dimecres, 4 de juliol del 2012

Àngels amb cares brutes

Si res canvia, sembla que Angel Gómez serà el nou entrenador del Masnou per a la propera Temporada. Un Masnou que ha perdut aquest any la categoria i jugarà a Primera Catalana, divisió on no s’hi vol estar més d’un curs i per això ha fitxat al que va ser Coordinador General i entrenador del Juvenil A del CE Europa. Desprès de l’experiència equatoriana, on va dirigir al Barcelona de Guayaquil, Angel Gómez torna a Catalunya per entrenar un club força vinculat als graciencs.

Encara recordo, com si fos demà, el moment en el que la directiva del CE Europa va decidir cessar-lo de tots els seus càrrecs desprès d’un rosari de diferències irreconciliables. No va ser una decisió fàcil per l’ascendència, influència i el pes específic que Angel Gómez tenia dins del Club. Calia actuar amb prudència i tacte, molt de tacte. I en aquesta tessitura, a algú se li va ocórrer disfressar-la. En lloc de fer-lo fora i quedar com els dolents de la pel•lícula i haver de donar un reguitzell d’explicacions inacabables i doloroses, al marge de la forta indemnització econòmica que li corresponia pels anys treballats, un directiu va tenir la brillant idea d’oferir-li el càrrec d’entrenador del Primer Equip que quedava vacant per la segura marxa d’Angel Valero, el responsable fins aquell moment, que també seria cessat. D’aquesta manera es camuflava un acomiadament en tota regla a canvi d’un, aparentment, ascens en l’organigrama del Club, quan en realitat no era més que una proposta enverinada. Aquest directiu confiava que el nou càrrec li vindria gran i que fracassaria estrepitosament i, davant del clamor popular, la directiva es veuria obligada a cessar-lo, o, en el millor dels casos, que presentés voluntàriament la dimissió forçat per les circumstàncies. D’aquesta manera quedarien, davant de l’opinió pública, exemptes de qualsevol responsabilitat, moguts única i exclusivament per preservar els interessos del Club. Realment una jugada mestre que no va sortir be per l’oposició de dos pesos pesats de la directiva que, per motius personals, el volien fora del Club immediatament i no van acceptar cap alternativa ni atendre a altres raons que no fos apartar-lo automàtica i definitivament del CE Europa.

Si las coses van com han d’anar, d’aquí a dos anys Angel Gómez tornarà al Nou Sardenya per retrobar-se amb els bons amics que va deixar, això si, ara des de la banqueta visitant. Coses de la vida.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Accidents genètics
El alSSamiento naZional

Perquè l’espanyolisme que surt als carrers de Barcelona per celebrar els èxits de la seva selecció, és un espanyolisme fatxa? Perquè els seus símbols, les seves consignes i el seu tarannà està directament lligat i relacionat amb el feixisme? Ser espanyol a Barcelona és combregar amb aquesta cancerígena ideologia? Ser espanyol fora del seu àmbit territorial és sinònim d’ultra? Cinc mil persones (sent condescendents, no pel número, sinó per lo de persones) varen arrojar per la Plaça d’Espanya (of course) la seva naturalesa antidemocràtica, intolerant i nazionalsocialista, posant de manifest l’extraordinària distància que separa, irreconciliablement, dues maneres ben diferents d’entendre el món. Als espanyols que viuen a Barcelona, se’ls hi entén tot quan la seva selecció guanya. El feixisme ha tornat a donar la volta a la font.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Retall en gris
Científic i de carrer

