Barca, cel i ona. Ona?
dimarts, 4 de gener del 2011
Perquè menteixes Guillermo?
Hola, com estàs?
Bé, però, portem quatre dies dins de la borrasca. No hem dormit res. Se'ns han trencat dues brides del pal i hem perdut dues veles. Jonathan no deixa de queixar-se de l'espatlla. El pitjor és que ens hem quedat sense generador i fa dos dies es va trencar la potabilitzadora. Tinc moltíssima set ...
I perquè no tornes? Et trobo a faltar.
... ..
Guillermo?
... ...
Guillermo?
I jo a tu.
Hola, com estàs?
Bé, però, portem quatre dies dins de la borrasca. No hem dormit res. Se'ns han trencat dues brides del pal i hem perdut dues veles. Jonathan no deixa de queixar-se de l'espatlla. El pitjor és que ens hem quedat sense generador i fa dos dies es va trencar la potabilitzadora. Tinc moltíssima set ...
I perquè no tornes? Et trobo a faltar.
... ..
Guillermo?
... ...
Guillermo?
I jo a tu.
dilluns, 3 de gener del 2011
La Santa Inquisición
Què es pot esperar d’un país que en les seves entranyes es va gestar La Santa Inquisición? Què es pot esperar d’un país tradicional i històricament genocida? Què es pot esperar d’un país intolerant i autoritari amb una tendència malsana al colpisme? Què es pot esperar d’un país analfabet i ignorant que ho fia tot a la força de la desraó? Què es pot esperar, en definitiva, d’un Tribunal Constitucional que és el representat màxim i el portador d’aquests “valors” tan interioritzats? Es pot esperar una altra cosa? No és que hagi tornat la Santa Inquisición, és que mai ha deixat d’estar. El Tribunal Constitucional espanyol és coherent amb la seva tradició històrica i amb la seva forma de ser, som nosaltres els que estem on no toca i cal que prenguem consciència el més aviat possible i de manera definitiva. Tot el que no vagi per aquí, no anirà enlloc.
Què es pot esperar d’un país que en les seves entranyes es va gestar La Santa Inquisición? Què es pot esperar d’un país tradicional i històricament genocida? Què es pot esperar d’un país intolerant i autoritari amb una tendència malsana al colpisme? Què es pot esperar d’un país analfabet i ignorant que ho fia tot a la força de la desraó? Què es pot esperar, en definitiva, d’un Tribunal Constitucional que és el representat màxim i el portador d’aquests “valors” tan interioritzats? Es pot esperar una altra cosa? No és que hagi tornat la Santa Inquisición, és que mai ha deixat d’estar. El Tribunal Constitucional espanyol és coherent amb la seva tradició històrica i amb la seva forma de ser, som nosaltres els que estem on no toca i cal que prenguem consciència el més aviat possible i de manera definitiva. Tot el que no vagi per aquí, no anirà enlloc.
diumenge, 2 de gener del 2011
Mestres que estan molt lluny de ser-ho
Sembla que el cognom Mestre està tristament d’actualitat en els darrers dies. Joaquim Mestre, edil dels Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha significat, tossudament, per aixecar un monument als gais i lesbianes represaliats. El desencaix no és tant, el fet de la seva necessitat, que ningú ha qüestionat, com sí l’emplaçament triat: ni més ni menys que just al davant de la Sagrada Família. I perquè no? es preguntaran alguns. Doncs perquè l’aixecament de qualsevol homenatge requereix un cert consens i no ha de viure, única i exclusivament, de la provocació. Un edil, i li va amb el càrrec, ha de ser pacificador i fer, del respecte, un dels eixos principals del seu comportament i/o intervenció pública. El mateix respecte i tolerància que es demana, i que ningú hauria de discutir, en vers el col•lectiu homosexual, s’ha de tenir cap a qualsevol altre expressió social.
L’altre Mestre que no fa honor al seu cognom, és en Jordi Mestre, representant del Barça de Rosell davant la Federació Catalana de Futbol, i que, irresponsablement, ha decidit congelar l’aportació econòmica que l’anterior Junta de Govern (Laporta) havia pactat en compensació per la captació, entre altres clubs, de joves talents de tot el futbol català. Compensació que permetia a la Federació fer-se càrrec de la mutualitat dels joves i eximia, d’aquesta manera, el seu pagament als clubs i als mateixos futbolistes. Una decisió polèmica, gens pacificadora, que posa en perill l’economia de la pròpia FCF i de molts clubs modestos en uns temps especialment difícils.
Curiosament, no conec cap Mestre de cognom, que en faci honor. Que els seus actes i el seu comportament siguin coincidents amb el seu llinatge. Serà una maledicció o, simplement, una trista coincidència?
En fi, mestres que estan molt lluny de ser-ho i que han esdevingut un mal exemple pel conjunt de la societat, en el que hauria de ser un model de conducta i una manera de fer, on poder emmirallar-se.
Sembla que el cognom Mestre està tristament d’actualitat en els darrers dies. Joaquim Mestre, edil dels Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, s’ha significat, tossudament, per aixecar un monument als gais i lesbianes represaliats. El desencaix no és tant, el fet de la seva necessitat, que ningú ha qüestionat, com sí l’emplaçament triat: ni més ni menys que just al davant de la Sagrada Família. I perquè no? es preguntaran alguns. Doncs perquè l’aixecament de qualsevol homenatge requereix un cert consens i no ha de viure, única i exclusivament, de la provocació. Un edil, i li va amb el càrrec, ha de ser pacificador i fer, del respecte, un dels eixos principals del seu comportament i/o intervenció pública. El mateix respecte i tolerància que es demana, i que ningú hauria de discutir, en vers el col•lectiu homosexual, s’ha de tenir cap a qualsevol altre expressió social.
