Hollywood/Hollystone
divendres, 12 de desembre del 2008
El costat assolellat del carrer
Fa aproximadament 20 anys, al Brasil, un nen de nom Daniel, havia de recórrer una llarga distancia a peu cada matí per anar a l’escola. Lluny de viure-ho com un problema, de maleir la seva sort i caure en el desànim paralitzador, com ho hagués fet la majoria de persones en aquella mateixa situació, el nostre protagonista hi va fer una lectura positiva: si he de caminar, no sols caminaré, correré amb totes les meves forces. I així va ser, el noi corria i corria i els músculs se li anaven desenvolupant, els pulmons eixamplant, el cor enfortint i el cervell oxigenant. Vint anys desprès, aquell noi segueix corrent, però ara ho fa amb la camiseta del Barça i amb el numero 20 a l’esquena. Dani Alves és un prodigi de facultats físiques, força mental i posseïdor d’una voluntat inabastable. Tot, per saber triar el camí encertat, per escollir la vessant positiva d’un fet, per negatiu o advers que pogués semblar. Tots els carrers tenen un costat assolellat, encara que estigui núvol i no el puguem veure. El senyor Alves, va triar el costat correcte i quan va sortir el sol, estava allí per rebre’l.
Fa aproximadament 20 anys, al Brasil, un nen de nom Daniel, havia de recórrer una llarga distancia a peu cada matí per anar a l’escola. Lluny de viure-ho com un problema, de maleir la seva sort i caure en el desànim paralitzador, com ho hagués fet la majoria de persones en aquella mateixa situació, el nostre protagonista hi va fer una lectura positiva: si he de caminar, no sols caminaré, correré amb totes les meves forces. I així va ser, el noi corria i corria i els músculs se li anaven desenvolupant, els pulmons eixamplant, el cor enfortint i el cervell oxigenant. Vint anys desprès, aquell noi segueix corrent, però ara ho fa amb la camiseta del Barça i amb el numero 20 a l’esquena. Dani Alves és un prodigi de facultats físiques, força mental i posseïdor d’una voluntat inabastable. Tot, per saber triar el camí encertat, per escollir la vessant positiva d’un fet, per negatiu o advers que pogués semblar. Tots els carrers tenen un costat assolellat, encara que estigui núvol i no el puguem veure. El senyor Alves, va triar el costat correcte i quan va sortir el sol, estava allí per rebre’l.
dijous, 11 de desembre del 2008
Quina i/barra!
Que el senyor Rodriguez Ibarra hagi fet declaracions manifestant el seu total desacord amb el senyor Joan Laporta, és un fet que, sincerament em tranquil·litza. No entendria que el piròman Ibarra tingués cap mena de coincidència amb l’actual president del Barça, més aviat em preocuparia. Aquest desamor, aquesta manca de sintonia, em demostra que les coses s’estan fent be a can Barça i que les directrius i presa de posició del seu president són les correctes. La catalanitat manifesta del Barça preocupa i preocupa molt al senyor Ibarra. Potser per fi anem be i aquest és un clar símptoma que hem encertat el camí.
Que el senyor Rodriguez Ibarra hagi fet declaracions manifestant el seu total desacord amb el senyor Joan Laporta, és un fet que, sincerament em tranquil·litza. No entendria que el piròman Ibarra tingués cap mena de coincidència amb l’actual president del Barça, més aviat em preocuparia. Aquest desamor, aquesta manca de sintonia, em demostra que les coses s’estan fent be a can Barça i que les directrius i presa de posició del seu president són les correctes. La catalanitat manifesta del Barça preocupa i preocupa molt al senyor Ibarra. Potser per fi anem be i aquest és un clar símptoma que hem encertat el camí.
dimecres, 10 de desembre del 2008
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
El vell gos caçador
Un vell gos caçador, que mai en els seus dies de joventut i força es va rendir davant cap bestia feréstega, es va trobar, a una avançada edat, un porc senglar en una cacera. El va agafar per una orella, però no el va poder subjectar donada la debilitat de les seves dents, de manera que l’animal es va escapar.
L’amo, en adonar-se’n, molt enfadat, el va renyar i maltractar.
