Efectivament: el millor esperit

Benvinguts al paradís

Europa  5 – Escoles Pies  1

Cadet 2a. Divisió

Sí el paradís bíblic es situa històricament  entre els rius Tigris i l’Eufrats, el paradís futbolístic no hi ha dubte que es troba entre el Cosmo Caixa i la Quirón, just on la República Argentina agonitza i la Ronda de Dalt s’escampa en un delta de prodigis i meravelles.  Allà, en un espai lluminós anomenat l’Àliga, hi juguen aquesta temporada els àngels. Uns àngels escapulats que fan coses tan excepcionalment humanes que semblen sobrenaturals. Uns àngels que avui rebien al líder del grup, un líder que es jugava una gran part de les seves opcions d’aconseguir el títol de Lliga. Un líder, un Escoles Pies hologràfic, que ha estat escombrat autoritàriament del camp i ho ha estat de forma contundent, inapel·lable i en totes i cadascuna de les facetes del joc. L’Europa, aquest Europa que m’enamora, ha estat un equip infinitament superior al seu rival en 79 dels 80 minuts jugats. L’Europa ha proposat des del principi els seus arguments  demolidors amb una clarividència, estil i contundència incontestable. Ha estat una piconadora, un rodet perfectament engreixat que ha fet empal·lidir i desdibuixar-se al rival, que no ha pogut oposar cap resistència a l’allau de joc exposat pels locals. Un cop més, i en van molts aquesta temporada, l’Europa, aquest Europa, ha ratllat la perfecció en totes les seves línies, tant en el terreny físic com mental. El futbol és un estat d’ànim i el d’aquest equip desperta una sana i emotiva enveja. A hom, sincerament, li ve de gust formar part d’aquesta il·lusió sense límits, d’aquest grup que transmet alegria i entusiasme i encomana un reconfortant bon rotllo. Guanyar al líder i fer-ho amb aquesta autoritat no està a l’abast de tothom, només els grans són capaços d’aconseguir-ho i l’Europa, aquest Europa, no hi ha dubte, és molt gran. Ho és ara que els resultats l’acompanyen i ho era a principi de temporada quan l’equip s’estava gestant. Quant les coses es fan amb criteri, amb coherència; quan es té fe, confiança i paciència; quan qui ha de treballar treballa i sap transmetre aquest esperit, tot és més fàcil i acostuma a donar bons fruits. Un encert del Coordinador, enorme en les seves funcions i en el seu “ull”, per saber triar els vímets més adients. Immens el nou entrenador que ha sabut gestionar un vestuari complexa i dotar-lo d’una personalitat excepcional. Magnífica la seva tasca motivadora aconseguint una identificació absoluta amb l’equip de cadascun dels seus membres. Unió, solidaritat, companyonia, alegria,...són alguns dels trets distintius que han fet d’aquest grup un bloc que gaudeix amb el futbol i te’n fa partícip. Esplèndids els jugadors, els protagonistes  estètics de la més vigorosa ètica. Els pintors d’un dels més bells paisatges del meu territori personal i afectiu. La plasticitat de l’esforç i la destrucció del tedi. El “Kapichi team” és una dolça realitat, una joia preciosa, una perla perfecta en un món resultadista on, per desgràcia,  no és habitual apreciar la forma com es fan les coses. El “Kapichi team” és un luxe, una delicadesa per a paladars selectes i cultivats, una finestra oberta per on entren tones d’aire fresc i una de les experiències més gratificants que m’ha donat el futbol en els darrers anys.

Avui, el millor de les Escoles Pies ha estat, sense cap mena de dubte, l’Europa.

Hi ha equips que només guanyaran la Lliga, el “Kapichi team” ho guanyarà tot.

Començar de 9

Chelsea: la pena màxima

Viure dels penals és com viure pendent de la sort, fiar-ho tot a la intersecció dels astres, a un cop improbable de gràcia o al caprici del vent. Viure tossuda i obsessivament d’aspectes que no depenen d’un mateix acostuma a ser un mal negoci, un carreró sense sortida que no duu enlloc. Els penals són un recurs fàcil i molt subjectiu que amaga les pròpies incompetències, els plantejaments covards o erronis i una excusa recurrent per als que no en saben més. Equivocar-se està a l’abast de tothom, persistir en l’error és patrimoni dels necis i refugi  dels perdedors.

Els valents, els agosarats, els que hi creuen i en saben, busquen l’èxit més enllà de les adversitats i els penals no assenyalats. La seva proposta acostuma a no deixar res en mans de l’atzar i a no dependre de decisions externes sobre les que no es té el control. Apostar per fer la feina ben feta i amb arguments potents és la millor manera de sobreposar-se a un pena màxima, discutible o no, per arribar a un més que merescut estat d’eufòria.  

