Gossos espanyols

Tazacorte és un bell indret a la costa oest de La Palma. Un port radiant amb un clima paradisíac i uns colors magnífics. Un poble petit, encalmat i amb una personalitat prou definida. Un balcó obert al mar des d’on es poden esperar unes de les postes de sol més nítides i seductores. En aquest punt em trobava, envoltat de silenci i mastegant el pas del temps, quan de sobte uns lladrucs varen diluir la màgia del moment. Al meu darrera, sempre al meu darrera, una senyora repentinada i amb roba de boutique de luxe passejava dos gossets. Dos gossets petits, clònics i desagradablement escandalosos. Es movien nerviosos estirant de la seva mestressa i bordant a cor que vols. Em va cridar poderosament l’atenció les corretges que lligaven els gossos (tots dos), corretges amb els colors de la bandera espanyola que feien joc amb els respectius collars, els dels gossos, també amb els mateixos colors. Però la cosa no acabava aquí, la senyora repentinada també duia unes polseres amb la mateixa divisa i tot plegat formava part d’una escenografia ben calculada i volgudament premeditada. Quedava clar el missatge. La senyora era espanyola i els gossos que la precedien, també. Em va semblar una bona metàfora d’una determinada manera de fer. Mentre uns cerquen l’amplitud, el significat i la bellesa d’una posta de sol radiant, altres, els de la simbologia espanyola, els gossos espanyols, s’obsessionen en trencar el silenci, en torçar la convivència a força de lladrucs i defecant en mig del carrer.

Màquina de maquinar

Vigila el que escrius

Que crua és la realitat periodística que ens ho deixa tot escrit. Tot el que es diu i, fins i tot, el que es pensa, queda documentat per a escarni de les generacions que hauran de venir i que, segur, vindran. Han passat tres anys des de que Laporta va tenir la inspiració de triar Guardiola per dirigir la nau blaugrana. Ho va fer sota pressió i un cor de sirenes que apostaven histèricament per Mourinho. I en aquesta decisió transcendental hi rau l'extraordinari mèrit de Laporta. Se la va jugar. Va ser valent i va fer allò que creia cegament havia de fer. Ara tothom, o quasi bé tothom, ho té clar. Però en aquell moment, en aquell difícil moment, la cosa no estava tan clara, ans al contrari, la majoria de patums periodístiques s'inclinaven (mai millor dit) per un valor segur (ja s'ha vist quina mena de valor), que no era un altre que el desitjat Mourinho. Es va escriure molt al respecte i no sempre amb la cortesia, objectivitat i respecte que es mereixia un “desconegut” Guardiola. Es varen vessar rius de tinta, tinta bruta, la majoria de les ocasions, posant en dubte la capacitat i el carisma d'una persona que, el pas del temps, s'ha encarregat de reivindicar. Guardiola té el mèrit del self made man, però en la seva descoberta, Laporta i els que pensaven com Laporta hi tenen un paper determinant, malgrat el ressentiment dels savis de torn, presoners en els seus palaus de vidre, incapaços de reconèixer que es van equivocar.

Columnes de culte

Columnes

Hi ha columnes que esdevenen pilars. Columnes que per la seva transcendència, per la solidesa de la seva proposta, per la seva transgressió que remou consciències, per la seva consistència, pel rigor del seu anàlisi, l’encert en triar la perspectiva i la claredat de la seva línea argumental es converteixen en un referent d’opinió més enllà de l’estil de volta que suporten. Columnes, ja pilars, que esdevenen intemporals, transversals en la seva influència i en un confessat objecte de culte. Columnes sempre ben escrites, amb idees no sempre compartides, llegides amb fruïció i secretament envejades. Columnes enyorades, desbrossades, sense espines, com la de l’entranyable Espinàs. Columnes punyents, transgressores que s’enfilaven altives esgarrapant el sostre, com la del terrible Sostres. Columnes intel•ligents, un punt naïf i obertes al monsó, com la del precís Monzó. Columnes valentes, clares i, sovint, a contracorrent. Columnes de pedra picada que són pilar per guarnir capitells, com la determinada Pilar Rahola. Columnes esdevingudes pilars que ens garanteixen un sostre segur on aixoplugar-nos quan el cel amenaça pluja.