El gos, mirant-te’l llastimosament, li va dir:
Amo, amo meu, el meu esperit és tan fort com sempre, però no he pogut sobreposar-me a les debilitats del meu cos. Prefereix-ho que em reconeguis pel que he estat i no que em maltractis pel que ara soc.
Respecta sempre a la teva gent gran, que malgrat ara no puguin fer tot el que voldrien, en el passat varen esmerçar molts esforços per construir la realitat que ara gaudeixes.
Tens un e.sopo
El vell gos caçador
Un vell gos caçador, que mai en els seus dies de joventut i força es va rendir davant cap bestia feréstega, es va trobar, a una avançada edat, un porc senglar en una cacera. El va agafar per una orella, però no el va poder subjectar donada la debilitat de les seves dents, de manera que l’animal es va escapar.
L’amo, en adonar-se’n, molt enfadat, el va renyar i maltractar.
El gos, mirant-te’l llastimosament, li va dir:
Amo, amo meu, el meu esperit és tan fort com sempre, però no he pogut sobreposar-me a les debilitats del meu cos. Prefereix-ho que em reconeguis pel que he estat i no que em maltractis pel que ara soc.
Respecta sempre a la teva gent gran, que malgrat ara no puguin fer tot el que voldrien, en el passat varen esmerçar molts esforços per construir la realitat que ara gaudeixes.
dimarts, 9 de desembre del 2008
T’envejo
Et veig com la mires i et tinc enveja. Enveja de la teva frisança, del teu goig, de la teva il·lusió feréstega. Et brillen els ulls amb un espurneig inabastable i el teu posat, el teu somriure, destil·la una tendresa sublim. Et tinc enveja perquè estàs al principi, perquè ets en aquell moment pel que tots hauríem d’haver passat i en el que molts ens hi voldríem haver quedat. Et tinc enveja per la teva rotunditat, pel convenciment de que ella ho es tot per a tu i que no hi ha res més fora dels seus límits. M’enlluernes amb la teva força i em desmuntes quan et veig acaronar-la amb la delicadesa d’una brisa suau. Quan li dius paraules que jo tenia oblidades. Quan la vida és entre dos i la resta, un simple decorat. Quan no hi ha passat, ni tan sols futur, quan tot és ara i ella t’omple tots els racons. T’envejo perquè no et deixaràs enganyar per aquells que diuen: res dura eternament, tot és efímer. T’envejo perquè et crec quan li dius: t’estimo i així serà fins que el sol es glaci.
Et veig com la mires i et tinc enveja. Enveja de la teva frisança, del teu goig, de la teva il·lusió feréstega. Et brillen els ulls amb un espurneig inabastable i el teu posat, el teu somriure, destil·la una tendresa sublim. Et tinc enveja perquè estàs al principi, perquè ets en aquell moment pel que tots hauríem d’haver passat i en el que molts ens hi voldríem haver quedat. Et tinc enveja per la teva rotunditat, pel convenciment de que ella ho es tot per a tu i que no hi ha res més fora dels seus límits. M’enlluernes amb la teva força i em desmuntes quan et veig acaronar-la amb la delicadesa d’una brisa suau. Quan li dius paraules que jo tenia oblidades. Quan la vida és entre dos i la resta, un simple decorat. Quan no hi ha passat, ni tan sols futur, quan tot és ara i ella t’omple tots els racons. T’envejo perquè no et deixaràs enganyar per aquells que diuen: res dura eternament, tot és efímer. T’envejo perquè et crec quan li dius: t’estimo i així serà fins que el sol es glaci.
dilluns, 8 de desembre del 2008
El mal d’Almansa
El 25 d’Abril de l’any 1707, va tenir lloc la tristament coneguda Batalla d’Almansa, on els exercits franco-castellans varen derrotar les tropes valencianes, en el que seria el preludi de la pèrdua de les llibertats nacionals del conjunt dels Països Catalans. Aquella data és recordada des d’aleshores, com un dels episodis més dramàtics en l’estroncament de la nostre identitat com a poble sobirà. Tan és així que desprès de 300 anys seguim lligats de mans i peus, “por derecho de conquista” a un país que no contempla, “ni por asomo”, la possibilitat de recuperar el que aquell infaust dia varem perdre.
