Dones gratis al CE Europa

Lloable la intenció de la directiva del CE Europa de voler un Estadi ple. L’Europa se la juga aquest cap de setmana i tots els suports són pocs per aconseguir la permanència. El que ja no és tan lloable o, dit d’una altra manera, no està en consonància amb els temps que corren, és la proposta, de la mateixa directiva, d’incentivar aquesta assistència, fent gratuïta l’entrada a les dones. Dones gratis! Sona malament. Pensava, veig que equivocadament, que aquestes pràctiques ja estaven superades i que el sexisme anava perdent terreny mica en mica. Està clar que en determinats àmbits la cosa no progressa. El CE Europa s’ha posat al nivell de certs Clubs, no precisament esportius, i d’algunes discoteques i sales de festes que, per afavorir l’assistència masculina i el corresponent consum, permeten l’entrada lliure a les dones utilitzades, simplement, com a esquer i/o objecte de reclam. Si el que es pretén és una assistència massiva per damunt de qualsevol altra consideració i donada l’excepcionalitat de la situació, perquè no es fa una jornada de portes obertes? Obertes a tothom sense discriminar ni per sexe, ni per color de la pell, ni per religió,...Un Estadi ple? Si, però ple de persones en igualtat de condicions que manifestin i departeixin civilitzadament les seves diferències. Una advertència per si es segueix mantenint la iniciativa: la femella de Komodo del zoo de Barcelona no podrà assistir perquè acaba de pondre 23 ous. Avisats esteu.

Si ens deixen en calces, que ens donin plaer

Banc del Còmic al Saló Central

Casualitat o no, el cert és que han coincidit, en l’espai i en el temps, dos esdeveniments ben diferents (o no tant) que han tornat a posar Barcelona al capdavant de l’actualitat. El Saló del Còmic i la trobada del BCE (Banc Central Europeu) han triat el mateix escenari i la mateixa data per organitzar la seva cita periòdica on fer balanç de la situació de les seves respectives disciplines. El destí ja n’és així de capriciós, a no ser que algun burleta amb ganes de broma n’hagi volgut fer escarni. Còmics clàssics, de línia clara, onírics, “bruts” i de línia fosca. Molt de manga i algun xoriç per encetar. Futuristes i tenebrosos, desconcertants i amb grans dosis de misteri. Molts tebeos i, també, invents del TBO. Policies, mercenaris, bruixes i dimonis. Hazañas bélicas i gàngsters endiumenjats. Corben, Moebius i obesitat mòrbida. Milo Manara i, si jo manara, otro gallo cantaria! Dones voluptuoses i molt estrés per negociar. Tapes dures i rostres en correspondència. De gran format, de butxaca i, també, qui s’embutxaca. Còmics per episodis i pallassos per capítols. Noves tendències i propostes tendencioses. Autors de sempre, nous autors, vells actors. Còmics per a tots els gustos i economistes per a tots els disgustos. Un eclèctic maridatge de caricatures a mà alçada. Un apunt a peu de pàgina: mentre el Còmic ve pagant, el BCE ve cobrant. Què, per a una època de crisi devastadora, no està gens malament.

Un mal guió per a una peli previsible

Enhorabona

Arribat a aquest punt, és just felicitar als guanyadors, a tots aquells que, finalment, s’han sortit amb la seva. En primer lloc voldria felicitar a la Federación Española de Futbol, alhora que reconèixer-me rendit admirador de la seva eficaç, per no dir, precisa i efectiva tasca. Tenir un objectiu clar des de bon principi, fins i tot una mica abans, i ser capaç de dur-lo a terme amb tanta professionalitat i diligència, és un fet absolutament lloable. Bastir el marc ideal, moure els fils adients i fer-ho de manera discreta i sense aixecar la veu, ha estat un dels grans actius que ha tingut la FEF en l’acompliment de la seva premeditada tasca. La FEF sempre ha tingut clar qui havia de guanyar aquesta Lliga i no ha estalviat esforços, ni recursos fins aconseguir-ho. Felicitats doncs.

