Noray nada que hacer
dijous, 12 de novembre del 2009
Germà de sang
Pobre Millet, pobre Xavier Millet i tots els familiars de Fèlix Millet que tenen la coincident desgràcia de dur el seu cognom. Què paguin justos per pecadors acostuma a ser un fet bastant habitual. Què el cognom de tota una família quedi tacat pels actes indignes d’un dels seus membres és injust i lamentable. No és fàcil reconstruir el que s’ha desbaratat. No és gens fàcil rehabilitar un cognom que ha estat tacat per la ignomínia. Per sort no tots els germans són iguals. No tots estan fets de la mateixa pasta. Les accions delictives i mancades d’ètica d’una persona haurien de quedar circumscrites a l’àmbit de la pròpia persona i no afectar als seus germans, ni a la seva família ni al seu entorn més proper. El germà podrit ha de respondre individualment pels seus actes i no arrossegar en la seva caiguda el seu respectable cognom i a la gent que no és com ell. Germà què actua com un vulgar quintacolumnista desballestant els pilars de la família des de dins, sense escrúpols ni miraments. Germà de sang, germà de vergonya del què és absolutament necessari renegar sense el més petit càrrec de consciència. Amb germans com aquest no cal tenir enemics. Recordeu quan us referiu a Millet fer servir sempre el seu nom de pila: Fèlix, perquè no tots els Millet és diuen com ell ni són de la seva corda.
Pobre Millet, pobre Xavier Millet i tots els familiars de Fèlix Millet que tenen la coincident desgràcia de dur el seu cognom. Què paguin justos per pecadors acostuma a ser un fet bastant habitual. Què el cognom de tota una família quedi tacat pels actes indignes d’un dels seus membres és injust i lamentable. No és fàcil reconstruir el que s’ha desbaratat. No és gens fàcil rehabilitar un cognom que ha estat tacat per la ignomínia. Per sort no tots els germans són iguals. No tots estan fets de la mateixa pasta. Les accions delictives i mancades d’ètica d’una persona haurien de quedar circumscrites a l’àmbit de la pròpia persona i no afectar als seus germans, ni a la seva família ni al seu entorn més proper. El germà podrit ha de respondre individualment pels seus actes i no arrossegar en la seva caiguda el seu respectable cognom i a la gent que no és com ell. Germà què actua com un vulgar quintacolumnista desballestant els pilars de la família des de dins, sense escrúpols ni miraments. Germà de sang, germà de vergonya del què és absolutament necessari renegar sense el més petit càrrec de consciència. Amb germans com aquest no cal tenir enemics. Recordeu quan us referiu a Millet fer servir sempre el seu nom de pila: Fèlix, perquè no tots els Millet és diuen com ell ni són de la seva corda.
dimecres, 11 de novembre del 2009
La generositat d’un gran
(o sempre amb una copa de menys)
Diuen, i estic completament d’acord, que no s’ha de riure de les desgracies alienes, què no se n’ha de fer sang, perquè qualsevol dia et pot tocar a tu i per tant cal ser prudent i mesurat en les teves valoracions. Però sí alguna cosa té aquest Madrit, i ho dic des del més gran dels respectes, és la innegable voluntat de donar a conèixer al món el futbol modest espanyol. Any darrera any aquest Madrit multimilionari es reserva la seva quota solidaria i generosa en ajudar a que poblacions, desconegudes per la gran majoria de mortals, com El Ejido o Alcorcón entrin a la història del futbol per la porta gran. El Madrit, aquest Madrit que gasta el que no té, no dubta en reinvertir part del seu prestigiós patrimoni en la promoció d’equips que, sí no fos per la seva col•laboració desinteressada, mai podrien abastar la popularitat que els hi ha estat regalada. Un equip gran ho és en tant què grans són les seves accions i el Madrit ha esdevingut en els darrers anys un referent únic per a tots aquells equips modestos que anhelen fer-se un lloc, encara que sigui petit, en els llibres d’història. Aquesta tasca divulgadora és lloable i digna de ser elogiada. No tots els equips grans són capaços de fer tant amb tan poc esforç pel pròxim sense demanar res a canvi. Se li ha de reconèixer, i és de ben nascuts fer-ho, els mèrits que li pertoquen en el rellançament a nivell mundial de la segona B espanyola. El Madrit és Espanya i farà tot el que estigui en les seves mans (o peus) perquè tots els pobles i poblets de la pell de brau tinguin el seu moment de glòria. Això és fer país i tot el demès són romanços.