El mal d’Almansa és doncs, la descripció d’un episodi negre de la nostra Història i s’associa, actualment, a tota aquella situació o fet que ataca i perjudica al nostre poble i els nostres interessos col·lectius com a nació amb voluntat de reeixir.
El 25 d’Abril de l’any 1707, va tenir lloc la tristament coneguda Batalla d’Almansa, on els exercits franco-castellans varen derrotar les tropes valencianes, en el que seria el preludi de la pèrdua de les llibertats nacionals del conjunt dels Països Catalans. Aquella data és recordada des d’aleshores, com un dels episodis més dramàtics en l’estroncament de la nostre identitat com a poble sobirà. Tan és així que desprès de 300 anys seguim lligats de mans i peus, “por derecho de conquista” a un país que no contempla, “ni por asomo”, la possibilitat de recuperar el que aquell infaust dia varem perdre.
El mal d’Almansa és doncs, la descripció d’un episodi negre de la nostra Història i s’associa, actualment, a tota aquella situació o fet que ataca i perjudica al nostre poble i els nostres interessos col·lectius com a nació amb voluntat de reeixir.
300 anys
Vam ser vençuts amb l’argument del sabre,
desposseïts del dret de decidir.
vam ser forçats a l’empresa macabra
de fer més gran l’imperi del veï.
Hem estat muts perquè hem portat mordassa,
hem estat quiets, és lògic tenir por:
l’any trenta-sis van complir l’amenaça
vigent encara a la Constitució.
Però recuperarem el vell somriure
aviat en veure la terra lliure.
El jou de tres-cents anys farem prescriure
ben aviat.
Aquell paper que feia abans l’exèrcit
el fan mitjans de comunicació:
mentre la realitat es tergiversi,
no cal cap altre element de dissuasió.
Ens deixen ser llegat antropològic,
ens deixen ser la peça del museu,
ens deixen ser la fera del zoològic,
ens deixen ser el seu millor trofeu.
Dibuixarem no sols la ratlla al mapa,
també l’esbós d’un canvi més profund:
començarem així una nova etapa,
ningú allà baix, ningú allà al capdamunt.
Francesc Ribera “Titot”
Vam ser vençuts amb l’argument del sabre,
desposseïts del dret de decidir.
vam ser forçats a l’empresa macabra
de fer més gran l’imperi del veï.
Hem estat muts perquè hem portat mordassa,
hem estat quiets, és lògic tenir por:
l’any trenta-sis van complir l’amenaça
vigent encara a la Constitució.
Però recuperarem el vell somriure
aviat en veure la terra lliure.
El jou de tres-cents anys farem prescriure
ben aviat.
Aquell paper que feia abans l’exèrcit
el fan mitjans de comunicació:
mentre la realitat es tergiversi,
no cal cap altre element de dissuasió.
Ens deixen ser llegat antropològic,
ens deixen ser la peça del museu,
ens deixen ser la fera del zoològic,
ens deixen ser el seu millor trofeu.
Dibuixarem no sols la ratlla al mapa,
també l’esbós d’un canvi més profund:
començarem així una nova etapa,
ningú allà baix, ningú allà al capdamunt.
Francesc Ribera “Titot”
diumenge, 7 de desembre del 2008
Amb l’ajuda dels Sants
Jornada rodona per al Sants que amb la seva victòria al Ruiz Casado, davant el Sant Gabriel, aconsegueix refer-se de l’empat de la darrera setmana a casa i deixa a l’Europa a 4 punts. Un Europa que ho ha tornat a passar malament al Nou Sardenya, no tant per joc ni ocasions, sinó per resultat. Dos xuts a porta del Masnou, el segon al minut 93, li han permès treure petroli d’un duel, a priori, desigual i favorable als locals. Alguna cosa ha canviat darrerament a l’equip del Maresme, doncs els recents resultats no es corresponen al lloc que ocupen a la classificació. Arrencar dos punts a domicili, primer a la Muntanyesa, i avui a l’Europa és una gesta a l’abast de pocs equips. Si mantenen aquesta progressió, no trigaran en sortir dels llocs de cua, per instal·lar-se en posicions molt més còmodes i avantatjoses.