L’altre Mestre que no fa honor al seu cognom, és en Jordi Mestre, representant del Barça de Rosell davant la Federació Catalana de Futbol, i que, irresponsablement, ha decidit congelar l’aportació econòmica que l’anterior Junta de Govern (Laporta) havia pactat en compensació per la captació, entre altres clubs, de joves talents de tot el futbol català. Compensació que permetia a la Federació fer-se càrrec de la mutualitat dels joves i eximia, d’aquesta manera, el seu pagament als clubs i als mateixos futbolistes. Una decisió polèmica, gens pacificadora, que posa en perill l’economia de la pròpia FCF i de molts clubs modestos en uns temps especialment difícils.
Curiosament, no conec cap Mestre de cognom, que en faci honor. Que els seus actes i el seu comportament siguin coincidents amb el seu llinatge. Serà una maledicció o, simplement, una trista coincidència?
En fi, mestres que estan molt lluny de ser-ho i que han esdevingut un mal exemple pel conjunt de la societat, en el que hauria de ser un model de conducta i una manera de fer, on poder emmirallar-se.
dissabte, 1 de gener del 2011
Insensibilitat lingüística
M’ha fet molta gràcia, per dir-ho d’alguna manera, el darrer estirabot del desconcertant Johan Cruyff. L’oracle ha criticat obertament a Messi per no parlar l’anglès i que això és un gran dèficit i que diu molt poc d’ell. Sí senyor Cruyff, Messi hauria de parlar l’anglès i jo també, però vostè, en la seva gran saviesa, convindria s’hi possés amb el català, que ja va sent hora. No l’encerta qui més parla i alguns, amb tot el respecte, la vessen per la llengua. Clar que pel senyor Cruyff, l’anglès és una llengua de primer ordre i el català només el parlen quatre desgraciats, això sí, que li han adobat la vida. M’agradava molt més quan es limitava a parlar al camp, curiosament, en el mateix idioma que Messi domina a la perfecció.
M’ha fet molta gràcia, per dir-ho d’alguna manera, el darrer estirabot del desconcertant Johan Cruyff. L’oracle ha criticat obertament a Messi per no parlar l’anglès i que això és un gran dèficit i que diu molt poc d’ell. Sí senyor Cruyff, Messi hauria de parlar l’anglès i jo també, però vostè, en la seva gran saviesa, convindria s’hi possés amb el català, que ja va sent hora. No l’encerta qui més parla i alguns, amb tot el respecte, la vessen per la llengua. Clar que pel senyor Cruyff, l’anglès és una llengua de primer ordre i el català només el parlen quatre desgraciats, això sí, que li han adobat la vida. M’agradava molt més quan es limitava a parlar al camp, curiosament, en el mateix idioma que Messi domina a la perfecció.
Amb tots els petits vicis
Amb tots els petits vicis
adult et consideren
i com qui deixa ploure
vas traspassant els límits
de més de tres edats.
Com és l'absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t'ho consulten.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
Podries ser ja pare,
si molt t'obliguen penses,
et mires a l'espill
i sempre et veus més lleig.
Que no ha passat la vida
d'adolescent et sembla;
amb tots els petits vicis
la sents molt més present.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
A mort ací és la vida
d'una manera lenta,
i lluites junt amb altres
i et negues a mil coses
i sempre et sembla poc.
Com és l'absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t'ho consulten.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
Raimon
Amb tots els petits vicis
adult et consideren
i com qui deixa ploure
vas traspassant els límits
de més de tres edats.
Com és l'absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t'ho consulten.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
Podries ser ja pare,
si molt t'obliguen penses,
et mires a l'espill
i sempre et veus més lleig.
Que no ha passat la vida
d'adolescent et sembla;
amb tots els petits vicis
la sents molt més present.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
A mort ací és la vida
d'una manera lenta,
i lluites junt amb altres
i et negues a mil coses
i sempre et sembla poc.
Com és l'absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t'ho consulten.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
Raimon
divendres, 31 de desembre del 2010
Presumpció d’innocència
Innocents mentre no es demostri el contrari
El passat 28 de desembre, i com marca la tradició, es varen donar una considerable successió d’innocentades mediàtiques, algunes més afortunades que altres, però totes, buscant la sorpresa i el divertiment. De totes elles en voldria destacar tres.
La primera, com no, la que em toca més de prop, la que vaig penjar en aquest mateix blog amb l’improbable títol: Seré candidat. Pocs de vosaltres vareu picar. O bé, sou molt espavilats, o bé, la broma era massa inversemblant i es veia d’una hora lluny. Un dels principis bàsics de la innocentada i, el secret del seu èxit, és la credibilitat que tingui en el fons i en l’argumentació; i està molt clar, atenent el resultat, que la meva no ho era gens, malgrat el desesperat darrer intent de penjar un suposat decàleg per fer-la més versemblant. Ni així.
