Un feix de llum

Pronto quasi fa tard

En el turbulent afer del programa La Noria i el seu conflicte amb els anunciants que han anat retirant el seu patrocini arrel d’una entrevista desafortunada, per dir-ho en termes continguts, les marques Pronto i WC Net han estat les dues últimes de comunicar que es retiraven del programa. És curiós que una marca que es diu Pronto trigués tant en reaccionar. Explicable, en canvi, que l’altra fos WC Net, una marca dedicada a la neteja i desinfecció de les tasses de water i que, per tant, es devia trobar perfectament còmoda entre la merda que allí s’escampa i s’acostuma a remenar. Pronto ha pensat: més val tard que mai i, per la seva banda, WC Net no s’ha volgut quedar sol i ha preferit no destacar-se per ser l’únic patrocinador d’allò que diu netejar. Una retirada a temps, diuen, és una victòria i Pronto i WC Net s’han acabat movent per salvar el cul i posar-lo al servei d’altres platós que necessitin una neteja en profunditat i on la merda no sigui tan evident.

Titelles penjant d'un fil

Llops amb pell de xai

Un amb el temps aprèn a conviure amb la tergiversació d’aquells que adapten el relat dels fets a la seva conveniència. Et podran enganyar, a poc que ho vesteixin bé, sobre realitats de les que no tens tota la informació o que, directament, ignores; però mai sobre allò que has viscut en primera persona. Voldran fer-te combregar amb rodes de molí o fer passar un elefant pel forat d’una agulla. Faran el possible, i també l’impossible, perquè el bou passi per ase i el llop vesteixi la pell del xai. Ho voldran per salvar el seu cul caganer i el que d’ells digui la història. S’inventaran excuses i assenyalaran culpables objectivament innocents. Reescriuran el guió i bastiran coartades que justifiquin els seus impúdics actes. Seran perversos en la utilització dels seus recursos i faran de la mentida i la falsedat el seu full de ruta. Posaran tots els mitjans a la seva disposició, que en són molts, perquè de nit surti el sol i de dia brilli la lluna. Però tu i jo sabem que res del que ens volen fer creure és cert. Que no hi ha ni un bri de veritat. Que el que tu i jo hem viscut i jo he volgut explicar és, sense cap mena de dubte, el que més s’aproxima als fets tal i com varen succeir. Que no em cal inventar ni tergiversar per donar testimoni de càrrec del tractament injust que es va dispensar al juvenil A per part de totes les patums del Club, de totes. L’entrenador no s’ho mereixia, els jugadors no s’ho mereixien, el delegat no s’ho mereixia...No dol l’error, dol la injustícia i, encara més, el voler justificar-la.

Camins

Finextra

¡Vaya mierda de página!

Vaya mierda de página! Així, tal com sona. Aquest va ser el contundent, i alhora, exquisit comentari que em vaig trobar fa un parell de dies al peu d’una entrada del blog. No cal que us digui que em va faltar temps per posar la frase al google traductor per saber exactament el seu significat. Quina merda de pàgina! Em va respondre a l’instant el senyor google. Quina merda de pàgina, el què? La pàgina en concret, totes les pàgines en conjunt? Davant el dubte que em corcava vaig intentar posar-me en contacte amb l’autor d’aquesta intel•ligent aportació. Res a fer, resulta que el comunicant era anònim. Frustrat per la impossibilitat de treure l’entrellat de l’expressió, vaig optar per obrir aquesta finestra per si, l’anònim en qüestió, ho llegia i tenia l’amabilitat de ser més precís, que no més gràfic, en el seu argument i podia elaborar, una mica més, el seu discurs per arribar a saber per on faig aigües o, directament, per on la cago. Sí la seva objecció és una esmena parcial, un apunt sobre un tema en concret o bé, que no ho descarto, una esmena a la totalitat. És una pena que observacions d’aquesta erudició caiguin en l’oblit i es perdin en l’anonimat per no saber l’origen, la font d’on brollen. Per no poder, i a contracor, no li puc ni donar les gràcies per la seva clarividència, per la seva crítica constructiva i, encara que no el conegui, n’estic segur, pel seu cervell privilegiat.

