Tard o d'hora, arriba l'hora

La venjança catalana

Heu sentit a parlar de la venjança catalana? Doncs aquell fet històric es quedarà curt amb el que passarà aquest estiu a l’Eurocopa de futbol. Els constants i injustos atacs contra els jugadors del Barça des de fa 4 temporades. Els greuges soferts amb nocturnitat i traïdoria. El permanent setge i el qüestionament de la seva honorabilitat. Tot això no pot, ni quedarà impune. La venjança és un plat que es serveix fred. I els jugadors del Barça ho saben i han tingut prous arguments i temps per preparar-ho. Serà a la propera Eurocopa, on els del Barça són majoria i peces clau en l’esquema de la “roja”. És allí, justament allí, on es perpetrarà la més que justa venjança d’unes sofertes víctimes al llindar de la paciència. Un torpede a la línia de flotació d’Espanya, allà on més mal li fa: la selección. L’orgull nacional fet miques per culpa d’una actuació desastrosa boicotejada des de dins per unes jugadors que han sofert escarni públic més enllà dels límits del sistema solar. Qui juga amb foc acaba per cremar-se. I des d’Espanya han actuat com a veritables piròmans sense tenir en compte que on hi ha hagut foc sempre queden les barses, perdó, les brases. Com dirien ells: con su pan se lo coman.

...hase falta desir nada más?

...i l'Oscar és per...

Una obra mestra

La pel•lícula perfecta. El guió perfecte. Els actors ideals. El director més gran. L’escenari imperfecte. Les aficions immillorables. El vestuari magnífic. Els efectes especials justos i mesurats. Un terreny minat. Les emocions a flor de pell. Les abraçades infinites. Els gestos reveladors. La contundència dels arguments. La noblesa en la proposta. Els valors transcendents. Les presències que calia. Les desercions perfectes. L’homenatge als absents. La xiulada sonora, perdó, la banda sonora espectacular. Les cançons que corresponien. Les banderes que tocaven. La Shakira immensa. Els elefants fora de perill. L’esperança de que tot anirà bé i d’un futur que engresca. El plantejament brillant. El desenllaç d’una precisió absoluta. El final perfecte. El cercle que es tanca. El cicle es regenera. La vida continua. L’èxit rotund i incontestable. Un balanç incomparable i, segurament, inigualable. Madrid era una festa. La copa intacta. Una abarçada total i definitiva. Una obra mestra.

A la cúpula del CE Europa

Clàssics d'actualitat

Com rodes de molí

Irresponsables

No aniré a les beceroles del futbol base del CE Europa on, em consta, les coses no es fan del tot malament. Lluny de l’ intervencionisme dels que tot ho poden i es creuen que tot ho saben, l’escenari és infinitament més tranquil i en el que es pot treballar en condicions objectivament més idònies. És en els primers equips, en aquells més representatius on els resultats de la ingerència es pot apreciar amb tota la seva cruesa. Només cal analitzar la darrera temporada del Primer Equip, del Juvenil A i del Femení per donar compte de la magnitud del desastre. Un balanç absolutament decebedor que no deixa la mínima escletxa al dubte. Ni al dubte, ni de seguir així, a l’esperança. Com si d’un antònim del rei Mides es tractés, tot allò que està a prop del poder a can Europa, es corromp sense bisos de redempció. Tot el que es susceptible de ser intervingut està condemnat al fracàs. El Femení ha perdut finalment la categoria desprès de flirtejar perillosament amb el descens les darreres temporades. El Juvenil A, el que havia de ser el referent del futbol base, l’equip on emmirallar-se, ha fet figa. S’ha convertit en una vergonya a ulls de tothom i en un dels episodis més lamentables de la història recent del Club. Una aposta a contrapèl, i en clara contradicció amb el que hauria de ser el model a seguir dins d’una entitat que es pretén diferent i diferenciada del corrent majoritari del seu entorn. I que dir, o no dir, del Primer Equip. Si la Lliga s’arriba a allargar un parell de setmanes, a hores d’ara, molt probablement, estaria a Primera Catalana per mèrits propis. En el futbol, i sempre n’he estat defensor, no tot són els resultats, però és que ara a l’Europa, ni tan sols hi ha resultats. Responsabilitats? Generalment les tenen els responsables. Hi ha responsables?