(o sempre amb una copa de menys)
Diuen, i estic completament d’acord, que no s’ha de riure de les desgracies alienes, què no se n’ha de fer sang, perquè qualsevol dia et pot tocar a tu i per tant cal ser prudent i mesurat en les teves valoracions. Però sí alguna cosa té aquest Madrit, i ho dic des del més gran dels respectes, és la innegable voluntat de donar a conèixer al món el futbol modest espanyol. Any darrera any aquest Madrit multimilionari es reserva la seva quota solidaria i generosa en ajudar a que poblacions, desconegudes per la gran majoria de mortals, com El Ejido o Alcorcón entrin a la història del futbol per la porta gran. El Madrit, aquest Madrit que gasta el que no té, no dubta en reinvertir part del seu prestigiós patrimoni en la promoció d’equips que, sí no fos per la seva col•laboració desinteressada, mai podrien abastar la popularitat que els hi ha estat regalada. Un equip gran ho és en tant què grans són les seves accions i el Madrit ha esdevingut en els darrers anys un referent únic per a tots aquells equips modestos que anhelen fer-se un lloc, encara que sigui petit, en els llibres d’història. Aquesta tasca divulgadora és lloable i digna de ser elogiada. No tots els equips grans són capaços de fer tant amb tan poc esforç pel pròxim sense demanar res a canvi. Se li ha de reconèixer, i és de ben nascuts fer-ho, els mèrits que li pertoquen en el rellançament a nivell mundial de la segona B espanyola. El Madrit és Espanya i farà tot el que estigui en les seves mans (o peus) perquè tots els pobles i poblets de la pell de brau tinguin el seu moment de glòria. Això és fer país i tot el demès són romanços.
dimarts, 10 de novembre del 2009
E = mc2
D’ on surt l’energia? Com es mesura? Quines conseqüències té la seva absència? I el seu excés? Preguntes i més preguntes que em martellegen insistentment fins el punt d’obsessionar-me. Segurament és el mateix que us passa a vosaltres i ho porteu en un digníssim silenci per no fer-vos les víctimes. Apel•lant a aquesta complicitat sé que m’entendreu i disculpareu les meves disquisicions. Som l’objectiu d’un saber universal entossudit en obtenir respostes intel•ligents, sense tenir en compte que marren la seva tria. Només som caos i desequilibri. Un mar immens de dubtes incapaç d’escollir entre el tu i el jo. Un desgavell desordenat que no distingeix entre la forma i el fons. I encara pretenen que sàpiga que cony és l’energia! Quin és el seu origen i la seva raó de ser. Quan més creixo, quan més m’amplio, és a dir, quan més massa acumulo, menys energia tinc i sí, a més, li vull donar velocitat la cosa pren un perillós voral. Quan corro em canso i si corro molt em canso el doble. Sí la massa per la velocitat al quadrat representa que ha de donar com a resultat la meva energia, ja us avanço que la cosa no pinta bé. O la formula de l’Einstein està equivocada o la meva vida necessita urgentment una altra fórmula.
D’ on surt l’energia? Com es mesura? Quines conseqüències té la seva absència? I el seu excés? Preguntes i més preguntes que em martellegen insistentment fins el punt d’obsessionar-me. Segurament és el mateix que us passa a vosaltres i ho porteu en un digníssim silenci per no fer-vos les víctimes. Apel•lant a aquesta complicitat sé que m’entendreu i disculpareu les meves disquisicions. Som l’objectiu d’un saber universal entossudit en obtenir respostes intel•ligents, sense tenir en compte que marren la seva tria. Només som caos i desequilibri. Un mar immens de dubtes incapaç d’escollir entre el tu i el jo. Un desgavell desordenat que no distingeix entre la forma i el fons. I encara pretenen que sàpiga que cony és l’energia! Quin és el seu origen i la seva raó de ser. Quan més creixo, quan més m’amplio, és a dir, quan més massa acumulo, menys energia tinc i sí, a més, li vull donar velocitat la cosa pren un perillós voral. Quan corro em canso i si corro molt em canso el doble. Sí la massa per la velocitat al quadrat representa que ha de donar com a resultat la meva energia, ja us avanço que la cosa no pinta bé. O la formula de l’Einstein està equivocada o la meva vida necessita urgentment una altra fórmula.
