No enganya a ningú
dijous, 12 de gener del 2012
Ex
Arriba un moment a la vida en el que la teva nòmina de títols excedeix, amb escreix, les previsions més acurades. I de tots ells, el que s’endu la part més gran del pastis, és el títol d’ex. Primer comences lentament, pausadament i els ex van caient cada deu, quinze anys. Però un bon dia la cosa es precipita i els ex entren a formar part de la teva vida a una velocitat de vertigen. D’estar actiu, en un tres i no res, passes a ser ex-alumne, ex-escolta, ex-jugador de futbol, ex-universitari, ex voyeur al carrer de les Tàpies, ex-assidu a l’art i assaig, ex-becari, ex-aprenent de tot i mestre de res, ex-aficionat als toros, ex-membre del consell de l’AMPA, ex-fan de Ramon Muntaner, ex-president de la comunitat de veïns, ex-caçador de bolets, ex-membre del partit polític al que pertanyies, ex-amant atent i detallista, ex-marit, ex-fill perquè no et queda cap pare/mare al que recórrer, ex-delegat, ex-directiu del Club al que vas dedicar els millors anys de la teva vida, ex-optimista empedreït, ex-afiliat a Mapfre, ex-assalariat en mans de l’atur, ex-treballador en actiu al limbe de la jubilació, ex-tranger en el teu propi país. Arriba un moment que el teu bagatge d’ex, de tot allò que has sigut però ja no ets, supera un present cada cop més estoic. Amb més passat que futur, amb més records que projectes, la vida flueix inexorablement cap a l’ex-vida.
Arriba un moment a la vida en el que la teva nòmina de títols excedeix, amb escreix, les previsions més acurades. I de tots ells, el que s’endu la part més gran del pastis, és el títol d’ex. Primer comences lentament, pausadament i els ex van caient cada deu, quinze anys. Però un bon dia la cosa es precipita i els ex entren a formar part de la teva vida a una velocitat de vertigen. D’estar actiu, en un tres i no res, passes a ser ex-alumne, ex-escolta, ex-jugador de futbol, ex-universitari, ex voyeur al carrer de les Tàpies, ex-assidu a l’art i assaig, ex-becari, ex-aprenent de tot i mestre de res, ex-aficionat als toros, ex-membre del consell de l’AMPA, ex-fan de Ramon Muntaner, ex-president de la comunitat de veïns, ex-caçador de bolets, ex-membre del partit polític al que pertanyies, ex-amant atent i detallista, ex-marit, ex-fill perquè no et queda cap pare/mare al que recórrer, ex-delegat, ex-directiu del Club al que vas dedicar els millors anys de la teva vida, ex-optimista empedreït, ex-afiliat a Mapfre, ex-assalariat en mans de l’atur, ex-treballador en actiu al limbe de la jubilació, ex-tranger en el teu propi país. Arriba un moment que el teu bagatge d’ex, de tot allò que has sigut però ja no ets, supera un present cada cop més estoic. Amb més passat que futur, amb més records que projectes, la vida flueix inexorablement cap a l’ex-vida.
dimecres, 11 de gener del 2012
Gràcies Figo
En unes recents declaracions a la premsa, Figo, ex jugador de Barça i Madrid, afirmava que la culpa de la seva marxa del club blaugrana la va tenir, única i exclusivament, el Barça. Sostenia Figo, en la mateixa entrevista, que a ell mai se li havia passat pel cap canviar d’aires, que estava molt a gust a Barcelona i que no volia marxar. Però, continuava:"quan vaig demanar més diners i el club me’ls va negar, no vaig tenir una altra opció que anar cap a Madrid". Això es diu “no voler marxar”. Fidelitat a uns colors, a un projecte, a unes persones, a una afició. Queda clar que Figo, com molts altres professionals del futbol (no tots), només juguen per diners i tot el demés és accessori i/o complementari. És legítim que un professional com Figo tingui una actitud mercenària i que vulgui treure el màxim rendiment a la seva etapa en actiu, però que no li carregui les culpes al Barça per la seva marxa, perquè això, entre altres coses, és inacceptable. El senyor Figo tenia tot el dret a demanar més diners, però el Barça estava en el seu dret de negar-li. Sort que no tots els jugadors de futbol són com el portuguès i n’hi ha que valoren altres aspectes al marge dels estrictament econòmics. Vist amb perspectiva, fets com el del cas Figo, ens han ensenyat a tots quin és el camí, que cal fer i quin tipus de persones són les més adients per a desenvolupar un projecte esportiu amb possibilitats d’èxit i, el que és més important, amb continuïtat i pervivència.
