dissabte, 28 de maig del 2011
27 de Maig
Perquè la policia, teoricament garant de l’ordre, s’obstina en crear el caos i escampar el desordre? Perquè els que manen una policia aparentment democràtica li encomanen una tasca inequivocament antidemocràtica? Perquè aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans són el paradigma de la inseguretat? Perquè tanta violència injustificada per atacar la pacífica convivència? Perquè es desperta l’odi allà on hi havia estuaris de comunió? Perquè tant acarnissament contra la convivència pacífica i la formulació excitant? Perquè tantes raons per la força contra la força de les raons? Perquè silenciar els debats amb la desmesura i la contundència dels bats? Perquè les armes? Perquè els lladrucs de la ràbia i el malaltís gust per la sang? Perquè la irracionalitat, sovint, s’imposa amb tanta naturalitat? Perquè la brutalitat dels que juguen a ser civilitzats? Perquè, malgrat l’obsesió per la neteja de la policia, avui Barcelona m’ha semblat una ciutat bruta, indecent?
Perquè la policia, teoricament garant de l’ordre, s’obstina en crear el caos i escampar el desordre? Perquè els que manen una policia aparentment democràtica li encomanen una tasca inequivocament antidemocràtica? Perquè aquells que han de vetllar per la seguretat dels ciutadans són el paradigma de la inseguretat? Perquè tanta violència injustificada per atacar la pacífica convivència? Perquè es desperta l’odi allà on hi havia estuaris de comunió? Perquè tant acarnissament contra la convivència pacífica i la formulació excitant? Perquè tantes raons per la força contra la força de les raons? Perquè silenciar els debats amb la desmesura i la contundència dels bats? Perquè les armes? Perquè els lladrucs de la ràbia i el malaltís gust per la sang? Perquè la irracionalitat, sovint, s’imposa amb tanta naturalitat? Perquè la brutalitat dels que juguen a ser civilitzats? Perquè, malgrat l’obsesió per la neteja de la policia, avui Barcelona m’ha semblat una ciutat bruta, indecent?
Autobiografia
Perquè, quan escric sobre una persona intel•ligent o brillant o simpàtica o enginyosa o solidaria o físicament atractiva o amb la potència sexual d’un jaguar, hom pensa que estic parlant d’un altre i, en canvi, quan escric sobre una persona maldestre o amb poques llums o antipàtica o rancuniosa o poc afavorida per la naturalesa o, senzillament, un cas perdut per a l’espècie humana, tothom, o quasi bé tothom, pensa que el text és autobiogràfic?
Perquè, quan escric sobre una persona intel•ligent o brillant o simpàtica o enginyosa o solidaria o físicament atractiva o amb la potència sexual d’un jaguar, hom pensa que estic parlant d’un altre i, en canvi, quan escric sobre una persona maldestre o amb poques llums o antipàtica o rancuniosa o poc afavorida per la naturalesa o, senzillament, un cas perdut per a l’espècie humana, tothom, o quasi bé tothom, pensa que el text és autobiogràfic?
dijous, 26 de maig del 2011
Ciutadans/anos del PP
Un dels fets sorprenents, o potser no tant, que ens ha deixat la darrera comtessa electoral, al marge de l’esfondrament de ERC, ha estat la desaparició de Ciutadans/anos. Encara que, si ens ho mirem bé, era un fet bastant previsible, una mort anunciada, un secret a veus que s’ha acabat consumant. Quin sentit podia tenir un partit clònic del PP amb l’única diferència visible de parlar habitual i desacomplexadament en castellà? Dos partits amb els mateixos orígens, amb el mateix discurs, amb el mateix ideari, amb els mateixos objectius, amb la mateixa lletra petita i amb les mateixes clàusules de cancel•lació, estava escrit que s’havien d’acabar diluint un dins de l’altre. Només ha calgut que el PP li perdés la por a expressar-se en la llengua en la que veritablement pensa i defensa, perquè els contraforts de Ciutadans/anos cedissin sense oposició. El més curiós del cas és que, el bilingüisme actiu de Jordi Hereu, li hagi donat arguments i desvergonyiment al monolingüisme del PP, que s’ha acabat cruspint al talibalingüisme dels ingenus Ciutadans/anos. Un final incert amb molta més llengua que paraules. I és que hi ha finals que no tenen principis.
