Mira que som petits, insignificants
dimecres, 26 de novembre del 2008
El caixer que m’ha canviat la vida
Avui, amb una simple visita al caixer automàtic, he confirmat les meves sospites. Allò que, fins fa poc, només era un brogit, aquesta tarda ha esdevingut, finalment, una clamorosa realitat. Jo volia trenta euros, tan sols trenta euros, i el caixer m’ha demanat si els volia en castellà, en català o en valencià. A les 16,32 era una persona que parlava i escrivia fluidament dos idiomes, a les 16,33 era la mateixa persona, però ara amb tres idiomes. Un minut, només un minut he necessitat per aprendre una nova llengua. Quina escola d’idiomes o quin professor particular no vendria la seva ànima al diable per aquesta increïble eficàcia docent?
Aplicant la mateixa metodologia i sense voler donar-me-les de pedant instruït, resulta que m’he convertit, en qüestió de minuts, en una veritable font de saber lingüístic, en un poliglota excepcional. Ara, a més del català, castellà i una mica de francès, parlo correctament el valencià, el balear, l’andorrà, el bolivià, el mexicà, el canari, l’andalús, l’argentí, el xilè, el colombià, el peruà, el veneçolà, el nicaragüenc, el cubà, el panameny, el salvadorenc, l’uruguaià, l’equatorià, ...i molts altres idiomes petits de països petits amb els que no us vull cansar. En fi, un pou de saviesa, del que em costarà sortir i una riquesa cultural de primer ordre que dormia plàcidament en el meu interior i que, sincerament, desconeixia.
Mai li estaré prou agraït al caixer automàtic de la cantonada. I prometo portar-li flors, quan arribi el bon temps.
Avui, amb una simple visita al caixer automàtic, he confirmat les meves sospites. Allò que, fins fa poc, només era un brogit, aquesta tarda ha esdevingut, finalment, una clamorosa realitat. Jo volia trenta euros, tan sols trenta euros, i el caixer m’ha demanat si els volia en castellà, en català o en valencià. A les 16,32 era una persona que parlava i escrivia fluidament dos idiomes, a les 16,33 era la mateixa persona, però ara amb tres idiomes. Un minut, només un minut he necessitat per aprendre una nova llengua. Quina escola d’idiomes o quin professor particular no vendria la seva ànima al diable per aquesta increïble eficàcia docent?
Aplicant la mateixa metodologia i sense voler donar-me-les de pedant instruït, resulta que m’he convertit, en qüestió de minuts, en una veritable font de saber lingüístic, en un poliglota excepcional. Ara, a més del català, castellà i una mica de francès, parlo correctament el valencià, el balear, l’andorrà, el bolivià, el mexicà, el canari, l’andalús, l’argentí, el xilè, el colombià, el peruà, el veneçolà, el nicaragüenc, el cubà, el panameny, el salvadorenc, l’uruguaià, l’equatorià, ...i molts altres idiomes petits de països petits amb els que no us vull cansar. En fi, un pou de saviesa, del que em costarà sortir i una riquesa cultural de primer ordre que dormia plàcidament en el meu interior i que, sincerament, desconeixia.
Mai li estaré prou agraït al caixer automàtic de la cantonada. I prometo portar-li flors, quan arribi el bon temps.
dimarts, 25 de novembre del 2008
Ho podria dir
Podria dir que el Trajana ha guanyat els tres darrers partits, contra rivals de molt nivell, com el Sangra, l’Hospi i el Júpiter, i que això li dona molt de crèdit i apunta, clarament, cap a una recuperació numèrica i moral que els rellança en les seves opcions cap el títol. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Júpiter, no té lluny de casa, la concentració, l’agressivitat, la contundència i, fins i tot, la mica de sort necessària per aconseguir resultats més favorables dels obtinguts fins ara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sangra ha tornat a guanyar desprès de no fer-ho des de la jornada 4 i ho ha fet davant un rival complicat, però que no està, precisament, travessant un dels seus millors moments. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Barceloneta, desprès d’un bon inici de temporada, ha encadenat tres derrotes consecutives que l’han despenjat del cap de la classificació i han generat certs dubtes en les seves possibilitats reals de “outsider” d’una lliga molt cara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Europa té una il·luminació deficient al Nou Sardenya i no veu les coses amb la claredat exigible. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Anguera aprofita molt bé els regals i això és una virtut en un món on es regalen poques coses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Vilassar està abonat al turisme de cap de setmana i té com objectiu principal el fer feliços als rivals, costi el que costi. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sants és l’equip més en forma del campionat, per números, per joc i per solvència. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Catalònia és, ara per ara, la decepció d’aquesta lliga. Un equip molt per damunt dels seus resultats i difícil d’explicar i sobretot d’entendre. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Pere Gol ja està a segona, i amb això comparteix-ho la seva pròpia opinió. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats i respectar als que creuen en els miracles.
