Sol acompanyat
dilluns, 9 de novembre del 2009
Qüestió de tàctica
Un guerrer de la llum mai no fa trampes; però sap despistar l’adversari.
Per més ansiós que estigui, juga amb els recursos de l’estratègia per aconseguir el seu objectiu. Quan s’adona que està al final de les seves forces, s’ho manega perquè l’enemic es pensi que no té pressa. Quan necessita atacar per la banda dreta, envia les seves tropes cap a l’esquerra. Si pensa començar la lluita tot seguit, fa veure que té son i que se’n va a dormir.
Els amics comenten: “Ha perdut l’empenta.” Però ell no dóna importància a aquests comentaris, perquè els amics no coneixen les seves tàctiques de combat.
Un guerrer de la llum sap el que vol. I no necessita donar explicacions.
Un guerrer de la llum mai no fa trampes; però sap despistar l’adversari.
Per més ansiós que estigui, juga amb els recursos de l’estratègia per aconseguir el seu objectiu. Quan s’adona que està al final de les seves forces, s’ho manega perquè l’enemic es pensi que no té pressa. Quan necessita atacar per la banda dreta, envia les seves tropes cap a l’esquerra. Si pensa començar la lluita tot seguit, fa veure que té son i que se’n va a dormir.
Els amics comenten: “Ha perdut l’empenta.” Però ell no dóna importància a aquests comentaris, perquè els amics no coneixen les seves tàctiques de combat.
Un guerrer de la llum sap el que vol. I no necessita donar explicacions.
diumenge, 8 de novembre del 2009
Ratxes de vent i pluja de gols
Europa 8 – Escolapis 0
Cadets 2ª. divisió
Mal dia, mal temps, devia pensar l’Escolapis quan anava cap el Camp de l’Àliga per enfrontar-se a un equip enratjat que comptava tots els seus partits per victòries, amb més de 30 gols a favor i només 2 en contra. Pèssim dia de vent al que s’ha afegit l’habitual pluja de gols contra la que els escolapis res han pogut fer. Una resistència de 13 minuts, fins que l’Europa ha inaugurat el marcador, és l’únic aspecte positiu per a un equip que ha marxat escaldat i xop cap a casa. Cap paraigua, cap mitjà, cap andròmina ha estat suficient per aixoplugar-se. L’Europa fa ploure a voluntat, té aquella estranya qualitat, reservada als escollits, de fer-se seus els elements, l’estrany do de poder controlar el temps i dominar l’espai. Fer ploure a discreció aliat amb el vent per esdevenir tempesta. El rival queda descobert, desbaratat, vençut. Sense resposta, sense recursos que oposar, sense roba de recanvi ni alternativa, ni variant que presentar. Davant aquesta força de la naturalesa és normal la síndrome Felip II en els entrenadors rivals. Un Felip II que va veure com la seva poderosa Armada Invencible sucumbia a una extraordinària tempesta abans de presentar batalla als anglesos. Jo no he enviat els meus vaixells a lluitar contra els elements, va dir en Felip excusant-se lacònicament en assabentar-se de la noticia. Jo no he enviat el meu equip a competir contra els elements, deia l’entrenador de l’Escolapis en acabar el partit, conscient d’haver perdut bous i esquelles en el naufragi. Res a objectar, res a oposar. Una clara victòria, una nova clara victòria d’uns elements tocats pels déus que avui han fet del vent un inesperat aliat, per fer sonar, encara millor, els seus afinats instruments. Que no pari la música!