dilluns, 9 de novembre del 2009
"Tots els entrenadors catalans som una merda"
Són paraules de Jaume Creixell que fan referència al nomenament i consegüent acceptació per part de Johan Cruyff del càrrec de seleccionador nacional de futbol. La Federació Catalana li ha proposat ser-ho per als propers quatre anys i el genial holandès ha dit que sí. Pel que fa a la seva afirmació, senyor Creixell, li he de dir que sí, què té raó, què tots els entrenadors catalans com vostè són una merda. I ho són perquè se’n defineixen i els seus actes ho confirmen. Pretendre ser un país normal amb gent com vostè és una quimera. Qüestionar la validesa d’aquesta decisió i posar en dubte la capacitat del senyor Cruyff és d’una curtedat malsana i patològica. Valorar els seus orígens i la seva provinença per damunt de la seva preparació i la seva sobradament demostrada trajectòria és d’una baixesa moral vergonyant. La gelosia, el ressentiment i la incompetència són males conselleres i una caixa de ressonància que amplifica els propis límits i accentuen els defectes dels mediocres. El senyor Cruyff, senyor Creixell, és un referent mundial del futbol, ho va ser com a jugador i ho va ser també com a entrenador. És un personatge amb un immens poder de convocatòria i dotat d’un enorme atractiu mediàtic. És, en aquests moments, la millor aposta que podia fer la FCF per rellançar internacionalment el nom de Catalunya i posar-la en el centre del mapa mundial futbolístic. Ha estat una decisió intel•ligent i d’un ressò periodístic extraordinari. El món del futbol, de Funchal a Tòquio, parla de Catalunya gràcies a la figura del senyor Cruyff mentre que vostè, senyor Creixell, només té un petit tall, lamentable per cert, a l’ APM. Sí vol ser crític amb la seva gestió, cosa a la què té tot el dret del món, sigui rigorós, sigui seriós, sigui ètic i equànime (és a dir, no sigui Creixell) i esperis a valorar la seva feina quan l’estigui fent, com la faci i els seus resultats i no abans de començar. I sí el què li retreu finalment al senyor Cruyff és el seu poc compromís amb el català, tingui paciència, justament ahir es publicava la noticia de l’aparició al mercat del diccionari Neerlandès-Català i això ja és un primer pas. El senyor Cruyff té certes dificultats amb els idiomes però parla la llengua del futbol i aquesta és la llengua pel que se l’ha triat i és la llengua que es parla en els fòrums internacionals on es prenen les grans decisions. I és en aquests fòrums on el senyor Cruyff hi té la porta oberta. Certament no me l’imagino a vostè o a persones com vostè a Nyon on, davant el primer revés i amb la subtilesa que el caracteritza, deixés anar allò de:"me la tallo i em faig monja". Això està bé pel camp del Masnou, al costat de la riera, però no a la seu de la UEFA a la polida Suïssa.
Són paraules de Jaume Creixell que fan referència al nomenament i consegüent acceptació per part de Johan Cruyff del càrrec de seleccionador nacional de futbol. La Federació Catalana li ha proposat ser-ho per als propers quatre anys i el genial holandès ha dit que sí. Pel que fa a la seva afirmació, senyor Creixell, li he de dir que sí, què té raó, què tots els entrenadors catalans com vostè són una merda. I ho són perquè se’n defineixen i els seus actes ho confirmen. Pretendre ser un país normal amb gent com vostè és una quimera. Qüestionar la validesa d’aquesta decisió i posar en dubte la capacitat del senyor Cruyff és d’una curtedat malsana i patològica. Valorar els seus orígens i la seva provinença per damunt de la seva preparació i la seva sobradament demostrada trajectòria és d’una baixesa moral vergonyant. La gelosia, el ressentiment i la incompetència són males conselleres i una caixa de ressonància que amplifica els propis límits i accentuen els defectes dels mediocres. El senyor Cruyff, senyor Creixell, és un referent mundial del futbol, ho va ser com a jugador i ho va ser també com a entrenador. És un personatge amb un immens poder de convocatòria i dotat d’un enorme atractiu mediàtic. És, en aquests moments, la millor aposta que podia fer la FCF per rellançar internacionalment el nom de Catalunya i posar-la en el centre del mapa mundial futbolístic. Ha estat una decisió intel•ligent i d’un ressò periodístic extraordinari. El món del futbol, de Funchal a Tòquio, parla de Catalunya gràcies a la figura del senyor Cruyff mentre que vostè, senyor Creixell, només té un petit tall, lamentable per cert, a l’ APM. Sí vol ser crític amb la seva gestió, cosa a la què té tot el dret del món, sigui rigorós, sigui seriós, sigui ètic i equànime (és a dir, no sigui Creixell) i esperis a valorar la seva feina quan l’estigui fent, com la faci i els seus resultats i no abans de començar. I sí el què li retreu finalment al senyor Cruyff és el seu poc compromís amb el català, tingui paciència, justament ahir es publicava la noticia de l’aparició al mercat del diccionari Neerlandès-Català i això ja és un primer pas. El senyor Cruyff té certes dificultats amb els idiomes però parla la llengua del futbol i aquesta és la llengua pel que se l’ha triat i és la llengua que es parla en els fòrums internacionals on es prenen les grans decisions. I és en aquests fòrums on el senyor Cruyff hi té la porta oberta. Certament no me l’imagino a vostè o a persones com vostè a Nyon on, davant el primer revés i amb la subtilesa que el caracteritza, deixés anar allò de:"me la tallo i em faig monja". Això està bé pel camp del Masnou, al costat de la riera, però no a la seu de la UEFA a la polida Suïssa.
