Es oro todo lo que reluce
dijous, 8 de maig del 2008
La galàxia de Lucas
El Lucas al que faig referència no té res a veure amb el creador, a mitjans dels anys 70, de la famosa saga de La Guerra de les Galàxies.
El meu Lucas no viu en un món d’herois estel·lars, ple d’artilugis voladors i batalles sense fi. No es mou envoltat d’efectes especials, però en canvi, si que és generador d’afectes molt especials. El món del Lucas, que jo conec, res té a veure amb la ficció, ans al contrari, és un món de quotidianitat, senzillesa i una gran dosi de realitat.
La galàxia del Lucas no és un espai maniqueista de bons i dolents i en conflicte permanent. El món del Lucas, que jo conec, és un mon de matisos on hi caben totes les textures i tots els colors. Un lloc de solucions i respostes, més enllà d’estratègies dissenyades per a la involució continua.
El Lucas del que parlo es diu Xavier i és el director de l’escola de futbol del CE Europa, un autèntic galàctic per l’extraordinària dimensió de la seva feina i la qualitat humana que atresora.
El vaig conèixer tard, quan ja penjava les botes, desprès d’una intensa i exemplar carrera esportiva. I l’estic descobrint ara, just quan li toca, per feina i vocació, fer que molts nens i nenes es calcin les seves primeres botes per engegar una il·lusionant etapa que els durà a ser, no se si bons futbolistes, però segur que sí, millors persones.
Ara ens diu el Lucas que per fi ha trobat a la seva princesa Leia. Ens explica emocionat, que s’hi vol embarcar amb ella en una travessa (no se si ha dit espacial o especial) més enllà de les estrelles. Ens anuncia la seva decisió i ens afirma que ho té clar i jo me’l crec. I no solament això, sinó que li desitjo tant o més èxit que l’obtingut per la famosa saga galàctica.
Xavi Lucas, que la força t’acompanyi en el teu viatge interestel·lar i que la teva galàxia sigui sempre una galàxia de pau i no de guerra.
El Lucas al que faig referència no té res a veure amb el creador, a mitjans dels anys 70, de la famosa saga de La Guerra de les Galàxies.
El meu Lucas no viu en un món d’herois estel·lars, ple d’artilugis voladors i batalles sense fi. No es mou envoltat d’efectes especials, però en canvi, si que és generador d’afectes molt especials. El món del Lucas, que jo conec, res té a veure amb la ficció, ans al contrari, és un món de quotidianitat, senzillesa i una gran dosi de realitat.
La galàxia del Lucas no és un espai maniqueista de bons i dolents i en conflicte permanent. El món del Lucas, que jo conec, és un mon de matisos on hi caben totes les textures i tots els colors. Un lloc de solucions i respostes, més enllà d’estratègies dissenyades per a la involució continua.
El Lucas del que parlo es diu Xavier i és el director de l’escola de futbol del CE Europa, un autèntic galàctic per l’extraordinària dimensió de la seva feina i la qualitat humana que atresora.
El vaig conèixer tard, quan ja penjava les botes, desprès d’una intensa i exemplar carrera esportiva. I l’estic descobrint ara, just quan li toca, per feina i vocació, fer que molts nens i nenes es calcin les seves primeres botes per engegar una il·lusionant etapa que els durà a ser, no se si bons futbolistes, però segur que sí, millors persones.
Ara ens diu el Lucas que per fi ha trobat a la seva princesa Leia. Ens explica emocionat, que s’hi vol embarcar amb ella en una travessa (no se si ha dit espacial o especial) més enllà de les estrelles. Ens anuncia la seva decisió i ens afirma que ho té clar i jo me’l crec. I no solament això, sinó que li desitjo tant o més èxit que l’obtingut per la famosa saga galàctica.
