Maig del 68

No tots recordem el Maig del 68. Alguns no el vàrem viure, altres no el volem recordar i d’altres, simplement, l’hem oblidat. Paris és una festa, sentíem. Aixequem les llambordes, sota estan les platges, dèiem. La imaginació al poder, proclamàvem. Prohibit prohibir, exigíem. La barricada tanca el carrer, però obre el món, pronosticàvem. Consignes noves, imaginatives, desesperades, per oposar a una situació d’asfíxia. Es van mobilitzar els estudiants, es va mobilitzar l’esquerra, es van mobilitzar els col•lectius de dones, i, finalment, els treballadors al marge dels sindicats oficials. Tot va ser moviment. Un moviment des del mateix epicentre del sistema per sacsejar un cos artrític que llanguia de vell. Un Maig per l’esperança del tot és possible i del tot està per fer. Ens urgia el canvi , ens seduïa la revolta, ens menava l’audàcia dels inconscients i dels que no tenen res a perdre. Vàrem guanyar els carrers i el cor de mig món. Vàrem guanyar la possibilitat de ser possibles, encara que fos per un període limitat. Vàrem guanyar petites batalles, però no vàrem guanyar la guerra. Varen perdre els estudiants que ara han d’estudiar molt per no trobar feina o, en el millor dels casos, cobrar sous de misèria. Varen perdre les dones que estan sobrecarregades i segueixen en un segon pla. Varen perdre els treballadors, a la cua de l’atur, pagant una crisi que no han provocat. I va guanyar una idea d’esquerra, que es passeja desvergonyida, amb flamants cotxes de luxe pel centre de Paris, de Barcelona, de Madrid...

Prenent bona nota

A voltes amb el final

Respecte a la meva entrada del passat Diumenge amb el títol: Final, voldria aclarir, per si no va quedar prou clar, que es tracta d’una opinió i no pas d’una rebequeria. Una opinió fonamentada en el coneixement real de la situació i dels seus protagonistes. No hi ha, en la formulació d’aquesta opinió, cap animadversió en vers les persones que han pres la decisió que critico, ans al contrari, la seva tasca global em sembla prou reeixida, amb molts més encerts que no desencerts, amb més llums que no pas ombres, però això no treu que alguns dels seus moviments siguin un monumental error. Es pot discrepar civilitzadament dels fets, mantenint intacte el respecte per les persones. El mateix dret que té la direcció del CE Europa en fer el que creu que ha de fer i defensar que la seva decisió és la correcta, el tenim els que pensem el contrari. La direcció del Club ha decidit que el millor entrenador pel Juvenil A per a la propera temporada és Mariano Angoy i jo no els hi trauré ni un bri de raó, perquè es tracta d’un criteri respectable. Amb el que no puc estar en absolut d’acord, és amb la indiferència, el menyspreu, la manca de suport i l’arbitrarietat amb la que s’ha tractat a unes persones que no s’ho mereixien. I això no és una opinió, això són, malauradament, uns fets reals i contrastats. Es poden i es deuen debatre les idees, en aquest marc totes les opinions hi caben, però no es poden passar per alt les injustícies, vinguin d’on vinguin, encara que tinguin denominació d’origen.

Confondre les coses per construir les cases

Badalona m’esborrona, Baetulo em dóna pel...