En unes recents declaracions a la premsa, Figo, ex jugador de Barça i Madrid, afirmava que la culpa de la seva marxa del club blaugrana la va tenir, única i exclusivament, el Barça. Sostenia Figo, en la mateixa entrevista, que a ell mai se li havia passat pel cap canviar d’aires, que estava molt a gust a Barcelona i que no volia marxar. Però, continuava:"quan vaig demanar més diners i el club me’ls va negar, no vaig tenir una altra opció que anar cap a Madrid". Això es diu “no voler marxar”. Fidelitat a uns colors, a un projecte, a unes persones, a una afició. Queda clar que Figo, com molts altres professionals del futbol (no tots), només juguen per diners i tot el demés és accessori i/o complementari. És legítim que un professional com Figo tingui una actitud mercenària i que vulgui treure el màxim rendiment a la seva etapa en actiu, però que no li carregui les culpes al Barça per la seva marxa, perquè això, entre altres coses, és inacceptable. El senyor Figo tenia tot el dret a demanar més diners, però el Barça estava en el seu dret de negar-li. Sort que no tots els jugadors de futbol són com el portuguès i n’hi ha que valoren altres aspectes al marge dels estrictament econòmics. Vist amb perspectiva, fets com el del cas Figo, ens han ensenyat a tots quin és el camí, que cal fer i quin tipus de persones són les més adients per a desenvolupar un projecte esportiu amb possibilitats d’èxit i, el que és més important, amb continuïtat i pervivència.
dimarts, 10 de gener del 2012
La crisi del Titànic
Aquest any, que tot just acabem d’encetar, és el centenari de l’enfonsament del Titànic. Cent anys des d’aquella fatídica nit del quinze d’Abril de 1912, on varen morir 1517 persones i en la que va representar la tragèdia marítima més important de la història. Cent anys després, en el que podríem descriure com una figurativa representació d’aquells fets, la nostra societat del benestar s’enfonsa. Fa aigües per tot arreu amb desenes de vies obertes que fan impossible albirar una sortida satisfactòria. La societat occidental s’ofega, com el Titànic, per la seva gestió impúdica del luxe i el malbaratament de recursos. El més ostentós símbol del progrés es va enfonsar desprès de xocar contra un iceberg, per l’ambició desmesurada dels seus gestors. Cent anys desprès, per allò d’estar condemnats a repetir la història, nosaltres, la nostra societat del benestar, s’ha estavellat contra una crisi d’enormes proporcions, per la ceguesa, incompetència i avarícia dels que comanden la nau. Una crisi ferotge que ens està deixant glaçats i, en el millor dels casos, amb l’aigua al coll.
Aquest any, que tot just acabem d’encetar, és el centenari de l’enfonsament del Titànic. Cent anys des d’aquella fatídica nit del quinze d’Abril de 1912, on varen morir 1517 persones i en la que va representar la tragèdia marítima més important de la història. Cent anys després, en el que podríem descriure com una figurativa representació d’aquells fets, la nostra societat del benestar s’enfonsa. Fa aigües per tot arreu amb desenes de vies obertes que fan impossible albirar una sortida satisfactòria. La societat occidental s’ofega, com el Titànic, per la seva gestió impúdica del luxe i el malbaratament de recursos. El més ostentós símbol del progrés es va enfonsar desprès de xocar contra un iceberg, per l’ambició desmesurada dels seus gestors. Cent anys desprès, per allò d’estar condemnats a repetir la història, nosaltres, la nostra societat del benestar, s’ha estavellat contra una crisi d’enormes proporcions, per la ceguesa, incompetència i avarícia dels que comanden la nau. Una crisi ferotge que ens està deixant glaçats i, en el millor dels casos, amb l’aigua al coll.