Europa 8 – Escolapis 0
Cadets 2ª. divisió
Mal dia, mal temps, devia pensar l’Escolapis quan anava cap el Camp de l’Àliga per enfrontar-se a un equip enratjat que comptava tots els seus partits per victòries, amb més de 30 gols a favor i només 2 en contra. Pèssim dia de vent al que s’ha afegit l’habitual pluja de gols contra la que els escolapis res han pogut fer. Una resistència de 13 minuts, fins que l’Europa ha inaugurat el marcador, és l’únic aspecte positiu per a un equip que ha marxat escaldat i xop cap a casa. Cap paraigua, cap mitjà, cap andròmina ha estat suficient per aixoplugar-se. L’Europa fa ploure a voluntat, té aquella estranya qualitat, reservada als escollits, de fer-se seus els elements, l’estrany do de poder controlar el temps i dominar l’espai. Fer ploure a discreció aliat amb el vent per esdevenir tempesta. El rival queda descobert, desbaratat, vençut. Sense resposta, sense recursos que oposar, sense roba de recanvi ni alternativa, ni variant que presentar. Davant aquesta força de la naturalesa és normal la síndrome Felip II en els entrenadors rivals. Un Felip II que va veure com la seva poderosa Armada Invencible sucumbia a una extraordinària tempesta abans de presentar batalla als anglesos. Jo no he enviat els meus vaixells a lluitar contra els elements, va dir en Felip excusant-se lacònicament en assabentar-se de la noticia. Jo no he enviat el meu equip a competir contra els elements, deia l’entrenador de l’Escolapis en acabar el partit, conscient d’haver perdut bous i esquelles en el naufragi. Res a objectar, res a oposar. Una clara victòria, una nova clara victòria d’uns elements tocats pels déus que avui han fet del vent un inesperat aliat, per fer sonar, encara millor, els seus afinats instruments. Que no pari la música!
HeREUS del vent
Reus A 0 – Europa A 3
Reus B 0 – Europa B 1
Aquest ha estat el títol escollit entre un reguitzell d’alternatives que m’ho han posat molt i molt difícil. Desprès de donar-li infinites voltes he descartat encapçalaments de caire cinèfil com: Allò que el vent ens dugué, de caire racial com: Vent parits, de caire èpic com: Vent a les ales, i fins i tot, un de caire burleta (amb tots els respectes) com: Bunyols de vent. Tots aquests títols, per sí mateixos, podrien reflectir, amb molta precisió, el doble enfrontament Reus-Europa en categoria juvenil d’aquest dissabte. Casualitat o causalitat, el fet és que el destí o la Federació ha decidit fer coincidir en el mateix dia i a la mateixa hora els partits que enfrontaven, per una banda, al Juvenil A del Reus contra el Juvenil A de l’Europa i per l’altra, al Juvenil B del Reus contra el Juvenil B de l’Europa. Una tarda esplèndida de futbol que ens ha obligat a fer veritables equilibris geomètrics i geogràfics per poder presenciar els 2 partits a l’hora sense perdre detall. Sense voler restar protagonisme als contendents, el vent, un fort i persistent vent, s’ha volgut sumar a la festa amb tossuda insistència. Tanta que, finalment, ha provocat que els partits no tinguessin la brillantor tècnica que se’ls hi suposava i per a la que els 4 equips estaven preparats. De la mateixa manera que ha acabat per donar títol a la crònica que ara ens ocupa. Un vent impossible que ha bufat en contra del Reus, dels dos Reus i que l’Europa, els dos Europa, han tingut de cua. Un vent huracanat que ha fet volar els sis punts en joc de les instal•lacions municipals reusenques per acabar al sac de l’expedició escapulada. Un triomf balsàmic pel B de l’Europa que fa dues setmanes que puntua i no encaixa cap gol. Dues setmanes i quatre punts que han de donar certa tranquil•litat a un grup que està treballant molt bé però que, fins el moment, no ha tingut la finesa, el ritme i la sort que seria desitjable. Resultat de 0 a 1, curt però just, per la millor disposició i predisposició d’un equip que ha volgut guanyar amb més arguments que el seu rival i ho ha aconseguit.
En l’altre enfrontament de la tarda, la contundència, l’autoritat, més i millors ocasions que l’equip local, ha estat el bagatge d’un Europa A superior que, aquest cop sí, ha sigut capaç de materialitzar les ocasions de gol que altres cops s’havien escapat. Un Europa que s’ha sobreposat al rival i al molest vent i que ha obligat, als dos equips, a fer un joc més físic que no pas tècnic i on l’equip visitant s’ha endut una treballada i prestigiosa victòria que els hi ha de donar ales per als propers compromisos. L’Europa ja fa quatre partits consecutius que suma: 3 victòries i 1 empat a domicili, amb un total de 10 punts de 12 possibles, i els darrers 2 partits sense encaixar cap gol, és un gran botí, un merescut premi al treball ben fet, a la constància, a la confiança en els propis arguments i en una fe, en una gran fe en creure que el camí que s’havia escollit era i és, el camí correcte. El vent sembla que hagi espolsat definitivament el plom que l’Europa duia a les ales en els primers compassos de la temporada i que els mantenia ancorats en una situació certament difícil i, amb tota certesa, immerescuda. Ara, aquest llast, va desapareixent, l’ansietat s’ha esvaït i el vent de Reus sembla que s’hagi endut tots els mals auguris i inèrcies negatives. No tinc cap dubte que aquests equips seguiran treballant durament i amb humilitat perquè es saben hereus del vent per poder créixer i avançar com gegants.