En segon lloc, i no menys important, felicitar a la LFP i al Comitè de Competició per la seva clarividència i l’encertada tria dels recursos necessaris perquè els designis de la FEF tinguessin la resposta més ajustada, és a dir, que tot allò que ja estava decidit és dugués a terme de la manera més ràpida, neta i senzilla possible. La LFP ha utilitzat totes les eines al seu abast per teixir un cistell de complicitats on ha sabut ficar totes les pomes del mateix hort, perquè ho entengueu sinó sou gent de camp, que totes les decisions afavorissin sempre al mateix subjecte. Tothom ha treballat, dins i al voltant de la LFP, en el mateix sentit i sota la mateixa consigna i el resultat de tanta sintonia, com no podia ser d’una altra manera, ha donat els seus fruits. Felicitats doncs.

En tercer lloc, efusives felicitacions al Col•legi d’Àrbitres, al seu Comitè i a tots i cadascun dels individus que amb la seva aplicada tasca (no diré desinteressada) han fet realitat a cop de xiulet, dia a dia, setmana a setmana i mes a mes, els designis de les totpoderoses jerarquies. Destacable, francament destacable, l’abnegació i el interès proposat en l’exercici de la seva heroica croada. Res hagués estat possible sense la seva valuosa col•laboració, sense la seva falta d’ètica i professionalitat, sense la seva determinant incidència i la seva no menys determinant negligència. Res, res del planejat en la conxorxa hagués pogut tenir èxit sense la connivència i la rendició incondicional d’uns personatges indignes per a un espectacle que es vol just i noble. Felicitats doncs.

En fi, enhorabona a tot un país que avergonyeix a la Humanitat amb el seu comportament, amb la seva fatxenderia i la manera impúdica de mostrar les seves misèries reblonades amb indignitat i corrupció.

Invertits

Cor agre

....

Ellos, los vencedores.

Caínes sempiternos,

de todo me arrancaron,

me dejan el destierro.

….

Un día tú ya libre

de la mentira de ellos,

me buscaras entonces,

¿qué ha de decir un muerto?

Luis Cernuda

Amb una COPE de més

Fora d’ona

Vist el que hem vist fins el moment, no estaria de més que, davant del historial que s’està forjant meritòriament la COPE, algú amb criteri els hi hauria de fer passar el corresponent control antidòping abans i desprès de cada “noticia” que vomitin. Allò del “tot val per l’audiència” és, pel que està quedant sobrerament demostrat, el full de ruta, la bíblia adaptada en versió radiofònica, que segueixen fil per randa els ambiciosos dirigents de la cadena. No descarto que la informació, donada la seva titularitat religiosa, els hi vingui per via divina i tinguin accés a documents i testimonis que desconeixem la resta de mortals. Només així s’entén la temeritat i la desconcertant inconsciència amb la que acostumen a sacsejar l’opinió pública. Si atenem al resultat d’anteriors noticies, a les seves corresponents denúncies per injúries i falsedat i a les corresponents condemnes per part de la justícia obligant a la cadena a fer front a sucoses indemnitzacions a la part demandant, convindrem que la COPE no escarmenta. Si la COPE menteix i és propietat de l’Església, vol dir que l’Església menteix? I si l’Església és el braç armat de Déu a la terra, vol dir que Déu menteix, o en el millor dels casos, es menteix en el seu nom? Massa interrogants teològics per a un cervell agnòstic que està fora d’ona.