Duríssim el correctiu aplicat pel Júpiter, en només 45 minuts, als nois de la Barceloneta. Si bé era previsible i, fins i tot lògic, que els mariners sortissin derrotats de la Verneda, ningú es podia imaginar que el correctiu fos tan sever. El Júpiter a casa segueix intractable i la Barceloneta ha perdut el nord i sembla un vaixell a la deriva. Els darrers resultats, sigui per lesions, per mala sort, per condicions, per crisi anímica,...el cert és que estan sent d’allò més decebedors i preocupants. Necessiten una victòria i la necessiten ja, sinó volen veure seriosament compromesos els arguments proposats a principi de Temporada.
Per l’Anguera, el mateix anàlisi de la setmana passada, el calendari favorable de principi de Temporada els hi va fer creure que els miracles eren possibles i els va desconnectar, un pèl, de la realitat. A la que han començat a arribar els partits compromesos, la sagnia de punts ha anat deixant en evidència el potencial real d’aquest equip instal·lat en un núvol. D’ací al final de la primera volta, el Júpiter, la Barceloneta, l’Hospitalet i el Sants, posaran a prova la consistència dels “industrials” i ens donaran la justa mesura de la qualitat del gas que els inflava.
El Trajana, empatat a punts amb el Júpiter, es consolida al tercer lloc i retalla la seva distància amb el segon classificat. Ha fet del seu camp un fortí i poc a poc va presentant les seves credencials per a disputar, o si més no, posar difícil el liderat del grup.
Amb el Catalònia, la ja avorrida, per repetida, història de sempre. Es posen amb avantatge clara al marcador, amb un bon joc i autoritat, per acabar llençant per la borda, en un tres i no res, tot el botí aconseguit. De un clar 2 a 0 a un 2 a 2, repetint, per enèsima vegada, l’enfonsament físic i mental a les segones parts. Vaja, un clàssic.
L’ Unificació segueix pujant, aquest cop a expenses d’un Pere Gol defenestrat. El Santa Eulàlia, per la seva part, i malgrat millorar, no ha estat capaç de treure res positiu de la visita als seus veïns “grans”, un Hospitalet en una notable davallada forma física, que els hi està ocasionant més problemes dels que serien desitjables per als seus interessos. El Santa una setmana més segueix a la cua i cada cop queda menys marge de maniobra, encara que en el futbol, ja se sap, tot és possible i sinó...t’ho inventes.
Jornada rodona per al Sants que amb la seva victòria al Ruiz Casado, davant el Sant Gabriel, aconsegueix refer-se de l’empat de la darrera setmana a casa i deixa a l’Europa a 4 punts. Un Europa que ho ha tornat a passar malament al Nou Sardenya, no tant per joc ni ocasions, sinó per resultat. Dos xuts a porta del Masnou, el segon al minut 93, li han permès treure petroli d’un duel, a priori, desigual i favorable als locals. Alguna cosa ha canviat darrerament a l’equip del Maresme, doncs els recents resultats no es corresponen al lloc que ocupen a la classificació. Arrencar dos punts a domicili, primer a la Muntanyesa, i avui a l’Europa és una gesta a l’abast de pocs equips. Si mantenen aquesta progressió, no trigaran en sortir dels llocs de cua, per instal·lar-se en posicions molt més còmodes i avantatjoses.
Duríssim el correctiu aplicat pel Júpiter, en només 45 minuts, als nois de la Barceloneta. Si bé era previsible i, fins i tot lògic, que els mariners sortissin derrotats de la Verneda, ningú es podia imaginar que el correctiu fos tan sever. El Júpiter a casa segueix intractable i la Barceloneta ha perdut el nord i sembla un vaixell a la deriva. Els darrers resultats, sigui per lesions, per mala sort, per condicions, per crisi anímica,...el cert és que estan sent d’allò més decebedors i preocupants. Necessiten una victòria i la necessiten ja, sinó volen veure seriosament compromesos els arguments proposats a principi de Temporada.
Per l’Anguera, el mateix anàlisi de la setmana passada, el calendari favorable de principi de Temporada els hi va fer creure que els miracles eren possibles i els va desconnectar, un pèl, de la realitat. A la que han començat a arribar els partits compromesos, la sagnia de punts ha anat deixant en evidència el potencial real d’aquest equip instal·lat en un núvol. D’ací al final de la primera volta, el Júpiter, la Barceloneta, l’Hospitalet i el Sants, posaran a prova la consistència dels “industrials” i ens donaran la justa mesura de la qualitat del gas que els inflava.