Un cop acabada la jornada electoral, un representant del PPC va afirmar, davant les càmeres de TV3, que “l’electorat sap el que vota perquè és molt intel•ligent”. Com sempre, no hi estic gens d’acord. Em podeu dir que té d’intel•ligent l’electorat valencià votant majoritàriament el que voten? O el Balear, per seguir apostant per una fosca trama de corrupció? O l’electorat de Badalona què, qui conegui a fons Badalona, no necessita gaires pistes sobre el nivell intel•lectual d’una gran majoria dels seus habitants? No deixa de ser una paradoxa sorprenent que un partit benestant, d’elits sofisticades, d’ideari conservador i dirigents de la jet set, trobi el seu màxim suport en un substrat popular al límit de l’exclusió social i amb seriosos dèficits de comprensió, cultura i recursos humans. Es pot entendre que la intel•ligència de l’electorat creix en funció del que vota. Si el vot és favorable, l’electorat és extremadament intel•ligent. Si és desfavorable, es passa de puntetes sobre el tema i es deixa per una altra ocasió. Badalona, per aquesta raó de tres, i sempre seguint el discurs del PPC, s’ha convertit, de la nit al dia, en la població més intel•ligent de Catalunya. Un consell de franc, si us pica la curiositat i ho voleu tastar en persona, feu una volta pels barris de la Salut, Llefià, Lloreda, Bufalà, Sant Crist, Sistrells, Pomar,...i immediatament us fareu una idea exacta i precisa del que el PPC entén com a electorat intel•ligent.

Entrada general, decisió particular

Final
(puta calle)

S’ha acabat. S’ha acabat la Temporada pel Juvenil A del CE Europa i s’ha acabat amb l’anunciada decepció del “no ha pogut ser”. Però no només s’ha acabat pel Juvenil A, s’ha acabat per Toni Cosano i Angel Camacho, els tècnics que han liderat el projecte els darrers dos anys. Una etapa que arriba al seu final, abruptament, injustament. Amb el seu relleu a la grada, Toni Cosano ha dit adéu a l’Europa en un partit intranscendent pel que fa al joc, però d’una gran transcendència ètica pel que fa al seu final. Toni Cosano ha estat cessat d’una manera neutre i asèptica. Els executors complien ordres i ho han fet amb la correcció i oficialitat que tocava. No n’hi havia una altra. Però això no treu, ni amaga, l’arbitrarietat de la decisió. Una decisió presa per la direcció del Club fa molt de temps i que no ha tingut en compte cap atenuant. Res del que ha fet o hagués pogut fer Toni Cosano, ni tan sols la consecució de l’ascens, hagués fet variar la decisió. La decisió del canvi era irrevocable. No cal dir que aquesta actitud del Club ha acabat per afectar el desenvolupament de la Temporada. En lloc de sumar i remar tots en la mateixa direcció s’ha condemnat a un equip, a un col•lectiu, a un dels vaixells insígnies del Club a la deriva més injustificada i desconcertant. Des de la direcció i, amb una manca absoluta de coherència amb el discurs proposat, s’ha llençat premeditadament al Juvenil A contra les roques. Els cants de sirena d’una direcció irresponsable (si més no, en aquest afer) han fet la resta. Dos anys de compromís, de treball impagable, d’honradesa, de responsabilitat i de fidelitat sense esquerdes, han recollit el desagraïment, la manca de suport, la traïdoria i el “puta calle”. Un apunt final, no tinc res en contra del senyor Angoy, faltaria més, i li desitjo tota la sort del món, però si que tinc molt a favor, perquè s’ho han guanyat, de Toni Cosano i de Angel Camacho. Les coses no es fan així i, malauradament, els que ho han fet, ho saben. No és un bon final.

22 de Maig: botes?

Sense cos ni ànima

Una mica de filosofia

El filòsof francès Jean-Paul Sartre va agafar la idea de Kierkegaard sobre l’aïllament espantós de l’individu i va plantejar les implicacions que té per a la llibertat i la responsabilitat humanes. Jean-Paul ho va expressar així: “L’existència precedeix l’essència”, amb la qual cosa volia dir que els éssers humans no tenen una existència predeterminada com, per exemple, un penjador. Som indeterminats, sempre som lliures per reinventar-nos.

