TVE Catalunya - Glupss

• Arxiu TVE Catalunya - Glupss