Esbanya

De quan La Palma la va palmar

Quantes més coses coneixes de la Història, més se’t confirmen les teves sospites. Quan més aprofundeixes sobre un determinat tema o n’encetes un de nou, es van omplint tots aquells espais buits que acaben per determinar la coherència, insana en aquest cas, d’una Espanya genocida i encegada per l’avarícia. La darrera descoberta, desgraciada descoberta, ha estat la conquesta castellana de l’illa de La Palma allà per 1492. Com us l’ha imagineu? Una conquesta èpica? Honrosa? Plena de noblesa? Res de res. En la línia que ens té habituats, Espanya, mitjançant un tal Alonso Fernández de Lugo, va ocupar l’illa valent-se de la traïció. Amb promeses de pau i de concòrdia va entabanar als aborígens benhaorites, legítims propietaris de la terra, i un cop guanyada la seva confiança, els va exterminar. Un nou episodi, un més, de les grans gestes a la que ens té acostumats la sagrada història d’Espanya sobre la que s’ha gestat el caràcter i la personalitat d’un poble que no coneix altres arguments que els del mascle dominant, prepotent i exclusiu.

Teló d'Aquiles

Llum de guàrdia (Ghostlight)

Julio Manrique s’ha fet gran, molt gran. El bon actor que coneixíem va derivar cap a un inspirat director i, en poc temps, ha esdevingut el responsable de la programació de l’emblemàtic Teatre Romea. Un encàrrec força compromès, però tinc la certesa que se’n sortirà brillantment. Ser un bon actor no pressuposa ser un bon director i ser un bon director, no garanteix ser un creador. En el cas de Manrique la sorpresa, si es pot dir així, ha estat tota una descoberta. Ha obert, s’ha atrevit a obrir, temporada amb una creació pròpia i l’ha encertada de ple. Llum de guàrdia (Ghostlight), és un text brillant que parla del teatre dins del teatre, dels seus fantasmes i de la fina línia que separa la realitat de la ficció. Una història de vides creuades que apareixen i desapareixen com els meandres d’un riu capriciós. Llum de guàrdia és un caramel, de vegades amarg, que descriu una irrealitat dolorosament real. La tragèdia d’un grup que es trenca, que es disgrega a causa del foc destructor i que es retroba mogut per unes brases que mai s’apaguen. Manrique ha despertat els fantasmes del Romea. Per molts anys!

L'ombra d'uns ciutadans genocides

No és això Companys, no és això

La majoria de vegades, per no dir sempre, no calen que es diguin les coses per saber realment el que es pensa. Dit d’una altre manera, els gestos expliquen més d’un mateix que les forçades, pensades i calculades formes que es tenen d’argumentar quines són les nostres intencions. Al PP de Catalunya i a Ciudadanos se’l s’hi veu sempre el llautó malgrat els tímids esforços que fan per desviar l’atenció sobre la seva veritable i única vocació. El PP combat la idiosincràsia catalana amb un nazionalisme espanyol exacerbadament agressiu i deutor de la seva tradició expansiva i excloent. Per al PP només hi ha un nazionalisme possible i aquest no és un altre que el seu, el de la seva Espanya: una, monolingüe i lliure per imposar la seva personalitat a tots aquells que són diferents. Ciudadanos encara és, si cab, pitjor. Vestits de cosmopolites, no dubten en atacar tot el que sigui català, curiosament, només allò relacionat amb Catalunya, els seus símbols i els seus signes d’identitat. Tenen una fixació malaltissa cap a la terra que els hi dóna aixopluc, producte, segurament, d’un auto odi endèmic i mal dissimulat. Aquest rebuig frontal i psicòtic contra tot el que ensumi català els fa ser, tant al PP com a Ciudadanos, perfectament identificables amb els seus gestos que els defineixen més enllà de qualsevol dubte raonable. Incapaços, en el seu encegament, de retre homenatge a un president, al President del seu país, que va ser afusellat/assassinat pel franquisme i pels representants de la cara més fosca de l’Espanya que ells tant estimen. Un gest inequívoc que retrata amb nitidesa els abismes d’uns partits amb essència de metzina.