Podria dir que el Santa Eulàlia hauria de fer alguna cosa més que demanar-me que no parli d’ells. Haurien de parlar al camp i demostrar-me que estic equivocat en les meves opinions. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Muntanyesa (sempre ho escric malament) no és el millor equip de la lliga tal i com la classificació s’encarrega de demostrar-ho. Que tenen bons jugadors i individualitats brillants, però un conjunt amb moltes mancances i una equivocada dinàmica de grup. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Unificació Bellvitge és l’equip “tapat”. Un dels valors en alça i que ens donarà moltes sorpreses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Hospitalet s’assembla a un generador de corrent alterna: ara estic endollat, ara no. Ara m’hi poso, ara no vull. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
“La pell freda” és de Sánchez Piñol, la pell fina de tots els altres.
Podria dir que el Trajana ha guanyat els tres darrers partits, contra rivals de molt nivell, com el Sangra, l’Hospi i el Júpiter, i que això li dona molt de crèdit i apunta, clarament, cap a una recuperació numèrica i moral que els rellança en les seves opcions cap el títol. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Júpiter, no té lluny de casa, la concentració, l’agressivitat, la contundència i, fins i tot, la mica de sort necessària per aconseguir resultats més favorables dels obtinguts fins ara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sangra ha tornat a guanyar desprès de no fer-ho des de la jornada 4 i ho ha fet davant un rival complicat, però que no està, precisament, travessant un dels seus millors moments. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Barceloneta, desprès d’un bon inici de temporada, ha encadenat tres derrotes consecutives que l’han despenjat del cap de la classificació i han generat certs dubtes en les seves possibilitats reals de “outsider” d’una lliga molt cara. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Europa té una il·luminació deficient al Nou Sardenya i no veu les coses amb la claredat exigible. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Anguera aprofita molt bé els regals i això és una virtut en un món on es regalen poques coses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Vilassar està abonat al turisme de cap de setmana i té com objectiu principal el fer feliços als rivals, costi el que costi. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Sants és l’equip més en forma del campionat, per números, per joc i per solvència. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Catalònia és, ara per ara, la decepció d’aquesta lliga. Un equip molt per damunt dels seus resultats i difícil d’explicar i sobretot d’entendre. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que el Pere Gol ja està a segona, i amb això comparteix-ho la seva pròpia opinió. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats i respectar als que creuen en els miracles.
Podria dir que el Santa Eulàlia hauria de fer alguna cosa més que demanar-me que no parli d’ells. Haurien de parlar al camp i demostrar-me que estic equivocat en les meves opinions. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que la Muntanyesa (sempre ho escric malament) no és el millor equip de la lliga tal i com la classificació s’encarrega de demostrar-ho. Que tenen bons jugadors i individualitats brillants, però un conjunt amb moltes mancances i una equivocada dinàmica de grup. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Unificació Bellvitge és l’equip “tapat”. Un dels valors en alça i que ens donarà moltes sorpreses. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
Podria dir que l’Hospitalet s’assembla a un generador de corrent alterna: ara estic endollat, ara no. Ara m’hi poso, ara no vull. Ho podria dir, però no ho diré per no ferir sensibilitats.
