Llei d’Irene
No existeix una manera encertada de fer alguna cosa equivocada.
dimarts, 19 d’agost del 2008
dilluns, 18 d’agost del 2008
Perquè ens mengem els cargols sí els cargols no molesten?
El gos del 1er.3a., i quan dic gos ho dic en el sentit literal de la paraula, és un veritable gos, i aquest cop ho dic en el sentit més adjectivador de la paraula, es passa tota la nit bordant. Bordant i plorant o plorant i bordant, tan se val. El cas és que en ple estiu i amb les finestres obertes, és un veritable suplici, un malson. Doncs l’altre dia, en una reunió de veïns per parlar d’alguns problemes de convivència, vaig treure, com aquell que no vol la cosa, el tema del fil musical caní i la seva cançoneta nocturna. I com que tinc el costum de no plantejar un problema sense una proposta de solució, vaig suggerir als meus estorats veïns que, aprofitant les festes majors que hi ha per tot arreu, podríem fer una gossada popular. Com altres fan una arrossada o una cargolada, nosaltres amb l’excusa d’enfortir les relacions veïnals, faríem un estofat de gos i a més podríem convidar a tot el barri.
Des de fa una setmana, és a dir, des del dia de la controvertida reunió no hi ha cap veí que em parli i tots em giren la cara quan ens creuem al replà. De res va servir el meu argument que a la Xina, a la Xina tan polida ella, que ens ensenya, un dia sí i un altre també, la tele. On tot és perfecte, on la gent és assenyada, on regne l’ordre i el senderi. En aquella Xina ideal on ara fan els Jocs Olímpics és normal el plat de gos, no el plat per donar de menjar al gos, no, sinó menjar-se directament el gos. Pensava, innocent de mi, que un costum tan avançat, d’un país modèlic seria perfectament acceptat entre els meus conciutadans. Quin gran error! Està clar que si et vols fer enemics, només has d’intentar canviar les coses. Aquesta nit tornaré a sentir “cantar” el gos mentre la pell em grogueja.
El gos del 1er.3a., i quan dic gos ho dic en el sentit literal de la paraula, és un veritable gos, i aquest cop ho dic en el sentit més adjectivador de la paraula, es passa tota la nit bordant. Bordant i plorant o plorant i bordant, tan se val. El cas és que en ple estiu i amb les finestres obertes, és un veritable suplici, un malson. Doncs l’altre dia, en una reunió de veïns per parlar d’alguns problemes de convivència, vaig treure, com aquell que no vol la cosa, el tema del fil musical caní i la seva cançoneta nocturna. I com que tinc el costum de no plantejar un problema sense una proposta de solució, vaig suggerir als meus estorats veïns que, aprofitant les festes majors que hi ha per tot arreu, podríem fer una gossada popular. Com altres fan una arrossada o una cargolada, nosaltres amb l’excusa d’enfortir les relacions veïnals, faríem un estofat de gos i a més podríem convidar a tot el barri.
Des de fa una setmana, és a dir, des del dia de la controvertida reunió no hi ha cap veí que em parli i tots em giren la cara quan ens creuem al replà. De res va servir el meu argument que a la Xina, a la Xina tan polida ella, que ens ensenya, un dia sí i un altre també, la tele. On tot és perfecte, on la gent és assenyada, on regne l’ordre i el senderi. En aquella Xina ideal on ara fan els Jocs Olímpics és normal el plat de gos, no el plat per donar de menjar al gos, no, sinó menjar-se directament el gos. Pensava, innocent de mi, que un costum tan avançat, d’un país modèlic seria perfectament acceptat entre els meus conciutadans. Quin gran error! Està clar que si et vols fer enemics, només has d’intentar canviar les coses. Aquesta nit tornaré a sentir “cantar” el gos mentre la pell em grogueja.