Monstres de broma

I ara Bojan

M’indigna (paraula socialment acceptada i en plena vigència) la facilitat i la predisposició que tenen algunes patums periodístiques d’escometre, a la mínima oportunitat, contra en Guardiola. Qualsevol motiu, per banal que sigui, és bo per vessar la seva bilis i, alhora, empastifar el nom del, possiblement, millor entrenador del món. Des dels seus púlpits de gurus intocables no dubten, ni un instant, en cultivar la misèria enaltint la seva visceral animadversió cap a la persona que millor ha entès el Barça i la que millor rendiment li està traient (en tots els aspectes) des de la seva formació. Personatges de dubtosa reputació (les seves continuades marrades són llegendàries) com ara Enric Bañeres o Lluis Canut, sense la més mínima vergonya professional, no estalvien energies per posar-se al costat (o de part) de qualsevol cosa que es mogui en sentit contrari al Pep Guardiola. Individus foscos amb poca qualitat moral i nul•la visió general que són incapaços de reconèixer els seus errors (monumentals i perfectament documentats a les hemeroteques) en vers l’actual entrenador del Barça i només busquen arguments, sovint inversemblants, per poder aprofundir en les seves teories de descrèdit i desprestigi. Ara ha estat el “cas Bojan” i, al moment, tots dos han esdevingut, per art de màgia, en bojanistes de tota la vida. Només per erosionar la imatge d’una persona que està a anys llum de la seva pertorbada i ressentida desraó. Senyors Bañeres i Canut permetin-me un consell: intentin fer de periodistes amb una certa ètica i objectivitat. Ser que no és fàcil per a vostès, però hi ha companys seus que ho fan i ho fan molt bé. Deixin de mirar-se per una estona el seu propi melic i a poc a poc se’n sortiran.

Éssers celestials

El ninotaire turc

Un ninotaire turc pot anar a la presó per dir que déu no existeix. No hauria de ser al revés? No s’hauria de castigar a aquell que menteix i no a aquell que diu la veritat? L’existència de déu, a hores d’ara, és un fet per demostrar, una fantasia només sostinguda per la fe. Una creença cega i predisposada a la quimera, més a prop de l’empiri que de la certesa terrenal. Què en traiem de d’ensenyar als nens a dir sempre la veritat quan en realitat els estem educant sobre un llit de mentides curull d’inexactituds i falsari? A força d’insistir en l’engany, aquest s’acaba convertint en l’única realitat possible i, aleshores, passa el que passa, es condemna a presó a aquell que, imprudentment, aboca la veritat. Som tan ineptes què no podem fer front a la nostra pròpia realitat, a la nostra pròpia naturalesa que hem de recórrer a fantasies celestials de tèrbol origen i posar-nos en mans d’éssers intangibles de dubtoses intencions i estranya moral? Tan poca autoestima tenim que ho hem de fiar tot a fantasmes vaporosos i immaterials? Tal i com estan les coses, si déu existís es qüestionaria , no en tinc cap dubte, la seva pròpia existència.

Sol, solet, vinem a veure que...

Empalmat a La Palma

No us deixeu enganyar. Que porti una setmana a La Palma (la isla bonita) desconnectat del món i que tingui una erecció cada 130 minuts (aproximadament, minut amunt, minut avall), no és sinònim de felicitat. Us puc assegurar que estic patint un veritable calvari. No us podeu imaginar l'esforç que representa llevar-se tranquil•lament cada matí sense que soni el despertador. Esmorzar sense pressa en una terrassa a tocar del mar i veure com va despuntant l'alba. Preparar amb dolça complicitat el programa del dia, els llocs on anar, els racons per descobrir, el temps per perdre i el temps per guanyar. Pujar cims, baixar barrancs, banys en platges desertes, camins curulls de falgueres i d’oxigen, del maleït oxigen, que de tan pur, et rebenta els pulmons. Cruspir-se un peix a la brasa acabat de "collir" amb els peus penjant d'un penya-segat de vertigen infinit. Un vi per l'amistat, la llengua que s'allibera i el cervell es relaxa. La lluna que treu l'ull i es convida a la festa i el mar, el mar temperat, que li riu les gràcies. Un infern! Un veritable infern! Sort que aquest mal tràngol té data de caducitat i molt aviat tot, absolutament tot, tornarà a la normalitat. Perdoneu però acabo de tenir una nova erecció. Us deixo amb la vostra envejable felicitat i me'n torno a seguir patint...