En canvi, una que si va tenir molt de ressò i acceptació, va ser la del Canal+, en anunciar que Zidane tornaria a jugar a futbol fins a final de temporada amb el Madrid. Està tan necessitat l’equip blanc d’un catalitzador, d’ algú que guiï els seus desorientats destins, que la noticia va ser rebuda pel madridisme com una benedicció del cel. S’ho van creure. Una gran majoria s’ho va creure i això, o la broma estava molt ben trenada, o, el grau de desesperació de la parròquia blanca és de l’alçada d’un campanar.
Per acabar amb aquest personal triplet, no vull deixar passar una extraordinària broma, encara que privada, molt ben feta. Vaig rebre via mail un comunicat de l’administració del CE Europa que deia (i la reprodueix-ho textualment perquè no té rebuig):
Benvolgut Sr. Gràcia,
L’informem que en la reunió de la Junta Directiva de 20.12.2010, entre d’altres qüestions, es va acordar requerir-lo, formalment i per escrit, el que es fa mitjançant el present comunicat, per que publiqui en el blog del qual es vostè Administrador (segons la pròpia informació facilitada per vostè),”sonofbelvedere”, un article o nota, expressa i cenyida a que manifesti les seves disculpes pels trastorns o molèsties que els seus articles o comentaris hagin pogut ocasionar als socis, o al propi club, del C.E. Europa, advertint-li que, en cas de no realitzar lo anterior, el Club procedirà a estudiar el iniciar accions socials disciplinàries contra el mateix.
Li preguem que ens informi expressament, via e-mail, del text d’aquell comunicat i la data en la qual el mateix es publicat en aquell referit blog, així com del temps durant el qual es mantindrà en el mateix aquell comunicat, el qual, en cap cas pot ser inferior al temps habitual durant el qual resten publicats en el referit blog els articles."
Realment quan les innocentades estan ben fetes, són de bon gust i amb imaginació, s’ha de reconèixer i, si a més, fan riure, encara millor.
Moltes gràcies a tots aquells que mantenen vives les tradicions i dediquen part de les seves energies a fer la vida una mica més amena i divertida.
Innocents mentre no es demostri el contrari
El passat 28 de desembre, i com marca la tradició, es varen donar una considerable successió d’innocentades mediàtiques, algunes més afortunades que altres, però totes, buscant la sorpresa i el divertiment. De totes elles en voldria destacar tres.
La primera, com no, la que em toca més de prop, la que vaig penjar en aquest mateix blog amb l’improbable títol: Seré candidat. Pocs de vosaltres vareu picar. O bé, sou molt espavilats, o bé, la broma era massa inversemblant i es veia d’una hora lluny. Un dels principis bàsics de la innocentada i, el secret del seu èxit, és la credibilitat que tingui en el fons i en l’argumentació; i està molt clar, atenent el resultat, que la meva no ho era gens, malgrat el desesperat darrer intent de penjar un suposat decàleg per fer-la més versemblant. Ni així.
En canvi, una que si va tenir molt de ressò i acceptació, va ser la del Canal+, en anunciar que Zidane tornaria a jugar a futbol fins a final de temporada amb el Madrid. Està tan necessitat l’equip blanc d’un catalitzador, d’ algú que guiï els seus desorientats destins, que la noticia va ser rebuda pel madridisme com una benedicció del cel. S’ho van creure. Una gran majoria s’ho va creure i això, o la broma estava molt ben trenada, o, el grau de desesperació de la parròquia blanca és de l’alçada d’un campanar.
Per acabar amb aquest personal triplet, no vull deixar passar una extraordinària broma, encara que privada, molt ben feta. Vaig rebre via mail un comunicat de l’administració del CE Europa que deia (i la reprodueix-ho textualment perquè no té rebuig):
Benvolgut Sr. Gràcia,
L’informem que en la reunió de la Junta Directiva de 20.12.2010, entre d’altres qüestions, es va acordar requerir-lo, formalment i per escrit, el que es fa mitjançant el present comunicat, per que publiqui en el blog del qual es vostè Administrador (segons la pròpia informació facilitada per vostè),”sonofbelvedere”, un article o nota, expressa i cenyida a que manifesti les seves disculpes pels trastorns o molèsties que els seus articles o comentaris hagin pogut ocasionar als socis, o al propi club, del C.E. Europa, advertint-li que, en cas de no realitzar lo anterior, el Club procedirà a estudiar el iniciar accions socials disciplinàries contra el mateix.
Li preguem que ens informi expressament, via e-mail, del text d’aquell comunicat i la data en la qual el mateix es publicat en aquell referit blog, així com del temps durant el qual es mantindrà en el mateix aquell comunicat, el qual, en cap cas pot ser inferior al temps habitual durant el qual resten publicats en el referit blog els articles."
Realment quan les innocentades estan ben fetes, són de bon gust i amb imaginació, s’ha de reconèixer i, si a més, fan riure, encara millor.
Moltes gràcies a tots aquells que mantenen vives les tradicions i dediquen part de les seves energies a fer la vida una mica més amena i divertida.
dimecres, 29 de desembre del 2010
El decàleg
Aquests són els deu punts essencials que hauran de guiar el futur del CE Europa si surto escollit President.
1.- Declaració institucional: el CE Europa farà una declaració oficial de posicionament, com a Club històric arrelat al país, en la que es manifestarà favorable a la Independència de Catalunya.