“La pell freda” és de Sánchez Piñol, la pell fina de tots els altres.
diumenge, 23 de novembre del 2008
Dorm
dorm
dorme’t amor meu no tinguis por
dorme’t amor meu no tinguis cap mal son
dorm
dorm
l’home del sac no existeix
ni hi ha bruixes ni monstres que es mengin els nens
dorm
dorm
dorm i no tinguis por de res
ni els llops ni les serps ni els dragons es mengen els nens
dorm
dorm
si un dia un fantasma vingués pobre d’ell!
del susto que jo li daria es cagaria als calçotets
i no tornaria mai més
dorm
Albert Pla
dorm
dorme’t amor meu no tinguis por
dorme’t amor meu no tinguis cap mal son
dorm
dorm
l’home del sac no existeix
ni hi ha bruixes ni monstres que es mengin els nens
dorm
dorm
dorm i no tinguis por de res
ni els llops ni les serps ni els dragons es mengen els nens
dorm
dorm
si un dia un fantasma vingués pobre d’ell!
del susto que jo li daria es cagaria als calçotets
i no tornaria mai més
dorm
Albert Pla
Guanyar i perdre per la mínima
El Júpiter ha guanyat i perdut per la mínima en les darreres 4 jornades. Ha guanyat els dos partits a casa i ha perdut en els dos desplaçaments amb l’Europa i el Trajana. Tots els partits, tots quatre, per la diferència d’un gol a favor, en uns casos, i en contra en els altres. Observant aquests petits detalls, ens donen una idea bastant exacta i molt ajustada a la realitat, del que està sent aquesta disputada lliga. Un campionat molt igualat, on malgrat les diferencies de punts entre uns i altres equips a la classificació, aquesta diferencia s’eixuga alhora de l’enfrontament directe entre ells. Tan és així, que un equip teòricament superior i més ben classificat es pot veure sorprès en qualsevol moment. O bé, que un mateix equip sigui capaç de fer grans partits i obtenir resultats sorpresa i perdre llastimosament a la següent setmana davant un rival, sobre el paper, més fluix. Aquesta és la grandesa del futbol, sorpreses de cap de setmana, però al final, no ens enganyem, sempre s’acaba imposant la lògica, acompanyada això sí, de la qualitat, el treball i l’ambició. Un o varis equips poden donar la campanada una tarda de dissabte qualsevol, encara que el seu ressò no passi del següent dimarts. Els miracles, si existeixen, acostumen a ser puntuals, en cap cas duren tota una Temporada.
El Júpiter ha guanyat i perdut per la mínima en les darreres 4 jornades. Ha guanyat els dos partits a casa i ha perdut en els dos desplaçaments amb l’Europa i el Trajana. Tots els partits, tots quatre, per la diferència d’un gol a favor, en uns casos, i en contra en els altres. Observant aquests petits detalls, ens donen una idea bastant exacta i molt ajustada a la realitat, del que està sent aquesta disputada lliga. Un campionat molt igualat, on malgrat les diferencies de punts entre uns i altres equips a la classificació, aquesta diferencia s’eixuga alhora de l’enfrontament directe entre ells. Tan és així, que un equip teòricament superior i més ben classificat es pot veure sorprès en qualsevol moment. O bé, que un mateix equip sigui capaç de fer grans partits i obtenir resultats sorpresa i perdre llastimosament a la següent setmana davant un rival, sobre el paper, més fluix. Aquesta és la grandesa del futbol, sorpreses de cap de setmana, però al final, no ens enganyem, sempre s’acaba imposant la lògica, acompanyada això sí, de la qualitat, el treball i l’ambició. Un o varis equips poden donar la campanada una tarda de dissabte qualsevol, encara que el seu ressò no passi del següent dimarts. Els miracles, si existeixen, acostumen a ser puntuals, en cap cas duren tota una Temporada.
Hospitalet s’unifica
Hospitalet 1 - Unificació Bellvitge 1
No estic segur si l’enfrontament era Hospi-Uni o Uni-Hospi, ja que l’equip que ha portat el pes del partit, el que ha posat el joc i les millors ocasions ha estat, el que en teoria era, l’equip visitant, és a dir, l’ Unificació Bellvitge. Des del primer moment l’equip local s’ha vist superat, de llarg, per un excel·lent plantejament del tècnic visitant que ha lligat de mans, i sobretot, de peus, als hospitalers. Res han pogut fer per contrarestar el millor posicionament, la millor sortida de pilota i les més i millors arribades a l’àrea dels seus veïns. Una Uni molt sòlida al darrera que no donava cap opció als escassos i poc encertats atacs locals, ha estat descaradament superior durant tota la primera part i només un penal innocent, però clar, ha donat la victòria parcial al l’equip de casa. A la represa, la cosa ha continuat igual, una Uni bastant per damunt de l’Hospi ha posat setge a la porteria rival aconseguint, com a premi, el gol de l’empat, que a la postra seria definitiu. Injust repartiment de punts pels mèrits proposats per uns i altres. L’equip local ha salvat un punt, que en condicions normals, s’hagués escapat i els hi dona certa tranquil·litat desprès de la desfeta de la setmana passada. Malgrat tot, aquests dos darrers resultats són el reflex que les coses no van gaire bé. Que a la crisi de joc, ara se li afegeix la crisi de resultats i això en un equip amb aspiracions és un mal auguri i un preocupant present. Veient el partit d’avui entenc, i no m’estranya gens, la desfeta a Can Trajana i amb aquesta dinàmica, no serà l’única, sinó hi posen remei.