¿Por qué?
L'art abstracte sempre ha costat d'entendre

El gran masturbador

Vist el que s’ha vist i escoltat el que s’ha escoltat en els darrers mesos, estic en condicions d’atribuir a Mourinho una conducta clarament masturbatòria. Perquè? Doncs, perquè tot en ell està pensat, ordenat i dirigit cap a l’autocomplaença. No busca mai el plaer de la parella. No es preocupa en absolut per les necessitats del pròxim i només el satisfà tot allò que nodreixi el seu propi ego i li proporcioni un gaudi personal. Només persegueix engrandir el seu currículum particular en lloc de procurar fer gran al club que el té contractat i li paga. Sempre buscant el plaer immediat, la resposta infantil de la compensació no diferida. Onanista convençut i militant, no coneix ni li preocupa tot allò que traspassi els límits del seu ego. Viu en una sagrera integrista on la pràctica de la masturbació és el primer i únic manament de la seva desvergonyida religió. I no és que jo estigui personalment en contra de la masturbació, que em sembla, salvant les distàncies, una pràctica gens menyspreable. No debades, la masturbació utilitzada convenientment, pot alliberar tensions i retornar l’equilibri momentàniament perdut. Malgrat la mala premsa que tradicionalment ha tingut, la masturbació no deixa de ser un acte d’amor amb algú a qui estimes íntima i profundament . Però no es pot viure sempre enganxat a ella i renunciar sistemàticament a la relació compartida. Amb la insistència d’aquesta conducta obsessiva es corre el risc de caure en l’aïllament, de perdre el contacte amb la realitat i entrar perillosament en el món de les psicopaties de difícil retorn. La masturbació pot ser un bon complement, un desfogament puntual, però mai una pràctica exclusiva i excloent. Mourinho ha pres com a hàbit masturbar-se públicament, amb l’agreujant de pretendre que li riguem les gràcies i li comprem el numeret. Cal triar el gra entre tanta palla.

La teranyina

De peons i reis

Sempre he tingut debilitat pels escacs, més que pel joc en sí mateix, per la simbologia, pel seu ric contingut i la seva translació metafòrica. Pocs, per no dir cap joc de taula, té la varietat de formes i moviments que tenen els escacs. Davant la monotonia de les dames, que funcionen per acumulació, on totes les seves fitxes tenen el mateix aspecte i totes, la mateixa funció; tenim aquest joc de filigrana, ple de formes imaginatives i on cada peça del tauler està dotada d’una vida pròpia, d’una singularitat estimulant, això sí, al servei del conjunt. Setze peces ordenades amb precisió quirúrgica al servei d’una estratègia col•lectiva i un objectiu comú: fer escac (no escaquejar). Un joc de conjunt on ningú guanya sol i on els sacrificis individuals són consubstancials al benefici general. Cada peça té el seu paper i res és sobrer ni accessori. Un peó que sap mantenir la posició pot ser clau per les diagonals de l’alfil i un cavall valent pot desfermar el pànic entre les línies enemigues. Una torre assenyada pot donar, si és necessari, cobertura al rei, mentre la reina planeja assestar el cop definitiu. Un joc solidari en el que totes les peces hi estan implicades. Un joc complementari on ningú és ningú sense el suport del company. Un joc intel•ligent que dóna llibertat de moviments a la reina. La partida es perd quan cau el rei. És la peça més determinant, però no la més valuosa. La victòria o la derrota, en el seu cas, dependrà directament de l’estratègia col•lectiva i del grau de compromís de totes i cadascuna de les peces del tauler. Que un rei sol, caigui, només és qüestió de temps. La força, la seva força, es troba en el conjunt, en la diferència de formes, capacitats i habilitats. Guanya el rei, i guanya l’equip, perquè el peó va fer allò que li tocava, en el lloc i en el moment que li tocava. Ni més ni menys.

Pinta negre

El planeta dels simis

Gràcies a Pere Linx hem pogut tenir accés a la conversa integra entre Busquets i Marcelo i que ara reproduïm. El vídeo, fins que algú el despengi, està a Daylimotyon a disposició de tots aquells que ho vulguin. Imprescindible, això sí, saber llegir els llavis. La conversa és en español i així la mantenim per no desvirtuar-la i que se’ns pugui acusar de manipulació.
Aquí va.