2.- No hi haurà cap directiu, empleat, entrenador o delegat, amb més d’un any d’estada a Catalunya, que no parli el català. Serà condició indispensable parlar la llengua del país de naixement o d’acollida per poder exercir un càrrec (remunerat o no) dins del Club. El CE Europa s’ha de significar enèrgicament contra la discriminació i serà bel•ligerant amb els que discriminin la llengua catalana.
3.- La Junta Directiva del CE Europa estarà formada per 12 membres: 6 dones i 6 homes. Tots ells sense cap fill/a o familiar vinculat al Club. Els membres seran escollits per la seva vàlua i ratificats per l’Assemblea.
4.- Es nomenarà un Director General i un Director Esportiu (remunerats) sota les ordres directes del President i la seva Junta Directiva. El Director Esportiu assumirà tots els aspectes purament esportius del Club i el Director General, tots els altres, amb especial atenció a la generació de recursos.
5.- El Primer Equip estarà format, en un període no superior a tres anys, per un 95% de jugadors provinents del seu futbol base i el seu entrenador també haurà estat format en les categories inferiors. El Primer Equip del CE Europa es nodrirà de la seva pedrera, tant pel que fa a jugadors com a entrenadors.
6.- Tots els entrenadors del futbol base seran de categoria contrastada i rebran les compensacions econòmiques d’acord a la seva vàlua. És de vital importància, per a la formació de base, comptar amb les persones més ben preparades i capaces.
7.- Es dotarà als òrgans de comunicació del Club dels mitjans materials i humans que li corresponen d’acord amb la seva transcendental tasca.
8.- La Comissió Esportiva vetllarà pel bon funcionament esportiu del Club, plantejarà propostes, estratègies i corregirà, en el seu cas, les desviacions que es produeixin.
9.- L’Escola potenciarà la qualitat en detriment de la quantitat. L’Escola del CE Europa haurà d’esdevenir un referent per la qualitat de les seves propostes i resultats i no per les llargues llistes d’espera.
10.- Es facilitaran els mitjans i es crearan els conductes necessaris perquè la veu de tots i cadascun dels integrants del CE Europa es pugui fer sentir i arribi al lloc on hagi d’arribar.
Gràcia, 28.12.10
Aquests són els deu punts essencials que hauran de guiar el futur del CE Europa si surto escollit President.
1.- Declaració institucional: el CE Europa farà una declaració oficial de posicionament, com a Club històric arrelat al país, en la que es manifestarà favorable a la Independència de Catalunya.
2.- No hi haurà cap directiu, empleat, entrenador o delegat, amb més d’un any d’estada a Catalunya, que no parli el català. Serà condició indispensable parlar la llengua del país de naixement o d’acollida per poder exercir un càrrec (remunerat o no) dins del Club. El CE Europa s’ha de significar enèrgicament contra la discriminació i serà bel•ligerant amb els que discriminin la llengua catalana.
3.- La Junta Directiva del CE Europa estarà formada per 12 membres: 6 dones i 6 homes. Tots ells sense cap fill/a o familiar vinculat al Club. Els membres seran escollits per la seva vàlua i ratificats per l’Assemblea.
4.- Es nomenarà un Director General i un Director Esportiu (remunerats) sota les ordres directes del President i la seva Junta Directiva. El Director Esportiu assumirà tots els aspectes purament esportius del Club i el Director General, tots els altres, amb especial atenció a la generació de recursos.
5.- El Primer Equip estarà format, en un període no superior a tres anys, per un 95% de jugadors provinents del seu futbol base i el seu entrenador també haurà estat format en les categories inferiors. El Primer Equip del CE Europa es nodrirà de la seva pedrera, tant pel que fa a jugadors com a entrenadors.
6.- Tots els entrenadors del futbol base seran de categoria contrastada i rebran les compensacions econòmiques d’acord a la seva vàlua. És de vital importància, per a la formació de base, comptar amb les persones més ben preparades i capaces.
7.- Es dotarà als òrgans de comunicació del Club dels mitjans materials i humans que li corresponen d’acord amb la seva transcendental tasca.
8.- La Comissió Esportiva vetllarà pel bon funcionament esportiu del Club, plantejarà propostes, estratègies i corregirà, en el seu cas, les desviacions que es produeixin.
9.- L’Escola potenciarà la qualitat en detriment de la quantitat. L’Escola del CE Europa haurà d’esdevenir un referent per la qualitat de les seves propostes i resultats i no per les llargues llistes d’espera.
10.- Es facilitaran els mitjans i es crearan els conductes necessaris perquè la veu de tots i cadascun dels integrants del CE Europa es pugui fer sentir i arribi al lloc on hagi d’arribar.