Reus A 0 – Europa A 3
Reus B 0 – Europa B 1
Aquest ha estat el títol escollit entre un reguitzell d’alternatives que m’ho han posat molt i molt difícil. Desprès de donar-li infinites voltes he descartat encapçalaments de caire cinèfil com: Allò que el vent ens dugué, de caire racial com: Vent parits, de caire èpic com: Vent a les ales, i fins i tot, un de caire burleta (amb tots els respectes) com: Bunyols de vent. Tots aquests títols, per sí mateixos, podrien reflectir, amb molta precisió, el doble enfrontament Reus-Europa en categoria juvenil d’aquest dissabte. Casualitat o causalitat, el fet és que el destí o la Federació ha decidit fer coincidir en el mateix dia i a la mateixa hora els partits que enfrontaven, per una banda, al Juvenil A del Reus contra el Juvenil A de l’Europa i per l’altra, al Juvenil B del Reus contra el Juvenil B de l’Europa. Una tarda esplèndida de futbol que ens ha obligat a fer veritables equilibris geomètrics i geogràfics per poder presenciar els 2 partits a l’hora sense perdre detall. Sense voler restar protagonisme als contendents, el vent, un fort i persistent vent, s’ha volgut sumar a la festa amb tossuda insistència. Tanta que, finalment, ha provocat que els partits no tinguessin la brillantor tècnica que se’ls hi suposava i per a la que els 4 equips estaven preparats. De la mateixa manera que ha acabat per donar títol a la crònica que ara ens ocupa. Un vent impossible que ha bufat en contra del Reus, dels dos Reus i que l’Europa, els dos Europa, han tingut de cua. Un vent huracanat que ha fet volar els sis punts en joc de les instal•lacions municipals reusenques per acabar al sac de l’expedició escapulada. Un triomf balsàmic pel B de l’Europa que fa dues setmanes que puntua i no encaixa cap gol. Dues setmanes i quatre punts que han de donar certa tranquil•litat a un grup que està treballant molt bé però que, fins el moment, no ha tingut la finesa, el ritme i la sort que seria desitjable. Resultat de 0 a 1, curt però just, per la millor disposició i predisposició d’un equip que ha volgut guanyar amb més arguments que el seu rival i ho ha aconseguit.
En l’altre enfrontament de la tarda, la contundència, l’autoritat, més i millors ocasions que l’equip local, ha estat el bagatge d’un Europa A superior que, aquest cop sí, ha sigut capaç de materialitzar les ocasions de gol que altres cops s’havien escapat. Un Europa que s’ha sobreposat al rival i al molest vent i que ha obligat, als dos equips, a fer un joc més físic que no pas tècnic i on l’equip visitant s’ha endut una treballada i prestigiosa victòria que els hi ha de donar ales per als propers compromisos. L’Europa ja fa quatre partits consecutius que suma: 3 victòries i 1 empat a domicili, amb un total de 10 punts de 12 possibles, i els darrers 2 partits sense encaixar cap gol, és un gran botí, un merescut premi al treball ben fet, a la constància, a la confiança en els propis arguments i en una fe, en una gran fe en creure que el camí que s’havia escollit era i és, el camí correcte. El vent sembla que hagi espolsat definitivament el plom que l’Europa duia a les ales en els primers compassos de la temporada i que els mantenia ancorats en una situació certament difícil i, amb tota certesa, immerescuda. Ara, aquest llast, va desapareixent, l’ansietat s’ha esvaït i el vent de Reus sembla que s’hagi endut tots els mals auguris i inèrcies negatives. No tinc cap dubte que aquests equips seguiran treballant durament i amb humilitat perquè es saben hereus del vent per poder créixer i avançar com gegants.
dissabte, 7 de novembre del 2009
El llenguatge no hauria de tenir límits
Hi havia una vegada un príncep que, sense fer res per merèixer-ho, va ser víctima de l’encanteri d’una bruixa dolenta. La maledicció consistia en el següent: el príncep només podia dir una paraula a l’any; ara bé, podia acumular crèdits, de manera que si no deia res en un any, l’any següent en podia dir dues.