Lesió de creuats

Per si de cas

Ja ha fet bé, ja, el diari Marca d’avançar el titular de Campions, referint-se al Madrid, en la seva edició d’ahir. Se’l podrà titllar de qualsevol altra cosa, però, en cap cas, d’imprevisor i/o descuidat. Mai se sap. No és bo deixar les coses pel darrer moment, no fos que el capriciós destí ens reservés una sorpresa, a hores d’ara, inimaginable. Proclamar al Madrid campió a tres jornades pel final i, sense ser-ho, no és una temeritat, ans al contrari, és un acte de clarividència i responsabilitat a l’abast, només, de ments privilegiades. Imagineu per un moment que la Lliga, per raons de força major, es suspengués en aquest punt que ens trobem ara, evidentment no hi hauria campió perquè no s’hauria arribat al final. Imagineu que s’acaba el món tal i com el coneixem i ens convertim en partícules volàtils arrossegades pels vents. O es desprenen els icebergs i ens enfonsem com el Titànic. O, en un cas més probable, que la UEFA entri d’ofici en la investigació dels darrers resultats, resultats sospitosos, a la LFP i trobi proves de corrupció, suborns i venda de partits. Imagineu per un moment que es demostri que la Lliga ha estat adulterada i que alguns jugadors i alguns equips s’han venut l’ànima al diable a canvi d’un lucratiu incentiu. Que l’Español es deixa guanyar sempre pel Madrid, és un fet indiscutible i de coneixement públic. Però no és aquest el cas que ens ocupa, ja que ho fa per altruisme i vocació de servei, no per diners. El problema és quan aquests serveis es fan cobrant. Això és el que investigarà la UEFA i és el que pot posar en perill el títol pel Madrid. D’aquí el gran encert del diari Marca en la seva proclama avançada, no fos cosa que la investigació acabi per esvair el somni del líder d’una lliga, presumptament, corrupta.

Vigila no caiguis

S’infla el salvavides

Vic i Castelldefels han guanyat a la Grama i al Vilanova respectivament. És de ben nascuts ser agraïts. I, certament, aquest cap de setmana haurem de reconèixer l’enorme favor que ens han fet els de la plana vencent a la Grama i els costers vencent al Vilanova. Si aquestes dues caramboles no s’haguessin produït, a hores d’ara l’Europa estaria més a prop del descens, en una situació de vertigen inimaginable a principi de Temporada. Allà on no arriben els resultats, ni les virtuts esportives, ni les capacitats resolutives, arriben, amb molta fe, les pregaries divines i els ciris a Santa Bàrbara, que, per aquells que no ho sabeu, és la patrona dels impossibles, o a Sant Guzman, que, pel cap baix, ve a ser el mateix. El punt aconseguit a Olot, si no dóna la tranquil•litat necessària, si més no, acosta l’Europa a l’objectiu desitjat, i, a hores d’ara, l’únic objectiu possible: guanyar-se el dret a seguir patint de valent a Tercera Divisió. Qui dia passa, any empeny, diu el refrany. I qui punt guanya, manté l’esperança i allarga l’agonia, reconeix el negligent.

A la corda fluixa

Crisi de valors. Ara, al cel, hi va tothom

Geometria lògica

Dues coses del cap de setmana que segurament acabaran sent tres. En primer lloc, la reacció del Barça, com no podia ser d’una altra manera, per sortir d’una situació força complicada i adversa. És destacable la professionalitat i la fortalesa anímica d’un col•lectiu que cada cop es fa més gran i, el que és més interessant, a la vista dels diferents senyals, encara li queda un enorme marge de creixement. Les trajectòries no es defineixen única i exclusivament per línies rectes. Intervenen, en més o menys mesura, línies poligonals, sinuoses, ondulants, el•líptiques i, fins i tot, discontinues. Però, en qualsevol cas, el que caracteritza una trajectòria, és la claredat de l’objectiu i la manera d’arribar-hi. Evidentment que transitar una línia poligonal o corba, no és el mateix que fer-ho sobre una línia recta, però és determinant entendre la geometria per adaptar-se sense estridències al caprici de les formes. “I walk the line”, el Barça fa temps que ha deixat de fer-ho.

En segon lloc, i reforçant el primer, només cal veure la reacció del capità del Barça davant la celebració del gol de Thiago amb Albes. “Deixeu-vos de collonades” Respecte al rival per damunt de tot. Al terreny de joc i fora d’ell. No n’hi va haver prou. Al final del partit, Guardiola demanava perdó públicament per l’actitud dels 2 jugadors i, els propis jugadors feien el mateix davant els micròfons dels mitjans. Un es pot equivocar, però s’equivoca molt més si no corregeix l’error i es manté estacat en ell.

