Finestres de llum

Indefinicions 3

Pilota a l’olla: vianda entre cigrons i patates.
Ofensiu: persona que ofèn.
Segon pal: reincident. Individu amb mala sort.
Paret: lloc ideal per a fer grafitis.
Partit de tornada: quan va anar estava sencer.
Partit de costellada: trencadissa a la caixa toràcica.
Pena màxima: compungiment, tristesa inabastable.
Penal de llibre: biblioteca per a condemnats.
És una pepa: la meva mare.
Permanència: taca que no marxa.
Pilota dividida: ideal per a equips amb 2 o més “xupons”
Pilota llarga: baló de Rugbi.
Pilota neutral: made in Suïssa.
Pitxitxi: tapa de peix tradicional del País Basc.
Prima: dona d’aspecte poc abundant.
Puntuar: posar correctament els signes de puntuació en un escrit.
Sortir a guanyar: el que fan milions de persones cada matí.
Vaca sagrada: animal que camina pel mig del carrer sense que ningú el molesti.
Donar la sorpresa: fer lliurament d’un regal.
Fer el llit: el que el noi sempre s’oblida i acaba fent la mare.
Falta tàctica: absència de metodologia per derrotar al rival.
Falta voluntària (intencionada): manca de persona per a realitzar una tasca no remunerada.
Crack: soroll que fa un moble quan es trenca.
Defensa a l’home: advocat d’ofici.
Defensa mixta: advocat a estones. De mar i muntanya.
Deixada: persona amb mal aspecte.
Definició: omplir les paraules de contingut.
Deixar-se la pell al camp: mudar. Propi de les serps.
Desbordar: omplir el got en excés.
Desmarcar-se: fer veure que allò no va amb tu.
Disputat: membre del Congres.
Doblet: el que veus quan vas una mica begudet.
Eixamplar el camp: fer obres.
Empalmar: fer una connexió, antigament amb cinta aïllant, ara amb regleta per fer arribar l’electricitat on cal.
Equip de gala: col•laboradors de la musa d’en Dalí.
Escalfament: sensació que sovinteja a l’adolescència.
Exterior del peu: sabata.
Extrem: punta d’alguna cosa. Part més allunyada del centre.
Descans: el que us mereixeu desprès d’aquesta pallissa.

És tendre

Moviments sense pilota 2

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

Per a llogar-hi cadires

El racó de la son

El diable pot citar les Escriptures per al seu propòsit

L’equip: una singularitat plural

A més de ser la capçalera d’un reconegut diari esportiu francès, en el nostre idioma la paraula equip s’utilitza per definir a un col·lectiu de persones amb objectius comuns.

Equip és una paraula morfològicament singular i tanmateix integrada per un conjunt de pluralitats que conviuen en el seu interior.

Que caracteritza a un bon equip? Doncs la riquesa, la diferencia i la pluralitat dels seus membres, units això sí, per un objectiu comú.

Quan més clar sigui aquest objectiu, quan més assumit estigui pels seus individus, quan més singular sigui, millors seran els resultats.

En definitiva, un equip ha de ser singular com a resultat de la suma de totes les pluralitats que l’integren.

Hamam

Moviments sense pilota

En el món del futbol hi ha un aspecte molt important: el joc sense pilota, és a dir, tots aquells moviments que s’executen sense tenir la pilota i que serveixen per fer més fluid el joc propi i complicar el joc de marcatge a l’equip rival. Tots aquests aspectes són determinants en el resultat final d’un partit. L’equip que més i millor domini aquesta tècnica, aquest recurs tàctic té moltes possibilitats d’assolir l’èxit.
L’esport del futbol es practica amb una única pilota en joc. Una pilota per a 22 jugadors. Un sol jugador en possessió d’ella. Per això és tan important els moviments que facin els 21 restants per complementar i/o facilitar i/o obstaculitzar el joc.
Per tant, conclourem que el futbol no només és la pilota, sinó que hi ha d’altres factors complementaris que tenen la mateixa importància en el conjunt del joc.

Doncs seguint la línia d’aquesta proposta, és innegable constatar, que la vida no és només futbol. Que hi ha d’altres aspectes que complementen i arrodoneixen la nostra formació i que aquests valors integrats ens faran més savis. Saviesa que desprès podrem aplicar amb total solvència i autoritat a la practica del futbol.

La ment mana sobre el cos. Una ment preparada, rica, ben formada, amb recursos i capacitats pot extreure del cos el seu màxim rendiment.