L’ Unificació Bellvitge bé, molt bé, m’ha sorprès favorablement i intueix-ho que aquest equip apunta cap a munt, per condicions, capacitat i sobretot, per actitud. No trigarem a veure’ls en els llocs capdavanters en poques setmanes.
Hospitalet 1 - Unificació Bellvitge 1
No estic segur si l’enfrontament era Hospi-Uni o Uni-Hospi, ja que l’equip que ha portat el pes del partit, el que ha posat el joc i les millors ocasions ha estat, el que en teoria era, l’equip visitant, és a dir, l’ Unificació Bellvitge. Des del primer moment l’equip local s’ha vist superat, de llarg, per un excel·lent plantejament del tècnic visitant que ha lligat de mans, i sobretot, de peus, als hospitalers. Res han pogut fer per contrarestar el millor posicionament, la millor sortida de pilota i les més i millors arribades a l’àrea dels seus veïns. Una Uni molt sòlida al darrera que no donava cap opció als escassos i poc encertats atacs locals, ha estat descaradament superior durant tota la primera part i només un penal innocent, però clar, ha donat la victòria parcial al l’equip de casa. A la represa, la cosa ha continuat igual, una Uni bastant per damunt de l’Hospi ha posat setge a la porteria rival aconseguint, com a premi, el gol de l’empat, que a la postra seria definitiu. Injust repartiment de punts pels mèrits proposats per uns i altres. L’equip local ha salvat un punt, que en condicions normals, s’hagués escapat i els hi dona certa tranquil·litat desprès de la desfeta de la setmana passada. Malgrat tot, aquests dos darrers resultats són el reflex que les coses no van gaire bé. Que a la crisi de joc, ara se li afegeix la crisi de resultats i això en un equip amb aspiracions és un mal auguri i un preocupant present. Veient el partit d’avui entenc, i no m’estranya gens, la desfeta a Can Trajana i amb aquesta dinàmica, no serà l’única, sinó hi posen remei.
L’ Unificació Bellvitge bé, molt bé, m’ha sorprès favorablement i intueix-ho que aquest equip apunta cap a munt, per condicions, capacitat i sobretot, per actitud. No trigarem a veure’ls en els llocs capdavanters en poques setmanes.
dissabte, 22 de novembre del 2008
Tornar a la terra
Santa Eulàlia 1 - Muntanyesa 4
Com si d’un viatge interestel·lar es tractés, avui el Santa Eulàlia ha tornat a casa. I ho ha fet per jugar novament a la terra, on ha despertat del somni de la setmana passada. Vist el que hem vist aquesta tarda, el 0 a 6 davant el Dom Bosco es confirma que no va ser una altre cosa que un episodi de ficció, de ciència ficció, un parèntesi d’aigua en un desert de resultats. La Muntanyesa sense fer gaire, li ha tret els colors a l’equip local, amb un joc intermitent i escadusser ha fet el mínim necessari per deixar en evidència les llacunes tècniques, físiques i tàctiques d’un equip que pinta molt malament. Si el Santa Eulàlia vol fer alguna cosa per salvar la categoria, ho ha de fer ja, ha perdut massa punts i el forat en el que està caient té tota la pinta de ser un esvoranc del tot irremuntable. Un equip sense arguments, que a més no té sort, és una presa molt fàcil per a qualsevol caçador avisat. El partit d’avui ha estat un clar exponent, una mostra cruel de la incapacitat per aprofitar les oportunitats que el capriciós destí va plantejant. Així hem assistit a un començament vertiginós, on no havien passat ni cinc minuts i la Muntanyesa ja manava al marcador per 0 a 1. Cinc minuts després era el Santa el que empatava. A la mitja hora de partit tornava a ser l’equip visitant el que s’avançava en el marcador mitjançant el seu numero 11, Marc. Poc desprès vindria la jugada clau, un penal a favor del Santa ha acabat per decantar definitivament la balança per a la Muntanyesa. Com? L’equip local ha errat la pena màxima i en la mateixa jugada un jugador local ha estat expulsat per doble targeta groga. És a dir, el que podria haver estat l’empat a dos, s’ha convertit en una llosa que els d’Hospitalet ja no han pogut aixecar. La segona part de pur tràmit ens ha deixat veure a un Santa voluntariós i a una Muntanyesa apàtica que, quasi sense voler, ha fet dos gols més, per deixar el marcador en un definitiu i just 1 a 4.