Busquets: Mou nos ha jodido. Esto es una guerra.
Marcelo: Pues no veas lo que nos llega a meter en la cabeza.
Busquets: Ya se nota. Estáis salidos.
Marcelo: Si no os damos, nos somete a sesiones de electroshock.
Busquets: Antes era más divertido.
Marcelo: Ni que lo digas.
Busquets: Te acuerdas cuando hiciste el mono huyendo del Cata Díaz.
Marcelo: Joder que si me acuerdo. Aquello fue la hostia.
Busquets: Todo el mundo se partió el culo.
Marcelo: Fue para descojonarse.
Busquets: Hasta el árbitro lo encontró divertido y no lo apuntó en el acta.
Marcelo: Antes no había chivatos del Comité.
Busquets: Ni de la Uefa.
Marcelo: Perdona tío, voy un momento a pisar a Pedro y ahora vuelvo.
Busquets: ¿??
Marcelo: Es que si no Mou, no me deja vivir.

Fins aquí el tall de la conversa. Però aquesta conversa, com us podeu imaginar, no va ser l’única. Hem recollit talls de Pepe amb Messi debatent sobre física quàntica i el desplaçament dels cossos. De Arbeloa amb Villa, sobre la llei de la gravetat i de Sergio Ramos amb Pedro, al voltant de la resposta cerebral a situacions complexes. Totes elles, converses a 150 pulsacions per minut i amb un valor antropològic excepcional que reivindica la part més bàsica dels nostres orígens. Dit tot això, caldria que no ens avergonyíssim del nostre passat. Som el que som perquè venim d’on venim i els monos, no només són uns parents més propers del que ens podem imaginar, sinó un tronc comú del que hem evolucionat (uns més que altres) fins el nostre dubtós present. Una de les poques diferències entre ells i nosaltres, és que nosaltres juguem a futbol i ells no. Encara que alguns col•lectius humans s’entestin a practicar un futbol que oblida contínuament la pilota per penjar-se dels arbres i anar-se’n per les branques.

No deixis escapar el tren

La son

Aquesta son ningú
ni res no la desperta.

I anem vivint la son
i anem dormint la vida.

Qui ens podrà despertar,
què ens podrà despertar,
com podrem despertar
d'una son consentida?

Raimon

Midnight in Paris

Torna Allen, torna el geni. Ara ho fa des de Paris amb un recull de postals turístiques (peatge de producció) i totes les seves dèries en estat pur. Un Paris sota la pluja on hi conviu el present més prosaic amb un passat de llegenda en el que tots hi voldríem ser-hi. Una pel•lícula que es pot veure sense les molestes ulleres 3D, però que té una profunditat, una dimensió per damunt de qualsevol nova tecnologia. A Woody Allen no li calen artificis estrafolaris per dotar als seus personatges d’un contingut excepcional. En els seus guions, en les seves histories no hi ha trampa ni efectes especials, tot es succeeix amb una reconfortant naturalitat. No hi ha profunditat de camp, ni objectes que surten de la pantalla per a sobresalt de l’espectador. Són els personatges, els que amb la seva complexa dimensió, t’arrosseguen dins la pantalla per a compartir amb ells els seus trasbalsos emocionals. Una pura delícia que sembla jugar amb el temps des de la perspectiva d’un creador que, sent conscient de tenir molts més records que projectes i molt més passat que futur, no deixa de sorprendre’ns amb la seva lucidesa, precisa com la cirurgia.