Gràcia, 28.12.10
dimarts, 28 de desembre del 2010
Seré candidat
El proper 7 de Gener s’obre el procés electoral per escollir nou President al CE Europa. Es constituirà la Junta electoral i, a partir d’aquell moment, es marcaran els temps, es fixaran les dates i seran proclamades les candidatures que s’hi presentin. Tot dins la més absoluta normalitat i els valors democràtics que li són propis. És clar, i ho ve sent des de fa temps, que l’actual President Guillaume de Bode optarà novament al càrrec i es presentarà a la reelecció amb una junta renovada, per estimular la sintonia amb la massa social i reforçar la credibilitat entre el futbol base. Em consta que, serà una candidatura potent, plena d’homes i dones, ja que s’apostarà per la paritat, amb experiència en el futbol de base i una gran voluntat de servei, al marge d’una contrastada capacitat de treball i una solvència en la gestió fora de qualsevol dubte. Aquesta candidatura, no cal dir-ho, té moltes opcions per reeixir i és, en aquests moments, la millor posicionada per guanyar les eleccions amb certa facilitat. D’altres candidatures poc se’n sap. Si bé és cert que s’especula amb una possible alternativa formada principalment per ex-membres d’aquesta mateixa junta i d’anteriors, que voldrien ser una opció de canvi a l’actual direcció. De moment no hi ha noms, però tothom té al cap els possibles candidats i, de com vagin les converses i les negociacions, en tindrem noticies en els propers dies. Del resultat d’aquesta entesa dependrà les opcions que pugui tenir la nova candidatura per aconseguir els seus objectius. El que si estic en condicions d’anunciar és que, davant la insistència de diversos i amplis sectors del Club, el suport que he rebut i les signatures que he recollit, he decidit formar una candidatura que encapçalaré i de la que donaré més detalls i noms en els propers dies. No ha sigut una decisió fàcil i, per contra, sí que ha estat molt meditada. Sé tot el que aquesta aventura representa i la quota de responsabilitat que hi ha al darrera. Ho sé de primera mà i ho conec des de la base i, estic en condicions d’afirmar que no em fa por el repte i estic disposat a invertir els millors anys de la meva vida. No serà una tasca fàcil i no la podré fer sol. Per això comptaré amb el govern dels millors per, entre tots, posar definitivament a aquest Club al lloc on realment es mereix. Serà una batalla dura, no en tinc cap dubte, però prometo noblesa i joc net, abans, durant i desprès de les eleccions. Que guanyi el millor i que aquest sigui l’Europa.
El proper 7 de Gener s’obre el procés electoral per escollir nou President al CE Europa. Es constituirà la Junta electoral i, a partir d’aquell moment, es marcaran els temps, es fixaran les dates i seran proclamades les candidatures que s’hi presentin. Tot dins la més absoluta normalitat i els valors democràtics que li són propis. És clar, i ho ve sent des de fa temps, que l’actual President Guillaume de Bode optarà novament al càrrec i es presentarà a la reelecció amb una junta renovada, per estimular la sintonia amb la massa social i reforçar la credibilitat entre el futbol base. Em consta que, serà una candidatura potent, plena d’homes i dones, ja que s’apostarà per la paritat, amb experiència en el futbol de base i una gran voluntat de servei, al marge d’una contrastada capacitat de treball i una solvència en la gestió fora de qualsevol dubte. Aquesta candidatura, no cal dir-ho, té moltes opcions per reeixir i és, en aquests moments, la millor posicionada per guanyar les eleccions amb certa facilitat. D’altres candidatures poc se’n sap. Si bé és cert que s’especula amb una possible alternativa formada principalment per ex-membres d’aquesta mateixa junta i d’anteriors, que voldrien ser una opció de canvi a l’actual direcció. De moment no hi ha noms, però tothom té al cap els possibles candidats i, de com vagin les converses i les negociacions, en tindrem noticies en els propers dies. Del resultat d’aquesta entesa dependrà les opcions que pugui tenir la nova candidatura per aconseguir els seus objectius. El que si estic en condicions d’anunciar és que, davant la insistència de diversos i amplis sectors del Club, el suport que he rebut i les signatures que he recollit, he decidit formar una candidatura que encapçalaré i de la que donaré més detalls i noms en els propers dies. No ha sigut una decisió fàcil i, per contra, sí que ha estat molt meditada. Sé tot el que aquesta aventura representa i la quota de responsabilitat que hi ha al darrera. Ho sé de primera mà i ho conec des de la base i, estic en condicions d’afirmar que no em fa por el repte i estic disposat a invertir els millors anys de la meva vida. No serà una tasca fàcil i no la podré fer sol. Per això comptaré amb el govern dels millors per, entre tots, posar definitivament a aquest Club al lloc on realment es mereix. Serà una batalla dura, no en tinc cap dubte, però prometo noblesa i joc net, abans, durant i desprès de les eleccions. Que guanyi el millor i que aquest sigui l’Europa.
dilluns, 27 de desembre del 2010
“Si no le echas un par de cojones nunca conseguirás nada.”
N’estàs segur? Com s’ho devien fer, Marie Curie, Eleanor Roosewelt o Joanne Rowling? Lo seu, va ser una cosa de collons? És determinant la testosterona per aconseguir l’èxit i el reconeixement? I sí realment és així, són necessari un parell o n’hi ha prou amb un de sol? L’èxit és directament proporcional al número de collons empleats o hi ha terme mig? Tot plegat em sembla una veritable collonada. Un parlar per no callar i una desorientació de primer ordre que atordeix els sentits i el raonament. No em ve al cap el nom dels homes que han aconseguit grans gestes a força de collons, però si tinc una llista (que no és una tonta) inacabable d’homes que han anat directament al fracàs per posar-hi massa collons o només collons en l’afany. La testosterona, sovint, va relacionada amb el ridícul i és, de llarg, l’aspecte més oposat a la intel•ligència. Aneu posant collons que la patacada serà acollonant.
