Un dubte existencial

Ni França, ni Espanya

Ves per on, ara tinc un problema. No es pot qualificar de greu, però si que m’incomoda. Sempre anant, per coherència i convicció, a favor de tots els rivals que s’enfronten a Espanya, i ara resulta que l’adversari de “la roja” és l’odiosa França. Sortir del foc per caure a les brases. I ara que faig? Com em posiciono? Em sap greu per Claude Rains, François Truffaut i Leo Ferré, però hauran d’entendre que no puc sentir cap simpatia per un Estat que s’ha dedicat tradicional, històrica i sistemàticament a donar pel sac al meu país. Hi ha coses que no s’obliden (i no és bo oblidar-les) encara que el rival sigui Espanya. No és gens fàcil i més si tenim en compte que en un partit de futbol, en uns quarts de final d’una competició, no poden perdre els dos equips que s’enfronten. Hi ha d’haver, per força, un guanyador i aquest és el meu drama. Hauré de fer una el•lipsi mental i esperar que el que passi, caigui en semifinals. Sempre em quedarà l’arcàngel Cristiano per brandar l’espasa de la justícia. Qui no es conforma és perquè no vol.

Sex o no sex?

Follar

Les meves trobades amb l’Oscar són sempre inquietants. L’altre dia, sense anar més lluny, em parlava de la seva vida sexual com el qui parla del temps. Que si les boires, que si les tamborinades, que si els anticiclons i les borrasques, que si els cumulonimbus i els fronts freds, que si l’oscil•lació de les temperatures, que si el marejol i el vent de llevant, que si les baixes pressions, que si la gota freda i els dimoniets, però sobre tot, el que més l’obsessionava era el cicle imprevisible de les pertorbacions. Un, amb el temps, es cansa de dependre de la meteorologia, em deia. De sortir al carrer pendent de si fa bo o no. De si la noia que has triat per compartir experiències estarà emboirada o atacada de tramuntana. Un, amb el temps, vol viure una certa calma i no dependre en gran mesura dels canvis sobtats de vent. Un ja no té edat de passar-se tota la nit fent-li la rosca a una noia, pagar-li el sopar, exalçar les seves virtuts i amagar els seus defectes, fer-se el tendre esperant que abaixi la guàrdia i tot, per fotre un efímer clau. Quant de temps perdut, quanta retòrica malgastada, quanta pasta invertida, quantes energies desaprofitades, es lamentava. Jo no surto al carrer pensant: mira, a aquella noia la vull fer feliç! No soc de cap ONG sexual. Només vull satisfer els meus instints primaris, els més bàsics, aquells que ens lliguen amb la natura i ens recorden d’on venim i qui som. Jo només vull follar sense cap mena de sofisticació ni coartada que ho excusi o ho justifiqui. Vull ser fidel al manament més salvatge, a aquell instint que em mena a la conservació de l’espècie i no estic per collonades. Tot un filòsof aquest Oscar! Amb un concepte particular del temps i dues poderoses raons.

Un animal intel·ligent

La negació d’Espanya  

Vull que quedi clar, si encara no ho estava, que per convicció vaig sempre a favor del rival d’Espanya sigui quin sigui. I no perquè vulgui que Espanya perdi, que seria reconèixer una certa visió negativa de les coses, sinó ans al contrari, perquè vull que els altres guanyin, que és molt diferent. Aquesta actitud camaleònica, lluny de ser un inconvenient que podria fer pensar en certa dispersió, és un enorme estímul per conèixer altres realitats mitjançant la identificació i la coincidència en un desig comú. No tenir una determinada selecció amb la que sentir-se representat et fa ser extremadament obert i viatjar constantment a través de tot el món al costat de països molt allunyats de la teva pròpia realitat. Dit això, i sense que sigui una contradicció, entenc perfectament a aquells que sent catalans, i no tenir selecció pròpia que els representi, optin per donar suport a la selecció espanyola per motius que no comparteix-ho però que em semblen absolutament legítims. De fet, aquesta presa de posició no està gaire allunyada d’aquells que, sent catalans, són seguidors i afeccionats d’equips com el Liverpool, Manchester, Arsenal,...per posar alguns casos dels més habituals. Quins motius poden tenir persones nascudes a Barcelona per ser d’equips d’altres ciutats i/o altres països? Doncs, en la resposta trobareu la clau.

En aquest moment no el puc atendre.

 Deixi el seu missatge desprès de sentir el senyal.

