Científic i de carrer

El dia desprès que la selecció espanyola de futbol hagi guanyat el seu tercer títol internacional consecutiu i que hagi assolit un record absolut, he volgut constatar, en primera persona, el grau d’influència, la transcendència que aquest fet rellevant ha tingut a la meva ciutat, Barcelona. Com? No de qualsevol manera, evidentment. Ho he volgut fer des d’un punt de vista científic, és a dir, rigorós i objectiu. A cegues, he triat un carrer qualsevol de la ciutat, suficientment representatiu, ample i obert perquè els resultats fossin fàcilment comprovables. La Diagonal m’ha semblat ideal per a l’experiment i, alhora, un lloc poc sospitós de nacionalisme perifèric. Penseu que, per aquesta Avinguda, s’havien fet fins fa poc les desfilades del “día de la victoria”, desprès reconvertit en “dia de las fuerzas armadas”. Doncs aquest carrer, concretament el tram que va de la plaça de les Glòries fins la plaça Francesc Macià, és el que he fet servir per l’estudi. En tot aquest recorregut, a banda i banda i fins el final, només he trobat 4 banderes espanyoles penjades dels balcons. La primera, a la cruïlla amb el Passeig de Sant Joan costat mar. La segona, també costat mar, a l’alçada del carrer Bruc. Les altres dues, s’han fet esperar, i no han aparegut, aquest cop banda muntanya, fins arribar a Muntaner i penjades l’una al costat de l’altra. Donada la jornada històrica de la selecció espanyola de futbol i la decisiva influència de jugadors del Barça, és a dir, jugadors d’un club d’aquesta ciutat, em pensava que la resposta de la ciutadania seria molt més participativa, eufòtica i expressiva. Doncs, res de res. A la vista dels resultats, estic en disposició d’afirmar que la sintonia de Barcelona amb Espanya, mitjançant la seva selecció de futbol, ha estat minsa, anecdòtica i testimonial. El desafecte és evident i, ni tan sols una fita tan rellevant com aquesta, ha aconseguit moure allò que no existeix.