Doncs per fora no ho semblava
dimarts, 2 de desembre del 2008
Esperanza, quina Esperanza?
Esperanza la “cobarde”. La que fuig amb la cua entre les cames en el primer avió disponible. Com era allò de que el capità era la darrera persona a abandonar el vaixell que s’enfonsa. Un càrrec públic, un càrrec electe té, o ha de tenir, responsabilitat sobre els seus conciutadans. Un càrrec amb “mando” ha d’afrontar les situacions de crisi des del mateix lloc on es produeix la crisi, li va amb el càrrec i amb el sou, que no és poc. Deu ser molt més fàcil jugar a cuinetes en el seu Madrid idíl·lic, que enfrontar-se a una situació dramàtica lluny de casa. Aleshores, quan sorgeix un problema, és pot veure el grau d’implicació, l’alçada moral d’un dirigent incapaç de fer front a una situació que s’escapa a la seva quotidiana monotonia d’intrigues de la cort. Com n’és de sagnant la compareixença pública d’aquesta senyora explicant les seves cuites, quan a Bombai encara quedaven centenars de persones a les que ella, en teoria, representa, esperant un avió que no acabava d’arribar per poder tornar a casa.
Avis per a navegants, feu-vos amics o propers a la senyora Esperanza Aguirre, tindreu assegurat, davant de qualsevol conflicte, que sereu els primers en ser evacuats i els primers en ser retornats a la seguretat de la vostra llar per poder explicar, com caminàveu descalços en mig de bassals de sang.
Esperanza la “cobarde”. La que fuig amb la cua entre les cames en el primer avió disponible. Com era allò de que el capità era la darrera persona a abandonar el vaixell que s’enfonsa. Un càrrec públic, un càrrec electe té, o ha de tenir, responsabilitat sobre els seus conciutadans. Un càrrec amb “mando” ha d’afrontar les situacions de crisi des del mateix lloc on es produeix la crisi, li va amb el càrrec i amb el sou, que no és poc. Deu ser molt més fàcil jugar a cuinetes en el seu Madrid idíl·lic, que enfrontar-se a una situació dramàtica lluny de casa. Aleshores, quan sorgeix un problema, és pot veure el grau d’implicació, l’alçada moral d’un dirigent incapaç de fer front a una situació que s’escapa a la seva quotidiana monotonia d’intrigues de la cort. Com n’és de sagnant la compareixença pública d’aquesta senyora explicant les seves cuites, quan a Bombai encara quedaven centenars de persones a les que ella, en teoria, representa, esperant un avió que no acabava d’arribar per poder tornar a casa.
Avis per a navegants, feu-vos amics o propers a la senyora Esperanza Aguirre, tindreu assegurat, davant de qualsevol conflicte, que sereu els primers en ser evacuats i els primers en ser retornats a la seguretat de la vostra llar per poder explicar, com caminàveu descalços en mig de bassals de sang.
dilluns, 1 de desembre del 2008
Globus que s’inflen, globus que es desinflen
Confirmada la sinèrgia que feia previsible un triomf del Júpiter a casa, on encara no ha perdut cap punt i confirmada també, per lògica, la derrota d’un Hospitalet en plena crisi de resultats i sobretot de joc.
Una de freda i una de calenta, així és com va transcorrent la lliga de la Barceloneta. Si la setmana passada va acabar perdent un partit que tenia guanyat, aquesta, ha estat al inrevés, un partit que anava perdent, finalment l’ha acabat guanyant a expenses d’un Trajana que ha fet molt, però no el suficient per endur-se un resultat favorable de la seva visita a la costa. El Trajana veu així frenada, momentàniament, la seva escalada a la classificació. Una ensopegada que beneficia i tranquil·litza als equips capdavanters que veuen com, poc a poc, les distancies entre equips es van ampliant.