dilluns, 9 de gener del 2012
Èxit electoral, fracàs de convivència
La intel•ligència emocional de les persones es mesura, no tant pels coneixements que acumulen, sinó per la capacitat de triar als amics, als col•laboradors, als companys de viatge, als confidents, en definitiva, a la gent que els envolta. En totes aquestes tries, sempre hi ha encerts i fracassos. Persones que són per sempre i persones de les que “te’n recordes sempre”. Vist des d’aquesta perspectiva hi ha casos excepcionals que són un exemple únic del desencert en la tria d’un grup. Ara fa cinc anys, el CE Europa estava a les portes d’unes eleccions. Es varen formar dues candidatures, la del senyor González i la del senyor de Bode. La primera va ser, en ella mateixa, un superb despropòsit. En canvi, la del senyor de Bode, que acabaria sent escollit president, va generar unes estimulants expectatives que poc a poc s’anirien diluint. Aquesta candidatura la formaven onze persones (incloent al futur president), totes elles escollides pel senyor de Bode i en les que va posar tota la seva confiança. Be, doncs d’aquestes deu persones, només una ha continuat al costat del senyor de Bode 5 anys desprès. Totes les altres varen caure pel camí. Totes les altres van anar perdent la seva confiança en un moment o altre de la legislatura, fins al punt, que la majoria actualment estan molt, molt lluny del Club. Una de deu, no és un percentatge excessivament satisfactori. Equivocar-se en 9 de 10 persones, o és un exemple de lo malament que està el món i les 9 persones eren una veritable calamitat o, bé, el criteri en l’elecció i la pròpia gestió del grup va ser un autèntic desastre. He conegut pocs grups amb un índex tan alt de fracàs. Sort que dels errors se n’aprèn. Bé, no tothom.
La intel•ligència emocional de les persones es mesura, no tant pels coneixements que acumulen, sinó per la capacitat de triar als amics, als col•laboradors, als companys de viatge, als confidents, en definitiva, a la gent que els envolta. En totes aquestes tries, sempre hi ha encerts i fracassos. Persones que són per sempre i persones de les que “te’n recordes sempre”. Vist des d’aquesta perspectiva hi ha casos excepcionals que són un exemple únic del desencert en la tria d’un grup. Ara fa cinc anys, el CE Europa estava a les portes d’unes eleccions. Es varen formar dues candidatures, la del senyor González i la del senyor de Bode. La primera va ser, en ella mateixa, un superb despropòsit. En canvi, la del senyor de Bode, que acabaria sent escollit president, va generar unes estimulants expectatives que poc a poc s’anirien diluint. Aquesta candidatura la formaven onze persones (incloent al futur president), totes elles escollides pel senyor de Bode i en les que va posar tota la seva confiança. Be, doncs d’aquestes deu persones, només una ha continuat al costat del senyor de Bode 5 anys desprès. Totes les altres varen caure pel camí. Totes les altres van anar perdent la seva confiança en un moment o altre de la legislatura, fins al punt, que la majoria actualment estan molt, molt lluny del Club. Una de deu, no és un percentatge excessivament satisfactori. Equivocar-se en 9 de 10 persones, o és un exemple de lo malament que està el món i les 9 persones eren una veritable calamitat o, bé, el criteri en l’elecció i la pròpia gestió del grup va ser un autèntic desastre. He conegut pocs grups amb un índex tan alt de fracàs. Sort que dels errors se n’aprèn. Bé, no tothom.
diumenge, 8 de gener del 2012
La dona és una lloba per a la dona
No hi ha pitjor enemiga per a una dona que una altra dona. El darrer exemple, que confirma l’afirmació inicial, el tenim en el PSOE i, concretament, en la contundent resposta del sector feminista del partit oposant-se frontalment a la decisió de Carme Chacón d’optar a la secretaria general del partit, en lloc de Rubalcaba. Com una sola veu, l’ala feminista dels socialistes espanyols, han atacat amb tota la munició disponible ( i alguna d’indisponible) a la candidata, en un exercici d’incoherència (un més) al que ja ens tenen acostumats, el PSOE en general i les autoanomenades feministes, en particular. Caldrà, al qui li correspongui, fer l’anàlisi pertinent, el perquè un col•lectiu de dones, davant d’una oportunitat com aquesta, prefereixen un home en comptes d’un espècimen del seu propi gènere per a dur les regnes del seu partit. On són totes aquestes proclames i pastorals en favor de la dona? On és la discriminació positiva? On són tots aquests anys de desigualtats i vindicacions? La dona és una lloba per a la pròpia dona. I en això es diferencia molt poc del seu company d’espècie.