Per molts anys

M-50

Amb qualsevol pretext, amb qualsevol

fàcil pretext i amb mots de cada dia,

per preservar l’embruix i la tendresa

de cada mot i ennoblir-ne la força.

Creix el poema i delimita espais.

Creixerà més i serà l’eix secret

d’aquesta immensa esfera de la tarda

que giravolta lentament i és una

secreta deu de tantes coses belles.

 

Miquel Martí i Pol

Proposta assenyada

De burro, res

Jean Paul, un cajun, se’n va anar a viure a Texas i va comprar un burro a un vell granger per 100 dòlars: Van acordar que l’endemà el granger li lliuraria el burro.

L’endemà el granger va arribar amb la furgoneta i va dir:

-Ho sento, però tinc males noticies. El burro s’ha mort.

-Doncs, llavors, torni’m els diners.

-No puc. Ja me’ls he gastat.

-D’acord, doncs, descarregui el burro.

-Què en pensa fer?

-El rifaré.

-No pot rifar un burro mort!

-I tant que sí. Ja ho veurà. No diré a ningú que està mort.

Al cap d’un mes el granger es va trobar el cajun i li va preguntar:

-Què va passar amb el burro mort?

-El vaig rifar: Vaig vendre 500 tiquets a 2 dòlars cadascun i vaig tenir uns beneficis de 998 dòlars.

-Es va queixar algú?

-Només el paio que va guanyar. Per tant, li vaig tornar els 2 dòlars.

Amnistía

Rambla de Canaletes

A la vida no hi ha premis ni càstigs, sinó conseqüències.

Solitud

Moviment armònic

Salomó

La síndrome de la mare falsa

Hi ha individus que, davant la impossibilitat d’aconseguir els objectius proposats, s’obsessionen en que aquelles persones que sí que estan en situació d’aconseguir-los, tampoc ho facin. És a dir, arriben a gaudir més amb el fracàs del pròxim que en el guany propi. D’això se’n diu: síndrome de mare falsa.

Aquella mare falsa que, davant el rei Salomó, no va dubtar en sacrificar la vida d’un infant abans que cedir-lo a la mare verdadera. No així la mare autèntica que, veient perillar la vida del seu fill, va preferir cedir-lo per tal que conservés la vida. 

El món, desgraciadament, està ple de mares falses, corcades per l’enveja i incapaces d’acceptar els èxits i/o la felicitat dels altres. Persones que malviuen dins la seva pròpia mediocritat i que la converteixen en un espai obscur, irrespirable i torbador. Un àmbit on la vida no és possible i on regna la desesperació i la infàmia.

Aquest sentiment malsà el trobem arreu: en lo personal, a la feina, en el món de l’esport, a l’escola, a la família,...Desitjar el fracàs del company, de l’equip rival, del parent, fins i tot, de l’amic o de la parella, és més comú del que seria desitjable i sa. Tot a canvi de res, només perquè l’altra no aconsegueixi el que un mateix no pot aconseguir. La gelosia, les enveges, la incapacitat per sumar i una immaduresa flagrant són els quatre pilars sobre el que s’edifica un dels comportaments més irracionals i inhumans de la nostra societat.

A Salomó se li ha girat feina i, francament, no estic segur que se n'en surti.     

AMOR

Atenció amb les instruccions

Un caçador truca molt nerviós al telèfon d’emergències:

-M’acabo de trobar una persona tota tacada de sang al bosc! És un home, i crec que està mort. Què haig de fer?

El telefonista li contesta amb molta calma:

-Tranquil·litzi’s, senyor. Vostè segueixi les meves instruccions- El primer que ha de fer és deixar un moment el telèfon i assegurar-se que està mort.

Es fa un silenci i tot seguit se sent l’espetec d’un tret. Desprès es torna a sentir la veu de l’home:

-Molt bé. Ara que faig?

Vestuari local

I NI ESTA FINAL NOS HAN PODIDO ARREBATAR!!!

La cara fosca del CAT

En tots els racons hi ha alguna creu

Aprendre dels que saben

Darrerament s’ha encetat, en alguns sectors, la controvèrsia entorn l’oportunitat i/o legitimitat de moure jugadors, dins un  mateix club, d’un equip a un altre de la mateixa categoria però que militen en divisions diferents. És a dir, fer jugar nois que habitualment ho fan a l’A o al B en el C o el D per motius diversos i pel que es percep, polèmics.

Això passa habitualment en aquells clubs que disposen de varis equips i per tant, la logística els hi permet canviar jugadors d’un equip a un altre per atendre diferents necessitats, siguin físiques, mentals o estratègiques.