Una Anguera, que va cremar les seves naus la darrera setmana al Nou Sardenya, ha tornat a la crua realitat, i ha estat un Sant Gabriel, sembla que definitivament recuperat, qui s’ha encarregat de fer-los baixar dels núvols. Poc els hi durat el miratge als de l’Escola Industrial i la bombolla de sabó s’ha esvaït on més mal fa: a casa i davant la seva gent. La propera setmana serà clau pel futur immediat d’aquest equip i, segurament, el col·locarà al lloc que li pertoca.
Un Vilassar en caiguda lliure s’ha deixat els punts a Masnou, davant un dels, fins ara, pitjor classificats. El Masnou, amb aquesta clara victòria, agafa una mica d’aire que li permet obrir forat amb els darrers classificats, que segueixen abonats a la cua. El Vilassar, perdent ahir, passa, per mèrits propis, a formar part del pou d’on li costarà molt sortir sí no canvia la seva dinàmica de mals resultats.
Dom Bosco recuperat? Tan de bo. El resultat obtingut la setmana passada davant el Pere Gol no és significatiu de res. Estava clar que qualsevol resultat que no fos la victòria a La Salut, hauria estat un rotund fracàs. En canvi, el meritori triomf davant el Catalònia, pot donar confiança a un equip molt mancat d’autoestima i fer que aquesta treballada i merescuda victòria sigui un punt d’inflexió en el seu esdevenir immediat. El Catalònia, per la seva part, segueix donant per bona la impressió que té millor equip sobre el paper, que no pas els resultats obtinguts i la cada cop més perillosa classificació que ocupa. S’haurà d’espavilar i fer-ho ja, no per aconseguir lluitar pel títol, cosa que en aquests moments sembla una tasca impossible, sinó per defugir els llocs de descens, que cada cop estan més a prop.
Gens sorprenent, i ja ho vaig avançar la darrera setmana, l’Unificació Bellvitge pujarà, encara que el d’aquesta jornada no hagi estat un rival - com ho podria dir sense ferir sensibilitats- , diguem-ne que no ha estat un rival a la seva alçada. Un rival que no ha posat cap dificultat en un triomf fàcil dels locals i que haurem d’esperar compromisos més exigents per valorar el potencial real de l’Unificació. El Santa Eulàlia...callaré, els resultats parlen per ells mateixos.
Confirmada la sinèrgia que feia previsible un triomf del Júpiter a casa, on encara no ha perdut cap punt i confirmada també, per lògica, la derrota d’un Hospitalet en plena crisi de resultats i sobretot de joc.
Una de freda i una de calenta, així és com va transcorrent la lliga de la Barceloneta. Si la setmana passada va acabar perdent un partit que tenia guanyat, aquesta, ha estat al inrevés, un partit que anava perdent, finalment l’ha acabat guanyant a expenses d’un Trajana que ha fet molt, però no el suficient per endur-se un resultat favorable de la seva visita a la costa. El Trajana veu així frenada, momentàniament, la seva escalada a la classificació. Una ensopegada que beneficia i tranquil·litza als equips capdavanters que veuen com, poc a poc, les distancies entre equips es van ampliant.
Una Anguera, que va cremar les seves naus la darrera setmana al Nou Sardenya, ha tornat a la crua realitat, i ha estat un Sant Gabriel, sembla que definitivament recuperat, qui s’ha encarregat de fer-los baixar dels núvols. Poc els hi durat el miratge als de l’Escola Industrial i la bombolla de sabó s’ha esvaït on més mal fa: a casa i davant la seva gent. La propera setmana serà clau pel futur immediat d’aquest equip i, segurament, el col·locarà al lloc que li pertoca.
Un Vilassar en caiguda lliure s’ha deixat els punts a Masnou, davant un dels, fins ara, pitjor classificats. El Masnou, amb aquesta clara victòria, agafa una mica d’aire que li permet obrir forat amb els darrers classificats, que segueixen abonats a la cua. El Vilassar, perdent ahir, passa, per mèrits propis, a formar part del pou d’on li costarà molt sortir sí no canvia la seva dinàmica de mals resultats.