Xavi Lucas, que la força t’acompanyi en el teu viatge interestel·lar i que la teva galàxia sigui sempre una galàxia de pau i no de guerra.
dimecres, 7 de maig del 2008
Condoneria a cadena perpetua
Demà farà sis mesos que l’Eric, el meu nebot de 17 anys, es va comprar el seu primer preservatiu. En una màquina expenedora d’un local del carrer Aribau i per només 3 euros va adquirir el seu passatge particular a un prometedor futur, internament convençut que, per un mòdic preu, accediria directament al paradís. Que equivocat que estava, santa innocència! Poc es pensava, en aquell moment il·lusionant, que transcorregut tot aquest temps seguis tenint el mateix condó a la butxaca del texà, i evidentment per estrenar.
I es que les inversions que un fa no sempre tenen el premi que se li suposa o es desitja.
Pots comprar-te el millor preservatiu del mercat o el més car, amb gust a maduixa o de color groc, anar net i polit per la vida, ser amable, ser carinyós, divertit i intel·ligent, de conversa amena i tracte exquisit. Pots posar els cinc sentits en tot allò que facis i vendre’t com una peça de luxe i exclusiva. Tot ho podràs fer, menys aconseguir el que no està a la teva ma.
Lligar o no lligar, que és el primer pas que condueix a la utilització del condó, depèn d’un munt de paràmetres o variables que escaparan a la teva comprensió i al teu control.
De semblant manera, lligar a la Lliga, és a dir, guanyar el títol, no depèn única i exclusivament de les teves propostes, dels teus plantejaments, de les teves habilitats, dels teus arguments,...
Són altres factors, no gaire més comprensibles, els que seran determinants en la consecució de l’objectiu buscat.
Això no treu que segueixis anant polit a les teves cites. Això no t’eximeix de relaxar les teves maneres. Ho has de seguir fent be i, per damunt de tot, seguir-ho intentat més enllà dels petits fracassos quotidians.
Si finalment el preservatiu caduca, no t’amoïnis en excés, sempre hi haurà una maquina expenedora a prop o una farmàcia de guàrdia per si es presenta una ocasió imprevista.
Demà farà sis mesos que l’Eric, el meu nebot de 17 anys, es va comprar el seu primer preservatiu. En una màquina expenedora d’un local del carrer Aribau i per només 3 euros va adquirir el seu passatge particular a un prometedor futur, internament convençut que, per un mòdic preu, accediria directament al paradís. Que equivocat que estava, santa innocència! Poc es pensava, en aquell moment il·lusionant, que transcorregut tot aquest temps seguis tenint el mateix condó a la butxaca del texà, i evidentment per estrenar.
I es que les inversions que un fa no sempre tenen el premi que se li suposa o es desitja.
Pots comprar-te el millor preservatiu del mercat o el més car, amb gust a maduixa o de color groc, anar net i polit per la vida, ser amable, ser carinyós, divertit i intel·ligent, de conversa amena i tracte exquisit. Pots posar els cinc sentits en tot allò que facis i vendre’t com una peça de luxe i exclusiva. Tot ho podràs fer, menys aconseguir el que no està a la teva ma.
Lligar o no lligar, que és el primer pas que condueix a la utilització del condó, depèn d’un munt de paràmetres o variables que escaparan a la teva comprensió i al teu control.
De semblant manera, lligar a la Lliga, és a dir, guanyar el títol, no depèn única i exclusivament de les teves propostes, dels teus plantejaments, de les teves habilitats, dels teus arguments,...
Són altres factors, no gaire més comprensibles, els que seran determinants en la consecució de l’objectiu buscat.
Això no treu que segueixis anant polit a les teves cites. Això no t’eximeix de relaxar les teves maneres. Ho has de seguir fent be i, per damunt de tot, seguir-ho intentat més enllà dels petits fracassos quotidians.