Qüestió de tàctica
Un guerrer de la llum mai no fa trampes; però sap despistar l’adversari.
Per més ansiós que estigui, juga amb els recursos de l’estratègia per aconseguir el seu objectiu. Quan s’adona que està al final de les seves forces, s’ho manega perquè l’enemic es pensi que no té pressa. Quan necessita atacar per la banda dreta, envia les seves tropes cap a l’esquerra. Si pensa començar la lluita tot seguit, fa veure que té son i que se’n va a dormir.
Els amics comenten: “Ha perdut l’empenta.” Però ell no dóna importància a aquests comentaris, perquè els amics no coneixen les seves tàctiques de combat.
Un guerrer de la llum sap el que vol. I no necessita donar explicacions.
Un guerrer de la llum mai no fa trampes; però sap despistar l’adversari.
Per més ansiós que estigui, juga amb els recursos de l’estratègia per aconseguir el seu objectiu. Quan s’adona que està al final de les seves forces, s’ho manega perquè l’enemic es pensi que no té pressa. Quan necessita atacar per la banda dreta, envia les seves tropes cap a l’esquerra. Si pensa començar la lluita tot seguit, fa veure que té son i que se’n va a dormir.
Els amics comenten: “Ha perdut l’empenta.” Però ell no dóna importància a aquests comentaris, perquè els amics no coneixen les seves tàctiques de combat.
Un guerrer de la llum sap el que vol. I no necessita donar explicacions.
diumenge, 8 de novembre del 2009
Ratxes de vent i pluja de gols
Europa 8 – Escolapis 0
Cadets 2ª. divisió
Mal dia, mal temps, devia pensar l’Escolapis quan anava cap el Camp de l’Àliga per enfrontar-se a un equip enratjat que comptava tots els seus partits per victòries, amb més de 30 gols a favor i només 2 en contra. Pèssim dia de vent al que s’ha afegit l’habitual pluja de gols contra la que els escolapis res han pogut fer. Una resistència de 13 minuts, fins que l’Europa ha inaugurat el marcador, és l’únic aspecte positiu per a un equip que ha marxat escaldat i xop cap a casa. Cap paraigua, cap mitjà, cap andròmina ha estat suficient per aixoplugar-se. L’Europa fa ploure a voluntat, té aquella estranya qualitat, reservada als escollits, de fer-se seus els elements, l’estrany do de poder controlar el temps i dominar l’espai. Fer ploure a discreció aliat amb el vent per esdevenir tempesta. El rival queda descobert, desbaratat, vençut. Sense resposta, sense recursos que oposar, sense roba de recanvi ni alternativa, ni variant que presentar. Davant aquesta força de la naturalesa és normal la síndrome Felip II en els entrenadors rivals. Un Felip II que va veure com la seva poderosa Armada Invencible sucumbia a una extraordinària tempesta abans de presentar batalla als anglesos. Jo no he enviat els meus vaixells a lluitar contra els elements, va dir en Felip excusant-se lacònicament en assabentar-se de la noticia. Jo no he enviat el meu equip a competir contra els elements, deia l’entrenador de l’Escolapis en acabar el partit, conscient d’haver perdut bous i esquelles en el naufragi. Res a objectar, res a oposar. Una clara victòria, una nova clara victòria d’uns elements tocats pels déus que avui han fet del vent un inesperat aliat, per fer sonar, encara millor, els seus afinats instruments. Que no pari la música!
Europa 8 – Escolapis 0
Cadets 2ª. divisió
Mal dia, mal temps, devia pensar l’Escolapis quan anava cap el Camp de l’Àliga per enfrontar-se a un equip enratjat que comptava tots els seus partits per victòries, amb més de 30 gols a favor i només 2 en contra. Pèssim dia de vent al que s’ha afegit l’habitual pluja de gols contra la que els escolapis res han pogut fer. Una resistència de 13 minuts, fins que l’Europa ha inaugurat el marcador, és l’únic aspecte positiu per a un equip que ha marxat escaldat i xop cap a casa. Cap paraigua, cap mitjà, cap andròmina ha estat suficient per aixoplugar-se. L’Europa fa ploure a voluntat, té aquella estranya qualitat, reservada als escollits, de fer-se seus els elements, l’estrany do de poder controlar el temps i dominar l’espai. Fer ploure a discreció aliat amb el vent per esdevenir tempesta. El rival queda descobert, desbaratat, vençut. Sense resposta, sense recursos que oposar, sense roba de recanvi ni alternativa, ni variant que presentar. Davant aquesta força de la naturalesa és normal la síndrome Felip II en els entrenadors rivals. Un Felip II que va veure com la seva poderosa Armada Invencible sucumbia a una extraordinària tempesta abans de presentar batalla als anglesos. Jo no he enviat els meus vaixells a lluitar contra els elements, va dir en Felip excusant-se lacònicament en assabentar-se de la noticia. Jo no he enviat el meu equip a competir contra els elements, deia l’entrenador de l’Escolapis en acabar el partit, conscient d’haver perdut bous i esquelles en el naufragi. Res a objectar, res a oposar. Una clara victòria, una nova clara victòria d’uns elements tocats pels déus que avui han fet del vent un inesperat aliat, per fer sonar, encara millor, els seus afinats instruments. Que no pari la música!