Un dia va conèixer una princesa molt bonica i se’n va enamorar bojament. Va decidir reprimir-se durant dos anys i no parlar per després poder mirar-la i dir-li: “Amor meu”
Quan es van acabar els dos anys, però, també li volia dir que l’estimava, de manera que va decidir esperar dos anys més, cosa que sumen un total de quatre anys de silenci. Ara bé, al final del quatre anys, va veure que necessitava demanar-li si es volia casar amb ell, de manera que va haver d’esperar cinc anys més.
Finalment, quan es va haver acabat el novè any de silenci, no cabia a la pell d’alegria, com és lògic. Va portar la princesa al racó més romàntic del jardí reial, es va agenollar davant seu i li va dir:
-Amor meu, t’estimo. Et vols casar amb mi?
La princesa va contestar:
-Com dius?
Hi havia una vegada un príncep que, sense fer res per merèixer-ho, va ser víctima de l’encanteri d’una bruixa dolenta. La maledicció consistia en el següent: el príncep només podia dir una paraula a l’any; ara bé, podia acumular crèdits, de manera que si no deia res en un any, l’any següent en podia dir dues.
Un dia va conèixer una princesa molt bonica i se’n va enamorar bojament. Va decidir reprimir-se durant dos anys i no parlar per després poder mirar-la i dir-li: “Amor meu”
Quan es van acabar els dos anys, però, també li volia dir que l’estimava, de manera que va decidir esperar dos anys més, cosa que sumen un total de quatre anys de silenci. Ara bé, al final del quatre anys, va veure que necessitava demanar-li si es volia casar amb ell, de manera que va haver d’esperar cinc anys més.
Finalment, quan es va haver acabat el novè any de silenci, no cabia a la pell d’alegria, com és lògic. Va portar la princesa al racó més romàntic del jardí reial, es va agenollar davant seu i li va dir:
-Amor meu, t’estimo. Et vols casar amb mi?
La princesa va contestar:
-Com dius?
Una temporada a l’ infern
CE Europa Cadet D
Parlar d’un partit que no he vist no em sembla bé i per tant no ho faré. Sí ja és difícil comentar el que veus i estar mitjanament encertat o discretament aproximat, com n’és de complicat fer-ho només pel que t’han dit o explicat. Això no treu que es pugui fer algunes reflexions sobre un fet objectiu com és el resultat. I més si aquest resultat és un resultat escandalós i que no deixa ni la mínima escletxa per on colar la controvèrsia o introduir el dubte. Amb un 0 a 16 no hi ha espai per al debat. O en tot cas, el debat ha de ser un altre. Un debat que es mouria en el terreny de la conveniència, idoneïtat o, simplement, la perplexitat que genera el fet incomprensible de que equips amb aquesta solvència transitin per aquesta categoria. Que coi fa aquest equip jugant a segona? Segurament purgar els errors dels seus predecessors i acatar responsablement una política de Club que, per alguns, podria semblar un pèl injusta. Una temporada a l’ infern, un any a la nevera, un càstig excessiu per a un equip que va estar a punt de pujar a preferent desprès de guanyar la lliga. Però, justament, aquí està el repte. Superar les dificultats. Adaptar-se al medi per aspre i dur que aquest sigui. Treure forces del desencant. Fer-se grans des dels petits detalls i vèncer l’adversitat de les batalles aparentment insignificants. Tot val. Tot compte. Tot suma en el resultat final. El caràcter s’enforteix a partir de l’esforç i el compromís davant de qualsevol situació encara que pugui semblar immerescuda. Respectar el rival fa créixer el respecte en un mateix. Respectar la categoria farà les coses més fàcils i posarà les bases per abastar el lloc que realment els hi pertoca. Que no els hi pugui l’ansietat, que no els desactivi la indolència, que no els abdueixi la letargia. Queda un llarg recorregut i no cal córrer.