Blanc trencat amb taca negre

El Madrid desestimat

No contents en perdre clarament els seus enfrontaments contra el Barça dins el terreny de joc, el Madrid s’ha entestat en perdre, també clarament, als despatxos. Si no en tenia prou amb les derrotes esportives, ara se l’hi han d’afegir les derrotes burocràtiques. I és que els arguments que ha presentat a la UEFA són tan pobres, tan inconsistents, com els que presenta el seu futbol quan intenta competir contra el Barça. La UEFA no ha tingut més remei que donar-li la raó al Barça pel que fa als temes extra esportius, com la resta del món, li dóna en els aspectes purament esportius. Dos de dos. Dos denúncies presentades, dues derrotes consumades i el Madrid, una vegada més, fent el ridícul a Europa. És curiós, com un dels Clubs més suposadament estimats, ha passat, en qüestió de dues setmanes, a ser un dels més desestimats del planeta. I tot per mèrits (o incompetència) propis. El Madrid va perdre la denúncia per la targeta d’Iniesta, va perdre la denúncia pel suposat teatre de 7 jugadors del Barça, ha perdut la denúncia contra Busquets i perdrà totes les que presenti, perquè fa trampes, manipula i només el mou el ressentiment i l’enveja. Una estratègia covarda com a derivada del joc que practiquen. Per guanyar s’ha de tenir raó, arguments, pebrots i valors. I al Madrid li manquen 5 d’aquestes 4 coses.

Les 7 diferències
(n'hi ha tantes? Potser, els ous blaus?)

Mono

Davant de la ridícula polèmica sobre els suposats insults racistes de Busquets a Marcelo, jo faria una distinció entre el que realment és un insult i el que és una descripció. Un insult, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, és ofendre amb actes o paraules ultratjoses. Per la seva banda , una descripció és, senzillament, l’acció de descriure. Suposant que Busquets hagués dit mono a Marcelo, està clar que es tractaria d’un fet purament descriptiu atenent els antecedents i el mateix tarannà del jugador madridista. Només cal recordar, per aquells que tinguin memòria, el comportament de Marcelo davant del Cata Díaz l’abril del 2009. Un comportament que va ser notícia de portada a la web no oficial del Real Madrid i on es podia veure un vídeo de la cadena Cuatro on Marcelo (textual) “feia el mono fugint de Cata Díaz”. Curiosament (o no) aquest vídeo ha estat despenjat de Youtube, però la noticia encara es pot llegir a la web anteriorment esmentada. El link és http://www.realmadridweb.com/el-siguiente-sancionado-debe-ser-marcelo/, però per a aquells que els hi faci mandra, reprodueix-ho el text íntegre i en versió original.

El siguiente sancionado debe ser Marcelo
Publicado el 24-04-2009
Video: Marcelo haciendo el mono y huyendo de Cata Díaz

Marcelo se ha librado por el Comité de Competición de una sanción porque el árbitro no reflejó nada en el acta, pero queda tan claro en este video… que el Real Madrid debe sancionarle… este tipo de comportamientos no debe permitirlo el mejor club del mundo, y aunque Marcelo sea un futbolista en clara progresión y que se está superando día a día… cosas así no las debemos permitir.

Ombres que projecten penombres

L’ombra de Cruyff

Estant absolutament d’acord que Pedro Dólera segueixi com a entrenador del Primer Equip de l’Europa la propera temporada i que aquesta renovació se l’hi hagi ofert fa quatre setmanes quan encara hi havia alguna opció de classificar-se pel play off i es torni a plantejar ara que tot està decidit, doncs partint d’aquesta base, no entenc que aquest criteri raonat i coherent no es segueixi en altres àmbits del Club. Perquè aquesta mateixa renovació no se l’hi ha ofert a Toni Cosano, entrenador del Juvenil A, amb el que ha fet una campanya més que digna i, a hores d’ara, encara amb opcions d’assolir la Divisió d’Honor? S’està esperant a veure com acaba la cosa per prendre una decisió amb el baix ventre en lloc de fer-ho amb el cap? El protocol i el sentit comú que s’aplica amb el primer equip no val per a les categories inferiors? O és que el problema es circumscriu només amb l’entrenador del Juvenil A que no és del gust de qui mana i ha estat qüestionat des del primer moment, negant-li el suport que institucionalment es mereixia i que l’ha fet remar sempre a contracorrent? Què haurien pogut fer Toni Cosano i Angel Camacho si se’ls hagués donat la mínima cobertura estrictament necessària i ja no parlem de l’ha que ha tingut el Primer Equip? Tant costa pensar només en present i oblidar-se, voluntària o involuntàriament, de preparar el futur amb intel•ligència i sentit comú? O és que tot plegat forma part d’una estratègia per fer un canvi de cromos i el futur ja està predeterminat de fa molt temps? L’ombra de Cruyff és allargada, molt i molt allargada.