HeREUS del vent
Reus A 0 – Europa A 3
Reus B 0 – Europa B 1
Aquest ha estat el títol escollit entre un reguitzell d’alternatives que m’ho han posat molt i molt difícil. Desprès de donar-li infinites voltes he descartat encapçalaments de caire cinèfil com: Allò que el vent ens dugué, de caire racial com: Vent parits, de caire èpic com: Vent a les ales, i fins i tot, un de caire burleta (amb tots els respectes) com: Bunyols de vent. Tots aquests títols, per sí mateixos, podrien reflectir, amb molta precisió, el doble enfrontament Reus-Europa en categoria juvenil d’aquest dissabte. Casualitat o causalitat, el fet és que el destí o la Federació ha decidit fer coincidir en el mateix dia i a la mateixa hora els partits que enfrontaven, per una banda, al Juvenil A del Reus contra el Juvenil A de l’Europa i per l’altra, al Juvenil B del Reus contra el Juvenil B de l’Europa. Una tarda esplèndida de futbol que ens ha obligat a fer veritables equilibris geomètrics i geogràfics per poder presenciar els 2 partits a l’hora sense perdre detall. Sense voler restar protagonisme als contendents, el vent, un fort i persistent vent, s’ha volgut sumar a la festa amb tossuda insistència. Tanta que, finalment, ha provocat que els partits no tinguessin la brillantor tècnica que se’ls hi suposava i per a la que els 4 equips estaven preparats. De la mateixa manera que ha acabat per donar títol a la crònica que ara ens ocupa. Un vent impossible que ha bufat en contra del Reus, dels dos Reus i que l’Europa, els dos Europa, han tingut de cua. Un vent huracanat que ha fet volar els sis punts en joc de les instal•lacions municipals reusenques per acabar al sac de l’expedició escapulada. Un triomf balsàmic pel B de l’Europa que fa dues setmanes que puntua i no encaixa cap gol. Dues setmanes i quatre punts que han de donar certa tranquil•litat a un grup que està treballant molt bé però que, fins el moment, no ha tingut la finesa, el ritme i la sort que seria desitjable. Resultat de 0 a 1, curt però just, per la millor disposició i predisposició d’un equip que ha volgut guanyar amb més arguments que el seu rival i ho ha aconseguit.
En l’altre enfrontament de la tarda, la contundència, l’autoritat, més i millors ocasions que l’equip local, ha estat el bagatge d’un Europa A superior que, aquest cop sí, ha sigut capaç de materialitzar les ocasions de gol que altres cops s’havien escapat. Un Europa que s’ha sobreposat al rival i al molest vent i que ha obligat, als dos equips, a fer un joc més físic que no pas tècnic i on l’equip visitant s’ha endut una treballada i prestigiosa victòria que els hi ha de donar ales per als propers compromisos. L’Europa ja fa quatre partits consecutius que suma: 3 victòries i 1 empat a domicili, amb un total de 10 punts de 12 possibles, i els darrers 2 partits sense encaixar cap gol, és un gran botí, un merescut premi al treball ben fet, a la constància, a la confiança en els propis arguments i en una fe, en una gran fe en creure que el camí que s’havia escollit era i és, el camí correcte. El vent sembla que hagi espolsat definitivament el plom que l’Europa duia a les ales en els primers compassos de la temporada i que els mantenia ancorats en una situació certament difícil i, amb tota certesa, immerescuda. Ara, aquest llast, va desapareixent, l’ansietat s’ha esvaït i el vent de Reus sembla que s’hagi endut tots els mals auguris i inèrcies negatives. No tinc cap dubte que aquests equips seguiran treballant durament i amb humilitat perquè es saben hereus del vent per poder créixer i avançar com gegants.