diumenge, 17 d’agost del 2008
Negres juguen, negres guanyen
Abans del partit era molt important la imatge que donaria Espanya enfront Usa en el seu partit de Bàsquet, era una d’aquelles ocasions per reivindicar-se i presentar candidatura al podi dels Jocs. S’havia d’aprofitar l’enfrontament per deixar clar el potencial d’una Espanya crescuda i eufòrica. Al menys aquesta era la dialèctica dels mitjans espanyols a la prèvia. Desprès del partit, millor dit, desprès de la desfeta -37 punts de diferencia són molts punts- per els comentaristes de rtve, el partit era intranscendent, Espanya ja estava classificada i per tant havia guardat forces i estratègies per a un futur immediat. En poc menys de dues hores varem passar de ser un partit decisiu a ser, simplement, un partit de tràmit. I és que el que no es conforma és perquè no vol. La realitat però, és que l’equip americà va apallissar a una Espanya de fireta en un recital de bàsquet que va deixar blancs als propis jugadors, comentaristes i aficionats en una tarda molt, però que molt negre pels seus interessos. USA li va passar la mà per la cara a ESP i jo en vaig gaudir...del partit de bàsquet, és clar.
Abans del partit era molt important la imatge que donaria Espanya enfront Usa en el seu partit de Bàsquet, era una d’aquelles ocasions per reivindicar-se i presentar candidatura al podi dels Jocs. S’havia d’aprofitar l’enfrontament per deixar clar el potencial d’una Espanya crescuda i eufòrica. Al menys aquesta era la dialèctica dels mitjans espanyols a la prèvia. Desprès del partit, millor dit, desprès de la desfeta -37 punts de diferencia són molts punts- per els comentaristes de rtve, el partit era intranscendent, Espanya ja estava classificada i per tant havia guardat forces i estratègies per a un futur immediat. En poc menys de dues hores varem passar de ser un partit decisiu a ser, simplement, un partit de tràmit. I és que el que no es conforma és perquè no vol. La realitat però, és que l’equip americà va apallissar a una Espanya de fireta en un recital de bàsquet que va deixar blancs als propis jugadors, comentaristes i aficionats en una tarda molt, però que molt negre pels seus interessos. USA li va passar la mà per la cara a ESP i jo en vaig gaudir...del partit de bàsquet, és clar.
dissabte, 16 d’agost del 2008
Quina poca Gràcia
Amb una natural i senzilla passejada per la Festa Major de Gràcia i a mesura que anava avançant la nit no vaig poder evitar copçar la desmesura i el despropòsit. Mentre esquivava les piles de llaunes i els rius de pixats em va venir al cap l’axioma del senyor Cole on diu, amb una certa decepció, que: el total d’intel·ligència al planeta roman constant; la població, tanmateix, continua creixent.
Continua creixent senyor Cole i a més continua bevent. Bevent sense sentit, sense mesura, sense cap indici de finalitat racional o mínimament comprensible. Quan la festa és sinònim d’alcohol, quan no hi ha res més, la festa no acaba be. T’acabes pixant pels carrers davant aquell noi o aquella noia que volies conquistar. La festa hauria d’acabar dolçament i en un final feliç endur-te la parella triada al llit. Però arribat el moment de la intimitat, el moment culminant de la nit, on fer realitat els teus somnis més calents, resulta que estàs fet una merda, que tot ho veus borrós, el cap et dona voltes i t’adorms per les cantonades. Trist, molt trist quan és prefereix l’aspror del calimotxo a la suavitat d’una pell amiga.
Sinó us ho creieu, doneu una volta aquesta nit per Gràcia i en sortireu de dubtes.
Bona festa.
Amb una natural i senzilla passejada per la Festa Major de Gràcia i a mesura que anava avançant la nit no vaig poder evitar copçar la desmesura i el despropòsit. Mentre esquivava les piles de llaunes i els rius de pixats em va venir al cap l’axioma del senyor Cole on diu, amb una certa decepció, que: el total d’intel·ligència al planeta roman constant; la població, tanmateix, continua creixent.
Continua creixent senyor Cole i a més continua bevent. Bevent sense sentit, sense mesura, sense cap indici de finalitat racional o mínimament comprensible. Quan la festa és sinònim d’alcohol, quan no hi ha res més, la festa no acaba be. T’acabes pixant pels carrers davant aquell noi o aquella noia que volies conquistar. La festa hauria d’acabar dolçament i en un final feliç endur-te la parella triada al llit. Però arribat el moment de la intimitat, el moment culminant de la nit, on fer realitat els teus somnis més calents, resulta que estàs fet una merda, que tot ho veus borrós, el cap et dona voltes i t’adorms per les cantonades. Trist, molt trist quan és prefereix l’aspror del calimotxo a la suavitat d’una pell amiga.