Pilars com cal

Els pilars de la terra

Els pilars es defineixen, comunament, com els elements, sovint de pedra, que suporten les edificacions. Són les estructures bàsiques que han de fer possible les plantes per a l’habitatge i/o els sostres de coberta. En sentit més social, els pilars són tot allò que ens permet l’acumulació dels valors identitaris que ens expliquen i ens defineixen, tant com a individus com a col•lectius. La naturalesa dels pilars acaben per conformar i determinar el perquè som com som i el perquè fem el que fem. Que Espanya hagi triat el 12 d’Octubre (dia del Pilar) com a festa nacional és simptomàtic del seu tarannà i no deixa dubtes sobre el seu comportament fatxenda i autoritari. La data del 12 d’Octubre no és una data triada al atzar i correspon a l’esperit imperialista d’una nació expansiva i colonitzadora que ha bastit la seva història de sang i de traïcions. Espanya és una nació agressiva i totalitària i per això li escau tan bé la data del 12 d’Octubre, una data que enalteix la seva glòria infame a expenses de les misèries de centenars de pobles i l’anorreament de la seva cultura i la seva llengua. El pilar d’Espanya està fet de la sang de les seves víctimes innocents i s’aixeca damunt les esperances i els somnis de llibertat de tots els pobles que ha doblegat per la força de les armes.

des de La Palma

Reconeixement de deute

Un meublé a Cornellà

No m’atreviria a dir que l’Espanyol és la puta del Madrid. No m’atreviria, no perquè la paraula sigui de les tingudes com gruixudes, sinó perquè les putes acostumen a cobrar pels seus serveis i l’Espanyol al Madrid, sempre li ho fa gratis. Que el Madrid està passant per un mal moment domèstic en el que la dona no el compren, els fills li fan la vida impossible i la feina li trontolla? Doncs, cap al meublé, on la fulana submisa l’escoltarà, el relaxarà i li riurà les gràcies. El Madrid abans anava a Sarrià i ara va a Cornellà-El Prat amb la certesa de tenir l’orgasme assegurat , recuperar la confiança perduda i sortir amb l’autoestima pels núvols. No hi ha res com un polvo de franc amb algú que sempre està disposada a obrir-se de cames, que no et demana contrapartides i a qui només has de veure dos cops l’any.

Un panorama gens clar

Avís per a navegants

Sense voler exercir de futuròleg, però observant amb atenció el present, un es pot fer una idea, bastant aproximada, de com afecta el passat en tot allò que va esdevenint. Si ignorem la història, estem condemnats a repetir-la i més quan la història és aliena i ha transcorregut en altres indrets allunyats de la nostra pròpia realitat. Sembla que el que els hi passa a els altres no tingui res a veure amb el que ens passa o ens pot arribar a passar. Tenim la tendència a negar l’evidència i a fugir d’estudi en tot allò que no ens toca directament. Però la realitat és tossuda i sempre acaba traient el nas per deixar-nos amb el cul a l’aire. Heu seguit, per casualitat, la recent història de l’ Inter de Milà? Veieu en quin estat ha quedat desprès del pas de Mourinho? Terra cremada. Un Inter desfet, permanentment crispat, despersonalitzat i, el que és pitjor, sense símptomes de recuperació a curt termini. Mourinho va ser, mentre va durar la seva estada a Milà, l’amo i senyor del club i va fer i desfer (sobretot, desfer) a la seva imatge i conveniència. Va esprémer la terra fins deixar-la erma. Només l’importava el present immediat (el seu present) i no va reparar en els mitjans per aconseguir-ho, encara que això dugués la fam i la misèria pel demà. Un demà en el que ell, evidentment, ja no hi seria. L’Inter avui fa pena. On és avui l’autor d’aquesta tragèdia?

Pas de pedra

I el verb es va fer carn

Estimar: sinònim d’estafar
Trempar: verb imaginari…a certa edat
Foradar: acarnissar-se amb els forans
Cardar: follar a preu alt
Esmicolar: simi que no guarda la tanda
Rondinar: menjar a les rondes
Especular: espeleologia de cul
Embragar: posar-se calces
Desembragar: treure les calces
Dormir: quan el meu jefe se’n va al llit