Reus A 0 – Europa A 3
Reus B 0 – Europa B 1
Aquest ha estat el títol escollit entre un reguitzell d’alternatives que m’ho han posat molt i molt difícil. Desprès de donar-li infinites voltes he descartat encapçalaments de caire cinèfil com: Allò que el vent ens dugué, de caire racial com: Vent parits, de caire èpic com: Vent a les ales, i fins i tot, un de caire burleta (amb tots els respectes) com: Bunyols de vent. Tots aquests títols, per sí mateixos, podrien reflectir, amb molta precisió, el doble enfrontament Reus-Europa en categoria juvenil d’aquest dissabte. Casualitat o causalitat, el fet és que el destí o la Federació ha decidit fer coincidir en el mateix dia i a la mateixa hora els partits que enfrontaven, per una banda, al Juvenil A del Reus contra el Juvenil A de l’Europa i per l’altra, al Juvenil B del Reus contra el Juvenil B de l’Europa. Una tarda esplèndida de futbol que ens ha obligat a fer veritables equilibris geomètrics i geogràfics per poder presenciar els 2 partits a l’hora sense perdre detall. Sense voler restar protagonisme als contendents, el vent, un fort i persistent vent, s’ha volgut sumar a la festa amb tossuda insistència. Tanta que, finalment, ha provocat que els partits no tinguessin la brillantor tècnica que se’ls hi suposava i per a la que els 4 equips estaven preparats. De la mateixa manera que ha acabat per donar títol a la crònica que ara ens ocupa. Un vent impossible que ha bufat en contra del Reus, dels dos Reus i que l’Europa, els dos Europa, han tingut de cua. Un vent huracanat que ha fet volar els sis punts en joc de les instal•lacions municipals reusenques per acabar al sac de l’expedició escapulada. Un triomf balsàmic pel B de l’Europa que fa dues setmanes que puntua i no encaixa cap gol. Dues setmanes i quatre punts que han de donar certa tranquil•litat a un grup que està treballant molt bé però que, fins el moment, no ha tingut la finesa, el ritme i la sort que seria desitjable. Resultat de 0 a 1, curt però just, per la millor disposició i predisposició d’un equip que ha volgut guanyar amb més arguments que el seu rival i ho ha aconseguit.
En l’altre enfrontament de la tarda, la contundència, l’autoritat, més i millors ocasions que l’equip local, ha estat el bagatge d’un Europa A superior que, aquest cop sí, ha sigut capaç de materialitzar les ocasions de gol que altres cops s’havien escapat. Un Europa que s’ha sobreposat al rival i al molest vent i que ha obligat, als dos equips, a fer un joc més físic que no pas tècnic i on l’equip visitant s’ha endut una treballada i prestigiosa victòria que els hi ha de donar ales per als propers compromisos. L’Europa ja fa quatre partits consecutius que suma: 3 victòries i 1 empat a domicili, amb un total de 10 punts de 12 possibles, i els darrers 2 partits sense encaixar cap gol, és un gran botí, un merescut premi al treball ben fet, a la constància, a la confiança en els propis arguments i en una fe, en una gran fe en creure que el camí que s’havia escollit era i és, el camí correcte. El vent sembla que hagi espolsat definitivament el plom que l’Europa duia a les ales en els primers compassos de la temporada i que els mantenia ancorats en una situació certament difícil i, amb tota certesa, immerescuda. Ara, aquest llast, va desapareixent, l’ansietat s’ha esvaït i el vent de Reus sembla que s’hagi endut tots els mals auguris i inèrcies negatives. No tinc cap dubte que aquests equips seguiran treballant durament i amb humilitat perquè es saben hereus del vent per poder créixer i avançar com gegants.
dissabte, 7 de novembre del 2009
El llenguatge no hauria de tenir límits
Hi havia una vegada un príncep que, sense fer res per merèixer-ho, va ser víctima de l’encanteri d’una bruixa dolenta. La maledicció consistia en el següent: el príncep només podia dir una paraula a l’any; ara bé, podia acumular crèdits, de manera que si no deia res en un any, l’any següent en podia dir dues.
Un dia va conèixer una princesa molt bonica i se’n va enamorar bojament. Va decidir reprimir-se durant dos anys i no parlar per després poder mirar-la i dir-li: “Amor meu”
Quan es van acabar els dos anys, però, també li volia dir que l’estimava, de manera que va decidir esperar dos anys més, cosa que sumen un total de quatre anys de silenci. Ara bé, al final del quatre anys, va veure que necessitava demanar-li si es volia casar amb ell, de manera que va haver d’esperar cinc anys més.
Finalment, quan es va haver acabat el novè any de silenci, no cabia a la pell d’alegria, com és lògic. Va portar la princesa al racó més romàntic del jardí reial, es va agenollar davant seu i li va dir:
-Amor meu, t’estimo. Et vols casar amb mi?
La princesa va contestar:
-Com dius?
Hi havia una vegada un príncep que, sense fer res per merèixer-ho, va ser víctima de l’encanteri d’una bruixa dolenta. La maledicció consistia en el següent: el príncep només podia dir una paraula a l’any; ara bé, podia acumular crèdits, de manera que si no deia res en un any, l’any següent en podia dir dues.