Ballarem en el teu enterrament

El senyor Climent

La gran diferència

De tot aquell escrit sobre l’Europa i les set diferències entre el juvenil A de l’any passat i de l’actual, me’n vaig deixar una, a consciencia, perquè no la volia ficar en el mateix sac per la pròpia magnitud del fet i la rellevància de la decisió. Una decisió, inexplicable, que explica molt bé el tarannà arbitrari de les persones que la van prendre. Una decisió tan injusta que els propis executors encara n’estan avergonyits. Estic parlant, evidentment, de la defenestració del delegat de l’equip, una persona que portava més de cinc anys exercint la seva responsabilitat (de franc) amb una dedicació, capacitat i solvència que ha estat un referent molt difícil, no dic de superar, sinó, ni tan sols d’igualar. Una persona que es diu Climent i que a canvi de tot el que ha donat desinteressadament al Club, no ha rebut cap paraula d’agraïment, ans al contrari, se’l va fer fora per la porta del darrera amb el silenci com a bitllet de sortida. Han passat cinc mesos des de l’ humiliació i el bo d’en Climent segueix esperant que soni el telèfon. La categoria d’un Club es demostra en el tracte que dóna a les persones que li han estat fidels sense demanar res a canvi. Més que per les seves paraules, és per les seves accions per les que les coneixereu.

Escolteu els ecologistes

Putes i PP

Segons el diari ARA, quatre de cada deu homes han anat amb prostitutes, i quatre de cada deu espanyols votaran al PP a les pròximes eleccions, segons LA VANGUARDIA. Està molt clar, si hem de fer cas a les estadístiques, de quin peu calcen , com pensen i on fiquen la polla els ibèrics. Atenent a aquests comportaments no es pot dir que el futur que ens espera sigui gaire engrescador. Política i socialment anem cap el desastre, agreujat en el cas de Catalunya, i conduit per una dreta salvatge i enemiga declarada del nostre país. En el terreny personal, la cosa no millora, els pocs diners que disposem en els gastarem en putes, augmentant l’economia submergida (amb al•licients, això sí), sostenint el treball en precari, posant en escac la confiança familiar que és la base del nostre imperfecte sistema i permeten fugides d’estudi que ens distrauran de l’objectiu prioritari. Putes i PP és una combinació força perillosa que ens pot portar, a poc que ens descuidem, a un veritable atzucac, a una crisi de valors (i econòmica) de la que ens costi molt sortir. Atenció, eviteu les putes i el PP, sobretot, sobretot, per higiene.

Qui pinta al futbol?

D’un any a l’altre

He volgut esperar algunes jornades abans de veure el juvenil A de l’Europa per no extraure conclusions precipitades, ni emetre judicis de valor que no es corresponguessin a la nova realitat, al canvi de lideratge que ha patit l’equip i a la suposada transformació que se li pressuposava. He volgut deixar passar un temps prudencial perquè les coses es posessin al seu lloc. Perquè cada una de les peces trobés el seu encaix i el nou discurs comencés a quallar. La casualitat (o causalitat) ha volgut que aquest dia coincidís amb la visita dels escapulats al Narcís Sala. Un plat fort que, de ben segur, ens donaria moltes pistes sobre la nova realitat de l’Europa. Una realitat que, i atenent al repte que m’ha proposat en Jordi, es pot explicar en set diferències. Diferències respecte a l’equip de l’any passat, un equip que per a alguns pesos pesats del Club no jugava a res i que, finalment, va comportar la destitució del tècnic i el seu desmantellament. Set diferències que passo a enumerar:

1.- La primera diferència, i la més evident, és el canvi d’entrenador: Toni Cosano per Mariano Angoy.

2.- La segona diferència, i no menys important, la de poder comptar amb un entrenador què té la confiança cega i el suport incondicional de la directiva i els responsables esportius, cosa que no passava amb Toni Cosano.

3.- La tercera diferència, i molt evident, és el superior nivell d’intensitat que tenia l’equip de Toni Cosano respecte al de Mariano Angoy.

4.- La quarta diferència, i molt significativa, què Toni Cosano sempre mirava quan el seu equip havia de llençar un penal, mentre que Mariano Angoy no s’atreveix a mirar fins que s’ha llençat. Confiança? Tenir confiança i saber-la transmetre. Detalls per al conjunt que expliquen moltes coses.

5.- La cinquena diferència, i molt important, la enorme capacitat motivadora de Toni Cosano que convertia jugadors normals en extremadament competitius. Tot el contrari que Mariano Angoy que minimitza el potencial de grans jugadors minant-los amb dubtes.

6.- La sisena diferència, i difícil d’entendre, és el tractament que els mitjans del Club li donen al joc del juvenil A d’aquest any respecte a l’anterior. La critica desaforada i injustificada a l’equip de Cosano han mudat aquest any, sense cap argument raonable, en un tractament acurat de sabó i massatge.

7.- I la setena diferència, que no l’última, és la tranquil•litat amb la que pot treballar Mariano Angoy enfront del “acoso y derribo” al que va ser sotmès Toni Cosano durant tota la temporada, que el va desestabilitzar i no li va permetre aconseguir el que, en condicions normals, s’hagués pogut aconseguir.