N’estàs segur? Com s’ho devien fer, Marie Curie, Eleanor Roosewelt o Joanne Rowling? Lo seu, va ser una cosa de collons? És determinant la testosterona per aconseguir l’èxit i el reconeixement? I sí realment és així, són necessari un parell o n’hi ha prou amb un de sol? L’èxit és directament proporcional al número de collons empleats o hi ha terme mig? Tot plegat em sembla una veritable collonada. Un parlar per no callar i una desorientació de primer ordre que atordeix els sentits i el raonament. No em ve al cap el nom dels homes que han aconseguit grans gestes a força de collons, però si tinc una llista (que no és una tonta) inacabable d’homes que han anat directament al fracàs per posar-hi massa collons o només collons en l’afany. La testosterona, sovint, va relacionada amb el ridícul i és, de llarg, l’aspecte més oposat a la intel•ligència. Aneu posant collons que la patacada serà acollonant.
diumenge, 26 de desembre del 2010
Tres anys
(1095 dies)
Com aquell que no vol la cosa, ja han passat tres anys. Tres anys obrint cada dia aquesta finestra amb una constància que, fins i tot a mi, m’ha sorprès. Queda lluny aquell 26 de Desembre de 2007 i, en un malbaratament d’originalitat, he decidit commemorar-ho amb una festa, el dia 3 a les 3, al cor de Tribeca, amb el bo i millor de cada casa. Hi estan convidats els tres mosqueters, amb el secret desig que duguin la Lana Turner. Els tres llancers bengalís i el rei Positó amb el seu trident. Els tres porquets per quan s’acabin les existències i les tres bessones carregades de trinaranjus i xiclets trident. Perquè ens portin molts regals, els tres reis d’Orient hi són convidats i per entretenir-los, les tres germanes de Txejov els hi faran els honors. Vindrà també el tricicle que m’han promès un triple salt mortal i Sant Pere, penedit, que va negar tres cops a Jesús i encara busca el gall per matar-lo. Les tres filles d’Helena del bracet del tres cavallers i TV3 que ho gravarà tot en tres dimensions. No faltarà la Trinca, que faran fusió amb el trio la la la, per amenitzar la vetllada. I sí alguna cosa falla, hi tenim preparat el “sombrero de tres picos” i un trio de corda originaris de Trinidad Tobago. Vindrà Piqué, el tres de Barça, i els tres candidats a la pilota d’or, als que no deixo d’admirar des del meu lloc a la tercera graderia. I com no, el Xavier Torras i el seu Hat-Trick. En un tres i no res estarà tot activat, esperant amb neguit, la Santíssima Trinitat que ha jurat per Déu que, enllestida la feina, es passarà un moment per anunciar-me no sé ben bé què. Des de Presidència m’han confirmat, que el tripartit no hi faltarà, ara que se’l s’hi han acabat les cabòries i també l’estrès. No vindran, perquè m’he oblidat de convidar-los, els tres de Castilla i així ens estalviarem les seves cançons que avorreixen i cansen. He deixat fora, amb tota la intenció, el Tercer Reich i el Tercio de la Legión, que no tenen lloc en aquesta festa. En canvi sí que he convidat i he preparat un lloc especial, triclinium inclòs, per a la tercera edat i per als representants del tercer món, on podran passar l’estona jugant al trivial o al tres en ratlla i degustant els excel•lents trifàsics que els hi serviran, amorosament, les tres Maries. Per a quan la nit estigui avançada i comencin a defallir les forces, he fet venir a l’esperit de Tolkien perquè ens llegeixi alguns passatges de la trilogia dels anells, amb permís, això si, de la Lisbeth Salander i el seu celebrat Millennium. L’Orson Welles, ha declinat la invitació al•legant problemes de salut i, en conseqüència, no podrem comptar amb la presència del Tercer Home i la seva generosa genialitat. Ens haurem de conformar amb la confirmació, a darrera hora, de Matthew Tree que ens ha promès un interessant menage a trois amb el Pàmies i el Monzó. Ah! i perquè no se’ns coli ningú, he fet posar a la porta al Can Cèrber, aquell gos mitològic amb tres caps, que vetllarà pel bon funcionament de la festa. I desprès, quan comenci a despuntar l’alba, que cadascú faci el seu camí, uns cap el triangle de les Bermudes i altres, jo entre ells, a jeure a l’ombra del pi de les tres branques. L’endemà? L’endemà serà un altre dia, el primer de la resta de les nostres vides.