Sinó us ho creieu, doneu una volta aquesta nit per Gràcia i en sortireu de dubtes.
Bona festa.
divendres, 15 d’agost del 2008
ABAJO ESPAÑA!Superat? L’”Arriba España” del carnicer Franco. Traspassat el recent “podemos” de la Cuatro i submergits en l’actual “a por ellos” de RTVE, he trobat, sens dubte, la imatge, la IMATGE en majúscules, dels Jocs de Pequín. És curiós, i fins i tot divertit, que mentre els uns, mitjans de comunicació espanyols, s’entesten amb tot el seu poder mediàtic a remoure els baixos instints patriòtics d’un poble necessitat de referents davant el concert Internacional, apareix com a una gran broma, el missatge més demolidor. Sí afirmen els mitjans que una imatge val més que mil paraules, si una imatge, per ella sola, és capaç de posar en entredit tota una estratègia patriòtica, aquesta imatge és la del pobre Jose Luis. Jose Luis Abajo, medalla d’esgrima que sense voler, o sí, ha estat involuntari, o no, protagonista de l’impacta visual més desmitificador dels darrers anys. Les imatges de RTVE a la final d’esgrima, mentre en Jose Luis abraçava al campió italià i en primer pla, i a la seva esquena, es podia llegir clarament: ABAJO ESPaña ha estat un dels moments més gloriosos en la història dels Jocs. Tota una declaració d’intencions? Una anècdota? Una broma pesada? Clarament, una fantàstica i commovedora jugada del destí. L’esgrima espanyola té una medalla, però la imatge que ha donat al món és la millor imatge d’Espanya que es podia donar pel seu “alt contingut patriòtic”. Amb arguments “esgrimits” com el ABAJO ESP no hi ha rèplica possible. Més clar no es podia dir. Felicitats ABAJO.
dijous, 14 d’agost del 2008
Una mà de vernís
Per compensar la manca de brillantor de la pràctica totalitat de politics espanyols. Per equilibrar la seva obscuritat,- obscurantisme militant sense escrupols-, i la seva absència d'empatia; us poso aquestes fotos que us aportaran el llum necessari per a sobreviure.
Gaudir amb Gaudí, enjoy amb Gaudí.
Per compensar la manca de brillantor de la pràctica totalitat de politics espanyols. Per equilibrar la seva obscuritat,- obscurantisme militant sense escrupols-, i la seva absència d'empatia; us poso aquestes fotos que us aportaran el llum necessari per a sobreviure.
Gaudir amb Gaudí, enjoy amb Gaudí.
1 
2
3Un bon vernís nodreix i protegeix la fusta. Un mal polític afebleix el país i el perjudica.
dimecres, 13 d’agost del 2008
Salvaguardant la privacitatAl burro, encara que sigui un burro, cal protegir-li la identitat. El codi deontològic, les bones costums i les accions políticament correctes així ho determinen. La cara del burro s’ha de mantenir en l’anonimat, no fos cosa que els seus advocats em busquessin les pessigolles i acabés tenint un disgust. Exemplar societat aquesta que protegeix el burro, malgrat fer el que sap fer, és a dir, el burro i a més fer-ho molt bé.
dimarts, 12 d’agost del 2008
Els pilars de la terra o Un món sense fi
M’ha arribat a les mans, be, a la pantalla de l’ordinador, un text brillant d’una persona entranyable. El text us el copio íntegre més avall i la persona en concret, es diu Àngel, Àngel Garreta. Qui és aquest Àngel? Doncs molt senzill, i per utilitzar les seves paraules, una persona/columna del CE Europa. Un veritable àngel de la guarda d’un club que s’aguanta, bàsicament, per elements estructurals com ell i que fan perdurar en el temps realitats virtuals difícils d’entendre.