Dom Bosco recuperat? Tan de bo. El resultat obtingut la setmana passada davant el Pere Gol no és significatiu de res. Estava clar que qualsevol resultat que no fos la victòria a La Salut, hauria estat un rotund fracàs. En canvi, el meritori triomf davant el Catalònia, pot donar confiança a un equip molt mancat d’autoestima i fer que aquesta treballada i merescuda victòria sigui un punt d’inflexió en el seu esdevenir immediat. El Catalònia, per la seva part, segueix donant per bona la impressió que té millor equip sobre el paper, que no pas els resultats obtinguts i la cada cop més perillosa classificació que ocupa. S’haurà d’espavilar i fer-ho ja, no per aconseguir lluitar pel títol, cosa que en aquests moments sembla una tasca impossible, sinó per defugir els llocs de descens, que cada cop estan més a prop.
Gens sorprenent, i ja ho vaig avançar la darrera setmana, l’Unificació Bellvitge pujarà, encara que el d’aquesta jornada no hagi estat un rival - com ho podria dir sense ferir sensibilitats- , diguem-ne que no ha estat un rival a la seva alçada. Un rival que no ha posat cap dificultat en un triomf fàcil dels locals i que haurem d’esperar compromisos més exigents per valorar el potencial real de l’Unificació. El Santa Eulàlia...callaré, els resultats parlen per ells mateixos.
diumenge, 30 de novembre del 2008
Jo hi sóc si tu vols ser-hi
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc paíssense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tuno ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Lluis Llach
Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc paíssense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.
Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
De res no valen banderes
que no ens facin d'abrigall
pel fred de la llarga espera
del gran nom, llibertat.
Que sense tuno ens serveix
cap senyera ardent,
ni símbols ni gestes
t'han de sotmetre,
tu ets qui mou el vent.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
si no res no em lliga aquí
que sense tu no sé entendre
cap demà ni cap país...
Proclamo que les banderes,
símbols, pàtries i demés,
tan sols quan a tu et serveixen
me'ls estimo i me'ls faig meus.
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.
Lluis Llach
dissabte, 29 de novembre del 2008
Sans i estalvis
Sants 1 - Europa C 1
Potser no ha estat el millor partit d’ambdós equips en el que portem de Temporada, potser no ha estat un prodigi de tècnica ni virtuosisme futbolístic, potser no ho ha estat, perquè en aquell terreny i en aquelles condicions no era possible. Però ha sigut un dels enfrontaments més intensos i constants que he vist darrerament. Cap dels 2 equips ha buscant conscientment l’empat, cap equip ha apostat per un futbol conservador i avar, cap equip volia deixar “viu” al rival, l’un, el Sants, per donar un cop definitiu a la lliga i deixar a l’Europa a sis punts, l’altre, el visitant, per donar un cop d’efecte, guanyant al camp de l’actual líder per igualar-lo a la classificació. El que són les coses, el resultat menys volgut per totes dues parts, ha sigut a la postra, el resultat definitiu. Un empat on el Sants ha perdut els seus primers dos punts a casa i que bé haurien pogut ser els tres. Per ocasions, per mèrits i per punts (si hagués estat un combat de boxa) l’Europa es podria haver endut el partit. Tan sols un clamorós error arbitral ha privat als escapulats d’una victòria més que justa. No ha estat un partit clarament dominat per cap dels dos equips, l’equilibri, la igualtat, ha sigut el denominador comú en moltes fases del partit. Un partit, com era previsible, bastant travat, on costava molt combinar i fer més de tres passades seguides. Un partit on semblava, per moments, que l’Europa s’adaptava millor a les difícils condicions del terreny creant les úniques i veritables ocasions de perill davant la porteria rival. El Sants ha tingut la pilota en algunes fases del partit, però en terra de ningú, i sense saber que fer-ne amb ella. Poques, per no dir cap ocasió de perill per part de l’equip local, és un pobre bagatge per a una primera part que a acabat tal i com havia començat: 0 a 0.