El dia desprès que la selecció espanyola de futbol hagi guanyat el seu tercer títol internacional consecutiu i que hagi assolit un record absolut, he volgut constatar, en primera persona, el grau d’influència, la transcendència que aquest fet rellevant ha tingut a la meva ciutat, Barcelona. Com? No de qualsevol manera, evidentment. Ho he volgut fer des d’un punt de vista científic, és a dir, rigorós i objectiu. A cegues, he triat un carrer qualsevol de la ciutat, suficientment representatiu, ample i obert perquè els resultats fossin fàcilment comprovables. La Diagonal m’ha semblat ideal per a l’experiment i, alhora, un lloc poc sospitós de nacionalisme perifèric. Penseu que, per aquesta Avinguda, s’havien fet fins fa poc les desfilades del “día de la victoria”, desprès reconvertit en “dia de las fuerzas armadas”. Doncs aquest carrer, concretament el tram que va de la plaça de les Glòries fins la plaça Francesc Macià, és el que he fet servir per l’estudi. En tot aquest recorregut, a banda i banda i fins el final, només he trobat 4 banderes espanyoles penjades dels balcons. La primera, a la cruïlla amb el Passeig de Sant Joan costat mar. La segona, també costat mar, a l’alçada del carrer Bruc. Les altres dues, s’han fet esperar, i no han aparegut, aquest cop banda muntanya, fins arribar a Muntaner i penjades l’una al costat de l’altra. Donada la jornada històrica de la selecció espanyola de futbol i la decisiva influència de jugadors del Barça, és a dir, jugadors d’un club d’aquesta ciutat, em pensava que la resposta de la ciutadania seria molt més participativa, eufòtica i expressiva. Doncs, res de res. A la vista dels resultats, estic en disposició d’afirmar que la sintonia de Barcelona amb Espanya, mitjançant la seva selecció de futbol, ha estat minsa, anecdòtica i testimonial. El desafecte és evident i, ni tan sols una fita tan rellevant com aquesta, ha aconseguit moure allò que no existeix.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Espanya rescatada per Catalunya
(com sempre)
Rendit a l’evidència
Escanya Catalunya 4 - Itàlia 0

Espanya guanya l’Eurocopa de futbol de la mateixa manera que guanya en tots els àmbits: aprofitant-se dels catalans. Ens expropien el país, ens manlleven la llengua, ens espolien els recursos, ens foten la pasta i, a sobre, ens abdueixen els futbolistes i ens segresten el joc. Jo que m’havia cregut la cantarella del fi de cicle repetida fins a la sacietat des de Madrid pel que fa al joc del Barça i resulta que, il•lús de mi, una selecció espanyola amb fins a 7 jugadors de la Masia, guanya el títol europeu donant-li un bany a la millor Itàlia dels darrers anys, per no dir, de les darreres dècades. Cada cop està més clar, cada cop es fa més evident que Catalunya podria viure perfectament sense el llast d’Espanya i, en canvi, Espanya no pot prescindir, en cap terreny, de Catalunya. Avui ha estat un exemple contundent per a tots aquells que no saben llegir ni escriure, és a dir, per als ignorants vocacionals. Haurem d’esperar el proper fi de cicle.
El cavall de Troia
Tot a punt per a la venjança catalana
-Era vostè txec, Ara és vostè súbdit del Reich alemany.
-Mai he acceptat aquest privilegi i estic en territori francès.
Casablanca
Les comparacions són odioses

Que què tenim? Mentre Itàlia donava al món artistes de la talla de Roberto Rossellini, Luchino Visconti i Federico Fellini, Espanya el torturava amb Ignacio F. Iquino, Juanjo Menéndez i Gracita Morales. Mentre el cinema italià ens reconfortava amb obres mestres com: Roma, ciutat oberta, Mort a Venècia i Il Gattopardo, el cinema espanyol s’omplia de detritus amb: Pero en que pais vivimos?, Raza i Las Ibéricas CF. Mentre d’Itàlia sorgien descobridors com Colom i Americo Vespucio, d’Espanya sortien monstres genocides com Cortés i Pizarro. Mentre Itàlia s’obria i omplia de llum amb el Renaixement, Espanya es tancava i s’enfosquia amb la sanguinària Inquisició. Mentre a Itàlia el terrible feixisme va acabar amb el dictador penjat pels collons des d’un pont, el feixisme espanyol va viure 40 anys a la glòria, en olor de multituds, i el seu dictador va morir plàcidament al llit d’un hospital amb totes les atencions que ell havia negat als seus adversaris. Va ser enterrat amb tots els honors d’un cap d’estat i la seva família, els seus descendents, els seus col•laboradors, els seus executors i els seus partidaris han gaudit d’un inexplicable estatus de confort i d’una vergonyant impunitat. Itàlia ha oblidat Mussolini, mentre Espanya segueix, fil per randa, el llegat de Franco amb la fatxenderia, intolerància i la prepotència del més pervers dels botxins.