CE Europa Cadet D
Parlar d’un partit que no he vist no em sembla bé i per tant no ho faré. Sí ja és difícil comentar el que veus i estar mitjanament encertat o discretament aproximat, com n’és de complicat fer-ho només pel que t’han dit o explicat. Això no treu que es pugui fer algunes reflexions sobre un fet objectiu com és el resultat. I més si aquest resultat és un resultat escandalós i que no deixa ni la mínima escletxa per on colar la controvèrsia o introduir el dubte. Amb un 0 a 16 no hi ha espai per al debat. O en tot cas, el debat ha de ser un altre. Un debat que es mouria en el terreny de la conveniència, idoneïtat o, simplement, la perplexitat que genera el fet incomprensible de que equips amb aquesta solvència transitin per aquesta categoria. Que coi fa aquest equip jugant a segona? Segurament purgar els errors dels seus predecessors i acatar responsablement una política de Club que, per alguns, podria semblar un pèl injusta. Una temporada a l’ infern, un any a la nevera, un càstig excessiu per a un equip que va estar a punt de pujar a preferent desprès de guanyar la lliga. Però, justament, aquí està el repte. Superar les dificultats. Adaptar-se al medi per aspre i dur que aquest sigui. Treure forces del desencant. Fer-se grans des dels petits detalls i vèncer l’adversitat de les batalles aparentment insignificants. Tot val. Tot compte. Tot suma en el resultat final. El caràcter s’enforteix a partir de l’esforç i el compromís davant de qualsevol situació encara que pugui semblar immerescuda. Respectar el rival fa créixer el respecte en un mateix. Respectar la categoria farà les coses més fàcils i posarà les bases per abastar el lloc que realment els hi pertoca. Que no els hi pugui l’ansietat, que no els desactivi la indolència, que no els abdueixi la letargia. Queda un llarg recorregut i no cal córrer.
divendres, 6 de novembre del 2009
Yes we can
Puc ser tan ingenu o tant espavilat com tu vulguis. Puc ser tan bo o tan dolent com tu em deixis. Puc ser tan delicat o tan aspre com tu necessitis. Puc ser tan ric o tan pobre com tu gestionis. Puc ser tan ardent o tan fred com tu m’escalfis. Puc ser tan proper o tan llunyà com tu em situïs. Puc ser tan àcid o tan amarg com tu em tastis. Puc ser tan pla o tan complexa com tu m’entenguis. Puc ser tan sorollós o tan silenciós com tu em sentis. Puc ser tan submís o tan rebel com tu em lliguis. Puc quedar-me o anar-me’n com tu desitgis. Puc ser o no ser i tu tens la clau.
Puc ser tan ingenu o tant espavilat com tu vulguis. Puc ser tan bo o tan dolent com tu em deixis. Puc ser tan delicat o tan aspre com tu necessitis. Puc ser tan ric o tan pobre com tu gestionis. Puc ser tan ardent o tan fred com tu m’escalfis. Puc ser tan proper o tan llunyà com tu em situïs. Puc ser tan àcid o tan amarg com tu em tastis. Puc ser tan pla o tan complexa com tu m’entenguis. Puc ser tan sorollós o tan silenciós com tu em sentis. Puc ser tan submís o tan rebel com tu em lliguis. Puc quedar-me o anar-me’n com tu desitgis. Puc ser o no ser i tu tens la clau.
dimecres, 4 de novembre del 2009
Stargate
La polèmica, insidiós Atlage, no està tant ens els meus comentaris sinó en els teus actes. Comentaris que es limiten a descriure el que veuen i escolten i que no són, en cap cas, responsables d’allò que motiva el comentari, ni del seu origen, ni del seu ús. Cadascú ha d’assumir els seus actes i les seves conseqüències encara que les respostes no es corresponguin a les seves previsions o no li plaguin. Això forma part del joc i no és de rebut intentar silenciar qualsevol resposta analítica que qüestiona la validesa, honestedat i ètica d’una determinada acció. Pots fer el que creguis convenient d’acord amb el teu criteri, però no em demanis que abandoni el meu, per que el teu s’imposi. Podràs ser pervers i valdre’t d’aquesta perversitat per afiliar adeptes, però no pots pretendre que et faci el joc i renuncií al dret de la paraula per denunciar-ho. Has estat deslleial i ho saps. I si no ho saps o fas veure que no ho saps, estaria bé que algú proper a tu, alguna persona de confiança a la que encara no hagis traït, t’ho expliqui. Estic absolutament convençut que aquest escrit t’agradarà, no tant pel que dic, sinó perquè parlo de tu i això, egocèntric Atlage, és el que més et complau. Que parlin de tu sempre, encara que en parlin malament. Pots seguir regirant el meu blog buscant referències impossibles i coincidències tangencials. Pots, amb morbosa curiositat, donar-li la volta a Espriu o canviar les figures del pessebre. Pots apropiar-te del que creguis s’ajusta a la teva fosca personalitat i fer-te un collaret de granadura. Pots fer-te mala sang fins el punt de necessitar una transfusió amb urgència. Però, i t’ho dic de cor, estàs molt lluny de trobar la porta a les estrelles.