Si finalment el preservatiu caduca, no t’amoïnis en excés, sempre hi haurà una maquina expenedora a prop o una farmàcia de guàrdia per si es presenta una ocasió imprevista.
dimarts, 6 de maig del 2008
La temperatura de l’infern
La següent pregunta va ser feta en un examen trimestral de química a la Universitat de Toledo. La resposta d’un estudiant va ser tan “profunda” que el professor va voler compartir-la amb els seus col·legues, via Internet.
Pregunta:
¿Es el Infierno exotérmico (desprende calor) o endotérmico (lo absorbe)?
La mayoría de estudiantes escribieron sus comentarios sobre la Ley de Boyle (el gas se enfría cuando se expande y se calienta cuando se comprime).
Un estudiante, sin embargo, escribió lo siguiente:
'En primer lugar, necesitamos saber en qué medida la masa del Infierno varía con el tiempo. Para ello hemos de saber a que ritmo entran las almas en el Infierno y a que ritmo salen.
Tengo sin embargo entendido que, una vez dentro del Infierno, las almas ya no salen de él.
Por lo tanto, no se producen salidas.
En cuanto a cuantas almas entran, veamos lo que dicen las diferentes religiones. La mayoría de ellas declaran que si no perteneces a ellas, irás al Infierno.
Dado que hay más de una religión que así se expresa y dado que la gente no pertenece a más de una, podemos concluir que todas las almas van al Infierno.
Con las tasas de nacimientos y muertes existentes, podemos deducir que el número de almas en el Infierno crece de forma exponencial.
Veamos ahora como varía el volumen del Infierno. Según la Ley de Boyle, para que la temperatura y la presión del Infierno se mantengan estables, el volumen debe expandirse en proporción a la entrada de almas.
Hay dos posibilidades:
1. Si el Infierno se expande a una velocidad menor que la de entrada de almas, la temperatura y la presión en el Infierno se incrementarán hasta que este se desintegre.
2. Si el Infierno se expande a una velocidad mayor que la de la entrada de almas, la temperatura y la presión disminuirán hasta que el Infierno se congele.
¿Qué posibilidad es la verdadera?:
Si aceptamos lo que me dijo Teresa en mi primer año de carrera ('hará frío en el Infierno antes de que me acueste contigo'), y teniendo en cuenta que me acosté con ella ayer noche, la posibilidad número 2 es la verdadera. Doy por tanto como cierto que el Infierno es exotérmico y que ya esta congelado. El corolario de esta teoría es que, dado que el Infierno ya esta congelado, ya no acepta más almas y está, por tanto, extinguido... dejando al Cielo como única prueba de la existencia de un ser divino, lo que explica por que, anoche, Teresa no paraba de gritar '¡OH, Dios mío!
Dicho estudiante fue el único que saco 'sobresaliente'.
Gràcies Pedro
La següent pregunta va ser feta en un examen trimestral de química a la Universitat de Toledo. La resposta d’un estudiant va ser tan “profunda” que el professor va voler compartir-la amb els seus col·legues, via Internet.
Pregunta:
¿Es el Infierno exotérmico (desprende calor) o endotérmico (lo absorbe)?
La mayoría de estudiantes escribieron sus comentarios sobre la Ley de Boyle (el gas se enfría cuando se expande y se calienta cuando se comprime).
Un estudiante, sin embargo, escribió lo siguiente:
'En primer lugar, necesitamos saber en qué medida la masa del Infierno varía con el tiempo. Para ello hemos de saber a que ritmo entran las almas en el Infierno y a que ritmo salen.
Tengo sin embargo entendido que, una vez dentro del Infierno, las almas ya no salen de él.
Por lo tanto, no se producen salidas.
En cuanto a cuantas almas entran, veamos lo que dicen las diferentes religiones. La mayoría de ellas declaran que si no perteneces a ellas, irás al Infierno.
Dado que hay más de una religión que así se expresa y dado que la gente no pertenece a más de una, podemos concluir que todas las almas van al Infierno.
Con las tasas de nacimientos y muertes existentes, podemos deducir que el número de almas en el Infierno crece de forma exponencial.