Dura derrota

L’altre minut de silenci
Les veus interiors abans d’un partit

La concentració:
Aquest estat de concentració relaxada no és una espècie de tràngol exòtic, res que no hagis fet abans, sinó una forma d’evitar que l’ansietat tregui avantatge i de canalitzar millor l’energia que el joc estimula en un exercici productiu. Potser encara et posis nerviós durant la competència, és clar, però al menys ara les emocions que formen part de l’esport es sumaran a l’excitació del joc en lloc de destruir-lo. No pots concentrar la teva ment en dues coses al mateix temps. Quan has de parar atenció a una determinada no pots preocupar-te per l’anterior o per la següent. Però si estàs ansiós, és més probable que concentris la teva ment en l’ansietat en lloc de fer-ho en la tasca que tens entre mans, doncs l’ansietat, amb totes les sensacions corporals que estimula, tendeix a ser més apressant.

Les veus útils:
No tenim l’obligació de guanyar. Estem aquí per passar-ho bé, per gaudir, tal i com fem als entrenaments. On el resultat és el de menys.
Venim per estar amb els companys fent allò que més ens agrada i això és el més importat. I si una cosa no surt bé, cal tornar-ho ha intentar tants cops com calgui.
Som bons, som molt bons i res ens apartarà del nostre objectiu.

El somriure del voluntari

Les tasques de voluntariat, és a dir, la participació i/o implicació en aquelles iniciatives voluntàries (no remunerades), han de ser positives, gratificants i satisfactòries. En primer lloc per al col·lectiu on es desenvolupen aquestes accions i desprès, i no menys important, per a un mateix. Si aquesta labor no dona més que frustrants recompenses, cal replantejar-se la situació. Segurament aquest voluntariat no és el que la persona compromesa i el col·lectiu necessiten. La generació de resultats negatius acabarà sent perjudicial per l’individu i afectarà irremissiblement a l’entorn.
El voluntari per definició ha de ser una persona feliç en el desenvolupament de les seves actuacions i encomanar aquest estat d’ànim al seu àmbit de treball.
Té "l'obligació" de generar expectatives optimistes que millorin el present i obrin camins cap a un futur més plaent.
Tot el que no sigui això és un error, un immens error de concepte i una mala praxis que ens aboca al desengany i al desencís.

El racó de la son

Tots som ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses.
Einstein

Escalfant motors

Evitar les veus interiors negatives en l’esport


Un dels pitjors adversaris d’un jugador en qualsevol esport són les veus interiors negatives. Les coses que el nen o el jove es diuen respecte al seu exercici poden desequilibrar-los més que qualsevol comentari d’un altre jugador. Aquestes són algunes situacions que poden fer aparèixer veus negatives i els desafiaments que poden servir de resposta.

Si arruïna una jugada:

“¿Que pensaran els meus companys? No mereix-ho estar a l’equip”.

Desafiament:

“No importa quin error cometi. Tots cometem errors. El més important és divertir-se i concentrar-se en la propera jugada.

Si és ridiculitzat per un altre jugador:

“Millor que vagi en compte. Probablement és molt millor que jo. Ara estic segur que perdrem”.

Desafiament:

“Soc un bon jugador. Ell només està tractant de treure’m del partit i no li permetré”.

Si està nerviós abans del partit:

“¿Que passarà sinó en dono una a dretes? Estic segur que ho arruïnaré tot”

Desafiament:

“És natural que estigui nerviós. Puc utilitzar aquesta energia per jugar millor”.


L’esport és un àrea ideal per a practicar i estudiar els efectes del diàleg amb un mateix. Com molts atletes ho han utilitzat en benefici propi, els nens i els joves es senten motivats a seguir el seu exemple. Tanmateix, els esforços dels nens i joves necessiten ser reforçats. Han de ser elogiats per practicar les tècniques de concentració o d’assaig mental i per utilitzar el diàleg interior per mantenir la calma i l’equilibri. Necessiten entendre que els resultats positius poden produir-se només amb paciència i repetició i que no han d’abandonar l’intent sinó assoleixen resultats immediats. Les mateixes tècniques que els hi serveixen de suport en l’esport poden millorar el seu exercici en altres àrees de la vida.

Inspirat en Susan i Wendy

Una mà de pintura

Preparats per a la glòria i d’altres conductes

La majoria d’actituds en el comportament humà s’aprenen. Els nens aprenen tant els comportaments desitjables com els indesitjables.

Acostumem a fer les coses que van seguides de bones conseqüències o bons sentiments.

De la mateixa manera que deixem de fer les coses que van seguides de males conseqüències, mals sentiments o cap recompensa.

Com que cada persona és única, les recompenses, els reconeixements també han de ser “un vestit a mida” que s’ajusti a cada individu.

Les recompenses materials ens agraden a tots. Però realment són les recompenses socials com l’atenció, els elogis i l’afecte les que ens fan sentir a gust amb nosaltres mateixos.

L’atenció és una de les recompenses socials més poderosa, tant per a comportaments desitjables com indesitjables. Fins i tot corregir o castigar a un jugador és parar-li atenció i pot ser gratificant.