Novament, a la represa, les millors ocasions han estat per l’equip visitant, que fins i tot en aquesta fase del joc, dominava al seu rival. Un claríssim u contra u errat per l’Europa i la lesió del seu central han descentrat momentàniament als graciencs, cosa que ha aprofitat l’equip local, per fer l’1 a 0, en l’única aproximació a l’àrea visitant. Poc els hi durat l’alegria als de Sants, ja que un cop de cap a les acaballes del partit ha fet pujar el definitiu empat a 1 al marcador. No ha estat un resultat just, però si més no, no ha estat tan injust com el gol del Sants feia preveure.
Repartiment de punts que deixa les coses iguals, o quasi. Repartiment de punts que afavoreix als perseguidors i estreny una mica més la capçalera de la classificació. Setmana a setmana els equips van creixent i trobant el seu lloc al Paradís o...al infern.
Sants 1 - Europa C 1
Potser no ha estat el millor partit d’ambdós equips en el que portem de Temporada, potser no ha estat un prodigi de tècnica ni virtuosisme futbolístic, potser no ho ha estat, perquè en aquell terreny i en aquelles condicions no era possible. Però ha sigut un dels enfrontaments més intensos i constants que he vist darrerament. Cap dels 2 equips ha buscant conscientment l’empat, cap equip ha apostat per un futbol conservador i avar, cap equip volia deixar “viu” al rival, l’un, el Sants, per donar un cop definitiu a la lliga i deixar a l’Europa a sis punts, l’altre, el visitant, per donar un cop d’efecte, guanyant al camp de l’actual líder per igualar-lo a la classificació. El que són les coses, el resultat menys volgut per totes dues parts, ha sigut a la postra, el resultat definitiu. Un empat on el Sants ha perdut els seus primers dos punts a casa i que bé haurien pogut ser els tres. Per ocasions, per mèrits i per punts (si hagués estat un combat de boxa) l’Europa es podria haver endut el partit. Tan sols un clamorós error arbitral ha privat als escapulats d’una victòria més que justa. No ha estat un partit clarament dominat per cap dels dos equips, l’equilibri, la igualtat, ha sigut el denominador comú en moltes fases del partit. Un partit, com era previsible, bastant travat, on costava molt combinar i fer més de tres passades seguides. Un partit on semblava, per moments, que l’Europa s’adaptava millor a les difícils condicions del terreny creant les úniques i veritables ocasions de perill davant la porteria rival. El Sants ha tingut la pilota en algunes fases del partit, però en terra de ningú, i sense saber que fer-ne amb ella. Poques, per no dir cap ocasió de perill per part de l’equip local, és un pobre bagatge per a una primera part que a acabat tal i com havia començat: 0 a 0.
Novament, a la represa, les millors ocasions han estat per l’equip visitant, que fins i tot en aquesta fase del joc, dominava al seu rival. Un claríssim u contra u errat per l’Europa i la lesió del seu central han descentrat momentàniament als graciencs, cosa que ha aprofitat l’equip local, per fer l’1 a 0, en l’única aproximació a l’àrea visitant. Poc els hi durat l’alegria als de Sants, ja que un cop de cap a les acaballes del partit ha fet pujar el definitiu empat a 1 al marcador. No ha estat un resultat just, però si més no, no ha estat tan injust com el gol del Sants feia preveure.
Repartiment de punts que deixa les coses iguals, o quasi. Repartiment de punts que afavoreix als perseguidors i estreny una mica més la capçalera de la classificació. Setmana a setmana els equips van creixent i trobant el seu lloc al Paradís o...al infern.
EL MIL
Aquells que teniu una certa edat, o bé memòria, o bé curiositat històrica, o bé interès pel passat recent, o bé, simplement, teniu amplis coneixements sobre, el que s’ha volgut anomenar, cultura general, l’acrònim del títol us haurà transportat a principis dels anys 70 i més concretament a l’existència d’un grup revolucionari, poc conegut fora del nostre país, i que responia a les sigles de MIL: Movimiento Ibérico de Liberación, tristament famós pel cas Puig Antich, un dels líders del moviment, condemnat a pena de mort pel règim feixista del general Franco.