El Trajana, empatat a punts amb el Júpiter, es consolida al tercer lloc i retalla la seva distància amb el segon classificat. Ha fet del seu camp un fortí i poc a poc va presentant les seves credencials per a disputar, o si més no, posar difícil el liderat del grup.
Amb el Catalònia, la ja avorrida, per repetida, història de sempre. Es posen amb avantatge clara al marcador, amb un bon joc i autoritat, per acabar llençant per la borda, en un tres i no res, tot el botí aconseguit. De un clar 2 a 0 a un 2 a 2, repetint, per enèsima vegada, l’enfonsament físic i mental a les segones parts. Vaja, un clàssic.
L’ Unificació segueix pujant, aquest cop a expenses d’un Pere Gol defenestrat. El Santa Eulàlia, per la seva part, i malgrat millorar, no ha estat capaç de treure res positiu de la visita als seus veïns “grans”, un Hospitalet en una notable davallada forma física, que els hi està ocasionant més problemes dels que serien desitjables per als seus interessos. El Santa una setmana més segueix a la cua i cada cop queda menys marge de maniobra, encara que en el futbol, ja se sap, tot és possible i sinó...t’ho inventes.
dissabte, 6 de desembre del 2008
Mal d’alçada
Quan tot semblava favorable als interessos de la Muntanyesa, quan s’havia col·locat molt a prop del cap de la classificació, en una setmana, en tan sols una setmana, han deixat escapar 4 valuosíssims punts, que segur trobaran a faltar en el còmput general de la Lliga. Dos partits, en teoria accessibles, on tot feia preveure que sumarien els 6 punts en joc, s’ha saldat en dos empats, un a casa davant el Masnou, i avui a la gàbia d’Hebrón enfront un Catalònia molt irregular. En futbol no n’hi ha prou en ser bo o dolent, en tenir qualitats tècniques reconegudes i contrastades. Calen moltes altres coses, i entre elles, la consistència mental, la solidesa anímica, el gust pel treball, la capacitat de sacrifici i la fe en allò que fas. No seré jo qui signifiqui quines d’aquestes característiques li manquen a la Muntanyesa i quines no. Qui hagi seguit o segueixi la seva trajectòria, qui ha tingut la possibilitat de veure alguns dels seus partits, que en tregui les conclusions. Ara fa només una setmana, corria la brama de que la Muntanyesa era el millor equip d’aquest grup, i que per fi, desprès d’un començament decebedor, s’havia enganxat als llocs capdavanters amb series opcions de liderat. Aquest campionat encara haurà de donar moltes voltes, però a aquest pas, les de la Muntanyesa seran com les “Tio Vivo”, voltes sobre sí mateix per a no anar enlloc.
Quan tot semblava favorable als interessos de la Muntanyesa, quan s’havia col·locat molt a prop del cap de la classificació, en una setmana, en tan sols una setmana, han deixat escapar 4 valuosíssims punts, que segur trobaran a faltar en el còmput general de la Lliga. Dos partits, en teoria accessibles, on tot feia preveure que sumarien els 6 punts en joc, s’ha saldat en dos empats, un a casa davant el Masnou, i avui a la gàbia d’Hebrón enfront un Catalònia molt irregular. En futbol no n’hi ha prou en ser bo o dolent, en tenir qualitats tècniques reconegudes i contrastades. Calen moltes altres coses, i entre elles, la consistència mental, la solidesa anímica, el gust pel treball, la capacitat de sacrifici i la fe en allò que fas. No seré jo qui signifiqui quines d’aquestes característiques li manquen a la Muntanyesa i quines no. Qui hagi seguit o segueixi la seva trajectòria, qui ha tingut la possibilitat de veure alguns dels seus partits, que en tregui les conclusions. Ara fa només una setmana, corria la brama de que la Muntanyesa era el millor equip d’aquest grup, i que per fi, desprès d’un començament decebedor, s’havia enganxat als llocs capdavanters amb series opcions de liderat. Aquest campionat encara haurà de donar moltes voltes, però a aquest pas, les de la Muntanyesa seran com les “Tio Vivo”, voltes sobre sí mateix per a no anar enlloc.