dissabte, 30 de juny del 2012

El mètode Mourinho
La solució final

El canal de televisió Marca tv ens ha anunciat, a bombo y platillo, la imminent estrena a Espanya de Football for Kids by Mourinho. Es tracta d’un programa que va enregistrar, el ara entrenador del Madrid, quan va sortir del Chelsea i on es pretén explicar el futbol als nens. Evidentment, i referint-se al futbol que practica Mourinho, aquest no pot ser un programa qualsevol. Amb la seva simpatia, humilitat, gran capacitat de comunicació i la seva més que demostrada empatia, segur que n’ aprendrem, i molt. Estic frisós per saber com ens explica tots aquells aspectes que, sense tenir res a veure amb l’ estrictament esportiu, tant i tan be practica. Si res té per ensenyar dins d’un terreny de joc on tot el que fa no és més que una copia del que ja està inventat, això si, amb excel•lents jugadors que li fan la feina, per contra, és un veritable mestre, i d’aquí el programa didàctic, en com utilitzar els recursos antiesportius per obtenir el màxim resultat de la seva impostada estratègia. I els mestres que fan? Ensenyar als nens. Aquí aprendran a ficar-li el dit a l’ull a un entrenador rival, però no de qualsevol manera, per l’esquena i amb traïdoria. Aquí aprendran a ser intolerants, de com menysprear un adversari, de com insultar-lo, de com utilitzar la falsedat i la mentida sense ser castigat per fer-ho. Aprendran també, tàctiques de descrèdit i desprestigi. Provocacions i escarnis al límit, que dic al límit, més enllà del límit de la indecència. Aprendran a ser grollers, estúpids i prepotents amb els companys, els mitjans de comunicació i el públic en general. I aprendran, finalment, a viure barallats amb el món que els envolta, sent el centre de l’Univers i amb possessió de la veritat absoluta. El programa va dirigit especialment als nens i els nens, ja se sap, aprenen ràpid. És aquest el millor mestre que ha trobat Marca tv per educar els nens? És aquest el mestre que volem per als nostres fills? És com si Joseph Goebbels donés classes de tolerància i Martin Bormann, d’ètica. Tot plegat un veritable despropòsit del que segur que no en sortirem indemnes.
Un euro per recepta

Déu vos guardi María, plena ets de gràcia.
El Senyor és amb tu;
beneïda ets entre totes les plantes,
i beneit és el fruit de la teva llavor.
Santa María, al jardí de Déu,
prega per nosaltres, pecadors,
ara i a l’hora de la nostra mort. Amén

divendres, 29 de juny del 2012

Vol directe
La llengua al cul

Perquè algú s’entossudeix a dir que el català (perquè és català) que es parla a la franja és aragonès oriental i aquest mateix personatge, lúcid com pocs, mai gosaria dir que l’espanyol que es parla a Mèxic és mexicà? On és la diferència? Quin estrany argument, que no acabo d’entendre, pot justificar aquesta injustificable estupidesa? La varietat fonètica i la riquesa de vocabulari en les seves diferents formes, són motiu suficient per fer del mateix idioma, idiomes diferents? És l’andalús, en essència, igual que el lleonès, posem per cas? Us atreviríeu a dir que el portuguès només es parla al territori actual de Portugal i a Brasil es parla un idioma original i autòcton, sorgit dels antics indígenes? Quin desgavell! Són ganes de tocar els collons , posar de manifest una enorme ignorància i crear conflictes on no n’hi hauria d’haver. Hi ha qui desaprèn la llengua a consciència perquè ningú s’entengui.