Sense voler esmenar-li la plana, però, sempre he vist a l’amic Àngel més aviat com un pilar i no pas com una impersonal columna. Les columnes són sovint molestes perquè dificulten la visió –qui no n’ha tingut mai una al teatre i s’ha perdut mig espectacle, on una escena de dos acabava sent un trist monòleg?- i serveixen per a poca cosa més que suportar el sostre. En canvi els pilars, els pilars sí que ho suporten tot, són discrets i humils, però sobre les seves esquenes s’aixequen les construccions més elaborades i complexes. El pilar és, en definitiva, un element bàsic indiscutible i necessari que a més de suportar l’edifici sovint dona cobertura a les pilastres –no pillastres, que és una altra cosa- que són uns elements anàlegs –propensos a donar pel cul- amb poca feina constructiva i molta ornamental. De secció quadrada o rectangular, les anomenades pilastres estan dissenyades per a sortir a la foto –les revistes de decoració en van plenes-, en canvi els pilars/columnes són elements poc vistosos i acostumen a passar desapercebuts o simplement ignorats pels fotògrafs en busca del glamour i la filigrana estètica.A mi que particularment m’entusiasmen “les pedres”, és a dir, les ruïnes arqueològiques i us puc assegurar que n’he vist moltes i de tots els colors, doncs una de les característiques comunes de totes elles és, sense cap mena de dubte, la pervivència o supervivència de les columnes, de fet, en la majoria de jaciments és una de les poques coses que queden. Les veus allà, en la llunyania, altives, com si et volguessin explicar totes les coses que han vist. I tu tens la certesa, la profunda convicció que allí seguiran quan nosaltres ja no hi siguem.
M’ha arribat a les mans, be, a la pantalla de l’ordinador, un text brillant d’una persona entranyable. El text us el copio íntegre més avall i la persona en concret, es diu Àngel, Àngel Garreta. Qui és aquest Àngel? Doncs molt senzill, i per utilitzar les seves paraules, una persona/columna del CE Europa. Un veritable àngel de la guarda d’un club que s’aguanta, bàsicament, per elements estructurals com ell i que fan perdurar en el temps realitats virtuals difícils d’entendre.
Sense voler esmenar-li la plana, però, sempre he vist a l’amic Àngel més aviat com un pilar i no pas com una impersonal columna. Les columnes són sovint molestes perquè dificulten la visió –qui no n’ha tingut mai una al teatre i s’ha perdut mig espectacle, on una escena de dos acabava sent un trist monòleg?- i serveixen per a poca cosa més que suportar el sostre. En canvi els pilars, els pilars sí que ho suporten tot, són discrets i humils, però sobre les seves esquenes s’aixequen les construccions més elaborades i complexes. El pilar és, en definitiva, un element bàsic indiscutible i necessari que a més de suportar l’edifici sovint dona cobertura a les pilastres –no pillastres, que és una altra cosa- que són uns elements anàlegs –propensos a donar pel cul- amb poca feina constructiva i molta ornamental. De secció quadrada o rectangular, les anomenades pilastres estan dissenyades per a sortir a la foto –les revistes de decoració en van plenes-, en canvi els pilars/columnes són elements poc vistosos i acostumen a passar desapercebuts o simplement ignorats pels fotògrafs en busca del glamour i la filigrana estètica.A mi que particularment m’entusiasmen “les pedres”, és a dir, les ruïnes arqueològiques i us puc assegurar que n’he vist moltes i de tots els colors, doncs una de les característiques comunes de totes elles és, sense cap mena de dubte, la pervivència o supervivència de les columnes, de fet, en la majoria de jaciments és una de les poques coses que queden. Les veus allà, en la llunyania, altives, com si et volguessin explicar totes les coses que han vist. I tu tens la certesa, la profunda convicció que allí seguiran quan nosaltres ja no hi siguem.
JO SÓC COLUMNA, I TU?
