Divorci a la grenya 

Pot una mateixa persona, espanyola of course, exigir la seva participació en el dret a decidir dels catalans i, alhora, imposar la no intervenció dels catalans en la defensa del català a la Franja? Perquè els espanyols reclamen que en la decisió dels catalans també han d’intervenir els espanyols, és a dir, ha d’intervenir tota Espanya, i en canvi, els catalans no poden votar sobre el canvi de nom del català de la Franja? 

Perquè en el procés d’autodeterminació d’un poble ha d’intervenir aquell del qual un es vol independitzar? És obvi que cap Estat ha cedit mai voluntàriament l’emancipació d’un territori del que en treu sucosos beneficis i que satisfà amb escreix les seves dèries colonialistes. Les declaracions d’independència sempre són unilaterals per part d’aquella nació que es vol sobirana. Espanya no es resignarà fàcilment a perdre la gallina dels ous d’or i quedar-se amb un galliner deprimit i agònic. La separació amistosa i de mutu acord entre Catalunya i Espanya és una quimera. Això només passa quan les dues parts són madures i intel•ligents i, en el cas d’Espanya, no es donen cap dels dos supòsits.

Deixeu de fumar

Desfilada militar 

Ja va sent habitual, massa i tot, que els diputats del PP, encapçalats per la inclassificable Camacho, abandonin el Parlament abans del debat que no els hi agrada. Els populars, acostumats com estan a la imposició i al “real decreto”, no toleren el debat ni, pel que es veu, tenen la genètica adaptada per exercir-lo. Defugen les idees i el joc democràtic de defensar-les. Si allò que es proposa no s’ajusta a la seva esbiaixada perspectiva ni encaixa en el seu artrític ideari, no val. Debatre? Mai de la vida. A la Camacho i els populars, els hi és més familiar tot allò que estigui relacionat amb la intolerància, l’acatament, la uniformitat, el monoteisme i el monolingüisme. El pluralisme i els debats no són sants de la seva devoció. La pregunta és: que hi fa aquesta gent en un Parlament, quan el seu habitat natural és una desfilada militar?

Mossegar-se la llengua

LETAL 

Anava a començar aquesta entrada amb un “em sorprèn”, però el cert és que, venint d’Espanya, ja no em sorprèn quasi bé res. Arrel del canvi de nomenclatura del català de la Franja, que ara es diu LAPAO, s’han aixecat veus irades (espanyoles totes elles) defensant la legitimitat del Govern aragonès en la presa d’aquesta, si més no, polèmica mesura. Segons aquestes “autoritzades” opinions, la competència sobre el català, el canvi de nom i, poc a poc, la seva desaparició, correspon a l’Aragó i només a l’Aragó i, en lògica conseqüència, Catalunya i les altres zones de parla catalana no hi tenen res a dir. El Govern d’Aragó té, segons aquesta argumentació, tot el dret en matèria lingüística i sobirania exclusiva sobre la llengua. 

Perquè això mateix no passa a Catalunya? Perquè no deixen de tocar-nos els ous amb la llengua? Perquè ens tomben, una vegada sí i una altra també, totes les competències sobre la nostra pròpia llengua? Perquè des de fora han de decidir i decideixen quin ha de ser l’ús de la nostra llengua i com i de quina manera i on s’ha de fer servir? Perquè els mateixos espanyols que defensen a capa i espasa els drets del Govern d’Aragó no ho fan amb el de Catalunya? Està clar, oi? 

Tot plegat no deixa de ser un graó més en la llarga escala de greuges a Catalunya, la seva llengua, el seu territori i la seva gent. Amb tot, ens queda fer el que han fet a l’Argentina (on ja no es parla espanyol, sinó argentí): canviar-li el nom a l’espanyol que es parla en territori català i anomenar-lo pel seu veritable significat:  LETAL, Lengua Extranjera Toxica Abyectamente Lesiva.

Tridimensional

Campions en sabatilles 

Algú em pot explicar com s’atreveix Canal + a promocionar l’Español - Real Madrid com “el partidazo del plus”? Lo del plus ho puc arribar a entendre per obvi, però lo del “partidazo” no hi ha per on agafar-ho. 

El Barça, en sabatilles i davant la tele, guanya la seva quarta lliga de les darreres cinc temporades i ho fa, segons els experts, davant el millor Madrid de la història i amb el millor entrenador del món. I si el Madrid és el millor, qui guanya al millor que és? 

No està gens malament, per a un equip que des de fa 5 temporades està immers en un evident fi de cicle, guanyar la seva quarta lliga al millor Madrid de la història a 4 jornades del final. Si les coses han d’anar així, si us plau, que aquest fi de cicle s’allargui i/o perpetuï fins que Di Stefano es torni a casar. 