El MIL va ser un moviment ideològicament complex, amb un substrat pricipalment anarquista i que tindria, avui dia, un fort component anti-sistema. Aquest grup no es va limitar a ser un moviment d’agitació ideològica, sinó que va optar per la lluita armada com a única possible sortida a la situació regnant i amb el decidit propòsit d’obrir camins cap a la liquidació de la dictadura.
Desaparegut amb l’execució de Puig Antich i la detenció de la majoria dels seus membres, el grup va passar a formar part de l’imaginari col·lectiu d’un temps i d’un país que, tot just, començava la seva reconstrucció nacional i social.
divendres, 28 de novembre del 2008
Terra de diversitat
Casualitat o causalitat? Que el primer i darrer classificat, és a dir, el Sants i el Pere Gol siguin els únics equips que tenen el camp de terra, és només una coincidència o una capriciosa broma del destí? Té alguna relació directa o indirecta en la situació d’ambdós? Els afavoreix? Els perjudica? Seria els seus resultats diferents sí el camp fos de gespa? Jugaria millor el Pere Gol o, ho faria pitjor el Sants? La capacitat d’adaptació al medi, la generació de recursos més enllà dels estrictament tècnics, són un factor tan important com per a ser decisius? El Sants ha estat més hàbil que el Pere Gol alhora de gestionar els principals “accidents” del terreny de joc?
Preguntes i més preguntes al voltant d’un fet curiós i que, segurament, no té una sola resposta. I més quan cada dia es fa evident que el futbol modern ja no depèn d’un únic vector, d’un sol aspecte, com podria ser, la tècnica individual d’un o altre jugador. Les tàctiques, l’estratègia, la concentració, les ganes i també, perquè no, l’estat i les característiques de la superfície sobre la que es disputen els partits prenen cada vegada més protagonisme en el desenvolupament final d’aquests. Tot és important i algun cop, fins i tot, vital. En fi, una anècdota més o no, per a una lliga d’allò més interessant i competida.
Casualitat o causalitat? Que el primer i darrer classificat, és a dir, el Sants i el Pere Gol siguin els únics equips que tenen el camp de terra, és només una coincidència o una capriciosa broma del destí? Té alguna relació directa o indirecta en la situació d’ambdós? Els afavoreix? Els perjudica? Seria els seus resultats diferents sí el camp fos de gespa? Jugaria millor el Pere Gol o, ho faria pitjor el Sants? La capacitat d’adaptació al medi, la generació de recursos més enllà dels estrictament tècnics, són un factor tan important com per a ser decisius? El Sants ha estat més hàbil que el Pere Gol alhora de gestionar els principals “accidents” del terreny de joc?
Preguntes i més preguntes al voltant d’un fet curiós i que, segurament, no té una sola resposta. I més quan cada dia es fa evident que el futbol modern ja no depèn d’un únic vector, d’un sol aspecte, com podria ser, la tècnica individual d’un o altre jugador. Les tàctiques, l’estratègia, la concentració, les ganes i també, perquè no, l’estat i les característiques de la superfície sobre la que es disputen els partits prenen cada vegada més protagonisme en el desenvolupament final d’aquests. Tot és important i algun cop, fins i tot, vital. En fi, una anècdota més o no, per a una lliga d’allò més interessant i competida.
dijous, 27 de novembre del 2008
Aloma Aloma, que arriba desprès de Boscos endins, és la darrera producció de Dagoll Dagom, basada en la novel·la homònima de Mercè Rodoreda i que s’està representant aquests dies al TNC. Convertida en un musical, gènere en els que els de Dagoll, és mouen com peix a l’aigua i en tenen la mà trencada, l’obra és un prodigi de sensibilitat que us trasbalsarà i us commourà profundament. El text és brillant i les cançons, totes elles originals, ens reforcen i amplien una història molt propera i emotiva. Voleu cap a Aloma.