Moviment d’escacs: escac al peó
Rei: hola, soc el rei.
Peó 3: sí, ja us he conegut.
Rei: escolta, que he parlat amb la reina i volem proposar-te que deixis de ser peó i passis a ser alfil.
Peó 3: com? Jo alfil, però que us heu begut l’enteniment? Perdó majestat, però no ho entenc, sinó se fer diagonals i els meus moviments són previsibles i de curt abast.
Rei: ja n’aprendràs. Està decidit. Volem que ens facis costat, que protegeixis a la reina del cavall i la torre, que li facis de pantalla, que...
Peó 3: el cavall i la torre? Que no són del nostre bàndol?
Rei: en teoria sí, però a vegades se n’obliden. Ja els coneixes, el cavall és un anàrquic, té uns moviments molt estranys, treballa sol i no respon a cap estratègia col·lectiva. I la torre, la torre viu molt allunyat de nosaltres, tot el dia maldant per enrocar-se i a la que pot, se’n va a l’altre punta del taulell buscant aventures solitàries o flirtejant amb la torre rival. Els enemics són fàcilment identificables: van d’un altre color, però els que són com tu i com jo, o això sembla, ens poden provocar una falla més gran que la de San Andrés a Califòrnia.
Peó 3: però rei meu, esteu segur que jo soc la peça adequada, soc baixet, no tinc la talla teva, ni la de la reina, ni tan sols la del propi alfil. Només soc un peó buscant la manera de sobreviure en aquesta jungla de quadros i procurant que no se’m mengin les negres.
Rei: romanços! A més no tens alternativa, ets l’únic peó lo suficientment estúpid i innocent per ocupar aquest càrrec. No acceptaré una negativa per resposta. Soc el rei i espero que així ho entenguis.
Peó 3: si aquesta és la vostra voluntat...m’haureu de donar la roba per acomplir el meu nou càrrec.
Rei: bé, això de la roba haurà d’esperar, en aquests moments tenim un problema a la duana, però aviat quedarà resolt.
Peó 3 sobrevingut a alfil: al vostre servei majestat, sempre al vostre servei.
Rei: hola, soc el rei.
Peó 3: sí, ja us he conegut.
Rei: escolta, que he parlat amb la reina i volem proposar-te que deixis de ser peó i passis a ser alfil.
Peó 3: com? Jo alfil, però que us heu begut l’enteniment? Perdó majestat, però no ho entenc, sinó se fer diagonals i els meus moviments són previsibles i de curt abast.
Rei: ja n’aprendràs. Està decidit. Volem que ens facis costat, que protegeixis a la reina del cavall i la torre, que li facis de pantalla, que...
Peó 3: el cavall i la torre? Que no són del nostre bàndol?
Rei: en teoria sí, però a vegades se n’obliden. Ja els coneixes, el cavall és un anàrquic, té uns moviments molt estranys, treballa sol i no respon a cap estratègia col·lectiva. I la torre, la torre viu molt allunyat de nosaltres, tot el dia maldant per enrocar-se i a la que pot, se’n va a l’altre punta del taulell buscant aventures solitàries o flirtejant amb la torre rival. Els enemics són fàcilment identificables: van d’un altre color, però els que són com tu i com jo, o això sembla, ens poden provocar una falla més gran que la de San Andrés a Califòrnia.
Peó 3: però rei meu, esteu segur que jo soc la peça adequada, soc baixet, no tinc la talla teva, ni la de la reina, ni tan sols la del propi alfil. Només soc un peó buscant la manera de sobreviure en aquesta jungla de quadros i procurant que no se’m mengin les negres.
Rei: romanços! A més no tens alternativa, ets l’únic peó lo suficientment estúpid i innocent per ocupar aquest càrrec. No acceptaré una negativa per resposta. Soc el rei i espero que així ho entenguis.
Peó 3: si aquesta és la vostra voluntat...m’haureu de donar la roba per acomplir el meu nou càrrec.
Rei: bé, això de la roba haurà d’esperar, en aquests moments tenim un problema a la duana, però aviat quedarà resolt.
Peó 3 sobrevingut a alfil: al vostre servei majestat, sempre al vostre servei.
dijous, 4 de desembre del 2008
Sembla que parlin de tú i de mí
Cantares
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
Antonio Machado
Cantares
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.