Un dels fets sorprenents, o potser no tant, que ens ha deixat la darrera comtessa electoral, al marge de l’esfondrament de ERC, ha estat la desaparició de Ciutadans/anos. Encara que, si ens ho mirem bé, era un fet bastant previsible, una mort anunciada, un secret a veus que s’ha acabat consumant. Quin sentit podia tenir un partit clònic del PP amb l’única diferència visible de parlar habitual i desacomplexadament en castellà? Dos partits amb els mateixos orígens, amb el mateix discurs, amb el mateix ideari, amb els mateixos objectius, amb la mateixa lletra petita i amb les mateixes clàusules de cancel•lació, estava escrit que s’havien d’acabar diluint un dins de l’altre. Només ha calgut que el PP li perdés la por a expressar-se en la llengua en la que veritablement pensa i defensa, perquè els contraforts de Ciutadans/anos cedissin sense oposició. El més curiós del cas és que, el bilingüisme actiu de Jordi Hereu, li hagi donat arguments i desvergonyiment al monolingüisme del PP, que s’ha acabat cruspint al talibalingüisme dels ingenus Ciutadans/anos. Un final incert amb molta més llengua que paraules. I és que hi ha finals que no tenen principis.
dimecres, 25 de maig del 2011
Maig del 68
No tots recordem el Maig del 68. Alguns no el vàrem viure, altres no el volem recordar i d’altres, simplement, l’hem oblidat. Paris és una festa, sentíem. Aixequem les llambordes, sota estan les platges, dèiem. La imaginació al poder, proclamàvem. Prohibit prohibir, exigíem. La barricada tanca el carrer, però obre el món, pronosticàvem. Consignes noves, imaginatives, desesperades, per oposar a una situació d’asfíxia. Es van mobilitzar els estudiants, es va mobilitzar l’esquerra, es van mobilitzar els col•lectius de dones, i, finalment, els treballadors al marge dels sindicats oficials. Tot va ser moviment. Un moviment des del mateix epicentre del sistema per sacsejar un cos artrític que llanguia de vell. Un Maig per l’esperança del tot és possible i del tot està per fer. Ens urgia el canvi , ens seduïa la revolta, ens menava l’audàcia dels inconscients i dels que no tenen res a perdre. Vàrem guanyar els carrers i el cor de mig món. Vàrem guanyar la possibilitat de ser possibles, encara que fos per un període limitat. Vàrem guanyar petites batalles, però no vàrem guanyar la guerra. Varen perdre els estudiants que ara han d’estudiar molt per no trobar feina o, en el millor dels casos, cobrar sous de misèria. Varen perdre les dones que estan sobrecarregades i segueixen en un segon pla. Varen perdre els treballadors, a la cua de l’atur, pagant una crisi que no han provocat. I va guanyar una idea d’esquerra, que es passeja desvergonyida, amb flamants cotxes de luxe pel centre de Paris, de Barcelona, de Madrid...
No tots recordem el Maig del 68. Alguns no el vàrem viure, altres no el volem recordar i d’altres, simplement, l’hem oblidat. Paris és una festa, sentíem. Aixequem les llambordes, sota estan les platges, dèiem. La imaginació al poder, proclamàvem. Prohibit prohibir, exigíem. La barricada tanca el carrer, però obre el món, pronosticàvem. Consignes noves, imaginatives, desesperades, per oposar a una situació d’asfíxia. Es van mobilitzar els estudiants, es va mobilitzar l’esquerra, es van mobilitzar els col•lectius de dones, i, finalment, els treballadors al marge dels sindicats oficials. Tot va ser moviment. Un moviment des del mateix epicentre del sistema per sacsejar un cos artrític que llanguia de vell. Un Maig per l’esperança del tot és possible i del tot està per fer. Ens urgia el canvi , ens seduïa la revolta, ens menava l’audàcia dels inconscients i dels que no tenen res a perdre. Vàrem guanyar els carrers i el cor de mig món. Vàrem guanyar la possibilitat de ser possibles, encara que fos per un període limitat. Vàrem guanyar petites batalles, però no vàrem guanyar la guerra. Varen perdre els estudiants que ara han d’estudiar molt per no trobar feina o, en el millor dels casos, cobrar sous de misèria. Varen perdre les dones que estan sobrecarregades i segueixen en un segon pla. Varen perdre els treballadors, a la cua de l’atur, pagant una crisi que no han provocat. I va guanyar una idea d’esquerra, que es passeja desvergonyida, amb flamants cotxes de luxe pel centre de Paris, de Barcelona, de Madrid...