dimecres, 26 de novembre del 2008
El caixer que m’ha canviat la vida
Avui, amb una simple visita al caixer automàtic, he confirmat les meves sospites. Allò que, fins fa poc, només era un brogit, aquesta tarda ha esdevingut, finalment, una clamorosa realitat. Jo volia trenta euros, tan sols trenta euros, i el caixer m’ha demanat si els volia en castellà, en català o en valencià. A les 16,32 era una persona que parlava i escrivia fluidament dos idiomes, a les 16,33 era la mateixa persona, però ara amb tres idiomes. Un minut, només un minut he necessitat per aprendre una nova llengua. Quina escola d’idiomes o quin professor particular no vendria la seva ànima al diable per aquesta increïble eficàcia docent?
Aplicant la mateixa metodologia i sense voler donar-me-les de pedant instruït, resulta que m’he convertit, en qüestió de minuts, en una veritable font de saber lingüístic, en un poliglota excepcional. Ara, a més del català, castellà i una mica de francès, parlo correctament el valencià, el balear, l’andorrà, el bolivià, el mexicà, el canari, l’andalús, l’argentí, el xilè, el colombià, el peruà, el veneçolà, el nicaragüenc, el cubà, el panameny, el salvadorenc, l’uruguaià, l’equatorià, ...i molts altres idiomes petits de països petits amb els que no us vull cansar. En fi, un pou de saviesa, del que em costarà sortir i una riquesa cultural de primer ordre que dormia plàcidament en el meu interior i que, sincerament, desconeixia.
Mai li estaré prou agraït al caixer automàtic de la cantonada. I prometo portar-li flors, quan arribi el bon temps.
Avui, amb una simple visita al caixer automàtic, he confirmat les meves sospites. Allò que, fins fa poc, només era un brogit, aquesta tarda ha esdevingut, finalment, una clamorosa realitat. Jo volia trenta euros, tan sols trenta euros, i el caixer m’ha demanat si els volia en castellà, en català o en valencià. A les 16,32 era una persona que parlava i escrivia fluidament dos idiomes, a les 16,33 era la mateixa persona, però ara amb tres idiomes. Un minut, només un minut he necessitat per aprendre una nova llengua. Quina escola d’idiomes o quin professor particular no vendria la seva ànima al diable per aquesta increïble eficàcia docent?
Aplicant la mateixa metodologia i sense voler donar-me-les de pedant instruït, resulta que m’he convertit, en qüestió de minuts, en una veritable font de saber lingüístic, en un poliglota excepcional. Ara, a més del català, castellà i una mica de francès, parlo correctament el valencià, el balear, l’andorrà, el bolivià, el mexicà, el canari, l’andalús, l’argentí, el xilè, el colombià, el peruà, el veneçolà, el nicaragüenc, el cubà, el panameny, el salvadorenc, l’uruguaià, l’equatorià, ...i molts altres idiomes petits de països petits amb els que no us vull cansar. En fi, un pou de saviesa, del que em costarà sortir i una riquesa cultural de primer ordre que dormia plàcidament en el meu interior i que, sincerament, desconeixia.
Mai li estaré prou agraït al caixer automàtic de la cantonada. I prometo portar-li flors, quan arribi el bon temps.