Un dia va conèixer una princesa molt bonica i se’n va enamorar bojament. Va decidir reprimir-se durant dos anys i no parlar per després poder mirar-la i dir-li: “Amor meu”
Quan es van acabar els dos anys, però, també li volia dir que l’estimava, de manera que va decidir esperar dos anys més, cosa que sumen un total de quatre anys de silenci. Ara bé, al final del quatre anys, va veure que necessitava demanar-li si es volia casar amb ell, de manera que va haver d’esperar cinc anys més.
Finalment, quan es va haver acabat el novè any de silenci, no cabia a la pell d’alegria, com és lògic. Va portar la princesa al racó més romàntic del jardí reial, es va agenollar davant seu i li va dir:
-Amor meu, t’estimo. Et vols casar amb mi?
La princesa va contestar:
-Com dius?
Una temporada a l’ infern
CE Europa Cadet D
Parlar d’un partit que no he vist no em sembla bé i per tant no ho faré. Sí ja és difícil comentar el que veus i estar mitjanament encertat o discretament aproximat, com n’és de complicat fer-ho només pel que t’han dit o explicat. Això no treu que es pugui fer algunes reflexions sobre un fet objectiu com és el resultat. I més si aquest resultat és un resultat escandalós i que no deixa ni la mínima escletxa per on colar la controvèrsia o introduir el dubte. Amb un 0 a 16 no hi ha espai per al debat. O en tot cas, el debat ha de ser un altre. Un debat que es mouria en el terreny de la conveniència, idoneïtat o, simplement, la perplexitat que genera el fet incomprensible de que equips amb aquesta solvència transitin per aquesta categoria. Que coi fa aquest equip jugant a segona? Segurament purgar els errors dels seus predecessors i acatar responsablement una política de Club que, per alguns, podria semblar un pèl injusta. Una temporada a l’ infern, un any a la nevera, un càstig excessiu per a un equip que va estar a punt de pujar a preferent desprès de guanyar la lliga. Però, justament, aquí està el repte. Superar les dificultats. Adaptar-se al medi per aspre i dur que aquest sigui. Treure forces del desencant. Fer-se grans des dels petits detalls i vèncer l’adversitat de les batalles aparentment insignificants. Tot val. Tot compte. Tot suma en el resultat final. El caràcter s’enforteix a partir de l’esforç i el compromís davant de qualsevol situació encara que pugui semblar immerescuda. Respectar el rival fa créixer el respecte en un mateix. Respectar la categoria farà les coses més fàcils i posarà les bases per abastar el lloc que realment els hi pertoca. Que no els hi pugui l’ansietat, que no els desactivi la indolència, que no els abdueixi la letargia. Queda un llarg recorregut i no cal córrer.
CE Europa Cadet D
Parlar d’un partit que no he vist no em sembla bé i per tant no ho faré. Sí ja és difícil comentar el que veus i estar mitjanament encertat o discretament aproximat, com n’és de complicat fer-ho només pel que t’han dit o explicat. Això no treu que es pugui fer algunes reflexions sobre un fet objectiu com és el resultat. I més si aquest resultat és un resultat escandalós i que no deixa ni la mínima escletxa per on colar la controvèrsia o introduir el dubte. Amb un 0 a 16 no hi ha espai per al debat. O en tot cas, el debat ha de ser un altre. Un debat que es mouria en el terreny de la conveniència, idoneïtat o, simplement, la perplexitat que genera el fet incomprensible de que equips amb aquesta solvència transitin per aquesta categoria. Que coi fa aquest equip jugant a segona? Segurament purgar els errors dels seus predecessors i acatar responsablement una política de Club que, per alguns, podria semblar un pèl injusta. Una temporada a l’ infern, un any a la nevera, un càstig excessiu per a un equip que va estar a punt de pujar a preferent desprès de guanyar la lliga. Però, justament, aquí està el repte. Superar les dificultats. Adaptar-se al medi per aspre i dur que aquest sigui. Treure forces del desencant. Fer-se grans des dels petits detalls i vèncer l’adversitat de les batalles aparentment insignificants. Tot val. Tot compte. Tot suma en el resultat final. El caràcter s’enforteix a partir de l’esforç i el compromís davant de qualsevol situació encara que pugui semblar immerescuda. Respectar el rival fa créixer el respecte en un mateix. Respectar la categoria farà les coses més fàcils i posarà les bases per abastar el lloc que realment els hi pertoca. Que no els hi pugui l’ansietat, que no els desactivi la indolència, que no els abdueixi la letargia. Queda un llarg recorregut i no cal córrer.
divendres, 6 de novembre del 2009
Yes we can
Puc ser tan ingenu o tant espavilat com tu vulguis. Puc ser tan bo o tan dolent com tu em deixis. Puc ser tan delicat o tan aspre com tu necessitis. Puc ser tan ric o tan pobre com tu gestionis. Puc ser tan ardent o tan fred com tu m’escalfis. Puc ser tan proper o tan llunyà com tu em situïs. Puc ser tan àcid o tan amarg com tu em tastis. Puc ser tan pla o tan complexa com tu m’entenguis. Puc ser tan sorollós o tan silenciós com tu em sentis. Puc ser tan submís o tan rebel com tu em lliguis. Puc quedar-me o anar-me’n com tu desitgis. Puc ser o no ser i tu tens la clau.