No hi ha pitjor enemiga per a una dona que una altra dona. El darrer exemple, que confirma l’afirmació inicial, el tenim en el PSOE i, concretament, en la contundent resposta del sector feminista del partit oposant-se frontalment a la decisió de Carme Chacón d’optar a la secretaria general del partit, en lloc de Rubalcaba. Com una sola veu, l’ala feminista dels socialistes espanyols, han atacat amb tota la munició disponible ( i alguna d’indisponible) a la candidata, en un exercici d’incoherència (un més) al que ja ens tenen acostumats, el PSOE en general i les autoanomenades feministes, en particular. Caldrà, al qui li correspongui, fer l’anàlisi pertinent, el perquè un col•lectiu de dones, davant d’una oportunitat com aquesta, prefereixen un home en comptes d’un espècimen del seu propi gènere per a dur les regnes del seu partit. On són totes aquestes proclames i pastorals en favor de la dona? On és la discriminació positiva? On són tots aquests anys de desigualtats i vindicacions? La dona és una lloba per a la pròpia dona. I en això es diferencia molt poc del seu company d’espècie.
dissabte, 7 de gener del 2012
Gitanitos y morenos
De l’afer del Besòs, on un jove senegalès va morir pels trets d’un jove d’ètnia gitana, cal destacar, al marge de deplorar els fets i congratular-se perquè l’incident no desencadenés una espiral de violència, la bona disposició d’ambdós col•lectius per trobar una solució ràpida i conciliadora al conflicte. Els representants de les comunitats implicades han estat força diligents i la seva determinació ha sigut clau en la resolució del problema. De tot plegat, una curiositat m’ha cridat poderosament l’atenció. En la compareixença davant els mitjans de comunicació, el representant del col•lectiu senegalès, immigrant d’última fornada, s’ha expressat en tot moment en un català perfecte, mentre que el representant de l’ètnia gitana, nascut aquí, ho ha fet en espanyol. Rellevant, irrellevant? Significatiu, insignificant? Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Però, a la vista de petits detalls com aquest, sembla que, pel que fa a la integració, els morenos ho tenen molt més clar.
De l’afer del Besòs, on un jove senegalès va morir pels trets d’un jove d’ètnia gitana, cal destacar, al marge de deplorar els fets i congratular-se perquè l’incident no desencadenés una espiral de violència, la bona disposició d’ambdós col•lectius per trobar una solució ràpida i conciliadora al conflicte. Els representants de les comunitats implicades han estat força diligents i la seva determinació ha sigut clau en la resolució del problema. De tot plegat, una curiositat m’ha cridat poderosament l’atenció. En la compareixença davant els mitjans de comunicació, el representant del col•lectiu senegalès, immigrant d’última fornada, s’ha expressat en tot moment en un català perfecte, mentre que el representant de l’ètnia gitana, nascut aquí, ho ha fet en espanyol. Rellevant, irrellevant? Significatiu, insignificant? Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Però, a la vista de petits detalls com aquest, sembla que, pel que fa a la integració, els morenos ho tenen molt més clar.
divendres, 6 de gener del 2012
No hauria de ser tan difícil
Mira que hi ha bones persones a l’Espanyol. El problema, i ja els hi ho he dit personalment, és que estan en el lloc equivocat. I no tant pel lloc en sí mateix, sinó per l’ús que d’ell se’n fa. Qualsevol Club de futbol pot representar una determinada sensibilitat amb la que es coincideixi. Qualsevol equip de futbol està en condicions de despertar una simpatia i complicitat que genera vincles d’adhesió indestructible. Qualsevol club, menys l’Espanyol. L’Espanyol ha esdevingut al llarg de la seva història un cau de malferits que ha acollit en el seu si un veritable mostrari de ressentiment, enveja i odi, en totes les versions possibles. L’Espanyol ha estat, per proximitat, una sucursal del Madrid, un succedani on s’han aplegat totes aquelles ànimes condemnades, més preocupades per anar “en contra de”, que no pas “a favor de”. Quan s’està més ocupat en provocar la desgràcia aliena, més que la pròpia felicitat. Quan aquesta depèn, en gran mesura, de la infelicitat del rival. Quan la gloria passa forçosament pel fracàs del veí. Qual la recerca del mal supera en satisfacció la consecució del be. Quan no hi ha projecte, o el projecte queda supeditat a fer que altres projectes no avancin. Aleshores, hi ha un problema. Un veritable problema que va descomponent tot allò que aixopluga. Tant de bo que els meus amics reflexionin i facin de l’Espanyol un club normal i l’allunyin de la misèria moral que el tenalla.