Gran part del nostre comportament l’aprenem imitant a la gent que ens envolta, especialment de les persones més properes i que més valorem.

La manera de desorientar a una persona és recompensar-li un comportament indesitjable.

Els nens, els joves i els adults no han de fer les coses simplement pel principi d’autoritat, també ha d’haver una bona conseqüència (recompensa).

Les persones que acostumen a donar moltes recompenses socials als demés tendeixen a rebre el mateix a canvi.

Una manera d’eliminar un comportament indesitjable és passar-lo per alt continua i permanentment i no recompensar-lo mai, ni tan sols amb atenció.

És reconfortant experimentar una sensació d’alleujament quan evitem o ens deslliurem d’una cosa desagradable.

El càstig és una forma de tallar un comportament que no es pot deixar passar. Si s’ha d’utilitzar un càstig, ha de quedar molt clar que està relacionat amb el comportament, s’ha d’aplicar immediatament, serà de baixa o mitjana intensitat i d’obligat compliment.

És preferible que els responsables de l’educació busquin un “enfocament positiu” i cerquin activament el bon comportament de les persones que tenen al seu càrrec.

Per a canviar el comportament, primer és necessari “concretar”, és a dir, identificar el comportament en qüestió, de manera que es pugui observar i quantificar.

L’aprenentatge d’un nou comportament és un procés esglaonat. En general, quan menys siguin els “graons” més fàcil serà l’aprenentatge.

El moment ideal per a recompensar una actitud correcte és immediatament desprès del comportament desitjat. Quant més retard entre el comportament i la recompensa, menor serà l’efecte d’aquesta sobre l’aprenentatge.

Hi ha dues maneres bàsiques de recompensar: totes les vegades i ocasionalment. El millor és començar per recompensar el comportament desitjat cada cop que es produeix. Amb el temps, es pot canviar a la forma ocasional.

És molt important que l’aprovació o desaprovació d’un comportament sigui conseqüent i estigui molt clara per a la persona que la rep.

Tots els membres d’un col·lectiu haurien d’estar implicats en corregir o canviar el comportament incorrecte d’un dels seus membres.

Una manera d’implicar a tots els membres d’un col·lectiu en el canvi de comportament d’un dels seus components és compartir les recompenses: tothom experimenta alguna cosa agradable com a resultat de l’èxit de l’individu.

Pel canvi de comportament es necessita molt de temps i esforç. Tots ens hem passat la vida aprenent a ser com som. No es pot esperar que la gent canviï de la nit al dia.

Creixement harmònic

Els reis són els pares

Bon dia companys, un any més per estar junts. En aquest dia anacrònic on tot el mèrit se l’emporten uns atrotinats i decadents reis. Voldria reivindicar la figura dels abnegats pares, pares i mares és clar. És cert que he estat crític i fins i tot molt dur en el tractament que he donat històricament als pares en el món del futbol. Però també, no és menys cert, que aquests sempre han estat uns pocs davant la gran majoria silenciosa que ha tingut i té encara un comportament modèlic perquè el nostre estimat esport avanci amb una salut de ferro, camí d’un esplendorós i desitjat futur.
Així doncs, malgrat la glòria del moment, suposo que a aquestes alçades ja sabreu que els reis són els pares (i les mares). Que els reis d’orient no existeixen, que són només una fantasia, i en el millor dels casos els que encara exerceixen (Aràbia, Jordània...) són reis arcaics, desfasats i molt lluny de l’ideal que nosaltres i la societat moderna desitjaríem.
Tot el mèrit pels nostres pares! Aquells que amb l’esforç del seu treball, amb els diners durament aconseguits fan o intenten fer realitat els nostres somnis. A tots ells, que calladament pateixen el dia a dia, que se n’estan de moltes coses per poder veure per un moment la il•lusió reflectida en la nostra cara, a tots ells el reconeixement que els hi pertoca i que sovint se’ls hi nega.
Són ells i ningú més que ells els qui s’ho han “currat”. Són ells i només ells els que estan al nostre costat i ens satisfan les necessitats més bàsiques.
Cap rei farà més per nosaltres. Ni més, ni tan sols menys.
Desemmascarem les coses caigudes gratuïtament del cel. No existeixen. Tot és producte de l’esforç (en el nostre cas) i encara que us sembli un pel cursi: de l’amor.
Cap rei vindrà mai a veure un partit. Cap rei es llevarà a les set del matí per dur-nos al camp. Cap rei ens rentarà la roba i ens guarirà les ferides. Cap rei atendrà les nostres peticions com ho faran els pares i les mares. Cap rei ens defensarà fins als límits més extrems. Cap rei ens escoltarà i amb devoció ens traurà i ens donarà raons. Cap rei tindrà un minut per nosaltres. Cap, cap i cap.
És hora de valorar l’esforç quotidià en la mesura justa. Reivindicar el treball i els seus resultats.
És hora, doncs, que ens tornem a posar en marxa, que comencem a treballar des de demà mateix perquè els partits del proper cap de setmana corresponguin realment a l’esforç que haguem esmerçat. Ningú ens regalarà res. El diumenge jugarem tal i com haguem entrenat durant la setmana. Cap rei ens ajudarà. Tot ha de ser i serà producte del nostre sacrifici.
I quan això passi, la pujada d’adrenalina que experimentarem serà de les que faran època. Us ho prometo. Us ho diu un que no té res de rei. Les meves conviccions republicanes em poden.
Salut i feu el que toca.



