Thiago

Si mai fins ara havíeu vist jugar a Thiago Alcántara, només cal repassar el partit de la Super Copa alemanya entre el seu nou equip, el Bayern, i el Borussia Dortmund, per saber, de manera inequívoca, perquè el Barça el va deixar “escapar”. 

La comèdia, ben trenada per cert, de la baixada de la clàusula de rescissió a 18 milions d’euros, no era més que una estratègia per posar al mercat un jugador que no interessava i una manera elegant de treure un rendiment econòmic per a una peça sobrera. El Barça, en cap cas, podia posar a la venda un jugador del seu planter sense devaluar-lo. Si el Barça hagués manifestat públicament el seu desig de vendre’l, el seu preu al mercat s’hauria esfondrat. 

Dit això, que explica perfectament perquè el Barça no va fer res per retenir-lo, i sense voler aprofundir la nafra, el Bayern ja ha tastat el pot de les essències del genuí Thiago Alcántara. Amb un Bayern buscant igualar la final, una pèrdua de pilota (habitual) del brasiler va acabar sentenciant el partit i el títol a favor del Borussia. 

Oportunisme en el comentari? De cap manera. Qui l’ha vist jugar i qui coneix els seus dèficits, sap que això ve de lluny, que no és flor d’un dia, ni un accident aïllat, sinó una manera de negociar el joc que no sembla tenir una fàcil solució.

L’error és humà. La repetició de l’error i/o instal•lar-se en ell porta indefectiblement a la desafecció i al rebuig. A veure com ho gestiona l’afició del Bayern i el seu teutònic sanedrí.