Mira que hi ha bones persones a l’Espanyol. El problema, i ja els hi ho he dit personalment, és que estan en el lloc equivocat. I no tant pel lloc en sí mateix, sinó per l’ús que d’ell se’n fa. Qualsevol Club de futbol pot representar una determinada sensibilitat amb la que es coincideixi. Qualsevol equip de futbol està en condicions de despertar una simpatia i complicitat que genera vincles d’adhesió indestructible. Qualsevol club, menys l’Espanyol. L’Espanyol ha esdevingut al llarg de la seva història un cau de malferits que ha acollit en el seu si un veritable mostrari de ressentiment, enveja i odi, en totes les versions possibles. L’Espanyol ha estat, per proximitat, una sucursal del Madrid, un succedani on s’han aplegat totes aquelles ànimes condemnades, més preocupades per anar “en contra de”, que no pas “a favor de”. Quan s’està més ocupat en provocar la desgràcia aliena, més que la pròpia felicitat. Quan aquesta depèn, en gran mesura, de la infelicitat del rival. Quan la gloria passa forçosament pel fracàs del veí. Qual la recerca del mal supera en satisfacció la consecució del be. Quan no hi ha projecte, o el projecte queda supeditat a fer que altres projectes no avancin. Aleshores, hi ha un problema. Un veritable problema que va descomponent tot allò que aixopluga. Tant de bo que els meus amics reflexionin i facin de l’Espanyol un club normal i l’allunyin de la misèria moral que el tenalla.
dijous, 5 de gener del 2012
Estimats reis d’orient
Estimats reis d’orient, Melcior, Gaspar i Baltasar. Em prenc la llicència d’escriure-us aquesta carta amb la secreta esperança de que en féssiu cas. No us amagaré que l’any passat no vaig ser mereixedor de la vostra atenció i per això no vareu rebre cap petició. Però aquest any, us ho garanteixo, ha estat molt diferent. He sigut bo. Bo de debò. Sense fissures, sense esquerdes, sense plecs. Tan bo que, en ocasions, em feien mal les costures de l’ànima. És per això que m’atreveixo a fer el pas i us demano quatre coses mal comptades que no han de representar cap impossible per a unes entelèquies tan sobrenaturalment poderoses. Estimats reis, apel•lo a la vostra generositat perquè, aquest any sí, em porteu la república, però no qualsevol república bananera, ha de ser la del meu país, la catalana. Per això, prèviament o simultàniament, ja us ho fareu venir bé, m’haureu de portar la independència perquè aquesta república fructifiqui. Vosaltres que sou de l’orient, i esteu avesats a les malifetes d’occident, entendreu més fàcilment les inquietuds d’aquesta part oriental de la península ibèrica. Ho podríeu acompanyar, si no és molt demanar, del reconeixement internacional i de la benedicció del cel (que el de les barbes estigui d’acord, sempre ajuda). No us trenqueu el cap amb la presentació, me la podeu portar en cru, sense guarniments i sense embolicar, perquè la cosa ja està prou embolicada com per afegir-hi accessoris innecessaris. No us preocupeu del color, ni de la forma, ni de la mida. Passo amb la bàsica, em conformo amb la de sèrie. Només faltaria que desprès de tants anys em fes el llepafils. Espero, sincerament, que sigueu generosos i atengueu la meva justa, raonada i merescuda petició. Per cert, doneu records als vostres camells i lloeu, de la meva part, la seva tasca al•lucinant.