Nunca perseguí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.
Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...
Nunca perseguí la gloria.
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...
Antonio Machado
dimecres, 3 de desembre del 2008
T’has equivocat
Hi ha una variant de la incompetència que consisteix en confondre’s de rival. El fet de no identificar amb precisió a l’adversari comporta una gran despesa energètica malbaratada allà on no toca i que desprès, quan realment la necessites, no en disposes. Per aconseguir èxits, per reeixir, és imprescindible dissenyar un pla estratègic a curt, a mig i a llarg termini, on es visualitzin clarament els objectius i proposar tots els recursos per assolir-los. Equivocar-se en la tria del rival i en l’esforç que hem d’aplicar en cada cas i en cada moment, pot portar conseqüències molt negatives que minvaran les nostres possibilitats de cara als resultats finals.
Posem com a exemple la disputa d’una lliga de futbol, i per no fer-ho tan genèric, ens centrarem en un campionat de juvenils de primera i segona divisió. Hi ha equips que lluny d’haver fet un plantejament seriós, ajustat a les seves possibilitats reals, es confonen d’adversari i davant un conjunt superior, fan un esforç molt per damunt de les seves capacitats, esforç que acaben pagant a la setmana següent, i a l’altra i a l’altra,...amb rivals molt més assequibles i directes i on sí que els hi era exigible i necessari aquest esforç per aconseguir els objectius reals. Per treure un bon resultat en un enfrontament amb un contrari més qualificat, són capaços de sacrificar 3, 6, 12 punts amb adversaris del mateix nivell o, fins i tot, més fluixos. Aquest és el preu que paguen per la seva mala planificació i per la seva incapacitat d’adaptació al medi, un medi cruel que no en deixa passar una i et gira el mitjó a la mínima que et despistis.
Tot això en el millor dels casos. Pitjor, molt pitjor, quan s’identifica l’adversari amb la figura de l’àrbitre, el públic rival, les baixes del propi equip, les característiques del terreny de joc, ...
Encertar-la abans de començar ens aplana el camí. Un bon diagnòstic fa que tinguem molt clar el tractament a seguir i, en conseqüència, i és el que importa, arribar amb bona salut a l’objectiu final.
Hi ha una variant de la incompetència que consisteix en confondre’s de rival. El fet de no identificar amb precisió a l’adversari comporta una gran despesa energètica malbaratada allà on no toca i que desprès, quan realment la necessites, no en disposes. Per aconseguir èxits, per reeixir, és imprescindible dissenyar un pla estratègic a curt, a mig i a llarg termini, on es visualitzin clarament els objectius i proposar tots els recursos per assolir-los. Equivocar-se en la tria del rival i en l’esforç que hem d’aplicar en cada cas i en cada moment, pot portar conseqüències molt negatives que minvaran les nostres possibilitats de cara als resultats finals.
Posem com a exemple la disputa d’una lliga de futbol, i per no fer-ho tan genèric, ens centrarem en un campionat de juvenils de primera i segona divisió. Hi ha equips que lluny d’haver fet un plantejament seriós, ajustat a les seves possibilitats reals, es confonen d’adversari i davant un conjunt superior, fan un esforç molt per damunt de les seves capacitats, esforç que acaben pagant a la setmana següent, i a l’altra i a l’altra,...amb rivals molt més assequibles i directes i on sí que els hi era exigible i necessari aquest esforç per aconseguir els objectius reals. Per treure un bon resultat en un enfrontament amb un contrari més qualificat, són capaços de sacrificar 3, 6, 12 punts amb adversaris del mateix nivell o, fins i tot, més fluixos. Aquest és el preu que paguen per la seva mala planificació i per la seva incapacitat d’adaptació al medi, un medi cruel que no en deixa passar una i et gira el mitjó a la mínima que et despistis.
Tot això en el millor dels casos. Pitjor, molt pitjor, quan s’identifica l’adversari amb la figura de l’àrbitre, el públic rival, les baixes del propi equip, les característiques del terreny de joc, ...
Encertar-la abans de començar ens aplana el camí. Un bon diagnòstic fa que tinguem molt clar el tractament a seguir i, en conseqüència, i és el que importa, arribar amb bona salut a l’objectiu final.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)