Una boca normal, una llengua
Un país normal, una llengua

Treure la llengua

A tots aquells partidaris del bilingüisme a Catalunya (només a Catalunya) els hi faria una proposta gens deshonesta i que seria un repte per a les seves ments avançades, obertes i cosmopolites. Perquè no posen la seva inesgotable raó i energia en la tasca d’aconseguir el bilingüisme per a Espanya? Si la seva argumentació és la que és: a Catalunya hi ha dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant les dues han de ser oficials i tenir els mateixos drets. Fins aquí, molt clar, si tenim en compte que fan una de les interpretacions més tergiversades, sectàries, interessades i falses que es poden fer. Però, és igual, els hi compro. Amb aquest mateix raonament, i tenint en compte que per a vostès Espanya ho és tot (inclòs Catalunya), convindran amb mi que, aleshores, a Espanya es parla català. Fent servir la mateixa argumentació, està clar que a Espanya, a la seva Espanya, hi conviuen dues llengües (de fet, n’hi ha més), per tant, totes dues, han de ser oficials i gaudir dels mateixos drets. Senyors, i senyores bilingüistes, facin seu el repte per al que estan cridats: proposin el bilingüisme a Espanya i demostrin que les seves intencions són nobles, assenyades i sinceres. Els immigrants d’Albacete que varen anar a Catalunya tenen tot el dret del món a escollir la seva llengua i escolaritzar els seus fills en castellà. Els catalans que varen emigrar a Madrid o a qualsevol altre indret d’Espanya se’ls hi nega la llengua i la més mínima possibilitat d’utilitzar-la. Una injustícia que, a ben segur, els bilingüistes tocats pel designi diví, corregiran ben aviat. Sort.

Cosa de nens

El que no s’ha de fer

Comenci des de la infància donant al seu fill tot el que demani. Així creixerà convençut que el món sencer li pertany.

No es preocupi per la seva educació ètica o espiritual: Espereu fins que arribi a la majoria d'edat perquè pugui decidir lliurement.

Quan digui paraulotes, rigui-li les gràcies. Això l'animarà a fer coses més gracioses.

No el renyi ni li digui que està malament quelcom del que fa. Podria crear-li complexos de culpabilitat.

Reculli tot el que deixa tirat: llibres, sabates, roba, joguines. Així s'acostumarà a carregar la responsabilitat sobre els altres.

Deixi-li llegir tot el que caigui a les mans. Cuidi que els seus plats, coberts i gots estiguin esterilitzats, però no que la seva ment s'ompli d'escombraries.

Doneu-li tots els diners que vulgui gastar. No vagi a sospitar que per disposar-ne cal treballar.

Satisfaci tots els seus desitjos, apetits, comoditats i plaers. El sacrifici i l'austeritat podrien produir-li frustracions.

Poseu-vos de la seva part en qualsevol conflicte que tingui amb els seus professors i veïns. Pensi que tots ells tenen prejudicis contra el seu fill i que de debò volen fastiguejar-lo.

Emilio Calatayud

Aguirre, o la cólera de Dios

Segons la presidenta de la Comunitat de Madrid, la immersió lingüística a Catalunya és una "problema de fons immens" que ha provocat José Luis Rodríguez Zapatero "perquè si un Estatut d'Autonomia modifica la Constitució estem tots perduts".

La immersió lingüística a Catalunya ha de ser un problema immens a Ciudad Real, a Albacete o a la mateixa Comunidad de Madrid, on tenen un idioma propi i des de on no s’entén que Catalunya també el tingui (un de diferent) i que per defensar-lo i preservar-lo de l’agressió externa se’l protegeixi. Tot poble té el dret i l’obligació de salvar la seva llengua. Així ho fan a França, a Alemanya i també, encara que sembli estrany, a Espanya. Catalunya només fa el que és just, encara que en aquest camí trobi l’oposició bel•ligerant d’una Espanya colonialista i genocida.
Qualsevol aportació i/o necessitat de millora social i col•lectiva ha de poder canviar la Constitució. La Constitució no ha de ser quelcom tancat que encotilli el progrés i negui sistemàticament els anhels d’un futur millor.

Aguirre entén que la Carta Magna deixa clar que tots els nens han de poder ser escolaritzats amb el castellà com a llengua vehicular, i per tant no comparteix el criteri que defensa el govern espanyol i la Generalitat, que recorden que el mateix Tribunal Constitucional va avalar la immersió lingüística.

Tots els nens, siguin d’on siguin, han de poder ser escolaritzats en la llengua pròpia del país al que pertanyen, on resideixen o han decidit empadronar-se. Catalunya és un país, amb una llengua pròpia i per tant només està fent (amb excessiva timidesa) allò que li és propi. El castellà és una llengua sobrevinguda al territori i imposada per derecho de conquista. La raó de la força no podrà substituir mai la força de la raó.