dimarts, 25 de novembre del 2008
Ho podria dir
Podria dir que el Trajana ha guanyat els tres darrers partits, contra rivals de molt nivell, com el Sangra, l’Hospi i el Júpiter, i que això li dona molt de crèdit i apunta, clarament, cap a una recuperació numèrica i moral que els rellança en les seves opcions cap el títol. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Júpiter, no té lluny de casa, la concentració, l’agressivitat, la contundència i, fins i tot, la mica de sort necessària per aconseguir resultats més favorables dels obtinguts fins ara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sangra ha tornat a guanyar desprès de no fer-ho des de la jornada 4 i ho ha fet davant un rival complicat, però que no està, precisament, travessant un dels seus millors moments. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Barceloneta, desprès d’un bon inici de temporada, ha encadenat tres derrotes consecutives que l’han despenjat del cap de la classificació i han generat certs dubtes en les seves possibilitats reals de “outsider” d’una lliga molt cara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Europa té una il·luminació deficient al Nou Sardenya i no veu les coses amb la claredat exigible. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Anguera aprofita molt bé els regals i això és una virtut en un món on es regalen poques coses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Vilassar està abonat al turisme de cap de setmana i té com objectiu principal el fer feliços als rivals, costi el que costi. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sants és l’equip més en forma del campionat, per números, per joc i per solvència. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Catalònia és, ara per ara, la decepció d’aquesta lliga. Un equip molt per damunt dels seus resultats i difícil d’explicar i sobretot d’entendre. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Pere Gol ja està a segona, i amb això comparteix-ho la seva pròpia opinió. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats i respectar als que creuen en els miracles.
Podria dir que el Santa Eulàlia hauria de fer alguna cosa més que demanar-me que no parli d’ells. Haurien de parlar al camp i demostrar-me que estic equivocat en les meves opinions. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Muntanyesa (sempre ho escric malament) no és el millor equip de la lliga tal i com la classificació s’encarrega de demostrar-ho. Que tenen bons jugadors i individualitats brillants, però un conjunt amb moltes mancances i una equivocada dinàmica de grup. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Unificació Bellvitge és l’equip “tapat”. Un dels valors en alça i que ens donarà moltes sorpreses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Hospitalet s’assembla a un generador de corrent alterna: ara estic endollat, ara no. Ara m’hi poso, ara no vull. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
“La pell freda” és de Sánchez Piñol, la pell fina de tots els altres.
Podria dir que el Trajana ha guanyat els tres darrers partits, contra rivals de molt nivell, com el Sangra, l’Hospi i el Júpiter, i que això li dona molt de crèdit i apunta, clarament, cap a una recuperació numèrica i moral que els rellança en les seves opcions cap el títol. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Júpiter, no té lluny de casa, la concentració, l’agressivitat, la contundència i, fins i tot, la mica de sort necessària per aconseguir resultats més favorables dels obtinguts fins ara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sangra ha tornat a guanyar desprès de no fer-ho des de la jornada 4 i ho ha fet davant un rival complicat, però que no està, precisament, travessant un dels seus millors moments. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Barceloneta, desprès d’un bon inici de temporada, ha encadenat tres derrotes consecutives que l’han despenjat del cap de la classificació i han generat certs dubtes en les seves possibilitats reals de “outsider” d’una lliga molt cara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Europa té una il·luminació deficient al Nou Sardenya i no veu les coses amb la claredat exigible. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Anguera aprofita molt bé els regals i això és una virtut en un món on es regalen poques coses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Vilassar està abonat al turisme de cap de setmana i té com objectiu principal el fer feliços als rivals, costi el que costi. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sants és l’equip més en forma del campionat, per números, per joc i per solvència. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Catalònia és, ara per ara, la decepció d’aquesta lliga. Un equip molt per damunt dels seus resultats i difícil d’explicar i sobretot d’entendre. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Pere Gol ja està a segona, i amb això comparteix-ho la seva pròpia opinió. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats i respectar als que creuen en els miracles.