I en tercer lloc, ja sabia que acabarien sent tres, la previsió de l’Ajuntament de Madrid que va habilitar el servei de seguretat al voltant de la Cibeles per fer possible la celebració del títol que, finalment, no acabaria arribant. I és que hi ha línies capricioses amb vida pròpia que no acaben mai de tancar el cercle. La geometria del Barça és una geometria lògica, la del Madrid, en canvi, és una geometria accidental. El cel haurà d’esperar.

El món a les seves mans

Barça campió

M’acabo d’assabentar que hi ha un esport que es diu Futbol Sala. I no només això, també m’he assabentat que el Barça en té una secció. I que aquesta secció, ves per on, acaba de guanyar la Copa d’Europa a Lleida. Si en seré d’ignorant! El Barça campió, un cop més (una copa més) i jo a la figuera. Resulta que ha guanyat al totpoderós Dinamo de Moscou en un partit vibrant i brillant on ha sigut el just vencedor. Un nou títol pel Barça, d’una secció, que només fa unes hores no sabia ni que existia. Però no estic gens preocupat, no sóc l’únic que ha viscut en la ignorància. De fet, al centre d’Espanya, no només han viscut tot aquest temps en la desconeixença més profunda, sinó que, m’atreveix-ho a pronosticar, hi seguiran vivint per molts anys. Avui l’únic equip que s’ha proclamat campió ha sigut el Barça. Els altres hauran d’esperar.

Un angle recte, no sempre és un córner

La grip aviaria

M’ha agradat molt l’actitud dels jugadors de l’Español fent tot l’ humanament possible per treure del pou a un Sporting a punt del col•lapse. M’ha commogut la bonhomia dels jugadors  periquitos fent tot allò que estava a les seves mans perquè uns companys de professió seguissin gaudint, un any més, de la Primera Divisió. És absolutament destacable, en els temps d’insolidaritat que corren, que un col•lectiu, no només es preocupi pel pròxim, sinó que se’n ocupi fins l’extrem de renunciar a la pròpia felicitat sense la més mínima reserva. No queden gaires exemples, per desgràcia, de comportaments tan altruistes i generosos. Perquè cony hem d’anar a Europa si a Cornellà estem la mar de bé? Es devien preguntar uns jugadors desconcertats per la pressió i el pes de la responsabilitat. A nosaltres, seguien reflexionat, el que realment ens interessa, de fet, l’únic que ens interessa, és fotre al Barça i posar-li les coses fàcils al Madrid. Aquest any hem complert amb escreix el nostre objectiu i, en conseqüència, no cal perjudicar a un Club simpàtic com l’Sporting que no ens ha fet cap mal. Vist així, res a dir. El que no m’ha agradat gens, en canvi, ha estat l’actitud del públic de Cornellà. On s’ha vist que una afició modèlica pel seu tradicional suport a l’equip se li giri en contra d’una manera tan dolorosa? Perquè aquest acarnissament i aquesta reacció fora de tota lògica cap a uns jugadors tan ètics, compromesos i generosos? No havíem quedat que l’afició de l’Español sempre dóna suport al seu equip siguin quines siguin les circumstàncies? Ara em direu que, un fet tan banal, tan poc transcendent com no jugar a Europa la propera temporada, és suficient per justificar el que no es pot justificar de cap de les maneres. Segur que és culpa del “seient lliure”. Localitats ocupades per individus que diuen que són de l’Español quan en realitat no ho són. Això, o una sobtada passa de grip aviaria que hagi enfebrat a totes les aus de ploma. No tinc cap altre explicació que pugui explicar aquesta inexplicable irracionalitat.

Sempre ens quedarà Paris,...i Roma i Wembley i, per damunt de tot, la manera d'arribar-hi