La polèmica, insidiós Atlage, no està tant ens els meus comentaris sinó en els teus actes. Comentaris que es limiten a descriure el que veuen i escolten i que no són, en cap cas, responsables d’allò que motiva el comentari, ni del seu origen, ni del seu ús. Cadascú ha d’assumir els seus actes i les seves conseqüències encara que les respostes no es corresponguin a les seves previsions o no li plaguin. Això forma part del joc i no és de rebut intentar silenciar qualsevol resposta analítica que qüestiona la validesa, honestedat i ètica d’una determinada acció. Pots fer el que creguis convenient d’acord amb el teu criteri, però no em demanis que abandoni el meu, per que el teu s’imposi. Podràs ser pervers i valdre’t d’aquesta perversitat per afiliar adeptes, però no pots pretendre que et faci el joc i renuncií al dret de la paraula per denunciar-ho. Has estat deslleial i ho saps. I si no ho saps o fas veure que no ho saps, estaria bé que algú proper a tu, alguna persona de confiança a la que encara no hagis traït, t’ho expliqui. Estic absolutament convençut que aquest escrit t’agradarà, no tant pel que dic, sinó perquè parlo de tu i això, egocèntric Atlage, és el que més et complau. Que parlin de tu sempre, encara que en parlin malament. Pots seguir regirant el meu blog buscant referències impossibles i coincidències tangencials. Pots, amb morbosa curiositat, donar-li la volta a Espriu o canviar les figures del pessebre. Pots apropiar-te del que creguis s’ajusta a la teva fosca personalitat i fer-te un collaret de granadura. Pots fer-te mala sang fins el punt de necessitar una transfusió amb urgència. Però, i t’ho dic de cor, estàs molt lluny de trobar la porta a les estrelles.
dimarts, 3 de novembre del 2009
L’efecte Coolidge
Calvin Coolidge va ser president dels Estats Units d’Amèrica des del 1923 al 1929. Persona molt intel•ligent es va distingir especialment pel seu enginy i producte d’aquesta manera de ser ens han arribat un munt de sucoses anècdotes. Una d’elles, i potser la més coneguda, la que es va produir un dia que visitava una explotació avícola acompanyat per la seva dona. Aquesta, en veure l'extraordinària activitat sexual del gall, va preguntar als responsables de la granja sí la conducta de l’animal era la normal. Sí, li varen respondre, sempre actua d’aquesta manera. La senyora Coolidge, sorpresa, els hi va demanar sí ho podien explicar al seu marit. El president, al ser informat, va preguntar al director de la granja: i aquest gall, ho fa sempre amb la mateixa gallina? De cap manera, li va respondre el director, s’ho fa amb totes, sense excepció. Mr. Coolidge se’l mirà fixament i li va demanar: li podria explicar a la meva dona?
Calvin Coolidge va ser president dels Estats Units d’Amèrica des del 1923 al 1929. Persona molt intel•ligent es va distingir especialment pel seu enginy i producte d’aquesta manera de ser ens han arribat un munt de sucoses anècdotes. Una d’elles, i potser la més coneguda, la que es va produir un dia que visitava una explotació avícola acompanyat per la seva dona. Aquesta, en veure l'extraordinària activitat sexual del gall, va preguntar als responsables de la granja sí la conducta de l’animal era la normal. Sí, li varen respondre, sempre actua d’aquesta manera. La senyora Coolidge, sorpresa, els hi va demanar sí ho podien explicar al seu marit. El president, al ser informat, va preguntar al director de la granja: i aquest gall, ho fa sempre amb la mateixa gallina? De cap manera, li va respondre el director, s’ho fa amb totes, sense excepció. Mr. Coolidge se’l mirà fixament i li va demanar: li podria explicar a la meva dona?
dilluns, 2 de novembre del 2009
No convé
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Salvador Espriu
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Salvador Espriu
Tots no som iguals
He pogut llegir a l’aparador d’una botiga de queviures del Raval: som el que mengem. Estaríeu en condicions de donar per bona aquesta afirmació? Estaríeu d’acord? Acabaria per ser, o semblar un porc, aquell boig pels embotits? I el que no pot deixar de menjar bledes, àpid o col, s’acabaria convertint en un vegetal? Els amants del lluç, el rap o el peix espasa, es caracteritzen per tenir la sang freda? Els consumidors empedreïts de galtes, es signifiquen per posar-li morro a la vida? I els devoradors de pollastre, acaben tenint ploma? Els que tot ho mengen amb sucre, seran més dolços que ningú? I els que abusen de la sal, tindran una gràcia especial? Els depredadors d’animals de closca, seran els més durs? I els que mengen triturat o puré, els més tous? Un camp immens per explorar aquells que en tinguin ganes i els altres, els que no, que se’n vagin a berenar. Però vigileu el que mengeu que desprès us canvia el caràcter i us torneu insuportables. Sí realment som el que mengem, serem també el que dipositem?