dimarts, 24 de maig del 2011
A voltes amb el final
Respecte a la meva entrada del passat Diumenge amb el títol: Final, voldria aclarir, per si no va quedar prou clar, que es tracta d’una opinió i no pas d’una rebequeria. Una opinió fonamentada en el coneixement real de la situació i dels seus protagonistes. No hi ha, en la formulació d’aquesta opinió, cap animadversió en vers les persones que han pres la decisió que critico, ans al contrari, la seva tasca global em sembla prou reeixida, amb molts més encerts que no desencerts, amb més llums que no pas ombres, però això no treu que alguns dels seus moviments siguin un monumental error. Es pot discrepar civilitzadament dels fets, mantenint intacte el respecte per les persones. El mateix dret que té la direcció del CE Europa en fer el que creu que ha de fer i defensar que la seva decisió és la correcta, el tenim els que pensem el contrari. La direcció del Club ha decidit que el millor entrenador pel Juvenil A per a la propera temporada és Mariano Angoy i jo no els hi trauré ni un bri de raó, perquè es tracta d’un criteri respectable. Amb el que no puc estar en absolut d’acord, és amb la indiferència, el menyspreu, la manca de suport i l’arbitrarietat amb la que s’ha tractat a unes persones que no s’ho mereixien. I això no és una opinió, això són, malauradament, uns fets reals i contrastats. Es poden i es deuen debatre les idees, en aquest marc totes les opinions hi caben, però no es poden passar per alt les injustícies, vinguin d’on vinguin, encara que tinguin denominació d’origen.
Respecte a la meva entrada del passat Diumenge amb el títol: Final, voldria aclarir, per si no va quedar prou clar, que es tracta d’una opinió i no pas d’una rebequeria. Una opinió fonamentada en el coneixement real de la situació i dels seus protagonistes. No hi ha, en la formulació d’aquesta opinió, cap animadversió en vers les persones que han pres la decisió que critico, ans al contrari, la seva tasca global em sembla prou reeixida, amb molts més encerts que no desencerts, amb més llums que no pas ombres, però això no treu que alguns dels seus moviments siguin un monumental error. Es pot discrepar civilitzadament dels fets, mantenint intacte el respecte per les persones. El mateix dret que té la direcció del CE Europa en fer el que creu que ha de fer i defensar que la seva decisió és la correcta, el tenim els que pensem el contrari. La direcció del Club ha decidit que el millor entrenador pel Juvenil A per a la propera temporada és Mariano Angoy i jo no els hi trauré ni un bri de raó, perquè es tracta d’un criteri respectable. Amb el que no puc estar en absolut d’acord, és amb la indiferència, el menyspreu, la manca de suport i l’arbitrarietat amb la que s’ha tractat a unes persones que no s’ho mereixien. I això no és una opinió, això són, malauradament, uns fets reals i contrastats. Es poden i es deuen debatre les idees, en aquest marc totes les opinions hi caben, però no es poden passar per alt les injustícies, vinguin d’on vinguin, encara que tinguin denominació d’origen.
dilluns, 23 de maig del 2011
Badalona m’esborrona, Baetulo em dóna pel...
Un cop acabada la jornada electoral, un representant del PPC va afirmar, davant les càmeres de TV3, que “l’electorat sap el que vota perquè és molt intel•ligent”. Com sempre, no hi estic gens d’acord. Em podeu dir que té d’intel•ligent l’electorat valencià votant majoritàriament el que voten? O el Balear, per seguir apostant per una fosca trama de corrupció? O l’electorat de Badalona què, qui conegui a fons Badalona, no necessita gaires pistes sobre el nivell intel•lectual d’una gran majoria dels seus habitants? No deixa de ser una paradoxa sorprenent que un partit benestant, d’elits sofisticades, d’ideari conservador i dirigents de la jet set, trobi el seu màxim suport en un substrat popular al límit de l’exclusió social i amb seriosos dèficits de comprensió, cultura i recursos humans. Es pot entendre que la intel•ligència de l’electorat creix en funció del que vota. Si el vot és favorable, l’electorat és extremadament intel•ligent. Si és desfavorable, es passa de puntetes sobre el tema i es deixa per una altra ocasió. Badalona, per aquesta raó de tres, i sempre seguint el discurs del PPC, s’ha convertit, de la nit al dia, en la població més intel•ligent de Catalunya. Un consell de franc, si us pica la curiositat i ho voleu tastar en persona, feu una volta pels barris de la Salut, Llefià, Lloreda, Bufalà, Sant Crist, Sistrells, Pomar,...i immediatament us fareu una idea exacta i precisa del que el PPC entén com a electorat intel•ligent.