Estimats reis d’orient, Melcior, Gaspar i Baltasar. Em prenc la llicència d’escriure-us aquesta carta amb la secreta esperança de que en féssiu cas. No us amagaré que l’any passat no vaig ser mereixedor de la vostra atenció i per això no vareu rebre cap petició. Però aquest any, us ho garanteixo, ha estat molt diferent. He sigut bo. Bo de debò. Sense fissures, sense esquerdes, sense plecs. Tan bo que, en ocasions, em feien mal les costures de l’ànima. És per això que m’atreveixo a fer el pas i us demano quatre coses mal comptades que no han de representar cap impossible per a unes entelèquies tan sobrenaturalment poderoses. Estimats reis, apel•lo a la vostra generositat perquè, aquest any sí, em porteu la república, però no qualsevol república bananera, ha de ser la del meu país, la catalana. Per això, prèviament o simultàniament, ja us ho fareu venir bé, m’haureu de portar la independència perquè aquesta república fructifiqui. Vosaltres que sou de l’orient, i esteu avesats a les malifetes d’occident, entendreu més fàcilment les inquietuds d’aquesta part oriental de la península ibèrica. Ho podríeu acompanyar, si no és molt demanar, del reconeixement internacional i de la benedicció del cel (que el de les barbes estigui d’acord, sempre ajuda). No us trenqueu el cap amb la presentació, me la podeu portar en cru, sense guarniments i sense embolicar, perquè la cosa ja està prou embolicada com per afegir-hi accessoris innecessaris. No us preocupeu del color, ni de la forma, ni de la mida. Passo amb la bàsica, em conformo amb la de sèrie. Només faltaria que desprès de tants anys em fes el llepafils. Espero, sincerament, que sigueu generosos i atengueu la meva justa, raonada i merescuda petició. Per cert, doneu records als vostres camells i lloeu, de la meva part, la seva tasca al•lucinant.
dimecres, 4 de gener del 2012
Collons de neteja!
Hi ha aquell dia en el que, no saps ben bé perquè, t’entra la dèria d’endreçar. Ataques un paper mal desat, continues per un calaix i acabes desmuntant l’armari. A força de remenar comença a surar un passat que ja tenies mig oblidat. Així va ser com em vaig trobar un pamflet del temps de les eleccions a la presidència del CE Europa d’ara fa 5 anys. Un díptic on la candidatura de Guillaume de Bode, de la que jo en formava part, exposava el seu programa electoral, les promeses que feia als socis i el seu compromís per dur-les a terme. És absolutament demolidora la perspectiva que t’aporta el pas del temps. La crueltat d’una realitat feta a cops d’incompliments i oblits. Voleu saber de que us parlo?
Sota el missatge: El projecte que suma, la candidatura prometia:
Màximes categories per a tots els equips. No només no s’ha aconseguit, sinó que el Juvenil A va perdre la Divisió d’Honor.
El Primer Equip ha de pujar a 2a. B. Cinc anys desprès segueix a Tercera.
Sanejament, reforma i millora del Camp de l’Àliga i Creueta del Coll. L’Àliga segueix amb les millores pendents i la Creueta del Coll ja no pertany al Club.
Més serveis sense incrementar quotes. Pendent. Cap comentari.
Crear una grada jove. Sense notícies.
Activitats socials per a les penyes. Sense comentaris.
Organització de l’EUROBUS per seguir l’Europa arreu. Cap notícia. Projecte aparcat.
Projecció de l’Europa a la ciutat. ??? Ningú sap que significa.
Reeditar la revista “Sempre Endavant”. Aconseguit!!! Encara que en una versió força més modesta (l'Escapulat)
Crear la figura del Síndic del soci. Cap notícia. No sap, no contesta.
Obrir un local social dins o prop del Nou Sardenya. Cap noticia.
Botiga de l’Europa per tenir tot el material esportiu a millor preu. Cap noticia.
En 5 anys, només s’ha aconseguit una sola de les promeses formulades en campanya i que, és de suposar, varen fer que la candidatura del sr. De Bode, de la que jo en formava part, guanyés les eleccions. No descarto que 4 anys sigui poc temps per a desenvolupar un programa tan complex i ambiciós. Potser per això, la nova junta que ha gaudit de la confiança renovada dels socis, disposarà de sis anys més per a rematar la feina. Aquest cop la sort els ha somrigut i el fet de no haver tingut que passar per una comtessa electoral els ha estalviat el comprometedor díptic amb les promeses de rigor i, en conseqüència, no hi haurà ni oblit, ni incompliment.
És el que té remenar els papers. Collons de neteja!