I per acabar, gràcies Mourinho per fer-nos la feina bruta i enhorabona per la teva habilitat en cobrar quantitats indecents per fer-ho.

El planeta Lara

L’ara o l’endemà 

Lara diu ara que s'endurà Planeta a Sevilla si Catalunya no atura el procés.
Considera que es prendria la independència de Catalunya com una expulsió, perquè "no té sentit tenir una editorial en llengua espanyola en un país on la llengua oficial no fos espanyola" 

Al marge de que aquest personatge sigui un xantatgista i el membre menys dotat de la família, caldria puntualitzar que té tot el dret a portar el seu Planeta a la galàxia que més li plagui. Ara, a la vista dels darrers esdeveniments, que vagi molt en compte el lloc que tria. 

Jo no estaria tan segur que Sevilla sigui el lloc idoni per fer aterrar el seu imperi en decadència. Espanyol a Sevilla? Ves que no li canviïn el nom i es faci dir: Andalús o Morisc o Magrebí del Nord i el senyor Lara es quedi amb un pam de nas. 

Queda clar però, que, coneixent el personatge i la situació econòmica i social de l’empresa, aquesta “despenjada” només és una cortina de fum per amagar els greus problemes que pateix el seu Planeta. Un planeta en hores baixes amb poc oxigen i, si s’acompleixen les previsions, amb les hores comptades. 

Anar a Sevilla o a Matalascañas, seria una sortida, una fugida endavant que taparia el seu fracàs i, personalment, la seva congènita incompetència.

Bunyol de carabassa, 

altrament dit: Constitución Española

Autocràcia 

Al marge de la injustificable, inoportuna, patètica, improcedent i sorprenent decisió del Tribunal Constitucional de suspendre, per primera vegada a la historia, la resolució d’un Parlament democràtic, escollit democràticament i garant de la representació democràtica de tot un poble. Ha quedat prou clar amb aquesta mesura execrable que el marc democràtic està absolutament pervertit i no serveix per a res, ans al contrari, la Constitució està al servei d’interessos particulars per segrestar i copejar la democràcia. Alguna cosa no funciona quan un reduït nombre de persones pot posar en escac l’essència primigènia de la democràcia amb arguments insostenibles i absolutament sectaris. Si el que decideix un Parlament democràtic no és constitucional, aleshores, el que s’ha de canviar, és la pròpia Constitució per negar els drets bàsics dels ciutadans en el lliure exercici de la seva sobirana voluntat. Una Constitució que no admet el dret a decidir i la consulta democràtica és una Constitució inconstitucional i els seus membres uns nocius servidors de la intolerància i l’autocràcia.

Blanc en decadència

El pagès i l'escurçó

Arribat l'hivern, un pagès va trobar un escurçó gelat de fred. Apiadat d'ell, el va recollir i el va guardar en el seu pit. Reanimat per la calor, l'escurçó, va recobrar els seus sentits i va matar al seu benefactor, el qual, sentint-se morir, va exclamar: - Bé m'ho mereixo per haver-me compadit d'un ésser malvat! 

No et confiïs del malvat, creient que fent-li un favor canviaràs la seva naturalesa.

Fuerza nueva

Extrema-dura 

Algú em pot explicar d’on treuen els presidents de la comunitat autònoma d’Extremadura?

Cromos

Cromo 17  

I ara, la veritat: no t’enganyis Curri, ni recuperant competències series més competent. 

És recurrent l’obsessió que tenen els espanyols pels tancs i per enviar-los al primer que gosi contradir-los. Començo a pensar que els tancs són el que realment dóna consistència a la seva identitat.

No deixeu que marxi

Ser Climent 

Vosaltres creieu que una persona honorable que dedica el seu temps lliure (i part del que no ho és) a servir altruistament una causa, sense cap recompensa material, no es mereix un protocol•lari encaix de mans i/o uns animosos copets a l’esquena? Vosaltres realment creieu que una persona venerable, alhora que una gran persona, es mereix suportar en el desenvolupament de la seva tasca, improperis, insults, agressions i amenaces de mort sense el més mínim suport d’aquells als qui representa? Vosaltres creieu que aquesta persona, magnífica persona, pot posar en perill la seva seguretat jugant-se el físic i la respectabilitat per un Club que li dóna l’esquena, desconeix la seva vàlua i, en alguns sagnants casos, fins i tot el seu nom? Es pot entendre que una persona, exemplar persona, dedicada en cos i ànima a servir al Club des de fa més de 7 anys i sempre assumint la seva quota de responsabilitat, pugui ser objecte del “silenci administratiu”, del menyspreu departamental i l’oblit oficial? 