Un cop acabada la jornada electoral, un representant del PPC va afirmar, davant les càmeres de TV3, que “l’electorat sap el que vota perquè és molt intel•ligent”. Com sempre, no hi estic gens d’acord. Em podeu dir que té d’intel•ligent l’electorat valencià votant majoritàriament el que voten? O el Balear, per seguir apostant per una fosca trama de corrupció? O l’electorat de Badalona què, qui conegui a fons Badalona, no necessita gaires pistes sobre el nivell intel•lectual d’una gran majoria dels seus habitants? No deixa de ser una paradoxa sorprenent que un partit benestant, d’elits sofisticades, d’ideari conservador i dirigents de la jet set, trobi el seu màxim suport en un substrat popular al límit de l’exclusió social i amb seriosos dèficits de comprensió, cultura i recursos humans. Es pot entendre que la intel•ligència de l’electorat creix en funció del que vota. Si el vot és favorable, l’electorat és extremadament intel•ligent. Si és desfavorable, es passa de puntetes sobre el tema i es deixa per una altra ocasió. Badalona, per aquesta raó de tres, i sempre seguint el discurs del PPC, s’ha convertit, de la nit al dia, en la població més intel•ligent de Catalunya. Un consell de franc, si us pica la curiositat i ho voleu tastar en persona, feu una volta pels barris de la Salut, Llefià, Lloreda, Bufalà, Sant Crist, Sistrells, Pomar,...i immediatament us fareu una idea exacta i precisa del que el PPC entén com a electorat intel•ligent.
diumenge, 22 de maig del 2011
Final
(puta calle)
S’ha acabat. S’ha acabat la Temporada pel Juvenil A del CE Europa i s’ha acabat amb l’anunciada decepció del “no ha pogut ser”. Però no només s’ha acabat pel Juvenil A, s’ha acabat per Toni Cosano i Angel Camacho, els tècnics que han liderat el projecte els darrers dos anys. Una etapa que arriba al seu final, abruptament, injustament. Amb el seu relleu a la grada, Toni Cosano ha dit adéu a l’Europa en un partit intranscendent pel que fa al joc, però d’una gran transcendència ètica pel que fa al seu final. Toni Cosano ha estat cessat d’una manera neutre i asèptica. Els executors complien ordres i ho han fet amb la correcció i oficialitat que tocava. No n’hi havia una altra. Però això no treu, ni amaga, l’arbitrarietat de la decisió. Una decisió presa per la direcció del Club fa molt de temps i que no ha tingut en compte cap atenuant. Res del que ha fet o hagués pogut fer Toni Cosano, ni tan sols la consecució de l’ascens, hagués fet variar la decisió. La decisió del canvi era irrevocable. No cal dir que aquesta actitud del Club ha acabat per afectar el desenvolupament de la Temporada. En lloc de sumar i remar tots en la mateixa direcció s’ha condemnat a un equip, a un col•lectiu, a un dels vaixells insígnies del Club a la deriva més injustificada i desconcertant. Des de la direcció i, amb una manca absoluta de coherència amb el discurs proposat, s’ha llençat premeditadament al Juvenil A contra les roques. Els cants de sirena d’una direcció irresponsable (si més no, en aquest afer) han fet la resta. Dos anys de compromís, de treball impagable, d’honradesa, de responsabilitat i de fidelitat sense esquerdes, han recollit el desagraïment, la manca de suport, la traïdoria i el “puta calle”. Un apunt final, no tinc res en contra del senyor Angoy, faltaria més, i li desitjo tota la sort del món, però si que tinc molt a favor, perquè s’ho han guanyat, de Toni Cosano i de Angel Camacho. Les coses no es fan així i, malauradament, els que ho han fet, ho saben. No és un bon final.