Veamos ahora como varía el volumen del Infierno. Según la Ley de Boyle, para que la temperatura y la presión del Infierno se mantengan estables, el volumen debe expandirse en proporción a la entrada de almas.
Hay dos posibilidades:
1. Si el Infierno se expande a una velocidad menor que la de entrada de almas, la temperatura y la presión en el Infierno se incrementarán hasta que este se desintegre.
2. Si el Infierno se expande a una velocidad mayor que la de la entrada de almas, la temperatura y la presión disminuirán hasta que el Infierno se congele.
¿Qué posibilidad es la verdadera?:
Si aceptamos lo que me dijo Teresa en mi primer año de carrera ('hará frío en el Infierno antes de que me acueste contigo'), y teniendo en cuenta que me acosté con ella ayer noche, la posibilidad número 2 es la verdadera. Doy por tanto como cierto que el Infierno es exotérmico y que ya esta congelado. El corolario de esta teoría es que, dado que el Infierno ya esta congelado, ya no acepta más almas y está, por tanto, extinguido... dejando al Cielo como única prueba de la existencia de un ser divino, lo que explica por que, anoche, Teresa no paraba de gritar '¡OH, Dios mío!
Dicho estudiante fue el único que saco 'sobresaliente'.
Gràcies Pedro
dilluns, 5 de maig del 2008
Cara de pòquer
El fet que un equip no es presenti a jugar el partit corresponent a la jornada, ens autoritza a qualificar-lo d’impresentable?
L’equip que amb la seva actitud menysprea el rival i a la pròpia competició fent-se fonedís, es mereix el nostre respecte?
L’equip que amb la seva “espantà” altera el desenllaç de la lliga, és digne de seguir pertanyent al grup?
L’equip que juga a no voler jugar, que juga amb l’ètica fins fer-la miques. L’equip que només és un conjunt sense formes i sense fons, pot esdevenir amb total impunitat el jutge darrer d’una determinada situació?
Parafrasejant als amics valencians quan diuen que el mal ve d’Almansa. Jo diria que aquest cop, i espero que no serveixi de precedent, el mal ha vingut del Gornal.
Anem pel pedregar i hi anem des de principi de Temporada on es va tolerar i acceptar sense escarafalls que un club com el Carmel es retires de la competició abans del seu inici, amb la picaresca d’inscriure dos equips en una mateixa categoria, quan en realitat només se’n tenia un, i així poder triar el grup més fàcil i retirar el altre amb l’excusa de no disposar de suficients jugadors per a formar dos equips. Pràctica habitual en molts dels nostres clubs i que sent “vox populi” tothom es fa el sord (Federació inclosa).
L’altre punta del trèvol de quatre fulles és el nostre benvolgut Jupiter, que s’ha atipat durant tota la Temporada, fins que li ha convingut, d’alterar el normal desenvolupament d’una competició a la que, en cap moment, han estat a l’alçada. De que serveix tenir tres equips mediocres en la mateixa categoria de juvenil quan seria molt millor tenir-ne un de sol més competitiu i seriós? Això seria bo per al propi Jupiter i millor encara per a tots els equips que competeixen noble i èticament.
Reflexió oberta mentre els especuladors de torn planegen quants pisos podran aixecar al solar de la Verneda
I per acabar la floreta, el Trajana (altrament dit Guadiana), que ha aparegut i desaparegut quan li ha vingut en gana. Equip de corrent alterna que ha estat un veritable frau, presentant batalla als equips que ha volgut i regalant els punts a d’altres, fins i tot, molt abans de començar els partits.
Entre la Feria de Abril i l’Illa Fantasia ha de ser difícil trobar una estoneta per a jugar al futbol. Que hi farem, és qüestió de prioritats.
Quatre figures iguals, que a les cartes seria un pòquer. Un pòquer de vertigen per acabar perdent la partida.
El fet que un equip no es presenti a jugar el partit corresponent a la jornada, ens autoritza a qualificar-lo d’impresentable?
