dimarts, 10 de juliol del 2012

Nostàlgia

L’altre dia, un bon company i amic m’explicava la seva experiència en el sopar de celebració del 105 aniversari del CE Europa, al temps que em feia sentir la seva tristesa per la poca afluència de socis i simpatitzants a l’acte. Si traiem els politics i les autoritats convidades, deia, si traiem els presidents i directius (en sentit figurat, està clar), si traiem el personal del club, els empleats amb càrrec i els empleats sense càrrec, els entrenadors i jugadors a sou (i els que no). Si traiem els coordinadors i altres càrrecs esportius. A la premsa i els convidats en general. Els que rebien un pactat homenatge i, per tant, no podien deixar d’anar. És a dir, si descomptem tots aquells que d’una manera més o menys forçada hi van haver d’assistir, si traiem tots aquests, resulta que al sopar només érem l’escandalosa xifra de 19 socis, concloïa el meu amic. Estic realment amoïnat per la desafecció dels socis i la seva, cada vegada menys, identificació amb el club. Alguna cosa, es seguia lamentant, no ha de funcionar bé perquè s’hagi instal•lat aquest desencís entre la parròquia escapolada. No sé que s’ha de fer però, per aquest camí, no podem seguir. Sóc pessimista. No ho veig gens clar i sinó passa res d’extraordinari, i no sé ben bé que ha de passar, això acabarà sent un vestigi residual, un club sant Jordi qualsevol, on quatre avis anirem a fer la partideta de domino, mentre se’ns cauen els mocs i ens expliquem les batalletes de quan érem citius, altius i fortius.