(puta calle)
S’ha acabat. S’ha acabat la Temporada pel Juvenil A del CE Europa i s’ha acabat amb l’anunciada decepció del “no ha pogut ser”. Però no només s’ha acabat pel Juvenil A, s’ha acabat per Toni Cosano i Angel Camacho, els tècnics que han liderat el projecte els darrers dos anys. Una etapa que arriba al seu final, abruptament, injustament. Amb el seu relleu a la grada, Toni Cosano ha dit adéu a l’Europa en un partit intranscendent pel que fa al joc, però d’una gran transcendència ètica pel que fa al seu final. Toni Cosano ha estat cessat d’una manera neutre i asèptica. Els executors complien ordres i ho han fet amb la correcció i oficialitat que tocava. No n’hi havia una altra. Però això no treu, ni amaga, l’arbitrarietat de la decisió. Una decisió presa per la direcció del Club fa molt de temps i que no ha tingut en compte cap atenuant. Res del que ha fet o hagués pogut fer Toni Cosano, ni tan sols la consecució de l’ascens, hagués fet variar la decisió. La decisió del canvi era irrevocable. No cal dir que aquesta actitud del Club ha acabat per afectar el desenvolupament de la Temporada. En lloc de sumar i remar tots en la mateixa direcció s’ha condemnat a un equip, a un col•lectiu, a un dels vaixells insígnies del Club a la deriva més injustificada i desconcertant. Des de la direcció i, amb una manca absoluta de coherència amb el discurs proposat, s’ha llençat premeditadament al Juvenil A contra les roques. Els cants de sirena d’una direcció irresponsable (si més no, en aquest afer) han fet la resta. Dos anys de compromís, de treball impagable, d’honradesa, de responsabilitat i de fidelitat sense esquerdes, han recollit el desagraïment, la manca de suport, la traïdoria i el “puta calle”. Un apunt final, no tinc res en contra del senyor Angoy, faltaria més, i li desitjo tota la sort del món, però si que tinc molt a favor, perquè s’ho han guanyat, de Toni Cosano i de Angel Camacho. Les coses no es fan així i, malauradament, els que ho han fet, ho saben. No és un bon final.
Una mica de filosofia
El filòsof francès Jean-Paul Sartre va agafar la idea de Kierkegaard sobre l’aïllament espantós de l’individu i va plantejar les implicacions que té per a la llibertat i la responsabilitat humanes. Jean-Paul ho va expressar així: “L’existència precedeix l’essència”, amb la qual cosa volia dir que els éssers humans no tenen una existència predeterminada com, per exemple, un penjador. Som indeterminats, sempre som lliures per reinventar-nos.
El filòsof francès Jean-Paul Sartre va agafar la idea de Kierkegaard sobre l’aïllament espantós de l’individu i va plantejar les implicacions que té per a la llibertat i la responsabilitat humanes. Jean-Paul ho va expressar així: “L’existència precedeix l’essència”, amb la qual cosa volia dir que els éssers humans no tenen una existència predeterminada com, per exemple, un penjador. Som indeterminats, sempre som lliures per reinventar-nos.