Segurament hi ha més diferències què soc incapaç de copsar, però està clar que hi ha canvis que no s’entenen es mirin des d’on es mirin, si no és perquè responen a interessos o capricis lluny, molt lluny, de la comprensió dels simples mortals.

La casa que vull que la mar la vegi i uns arbres...

Un bon veí d’Espanya

Quan arribi el dia de ser veí , que arribarà, seré un bon veí. Ho prometo. Prometo i em comprometo a tenir una relació cordial i exempta, en la mesura del possible, de polèmica i controvèrsia (només l’estricament necessària entre veïns ben avinguts). Gestionaré la convivència des de la predisposició a l'acord i l'entesa. Posaré oli als engranatges perquè no grinyolin i on la fluïdesa sigui la norma de la casa. Quan sigui veí, que ho seré, no em posaré de cul i m'esforçaré en que les rodes no trobin pals en el seu (nostre) camí. Ens entendrem des de la sobirania i la independència. Treballarem junts per millorar l'entorn i no estalviarem esforços per optimitzar els espais i els accessos. Quan sigui veí d'Espanya els hi tindré el respecte que ara no els hi tinc i ells (evidentment) no em tenen. Espanya serà com França o Itàlia i el veïnatge serà el que toca. Espero que els estalvis m'arribin per saldar la hipoteca i no patir, en el trànsit, un desplaent desnonament.

...i tu per jo et tornaràs loca.

Spot
(i tant que es pot)

Torticolis

Es pot viure de la nostàlgia? De poder, es pot, però no és gens recomanable. La nostàlgia acaba corrompent l’esperit, el corca fins debilitar-lo i l’allunya de la realitat. La nostàlgia, la puta nostàlgia, espatlla el present i nega sistemàticament el futur. No està feta per avançar i és especialment hàbil en finançar projectes sense sortida. La nostàlgia està bé per als nostàlgics perquè sense ella perdrien la seva raó de ser i el seu modus vivendi. Està clar que l’únic que es pot treure de mirar insistentment al darrera és una bona i sostinguda torticolis.

Formigueig

Test (tiesto) d’intel•ligència

Estàs navegant per Internet fent aquelles coses que un acostuma a fer quan viatja per la xarxa i, de sobte, se t’obre una finestra que no controles (d’aquelles que sembla que tinguin vida pròpia). Però aquesta vegada et crida poderosament l’atenció. Una atractiva presentació et proposa un test d’intel•ligència i tu, que te’n consideres, mossegues l’ham. Preguntes de cultura general no gaire complicades, operacions matemàtiques de perfil baix, girs amb cert ingeni, preguntes amb trampa que s’han de llegir dues vegades,...tot milimètricament estudiat per estimular el teu ego, inflar la vanitat i eixamplar-te l’autoestima. Content com un gínjol arribes a la darrera pregunta amb la satisfacció d’haver fet el ple, convençut de ser una de les persones més intel•ligents del planeta. Tant és així que, quan la pantalla et demana el número de mòbil per enviar-te la puntuació que has aconseguit, cofoi, rendit i pagat de la teva excel•lència, li dónes sense parpellejar. Efectivament, tan intel•ligent que has caigut de quatre grapes en el parany. Acabes d’obrir una autopista d’assetjament il•limitat que t’acompanyarà de per vida i, potser, fins i tot una mica més enllà. Molt intel•ligent. Extremadament intel•ligent. El test? El test, de puta mare.

Impressionisme

Què collons li veu?

Un dia qualsevol, i no cal que sigui diumenge, algú s’enamora bojament de la teva parella amb la que convius des de fa deu anys. Sí, sí, la teva parella, la mateixa parella que tu no suportes, o en el millor dels casos, a la que toleres dins d’un marc de descoratjadora rutina. Indignat, perplex, desorientat, no se t’acut res més que preguntar-te: què collons li veu? Aleshores, el cap et fa una mala jugada (ja ho té això el cap) i marxa deu anys enrere i et recorda quan a tu et va passar el mateix. Quan ella, la teva parella, era el centre de l’Univers, quan era el sol i la lluna i les estrelles en perfecta harmonia. Quan ella era el límit, el Finisterre del teu món i t’ofegaves quan no hi era. El cap furga i s’acarnissa en aquell moment en que no existia el temps i l’espai era només el camí fins arribar als seus llavis. Et temps, el mateix maleït temps que tot ho desgasta i fa que no vegis en la teva pròpia parella el que sí que veuen els altres. Què collons li veu? Et segueixes preguntant. Mentre el lamentes amargament pel fet, no d’haver perdut vista, que també, sinó per haver perdut definitivament la mirada. Veus les coses, però ja no les veus com abans. No hi ha efervescència, ni focs d’artifici, ni adjectius extraordinaris. Silenci i monotonia i el vertigen de l’abisme. Algú s’ha enamorat de la teva parella i ara ella torna a ser el centre del món, però d'un món que ja no és el teu.