L'altre dia em va venir una persona al Nou Sardenya i em va preguntar: "tu aquí què ets exactament?". Jo li vaig respondre "sóc columna". Després de dubtar dos segons, estranyat, em va dir: "columna? que és un que fa de columna?". Jo li vaig explicar que és molt senzill. Tot lloc, casa, entitat, club, estament... està construït a algun lloc on hi transcorre la seva història. Les façanes canvien de cara, de pintura, els interiors pateixen reformes, hi ha gent que entra, que surt, però el que sempre queden són les columnes. Les columnes, en un club de futbol, veuen passar entrenadors, jugadors, presidents, directius, socis que s'esborren i es tornen a donar d'alta, personatges puntuals que treuen el cap i després ja ningú els recorda, personatges històrics que el temps els oblida... però l'únic que segueix allà, intacte, són les columnes. Una columna no té veu ni vot. No fitxa, no dóna baixes, no decideix si es juga amb 4-4-2 o amb 4-2-3-1, no nomena directius, no contracta ni acomiada personal. No ordena ni mana... però sempre està allà, aguantant les persones que se li recolzen per ofegar els dubtes i penes. La persona que no ha fitxat, la que li han donat la baixa, l'entrenador que no dóna amb el sistema, el directiu nou, el que se'n va, el personal nou, l’acomiada’t. Tothom s'hi recolza. Per això estan les columnes. Una columna és cega, sorda i muda. No té cap altra funció (com si fos poc important) que aguantar tot el club al seu damunt. És el pilar. Sense columnes, la casa cau. Durant 100 anys tothom passarà, però la columna quedarà. Les columnes no surten davant la foto, ni amb l'Alcalde ni amb el President de la Generalitat. Les columnes no són ovacionades al camp. No tenim protagonisme, però quan els protagonistes estan abatuts i no saben per on tirar, es recolzen en les columnes. Som testimonis gairebé invisibles del pas del temps, un pas que no podem alterar ni decidir com ha de ser, això ho decideixen altres per nosaltres. No obstant, també tenim el nostre orgull, i com a bona columna, quan algun 'cotxe' ens molesta, ens estretem una mica més per ratllar-li la porta i tot el lateral quan passa pel nostre costat. Columnes, sí, però no idiotes. Les columnes, a més, són impossibles de derrotar. Si vols enfrontar-te directament amb una columna, et donaràs de cap contra una pedra. I això fa mal. Un mal de vegades sense retorn. Els cops contra les columnes poden ser esportivament mortals. Per tot això, jo sóc columna... i tu?
Àngel
dilluns, 11 d’agost del 2008
Descoberta paleontològica a Sardenya Interessant exemplar de dinosaure trobat prop de la Costa Esmaragda (Sardenya). Es creu que era originari del nord d'Europa i a l'època de la glaciació va emigrar cap el sud buscant un clima més suau. Desprès d'un llarg viatge va veure un camp ple de camèlies i allí es va quedar.
Eines bàsiques
La clau Allen II
Em vaig divorciar de la meva dona perquè em va deixar per una altra dona.
No crec en una vida posterior, però per si de cas me he canviat de roba interior,
Per a l’exèrcit em varen declarar inutilíssim. Si hagués una guerra només serviria d’hostatge.
He conegut a un home meravellós; és de ficció, però no es pot tenir tot.
Els diners són millor que la pobresa, encara que només sigui per raons econòmiques.
No tinc por a morir-me, només que no vull estar allí quan succeeixi.
Una relació és com un tauró; ha d’estar contínuament avançant o es mor.
El darrer cop que vaig estar dins una dona va ser quan vaig visitar l’estàtua de la Llibertat.
El sexe sense amor és una experiència buida. Però com a experiència buida és una de les millors.
La clau Allen II
Em vaig divorciar de la meva dona perquè em va deixar per una altra dona.
No crec en una vida posterior, però per si de cas me he canviat de roba interior,
Per a l’exèrcit em varen declarar inutilíssim. Si hagués una guerra només serviria d’hostatge.
He conegut a un home meravellós; és de ficció, però no es pot tenir tot.
Els diners són millor que la pobresa, encara que només sigui per raons econòmiques.
No tinc por a morir-me, només que no vull estar allí quan succeeixi.
Una relació és com un tauró; ha d’estar contínuament avançant o es mor.