La maledicció de la mòmia

L’altre dia mentre remenava papers, millor dit, endreçava papers, vaig posar atenció en el currículum vitae de Natalia Astrain. Per aquells que no sabeu qui és, us diré que va ser una entrenadora del primer equip femení del CE Europa la temporada 2009-2010. Doncs, repassant els seus mèrits i certificant la seva extensa i excel•lent preparació, em va cridar l’atenció un aspecte que en el seu moment em va passar desapercebut. La Natalia, al marge de tots els títols d’entrenadora i ser llicenciada en Història per la Universitat de Navarra, també va estudiar un curs d’Egiptologia a la UAB i aquest fet, aparentment intranscendent en el seu moment, és el que, amb la distancia, ha pres la seva veritable dimensió. Tal i com va anar les coses, estic completament convençut que aquests coneixement sobre Egipte, les seves tradicions i la seva cultura van ser fonamentals i, alhora, determinants, per poder tractar amb els faraons del CE Europa, les seves mòmies, els seus sacerdots i el seu particular culte de la mort i les seves derivades. Un èxit relatiu que va durar poc temps donada la inexperiència i/o el absolut desconeixement de la Natalia sobre el comportament de l’Edat Mitjana, les seves intrigues, la seva cruesa, les lluites de poder i la irracionalitat que conduïa totes les seves accions. Egipte li va obrir una porta que les Croades li acabarien tancant.

No tot hi cap

Gens Dívar-tit

Al•lucinant, però no increïble. Quadra perfectament amb el tarannà de la persona i del seu entorn. La moral cristiana ja ho té això i fa que el comportament d’individus com el president del Tribunal Superior, Carlos Dívar, es corresponguin, fil per randa, a l’estàndard habitual. El senyor Dívar sospitós i acusat d’haver malbaratat fons públics en el seu propi benefici, és a dir, que ha utilitzat els teus i els meus diners en caps de setmana a tot luxe sense reparar en despeses, ara diu que està profundament trasbalsat. El senyor Dívar és un cristià de soca-rel, un personatge amb sòlides conviccions religioses i, en conseqüència, tot aquest afer, tota aquesta sospita i tot aquest escàndol públic, l’ha enfonsat. Seguint les pautes del comportament cristià, el senyor Dívar no està afectat per la seva conducta impròpia, sinó perquè aquesta s’hagi fet pública. El president del Tribunal Superior no ha tingut mai la sensació d’estar actuant malament, d’haver, en les seves paraules, comés un pecat mortal, per a ell només es tractava d’un pecat venial que, una vegada confessat, recuperaria el perdó i la seva plaça al cel. No està gens malament aquesta moral religiosa que et permet pecar tant com vulguis per desprès redimir els teus pecats amb un senzill acte de contrició. Quin gran invent. Llàstima que tota aquesta indecència l’haguem de pagar sempre la resta de mortals.

La taronja pelada

Van fatal

Diu l’Arsenal que Van Persie val 40 milions d’euros. Segur que ha de ser una broma. Han vist els directius de l’Arsenal algun dels tres partits de l’Eurocopa que ha fet Van Persie? Desprès es faran creus de la bombolla inmobiliaria i la inflació de determinats països i reclamaran que els preus s’ajustin al valor real de les coses. Si Van Persie val 40 milions, la meva mare en val 500 i, segurament, em quedo curt. Tal i com s’ha pogut veure a l’Eurocopa, el jugador holandès seguirà per molt de temps a l’Arsenal, a no ser que l’equip anglès aposti per les rebaixes i ofereixi sucosos incentius als desesperats de torn, que sempre n’hi ha. A aquestes alçades de la pel•lícula dubto que es trobi un comprador que ofereixi 40 milions, no ja per Van Persie, sinó per tot l’equip holandès, i això, en el millor dels casos. Anar-se’n de l’Eurocopa sense fer ni un sol punt, és un dels fracassos més estrepitosos d’una selecció acabada i d’uns jugadors sobrevalorats que han donat una imatge lamentable, impròpia del prestigi i dels diners que cobren. Holanda ha fet el ridícul i el taronja ha mudat en el vermell de la vergonya.