La marseillaise (himne republicà per excel•lència)

Allons enfants de la patrie
Le jour de gloire est arrivé!
Contre nous de la tyrannie
L'étendard sanglant est levé!
L'étendard sanglant est levé!
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras
Ecorger nos fils, et nos compagnes,
Estribillo
Aux armes citoyens!
Formez vos bataillons!
Marchons, marchons,
Qu’un sang impur abreuve à nos sillons!
Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n'y seront plus!
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus.
Bien moins jaloux de leur cercueil,
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche




Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos."

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el ultimo dolor que ella me causa,
y estos sean los últimos versos que yo le escribo.

Pablo Neruda

El racó de la son

No doneu als vostres contemporanis allò que aplaudeixen. Doneu-lis allò que els hi manca.

La grandesa està en l'esforç,
no en el resultat

La casa de l'Est

"Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria
Que converteixi el cor en una roca
I aprengui a viure de bell nou".

Anna Ajmátova

Aplicant l'estratègia

L’estratègia

Un joc és un repte que ens plau acceptar. I la seva estratègia es defineix com un conjunt de decisions sobre la manera de jugar preses abans de començar. Si volem respondre estratègicament al joc, hem de saber primer qui ens llença el desafiament estratègic. En els jocs sense oposició directe, és evident que són les regles del joc les que desafien. ¿I en els jocs d’oposició com el futbol?

¿Qui ens planteja el partit?

Dos equips s’enfronten. Cadascun amb les seves virtuts i els seus defectes esportius, i amb el seu estat de forma del dia. ¿Amb quina qualitat executaran les jugades els uns i els altres? Ningú ho pot saber . Durant el partit, els equips hauran de prendre contínuament decisions tàctiques, de sentit comú, segons es desenvolupi el joc amb la pilota. En aquesta dinàmica del partit, els esquemes i consignes de l’entrenador es difuminen. Doncs la tàctica orientada al joc amb pilota, no es pot programar. El que si es pot programar anticipadament és la resposta a les regles del joc que determinen el joc de marcatge, doncs aquestes no canvien durant el partit.

Resumint:

• L’equip contrari ens planteja el partit des del punt de vista tàctic.
• El joc mateix ens el planteja des del punt de vista estratègic.

I si això us costa i no ho acabeu d’entendre proveu amb Mario Benedetti, no és tan tècnic, però si infinitament més sensible:

Mi tactica es hablarte y escucharte,
Construir con palabras
Un puente indestructible.

Ilsa: Toca-la Sam. Deixa’m recordar.
Sam: No sé a que es refereix.
Ilsa: Toca-la Sam. Toca “El temps passarà”.
Sam: He oblidat la cançó. No recordo la melodia.
Ilsa: Et faré memòria. Hm-hm, hm-hm, hm-hmmm...Canta-la, Sam.
Sam: You must remember this. A kiss is just a kiss. The fundamental things apply. As times goes by...

Nou any, noves formes

El racó de la son.

Sense competir avui seriem organismes unicel·lulars.

L'objectiu

Volver

Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos van
marcando mi retorno
son las mismas que alumbraron
con sus pálidos reflejos
hondas horas de dolor
y aunque no quise el regreso
siempre se vuelve a su primer amor
la quieta calle, donde el eco dijo
tuya es mi vida, tuyo es mi querer
bajo el burlón, mirar de las estrellas
que con indiferencia, hoy me ven volver
Volver con la frente marchita
las nieves del tiempo, platearon mi sien
sentir que es un soplo la vida,
que 20 años no es nada
que febril la mirada
errante en la sombras te busca y te nombra
Vivir con el alma aferrada a un dulce recuerdo
que no ha de volver.

Tengo miedo el encuentro con el pasado
que vuelve a enfrentarse con mi vida
tengo miedo de las noches que pobladas
de recuerdos encadenan mi sufrir
pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar
mas el olvido que todo destruye
haya matado mi vieja ilusión
Cual escondida la esperanza humilde
es toda la fortuna de mi corazón.

Volver con la frente marchita...