(1095 dies)
Com aquell que no vol la cosa, ja han passat tres anys. Tres anys obrint cada dia aquesta finestra amb una constància que, fins i tot a mi, m’ha sorprès. Queda lluny aquell 26 de Desembre de 2007 i, en un malbaratament d’originalitat, he decidit commemorar-ho amb una festa, el dia 3 a les 3, al cor de Tribeca, amb el bo i millor de cada casa. Hi estan convidats els tres mosqueters, amb el secret desig que duguin la Lana Turner. Els tres llancers bengalís i el rei Positó amb el seu trident. Els tres porquets per quan s’acabin les existències i les tres bessones carregades de trinaranjus i xiclets trident. Perquè ens portin molts regals, els tres reis d’Orient hi són convidats i per entretenir-los, les tres germanes de Txejov els hi faran els honors. Vindrà també el tricicle que m’han promès un triple salt mortal i Sant Pere, penedit, que va negar tres cops a Jesús i encara busca el gall per matar-lo. Les tres filles d’Helena del bracet del tres cavallers i TV3 que ho gravarà tot en tres dimensions. No faltarà la Trinca, que faran fusió amb el trio la la la, per amenitzar la vetllada. I sí alguna cosa falla, hi tenim preparat el “sombrero de tres picos” i un trio de corda originaris de Trinidad Tobago. Vindrà Piqué, el tres de Barça, i els tres candidats a la pilota d’or, als que no deixo d’admirar des del meu lloc a la tercera graderia. I com no, el Xavier Torras i el seu Hat-Trick. En un tres i no res estarà tot activat, esperant amb neguit, la Santíssima Trinitat que ha jurat per Déu que, enllestida la feina, es passarà un moment per anunciar-me no sé ben bé què. Des de Presidència m’han confirmat, que el tripartit no hi faltarà, ara que se’l s’hi han acabat les cabòries i també l’estrès. No vindran, perquè m’he oblidat de convidar-los, els tres de Castilla i així ens estalviarem les seves cançons que avorreixen i cansen. He deixat fora, amb tota la intenció, el Tercer Reich i el Tercio de la Legión, que no tenen lloc en aquesta festa. En canvi sí que he convidat i he preparat un lloc especial, triclinium inclòs, per a la tercera edat i per als representants del tercer món, on podran passar l’estona jugant al trivial o al tres en ratlla i degustant els excel•lents trifàsics que els hi serviran, amorosament, les tres Maries. Per a quan la nit estigui avançada i comencin a defallir les forces, he fet venir a l’esperit de Tolkien perquè ens llegeixi alguns passatges de la trilogia dels anells, amb permís, això si, de la Lisbeth Salander i el seu celebrat Millennium. L’Orson Welles, ha declinat la invitació al•legant problemes de salut i, en conseqüència, no podrem comptar amb la presència del Tercer Home i la seva generosa genialitat. Ens haurem de conformar amb la confirmació, a darrera hora, de Matthew Tree que ens ha promès un interessant menage a trois amb el Pàmies i el Monzó. Ah! i perquè no se’ns coli ningú, he fet posar a la porta al Can Cèrber, aquell gos mitològic amb tres caps, que vetllarà pel bon funcionament de la festa. I desprès, quan comenci a despuntar l’alba, que cadascú faci el seu camí, uns cap el triangle de les Bermudes i altres, jo entre ells, a jeure a l’ombra del pi de les tres branques. L’endemà? L’endemà serà un altre dia, el primer de la resta de les nostres vides.
dissabte, 25 de desembre del 2010
Quina culpa tenen els galets?
Com quasi sempre, la corda es trenca pel punt més fràgil. No hi ha pietat per aquells que de la modèstia i de la simplicitat en fan bandera. Per aquells que viuen i moren amb l’únic objectiu de donar plaer al pròxim amb una generositat exquisida. Els galets, paradigma d’aquest perfil, han estat tradicionalment un referent a les taules de Nadal i no s’entenia la festa sense la seva obligada presència. Aquest any han aparegut galets de plàstic pels carrers i les places de Barcelona, al mateix temps que, els autèntics, els que flotaven a la sopa, han anat desapareixent progressivament de les nostres taules. Els galets, els humils galets, han acabat pagant els plats trencats de la modernitat. El pijisme, parapetat en el cosmopolitisme, renega d'una tradició excessivament popular i se la mira per damunt de l’espatlla amb aires de suficiència, mentre degusta pernil d’aglà en els seus caus de la Cerdanya. Els galets són, per a aquesta classe superior, una rèmora del passat i un molest record que amaguen sota tones d’insensibilitat i pedanteria. Per altra banda, el progressisme, abomina de les tradicions i dels galets que les sustenten, amb un rebuig frontal i bel•ligerant. Es relaciona als galets amb la família i amb aquells valors occidentals que històricament han combatut. Els galets són l’ infern dels burgesos i l’origen de tots els mals. Per últim, estan els intel•lectuals, aquesta espècie entre sobrenatural i divina que no accepta res que no estigui al seu nivell. Els galets són massa vulgars i simples per als seus paladars selectes i el seu concepte de grandesa molt allunyat del comú dels mortals. En definitiva, entre els uns i els altres, els pobres galets han acabat per ser foragitats de les nostres taules i han deixat de ser un referent sentimental que aglutinava les més diverses sensibilitats i ens feia, a tots, una mica més propers.
Com quasi sempre, la corda es trenca pel punt més fràgil. No hi ha pietat per aquells que de la modèstia i de la simplicitat en fan bandera. Per aquells que viuen i moren amb l’únic objectiu de donar plaer al pròxim amb una generositat exquisida. Els galets, paradigma d’aquest perfil, han estat tradicionalment un referent a les taules de Nadal i no s’entenia la festa sense la seva obligada presència. Aquest any han aparegut galets de plàstic pels carrers i les places de Barcelona, al mateix temps que, els autèntics, els que flotaven a la sopa, han anat desapareixent progressivament de les nostres taules. Els galets, els humils galets, han acabat pagant els plats trencats de la modernitat. El pijisme, parapetat en el cosmopolitisme, renega d'una tradició excessivament popular i se la mira per damunt de l’espatlla amb aires de suficiència, mentre degusta pernil d’aglà en els seus caus de la Cerdanya. Els galets són, per a aquesta classe superior, una rèmora del passat i un molest record que amaguen sota tones d’insensibilitat i pedanteria. Per altra banda, el progressisme, abomina de les tradicions i dels galets que les sustenten, amb un rebuig frontal i bel•ligerant. Es relaciona als galets amb la família i amb aquells valors occidentals que històricament han combatut. Els galets són l’ infern dels burgesos i l’origen de tots els mals. Per últim, estan els intel•lectuals, aquesta espècie entre sobrenatural i divina que no accepta res que no estigui al seu nivell. Els galets són massa vulgars i simples per als seus paladars selectes i el seu concepte de grandesa molt allunyat del comú dels mortals. En definitiva, entre els uns i els altres, els pobres galets han acabat per ser foragitats de les nostres taules i han deixat de ser un referent sentimental que aglutinava les més diverses sensibilitats i ens feia, a tots, una mica més propers.