El Santa Eulàlia ha de tenir molt clar que, equips com el Dom Bosco de la setmana passada, no n’hi ha gaires i, segurament, són una excepció. El més normal és i serà, d’aquí al final del campionat, trobar-se conjunts de la talla de la Muntanyesa o similar. Està bé, molt bé, guanyar els enfrontaments amb rivals directes, però si es vol mantenir la categoria, cosa bastant improbable en l’escenari actual, s’ha de moure fitxa i fer-ho amb certa celeritat. Un canvi que també podria anar bé seria rebaixar els números de les camisetes dels defenses i els pivots, amb 60, 30, 31, 29,...no es pot córrer i el rival sempre els hi agafarà l’esquena per velocitat i per curiositat. Tot plegat, massa valor numèric per a tan poques prestacions reals.
Santa Eulàlia 1 - Muntanyesa 4
Com si d’un viatge interestel·lar es tractés, avui el Santa Eulàlia ha tornat a casa. I ho ha fet per jugar novament a la terra, on ha despertat del somni de la setmana passada. Vist el que hem vist aquesta tarda, el 0 a 6 davant el Dom Bosco es confirma que no va ser una altre cosa que un episodi de ficció, de ciència ficció, un parèntesi d’aigua en un desert de resultats. La Muntanyesa sense fer gaire, li ha tret els colors a l’equip local, amb un joc intermitent i escadusser ha fet el mínim necessari per deixar en evidència les llacunes tècniques, físiques i tàctiques d’un equip que pinta molt malament. Si el Santa Eulàlia vol fer alguna cosa per salvar la categoria, ho ha de fer ja, ha perdut massa punts i el forat en el que està caient té tota la pinta de ser un esvoranc del tot irremuntable. Un equip sense arguments, que a més no té sort, és una presa molt fàcil per a qualsevol caçador avisat. El partit d’avui ha estat un clar exponent, una mostra cruel de la incapacitat per aprofitar les oportunitats que el capriciós destí va plantejant. Així hem assistit a un començament vertiginós, on no havien passat ni cinc minuts i la Muntanyesa ja manava al marcador per 0 a 1. Cinc minuts després era el Santa el que empatava. A la mitja hora de partit tornava a ser l’equip visitant el que s’avançava en el marcador mitjançant el seu numero 11, Marc. Poc desprès vindria la jugada clau, un penal a favor del Santa ha acabat per decantar definitivament la balança per a la Muntanyesa. Com? L’equip local ha errat la pena màxima i en la mateixa jugada un jugador local ha estat expulsat per doble targeta groga. És a dir, el que podria haver estat l’empat a dos, s’ha convertit en una llosa que els d’Hospitalet ja no han pogut aixecar. La segona part de pur tràmit ens ha deixat veure a un Santa voluntariós i a una Muntanyesa apàtica que, quasi sense voler, ha fet dos gols més, per deixar el marcador en un definitiu i just 1 a 4.
El Santa Eulàlia ha de tenir molt clar que, equips com el Dom Bosco de la setmana passada, no n’hi ha gaires i, segurament, són una excepció. El més normal és i serà, d’aquí al final del campionat, trobar-se conjunts de la talla de la Muntanyesa o similar. Està bé, molt bé, guanyar els enfrontaments amb rivals directes, però si es vol mantenir la categoria, cosa bastant improbable en l’escenari actual, s’ha de moure fitxa i fer-ho amb certa celeritat. Un canvi que també podria anar bé seria rebaixar els números de les camisetes dels defenses i els pivots, amb 60, 30, 31, 29,...no es pot córrer i el rival sempre els hi agafarà l’esquena per velocitat i per curiositat. Tot plegat, massa valor numèric per a tan poques prestacions reals.