A què fa mal als ulls?

Es pot ser del Barça o del Madrid alternativament?

Hi ha una aspecte de la política (de fet, n’hi ha més d’un) que no acabo d’entendre. Em refereix-ho a la fidelitat. Com és possible que en un termini tan curt de temps es passi del blanc al negre amb una total indiferència? O el blanc i el negre no són tan diferents com ens volen fer creure o el personal està absolutament desorientat. Que guanyi les eleccions per una majoria folgada un partit que s’autoproclama d’esquerres i poc desprès de quatre anys les guanyi, també per majoria igualment folgada, un partit que s’autodefineix de dretes, és un contrasentit aritmètic que no quadra per enlloc. D’on surten els vots? Es pot votar alternativament esquerres i dretes sense tenir remordiments de consciència? Que busca una persona quan vota dretes? I que busca aquesta mateixa persona al cap de quatre anys votant esquerres? I desprès tornant a votar dretes? Ja em perdonareu però el món del futbol, amb totes les seves objeccions, és absolutament més coherent que el món de la política. Us imagineu un soci i/o afeccionat del Barça canviant d’equip perquè el seu va malament o no funciona? Impensable! La fidelitat a uns colors i a una idea s’hauria de poder exportar a altres àmbits d’actuació i fer del sentiment de pertinença un valor determinant en la presa de decisions.

Mans negres

Somnis blancs

Raúl ha marcat un gol amb la mà i hi ha qui s’ha esquinçat els vestits. Hi havia un corrent generalitzat (interessat) que ens volia fer creure en Raúl com a un jugador íntegre, model i referent per al món del futbol. Ves per on, només ha calgut una mà, i no precisament divina, perquè aquesta imatge s’esvaís com la boira a Vic. Si Raúl no recorria a les males arts en la seva etapa al Madrid, no era tant per la seva honestedat, sinó perquè no ho necessitava, allí, a la casa blanca, els àrbitres eren els encarregats de fer les trampes. I amb aquesta preuada ajuda, evidentment, no calia posar la mà. Ha tingut que baixar a la terra dels mortals lluny de la protecció celestial per, a la primera ocasió que ha tingut, sucumbir a la temptació de l’engany, la falsedat i la mentida. Si tothom va donar per bona la intervenció divina en el gol de Maradona al Mundial davant Anglaterra, devia pensar Raúl, perquè jo, que m’he criat al paradís blanc on totes em ponien, no ho puc fer? Què sí, Raúl, què sí. Tu pots fer les trampes que vulguis i negar-ho amb cinisme i vehemència, perquè alguns ja coneixíem d’antuvi el veritable material amb el que estan fets els somnis.

Alguns dels "culpables"

Cop de Rock

fent himnes de cançons...

Doncs això. El que va començar sent un moviment aparentment local i, a molt estirar, generacional, ha acabat per esdevenir un fenomen transversal d’extraordinària vàlua. Un fenomen que ha abastat tot el territori, de nord a sud i d'est a oest, sense deixar cap racó per explorar. L' anomenat rock català s'ha convertit en un referent obligat per explicar una part molt important de la història recent d'aquest país, les seves inquietuds, les seves esperances, la seva manera de ser,... Hi ha moments que no saps perquè, ni quines estranyes circumstàncies es donen perquè l'equació funcioni. De cop tot quadra. L'anècdota passa a ser habitual i es normalitza. Si alguna cosa té de bo el pas del temps és que millora les coses bones. El rock català ha donat cançons, ja en el seu moment extraordinàries, que, no només han envellit amb dignitat, sinó que han acabat per esdevenir veritables símbols, himnes que han amarat l'imaginari sensible d'aquest país.
Així ho ha entès Dagoll Dagom que ha muntat un superb espectacle prenent com a fil conductor algunes d'aquelles inoblidables cançons. Un espectacle on tot encaixa i res és sobrer. Un magnífic recull, perfectament triat, que reflexa amb sinceritat, honestedat, emoció i molt, molt d'amor el transcórrer d'una època gloriosa que hem tingut la sort de viure. Cal apropar-se al teatre Victoria per copsar aquesta esplèndida realitat i confirmar, per si en teníem algun dubte, que el Rock Català i les seves cançons, cada cop sonen millor i no han perdut ni un bri de vigència. Cop de Rock, imperdible i repetible tantes vegades com la butxaca us ho permeti. Gràcies Dagoll per aquesta joia que canta en la llengua en la que somio.

L'autobús de la lluna