Espècie en perill d'extinció

Petjades menudes. Menudes petjades

Jornada de portes obertes

Ara que tot el peix està venut i la Lliga s’ha acabat, és l’hora, si es vol, de fer balanç. Un balanç que, per alguns Clubs, com per exemple l’Español, es fa en un obrir i tancar d’ulls. L’equip de Cornellà ha tornat a nedar en aigües tèrboles sense objectius i amb el tedi per companyia. L’Español ha viscut tot l’any com en una residència de gent gran on el present és incert i el futur un veritable drama. La decadència, finalment, s’ha fet amb el control del timó blanc i blau i només és qüestió de temps que la nau faci aigües. Quan un Club com l’Español que sempre s’ha omplert la boca amb l’argument de treballar la pedrera i d’això n’ha fet bandera per tots els camps de batalla, es veu en la necessitat d’hipotecar el seu bé més preuat, de “regalar” la seva raó de ser, la seva pròpia essència per fer front als deutes econòmics, la cosa no pinta gens be. Es podria dir, sense anar gaire errats, que s’ha entrat en el tram final, que s’ha pres un camí costerut del que no hi ha retorn possible. Obrir les portes de la seva pedrera perquè el Madrid remeni i triï tot allò que li plagui per poder pagar els deutes, és un senyal inequívoc que reflecteix perfectament la tragèdia de la situació i la fragilitat del seu discurs.

A l'àmbit de la sanitat i l'educació

Clàssics d'actualitat

A la Comunidad d'Esperanza Aguirre

Clàssics d'actualitat

Una peli lamentable

Dos tontos muy tontos

No té res a veure amb el text, però, no sé perquè, m’ha vingut al cap

Dos apunts més que s’afegeixen al cúmul de despropòsits que envolten la celebració de la final de la Copa del Rei i que han estat elaborats per dos activistes del seny, la ponderació, el respecte i la llibertat.

La primera perla ha brollat, novament, de la boca de l’Esperanza Aguirre en refermar-se i voler justificar les seves injustificables declaracions d’ahir. Perquè tothom ho entengui, ha pensat aquesta ment privilegiada, quina millor manera que posar un exemple que il•lustri als ignorants? Diu l’Aguirre: imagineu que durant la celebració de la final de la Copa Catalunya el públic decideix xiular Els Segadors...I ho deixa aquí, perquè la gent, que és molt intel•ligent, hi tregui les seves pròpies conclusions. Senyora Aguirre, amb tots els respectes que no es mereix, a vostè li falla la gramàtica i, sense gramàtica no hi ha llenguatge que es pugui formular i, encara menys, entendre. Si li busca el pèl al lluç de palangre no se’n sortirà. Si no entén l’arrel del problema es perdrà miserablement en l’anècdota dels serrells. Vol saber quina és la diferència que vostè, a la vista del nivell exhibit, no entendrà mai? Doncs que el públic que assisteix a la final de la Copa Catalunya sent seu (majoritàriament) Els Segadors, mentre el públic que assistirà a la final de la Copa del rei no sent seu (majoritàriament) l’himne espanyol, senzillament, perquè no és el seu.