divendres, 20 de maig del 2011
El gran masturbador
Vist el que s’ha vist i escoltat el que s’ha escoltat en els darrers mesos, estic en condicions d’atribuir a Mourinho una conducta clarament masturbatòria. Perquè? Doncs, perquè tot en ell està pensat, ordenat i dirigit cap a l’autocomplaença. No busca mai el plaer de la parella. No es preocupa en absolut per les necessitats del pròxim i només el satisfà tot allò que nodreixi el seu propi ego i li proporcioni un gaudi personal. Només persegueix engrandir el seu currículum particular en lloc de procurar fer gran al club que el té contractat i li paga. Sempre buscant el plaer immediat, la resposta infantil de la compensació no diferida. Onanista convençut i militant, no coneix ni li preocupa tot allò que traspassi els límits del seu ego. Viu en una sagrera integrista on la pràctica de la masturbació és el primer i únic manament de la seva desvergonyida religió. I no és que jo estigui personalment en contra de la masturbació, que em sembla, salvant les distàncies, una pràctica gens menyspreable. No debades, la masturbació utilitzada convenientment, pot alliberar tensions i retornar l’equilibri momentàniament perdut. Malgrat la mala premsa que tradicionalment ha tingut, la masturbació no deixa de ser un acte d’amor amb algú a qui estimes íntima i profundament . Però no es pot viure sempre enganxat a ella i renunciar sistemàticament a la relació compartida. Amb la insistència d’aquesta conducta obsessiva es corre el risc de caure en l’aïllament, de perdre el contacte amb la realitat i entrar perillosament en el món de les psicopaties de difícil retorn. La masturbació pot ser un bon complement, un desfogament puntual, però mai una pràctica exclusiva i excloent. Mourinho ha pres com a hàbit masturbar-se públicament, amb l’agreujant de pretendre que li riguem les gràcies i li comprem el numeret. Cal triar el gra entre tanta palla.
Vist el que s’ha vist i escoltat el que s’ha escoltat en els darrers mesos, estic en condicions d’atribuir a Mourinho una conducta clarament masturbatòria. Perquè? Doncs, perquè tot en ell està pensat, ordenat i dirigit cap a l’autocomplaença. No busca mai el plaer de la parella. No es preocupa en absolut per les necessitats del pròxim i només el satisfà tot allò que nodreixi el seu propi ego i li proporcioni un gaudi personal. Només persegueix engrandir el seu currículum particular en lloc de procurar fer gran al club que el té contractat i li paga. Sempre buscant el plaer immediat, la resposta infantil de la compensació no diferida. Onanista convençut i militant, no coneix ni li preocupa tot allò que traspassi els límits del seu ego. Viu en una sagrera integrista on la pràctica de la masturbació és el primer i únic manament de la seva desvergonyida religió. I no és que jo estigui personalment en contra de la masturbació, que em sembla, salvant les distàncies, una pràctica gens menyspreable. No debades, la masturbació utilitzada convenientment, pot alliberar tensions i retornar l’equilibri momentàniament perdut. Malgrat la mala premsa que tradicionalment ha tingut, la masturbació no deixa de ser un acte d’amor amb algú a qui estimes íntima i profundament . Però no es pot viure sempre enganxat a ella i renunciar sistemàticament a la relació compartida. Amb la insistència d’aquesta conducta obsessiva es corre el risc de caure en l’aïllament, de perdre el contacte amb la realitat i entrar perillosament en el món de les psicopaties de difícil retorn. La masturbació pot ser un bon complement, un desfogament puntual, però mai una pràctica exclusiva i excloent. Mourinho ha pres com a hàbit masturbar-se públicament, amb l’agreujant de pretendre que li riguem les gràcies i li comprem el numeret. Cal triar el gra entre tanta palla.
dijous, 19 de maig del 2011
De peons i reis
Sempre he tingut debilitat pels escacs, més que pel joc en sí mateix, per la simbologia, pel seu ric contingut i la seva translació metafòrica. Pocs, per no dir cap joc de taula, té la varietat de formes i moviments que tenen els escacs. Davant la monotonia de les dames, que funcionen per acumulació, on totes les seves fitxes tenen el mateix aspecte i totes, la mateixa funció; tenim aquest joc de filigrana, ple de formes imaginatives i on cada peça del tauler està dotada d’una vida pròpia, d’una singularitat estimulant, això sí, al servei del conjunt. Setze peces ordenades amb precisió quirúrgica al servei d’una estratègia col•lectiva i un objectiu comú: fer escac (no escaquejar). Un joc de conjunt on ningú guanya sol i on els sacrificis individuals són consubstancials al benefici general. Cada peça té el seu paper i res és sobrer ni accessori. Un peó que sap mantenir la posició pot ser clau per les diagonals de l’alfil i un cavall valent pot desfermar el pànic entre les línies enemigues. Una torre assenyada pot donar, si és necessari, cobertura al rei, mentre la reina planeja assestar el cop definitiu. Un joc solidari en el que totes les peces hi estan implicades. Un joc complementari on ningú és ningú sense el suport del company. Un joc intel•ligent que dóna llibertat de moviments a la reina. La partida es perd quan cau el rei. És la peça més determinant, però no la més valuosa. La victòria o la derrota, en el seu cas, dependrà directament de l’estratègia col•lectiva i del grau de compromís de totes i cadascuna de les peces del tauler. Que un rei sol, caigui, només és qüestió de temps. La força, la seva força, es troba en el conjunt, en la diferència de formes, capacitats i habilitats. Guanya el rei, i guanya l’equip, perquè el peó va fer allò que li tocava, en el lloc i en el moment que li tocava. Ni més ni menys.