Hi ha aquell dia en el que, no saps ben bé perquè, t’entra la dèria d’endreçar. Ataques un paper mal desat, continues per un calaix i acabes desmuntant l’armari. A força de remenar comença a surar un passat que ja tenies mig oblidat. Així va ser com em vaig trobar un pamflet del temps de les eleccions a la presidència del CE Europa d’ara fa 5 anys. Un díptic on la candidatura de Guillaume de Bode, de la que jo en formava part, exposava el seu programa electoral, les promeses que feia als socis i el seu compromís per dur-les a terme. És absolutament demolidora la perspectiva que t’aporta el pas del temps. La crueltat d’una realitat feta a cops d’incompliments i oblits. Voleu saber de que us parlo?
Sota el missatge: El projecte que suma, la candidatura prometia:
Màximes categories per a tots els equips. No només no s’ha aconseguit, sinó que el Juvenil A va perdre la Divisió d’Honor.
El Primer Equip ha de pujar a 2a. B. Cinc anys desprès segueix a Tercera.
Sanejament, reforma i millora del Camp de l’Àliga i Creueta del Coll. L’Àliga segueix amb les millores pendents i la Creueta del Coll ja no pertany al Club.
Més serveis sense incrementar quotes. Pendent. Cap comentari.
Crear una grada jove. Sense notícies.
Activitats socials per a les penyes. Sense comentaris.
Organització de l’EUROBUS per seguir l’Europa arreu. Cap notícia. Projecte aparcat.
Projecció de l’Europa a la ciutat. ??? Ningú sap que significa.
Reeditar la revista “Sempre Endavant”. Aconseguit!!! Encara que en una versió força més modesta (l'Escapulat)
Crear la figura del Síndic del soci. Cap notícia. No sap, no contesta.
Obrir un local social dins o prop del Nou Sardenya. Cap noticia.
Botiga de l’Europa per tenir tot el material esportiu a millor preu. Cap noticia.
En 5 anys, només s’ha aconseguit una sola de les promeses formulades en campanya i que, és de suposar, varen fer que la candidatura del sr. De Bode, de la que jo en formava part, guanyés les eleccions. No descarto que 4 anys sigui poc temps per a desenvolupar un programa tan complex i ambiciós. Potser per això, la nova junta que ha gaudit de la confiança renovada dels socis, disposarà de sis anys més per a rematar la feina. Aquest cop la sort els ha somrigut i el fet de no haver tingut que passar per una comtessa electoral els ha estalviat el comprometedor díptic amb les promeses de rigor i, en conseqüència, no hi haurà ni oblit, ni incompliment.
És el que té remenar els papers. Collons de neteja!
dimarts, 3 de gener del 2012
Absència de sorpresa, exercici de malícia
No m’ha sorprès que una de les primeres accions del nou govern del PP Español hagi sigut la presentació d’unes dràstiques mesures econòmiques per fer front a la crisi que ens asfixia. Només alguns necis haurien pogut pensar que aquests fets no es produirien. No m’ha sorprès el desvergonyiment, la manca d’escrúpols i el cinisme amb el que han justificat el que era més que previsible amb un lacònic: és que la culpa la tenen els altres. Tot seguit per intentar convèncer-nos de que ells no volien prendre aquestes mesures però, el que s’han trobat, els ha obligat a fer-ho. Tampoc m’ha sorprès el ràpid canvi de discurs i sobretot de pràctica d’un partit quan arriba al govern. La facilitat amb la que passen d’oposició crítica a govern executor. El miracle de la transformació d’aquell que ho troba tot malament a aquell que, per art de màgia, es transforma en el responsable de prendre les mateixes decisions que abans combatia. El més trist del cas no és que, amb el pas del temps, perdi la capacitat de sorprendre’m, sinó la manifesta i decebedora incapacitat que tenen els politics de sorprendre.