La segona perla, i per fer-ho ràpid, ens l’ha vomitat el ministre de l’interior volen cobrar als clubs finalistes les despeses que es generaran en concepte de seguretat. És a dir, que Barça i Athletic paguin la pasma. Senyor Fernández Diez, vostè es paga la seva escolta personal, que no és poca i és tot l’any? I la seguretat de la darrera reunió del Banc Central Europeu celebrada a Barcelona, la paguen els seus membres o la paguem tots amb els diners que no tenim per a fer altres coses més necessàries? I les despeses extraordinàries que genera el manteniment de la monarquia espanyola, la paguen els reietons, o la paguem els soferts súbdits sense que ens demanin opinió? Aguirre i Fernández, dit des de l’estima que no els hi tinc, podrien pixar alguna vegada dins de l’orinal i deixar d’embrutar-nos el, ja de per sí, malmès paisatge?

Arma extremadament perillosa

No hi ha lloc per l’esperança

No puc estar més d’acord amb Esperanza Aguirre. Jo també crec, com ella, que no s’hauria de celebrar la final de la Copa del Rei, encara que els motius siguin un pèl diferents. Mentre la sra. Aguirre ho fa per prevenció, perquè no es tornin a repetir els xiulets a l’himne espanyol i l’esbroncada al rei del 2009, el meu argument és molt més planer, no s’hauria de celebrar la Copa del rei, senzillament, perquè no hauria d’haver rei. Mort el gos, morta la ràbia. No ens podem passar la vida apedaçant una roda amb el risc de patir un greu accident. Cal canviar la roda i eliminar el problema d’arrel. Sense rei i sense monarquia ens estalviaríem el lamentable espectacle de la Copa del Rei i no hi haurien motius per xiular un règim inexistent. Aguirre va pel bon camí i s’ho veu a venir. Tot un estadi ple a vessar de banderes i només una d’espanyola, la del màstil de la coberta. I tot al cor, al vell mig centre de l’Espanya Imperial. Aguirre no guanya per disgustos: la nacionalització de Bankia, el deute multimilionari de la Comunidad que ha aparegut per sorpresa i ara, d’aquí 4 dies, la final de la Copa del Rei entre 2 equips amb unes aficions força díscoles. Espanya es desintegra davant dels seus nassos i de la seva mirada incrèdula, sense el més petit bri d’esperança. Al menys jugués el Madrid!

Diners que no ho compren tot

L’Europa pedrera del Sant Andreu

Primer va ser Arnau Tobella, desprès, David Llobet i ara, Josu Rodríguez i Èric Alcaraz. Ens estarem, sense saber-ho, convertint en proveïdors oficials del Sant Andreu, en la seva pedrera a l’ombra? Que és molt aviat per dir-ho? És de domini públic, pel que fa a les inèrcies, que en el món del futbol com en el del menjar, tot és començar i el que un no sap aprofitar, un altre ho sabrà. La porta està oberta, el camí traçat. Joves valors que no serveixen per a l’Europa (tercera) i si que sembla que serveixin per al Sant Andreu (2a. B). Contradiccions, criteris desconcertants, absència de model, ceguesa crònica, nul•la expertesa, incapacitat argumental,...fuita de cervells. Perquè tot el circ del futbol base si som incapaços de treure’n profit? Perquè hi ha tanta gent que treballa, i tan bé, a l’Europa de base per acabar fent gran al Sant Andreu i a tants d’altres? Tota aquesta implicació, tot aquest esforç, tota aquesta capacitat i tots aquest coneixements han de servir per a alguna cosa més que per generar recursos econòmics que es malbaraten en aventures de dubtosa justificació. L’Europa ha de ser el que sigui, però des de la base, des de la seva solvent, qualificada i excel•lent base. No hi ha altre camí o, millor dit, no me l’imagino.