La legitimitat ve donada per la pròpia reglamentació de la FCF i en això no hi ha polèmica. Tots els equips, i durant tota la temporada, poden inscriure a l’acta per a disputar un partit a tres jugadors de camp i a un porter, encara que no tinguin fitxa de l’equip en qüestió, siguin de l’A, el B, el C o el Z. Sempre, evidentment, que respectin el reglament pel que fa als marges horaris, és a dir, que passin les hores estipulades entre un partit i l’altre.

L’oportunitat, en canvi, és absolutament  subjectiva i tothom  té i pot tenir la seva pròpia opinió. Opinió que no està subjecta a cap mena de reglamentació i respon a criteris, aquest cop sí, discutibles.  

Normalment, i en la majoria de clubs, aquests canvis i/o moviments es fan per a reforçar a un determinat equip en les seves aspiracions, o bé per a guanyar el campionat o per no perdre la categoria.

El cas de l’Europa és un cas especial, i diria que atípic, en el panorama general del futbol base. El CE Europa té una estructura organitzativa molt complexa i professionalitzada. Des de fa temps i sota l’experta direcció del senyor Jans Klein, neuropsiquiatra doctorat per la Universitat de Columbia a Nova York i aplicant la tècnica del PNL (programació neuro-lingüística) a l’esport ha implementat una sistematologia analítica amb uns excel·lents resultats en el camp de la intel·ligència emocional.

Aquesta innovadora i revolucionaria pràctica, a l’inversa que en altres clubs, consisteix en fer jugar a nois de categories superiors en categories inferiors, no perquè aquestes es beneficiïn de la seva millor tècnica o millors arguments futbolístics, sinó, ans al contrari, que siguin ells els que aprenguin de totes aquelles virtuts que tenen les categories inferiors per així, complementar i arrodonir la seva formació, alhora que els faci créixer i els enforteixi mentalment. De poc pot ajudar un jugador de divisió d’honor, d’exquisida tècnica, a un equip de segona divisió que acostuma a jugar en camps de terra i en unes lamentables condicions i contra equips que només busquen el xoc i el contacte físic per amagar les seves mancances i les seves carències.

En el CE Europa quan un jugador de l’A “baixa” a jugar amb el D, no és per reforçar-lo, és per aprendre i així poder millorar en aquells aspectes que li calen.

Aquesta circumstància fa que els equips C i  D siguin més vulnerables i tous quan reben “ajudes” dels equips A i B, que quan defensen els seus partits amb els arguments que li són propis. Però és un peatge absolutament necessari perquè els jugadors, i en conseqüència els equips de categories superiors, siguin més forts emocional i mentalment.

Trobeu el porc que no té la grip

Fer la diagonal: anar de botigues

El ritme del temps

El guerrer de la llum sap que la perseverança no té res a veure amb la insistència. Hi ha èpoques en què els combats es prolonguen més del que és necessari, tot esgotant les seves forces i afeblint el seu entusiasme.
Aleshores, retira les seves forces del camp de batalla i es dóna una treva a si mateix. Persevera en el seu desig, però sap esperar un moment més adequat per tornar a atacar.
Un guerrer sempre torna a la lluita. Però no ho fa pas per tossuderia, sinó perquè s’ha adonat que els temps han canviat.

...y lo manda pa Caracas.

Alegria de veure't

Situació d'espera

Re-vela't

Sí, sí, és a tu

Escolta entrenador de merda –i perdona per lo d’entrenador-. Em pots explicar perquè el meu fill no juga? Potser millor que no m’ho expliquis perquè tampoc ho entendria. Però has de saber que estic fins els ovaris de que te’l rifis, que li facis passejar la bossa d’esport tots el caps de setmana, de camp en camp, sense ni tan sols obrir-la. Sí el que vols és que estalviem aigua i sabó en la neteja de la seva roba, m’ho dius i tan amics, però deixar ja de jugar amb ell i prendrem el pel a mi. No estic disposada a aguantar ni un minut més, no ets una bona persona i no vas de cara. Ens has enganyat des del primer dia, que costava dir-nos la veritat? Si no comptaves amb ell, si no hi comptes, com ha quedat clar, has de tenir els collons de dir-ho i no marejar més la perdiu. L’has utilitzat com t’ha convingut i sempre ha estat el darrer de la fila. Has abusat del seu compromís, de la seva bonhomia i de la seva prudència, amb una descarada premeditació, nocturnitat i traïdoria. No tens raó ni l’has tinguda en cap de les teves decisions encara que ell no t’ho hagi qüestionat mai. Però això s’ha acabat, ja no li faràs més mal. Has aconseguit que perdi la il·lusió per allò que l’apassionava i li donava vida, però serà l’últim que aconsegueixis. A partir d’ara ten pots anar a prendre pel cul, tu i la teva incompetència malintencionada. Adéu i que et bombin.

Aquest podria ser el camí

La mora talla