Sempre he tingut debilitat pels escacs, més que pel joc en sí mateix, per la simbologia, pel seu ric contingut i la seva translació metafòrica. Pocs, per no dir cap joc de taula, té la varietat de formes i moviments que tenen els escacs. Davant la monotonia de les dames, que funcionen per acumulació, on totes les seves fitxes tenen el mateix aspecte i totes, la mateixa funció; tenim aquest joc de filigrana, ple de formes imaginatives i on cada peça del tauler està dotada d’una vida pròpia, d’una singularitat estimulant, això sí, al servei del conjunt. Setze peces ordenades amb precisió quirúrgica al servei d’una estratègia col•lectiva i un objectiu comú: fer escac (no escaquejar). Un joc de conjunt on ningú guanya sol i on els sacrificis individuals són consubstancials al benefici general. Cada peça té el seu paper i res és sobrer ni accessori. Un peó que sap mantenir la posició pot ser clau per les diagonals de l’alfil i un cavall valent pot desfermar el pànic entre les línies enemigues. Una torre assenyada pot donar, si és necessari, cobertura al rei, mentre la reina planeja assestar el cop definitiu. Un joc solidari en el que totes les peces hi estan implicades. Un joc complementari on ningú és ningú sense el suport del company. Un joc intel•ligent que dóna llibertat de moviments a la reina. La partida es perd quan cau el rei. És la peça més determinant, però no la més valuosa. La victòria o la derrota, en el seu cas, dependrà directament de l’estratègia col•lectiva i del grau de compromís de totes i cadascuna de les peces del tauler. Que un rei sol, caigui, només és qüestió de temps. La força, la seva força, es troba en el conjunt, en la diferència de formes, capacitats i habilitats. Guanya el rei, i guanya l’equip, perquè el peó va fer allò que li tocava, en el lloc i en el moment que li tocava. Ni més ni menys.
dimecres, 18 de maig del 2011
El planeta dels simis
Gràcies a Pere Linx hem pogut tenir accés a la conversa integra entre Busquets i Marcelo i que ara reproduïm. El vídeo, fins que algú el despengi, està a Daylimotyon a disposició de tots aquells que ho vulguin. Imprescindible, això sí, saber llegir els llavis. La conversa és en español i així la mantenim per no desvirtuar-la i que se’ns pugui acusar de manipulació.
Aquí va.
Busquets: Mou nos ha jodido. Esto es una guerra.
Marcelo: Pues no veas lo que nos llega a meter en la cabeza.
Busquets: Ya se nota. Estáis salidos.
Marcelo: Si no os damos, nos somete a sesiones de electroshock.
Busquets: Antes era más divertido.
Marcelo: Ni que lo digas.
Busquets: Te acuerdas cuando hiciste el mono huyendo del Cata Díaz.
Marcelo: Joder que si me acuerdo. Aquello fue la hostia.
Busquets: Todo el mundo se partió el culo.
Marcelo: Fue para descojonarse.
Busquets: Hasta el árbitro lo encontró divertido y no lo apuntó en el acta.
Marcelo: Antes no había chivatos del Comité.
Busquets: Ni de la Uefa.
Marcelo: Perdona tío, voy un momento a pisar a Pedro y ahora vuelvo.
Busquets: ¿??
Marcelo: Es que si no Mou, no me deja vivir.