El darrer cop que vaig estar dins una dona va ser quan vaig visitar l’estàtua de la Llibertat.
El sexe sense amor és una experiència buida. Però com a experiència buida és una de les millors.
diumenge, 10 d’agost del 2008
Ciutadà romà trobat sota la lava petrificada de Pompeia. Desprès de la tragèdia i de quedar colgat, les seves restes, a conseqüència de les elevades temperatures i els gasos, es varen volatilitzar deixant un espai buit entre la lava que els arqueòlegs varen aprofitar per injectar guix líquid i així obtenir un volum amb l’aspecte i les formes de la persona atrapada.Podeu observar com es protegeix el nas i la cara en un acte reflex per intentar minimitzar l’efecte devastador del fum i els gasos.
Imatge colpidora i d’un terrible dramatisme.
Tengo los pulmones negros...
Tornant al tema recurrent i de rabiosa actualitat com és la celebració dels Jocs de Pequin i el seu Comitè Olímpic. Doncs bé, sembla que aquest organisme no n’ha tingut prou amb 7 anys, des de la seva nominació com a seu Olímpica, per convèncer al seu ecologista Govern per solucionar el greu problema de la contaminació a la ciutat amfitriona. Està clar que els atletes hauran de competir, per una banda, contra els seus rivals esportius i per l’altra, contra una atmosfera espessa carregada de substàncies altament beneficioses per a la seva salut. Diuen els experts que, quan fas esport, els pulmons se’t obren per poder absorbir més oxigen i així fer front a l’esforç. Ho tenen clar els pobres esportistes, com perquè desprès, una vegada acabada la prova on participin, els hi facin el control antidopatge. La sang potser si que la tindran neta però i els pulmons? Brut, tot plegat molt brut, però que es pot esperar d’un organisme amb l’escaient nom de CO Xina.
Tornant al tema recurrent i de rabiosa actualitat com és la celebració dels Jocs de Pequin i el seu Comitè Olímpic. Doncs bé, sembla que aquest organisme no n’ha tingut prou amb 7 anys, des de la seva nominació com a seu Olímpica, per convèncer al seu ecologista Govern per solucionar el greu problema de la contaminació a la ciutat amfitriona. Està clar que els atletes hauran de competir, per una banda, contra els seus rivals esportius i per l’altra, contra una atmosfera espessa carregada de substàncies altament beneficioses per a la seva salut. Diuen els experts que, quan fas esport, els pulmons se’t obren per poder absorbir més oxigen i així fer front a l’esforç. Ho tenen clar els pobres esportistes, com perquè desprès, una vegada acabada la prova on participin, els hi facin el control antidopatge. La sang potser si que la tindran neta però i els pulmons? Brut, tot plegat molt brut, però que es pot esperar d’un organisme amb l’escaient nom de CO Xina.
dissabte, 9 d’agost del 2008
The Grapes of WrathLas uvas de la ira
Bruce Springsteen en parla a la seva cançó: The Ghost of Tom Joad, que fa referència precisament al film de l’any 1940, The Grapes of Wrath, estrenada a Espanya amb el títol de Las uvas de la ira. Basada en la novel·la de John Steinbeck, és un relat esfereïdor de la Gran Depressió americana que va deixar una profunda ferida en aquell país en crisi.
La pel·lícula va ser dirigida per un esplèndid John Ford, que guanyaria un Oscar pel seu treball, possiblement en un dels millors moments de la seva carrera artística. Un Henry Fonda auster i commovedor va ser l’encarregat d’interpretar el paper de Tom Joad col·locant el seu personatge a la galeria dels inoblidables. Tornem al blanc i negre que havíem deixat aparcat momentàniament, per gaudir d’aquest monument imprescindible i fer-ho sense preses. Per a mi és un d’aquells films de capçalera que sovint re visito i encara em segueix emocionant. Espero que a vosaltres també. Bon profit, malgrat ser un profit inevitablement amarg.