La tercera dimenssió

Cosano ho va fer millor

La cosa pinta cap el rècord. De les darreres 6 jornades, és a dir dels 18 darrers punts possibles, el Juvenil A del CE Europa, n’ha tret tres, només tres. Sense anar més lluny, ahir, al seu propi Estadi, no va passar de l’empat amb el cuer de la categoria. Una segona volta per emmarcar del que havia de ser, per alguns, la clau de volta que obriria les portes del paradís al futbol base del Club. A aquestes alçades, ho reconec, qualsevol opinió que es doni és jugar amb avantatge. Ara és molt fàcil dir segons quines coses i apuntar-se al cavall guanyador. Però no és el meu cas. Teniu hemeroteques i memòria suficient per reconèixer, si més no, que el que dic ara, ja ho deia fa temps. No és una qüestió d’oportunisme i de treure-li els ulls al cadàver. De fer llenya de l’arbre caigut. Aquest projecte, per dir-ho d’alguna manera, ja va néixer mort de bon principi i el temps, l’inexorable pas del temps, ha acabat per certificar-ho. La defenestració de l’anterior entrenador, Toni Cosano, va ser un error, per la forma i el fons. Una decisió incomprensible i injusta que, personalment, no he entès mai. Les coses que es fan malament no poden sortir mai bé. Angoy, ha quedat perfectament clar, no era l’entrenador que podia i havia de liderar l’assalt a la divisió d’Honor. El més surrealista del cas és que aquest mateix entrenador, si els capitans del Primer Equip no s’haguessin amotinat, a hores d’ara estaria viatjant cap a Olot per debutar a Tercera Divisió. És tant el desconcert de les persones que han de prendre decisions sense saber-ne, que són capaços de posar el destí de l’Europa, pel que quedava de temporada i tota la propera, en mans d’un entrenador que ha fracassat estrepitosament en la tasca que se li havia encarregat. Santigosa, el capità del Juvenil A i un referent del futbol base, ho té clar: "un entrenador? Toni Cosano".

Blanc i blau i una mica de verd

His way

A la seva manera

Si algú es pregunta: què té l’Europa que enganxa tant? Perquè és, diuen, un Club diferent? Aquests dies hem tingut tres detalls, en tres àmbits diferents, que expliquen molt bé aquesta particular impressió.

Àmbit mediàtic: destacable i força professional la immediata rectificació per part de la Web externa del Club, corregint i, alhora demanant disculpes per la publicació d’una notícia falsa en la que s’afirmava que Ramon Vergés havia estat distingit amb el Premi de la Vila de Gràcia en l’apartat d’investigació històrica. Tothom pot cometre errors, però el més important i el que diferencia un mitjà seriós d’un que no ho és tant és la capacitat i rapidesa en la rectificació i en el reconeixement de l’error. Matrícula pel CE Europa.

Àmbit humà: encertada, decididament encertada la decisió de prescindir dels serveis d’una persona que només feia 16 anys que estava relacionada amb l'Europa. Una persona que ha dedicat tota la vida al Club i que pràcticament no ha sortit del seu entorn des de l’etapa de benjamí, es mereix conèixer altres realitats. En Josu Rodríguez ha fet tots els papers de l’auca a ca l’Europa: alumne de l’escola, jugador federat fins a la categoria de juvenil A, debut amb el Primer equip, monitor dels més petits, entrenador en diferents categories,...Fa uns anys, el propi Club, vetllant com sempre pels interessos dels seus membres, ja li va obrir les portes de bat a bat per fer-li conèixer món, lluny del Nou Sardenya. No content amb això i veient el seu entossudiment en continuar vinculat al Club com una veritable paparra, l’Europa ha tornat a prendre la iniciativa traient-li un bitllet sense retorn per posar-li fàcil la sortida. Un cop més, matrícula pel CE Europa.

Àmbit esportiu: intel•ligent, brillantment intel•ligent el plantejament del CE Europa en no voler crear falses expectatives entre els seus socis i aficionats marcant uns objectius irreals que no s’ajustin a les veritables possibilitats del CE Europa. Només fracassa aquell que no aconsegueix el que s’ha proposat. L’Europa, en aquest sentit, ha sabut visualitzar perfectament quina era la seva fita: la permanència, un any més, a Tercera Divisió. L’ha sabut veure i l’ha sabut explicar, cosa que ha permès arribar a un final de Lliga on tothom té clar l’objectiu i que, el fet de no perdre la categoria, es converteixi en tot un èxit. Vendre fum o girar el mitjó, el cas és que el soci acabarà exultant la temporada per haver guanyat al Masnou per un contundent 0 a 1 en un extraordinari partit de futbol. Finalment, matrícula pel CE Europa.