Embafats de Mickey
Qui ho havia de dir. La rata més famosa del món ha fet 80 anys i curiosament, per a enveja de propis i estranys, segueix tenint, pràcticament, el mateix aspecte que el dia que va néixer. Mickey Mouse, com així se’l coneix, n’ha vist de tots els colors, incloent una guerra mundial i infinitat de guerres locals, no per menys globals, més incruentes. Ha estat testimoni de l’arribada de l’home a la lluna i de la baixada de la dona a la terra. Ha viscut la primavera de Praga i el maig del 68 a París mentre la Betty Boop li feia un francès. S’ha estovat amb Sinatra i s’ha estripat amb Frank Zappa. Ha viatjat amb àcids psicodèlics que corrien més que l’AVE. Ha tastat les mels de l’èxit i ha sobreviscut al seu creador. No ha tingut fills perquè el Goofy és molt esquerp i la seva parella “oficial”, una frígida insuportable. Ha tingut una vida de luxe més enllà dels mèrits demostrats. Ha estat un símbol i un referent per a varies generacions d’infants lobotomitzats que trobaven normal que una rata parlés, un elefant volés, un tigre cantés, una cafetera ballés o un príncep de fireta amb unes ridícules malles ressuscités una bleda morta amb un petó virginal.
En fi Mickey, per molts anys, i com que sé que, malgrat tot, em sobreviuràs, m’agradaria que expliquessis als meus nets que, en un altre temps, a Hamelin va existir un flautista que, per salvar a la població, s’enduia les rates fins el riu i les ofegava per a joia i complaença de tot el regne. Ells t’entendran, no t’amoïnis.
divendres, 21 de novembre del 2008
Si no et tinc...
Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.
Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.
Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.
Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.
Agustí Bartra
Si no et tinc a tu estic sol
de solitud mutilada.
Silenci vestit de dol
de l'hora més atziaga,
sense rialla ni vol:
ves comptant els ulls de l'alba
i els ocells de cada estol.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu encavorcada.
Si no et tinc a tu estic sol
talment espantall de marge.
Ja no em puc vestir de sol
ni portar la capa d'aire,
em moc com el lent cargol
que du a coll-i-be sa casa.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu enquimerada.
Si no et tinc a tu estic sol
com penell de gran alçada.
Tu que puges, senderol
de fatiga perfumada;
tu que baixes, rierol
d'escumosa cavalcada,
digueu amb mi: si estic sol
tinc la veu desesperada.
Si no et tinc a tu estic sol
com l'Estrella de la Tarda.
Sona còsmic flabiol
que em despulles de basarda
en dia de cel revolt
puja als meus ulls didals d'aigua.
Si no et tinc a tu estic sol
i amb la veu crucificada.
Agustí Bartra
dijous, 20 de novembre del 2008
Un mál accent…ple
Posar l’accent allà on no toca és, desgraciadament, un exercici força estès en el nostre entorn més proper. Estar envoltat de persones amb la tossuda necessitat de destacar contínuament aquells aspectes més irrellevants i obviar, per contra, els realment importants, és una vivència decebedora i frustrant. Quina estranya satisfacció els hi pot produir accentuar les paraules i els fets de forma contrària a la normativa acceptada i al propi sentit comú? Quin fosc i inexplicable objectiu els mou a canviar de lloc i sentit els accents? El llenguatge ha de servir per entendre’ns i fer més fàcils i fluides les relacions humanes. Canviant la forma d’accentuar les paraules i els fets, no fa més que complicar infinitament la comprensió de les coses. El missatge que es pretén transmetre, arriba aleshores amb dificultat o, simplement, no arriba.
Cal doncs posar, inexcusablement, l’accent on toca, en benefici de la comunitat i del propi individu. Fer el contrari serà una falta ortogràfica i el que la comet, un error social.
Posar l’accent allà on no toca és, desgraciadament, un exercici força estès en el nostre entorn més proper. Estar envoltat de persones amb la tossuda necessitat de destacar contínuament aquells aspectes més irrellevants i obviar, per contra, els realment importants, és una vivència decebedora i frustrant. Quina estranya satisfacció els hi pot produir accentuar les paraules i els fets de forma contrària a la normativa acceptada i al propi sentit comú? Quin fosc i inexplicable objectiu els mou a canviar de lloc i sentit els accents? El llenguatge ha de servir per entendre’ns i fer més fàcils i fluides les relacions humanes. Canviant la forma d’accentuar les paraules i els fets, no fa més que complicar infinitament la comprensió de les coses. El missatge que es pretén transmetre, arriba aleshores amb dificultat o, simplement, no arriba.