divendres, 24 de desembre del 2010
Nadales eurofreak
Allà dins el Nou Sardenya
s’amaga un Jesuset;
nuet, nuet,
que s’encarrega de la roba
i està mig mort de fred;
nuet, nuet,
i està mig mort de fred.
El bon Sisco li deia:
- Jesús que estàs emprenyadet;
pobret, pobret;
El Hermano li responia:
- Per excés de vinagret;
pobret, pobret,
per excés de vinagret!
El Mariano cull pilotes
i les fica en un saquet,
foradadet, foradadet,
que no en perd mai ninguna
encara que vagin al putxet;
amb el puret, amb el puret,
encara que vagin al putxet.
El Serafin va fumant
perquè no l’agafin treballant,
patim, patam,
que té un os a l’esquena
i li dóna molta fam;
berenant, berenant,
encara que s’engreixi un pam.
I en el cau de l’oficina
es remenen les cireres,
de veres, de veres,
fent veure que tot funciona,
fent passar pomes per peres.
Allà dins el Nou Sardenya
s’amaga un Jesuset;
nuet, nuet,
que s’encarrega de la roba
i està mig mort de fred;
nuet, nuet,
i està mig mort de fred.
El bon Sisco li deia:
- Jesús que estàs emprenyadet;
pobret, pobret;
El Hermano li responia:
- Per excés de vinagret;
pobret, pobret,
per excés de vinagret!
El Mariano cull pilotes
i les fica en un saquet,
foradadet, foradadet,
que no en perd mai ninguna
encara que vagin al putxet;
amb el puret, amb el puret,
encara que vagin al putxet.
El Serafin va fumant
perquè no l’agafin treballant,
patim, patam,
que té un os a l’esquena
i li dóna molta fam;
berenant, berenant,
encara que s’engreixi un pam.
I en el cau de l’oficina
es remenen les cireres,
de veres, de veres,
fent veure que tot funciona,
fent passar pomes per peres.
dijous, 23 de desembre del 2010
24 imatges per segon
A hores d’ara quasi tothom sap com funciona allò del cinema: una successió d’imatges fixes que, a una determinada velocitat, donen la sensació de moviment. Doncs bé, això mateix és el que li passa al nostre cervell, millor dit, així és com es graven les imatges al nostre cervell. Rebem la informació en estat de consciència i així queda registrada en el cervell, però, i tota aquella informació que rebem en estat d’inconsciència o en aquell espai imperceptible entre imatges i que no som capaços d’identificar? Doncs també. També queda enregistrada en una consciència paral•lela que ens permet desdoblar-nos. Aquesta “inconsciència” que aparentment no controlem, és la que pot viatjar al futur, prevenir i identificar els problemes, per desprès tornar al present i resoldre’ls. Com en el cinema, els missatges subliminals tenen una importància determinant i cal fer-ne una lectura correcta i aprofitar el seu potencial informatiu. La intuïció, el pensament avançat, la imaginació i la recreació del futur tenen el seu origen en aquest espai d’inconsciència tan valuós i tan poc utilitzat. Si som capaços d’harmonitzar aquests dos mons paral•lels i que treballin en sintonia, si som capaços de desdoblar la ment, com ho fa el temps, estarem molt a prop de l’equilibri i veurem el “cinema” com mai abans l’havíem vist.
A hores d’ara quasi tothom sap com funciona allò del cinema: una successió d’imatges fixes que, a una determinada velocitat, donen la sensació de moviment. Doncs bé, això mateix és el que li passa al nostre cervell, millor dit, així és com es graven les imatges al nostre cervell. Rebem la informació en estat de consciència i així queda registrada en el cervell, però, i tota aquella informació que rebem en estat d’inconsciència o en aquell espai imperceptible entre imatges i que no som capaços d’identificar? Doncs també. També queda enregistrada en una consciència paral•lela que ens permet desdoblar-nos. Aquesta “inconsciència” que aparentment no controlem, és la que pot viatjar al futur, prevenir i identificar els problemes, per desprès tornar al present i resoldre’ls. Com en el cinema, els missatges subliminals tenen una importància determinant i cal fer-ne una lectura correcta i aprofitar el seu potencial informatiu. La intuïció, el pensament avançat, la imaginació i la recreació del futur tenen el seu origen en aquest espai d’inconsciència tan valuós i tan poc utilitzat. Si som capaços d’harmonitzar aquests dos mons paral•lels i que treballin en sintonia, si som capaços de desdoblar la ment, com ho fa el temps, estarem molt a prop de l’equilibri i veurem el “cinema” com mai abans l’havíem vist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)