L’equip que amb la seva actitud menysprea el rival i a la pròpia competició fent-se fonedís, es mereix el nostre respecte?
L’equip que amb la seva “espantà” altera el desenllaç de la lliga, és digne de seguir pertanyent al grup?
L’equip que juga a no voler jugar, que juga amb l’ètica fins fer-la miques. L’equip que només és un conjunt sense formes i sense fons, pot esdevenir amb total impunitat el jutge darrer d’una determinada situació?
Parafrasejant als amics valencians quan diuen que el mal ve d’Almansa. Jo diria que aquest cop, i espero que no serveixi de precedent, el mal ha vingut del Gornal.
Anem pel pedregar i hi anem des de principi de Temporada on es va tolerar i acceptar sense escarafalls que un club com el Carmel es retires de la competició abans del seu inici, amb la picaresca d’inscriure dos equips en una mateixa categoria, quan en realitat només se’n tenia un, i així poder triar el grup més fàcil i retirar el altre amb l’excusa de no disposar de suficients jugadors per a formar dos equips. Pràctica habitual en molts dels nostres clubs i que sent “vox populi” tothom es fa el sord (Federació inclosa).
L’altre punta del trèvol de quatre fulles és el nostre benvolgut Jupiter, que s’ha atipat durant tota la Temporada, fins que li ha convingut, d’alterar el normal desenvolupament d’una competició a la que, en cap moment, han estat a l’alçada. De que serveix tenir tres equips mediocres en la mateixa categoria de juvenil quan seria molt millor tenir-ne un de sol més competitiu i seriós? Això seria bo per al propi Jupiter i millor encara per a tots els equips que competeixen noble i èticament.
Reflexió oberta mentre els especuladors de torn planegen quants pisos podran aixecar al solar de la Verneda
I per acabar la floreta, el Trajana (altrament dit Guadiana), que ha aparegut i desaparegut quan li ha vingut en gana. Equip de corrent alterna que ha estat un veritable frau, presentant batalla als equips que ha volgut i regalant els punts a d’altres, fins i tot, molt abans de començar els partits.
Entre la Feria de Abril i l’Illa Fantasia ha de ser difícil trobar una estoneta per a jugar al futbol. Que hi farem, és qüestió de prioritats.
Quatre figures iguals, que a les cartes seria un pòquer. Un pòquer de vertigen per acabar perdent la partida.
diumenge, 4 de maig del 2008
dissabte, 3 de maig del 2008
Una balena morta a la platja
Barceloneta 4 – Jupiter 3
Com aquelles balenes, que de tant en tant, apareixen mortes a la platja arrossegades per l’onatge. Així ha estat la darrera imatge del Jupiter en la seva visita al camp de la Barceloneta. Aquest equip ja fa setmanes que agonitza víctima d’una mala dieta. Els mals costums, els mals hàbits, les ingestes a deshores, l’excés de greixos en el menú, l’absència de fruita i verdura fresca,... acostumen a donar un resultat calamitós per al propi cos.
El Jupiter ha abusat tota la Temporada de la proteïna. Proteïna indiscriminada i mal aplicada, donant com a resultat molt de múscul en determinats partits, però poc cervell (matèria gris) durant tota la competició.
Els complements vitamínics s’han d’utilitzar amb mesura i en la línia correcta i sempre sota vigilància mèdica; tot el que no sigui això porta, irremeiablement, a pixar més del compte per eliminar impureses.
L’equip de la Verneda no ha pogut resistir la temptació i s’ha apuntat a la moda del 4x4. En dos partits ha encaixat 8 gols: 4 i 4. I si n’ha aconseguit 3 és més per indolència de la Barceloneta que per mèrits propis. L’equip local ha estat, avui, molt tou en defensa, com a mínim en els primers 45 minuts. No volent fer sang d’un equip condemnat i amb els recursos propis d’un col·lectiu en caiguda lliure l’ha deixat comandar el marcador amb la indolència del que se sap superior.