Indefinicions 18
Avantmatx: Abril
Auxiliar: prestar ajuda
Baló: veí dels flamencs
Banderí: futur jugador del Madrit junt amb Van der Vart i Van Nistelroy
Benjamí: argot de la màfia siciliana, derivat de vendetta
Blanc: absència de color. Altrament, diana
Blocatge: acció referida al consumidor compulsiu de blocs
Bola: ocell poc instruit i que comet faltes d’ortografia
Campanya: comarca d’on és originari un dels patés més populars
Campionat: nascut per a guanyar
Carregar: acomodar l’aparell sexual masculí cap a un o altre costat
Categoria: característica que et permet entrar sense problemes als locals de moda
Casaca: advertiment entre companys d’un mateix equip quan el rival es disposa a treure de banda –vigila casaca-
Cessió: el que ha fet el govern espanyol amb el castell de Montjuic
Cicle: reiteració afirmativa –sí clar-
Classificació matemàtica: perogrullada*, a cas hi ha classificació que no sigui numèrica?
Compte particular: el que està al teu nom i els números són de color vermell
Concedir un gol: només ho pot fer el que en té un
Constructor: personatge especulador que s’ha “forrat” i ara diuen que està en crisi
A la contra: grup paramilitar nicaragüenc
Contraatacar: el que faré si us fiqueu amb mi
*perogrullada: buscar Perogrullo
Avantmatx: Abril
Auxiliar: prestar ajuda
Baló: veí dels flamencs
Banderí: futur jugador del Madrit junt amb Van der Vart i Van Nistelroy
Benjamí: argot de la màfia siciliana, derivat de vendetta
Blanc: absència de color. Altrament, diana
Blocatge: acció referida al consumidor compulsiu de blocs
Bola: ocell poc instruit i que comet faltes d’ortografia
Campanya: comarca d’on és originari un dels patés més populars
Campionat: nascut per a guanyar
Carregar: acomodar l’aparell sexual masculí cap a un o altre costat
Categoria: característica que et permet entrar sense problemes als locals de moda
Casaca: advertiment entre companys d’un mateix equip quan el rival es disposa a treure de banda –vigila casaca-
Cessió: el que ha fet el govern espanyol amb el castell de Montjuic
Cicle: reiteració afirmativa –sí clar-
Classificació matemàtica: perogrullada*, a cas hi ha classificació que no sigui numèrica?
Compte particular: el que està al teu nom i els números són de color vermell
Concedir un gol: només ho pot fer el que en té un
Constructor: personatge especulador que s’ha “forrat” i ara diuen que està en crisi
A la contra: grup paramilitar nicaragüenc
Contraatacar: el que faré si us fiqueu amb mi
*perogrullada: buscar Perogrullo
divendres, 8 d’agost del 2008
CO Xina-Amy Winehouse
Diuen els gurus de la moralitat mundial, els mestres de la hipocresia, els senyors de la decència i els bons costums, els posseïdors de la veritat absoluta, els que són llum i far i reserva del Planeta, que una dona com l’Amy Winehouse és un mal exemple per a la nostra societat, que és una addicta a les drogues, als barbitúrics, a l’alcohol i que no es mereix cap reconeixement per la seva música ni pel seu talent artístic. Aquests mateixos senyors i senyores, que també n’hi ha, i que ocupen llocs de responsabilitat i rellevància en organismes de control, de poder i d’opinió arreu del món, aquests mateixos senyors/es no tenen, en canvi, cap problema per reclamar i exigir, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Pequin, que no s’ha de barrejar esport i política. Tenen la immensa barra de demanar-nos que aixequem una opaca muralla xinesa entre els diferents aspectes que formen i conformen la personalitat humana i també la dels pobles. No hi ha cap activitat que es mantingui aïllada i que no estigui contaminada pel seu entorn. No hi ha cap altre àmbit com l’esportiu on la política estigui cada cop més present. A traves de l’esport els pobles lliuren les seves batalles incruentes. L’esport s’està convertint en el reflex, en la projecció, en l’aparador dels governs dels diferents països i del sentiment dels pobles. L’esport és una revàlida que ens dona i ens treu credibilitat davant el panorama internacional. Desgraciadament, desgraciadament, desgraciadament. Veieu, com a exemple no gaire llunyà, la darrera Eurocopa de futbol on l’espectacle nacional-patriòtic de molts països va fregar el més absolut i deplorable ridícul.