Fins aquí el tall de la conversa. Però aquesta conversa, com us podeu imaginar, no va ser l’única. Hem recollit talls de Pepe amb Messi debatent sobre física quàntica i el desplaçament dels cossos. De Arbeloa amb Villa, sobre la llei de la gravetat i de Sergio Ramos amb Pedro, al voltant de la resposta cerebral a situacions complexes. Totes elles, converses a 150 pulsacions per minut i amb un valor antropològic excepcional que reivindica la part més bàsica dels nostres orígens. Dit tot això, caldria que no ens avergonyíssim del nostre passat. Som el que som perquè venim d’on venim i els monos, no només són uns parents més propers del que ens podem imaginar, sinó un tronc comú del que hem evolucionat (uns més que altres) fins el nostre dubtós present. Una de les poques diferències entre ells i nosaltres, és que nosaltres juguem a futbol i ells no. Encara que alguns col•lectius humans s’entestin a practicar un futbol que oblida contínuament la pilota per penjar-se dels arbres i anar-se’n per les branques.
Gràcies a Pere Linx hem pogut tenir accés a la conversa integra entre Busquets i Marcelo i que ara reproduïm. El vídeo, fins que algú el despengi, està a Daylimotyon a disposició de tots aquells que ho vulguin. Imprescindible, això sí, saber llegir els llavis. La conversa és en español i així la mantenim per no desvirtuar-la i que se’ns pugui acusar de manipulació.
Aquí va.
Busquets: Mou nos ha jodido. Esto es una guerra.
Marcelo: Pues no veas lo que nos llega a meter en la cabeza.
Busquets: Ya se nota. Estáis salidos.
Marcelo: Si no os damos, nos somete a sesiones de electroshock.
Busquets: Antes era más divertido.
Marcelo: Ni que lo digas.
Busquets: Te acuerdas cuando hiciste el mono huyendo del Cata Díaz.
Marcelo: Joder que si me acuerdo. Aquello fue la hostia.
Busquets: Todo el mundo se partió el culo.
Marcelo: Fue para descojonarse.
Busquets: Hasta el árbitro lo encontró divertido y no lo apuntó en el acta.
Marcelo: Antes no había chivatos del Comité.
Busquets: Ni de la Uefa.
Marcelo: Perdona tío, voy un momento a pisar a Pedro y ahora vuelvo.
Busquets: ¿??
Marcelo: Es que si no Mou, no me deja vivir.
Fins aquí el tall de la conversa. Però aquesta conversa, com us podeu imaginar, no va ser l’única. Hem recollit talls de Pepe amb Messi debatent sobre física quàntica i el desplaçament dels cossos. De Arbeloa amb Villa, sobre la llei de la gravetat i de Sergio Ramos amb Pedro, al voltant de la resposta cerebral a situacions complexes. Totes elles, converses a 150 pulsacions per minut i amb un valor antropològic excepcional que reivindica la part més bàsica dels nostres orígens. Dit tot això, caldria que no ens avergonyíssim del nostre passat. Som el que som perquè venim d’on venim i els monos, no només són uns parents més propers del que ens podem imaginar, sinó un tronc comú del que hem evolucionat (uns més que altres) fins el nostre dubtós present. Una de les poques diferències entre ells i nosaltres, és que nosaltres juguem a futbol i ells no. Encara que alguns col•lectius humans s’entestin a practicar un futbol que oblida contínuament la pilota per penjar-se dels arbres i anar-se’n per les branques.
dimarts, 17 de maig del 2011
Midnight in ParisTorna Allen, torna el geni. Ara ho fa des de Paris amb un recull de postals turístiques (peatge de producció) i totes les seves dèries en estat pur. Un Paris sota la pluja on hi conviu el present més prosaic amb un passat de llegenda en el que tots hi voldríem ser-hi. Una pel•lícula que es pot veure sense les molestes ulleres 3D, però que té una profunditat, una dimensió per damunt de qualsevol nova tecnologia. A Woody Allen no li calen artificis estrafolaris per dotar als seus personatges d’un contingut excepcional. En els seus guions, en les seves histories no hi ha trampa ni efectes especials, tot es succeeix amb una reconfortant naturalitat. No hi ha profunditat de camp, ni objectes que surten de la pantalla per a sobresalt de l’espectador. Són els personatges, els que amb la seva complexa dimensió, t’arrosseguen dins la pantalla per a compartir amb ells els seus trasbalsos emocionals. Una pura delícia que sembla jugar amb el temps des de la perspectiva d’un creador que, sent conscient de tenir molts més records que projectes i molt més passat que futur, no deixa de sorprendre’ns amb la seva lucidesa, precisa com la cirurgia.
dilluns, 16 de maig del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)