El final de la primera part amb un 2 a 3 no ha estat més que un miratge passatger propi de l’excés de radiació solar sobre el camp. Aquesta il·lusió òptica, però, no ha trigat ni cinc minuts de la represa en esvair-se. El 3 a 3 i el 4 a 3 definitiu posaven les coses al seu lloc. Si a la primera part, i gràcies en part als obsequis de l’equip local, el Jupiter ha estat dins el partit, tot ha sigut començar la segona perquè el públic assistent s’adones de les evidents limitacions de l’equip visitant. Sense físic i sense cap, les presumptes habilitats tècniques no serveixen per a res. Només quaranta cinc minuts han calgut per esbandir les darreres esperances planetàries i col·locar una nova pedra per al mausoleu d’aquesta balena morta.
El Jupiter segueix perdent llocs en la classificació i si no pren mesures urgents li podria perillar, fins i tot, la cinquena plaça.
La Barceloneta per contra, i sense fer gaire soroll, es col·loca entre els quatre primers i amb alguna que altre opció a guanyar la tercera plaça, a poc que un dels equips que la precedeixen cometi una errada.
Tres jornades per al final, bé per al Jupiter dos i tot s’haurà acabat. Els uns amb la satisfacció de la feina ben feta i els altres amb l’agonia del peix fora de l’aigua. Una agonia que s’està eternitzant en excés.
Barceloneta 4 – Jupiter 3
Com aquelles balenes, que de tant en tant, apareixen mortes a la platja arrossegades per l’onatge. Així ha estat la darrera imatge del Jupiter en la seva visita al camp de la Barceloneta. Aquest equip ja fa setmanes que agonitza víctima d’una mala dieta. Els mals costums, els mals hàbits, les ingestes a deshores, l’excés de greixos en el menú, l’absència de fruita i verdura fresca,... acostumen a donar un resultat calamitós per al propi cos.
El Jupiter ha abusat tota la Temporada de la proteïna. Proteïna indiscriminada i mal aplicada, donant com a resultat molt de múscul en determinats partits, però poc cervell (matèria gris) durant tota la competició.
Els complements vitamínics s’han d’utilitzar amb mesura i en la línia correcta i sempre sota vigilància mèdica; tot el que no sigui això porta, irremeiablement, a pixar més del compte per eliminar impureses.
L’equip de la Verneda no ha pogut resistir la temptació i s’ha apuntat a la moda del 4x4. En dos partits ha encaixat 8 gols: 4 i 4. I si n’ha aconseguit 3 és més per indolència de la Barceloneta que per mèrits propis. L’equip local ha estat, avui, molt tou en defensa, com a mínim en els primers 45 minuts. No volent fer sang d’un equip condemnat i amb els recursos propis d’un col·lectiu en caiguda lliure l’ha deixat comandar el marcador amb la indolència del que se sap superior.
El final de la primera part amb un 2 a 3 no ha estat més que un miratge passatger propi de l’excés de radiació solar sobre el camp. Aquesta il·lusió òptica, però, no ha trigat ni cinc minuts de la represa en esvair-se. El 3 a 3 i el 4 a 3 definitiu posaven les coses al seu lloc. Si a la primera part, i gràcies en part als obsequis de l’equip local, el Jupiter ha estat dins el partit, tot ha sigut començar la segona perquè el públic assistent s’adones de les evidents limitacions de l’equip visitant. Sense físic i sense cap, les presumptes habilitats tècniques no serveixen per a res. Només quaranta cinc minuts han calgut per esbandir les darreres esperances planetàries i col·locar una nova pedra per al mausoleu d’aquesta balena morta.
El Jupiter segueix perdent llocs en la classificació i si no pren mesures urgents li podria perillar, fins i tot, la cinquena plaça.