L’Europa que jo conec, i reconec, és l’Europa de la gent com el Climent Boixadera. És l’Europa real, el de la gent que es bat el coure i defensa el nom del Club per tots els racons de la nostra torturada geografia. Són els meus herois particulars que, encara que alguns ho ignorin, donen al Club la consistència i el prestigi que altres aprofiten. 

Per això deu ser que guardo amb extraordinària cura el cromo del Climent. Un cromo que em recorda, en tot moment, el Club que m’estimo i les persones que el fan possible.

Arxiu TVE Catalunya - Glupss

• Arxiu TVE Catalunya - Glupss

Més voltes dóna la vida

Mourinho al Barça

De fonts ben informades he arribat a saber que Mourinho està en negociacions per fitxar pel Barça les properes dues temporades. De moment només es tracta d’un rumor, però ja se sap que totes les noticies comencen amb un rumor, i la majoria de vegades, un rumor inversemblant. La brama ha arribat a Madrid i s’ha estès com la pólvora per tots els racons de la caverna. Es comenta que el pànic s’està apoderant d’amplis sectors del madridisme i ja s’han vist els primers desesperats intentant saltar des dels balcons emulant el tràgic crack del 29 de Wall Street. 

Que el millor entrenador del món fitxi pel millor equip del món dels darrers trenta anys és un cop duríssim que ha de fer, per força, trontollar totes les estructures, ja de per sí malmeses, d’un Madrid en plena crisi d’identitat. Diuen, les mateixes fonts, que l’etapa de Mourinho al Madrid no ha estat més que una estratègia perfectament planificada des de can Barça per desestabilitzar al rival i que, a la vista dels resultats, ha estat tot un èxit. 

El pla hauria estat dissenyat per la Junta de Jan Laporta i va comptar, en el moment de la gestació, amb el suport d’influents personatges a l’ombra i brillants estrategs que varen posar tots els seus coneixements al servei de la causa. Al pla se’l va anomenar “Cavall de Troia” en referència al reconegut fet històric on els grecs varen aconseguir, des de dins, doblegar la resistència del seu ancestral enemic. Troia, ja sabem com va acabar la història, mai més va tornar aixecar el cap. 

Aquest possible fitxatge de Mourinho pel Barça formaria part de la segona fase del pla i seria el reconeixement a la feina ben feta i el pagament als serveis prestats d’un personatge que ha estat brillant i eficaç en el desenvolupament del seu encàrrec.

De moment només és un rumor.

Velázquez ho tenia clar

Borratxo 

L’exportaveu del govern d’Aznar , Miguel Angel Rodríguez, va ser detingut a Madrid arran de xocar amb el seu cotxe contra tres vehicles aparcats i comprovar-se que quadruplicava la taxa d’alcohol en sang permesa.

Fins aquí la noticia. I ara, per fi, entendreu perquè aquest senyor pensa, diu i fa el que fa. Més d’hora que tard sempre acaba surant la veritable raó que ens explica. Que justifica, amb tot luxe de detalls, perquè som d’una determinada manera i no d’una altra. Miguel Angel beu. I pel que es veu, beu molt. I és clar, l’excés d’alcohol acaba per passar factura. Una factura que es paga a terminis cada cop més tèrbols, incongruents, incoherents i patètics. Clar que, tenint a Aznar com a cap de govern, el més lògic era que el seu portaveu fos de la mateixa corda. Només cal recordar els episodis etílics de Don Jose Maria per entendre l’afinitat dels dos personatges. Tenir els mateixos gustos i les mateixes debilitats enforteix la complicitat més enllà de qualsevol adversitat. El que l’alcohol uneix, que l’home no ho separi.

Algú ho havia de dir

...i dir no, amics meus, no és això

Massa tard

i molt forçada 

"La junta directiva de CE Europa vol felicitar i a la vegada fer un agraïment públic als jugadors, 'staff' tècnic, familiars i acompanyants i delegat de l'Europa B per l'èxit esportiu aconseguit i per la seva resposta actitudinal constructiva, mantinguda en molts dels camps difícils que els ha tocat competir. 

El seu compromís amb el club ha estat exemplar en tot moment, tant a l'hora d'assolir amb molt d'esforç el repte esportiu com a l'hora de la demanda racional de recursos materials. Sou un magnífic exemple del que significa implicació desinteressada i estima sincera a uns colors. 

Moltes gràcies per la vostra implicació! 