No m’ha sorprès que una de les primeres accions del nou govern del PP Español hagi sigut la presentació d’unes dràstiques mesures econòmiques per fer front a la crisi que ens asfixia. Només alguns necis haurien pogut pensar que aquests fets no es produirien. No m’ha sorprès el desvergonyiment, la manca d’escrúpols i el cinisme amb el que han justificat el que era més que previsible amb un lacònic: és que la culpa la tenen els altres. Tot seguit per intentar convèncer-nos de que ells no volien prendre aquestes mesures però, el que s’han trobat, els ha obligat a fer-ho. Tampoc m’ha sorprès el ràpid canvi de discurs i sobretot de pràctica d’un partit quan arriba al govern. La facilitat amb la que passen d’oposició crítica a govern executor. El miracle de la transformació d’aquell que ho troba tot malament a aquell que, per art de màgia, es transforma en el responsable de prendre les mateixes decisions que abans combatia. El més trist del cas no és que, amb el pas del temps, perdi la capacitat de sorprendre’m, sinó la manifesta i decebedora incapacitat que tenen els politics de sorprendre.
dilluns, 2 de gener del 2012
Un gin tònic no és una amanida
Estem tan desorientats que acceptem com a normal la més obvia de les anormalitats. Què l’Espanyol aporti jugadors a la selecció catalana de futbol és tan contradictori com que la selecció espanyola convoqui catalans per defensar els seus colors. Fer de l’anacronisme un fet irrellevant no és més que el principi de la confusió, l’establiment d’un marc ideal per a la dissolució de les diferents i legitimes sensibilitats en un poti poti de tràgiques conseqüències. El gin tònic, com diu de las Muelas, és un gin tònic i no un hort, ni una amanida.
Estem tan desorientats que acceptem com a normal la més obvia de les anormalitats. Què l’Espanyol aporti jugadors a la selecció catalana de futbol és tan contradictori com que la selecció espanyola convoqui catalans per defensar els seus colors. Fer de l’anacronisme un fet irrellevant no és més que el principi de la confusió, l’establiment d’un marc ideal per a la dissolució de les diferents i legitimes sensibilitats en un poti poti de tràgiques conseqüències. El gin tònic, com diu de las Muelas, és un gin tònic i no un hort, ni una amanida.
diumenge, 1 de gener del 2012
Quan s’acaba el cava
Voldria començar l’any amb un missatge d’optimisme . Sé que un pessimista és un optimista ben informat i, per contra, un optimista és un pessimista amb dues copes de més. Ho sé. Per això vull aprofitar els efectes d’aquesta plàcida ressaca per colar una proposta que en altres circumstàncies seria impossible.
Voldria que l’amor a déu no es prengui com una excusa i, en cap cas, estigui per damunt de totes les coses.
Voldria que el nom de déu no s’utilitzés mai per justificar l’injustificable. Que en el seu imaginari nom es deixin de cometre crims contra la humanitat.
Voldria que la mentida no sigui norma i l’engany la conducta habitual per prosperar.
Voldria que la mort, quan arriba, vingui de la pròpia naturalitat i no de la mà del pròxim.
Voldria que els amics de l’aliè asserenin els seus impulsos i apostin decididament per l’honradesa.
Voldria que les relacions humanes fossin una mica més lliures, una mica més transparents, una mica més compromeses, una mica més respectuoses i absolutament consentides.
Voldria que aquest moment, de certa lucidesa etílica, s’allargués indefinidament per a seguir formulant desitjos versemblants que no es dilueixin amb les primeres llums del dia.
Ah! I santificaràs les festes.
Voldria començar l’any amb un missatge d’optimisme . Sé que un pessimista és un optimista ben informat i, per contra, un optimista és un pessimista amb dues copes de més. Ho sé. Per això vull aprofitar els efectes d’aquesta plàcida ressaca per colar una proposta que en altres circumstàncies seria impossible.
Voldria que l’amor a déu no es prengui com una excusa i, en cap cas, estigui per damunt de totes les coses.
Voldria que el nom de déu no s’utilitzés mai per justificar l’injustificable. Que en el seu imaginari nom es deixin de cometre crims contra la humanitat.
Voldria que la mentida no sigui norma i l’engany la conducta habitual per prosperar.
Voldria que la mort, quan arriba, vingui de la pròpia naturalitat i no de la mà del pròxim.
Voldria que els amics de l’aliè asserenin els seus impulsos i apostin decididament per l’honradesa.
Voldria que les relacions humanes fossin una mica més lliures, una mica més transparents, una mica més compromeses, una mica més respectuoses i absolutament consentides.
Voldria que aquest moment, de certa lucidesa etílica, s’allargués indefinidament per a seguir formulant desitjos versemblants que no es dilueixin amb les primeres llums del dia.
Ah! I santificaràs les festes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)