Laportabella

Lògica, natural i sintàctica la coalició Laporta/Portabella per a les properes Municipals. Si alguna cosa està predestinada, deixa-la fluir. De vegades, encara que costi d’entendre, hi ha determinades peces fetes expressament per encaixar. Dos noms propis amb inicials idèntiques i cognoms complementaris per a una política que ha de ser d’estrella (de cinc puntes) i no pas d’estrelles. Veurem si el taller de fusteria que han obert produeix bons mobles i ens podem muntar casa pròpia lluny de la tutela paterna. El repte? Què la coalició deixi de ser una porta bella per acabar sent un esplendorós i necessari arc de triomf.

Mitja lliga?
No. La lliga sencera

La lliga de les manetes
La maneta al Madrid
La maneta a l'Español
La maneta per la cara

Un final made in Hollywood

Una Lliga que ha tingut un nus gordià al més pur estil del cinema clàssic americà, no podia tenir un desenllaç que no s’ajustés a les normes hollywoodenques. No sé qui ha estat l’autor del guió, ni conec la seva formació acadèmica, però s’ha de reconèixer el mèrit d’un bon artesà que domina a la perfecció tots els ressorts i girs argumentals necessaris per a desenvolupar una trama clàssica impecable. Si sou amatents i rasqueu una mica, veureu com tots els guions de l’època daurada de Hollywood tenien el mateix patró. La trama podia ser més o menys enrevessada. Els protagonistes passaven, sovint, per un munt d’adversitats i patien veritables plagues bíbliques, però els finals sempre eren morals. Quan millor eren els bons, pitjor eren els dolents. Quant més virtuosos, més se’ls feia patir. Rebien atacs constants i la seva desgràcia semblava no tenir aturador. Les situacions s’embolicaven fins l’extrem de témer el pitjor dels finals. Però el bé sempre guanyava, sempre s’acabava imposant. Fins i tot, una pel•lícula com Casablanca (sense doble sentit), té el final perfecte. Aparentment semblaria que el fet que Rick no es quedi amb Ilsa és un despropòsit, un error de càlcul, però si us ho mireu bé, és el final més adient i l’únic moralment possible. Hollywood va ser una enorme escola d’arguments al límit, amb finals justos i morals, per damunt de qualsevol altre consideració. Aquesta Lliga que acabem de tancar, també ha tingut, com aquells vells clàssics, un final feliç. La Lliga dels valors posats en entredit, de la persecució sense mesura, de la gespa que semblava un bosc, del tumor i la hèrnia, del dòping i la conspiració, de les mil i una mentida, del Jocker de Batman convertit en entrenador, de la baixesa sistemàtica i la manipulació consentida. Aquesta Lliga ha estat deutora de Hollywood en tots els sentits, però també, amb la seva particular cacera de bruixes, cacera orquestrada pel totpoderós McCarthino Pérez i els seus òrgans executors, que han escampat tanta porqueria com han pogut i han sigut capaços d’imaginar (i pagar). Ni la contra programació a última hora de la celebració de la copa del Rei Borbó per tapar l’èxit del Barça, com si es volgués oposar una peli de sèrie B a una obra mestra, ha pogut evitar l’esplendor a l’herba i l’admiració general per un dels finals més èpics i morals de la història del cinema, perdó del futbol. Un veritable final made in Hollywood. The End.

Temps de puré