Si s’ha de separar política d’esport, perquè no separar vida pública de vida privada? I tornant a la pobre Amy, perquè no se li pot reconèixer els seus mèrits artístics més enllà del seu “problema” personal? Algú s’ha preguntat si tot el que li passa no és el producte d’uns pares que es passaven hores interminables davant la tele veient les insuportables cerimònies d’inauguració i de cloenda de tots els Jocs Olímpics i seguint fil per randa les consignes dels seus dirigents. Aquesta sobreexposició, aquesta sobredosi, aquests excessos no poden ser gratuïts, han de pagar un peatge, han de tenir forçosament un cost, provocant uns trastorns greus que acaben per afectar irreversiblement als idiotitzats, perdó, hipnotitzats espectadors i en conseqüència a l’educació dels seus fills.
He de confessar que avui m’he perdut la cerimònia d’inauguració dels Jocs i probablement em perdre també la cloenda. Francament m’estimo més el coit que el COI i el CO Xina (Comité Olímpic de la X), que em sona a cosa bruta. Sort en tinc de l’Amy Winehouse, entossudida en fer-me companyia, mentre em serveix-ho la segona copa d’Embruix i la lluna em pica a la porta.
Diuen els gurus de la moralitat mundial, els mestres de la hipocresia, els senyors de la decència i els bons costums, els posseïdors de la veritat absoluta, els que són llum i far i reserva del Planeta, que una dona com l’Amy Winehouse és un mal exemple per a la nostra societat, que és una addicta a les drogues, als barbitúrics, a l’alcohol i que no es mereix cap reconeixement per la seva música ni pel seu talent artístic. Aquests mateixos senyors i senyores, que també n’hi ha, i que ocupen llocs de responsabilitat i rellevància en organismes de control, de poder i d’opinió arreu del món, aquests mateixos senyors/es no tenen, en canvi, cap problema per reclamar i exigir, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Pequin, que no s’ha de barrejar esport i política. Tenen la immensa barra de demanar-nos que aixequem una opaca muralla xinesa entre els diferents aspectes que formen i conformen la personalitat humana i també la dels pobles. No hi ha cap activitat que es mantingui aïllada i que no estigui contaminada pel seu entorn. No hi ha cap altre àmbit com l’esportiu on la política estigui cada cop més present. A traves de l’esport els pobles lliuren les seves batalles incruentes. L’esport s’està convertint en el reflex, en la projecció, en l’aparador dels governs dels diferents països i del sentiment dels pobles. L’esport és una revàlida que ens dona i ens treu credibilitat davant el panorama internacional. Desgraciadament, desgraciadament, desgraciadament. Veieu, com a exemple no gaire llunyà, la darrera Eurocopa de futbol on l’espectacle nacional-patriòtic de molts països va fregar el més absolut i deplorable ridícul.
Si s’ha de separar política d’esport, perquè no separar vida pública de vida privada? I tornant a la pobre Amy, perquè no se li pot reconèixer els seus mèrits artístics més enllà del seu “problema” personal? Algú s’ha preguntat si tot el que li passa no és el producte d’uns pares que es passaven hores interminables davant la tele veient les insuportables cerimònies d’inauguració i de cloenda de tots els Jocs Olímpics i seguint fil per randa les consignes dels seus dirigents. Aquesta sobreexposició, aquesta sobredosi, aquests excessos no poden ser gratuïts, han de pagar un peatge, han de tenir forçosament un cost, provocant uns trastorns greus que acaben per afectar irreversiblement als idiotitzats, perdó, hipnotitzats espectadors i en conseqüència a l’educació dels seus fills.
He de confessar que avui m’he perdut la cerimònia d’inauguració dels Jocs i probablement em perdre també la cloenda. Francament m’estimo més el coit que el COI i el CO Xina (Comité Olímpic de la X), que em sona a cosa bruta. Sort en tinc de l’Amy Winehouse, entossudida en fer-me companyia, mentre em serveix-ho la segona copa d’Embruix i la lluna em pica a la porta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)