Si us plau, que algú li retorni la línia contínua

De derrota en derrota i tir perquè em toca

Europa 1 – Figueres 2

Ara em direu: és que l’Europa no s’hi jugava res. Com? I la dignitat no compte? I l’amor propi (no confondre amb la masturbació)? Caiguda lliure, vergonya aliena. Em costa entendre, no com es pot arribar a aquesta situació, sinó com es pot permetre que s’hi arribi. El pitjor juvenil A en temps que, no només ha barrat el pas del juvenil B, sinó que ens ha deixat una de les imatges més lamentables dels darrers anys. L’Europa, el prestigi de l’Europa no es pot permetre ser el bufó de la cort, la riota del grup, en particular i de la lliga en general. Quina fatídica combinació de despropòsits s’ha donat per encadenar la pitjor ratxa de derrotes de les darreres temporades? Com s’ha arribat a aquesta sínia? Quina ceguesa extrema ha permès aquest desori? Quina negligència ha trenat la tela en la que hem quedat atrapats? Veníem creixent i hem acabat en desastre. Veníem aixecant una paret contínua i em acabat en trencadís. El pitjor del cas, el pitjor escenari possible, és que a aquest entrenador, a aquest sí, se li renovarà la confiança que altres, en millors condicions, no varen tenir. Quan no compten els mèrits, ni la solvència, ni les capacitats demostrades, la decisió que es pren és inexplicable. L’entrenador actual continuarà perquè té padrins que l’avalen, a no ser, que renuncií per dignitat i coherència. El juvenil B que puja és una perla, la joia de la corona, atenció a la lletra petita.

Vigència d'un clàssic

Grècia ens il•lustra

A les darreres eleccions celebrades a Grècia, un de cada dos policies ha votat neonazi. És a dir, “la seguretat” de tot el país està en un 50% en mans de feixistes. Totalitaris, sectaris, intolerants, xenòfobs,…l’ infern en el país on va nàixer la democràcia. Aquest fet és prou significatiu i/o rellevant per quedar com una simple anècdota. El seu calat va més enllà de ser una resposta conjuntural forçada per una determinada situació i fa surar la veritable naturalesa humana. Cal preguntar-se si les persones que han votat neonazi van triar ser policies tenint ja aquestes idees o bé, la instrucció rebuda els ha portat per aquest camí. Si la resposta es correspon amb el segon supòsit caldrà replantejar-ne seriosament quina mena de policies “eduquem” i quina mena de societat volem. Si, en canvi, la resposta té relació amb el primer supòsit, aleshores, la cosa és força més greu. No queda altre remei que reconèixer la imperfecció d’un sistema que falla de base parint i alimentant monstres cridats a fer-nos la vida impossible. Finalment, un dubte que em rossega, quina mena de proves fa l’administració grega per accedir a una plaça de policia? Se’ls hi escapa el fet neonazi o bé, és precisament això el que busquen? Una administració que posa en mans de nazis la vetlla per l’ordre i la seguretat d’un país, quina quota de responsabilitat té? I el pitjor, amb quina ideologia combrega?

"No et sembla, que és una vergonya per a l'home, que li passi el que als més irracionals dels animals?"

Sòcrates

Versió reduïda

Versionari

ets un visionari eh... mare de deu els que s'ha de llegir avui en dia... a

anònim

Seguint la fossa oberta ahir i que prometo aparcar tan aviat com acabi d’escriure, aquest és un altre dels comentaris rebuts al blog i que, no negaré, m’ha inquietat per el seu velat rerefons.

Un visionari? Però si sóc incapaç de veure tres dalt d’un burro (i no sigueu punyeters que no m’estic referint al triumvirat de l’Europa). Tinc una ceguesa crònica i així m’ha anat la pel•lícula. Si realment ho fos, de visionari em refereix-ho, tindria les coses molt més clares i, el cert dels certs, és que no les tinc gens. Una altre cosa, de ben diferent, és etiquetar-me de versionari per donar la meva versió, sovint estrafolària, sobre determinades situacions i/o conductes. Això ho reconec sense objeccions. El que passa, i ho podeu comprovar, és que les meves versions sempre difereixen del que acaba succeint, per l’aplicada obsessió que tenen alguns de portar-me sistemàticament la contraria. Ja veieu, tot un versionari de l’antípoda.