He pogut llegir a l’aparador d’una botiga de queviures del Raval: som el que mengem. Estaríeu en condicions de donar per bona aquesta afirmació? Estaríeu d’acord? Acabaria per ser, o semblar un porc, aquell boig pels embotits? I el que no pot deixar de menjar bledes, àpid o col, s’acabaria convertint en un vegetal? Els amants del lluç, el rap o el peix espasa, es caracteritzen per tenir la sang freda? Els consumidors empedreïts de galtes, es signifiquen per posar-li morro a la vida? I els devoradors de pollastre, acaben tenint ploma? Els que tot ho mengen amb sucre, seran més dolços que ningú? I els que abusen de la sal, tindran una gràcia especial? Els depredadors d’animals de closca, seran els més durs? I els que mengen triturat o puré, els més tous? Un camp immens per explorar aquells que en tinguin ganes i els altres, els que no, que se’n vagin a berenar. Però vigileu el que mengeu que desprès us canvia el caràcter i us torneu insuportables. Sí realment som el que mengem, serem també el que dipositem?
diumenge, 1 de novembre del 2009
La indolència que esgota la paciència
Santa Eulàlia 2 – Europa 2
Primera divisió Juvenil
Avui sí. Avui sí que tenia alternativa. Podia optar per fer la crònica en fred, deixar passar un temps prudencial perquè el cap ordenés i el cervell processés el que havia succeït -alternativa recomanable per evitar problemes de forma i també de fons-, o bé fer-ho en calent amb el risc d’equivocar-me i ser políticament incorrecte. Una hora desprès que l’àrbitre xiulés el final del partit no sé si és temps suficient per passar del calent al fred o quedar-se en aquella zona morta, en aquell terreny de ningú que caracteritza la tebiesa. Vagi en el meu descàrrec que l’edat no perdona i la memòria té racons als que cada dia em costa més accedir i, a risc de ser imprudent, he decidit que el que havia de dir no podia diluir-se ( el temps tot ho difumina) per no abordar-lo quan tocava. Hi ha coses importants i coses urgents. El que he vist avui és totes dues coses. Important per la magnitud del problema de fons i que ja està començant a afectar la forma i urgent perquè no pot passar ni un sol dia més sense trobar una solució. Quan una persona decideix ser indolent no deixa de ser una actitud totalment respectable sempre i quan aquesta decisió es cenyeixi al seu àmbit individual i que no afecti al seu entorn. Quan una persona indolent o amb una actitud volgudament indolent decideix practicar un esport, aquest no pot ser, o no hauria de ser un esport d’equip. Un esport d’equip en el que estan implicades i compromeses altres persones que en depenen i que es poden veure afectades per aquesta actitud insolidària. Una persona indolent ha d’estar allunyada dels esports d’equip. Lluny del futbol on 20 persones sumen voluntats i esforços a la recerca d’un objectiu comú. Qualsevol proposta que no vagi en aquesta direcció és una actitud reprovable, incomprensible i, decididament, intolerable. Res justifica que un ésser indolent pertanyi a un vestidor d’un equip de futbol. Res justifica que un ésser indolent jugui amb els seus companys, jugui amb les seves il•lusions i amb les seves esperances. L’equip que treballa i es buida en cada partit no entendrà mai l’actitud del qui no ho fa. L’equip que inverteix en sacrifici i lluita no perdonarà mai l’actitud de l’absent. Sí es vol ser indolent al menys que es tingui la sensibilitat i/o delicadesa de triar un esport individual on les conseqüències de la seva actitud no tindrà repercussió en altres persones. Ni repercussió ni danys col•laterals que, en un esport d’equip, són un virus mortal i difícil d’aïllar. El bé del col•lectiu, la supervivència i credibilitat del grup està molt per damunt de comportaments indolents i cal ser, sense remordiments, quirúrgic. Aplicar la cirurgia perquè el malalt no se’ns mori d’insuficiència respiratòria i poder refer un teixit, a hores d’ara, força malmès.