Si hi ha finestra, hi ha llum

No sense Grècia

Una part important de la societat grega veuria amb bons ulls sortir de la zona euro i abandonar la seva moneda. Una part important de la societat grega veu Europa com l’origen i la font principal de tots els seus mals. Tot això passa al mateix temps que la seva selecció es nega a dir adéu a l’Eurocopa de futbol contra pronòstic i vencent a la totpoderosa Rússia. Una part important del poble grec desconfia d’Europa i considera als seus integrants hereus maldestres de les seves grandeses clàssiques. Grècia mira amb recel i, un cert menyspreu, als seus veïns continentals i no vol entendre que els temps, no només han canviat, sinó que estan en permanent canvi. Grècia necessita Europa com Europa necessita Grècia perquè la suma d’esforços multiplica els recursos. Europa no està en disposició de restar membres que l’aboquin a una divisió involutiva. Una divisió que converteixi el territori dels somnis en l’erm dels somnàmbuls. Grècia haurà de resoldre les seves contradiccions i Europa ha de fer tot el possible per fer fàcil aquesta transició. Si és precís, i no estaria de més, que s’adobin les coses perquè Grècia guanyi aquesta Eurocopa. El futur s’ho val.

No diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat

Barça campió i els que havien dit blat, un altre cop serà

Aquesta lletra si que s'entén

Només per a coeficients d'intel·ligència alts

Sopa de lletres

No és per disculpar a Messi, perquè Messi es disculpa tot solet. Però he de dir en el seu favor, que si ell no se sap la lletra de l’himne d’Argentina, jo tampoc em sé la de l’himne espanyol i, us puc assegurar, que dormo la mar de tranquil. No tinc cap remordiment, ni el més petit sentiment de culpa, ni crec que ningú amb seny m’ho retregui. Cadascú serveix pel que serveix. Cadascú té les capacitats que té i no és cristià fer-ne befa, mofa o escarni. No tinc clar, però, que Messi no sàpiga la lletra del seu himne, ans al contrari, crec que la té perfectament memoritzada, però la seva timidesa i el seu caràcter humil i modest fa que deixi que siguin els seus companys de selecció els que assumeixin el protagonisme que desprès no tindran. Jo, en canvi, reconec que no he aconseguit aprendrem mai la lletra de l’himne espanyol i no serà perquè no ho he intentat. Soc incapaç de memoritzar-la perquè no entenc el seu vers, ni la seva rima, ni la seva mètrica. Però el que és pitjor, i aquí rau el major dels obstacles, soc incapaç de captar el seu missatge, interpretar el seu sentit i trobar-li la gràcia. I és que hi ha lletres que no em diuen absolutament res.

...o fracàs?

Per la porta del darrera

14 anys de la meva vida entregant cor i ànima per un club, i quan marxes que et diguin: dilluns no es necessari que tornis...no té preu.... Vaya impresentables!

Tiu els directius son uns fills de p.... Per ells nomes ets un numaru que va pagant quotes. 

Això, ho creieu o no, us asseguro que no és meu. No és de collita pròpia. Està tret del facebook i no cal ser molt llarg per saber llegir el desconsol, el desencís, la decepció i la ràbia que traspuen aquestes afirmacions. Un breu diàleg entre dos nois que s’han passat la vida en un club de futbol i que se’n van pensant el que verbalitzen. Catorze anys són molts anys. De moment, tota una vida per als que l’han viscuda. Es pot dir, sense marge d’error, que han crescut al seu abric i les han vist de tots els colors. És trist doncs que marxin amb aquesta sensació i que s’enduguin la pitjor de les imatges possibles. Que falla? Perquè desprès de tants anys el que queda és aquesta amargor dolorosa, aquest ressentiment que anirà creixent en la distància o s’enquistarà en un record immutable? Alguna cosa no es fa prou be perquè a l’hora del comiat, desprès de catorze anys de vivències compartides, el final sigui el pitjor dels finals imaginables. Dos clients menys, dos quotes menys, dos descontents més i dues ànimes perdudes per a tota l’eternitat.

Com diu Neruda: nosotros los de antes, ya no somos los mismos.

Sants innocents

Cadena perpètua

Si, segons Rajoy, de Guindos, els dirigents peperos i tota la patuleia de besaculos del govern, el rescat europeu és tant i tan bo, perquè collons no s’ha fet abans? Si és un bé de Déu i Espanya en sortirà sensiblement reforçada, perquè collons hem esperat tant de temps en negociar una mesura que clarament ens afavorirà? Sí realment és així, perquè el govern d’Espanya ha estat tan poc àgil i ha marejat la perdiu fins a extrems insostenibles? Però, i si no és com ens ho volen explicar i ens tornen a enganyar com quasi bé sempre, aleshores, on és la trampa? Quant ens costarà i com ho pagarem? El qui ho pagarà no m’ho pregunto, perquè de tot, és l’únic que tinc clar. Els rescats, sense saber-ne un borrall, no són gratuïts, mai són a canvi de res. Un es cansa de que el vulguin fer combregar sistemàticament amb rodes de molí i, no contents amb això, haver de donar les gràcies. Cinisme, incompetència i mentides d’uns polítics que ens prenen el pèl amb el nostre amansit consentiment. Hi ha rescats que són una condemna i viure sota el jou d’Espanya és cadena perpètua sense la més mínima possibilitat de redimir la pena.