La Barceloneta per contra, i sense fer gaire soroll, es col·loca entre els quatre primers i amb alguna que altre opció a guanyar la tercera plaça, a poc que un dels equips que la precedeixen cometi una errada.
Tres jornades per al final, bé per al Jupiter dos i tot s’haurà acabat. Els uns amb la satisfacció de la feina ben feta i els altres amb l’agonia del peix fora de l’aigua. Una agonia que s’està eternitzant en excés.
Matí al Carson
Avui he esmorzat al Carson. De tots els bars que hi ha a Barcelona, i n’hi ha molts, aquest petit local del carrer Viladomat, és un dels meus preferits. Potser pel seu nom que em du una sonoritat familiar, potser per l’absència de barreres arquitectòniques que el fan agradablement accessible, potser pel tracte cordial del Ferran i la Tere o l’aroma del cafè amb aires llunyans i propostes d’aventures,...
Potser i més potser, cabòries i més cabòries, quan arribava el Manel. El Manel que sempre arribava i la Consuelo que el menava. El Manel que va néixer quan el bar era només un solar. El Manel que feia molts anys que no feia anys perquè ja els tenia tots i no li en calien més.
S’asseia a la taula de sempre, amb el solet de sempre, mentre la Consuelo li anava a buscar l’ “Sport” al quiosc del Paco.
Llegia poc, només la lletra grossa i mirava i remirava les fotos “que estan molt ben fetes” deia.
El Manel havia estat un bon futbolista de brega, un jugador d’equip, un jugador impagable (mai havia cobrat), però per damunt de tot, un gran esportista. Tenia un munt d’anècdotes de les que fan fruir i un inesgotable repertori de sentencies per a tots aquells que se li atansaven amb ganes d’escoltar.
Avui el Manel no ha vingut i la Consuelo tampoc. El seu racó estava buit.
El Manel no tornarà més, m’ha explicat el Ferran, l’han fitxat per a jugar a Divisió d’Honor i no ha pogut dir que no.
Molta sort Manel en aquesta darrera aventura.
Avui he esmorzat al Carson. De tots els bars que hi ha a Barcelona, i n’hi ha molts, aquest petit local del carrer Viladomat, és un dels meus preferits. Potser pel seu nom que em du una sonoritat familiar, potser per l’absència de barreres arquitectòniques que el fan agradablement accessible, potser pel tracte cordial del Ferran i la Tere o l’aroma del cafè amb aires llunyans i propostes d’aventures,...
Potser i més potser, cabòries i més cabòries, quan arribava el Manel. El Manel que sempre arribava i la Consuelo que el menava. El Manel que va néixer quan el bar era només un solar. El Manel que feia molts anys que no feia anys perquè ja els tenia tots i no li en calien més.
S’asseia a la taula de sempre, amb el solet de sempre, mentre la Consuelo li anava a buscar l’ “Sport” al quiosc del Paco.
Llegia poc, només la lletra grossa i mirava i remirava les fotos “que estan molt ben fetes” deia.
El Manel havia estat un bon futbolista de brega, un jugador d’equip, un jugador impagable (mai havia cobrat), però per damunt de tot, un gran esportista. Tenia un munt d’anècdotes de les que fan fruir i un inesgotable repertori de sentencies per a tots aquells que se li atansaven amb ganes d’escoltar.
Avui el Manel no ha vingut i la Consuelo tampoc. El seu racó estava buit.
El Manel no tornarà més, m’ha explicat el Ferran, l’han fitxat per a jugar a Divisió d’Honor i no ha pogut dir que no.
Molta sort Manel en aquesta darrera aventura.
divendres, 2 de maig del 2008
Moviments sense pilota
ESTO NO ES NADA
Si tuviésemos la fuerza suficiente
para apretar como es debido un trozo de madera,
sólo nos quedaría entre las manos
un poco de tierra.
Y si tuviésemos más fuerza todavía
para presionar con toda la dureza
esa tierra, sólo nos quedaría
entre las manos un poco de agua.