Arrencar un punt fora de casa no és gens menyspreable. Sumar un punt a Santa Eulàlia és un escàs bagatge per a un Europa amb aspiracions. Esgarrapar un empat quan al minut 90 es guanyava per 0 a 2 és un resultat increïble. Els darrers vint minuts del partit han estat una de les imatges més tristes, decebedores i lamentables (en calent) que he tingut la desgràcia (en calent) de veure. Però no ens hem de deixar arrossegar per l’abatiment, sumar sempre és bo i més fora de casa (en fred). Tenim els problemes identificats i el que cal fer i la gent adequada per fer-ho. I això, amb els temps que corren, creieu-me, és un veritable luxe (en tebi).
Santa Eulàlia 2 – Europa 2
Primera divisió Juvenil
Avui sí. Avui sí que tenia alternativa. Podia optar per fer la crònica en fred, deixar passar un temps prudencial perquè el cap ordenés i el cervell processés el que havia succeït -alternativa recomanable per evitar problemes de forma i també de fons-, o bé fer-ho en calent amb el risc d’equivocar-me i ser políticament incorrecte. Una hora desprès que l’àrbitre xiulés el final del partit no sé si és temps suficient per passar del calent al fred o quedar-se en aquella zona morta, en aquell terreny de ningú que caracteritza la tebiesa. Vagi en el meu descàrrec que l’edat no perdona i la memòria té racons als que cada dia em costa més accedir i, a risc de ser imprudent, he decidit que el que havia de dir no podia diluir-se ( el temps tot ho difumina) per no abordar-lo quan tocava. Hi ha coses importants i coses urgents. El que he vist avui és totes dues coses. Important per la magnitud del problema de fons i que ja està començant a afectar la forma i urgent perquè no pot passar ni un sol dia més sense trobar una solució. Quan una persona decideix ser indolent no deixa de ser una actitud totalment respectable sempre i quan aquesta decisió es cenyeixi al seu àmbit individual i que no afecti al seu entorn. Quan una persona indolent o amb una actitud volgudament indolent decideix practicar un esport, aquest no pot ser, o no hauria de ser un esport d’equip. Un esport d’equip en el que estan implicades i compromeses altres persones que en depenen i que es poden veure afectades per aquesta actitud insolidària. Una persona indolent ha d’estar allunyada dels esports d’equip. Lluny del futbol on 20 persones sumen voluntats i esforços a la recerca d’un objectiu comú. Qualsevol proposta que no vagi en aquesta direcció és una actitud reprovable, incomprensible i, decididament, intolerable. Res justifica que un ésser indolent pertanyi a un vestidor d’un equip de futbol. Res justifica que un ésser indolent jugui amb els seus companys, jugui amb les seves il•lusions i amb les seves esperances. L’equip que treballa i es buida en cada partit no entendrà mai l’actitud del qui no ho fa. L’equip que inverteix en sacrifici i lluita no perdonarà mai l’actitud de l’absent. Sí es vol ser indolent al menys que es tingui la sensibilitat i/o delicadesa de triar un esport individual on les conseqüències de la seva actitud no tindrà repercussió en altres persones. Ni repercussió ni danys col•laterals que, en un esport d’equip, són un virus mortal i difícil d’aïllar. El bé del col•lectiu, la supervivència i credibilitat del grup està molt per damunt de comportaments indolents i cal ser, sense remordiments, quirúrgic. Aplicar la cirurgia perquè el malalt no se’ns mori d’insuficiència respiratòria i poder refer un teixit, a hores d’ara, força malmès.
Arrencar un punt fora de casa no és gens menyspreable. Sumar un punt a Santa Eulàlia és un escàs bagatge per a un Europa amb aspiracions. Esgarrapar un empat quan al minut 90 es guanyava per 0 a 2 és un resultat increïble. Els darrers vint minuts del partit han estat una de les imatges més tristes, decebedores i lamentables (en calent) que he tingut la desgràcia (en calent) de veure. Però no ens hem de deixar arrossegar per l’abatiment, sumar sempre és bo i més fora de casa (en fred). Tenim els problemes identificats i el que cal fer i la gent adequada per fer-ho. I això, amb els temps que corren, creieu-me, és un veritable luxe (en tebi).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)