Son d'Irlanda

La mel als llavis

Les raons del fantasma

Xavi no te raó

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, no estic d’acord amb el que va dir Xavi Hernández respecte a que Mourinho no passaria a la Història i si que ho faria Pep Guardiola per la seva aportació al món del futbol. Malauradament les coses no funcionen així. A les pàgines de la història, i en tenim exemples per donar i vendre, hi ha persones i personatges de tota mena. Persones clau per fer avançar la Humanitat, però també personatges foscos, directament nefaris, que han estat rellevants pel la seva empremta negativa i/o tràgica en alguns casos. Un personatge anodí com l’anarquista Santiago Salvador que va llençar la bomba al Liceu. Un actor de segona fila com John Wilkes Booth que va assassinar al president Lincoln. Un metge embogit com Josef Mengele amb milers d’assassinats sobre la seva consciència (o hauríem de dir: inconsciència?). Un jutge com Lluis Pasqual Estevill convicte per prevaricació. Un polític sense escrúpols com Luis Roldán condemnat per delictes monetaris i conducta improcedent. I així un llarg etcètera d’exemples indignes que contradiuen les afirmacions de Xavi Hernández i fan témer que Mourinho si que passarà a la història com a protagonista i responsable d’alguns dels fets més lamentables del món del futbol. I, atenció, la cosa encara no s’ha acabat.

La processó va per dins

Irrenunciable

És España la teva selecció? Fantàstic! Em sembla fantàstic. Però no em demanis que sigui la meva perquè és, senzillament, un acte contra natura. És com si jo et demanés o, encara més, t’exigís que donessis suport a la selecció d’Aràbia Saudita, senzillament, perquè el teu país va estar ocupat durant 500 anys per la seva gent. Que el meu DNI diu: nacionalidad española? I què? Tu també tens un document on diu que estàs en atur i no hi vols estar-hi. O un altre en el que reconeixes una hipoteca amb Bankia i no la voldries tenir. O un llibre de família on asseguren que estàs casat o casada i el que estàs desitjant és sortir corrent. Tots, en alguna mesura, tenim documents que acrediten o ens obliguen a ser o fer coses que no volem, però això no pressuposa ni justifica el que hi estiguem d’acord. Jo, com tu, no renuncio a trobar feina algun dia, a liquidar la hipoteca quan abans millor i, perquè no, que el meu DNI s’ajusti realment al que soc i sento. Qüestió de principis i, espero que molt aviat, també de finals.

¡Menudos pájaros!

Harriba Hespaña!

Ja ens ho va advertir fa un parell de setmanes el ministre d’Asuntos Exteriores y de Cooperación de España, senyor José Manuel García Margallo, la xiulada als símbols espanyols a l’Estadi Vicente Calderón per part dels assistents no ens portaria res de bo. Fets tan lamentables com aquest podia, no només perjudicar els interessos de “la nación”, sinó que acabaria debilitant la “identidad nacional”. La profecia s’ha complert i, 15 dies desprès d’aquells incidents, España ha abaixat el cap, s’ha empassat l’orgull i ha claudicat davant Europa acceptant ser rescatada. Qui ho havia de dir, al marge del visionari Garcia Margallo, que “aquellas lluvias nos traerian estos lodos”, que una aparentment inofensiva xiulada ens portaria a ser la riota del nostre civilitzat entorn. Barça i Athletic, Athletic i Barça, al marge d’haver de fer front als costos derivats de la neteja, reparació i de l’ordre públic de la capital d’España durant la disputa de la final de Copa, ara seran assenyalats, per la seva conducta imprudent i temerària, com a únics responsables del fiasco de l’economia espanyola. Ni banquers, ni polítics, ni les grans fortunes que dirigeixen “la nación”, ni Poncio Pilatos tenen la més mínima quota de responsabilitat en tot el que ha passat. Es podran rentar les mans perquè els culpables han estat identificats. Harriba Hespaña! Molt més que un error gramatical.