dijous, 28 de juny del 2012

L'ull bo
El gueto de Varsòvia

Alemanya cau a Varsòvia i es consuma la revenja històrica. El gueto aquest cop ha estat la tomba de les tropes alemanyes que han patit una inapel•lable derrota, molt més clara en el camp, que el resultat final en el marcador. Si ahir marxaven de vacances Gabi, Fofo i Miliki, més coneguts en el món del futbol amb els malnoms de Pepe, Ronaldo i Coentrao; avui ha estat el torn del duo Pimpinela, també coneguts com Ozil i Khedira i que hauran de veure la final, que ja tenien coll avall, des del saló de casa seva. Merkel, aquest cop, haurà de rescatar, no ja països insolvents i imprudents, sinó a la seva pròpia selecció dels estralls de la depressió. De tot plegat, una gran noticia, s’han esvaït els dubtes, tots els dubtes, finalment tinc un favorit clar, sense ombres que el distreguin. He reservat taula al Xemei, un restaurant italià al costat de casa i espero, sincerament, que la festa del proper diumenge sigui sonada. Ah! I que aquella noia que fa de periodista i que s’equivoca tant, ens narri la consumació de la tragèdia. Excitant!
Mal d'ull
De pena, de pena màxima

Un partit de pena. Fluix, fluix fins la desesperació. I per si no n’hi havia prou, ens castiguen amb una pròrroga soporífera, Com que algú havia de passar, els pena…ls han decidit. De les poques coses que s’han salvat: no només que el Ronaldo no hagi marcat, sinó que a més, no ha pogut llençar el seu penal, que havia de donar-li la glòria eterna, i la cara de circumstàncies que se li ha quedat. En fi, Pepe i Ronaldo cap a casa. L’un a recuperar forces per seguir posant en perill la integritat física dels rivals i l’altre, a cultivar l’auto flagel•lació, el ressentiment i l’enveja malsana. El món és injust amb els cristians, de fet, sempre ho ha estat. Antigament, se’ls menjaven els lleons i ara, se’ls menja la gelosia. Per cert, molt bé les entrades del Xabi Alonso al Ronaldo que, sense exagerar, és l’únic bo que ha fet durant tot el partit (penal errat inclòs). Haurem d’esperar a diumenge per veure si la sort canvia de barri i se’ns acaba el suplici.
Una finestra al mar

dimecres, 27 de juny del 2012

Semàntica

El terme mestre deriva de la paraula llatina magister, derivada de l'adverbi magis que significa més o el que més.
A Roma un magister era qui destacava per les seves habilitats o coneixements . 
El terme ministre deriva de la paraula llatina minister, derivada de l'adverbi minus que significa menys o el que menys. Un minister era el servent o subordinat, que tenia poques habilitats o coneixements. 
El llatí ens explica perquè qualsevol “soplagaitas” pot ser ministre però no mestre.

dimarts, 26 de juny del 2012

Pujar en globus per viure en un núvol
De naps i cols

Algú es podria pensar que el títol fa referència a l’actualitat tecnològica relacionada amb les apps dels smartphones. I algú, en la mateixa línea, ho lligaria a l’eclosió de la Barcelonaaps i el seu lideratge internacional sobre aplicacions metropolitanes. Res a veure. De naps i cols vol ser un petit homenatge a Cesc Fàbregas, un futbolista, que sense fer soroll, s’ha convertit en la peça clau d’una màquina especialment dissenyada per no deixar pensar ni actuar als rivals. Espanya, futbolísticament parlant, és diferent amb Fàbregas que sense Fàbregas. Mentre el d’Arenys, i aquí començareu a veure el lligam amb els naps i les cols, està en el terreny de joc, l’equip adversari pateix el síndrome de l’espectador incapaç d’actuar. Està, senzillament, curtcircuitat. Assistint impotent a una coreografia de formes imprevisibles. La pilota circula al seu voltant a una velocitat de vertigen i amb una precisió quirúrgica que fan impossible la seva neutralització. A Arenys, i ara ho explico, la nit de reis és tradició que els nois i les noies es declarin d’una forma, si més no, curiosa. Els nois, en colla, pengen naps amb notes picants als balcons i a les portes de les noies que els hi agraden, i el mateix fan les noies, també en colla, amb els nois. El balcó de Cesc Fàbregas està ple de naps i cols de multitud de persones enamorades del seu futbol. Això passa a Arenys i arreu on hi prevalgui el sentit comú.