Podria dir que el Santa Eulàlia hauria de fer alguna cosa més que demanar-me que no parli d’ells. Haurien de parlar al camp i demostrar-me que estic equivocat en les meves opinions. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Muntanyesa (sempre ho escric malament) no és el millor equip de la lliga tal i com la classificació s’encarrega de demostrar-ho. Que tenen bons jugadors i individualitats brillants, però un conjunt amb moltes mancances i una equivocada dinàmica de grup. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Unificació Bellvitge és l’equip “tapat”. Un dels valors en alça i que ens donarà moltes sorpreses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Hospitalet s’assembla a un generador de corrent alterna: ara estic endollat, ara no. Ara m’hi poso, ara no vull. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
“La pell freda” és de Sánchez Piñol, la pell fina de tots els altres.
diumenge, 23 de novembre del 2008
Dorm
dorm
dorme’t amor meu no tinguis por
dorme’t amor meu no tinguis cap mal son
dorm
dorm
l’home del sac no existeix
ni hi ha bruixes ni monstres que es mengin els nens
dorm
dorm
dorm i no tinguis por de res
ni els llops ni les serps ni els dragons es mengen els nens
dorm
dorm
si un dia un fantasma vingués pobre d’ell!
del susto que jo li daria es cagaria als calçotets
i no tornaria mai més
dorm
Albert Pla
dorm
dorme’t amor meu no tinguis por
dorme’t amor meu no tinguis cap mal son
dorm
dorm
l’home del sac no existeix
ni hi ha bruixes ni monstres que es mengin els nens
dorm
dorm
dorm i no tinguis por de res
ni els llops ni les serps ni els dragons es mengen els nens
dorm
dorm
si un dia un fantasma vingués pobre d’ell!
del susto que jo li daria es cagaria als calçotets
i no tornaria mai més
dorm
Albert Pla
Guanyar i perdre per la mínima
El Júpiter ha guanyat i perdut per la mínima en les darreres 4 jornades. Ha guanyat els dos partits a casa i ha perdut en els dos desplaçaments amb l’Europa i el Trajana. Tots els partits, tots quatre, per la diferència d’un gol a favor, en uns casos, i en contra en els altres. Observant aquests petits detalls, ens donen una idea bastant exacta i molt ajustada a la realitat, del que està sent aquesta disputada lliga. Un campionat molt igualat, on malgrat les diferencies de punts entre uns i altres equips a la classificació, aquesta diferencia s’eixuga alhora de l’enfrontament directe entre ells. Tan és així, que un equip teòricament superior i més ben classificat es pot veure sorprès en qualsevol moment. O bé, que un mateix equip sigui capaç de fer grans partits i obtenir resultats sorpresa i perdre llastimosament a la següent setmana davant un rival, sobre el paper, més fluix. Aquesta és la grandesa del futbol, sorpreses de cap de setmana, però al final, no ens enganyem, sempre s’acaba imposant la lògica, acompanyada això sí, de la qualitat, el treball i l’ambició. Un o varis equips poden donar la campanada una tarda de dissabte qualsevol, encara que el seu ressò no passi del següent dimarts. Els miracles, si existeixen, acostumen a ser puntuals, en cap cas duren tota una Temporada.
El Júpiter ha guanyat i perdut per la mínima en les darreres 4 jornades. Ha guanyat els dos partits a casa i ha perdut en els dos desplaçaments amb l’Europa i el Trajana. Tots els partits, tots quatre, per la diferència d’un gol a favor, en uns casos, i en contra en els altres. Observant aquests petits detalls, ens donen una idea bastant exacta i molt ajustada a la realitat, del que està sent aquesta disputada lliga. Un campionat molt igualat, on malgrat les diferencies de punts entre uns i altres equips a la classificació, aquesta diferencia s’eixuga alhora de l’enfrontament directe entre ells. Tan és així, que un equip teòricament superior i més ben classificat es pot veure sorprès en qualsevol moment. O bé, que un mateix equip sigui capaç de fer grans partits i obtenir resultats sorpresa i perdre llastimosament a la següent setmana davant un rival, sobre el paper, més fluix. Aquesta és la grandesa del futbol, sorpreses de cap de setmana, però al final, no ens enganyem, sempre s’acaba imposant la lògica, acompanyada això sí, de la qualitat, el treball i l’ambició. Un o varis equips poden donar la campanada una tarda de dissabte qualsevol, encara que el seu ressò no passi del següent dimarts. Els miracles, si existeixen, acostumen a ser puntuals, en cap cas duren tota una Temporada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)