Y si fuese posible aún
oprimir el agua,
ya no nos quedaría entre las manos
nada.
Angel Gonzalez
dijous, 1 de maig del 2008
La vida en colors
Quan el teu ser o no ser en una competició esportiva depèn directa i exclusivament del que facin els teus rivals, és a dir, quan la possibilitat de decidir el desenllaç no està en les teves mans, quan és el teu adversari el que porta la iniciativa, això vol dir, senzillament, que els altres ho han fet millor que tu. Que segurament has fallat en els moments clau mentre el teu rival no ho feia.
Davant d’aquesta formulació i oposadament a la idea de viure permanentment obsessionats en esperar l’errada del contrari, de desitjar fins a extrems malaltissos que el rival esportiu falli. Plantejament que et porta de frustració en frustració mentre l’adversari va fent bé la seva feina i a tu se’t desenvolupa una incipient ulcera a l’estómac. Mentre t’enquistes a viure en negatiu i t’instal·les còmodament en la perversitat de desitjar el mal al pròxim.
Mentre tot això va passant, jo aposto per una actitud clara i netament positiva. Vull que el meu equip guanyi sempre, independentment del que facin els seus rivals directes. Els meus triomfs no poden dependre, de cap manera, que el meu rival ho faci pitjor, s’equivoqui o cometi una errada.
El meus èxits hauran de correspondre directa i únicament al meu esforç, al meu treball, a les meves capacitats proposades i seran el resultat lògic de la feina ben feta.
I si finalment no aconsegueix-ho reeixir, si no arribo als objectius plantejats a principi del viatge, si em deixo part dels arguments pel camí i no assoleix-ho l’èxit desitjat. Si és un altre el que acaba fent-ho millor, això no ha de voler dir, mai, que ho he fet malament, sinó que l’adversari, simplement, ho ha fet millor.
No puc pretendre estructurar la meva vida en funció de les errades alienes. Seria com, en fotografia, escollir els negatius en lloc de les imatges perfectament revelades amb tota la seva gamma de colors i matisos.
Quan el teu ser o no ser en una competició esportiva depèn directa i exclusivament del que facin els teus rivals, és a dir, quan la possibilitat de decidir el desenllaç no està en les teves mans, quan és el teu adversari el que porta la iniciativa, això vol dir, senzillament, que els altres ho han fet millor que tu. Que segurament has fallat en els moments clau mentre el teu rival no ho feia.
Davant d’aquesta formulació i oposadament a la idea de viure permanentment obsessionats en esperar l’errada del contrari, de desitjar fins a extrems malaltissos que el rival esportiu falli. Plantejament que et porta de frustració en frustració mentre l’adversari va fent bé la seva feina i a tu se’t desenvolupa una incipient ulcera a l’estómac. Mentre t’enquistes a viure en negatiu i t’instal·les còmodament en la perversitat de desitjar el mal al pròxim.
Mentre tot això va passant, jo aposto per una actitud clara i netament positiva. Vull que el meu equip guanyi sempre, independentment del que facin els seus rivals directes. Els meus triomfs no poden dependre, de cap manera, que el meu rival ho faci pitjor, s’equivoqui o cometi una errada.
El meus èxits hauran de correspondre directa i únicament al meu esforç, al meu treball, a les meves capacitats proposades i seran el resultat lògic de la feina ben feta.
I si finalment no aconsegueix-ho reeixir, si no arribo als objectius plantejats a principi del viatge, si em deixo part dels arguments pel camí i no assoleix-ho l’èxit desitjat. Si és un altre el que acaba fent-ho millor, això no ha de voler dir, mai, que ho he fet malament, sinó que l’adversari, simplement, ho ha fet millor.
No puc pretendre estructurar la meva vida en funció de les errades alienes. Seria com, en fotografia, escollir els negatius en lloc de les imatges perfectament revelades amb tota la seva gamma de colors i matisos.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)