Aires de llegenda

Honestedat i coherència

Atenció, avís per a navegants, orientats o desorientats, val per a tothom: el Barça la torna a encertar. Encertar una vegada, ens podria sorprendre i, alhora, atribuir-ho a la sort, a la casualitat o a l’oportunitat del moment, però quan s’encerta amb continuïtat, la cosa no pot ser producte de l’atzar. El Barça fa temps que ho està fent bé. Criteri i coherència. Criteri per saber el que es vol, per triar el model adequat i escollir les persones més adients. I coherència per dur-ho a terme; per mantenir-se fidel al projecte malgrat les ensopegades, les adversitats i les critiques. L’aposta pel model de Club que ara es té, la determinació en invertir en la pedrera com eix vertebrador de la vessant esportiva i la tria dels entrenadors encarregats de conduir aquesta idea al seu destí, ha estat clau per aconseguir situar al Barça al lloc de privilegi que tothom li reconeix (bé, tothom no). Guardiola, va ser un encert inimaginable. Una troballa que ha donat, no només uns resultats esportius excepcionals, sinó una imatge i un prestigi a nivell mundial difícil d’igualar. Amb ell, el Barça s’ha enfilat al capdamunt de l’Olimp de l’esport amb un futbol de fantasia, però també, i això el defineix, una aposta clara i decidida pels valors més enllà dels terrenys de joc. Guardiola ha decidit deixar-ho. I no ho fa perquè estigui qüestionat o per diners o per foscos interessos. Ho fa, senzillament, per honestedat i coherència. Creu que ha donat tot el que podia i no se sent amb forces per seguir en el càrrec. Guardiola ha estat modèlic en la seva trajectòria, en tots i cadascun dels moments i en totes i cadascuna de les situacions. El seu adéu no podia ser diferent. Certament les coses a can Barça han canviat radical i profundament. Arribat a aquest punt, el Club havia de prendre una decisió, i ho ha fet. Davant d’aquesta que, en altres moments o en altres indrets, es podria descriure perfectament com una situació traumàtica, el Barça ha fet el que tocava. Per criteri i coherència, li dóna les regnes de l’equip a Tito Vilanova. I el model i el projecte, continuen sense sotracs. Una decisió modèlica per a una transició que, estic convençut, també ho serà. Desprès les coses sortiran de la manera que sortiran, però que el camí és aquest, no en tinc cap dubte. Moltes gràcies Guardiola, enhorabona Barça i benvingut Tito a la que sempre ha sigut i serà, casa teva.

Penjats com toca

Les 14 diferències (però n’hi ha moltes més) 

Guardiola parla dels aspectes del joc. Mourinho, de tot allò que no té res a veure amb el joc.

Guardiola parla de futbol. Mourinho d’ell mateix.

Guardiola analitza per millorar. Mourinho s’excusa per despistar.

Guardiola dóna la cara. Mourinho la té tota.

Mentre Guardiola explica el que fa el seu equip. A Mourinho només li preocupa el que fan "otros equipos"

Guardiola busca els èxits pel Barça. Mourinho només busca l’èxit personal.

Guardiola sap guanyar i sap perdre. Mourinho, ni sap perdre, ni sap guanyar.

Mentre Guardiola no estalvia elogis. Mourinho se’ls estalvia tots.

Guardiola fa lectures en positiu. Mourinho, directament, no sap llegir.

Guardiola és respectuós amb els rivals i reconeix els seus mèrits. Mourinho té un dèficit molecular que l’empeny al despotisme.

Guardiola es pregunta que pot fer pel Barça. Mourinho no para de buscar que pot fer el Madrid per ell.

Mentre Guardiola pixa colònia. Mourinho pixa salfumant.

Quan Guardiola cau, cau a l’atac. Mourinho cau, sempre, per covard. 

Guardiola té per costum posar el dit a la nafra. Mourinho, amb poca vista, el fica a l’ull.

Per ser just, he de reconèixer que en una cosa si que coincideixen. A les rodes de premsa, Guardiola parla sempre del Barça, Mourinho, independentment de qui sigui el rival, també.

Ho sento, m'he quedat en blanc!