CE Europa Junta Directiva" 

Aquesta, diguem-ne, oportuna circular apareguda a la web del Club, només corregeix en part, en una petitíssima part, l’enorme injustícia que ha patit l’Europa B (i no és l’únic) dins d’una entitat que es vanta de la seva cohesió interna i de la curosa atenció a totes les persones que en formen part. Un comportament, per altra banda, gens nou i que ve a ser un mal endèmic, pel que es veu, molt difícil de corregir. 

La circular de la Junta Directiva dirigida a l’Europa B, arriba tard i ho fa pel camí que no toca. Fer “públic” el seu reconeixement no serveix més que per tranquil•litzar unes consciències que, sembla, acaben de despertar sobtadament d’un malson. Han tingut tot un any per adonar-se del seu error i de la seva indolència i no han estat capaços de fer-ho. Cap “responsable” ha estat a l’alçada del seu càrrec i cap “responsable” ha actuat amb la responsabilitat mínimament exigida.

Demanar disculpes públicament a la web, que és el que s’està fent amb aquesta circular, serveix de ben poc quan, a hores d’ara, els subjectes als que va dirigit aquest “agraïment” no han rebut cap mostra personal d’afecte i segueixen tant o més sols que fa quatre dies. El moviment es demostra caminant i els dirigents del CE Europa pateixen una llarga, endèmica i profunda artrosi. 

Que aquest reconeixement a uns jugadors que han picat molta pedra i, literalment, s’han partit la cara per un Club que els ha ignorat des del mateix dia de la seva refundació, és una situació, no per repetida, força incomprensible. 

Per altra banda, i per acabar, no vull pensar que aquesta circular de la Junta Directiva hagi estat provocada pels meus comentaris de fa uns dies. Si fos així, realment ho lamentaria, perquè no em voldria imaginar que hagués passat (o no passat) si aquests comentaris no s’haguessin fet. A hores d’ara no hi hauria cap comunicat i les consciències de la Directiva (i d’altres col•lectius) seguirien al limbe dels feliços ignorants.

Cromos

Cromo 16 

I ara, la veritat: des de fa tres cents anys el castellà ha estat una arma, no només d’oposició, sinó de substitució del català. Una arma que ha estat imposada, sovint per la força de les armes, i que ha sigut extremadament bel•ligerant contra la llengua pròpia del país ocupat. Tres cents anys de genocidi lingüístic que, malgrat els esforços i els mitjans esmerçats en l’afany, no han aconseguit el seu objectiu. 

Des de fa trenta anys el català és, com en qualsevol altre país normal, la llengua que s’ensenya en les escoles i, en cap cas, és un arma contra res, sinó una eina d’aprenentatge imprescindible en qualsevol societat civilitzada. Sense renunciar a l’ incorporació de cap idioma, la llengua pròpia del país ha de ser la llengua vehicular a l’escola i la llengua comuna en tots i cadascun dels àmbits que li corresponguin territorialment. 

Tal i com estan les coses, el castellà és a Catalunya, com el musclo zebra al Delta de l’Ebre: una espècie invasora i molt competitiva, que s’enganxa a les plantes aquàtiques i als altres musclos. Això provoca una pertorbació i un perill per a la diversitat dels ecosistemes. 

Perquè aquest diari és diu La razón?

Sense títol

La festa com a teràpia 

Un altre mite que cau. Una altre falla que s’ensorra. Cansats d’escoltar des de Madrid, i des dels cercles madridistes, que el calendari sempre afavoria al Barça i que perjudicaven greument els interessos dels merengues, no ha calgut gaire temps per veure quina era la crua realitat. El precari argument de Mourinho s’ha esfondrat. La cantarella del portuguès que, a força de repetir-la, havia fet forat entre la seva abduïda parròquia, ha durat menys que un caramel a la porta d’una escola o l’orgasme d’un conill. S’ha tornat a demostrar que Mourinho sempre menteix. Veieu el darrer exemple. Després de l’eliminació del Madrid de la Champions, l’afició blanca ha tingut 5 dies de festa (1, 2, pont, dissabte i diumenge) per refer-se del pal. Cinc dies de relax total per purgar les penes i carregar bateries. El Barça, en canvi, l’afició del Barça, no ha pogut pair la desfeta amb tranquil•litat i recolliment. Atonyinada el dimecres per la nit i, sense pietat ni misericòrdia, l’endemà laborable a tots els efectes. Ni un minut de respir, ni un instant de pau, ni un dia de festa. Quin tracte més injust, quina convalescència més diferent, quins pal•liatius tan extremadament dispars per a un mateix diagnòstic. Encara que mirant-ho bé, en aquests casos potser és millor estar ocupat i no tenir gaire temps per pensar en allò que no et pots treure del cap. El que no es conforma és perquè no vol.

Blanc sobre fons negre