Mare de Déu? Hi veig, en l’expressió, una profunda espiritualitat en l’autor. Una persona amb formació i fortes conviccions religioses. I per tant, una persona caritativa, tolerant, comprensiva, bondadosa, virtuosa,...

A? Acaba amb...a? Que s’amaga darrera d’aquesta a? Va tenir l’autor aquell moment de feblesa en el que va dubtar signar l’escrit, revelar la seva identitat? Si us hi fixeu, i no pot ser fruit de la casualitat, els dos comentaris, el d’ahir i el d’avui, acaben de la mateixa manera, amb la mateixa vocal. Quin interrogant! Quina manera més subtil de llençar l’ham per enganxar-nos a un món d’especulació i neguit. A...podria ser la inicial del nom? Antoni, Albert, Angel, Artur,...(triats a l’atzar). Podria ser un ofici? alimentador, adroguer, artesà, arquitecte,...(triats a l’atzar). Podria, donada l’hora dels comentaris, ser el nom de l'empresa des d'on es va escriure? Abertis, Arcón, Altimira, Aliven,...(triades a l’atzar).

I si només fos un error tipogràfic, una lletra penjada que no es va esborrar a temps? Venint de qui ve, no ho descarto.

Versions? Per a tots els gustos.

El bobo de Coria

retrato del bufón calabacillas

Pobre ignorant

POBRE IGNORANT... EXPLICA LES TEVES TRISTES PERIPECIES I DEIXA EN PAU ALS Q NO ESIMES. A

ANÒNIM 

Aquest ha estat un missatge (textual i íntegre) que he rebut al blog i per la seva vàlua antropològica i la seva profunditat argumental he preferit donar-li un espai més adequat i generós. El comentari s’ho val i no podia quedar relegat en un racó polsós, humit i sense audiència. Aquesta mena d’aportacions són les que sempre he trobat a faltar per la seva capacitat analítica i el pòsit moral que les sustenta. Una veritable perla creativa impossible de desatendre. 

Entrant en matèria, hauré de reconèixer per la immediatesa de la resposta, que alguna nota hauré tocat per fer sonar la música i la música, fins i tot els ignorants ho sabem, no sona mai per casualitat.

No tinc molt clar que vol dir l’anònim comentarista amb: ESIMES, però em comprometo davant de tothom a treballar durament per esbrinar-ho. No defalliré.

Per altra banda, no sé què li fa pensar que les meves peripècies són tristes? I si ho són, comparades amb què?

Per cert, la propera vegada que em faci una aportació tan interessant i sofisticada li demanaria que no cal que la cridi en majúscula per demostrar que la té més grossa. Ho dono per descomptat.

Agrair sincerament la seva participació, la seva critica assenyada i constructiva i l’animaria, us animaria a tots, a seguir fent que tot plegat pagui la pena.

Per acabar, i des de la més contrastada ignorància, dir-li a l’amic anònim que no s’adormi ni apalanqui i que s’ho haurà de currar una mica més si vol que l’afegeixi a la meva llista de favorits.

Salut i coneixement.

La llum projecta ombres

Costellada, café i copa

L’Español està tan desesperat que s’ha inventat una copa per poder guanyar alguna cosa. Els pericos necessiten, si o si, menjar calent i han organitzat un partit de costellada contra el Al Ahly, un equip de primer nivell mundial que no tasta el porc, però sempre disposat a fer la cabra. Al trofeu en qüestió l’han anomenat: Copa Solidaritat. Francament, posats a inventar copes,  podrien haver trobat un nom més original, perquè si alguna copa ja ha guanyat l’Espanyol aquesta temporada, es justament la de la solidaritat, sinó que li preguntin al Vila-real, Granada, Sporting, Saragossa,... tots ells compromesos amb el descens i que van rebre la solidaritat dels pericos quan més ho necessitaven. El Madrid també en pot donar fe.

Una estrella us guiarà