Cal doncs posar, inexcusablement, l’accent on toca, en benefici de la comunitat i del propi individu. Fer el contrari serà una falta ortogràfica i el que la comet, un error social.
Tens un e.mail
Tens un e.sopo
Zeus i Apol·lo
Competien Zeus i Apol·lo sobre el tir a l’arc.
Va preparar Apol·lo el seu i disparà la seva fletxa; però Zeus estengué la cama tan lluny com havia Apol·lo llençat la seva fletxa, fent veure que no havia arribat més enllà d’on ell es trobava.
Quan competim amb rivals molt més poderosos, no només no els superarem, sinó que a més es burlaran de nosaltres.
Tens un e.sopo
Zeus i Apol·lo
Competien Zeus i Apol·lo sobre el tir a l’arc.
Va preparar Apol·lo el seu i disparà la seva fletxa; però Zeus estengué la cama tan lluny com havia Apol·lo llençat la seva fletxa, fent veure que no havia arribat més enllà d’on ell es trobava.
Quan competim amb rivals molt més poderosos, no només no els superarem, sinó que a més es burlaran de nosaltres.
dimecres, 19 de novembre del 2008
La quimera de l’or (1925)
The Gold Rush
The Gold Rush
Cal realment parlar per transmetre sentiments? Potser tu i jo necessitem irremeiablement el llenguatge per fer-nos entendre, per explicar allò que sentim i volem. Però està molt clar que Chaplin estava fet d’una altra pasta, que ell no tenia les nostres limitacions i que amb tan sols un rostre, a traves d’un rostre, podia canalitzar tot un munt de sentiments i fer-los arribar allà on volia i de la manera més clara i contundent possible.
La quimera de l’or és un exemple extraordinari d’aquesta capacitat de comunicació d’un geni, més enllà de qualsevol consideració.
dilluns, 17 de novembre del 2008
Per morbo
Quan una cosa m’interessa poc o no m’interessa gens, acostumo a no interessar-me. Quan una novel·la o el seu autor em són indiferents, executo la meva indiferència. Quan una persona em resulta avorrida, prefereix-ho avorrir-me sol. Quan un grup té dinàmiques gens atractives, practico un sa i gratificant individualisme. Quan una música no m’arriba, canvio de dial.
Creieu que realment cal llegir un llibre que no us interessa, veure una pel·lícula que no us diu res, pertànyer a un col·lectiu en el que no esteu còmodes, formar part d’un grup que detesteu, mantenir l’amistat amb un enemic, entrar en un blog que considereu aberrant,...?
Esteu segurs que cal fer coses i mantenir situacions a les que no esteu obligats? Seria això una variant patètica del morbo? Sincerament, necessiteu ser una mica víctimes, fer-vos el màrtir per sobreviure?
Si us apliqueu en estar a gust en allò que feu i que no esteu obligats a fer, el vostre fetge us ho agrairà i sereu una mica menys infeliços.
Quan una cosa m’interessa poc o no m’interessa gens, acostumo a no interessar-me. Quan una novel·la o el seu autor em són indiferents, executo la meva indiferència. Quan una persona em resulta avorrida, prefereix-ho avorrir-me sol. Quan un grup té dinàmiques gens atractives, practico un sa i gratificant individualisme. Quan una música no m’arriba, canvio de dial.
Creieu que realment cal llegir un llibre que no us interessa, veure una pel·lícula que no us diu res, pertànyer a un col·lectiu en el que no esteu còmodes, formar part d’un grup que detesteu, mantenir l’amistat amb un enemic, entrar en un blog que considereu aberrant,...?
Esteu segurs que cal fer coses i mantenir situacions a les que no esteu obligats? Seria això una variant patètica del morbo? Sincerament, necessiteu ser una mica víctimes, fer-vos el màrtir per sobreviure?
Si us apliqueu en estar a gust en allò que feu i que no esteu obligats a fer, el vostre fetge us ho agrairà i sereu una mica menys infeliços.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)