Puc ser tan ingenu o tant espavilat com tu vulguis. Puc ser tan bo o tan dolent com tu em deixis. Puc ser tan delicat o tan aspre com tu necessitis. Puc ser tan ric o tan pobre com tu gestionis. Puc ser tan ardent o tan fred com tu m’escalfis. Puc ser tan proper o tan llunyà com tu em situïs. Puc ser tan àcid o tan amarg com tu em tastis. Puc ser tan pla o tan complexa com tu m’entenguis. Puc ser tan sorollós o tan silenciós com tu em sentis. Puc ser tan submís o tan rebel com tu em lliguis. Puc quedar-me o anar-me’n com tu desitgis. Puc ser o no ser i tu tens la clau.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Stargate
La polèmica, insidiós Atlage, no està tant ens els meus comentaris sinó en els teus actes. Comentaris que es limiten a descriure el que veuen i escolten i que no són, en cap cas, responsables d’allò que motiva el comentari, ni del seu origen, ni del seu ús. Cadascú ha d’assumir els seus actes i les seves conseqüències encara que les respostes no es corresponguin a les seves previsions o no li plaguin. Això forma part del joc i no és de rebut intentar silenciar qualsevol resposta analítica que qüestiona la validesa, honestedat i ètica d’una determinada acció. Pots fer el que creguis convenient d’acord amb el teu criteri, però no em demanis que abandoni el meu, per que el teu s’imposi. Podràs ser pervers i valdre’t d’aquesta perversitat per afiliar adeptes, però no pots pretendre que et faci el joc i renuncií al dret de la paraula per denunciar-ho. Has estat deslleial i ho saps. I si no ho saps o fas veure que no ho saps, estaria bé que algú proper a tu, alguna persona de confiança a la que encara no hagis traït, t’ho expliqui. Estic absolutament convençut que aquest escrit t’agradarà, no tant pel que dic, sinó perquè parlo de tu i això, egocèntric Atlage, és el que més et complau. Que parlin de tu sempre, encara que en parlin malament. Pots seguir regirant el meu blog buscant referències impossibles i coincidències tangencials. Pots, amb morbosa curiositat, donar-li la volta a Espriu o canviar les figures del pessebre. Pots apropiar-te del que creguis s’ajusta a la teva fosca personalitat i fer-te un collaret de granadura. Pots fer-te mala sang fins el punt de necessitar una transfusió amb urgència. Però, i t’ho dic de cor, estàs molt lluny de trobar la porta a les estrelles.
La polèmica, insidiós Atlage, no està tant ens els meus comentaris sinó en els teus actes. Comentaris que es limiten a descriure el que veuen i escolten i que no són, en cap cas, responsables d’allò que motiva el comentari, ni del seu origen, ni del seu ús. Cadascú ha d’assumir els seus actes i les seves conseqüències encara que les respostes no es corresponguin a les seves previsions o no li plaguin. Això forma part del joc i no és de rebut intentar silenciar qualsevol resposta analítica que qüestiona la validesa, honestedat i ètica d’una determinada acció. Pots fer el que creguis convenient d’acord amb el teu criteri, però no em demanis que abandoni el meu, per que el teu s’imposi. Podràs ser pervers i valdre’t d’aquesta perversitat per afiliar adeptes, però no pots pretendre que et faci el joc i renuncií al dret de la paraula per denunciar-ho. Has estat deslleial i ho saps. I si no ho saps o fas veure que no ho saps, estaria bé que algú proper a tu, alguna persona de confiança a la que encara no hagis traït, t’ho expliqui. Estic absolutament convençut que aquest escrit t’agradarà, no tant pel que dic, sinó perquè parlo de tu i això, egocèntric Atlage, és el que més et complau. Que parlin de tu sempre, encara que en parlin malament. Pots seguir regirant el meu blog buscant referències impossibles i coincidències tangencials. Pots, amb morbosa curiositat, donar-li la volta a Espriu o canviar les figures del pessebre. Pots apropiar-te del que creguis s’ajusta a la teva fosca personalitat i fer-te un collaret de granadura. Pots fer-te mala sang fins el punt de necessitar una transfusió amb urgència. Però, i t’ho dic de cor, estàs molt lluny de trobar la porta a les estrelles.
dimarts, 3 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)