dilluns, 25 de juny del 2012

Quin parell de ninots!
Penitència per a l’Espanya cristiana

Us imagineu per un moment, i per aquells capricis del destí, que Portugal elimina a Espanya de l’Eurocopa amb un solitari gol del Cristiano Ronaldo a les acaballes de la pròrroga? Us podeu seguir imaginant que el celebra al seu estil, amb vehemència, xuleria i forts cop al pit en el llenguatge no verbal de pura afirmació tribal? Us ho imagineu? I us imagineu, alhora, la cara desencaixada de la caverna mediàtica i les seves sagreres? De tots els mitjans espanyols que li han rendit homenatge i li han besat el cul fins a límits humiliants. Després de dos anys de riure-li totes les gràcies, perdonar-li l’imperdonable, tragar tota la seva fatxenderia i fer la vista grossa amb la seva conducta inadmissible. Desprès de posar-lo en un altar, vestir-lo de seda i beatificar la seva persona. La gran esperança blanca s’oblida de tot això i expulsa a “la roja” del paradís on, per si algú no ho tenia clar, només hi cap ell. El somni d’Espanya, de l’Espanya més racial, desballestat per un ídol amb peus de fang i la memòria d’un peix. Us ho podeu imaginar? Ronaldo fent fora a tots aquells que el veneren! Cridarà Messi, Messi, Messi,...l’afició espanyola present a l’estadi de Donest? Quines ganes tinc que arribi dimecres!

diumenge, 24 de juny del 2012

Temperatura de fusió
Fuck
Pura estadística
Nazionalitzar el futbol

Em fa molta gràcia, de fet, em fa moltíssima gràcia, tots aquells que insisteixen en voler deslligar futbol (esport en general) i política. La política, si anem al Diccionari de la Llengua, és, entre altres coses, la manera de governar i entendre la direcció dels afers públics. Atenent a aquesta definició, qui és l’hipòcrita que en quedaria al marge? Qui és aquell que no té una idea i/o opinió de com s’han i de com no s’han de fer les coses? Qui és el guapo que no gosa donar lliçons sobre quin és el camí correcte i qui el segueix i qui l’esquiva? Veure l’Eurocopa de futbol és l’exemple més clarificador de la política associada a l’esport i a l’inrevés. Cada Estat una bandera. Cada estat un himne que el representa. Cada competició una guerra. Cada partit una batalla. Cada Estat una selecció que vetllarà els seus interessos i lluitarà fins l’extenuació per defensar el seu orgull davant de l’enemic. Les seleccions de futbol, i alguns equips en particular, són una representació desarmada dels exercits respectius. Mercenaris (ho fan per diners) al servei d’un país que els fa dipositaris de les seves essències més tribals. I en aquesta guerra, en aquesta lluita ancestral, només importa la victòria al preu que sigui. Només val l’esclafament de l’adversari per preservar l’honor de la tribu i el domini del clan. Himnes, banderes, escuts nacionals al pit. Ministres, càrrecs públics i presidents a la llotja. Consignes patriòtiques, llenguatge bèl•lic. Subjectivitat exacerbada i orgull desmesurat. Tots els ingredients que envolten una suposada competició esportiva i que no tenen res a veure amb l’esport ni amb tot el que l’esport representa. Si l’esport és política, la política també és esport. Només cal veure els gols que els politics de torn ens marquen cada dia. I nosaltres, innocents, paguem l’entrada.

Escriure música